IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Descripció:

Descripció general: 

L’hortofructicultura de consum familiar ha estat tradicionalment un dels principals motors de subsistència de la unitat domèstica i ha permès l’aportació d’aliments diversos que, al mateix temps, han afavorit el  desenvolupament de tècniques culinàries i de conservació d’aliments variades. Al llarg de tot el territori de les Terres de l’Ebre, les hortes han articulat tradicionalment uns modes de producció familiar que van començar a decaure als anys setanta del segle XX, però que han deixat una impremta en els nostres paisatges.

A la Ribera d’Ebre, un dels models més característics de l’estructura productiva agrària familiar era la sénia, una unitat de producció d’origen islàmic basada en l’aprofitament de les aigües a partir d’una sínia de reg per tracció animal per al sistema de regadiu. La construcció i ús de sénies per al reg és comú a les quatre comarques, si bé només a la Ribera d’Ebre, el nom usat per designar el giny per extreure l’aigua del pou coincideix amb el nom per designar l’hort, amb moltes variants segons les poblacions. A Benissanet és una finca amb pou i habitatge; a Riba-roja d’Ebre i Rasquera, la sénia és un hort amb pou i, l’hort, és el terreny de secà; a Móra d’Ebre, la sénia és un hort a la vora del riu, amb pou, i, de la mateixa manera que a Rasquera, s’anomena hort a la zona de secà. En termes generals, predomina l’ús del mot sénia per als horts amb pou i del mot hort per designar l’hort de secà, sense pou.

L’existència d’aquestes construcció dóna el nom al conjunt de l’explotació, tradicionalment composta pel terreny cultivable d’horta i fruiters i l’habitatge familiar. Altres horts no tenien habitatge per fer-hi nit, sinó que hi tenien una construcció per passar el dia i tenir cura d’animals. Els habitants de la comarca conserven l’expressió anar al defora per referir-se al fet d’anar a la sénia o a l’hort, des de les respectives poblacions, on hi tenien l’habitatge. Aquest sistema de producció familiar va començar a decaure als anys setanta del segle XX, però avui dia encara hi ha moltes famílies que combinen la seva activitat professional habitual amb el conreu d’un petit hort i fruiters per al consum de la família.

Els conreus més característics de l’hortofructicultura tradicional són el d’hortalisses com tomates, cols, alls, patates, cebes, bledes, panís, faves o bajoques. Pel que fa als arbres, la presència habitual d’alguna llimera i tarongers com a varietats cítriques i, com a fruiters, maçanera de maçanes de l’agredolç, perera de peres d’aigua, albercoquer, presseguers, cirerers, pruneres i, fins i tot, alguna figuera i algun caquier, codonyer o mangraner.

El sistema més habitual és la combinació de plantes hortalisses amb arbres de fruit, que són cítrics o de fruita dolça depenent de la zona i de les característiques d’optimació del terreny, que ha anat experimentant transformacions a mesura que les zones rurals s’han anat adaptant al mercat. Així, a partir de la segona meitat del segle XX, la comarca de la Ribera d’Ebre ha experimentat una forta especialització en el conreu dels fruiters com l’alberge (préssec) i la cirera, de manera que és la comarca que més fruita dolça produeix a Catalunya, sobretot préssec i cirera. A les terrasses de Barrufemes i seguint el curs del riu Ebre, cap al sud, hi predomina el conreu de cítrics, amb una forta especialització a la plana del Baix Ebre - Montsià i a la part baixa del riu de la Sénia. Tant la comarca de la Ribera d’Ebre com la del Montsià comercialitzen els seus productes fructícoles amb volums molt elevats de producció i en l’àmbit internacional.

Quan ens referim a l’explotació amb habitatge, si tornem al sistema de producció tradicional de consum familiar, les sénies són unitats de producció pagesa d’origen islàmic que representaven, a la comarca de la Ribera d’Ebre, els exemples més nombrosos de poblament dispers i d’arquitectura autòctona encara en els anys setanta del segle XX. L’existència de les sénies, construïdes per extraure aigua per a la irrigació, són l’element principal d’aquestes unitats de producció i donen el nom a tota la unitat, formada pel terreny cultivable i l’habitatge. Si ens referim al giny per extraure aigua del subsòl, es tracta d’un pou de planta ovalada, excavat a pic i pala, que en el millor dels casos pot estar revestit de pedra i lluït amb morter, que aprofita les aigües freàtiques poc profundes. Aquestes aigües s’extreien mitjançant cadups de terrissa lligats a una roda a través d’una corda o llibant, que era moguda per la força de tracció d’un animal de treball a través d’uns engranatges connectats a una barra on anava lligat.

Se sap que les diverses crescudes i sortides de mare del riu Ebre feien desaparèixer les hortes de les terrasses, però un cop assecades es tornaven a conrear. L’hort quedava cobert del llac del riu, carregat de matèria orgànica i nutrients minerals que fertilitzaven la terra. Recordem que abans de la construcció dels embassaments, que proporcionen uns cabals regulars al riu, al llarg de la història, el riu Ebre com la major part dels rius mediterranis es caracteritzava per les fortes crescudes durant els períodes plujosos, les inundacions de les seves terrasses i els canvis de direcció del seu curs.

Vinebre i Ascó tenen un sistema i estructura diferent pel que fa al conreu d’horta. En aquestes poblacions, la vall fluvial és molt estreta i no faciliten el conreu. Els horts se situen en parcel·les de dimensions menudes, situades a l’exterior del nucli urbà però no molt llunyanes i accessibles a peu. Els veïns i les veïnes, antigament, es trobaven cada tarda per anar cap a l’hort, on hi treballaven fins que es feia fosc, moment en què tornaven cap al nucli de població. Actualment, aquesta estructura urbana és manté i hi ha alguns veïns i veïnes, la majoria persones jubilades, que encara continuen practicant el cultiu d’hortalisses i fruiters per al consum de la casa, entitat que comprèn els membres d’una família composta, normalment, de tres generacions, malgrat que visquin en emplaçaments diferents. 

Les hortes de Vinebre se situen a les anomenades Horta de Dalt i Horta de Baix, tots dos espais situats al llarg del barranc de la Torre, afluent del Galatxo que alhora desemboca al riu Ebre. Mitjançant una mina, l’aigua subterrània és extreta cap a l’exterior i canalitzada mitjançant séquies per aportar l’aigua necessària per irrigar les hortes.

L’estret de Barrufemes compren les terrasses fluvials cultivades pertanyents al municipi de Benifallet i, al Baix Ebre, Xerta, Aldover, Tivenys i l’EMD Bítem. L’extensió hortifructícola, però, continua per tota la plana del Baix Ebre i Montsià seguint els marges del riu Ebre i passant per les poblacions de Roquetes, Jesús, Tortosa, Camp-redó, Vinallop i Amposta. En aquesta zona, el conreu hortofructícola familiar s’ha transformat en una especialització cap al mercat orientat a les hortalisses i els cítrics, aquests de tradició molt antiga.

El conreu de tarongers i mandariners de la zona de Benifallet, Xerta, Aldover o Tivenys ha estat substituint, al llarg de les darreres dècades, les antigues hortes d’hortalisses fins a formar avui dia gairebé un monocultiu. L’existència dels cítrics en aquesta àrea ha estat també històricament important per a la transhumància dels apicultors d’Arnes i des del Perelló per a l’obtenció de mel de flor de taronger [per saber-ne més sobre aquest tema, visiteu la fitxa La recol·lecció de la mel d’abella).

A la zona litoral de les Terres de l’Ebre hi trobem el sistema hortofructícola tradicional de conreu d’horta afavorit per la construcció dels canals i les séquies de reg i transformat, monocultiu d’horta i cítrics. Les poblacions més importants són Camarles, els Lligallos i l’Aldea. Aquest territori està configurat per nuclis de població envoltats de petites propietats tradicionalment formades per la casa i el terreny cultivable, tot formant una estructura dispersa de masos i casetes. D’altra banda, aquestes poblacions s’han especialitzat en el conreu d’horta destinat al mercat amb importants plantacions de coliflor, api, carxofes o tomates. En altres zones del litoral de les Terres de l’Ebre, els cultius arran de costa han anat minvant considerablement per la construcció d’habitatges turístics o pel mateix creixement dels nuclis a partir dels anys seixanta del segle XX. Resten encara els Prats de les Cases d’Alcanar, unitats d’explotació agrícola amb horta i habitatge amb annexos. Per altra banda, a mitjans del segle XX, els horts de Sant Carles de la Ràpita es regaven amb unes sénies de roda molt petita i llivant curt, a causa que les corrents d’aigua que baixen de la serra del Montsià cap a la Mediterrània són molt superficials.

Les tècniques de conreu tradicionals en l’hortofructicultura de consum familiar varien poc al llarg del territori i depenen del clima, la composició o el tipus de sòl i el tipus de conreu. Així, el cicle agrícola va lligat al cicle de les estacions i es caracteritza per l’alternança de tasques i varietats productives. Algunes d’aquestes tasques són sembrar, plantar, llaurar, birbar, fer llavor o tractar o controlar les plagues que, en cultivar varietats de productes diferents, es realitzen de manera combinada, segons la necessitat de la terra i les plantes.

La combinació de conreus i el guaret són les tècniques més comunes i permeten l’obtenció de varietats diferents d’hortalisses al mateix temps. Pel que fa al cultiu dels fruiters, algunes varietats tradicionals que avui dia estan en retrocés o en procés de recuperació, són les maçanes de l’agredolç, molt apreciades per fer cócs. De les llimeres se n’aprofita el fruit i, antigament, també se n’utilitzaven les fulles, que s’arrebossaven i fregien. Alguns altres dels arrebossats vegetals tradicionals que fan singular la gastronomia de les Terres de l’Ebre, són les flors de carabassera, les albergínies, carabassons i les borraines. Aquestes últimes són silvestres i recol·lectades directament del camp. Les figueres també formen part dels arbres fruiters presents als horts i que demanen poques atencions. De les figues, també se’n fa tradicionalment un tipus d’arrebossat vegetal dolç, anomenat paracotes, a la zona del delta de l’Ebre i, figues fregides, en altres zones. També obtinguts de la recol·lecció hi ha altres productes que formen part encara avui dia de la nostra alimentació i salut com els caragols de terra, que poden preparar-se de diverses maneres.

L’estiu és temps de molta diversitat de cultius i també el temps en què la majoria de fruiters fan el fruit, excepte els cítrics que són de tardor i hivern. A l’agost se sembren les faves primerenques. Recollim la creença popular que s’han de plantar els dies acabats en 7.

De l’agost, són les carxoferes, que es planten a començaments de mes a partir de soques d’altres carxoferes preparades al mes de juliol i floreixen a l’hivern. A Amposta es cultiva aquesta flor tan apreciada, que demana temperatures suaus. La ciutat celebra la Festa i les Jornades Gastronòmiques de la Carxofa els mesos de febrer i març, que és quan podem consumir-les. A l’Aldea i Camarles el conreu de la carxofa també és de gran importància per al comerç i l’exportació.

Per Sant Agustí, el dia 28 d’agost se sembren els alls. Hi ha un refrany que diu «Per Sant Miquel, els alls miren al cel», tot indicant que ja els broten els ulls, o les futures tiges.

Pel que fa a la tardor i l’hivern, les faves de tot temps, més tardanes que les plantades a l’estiu, se sembren tradicionalment el dia 2 de novembre, conegut com el Dia de les Ànimes. A mesura que es van collint les faves, es deixen les més grans i plenes, normalment les que surten més prop de la soca, per fer llavor per l’any següent. A finals de primavera s’assequen, es desgranen i es guarden. El bròquil o bròcul blanc o verd (Brassica oleracea L. var. botrytis L), el rebordonit (Brassica oleracea L. var. italica) i les cols primerenques també es planten a la tardor i són, juntament amb les bledes i els espinacs, les hortalisses més comunes de l’hivern. A la tardor també es cullen hortalisses de tot l’any com els enciams de diverses varietats i les endívies (Cichorium endivia L.), aquestes, cada cop menys cultivades.

Per Nadal, és temps de preparar i rentar les llavors que serviran per fer el planter d’hivern com les tomateres o pebrots.

Al mes de febrer, es prepara el planter de les tomateres sembrant llavors en petits testos i tenint cura que el fred no les afecti. Al març, si el temps és bo, a les zones costeres, ja poden plantar-se les tomates primerenques, però normalment cal esperar a l’abril a les zones d’interior. Les tomateres de fer conserva es poden plantar en dos torns o tres al llarg de la primavera (primerenques, de mig temps i tardanes), per poder allargar la collita fins a finals d’octubre i assegurar-la, si les primeres no sobreviuen al fred. A banda de les tomates d’embotellar o de la pera, la varietat tradicional de tomates de penjar també és molt comuna a les Terres de l’Ebre, tot i que cada vegada menys cultivada. Les tomates de penjar són una varietat de tomates menudes que, un cop collides, es conserven penjades amb rama en un lloc fresc i sec durant bona part de l’hivern, tot i que actualment també es conserven ensofrades, en caixes. Aquesta varietat de tomata cultivada a les Terres de l’Ebre, que és la més apreciada per fregar el pa i per fer sofregits, està reconeguda per la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació de la Comunitat Valenciana. D’altra banda, el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya reconeix en el seu Catàleg de varietats locals la tomata de penjar d’Albesa, de mida més gran que l’anterior amb un color roig més intens.

A finals de primavera també és el temps de plantar pebrots, albergínies i carabassons. Amb els carabassons a la població de Vinebre s’ha cuinat tradicionalment la parellada, un menjar fet de carabassó, ceba i una mica de tomata fregits i amb un ou o una mica de llonganissa. Són també plats tradicionals la samfaina, amb pebrot, ceba, albergínia i tomata fregits, o l’escalivada, amb pebrot i albergínia rostits, pelats, desmollats (fent-ne tires de la molla amb les mans) i amanits amb oli i sal. Les bajoques es planten i s’encanyen com les tomateres per facilitar el seu creixement enramat de manera vertical. D’altra banda, el cultiu de determinats productes ha propiciat el desenvolupament d’altres tècniques de conservació com l’assecat o l’embotellat (cocció al bany maria en recipients de vidre), així com una gran riquesa gastronòmica aconseguida amb matèries primeres obtingudes directament de l’hort familiar. La cassola del tros, elaborada a partir dels ingredients de temporada per anar a treballar al secà o també per anar a les romeries n’és un exemple. També s’elaboren tradicionalment els arrebossats vegetals tant per consumir com a àpat principal com endolcits per ser emprats com a postres; el codonyat, una confitura sòlida i compacta de codony; el mostillo, fet de suc de gra de magrana; o el cóc de maçana de l’agredolç.

Pel que fa als sistemes de reg, es fan servir canalitzacions i séquies i altres sistemes més moderns com el reg gota a gota, que s’abasteixen de fonts naturals d’aigua com el riu Ebre o mines i pous d’aigua subterrània. Antigament el sistema principal d’extracció d’aigua dels pous era la sénia. Els pagesos adquireixen drets d’aigua mitjançant les comunitats de regants que és l’entitat que regula aquests drets de repartiment. Hi ha dos tipus diferenciats entre els sistemes d’aportació d’aigua. L’elevació d’aigua per bombeig per motor d’explosió ha substituït el sistema tradicional d’extracció de les sénies de tracció animal. Un altre mètode és la canalització de séquies i regadores, que demana solcar els camps i anar conduint i desviant l’aigua amb l’aixada. I finalment, el sistema de reg gota a gota modern, iniciat a la dècada de 1960 als Kibutz d’Israel i, posteriorment, importat a la Mediterrània nord.

Història i transformacions de l'element: 

Al llarg de la història el conreu d’horta i fruiters ha sofert molts pocs canvis tecnològics que podem resumir des del pas de l’agricultura manual a l’ús dels animals com a força de treball, tot passant per la introducció del metall en les eines, que han ocupat bona part de la història. Els coneixements i les tècniques de l’agricultura s’han mantingut gairebé inalterables fins la segona meitat del segle XX, amb la introducció de la maquinària els productes fitosanitaris químics i l’augment de la demanda de mercat. L’agricultura de consum domèstic, però, continua avui dia sent en bona mesura manual i amb un ús escàs de maquinària, tot i que bona part dels coneixements i les tècniques tradicionals ja no s’apliquen i només es conserven en la memòria de la gent gran.

A partir del segle VIII i amb l’inici dels assentaments islàmics a les Terres de l’Ebre s’introdueix la construcció generalitzada de les sénies i les séquies per a reg. Com es descriu al Catàleg del paisatge de les Terres de l’Ebre, «segons Federico Pastor (1901) s’atribueix als àrabs la construcció d’una antiga canalització de les aigües de la Caramella i la construcció de molins com els de Compte, en Sedó i Soldevila». El desenvolupament dels sistemes de reg va representar un impuls per al conreu de l’horta a la vall fluvial de l’Ebre.

A Xerta, per exemple, es documenta l’existència de producció de taronges ja al segle XIV. Tal com relata Àngel Vallverdú, «A la Tortosa de 1358, amb motiu de l’arribada del rei Pere III i l’infant Ferrando, es portà a terme un “Joch de la Batalla de la Coqua e de les Barques”, en què la coca era una embarcació alta i molt ampla usada, en l’època, pel comerç i per la guerra on es llençaren 1.600 taronges dutes de Xerta» (Massip 2010: 41-42). La documentació municipal ho descriu així:

«[…] per anar al loch de Xerta per comprar taronges que servissen a bataylar en lo rech quan intràs lo senyor Inffant. Item, donaren a aquells qui exarciaren lo leny que stava surt en lo Riu per al Joch fahedor per lo senyor inffant […] mariners qui foren per 3 dies en la coqua que feu la batalla com entraren los senyors […] per al leny de barques que feren les batalles del rech.»

Més endavant, a principis del segle XX es recull una corranda de la zona que fa així,

«A la vora del riu, mare, hai plantat un tarongé que fa les taronges agres com la cara de vostè.»

(Francisco de P. Bedós, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, número 201, dedicat a «Cardó i riberes de l’Ebre», editat  l’octubre de l’any 1911 a Barcelona). Aquesta cançoneta també es recull a Gomis (1890: 212) i Casanova (1996: 39).

Als segles XVI i XVII, la presència de sénies era abundant i proporcionava una gran diversitat de conreus d’horta i arbres fruiters que es distribuïen segons la disponibilitat d’aigua. Els més importants eren Xerta, Aldover, Tivenys i Tortosa pel que fa al riu Ebre, i la Sénia, Ulldecona i Alcanar, pel que fa a la ribera del Sénia.

La presència islàmica va ser molt important també a la Cubeta de Móra, on es documenta que s’hi van mantenir fins el 1610, tot mantenint les mateixes tècniques d’aprofitament de l’aigua durant més de tres-cents anys. Cal tenir en compte que bona part dels moriscos foren conversos, fet que els permeté quedar-se al territori i continuar els seus oficis, com el de pagès, però també altres com el de canterer. Amb les diverses crescudes naturals del riu, les hortes s’anaven inundant i destruint, però es tornaven a conrear una vegada s’eixugaven les terrasses de manera cíclica, aquest cop amb la terra fertilitzada pels nutrients del llac del riu. Es coneix que a la comarca de la Ribera d’Ebre, entre el 1734 i el 1761, van desaparèixer totes les hortes i les sénies adjuntes al riu per una gran crescuda de l’Ebre que va canviar el seu curs habitual. Per aquest motiu, Ascó i Vinebre són els únics municipis de la comarca on les sénies són inexistents i el sistema de conreu d’horta és diferent. A les zones més apartades del riu, s’han mantingut fins ben entrada la segona meitat del segle XX els conreus d’olivera, ametller i vinya, alguns dels quals encara es mantenen avui dia.

A la Ribera d’Ebre, antigament i fins fa poques dècades, les fonts principals de treball i producció eren una combinació entre el treball al defora de conreus com la vinya, l’olivera i l’ametller, amb el conreu de l’horta i els fruiters a la sénia on també, sovint, s’hi habitava i que garantien la principal font d’alimentació del nucli familiar. L’excedent de producció de la sénia s’anava a vendre al mercat per tal de poder adquirir altres productes i serveis. Qui no disposava de sénia pròpia, en règim de propietat o d’arrendament, o no disposava d’excedents per vendre, anava al jornal per a altres propietaris. En poblacions com Vinebre, amb hortes molt menudes, era costum penjar un cabàs a la porta de la casa amb alguna mostra dels productes que aquell dia s’havien collit. Així, els veïns i les veïnes sabien que podien comprar aquells productes directament a la família productora. Els horts familiars, a més de font d’alimentació per al nucli domèstic, es convertien també en el principal subministrador d’hortalisses entre aquells membres de la comunitat que no disposaven d’hort i de font d’intercanvi entre productors, molt especialment durant la postguerra de la Guerra Civil espanyola de 1936.

A la zona del litoral de les Terres de l’Ebre, entre els municipis de l’Ampolla i Sant Carles de la Ràpita, no és fins els anys seixanta del segle XX que s’introdueix i expandeix l’horta, amb la substitució dels conreus d’olivera i garrofer er l’horta i els cítrics en conreu intensiu.

La plana del Montsià, colonitzada en bona part a partir del segle XVIII i durant tot el XIX, ha anat transformant, sobretot a partir de la dècada dels anys setanta i vuitanta del segle XX, grans extensions de secà que havien estat dedicades inicialment al cultiu de l’olivera i, en menor mesura del garrofer i ametller, en cultius de regadiu dedicats al cultiu de cítrics, tant de tarongers com de mandariners. Tot i així, el cultiu de l’olivera té encara un pes important. En aquesta zona, històricament s’hi ha explotat el primer aqüífer, el d’un màxim de 30 metres de profunditat i relacionat directament amb la infiltració de les aigües de pluja. Les sénies mogudes per tracció animal han estat fonamentals per a aportar l’aigua necessària per al reg dels horts. En aquesta zona interior del Montsià, el reg de la séquia d’Ulldecona, provinent del riu Sénia, ha permès el cultiu de l’horta i els fruiters, tan per al consum familiar com per al comerç.

Pel que fa a les varietats d’hortalisses i fruites, al llarg del temps s’han anat modificant i substituint unes per altres més rendibles. Amb els canvis en les varietats i en el sistema productiu també s’han anat perdent els sabors atribuïts tradicionalment a hortalisses i fruites. El motiu principal d’aquest fenomen és la comercialització a gran escala de productes d’horta i fruiters que requereixen avançar la collita abans que el fruit assoleixi el grau de maduració òptim, per poder-lo posar en caixes i distribuir al mercat amb garanties de manteniment de l’aspecte i propietats, durant períodes que poden durar diverses setmanes. Antigament i, actualment en el cas dels horts familiars, les hortalisses i la fruita es consumien per les famílies directament de les hortes i, per tant, podien collir-se en el mateix moment de ser consumides o pocs dies abans. En el cas de la comercialització, es tractava de la compra i venda de productes de proximitat que es venien l’endemà de collir-se o uns quants dies després, fet que permetia collir-los en el moment adequat de maduració. Avui dia, la gent de les generacions més grans detecten una pèrdua del sabor d’abans de les hortalisses i fruites que ha estat també transmesa a les generacions intermèdies.

Pel que fa a la selecció de les varietats conreades, actualment són determinades en bona mesura per l’oferta de planter de les empreses i cooperatives dedicades al cultiu de planter i que van expandir-se a partir dels anys setanta del segle XX. Antigament, el control de les varietats cultivades depenia directament del pagès, que triava minuciosament les llavors d’aquelles hortalisses que, per aspecte i sabor, volia reproduir l’any següent. Així, la forma de conreu consistia en la tria, emmagatzematge i reproducció de llavors feta pel mateix pagès. Antigament es cultivaven cacauets, cànem, xufes, tabac, guixes, llenties, cigrons, bajoques tendres que es desgranaven a l’octubre i eren fesols, tomates del Palosanto i tomates de Vila-seca, més primerenques. Era també habitual plantar hortalisses per a l’alimentació dels animals de corral, com per exemple, panís per a les gallines, o cultivar petites zones de cereals com ordi, alfals, etc., per als animals de tir, com matxos i mules, que també s’alimentaven de les figues de la figuera que hi havia a les sénies o de garrofes del secà. S’aprofitava el mateix solc per plantar una mica de panís per fer crispetes. També es cultivaven naps, raves, bastonagues o safranòries (Daucus carota L. subsp. sativus).

Pel que fa a les feines de manteniment i nutrició del camp, era costum la presència del femer a totes les sénies. El femer era un espai habilitat de l’hort on es dipositaven les restes vegetals del rebuig del cultiu quan no eren consumides pels animals de corral, però també les restes vegetals generades en la vida de les persones que habitaven la sénia, com per exemple pells de patata o tomata, les fulles exteriors de cols o enciams que no aprofitaven per menjar, pells de fruites, etc. Aquest rebuig barrejat amb els fems d’animals i persones i fermentat, es convertia en compost per adobar la terra. 

Processos i preparatius: 

Sembrar. Introduir les llavors a la terra amb l’objectiu que es converteixin amb el temps i l’aportació d’aigua en plantes consumibles. 

Llaurar. Moure la terra per oxigenar-la, estovar-la per aprofitar l’aigua de la pluja i fer-la apta per cultivar. Antigament es llaurava manualment amb l’ús d’aixades o bé amb l’ajuda d’un animal que generava la força motriu per arrossegar l’arada, una eina emprada per a aquesta tasca en extensions més grans de terreny. Actualment aquest procés es fa amb un motocultor, principalment, per l’extensió reduïda dels horts familiars. En alguns casos també es pot fer amb tractor.

Cavar. Solcar la terra per plantar o sembrar en forma de cavitat longitudinal fent servir l’aixada.

Plantar. Introduir les arrels del planter a la terra de conreu.

Adobar o afemar. Antigament s’utilitzava com a adob el fem dels animals que es tenien a casa com cabres i corders i, els que hi havia per treballar la terra, com matxos, burros o cavalls, en menor mesura. Una vegada a l’any, s’abonaven bé els camps i del munt que es guardava, sempre cobert amb una mica de terra perquè no s’assequés massa, s’anava repetint si era necessari. El fem es rentava a les boques de sortida d’aigua de reg de les mateixes séquies que regaven els horts i s’anava desgranant i repartint per tot l’hort mitjançant el reg. Actualment bona part dels adobs utilitzats són químics, tot i que el fem animal es continua utilitzant.

Tractar. El sofre ha estat el producte més utilitzat tradicionalment per tractar els fongs les plantes, juntament amb els sulfats. El caldo bordelès, una substància utilitzada per tractar, s’elabora amb sulfat de coure en una solució de calç. Aquesta substància va ser introduïda a partir de l’ús que en feien els vinyaters de la zona de Burdeus (França) a finals del segle XIX per tractar les malalties fúngiques de la vinya. Per a les plagues d’insectes, tradicionalment s’han utilitzat mètodes de control i eliminació manual com anar matant els escarabats de la patata o de l’albergínia. Els cucs de l’enciam o de les cols també s’eliminaven d’aquesta manera. Altres formes d’evitar l’atac dels insectes és l’associació de plantes com l’alfàbrega amb la tomatera, l’alberginiera i la pebrotera, per fer fugir alguns insectes com el puó o, també el tabac, que associada amb la tomatera evita l’aparició de mosqueta blanca. La cendra també s’ha utilitzat tradicionalment contra el puó. Els anys seixanta del segle XX representen un increment de l’ús generalitzat de productes químics als camps i a les hortes, alguns dels quals han estat prohibits posteriorment pels seus efectes nocius per a la salut humana. Actualment, però s’observa un canvi de consciència amb plantejaments sobre salut i alimentació que ha generat un retorn a l’agricultura ecològica, tant en el cultiu com en el consum, que rebutja l’ús de substàncies químiques i aposta per la recuperació de tècniques tradicionals com l’associació de conreus.

Segar. Tallar les herbes o plantes per la tija amb una falç o eina semblant o amb una màquina segadora.

Birbar. Arrancar manualment les males herbes.

Regar. Proporcionar aigua al conreu.

Aclarir. Es fa sobretot en els arbres fruiters i consisteix a collir prematurament una part dels fruits produïts per l’arbre per tal de deixar-ne una població poc abundant que creixi amb més garanties de nutrició i sense estressar l’arbre.

Esporgar o esllemenar. Eliminar les branques sobrants dels arbres un cop han finalitzat el procés del fruit per tal de garantir un bon creixement i producció l’any següent.

Encanyar. Instal·lar unes estructures fetes amb canyes per tal que plantes com les tomateres o bajoqueres s’enramin i creixin de manera vertical. Antigament era costum anar a la vora del riu o altres indrets humits com barrancs, foies, tolls o rierols, a buscar canyes, que s’afilaven per la punta amb un ganivet per poder clavar-les bé a terra, però actualment, també s’ha observat una tendència a utilitzar varetes de ferro com a substitut de les canyes naturals.

Fer llavor. Seleccionar els exemplars desitjats d’hortalisses i assecar-les per poder obtenir-ne la llavor.

Collir. Arrencar els fruits o flors d’una planta. També es poden tallar.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/consum: 
La distribució i el consum d'hortalisses i fruites ha anat variant al llarg del temps. En el cas de l'hortofructicultura de consum familiar el consum és tradicionalment familiar o veïnal. Aquest tipus de consum, però antigament, es combinava amb la venda de l'excedent als mercats locals, o entre els veïns de manera informal. Actualment podem diferenciar entre una horticultura i conreus de fruiters especialitzades en la distribució dels productes tant a nivell nacional com internacional, i una hortofructicultura com a activitat d'oci o de complement alimentari de la família, amb uns productes que es cultiven i es consumeixen a la mateixa casa.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Sénia. Pou amb roda de catúfols i safareig.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Tot i que l'hortofructicultura que analitzem aquí es tracta d'una activitat familiar no associada a empreses de distribució, la necessitat dels recursos hídrics per al conreu fan que sigui rellevant l'existència de comunitats de regants que gestionen l'aportació d'aigua als camps. En el cas dels pous, són els propietaris dels pous els qui en fan el manteniment i distribueixen els torns de reg, les quantitats d’aigua disponible per comuner, entre altres.
Precisions ús i funció: 
La producció d'hortalisses i fruites ha tingut tradicionalment una funció alimentària tant per als membres del nucli familiar com per als animals que podien formar part de la casa. Actualment, la funció d'alimentació dels animals ha desaparegut pràcticament, i es limita a l'aprofitament de fulles d'hortalissa o panís com a complement per a l'aviram. La funció principal del conreu hortofructícola de consum familiar és l'aportació alimentària de productes de qualitat en el context familiar, a més d'una nova forma d'oci que dóna valor a les formes d'alimentació saludable.
Patrimoni relacionat: 

Sénia del Bassot, a la Galera

Sénia, a Tortosa

Sénia del Perxe, a la Pobla de Massaluca

Sénia del Mas Taniet, pel camí vell de Móra, a Benissanet