IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Grup i/o comunitat: 
Des dels inicis del cultiu, s’ha anat reduint el nombre de persones implicades directament en el conreu de l’arròs, que antigament, des del segle XIX i fins als anys cinquanta del segle XX, ocupava milers de persones entre homes, dones i infants.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Al delta de l’Ebre no és fins al segle XIX quan l’arròs va iniciar el procés d’expansió i, principalment, gràcies a l’aprofitament agrícola del canal de la Dreta de l’Ebre i del canal de l’Esquerra de l’Ebre (inicialment projectats per a la navegació), a partir dels quals es va anar estenent un extens entramat de distribució i desguàs que va permetre fer cultes bona part de les terres del Delta. Des de llavors, l’expansió ha continuat i actualment gairebé el 70% de les terres cultes del Delta produeixen arròs.

L’arròs ha estat i continua sent el producte que millor s’adapta a les condicions del Delta. D’aquesta manera, durant els últims 150 anys el conreu de l’arròs ha determinat les característiques del paisatge, el cicle vital i laboral dels habitants del Delta, l’ocupació i la distribució del territori i la forma d’organitzar-se. Cooperatives, la Cambra Arrossera d’Amposta, agrupacions d’industrials arrossers, comunitats de regants, sindicats, els nuclis de població, la vida a les barraques aïllades, la sega i la plantada manual o mecànica, etc., organitzacions, estructures, tècniques que construeixen, aprenen i transmeten els habitants del Delta i la població arribada d’altres indrets com les poblacions d’interior del territori, i també del País València i altres zones de l’estat.

Un conreu que, lluny de ser estàtic, a causa de la seva importància econòmica, està i ha estat lligat a contínues transformacions, dinamisme que es fa evident en les tècniques de conreu, anivelladores amb làser, sembradores i recol·lectores que substitueixen les colles de plantadors, segadors, i com la xaruga, l’animal (egua, cavall o matxo) o el post o les taules de tall o de revoldre, la falç, que junt amb la mà i la tracció animal del matxo, eren les eines principals. Tot i això, avui el conreu de l’arròs continua definint un paisatge i una realitat social, econòmica i cultural dels habitants del delta de l’Ebre i les zones confrontants de les Terres de l’Ebre.

Data identificació: 
ds., 19/09/2015 to dg., 09/10/2016
Codi: 
IPCITE10007

Localització:

Localització: 
Accidents geogràfics: 
Descripció de la localització: 

La principal zona de conreu d’arròs a les Terres de l’Ebre és el delta de l’Ebre. També, però, en menor quantitat, es conrea arròs en zones properes a la vora del riu entre Tortosa i Amposta.

El delta de l’Ebre és una zona humida i plana tradicionalment caracteritzada per la presència d’aiguamolls i llacunes que són el resultat de l’aportació de sediments per part del riu Ebre, del contacte amb el mar Mediterrani i de l’acció humana (Catàleg del paisatge de les Terres de l’Ebre). D’aquests tres elements, l’acció humana és un dels que en menys temps ha transformat de forma més evident l’espai del delta de l’Ebre.

Actualment el delta és un espai que combina tant infraestructures creades directament per l’acció humana (canals, sèquies, regadores, parcel·lacions amb cordons i marges pel cultiu de l’arròs i, en menor mesura, d’horta) com espais sorgits de l’acció de la naturalesa (la presència de basses, ullals, canyissars i algunes, poques, zones ermes fruit del desenvolupament natural del Delta en la trobada entre el riu i el mar). Dins del Delta la població es distribueix pels municipis d’Amposta, Deltebre, Camarles, l’Aldea i Sant Jaume d’Enveja i els nuclis de població d’Els Muntells, el Poble Nou del Delta, la Balada, el Lligallo del Gànguil i el Lligallo del Roig. 

Aquest espai, tal com avui l’observem, és fruit de la intervenció d’aquests tres elements en què l’acció humana hi ha tingut un paper clau en les transformacions per fer-ne ús i aprofitament. D’un delta caracteritzat pel bosc de ribera, canyissars, llacunes, on el principal ús n’era la caça, pesca i ramaderia extensiva amb l’aprofitament d’alguns recursos naturals com la sosa, la bova, la barrella, l’extracció de sal o les sangoneres, gradualment al llarg del temps i de manera significativa des de finals del segle XIX s’ha introduït el cultiu de les terres ermes, el 1860 el cultiu de l’arròs mitjançant, primer, la dessecació dels aiguamolls i, posteriorment, la creació d’un sistema de canals de reg que ha permès fer cultes gran part de les terres del Delta. Aquest procés, i per les característiques de l’arròs, una planta herbàcia i semiaquàtica, ha donat al Delta unes característiques úniques a la Mediterrània.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
divendres, April 1, 2016 to dissabte, October 1, 2016
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
El conreu de l’arròs és de caràcter anual i cíclic. Es pot afirmar, tot i el període de treball en sec que implica llaurar i preparar el camp, que el conreu s’inicia amb la inundació dels camps, a finals de març i principis d’abril. Amb els camps inundats, es duen a terme les diverses fases del conreu de l’arròs, se sembra a l’abril i maig (si es fa el planter en algun cas es pot avançar al març), es planta i es ressembra al juny, s’adoba, es tira el guano al cap de tres setmanes de plantar, es birba o s’apliquen tractaments fitosanitaris al juliol i agost, es rebordoneix a l’agost i al setembre té lloc la sega o collita amb les tasques relacionades de batre, escarrar, assecar i emmagatzemar. Acabada la collita a l’octubre, es fangueja i, ja entre desembre i febrer, s’assequen els camps i es duen a terme les fases de manteniment i descans del camp per iniciar el cicle de nou al març o abril. És un procés cíclic amb una periodicitat contínua.

Descripció:

Descripció general: 

El conreu de l’arròs a les Terres de l’Ebre és una característica pròpia de les comarques del Baix Ebre i del Montsià i en concret de la zona del delta de l’Ebre. L’arròs és actualment un producte clau per al desenvolupament socioeconòmic de la zona. El 2015 segons l’Informe d’economia local del 2015, elaborat per la Càtedra d’Economia Local i Regional de la Universitat Rovira Virgili, el conreu d’arròs ocupava 20.041 hectàrees, distribuïdes segons comarca amb 8.479 ha al Baix Ebre i 11.562 al Montsià, superfície que equival al 68% de la superfície cultivada.

L’arròs és un cereal, una planta herbàcia i semiaquàtica, de tija llarga i fina que en el procés de maduració produeix el gra, l’arròs, que tot i que és la llavor de la planta, una vegada madura i quan agafa el color groc característic, l’ésser humà el recull per alimentar-se. El consum de l’arròs comporta inevitablement un procés de transformació. Això implica manipular el gra, retirar-ne el pallús, assecar-lo i posteriorment, un procés de cocció, tant en forma de gra com transformat en farina o altres productes que impliquen altres tipus d’elaboracions.

L’arròs del Delta està protegit per la DOP Arròs del Delta de l’Ebre o Arroz del Delta del Ebro, que és un producte natural elaborat, és a dir, són els grans d’arròs blanc de l’espècie Oryza Sativa L., però únicament de les varietats bahia, gleva, tebre, fonsa, bomba i montsianell, gra que es comercialitza exclusivament dins la categoria comercial Extra. I se’n diu arròs blanc pel color que presenta en ser envasat després de moldre’l, treure’n el pericarpi —la clofolla— i les impureses mitjançant un procés de poliment per fer-lo digestiu.

Al delta de l’Ebre, actualment, la major part de la producció d’arròs es fa seguint el mètode d’inundació continuada mitjançant un sistema d’abastiment i desguàs d’aigua dolça obert. És un model generalitzat d’agricultura intensiva i altament mecanitzada. No obstant això, després d’un procés de transformació tècnic generalitzat a finals del segle XX, torna a haver-hi propostes que en promouen un ús més equilibrat que implica la disminució del subministrament de fitosanitaris i la recuperació d’algunes de les tècniques manuals de control i treball de l’arròs.

L’actual grau de mecanització del conreu de l’arròs ha incidit no tant en el canvi de les fases de treball del conreu, sinó en les tècniques, en les eines relacionades i en la implicació o relació de la població en el conreu d’aquest producte. Paradoxalment aquests canvis tècnics no han comportat la desaparició absoluta del model premecanitzat. Encara avui, a principis del segle XXI, en referir-nos al conreu de l’arròs al delta de l’Ebre, hem de tenir en compte les dues maneres de conrear l’arròs (manual i mecanitzat) perquè actualment les dues es poden observar tot i que amb objectius finals diferents de producció o distribució.

Per una part, la generalitzada a la majoria de finques que produeixen arròs, on es treballa amb les tècniques mecanitzades i l’objectiu és produir per comercialitzar-lo posteriorment, principalment a través de les dues cooperatives, la Cambra Arrossera del Montsià i la cooperativa Arrossaires del Delta de l’Ebre. A la vegada, però, amb una incidència menor en el mercat, existeixen finques que utilitzen tant tècniques mecanitzades com manuals en el conreu de l’arròs, sense, per això, deixar de tenir com a objectiu la venda del producte final. En aquests casos, tot i que l’objectiu és produir i vendre l’arròs, posen l’accent als atributs de qualitat del producte i de relació amb el medi natural que ofereixen el cultiu de caràcter orgànic o ecològic.

Paral·lelament i relacionat amb els productors menys mecanitzats, i ocupant una extensió territorial molt menor però amb un alt grau de visualització, es treballa i es conrea l’arròs de forma manual i amb tracció animal. En aquest cas, l’objectiu principal no és la productivitat i la distribució del producte sinó que pretén dinamitzar l’oferta turística del territori i del producte mitjançant la recuperació o demostració d’unes tècniques del conreu de l’arròs que representen el model previ a la mecanització. Les fases de treball que es recuperen són les que a la vegada són referents comunitaris generalitzats perquè, d’una manera o altra, tots hi participaven. Aquestes feines són les relacionades amb la plantada, al juny, i la sega, al setembre. Per tant, tot i que la major part del Delta produeix arròs de forma convencional, aprofitant les millores tècniques, cada any, els caps de setmana de juny per la plantada, i els de setembre per la sega, en diversos municipis del Delta, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, Amposta, l’Aldea i l’Ampolla, s’organitza un espai on se celebra i es representa com es feia la plantada o la sega de l’arròs abans de la mecanització de les feines.

Mitjançant la celebració de la Festa de la Plantada o la Festa de la Sega es mostren parts importants de les feines que tenia associat el conreu de l’arròs i que permeten transmetre i mostrar un coneixement gairebé desaparegut en la pràctica, i fins no fa gaires anys també en la memòria de bona part de la població. Són festes identitàries, promogudes actualment com un actiu turístic de qualitat. Aquestes festes actualment estan organitzades pels ajuntaments i la Diputació de Tarragona des del Patronat de Turisme Terres de l’Ebre, tot i que en el seu origen, el 1990, la que se celebra al Poblenou del Delta (EMD d’Amposta) va ser una iniciativa de caràcter local i particular, concretament de l’empresa familiar del restaurador Lluís Garcia, emmarcada ja llavors en els àmbits de la restauració, la cultura popular i el turisme, que amb el temps s’ha estès a gairebé tots els municipis amb terme al Delta. Durant anys, les de Sant Jaume d’Enveja se celebraven en un indret tan emblemàtic com l’illa de Buda.

Per tant, tot i que per ús, extensió en el territori i pes en el teixit socioeconòmic, el treball mecanitzat de l’arròs és majoritari, les festes dedicades a les fases de treball de l’arròs, mitjançant l’ús de tècniques manuals escenificades, representades i participatives, com és el cas de la Plantada al Poblenou del Delta o la Sega a la finca de Bombita a Deltebre, s’han convertit en un referent turístic a la província de Tarragona, referents que en l’àmbit intern posicionen l’arròs i el seu conreu com un actiu no exclusiu del sector primari sinó del sector serveis i que a la vegada serveixen de crossa als productors d’arròs perquè reafirmen a ulls externs la relació del delta de l’Ebre amb l’arròs. D’aquesta manera, el conreu de l’arròs s’explica i és referent tant a partir del procés propi de caràcter agrícola productiu com des d’un punt de vista simbòlic.

A les festes de la Plantada i de la Sega es ven territori i identitat des de la imatge construïda a partir de la memòria local, són espais dinàmics i actius configurats a partir d’un discurs relacionat amb l’arròs. Els diversos casos que s’han observat tenen els mateixos elements i varien aspectes concrets del desenvolupament de la festa definits per la disposició de l’espai. En el cas de la Festa de la Plantada mostren el procés de com el planter, les brinques d’arròs que s’havien plantat en un petit jornal de terra protegit del fred o gelades de la primavera, s’arranca per ser trasplantat de forma ordenada i extensiva a la finca on ha de créixer. Durant la festa, la representació mostra la fase final, com arriba el carriot amb les garbes, prèviament arrancades del planter i com la colla de plantadors les planta al camp on es farà la sega al setembre. Aquests dos contextos s’amenitzen amb música, xaranga o rondalla, que acompanyen un o dos cantants de jota, habitualment versadors improvisats, que mentre la colla fa la plantada o la sega van tocant i cantant. També és habitual la presència de grups de balladores, vestides amb la indumentària que s’utilitzava antigament i que varia depenent de si el grup té per costum portar una vestimenta concreta quan actua o una altra. Aquest context de la festa s’acompanya habitualment de l’elaboració d’un arròs per part o d’entitats locals o d’una empresa professional. Si ho fan les entitats, és a canvi de finançar l’entitat amb el que obtenen de la venda, si no, se’n responsabilitza l’Ajuntament amb treballadors propis o contractant una empresa externa. El que s’ha estandarditzat és l’elaboració d’un arròs segons el model paella. Això implica l’ús del recipient, la paella plana, i depenent de cada entitat o grup, uns o altres ingredients. A l’espai de la festa és també habitual la presència de productors locals, tant d’aliments relacionats amb l’arròs com de ceràmica, o altres de característiques diverses, llepolies, embotits, objectes elaborats amb roba i en algun cas d’origen divers comú a les fires com joguines, roba i altres articles de quincalla descontextualitzats.

Aquest model d’activitat productiva relacionada amb l’arròs busca ser un dinamitzador que doni suport a la producció d’arròs a la vegada que ven una imatge de destí turístic de les Terres de l’Ebre, en concret del delta de l’Ebre. Per tant, l’arròs, en dinamització i conreu, incideix en diversos àmbits d’acció que fan que n’augmenti el pes i la influència en el teixit socioeconòmic de la zona.

L’element clau de la situació del conreu de l’arròs al delta de l’Ebre és que continua sent influència (i l’augmenta) en el teixit productiu i socioeconòmic, tot i que, directament, en el referent en lloc de feina, participi menys població en el conreu de l’arròs. No obstant això, és la influència indirecta en tot el teixit socioeconòmic i per la presència d’una memòria col·lectiva encara molt recent i en construcció, a part dels referents que encara es mantenen actius com el cas de la Xulona, el nom que té la sirena que cada dia defineix l’horari d’entrada i sortida als treballadors de la Cambra Arrossera d’Amposta.

A continuació, en els diversos apartats descrivim els processos referents de manera exclusiva a la producció i el conreu de l’arròs tenint en compte les dues línies que actualment podem observar en els contextos descrits, tant la mecanitzada com la premecanitzada. També en cada apartat es fa èmfasi del sistema organitzatiu associat, la distribució i el consum, i les eines i infraestructures lligades al conreu de l’arròs.

Història i transformacions de l'element: 

El conreu d’arròs al delta de l’Ebre és relativament recent. Tot i les referències històriques que parlen del primer conreu d’arròs l’any 1607 a la partida de la Carrova per part dels monjos del convent de Santa Maria de Benifassà, el conreu d’arròs a les terres del delta de l’Ebre s’inicia al segle XIX, quan el 1860 l’Estat n’autoritza definitivament el cultiu. Això porta associada la construcció dels canals de rec, canals construïts amb l’objectiu de ser navegables inicialment, i tot l’entramat de sèquies i regadores amb la xarxa de desguàs corresponent. Aquest fet, no obstant això, no és l’únic dels rellevants per a l’expansió de l’arròs. La construcció del canal no assegurava encara que les terres fossin cultivables, per això, en paral·lel a la construcció d’un sistema de rec, calia un procés de dessecació de zones i treball humà per fer cultes unes terres fins llavors escassament cultivables.
La possibilitat que ofereix l’arribada d’aigua i l’explotació, i l’apropiació de terres ermes són alguns dels punts clau de l’inici del conreu de l’arròs al Delta. En aquest sentit, hi ha acords, com al que arriben la Sociedad de Desagüe de los Prados de la Aldea i l’Ajuntament de Tortosa, que estableixen que les terres recuperades, si es treballen, queden en propietat de la persona o grup que les ha recuperat. És aquest acord, entre altres factors, el que afavoreix l’arribada de nous inversors o el treball dels mateixos habitants del Delta per fer cultes les terres ermes o pantanoses.

No podem oblidar que el context del Delta i les seves característiques en aquesta primera fase d’ocupació i conreu, s’acompanya de dificultats afegides com el paludisme endèmic de la zona, fruit dels aiguamolls i també l’esforç que va implicar la transformació d’aigües salobres amb aigua dolça apta per al cultiu de l’arròs.
Aquest acord per facilitar l’expansió al territori, que en la seva majoria estava per explotar a causa d’un procés d’aprisió basat en el dret consuetudinari local i que explica en bona part el minifundi, afavoreix l’augment de població. Un exemple és el cas d’Amposta: dels 2.751 habitants del 1860 —quan podem considerar l’inici de l’expansió de l’arròs, gràcies a la promulgació, aquest mateix any, d’una sentència reial que permetia el cultiu de l’arròs— augmenta fins als 4.962 el 1911. Aquest fet evidencia la importància i com havia de transformar el Delta l’expansió del conreu de l’arròs. No obstant això, no és només el creixement de les poblacions existents com l’aparició de nous nuclis com el que s’inaugura amb el nom de Villafranco del Delta i que avui té el nom de Poblenou del Delta. Aquests municipis van ser creats amb l’únic objectiu de colonitzar terres fins llavors incultes, en aquest cas l’any 1957, i afavorir-ne el conreu i explotació agrícola, en aquest cas de l’arròs. 
Aquesta fase d’expansió, tenint en compte que llavors totes les feines, tant de desermar com del posterior conreu de l’arròs, eren manuals i amb tracció animal, porta associada una gran necessitat de mà d’obra. Una demanda de treballadors que es concentra en dos moments concrets de la campanya de l’arròs: la plantada i la sega. Això implicava un volum de treballadors, que primer arriben de les poblacions veïnes relativament properes. Per exemple, al Delta dret, de les poblacions de la garriga, de Santa Bàrbara, Masdenverge, Godall, la Galera o la Sènia, població que cada dia feia el camí d’anada i tornada a la plaça del mercat d’Amposta, on cercaven alguna colla que els contractés per anar a la Ribera a treballar de jornalers o estallers. Aquestes poblacions des d’un inici han estat la primera font de població treballadora. Tot i això, no eren suficients, perquè la demanda de braços era enorme atesa la gran extensió dels arrossars, el treball manual i amb l’augment progressiu de terres cultes. Aquest fet condiciona l’arribada de colles de jornalers de València i altres part de l’Estat on també hi havia un alt conreu d’arròs. Aquesta arribada de colles de València no passa desapercebuda i influeix en el conreu de l’arròs del Delta. Tècniques de treball que, per influència i experiència, s’implanten i es transmeten entre treballadors.

Pel que fa a aquest procés migratori durant el segle XX, una vegada s’acabava la temporada al delta de l’Ebre, els mateixos treballadors es traslladaven als arrossars de l’Empordà o als de la Camarga francesa a fer les mateixes feines que havien fet aquí. Eren feines que només es diferenciaven pel sou. Al Delta el jornal es cobrava a 100 pessetes i a França, a 1.100 pessetes, segons ens explica l’informant Miquel Espuny, que havia fet la temporada plantant al delta de l’Ebre i a la Camarga francesa.

El treball i la seva organització amb relació a l’arròs al Delta en aquesta fase preindustrialitzada té unes característiques concretes. El sistema i l’organització del treball que es limita a uns determinats moments de l’any s’organitza per colles. Aquestes, grups d’homes, pagesos i gent d’ofici, amb un cap de colla, comencen a treballar i es distribueixen dues maneres de contractació generalitzades, a estall o a jornal. Els especialistes o els més bregats treballaven a estall, sovint eren aquestes colles que venien de fora amb experiència o els joves que feia anys que treballaven i tenien resistència; a estall llavors es cobrava més. A jornal es cobrava per hores de treball al dia i un preu fix; per exemple, el 1950 a jornal es guanyava un sou de 6.000 pessetes mensuals, que a estall podien multiplicar-se pel doble. De manera generalitzada al delta de l’Ebre, des de l’inici de l’expansió de l’arròs al segle XIX fins als anys 1920 i 1930, quan la mecanització arrenca amb els tractors i la trilladora, que no comencen a entrar les màquines, per al conreu de l’arròs era necessari en les temporades de plantada i sega un volum de treballadors molt superior al que el Delta podia oferir. Molts dels que arribaran es queden, com demostra, tornant a l’exemple d’Amposta, el fet que des de mitjan segle XIX, el 1867, hi ha 3.097 habitants i en un segle arribarà als 12.820 habitants. Aquest augment s’acompanya en molts casos d’un procés de distribució i apropiació del territori cultivable del Delta.
La producció d’arròs comportarà per a la població i per al paisatge del Delta una transformació, en molt poc temps, rellevant. El fet de convertir terres ermes en cultes i el repartiment d’aquestes terres, el canvi de la funció productiva del Delta, fins llavors pesca, ramadera i d’extracció de plantes, sosa, boga, o de sal, la construcció d’infraestructures que defineixen límits, com els canals de rec i com aquestes influeixen en les diverses basses d’aigua que configuren el Delta, tots són aspectes amb una incidència en el tot clau per comprendre l’actual moment del Delta. La transformació del paisatge està directament lligada a l’acció humana per explotar el Delta amb un objectiu productiu. Aquest procés també està associat a transformacions en el paisatge i amb incidències en la fauna i en el medi natural que continuen definint la relació entre la producció d’arròs i el manteniment d’unes condicions paisatgístiques que afavoreixen el manteniment d’un ecosistema determinat.
En l’àmbit productiu i tècnic, és amb l’entrada dels tractors a la dècada dels setanta del segle XX i la mecanització de les diverses fases del tractament de l’arròs quan s’observa un canvi rellevant. Tot i que és progressiu, el procés implica passar d’un model en què les feines del camp s’acompanyaven amb un matxo que arrossegava l’eina determinada segons la fase de treball, aixada, xaruga, post o taula de tall (per trencar les glebes de terra), post o taula plana (per anivellar el camp), trilla o trill (per escarrar, desgranar la palla de l’arròs), tiràs (estructura com un trineu per distribuir les garbes de planter), barquet (per repartir el guano i també per transportar garbes), a un sistema molt més àgil i ràpid en què el tractor és l’eina clau. Les millores tècniques no es limiten a la força de tracció sinó a altres fases del treball del conreu. Eines com el pols de tall o pols pla, que servia per anivellar, actualment s’han substituït per l’anivellador i el làser que controla que tot el jornal quedi al mateix nivell. En aquest cas, el canvi no ha fet disminuir de forma dràstica el nombre de persones ocupades però sí que ha agilitzat i perfeccionat el treball.

Fins a l’arribada d’aquestes millores, les feines de preparació del camp depenien de la tracció animal; llaurar, xarugar, passar el post de tall o pla, per tant, depenia de la tinença d’un cavall o euga. En aquest sentit, el fet que no tots els qui tenien jornals de terra tinguessin matxo obliga a definir sistemes d’intercanvi de treball. El sistema podia ser mitjançant la contractació, el menys habitual, o a canvi d’hores de treball. El que es coneix com treball a jornal canviat és treballar una finca a canvi que el matxo treballi la seva. Aquest model d’intercanvi de jornals de treball era comú entre propietaris de finques petites on la producció, si s’havia de contractar o pagar un jornal extern, ja no era rentable. Eren feines que habitualment no implicaven una contractació externa. Actualment, tot i que aquest intercanvi encara existeix entre petits propietaris, és comú que la maquinària es llogui a la mateixa cooperativa, que té infraestructures i maquinària que cedeix (es paga al final de la temporada amb el benefici del producte) als membres.
Pel que fa a aquestes feines, la mecanització ha incidit per accelerar el procés però no tant en la reducció de jornals laborals necessaris. De forma oposada, sí que amb totes les feines que depenien de la falç o de la corbella o directament de la mà humana (en plantar, sembrar, recollir i trillar el gra, erar-lo i transportar-lo) la introducció de la recol·lectora o cosechadora ha estat clau. Aquestes feines que, temporalment, es duen a terme entre maig i juny i després de finals d’agost a finals de setembre, implicaven, llavors, un volum de jornalers superior a l’habitual i, per tant, donaven feina a tota la població local més als qui venien de la garriga o del País Valencià. Aquest fet canvia per complet amb l’arribada de la maquinària. Una recol·lectora actualment sega vuit jornals en una hora, tenint en compte que un jornal era la mesura de terra que un home, es considerava, podia treballar durant vuit hores o jornal de feina (2.160 m2) fa evident el canvi de necessitats. Però la recol·lectora no només recull el gra sinó que bat, escarreja, transforma el gra fins a presentar-lo a la cambra llest per assecar-lo i retirar-ne el pallús. Totes aquestes feines, per a la mà humana, implicaven jornals a part del de la mateixa sega. Aquests jornals comportaven feina al camp i a l’era, cosa que allargava temporalment el procés.

El context social i humà canvia per complet. El Delta, en temps de sega, amb l’arribada de tanta gent de fora, feia que els camps estiguessin ocupats. Es construïen barraques, els jornalers que venien de fora habitaven les barraques que estaven disseminades pel territori fent del Delta un espai dinàmic. Durant els mesos de feina, la plantada i la sega, les terres del Delta provocaven més interacció entre la gent i les colles que venien a treballar de fora. Per tant, la introducció de la recol·lectora no canvia exclusivament les feines, sinó el context social i la incidència del conreu de l’arròs en la població del Delta. La transformació implica que, laboralment parlant, la relació de la vida de la comunitat amb el camp i el sistema de conreu de l’arròs és menys determinant. Existeix un canvi en el teixit social i productiu determinat per les millores tecnològiques que fan que la incidència de les faenes o fases del treball agràries en la comunitat sigui menor.

Les màquines recol·lectores permeten modificar el model de plantació i fer-lo més intensiu. El fet que una recol·lectora entri al camp i faci tota la feina contrasta amb la necessitat d’entrada del segador amb la falç, descalç i que necessita, per no fer malbé el producte, espais de pas. Aquest canvi entre plantar i sembrar incideix directament a perdre el coneixement lligat a la figura dels plantadors, el tallador, com plantar perquè no es faci barques (nom que té el guaix quan es desprèn i queda flotant) i un paisatge que, per la forma de plantar, permetia la presència de més fauna que en el model de sembrat.

En aquest sentit, abans de la implantació del model per planters, en els primers temps de l’expansió de l’arròs, a final del segle XIX i principis del segle XX, segons informants com Chano, pagès dels Muntells (Sant Jaume d’Enveja), el mètode de treball era per sembrat. Quan s’inicia el procés d’expansió de l’arròs al segle XIX, es comença amb el sistema de sembrat i més endavant es canvia al de plantat, sense poder concretar exactament quan succeeix. No obstant això, sí que s’expliquen els motius del canvi al sistema de planter: la incomoditat de treballar i que era més difícil de controlar l’extensió de males herbes. El fet que cada pagès es feia el planter es combinava depenent de l’extensió de la finca, amb la compra de planter extern, molt del qual venia de València. En general el sistema de planter, tenint en compte que les feines eren manuals, se sembrava per guaixos o motes, facilitava tant les tasques del camp com el control de les herbes, la seva neteja o la sega. Les fases de birbar o rebordonir, si el camp estava tot sembrat sense ordre, es feien més complexes, ja que en entrar al camp es feia malbé la planta i dificultava els diversos processos també a la sega. Finalment, l’aparició d’herbicides i els tractors, que faciliten les feines de la sega i de birbar o rebordonir, fa tornar al model del sembrat.

Actualment l’arribada de la maquinària també porta associada l’augment de l’ús de productes fitosanitaris, que incideixen d’una manera o altra tant en el producte com en la biodiversitat del Delta i el terreny.
Aquest canvi de sistema de sembrat també fa que es canviï la terminologia d’ús. Actualment es parla de quilos de llavor o sacs; no obstant això, en el model per a planter, els informants ens parlen de motes d’arròs plantades. Per controlar el es plantava quan es treballava a estall, es comptaven les motes que hi havia d’haver per metre quadrat per evitar que el plantador avancés sense plantar la quantitat establerta. Eren 12 motes per metre quadrat les que es plantaven, això equival a 120.000 motes (guaix) per a cada quatre jornals i mig o hectàrea.
El canvi del plantar pel sembrar no ve afavorit exclusivament per l’aparició de la recol·lectora. És la introducció dels fitosanitaris i l’ús de productes químics per matar les males herbes i fongs el que facilita el canvi de sistema de sembrat. Això és així perquè, com que hi ha productes que eliminen les males herbes, ja no s’ha d’entrar al camp a retirar-les, les colles de dones principalment, i, per tant, tampoc passa res si no hi ha l’espai necessari entre les motes d’arròs per caminar.

Per tant, amb el canvi desapareixen fases de treball com el birbar. Es birbava durant tot l’estiu i implicava identificar les males herbes que creixen entre l’arròs i retirar-les. Colles de dones en la seva majoria ocupaven l’estiu amb els peus a l’aigua birbant, eren les colles de birbadores. El mill, la xufa, les canyes als marges, són algunes de les considerades males herbes que apareixien a l’estiu i havien de ser birbades. Una altra de les fases que desapareixen que es feia a l’agost és el rebordonir. Rebordonir implica retirar, amb la corbella o falç, l’arròs bord que creixia per sobre de la resta. El bord són llavors d’arròs de l’any anterior caigudes i que avui també desapareixen principalment amb els tractaments fitosanitaris o altres mètodes de control.
En el cas de la sega, l’aparició de la recol·lectora, millora, en temps i control, la producció d’arròs i fa que un model de treball que tenia associats diversos coneixements com segar, fer garbes, trillar, batre, escarrejar, assecar, voltar, pesar amb la romana i el transport per part dels camàlics (lligar el sac, transportar-lo, formar els mantos de sacs sense que es desmuntin, carregar les embarcacions o carriots), quedin reduïts a una sola acció conduïda per dues persones: el qui du la recol·lectora i el qui condueix el camió per transportar l’arròs fins a la cambra. El temps que triga un gra d’arròs a assecar-se a la cambra o que està emmagatzemat dependrà del nombre de camions que hi hagi a la porta de la cambra arrossera esperant per descarregar o la quantitat que tingui la mateixa cambra acumulada d’arròs. Per tant, el procés de transformació, que està lligat a l’aparició de la maquinària, ha portat una millora i un control del producte a la vegada que també ha millorat les condicions laborals dels jornalers però també ha disminuït el nombre de treballadors dràsticament i, per tant, la relació directa de bona part de la població amb el conreu de l’arròs.
No obstant això, aquesta disminució repercuteix en la incidència en el teixit laboral però no per això productiu. Calen menys treballadors directament al camp però incideix indirectament en serveis relacionats, maquinària, distribució, les diverses institucions organitzatives, cooperatives, comunitats de regants.

En aquest sentit, una de les grans transformacions que s’han fet evidents és la representació o escenificació d’un sistema de treball com a reclam turístic. Se cerca la promoció d’un producte, l’arròs, dins d’un context festiu i lúdic en què es fa una demostració que pretén reproduir les tasques concretes del sistema de treball anterior a la mecanització del conreu. Aquest és el model que representen les festes de la Plantada i la Sega.
Un aspecte rellevant en la producció d’arròs, durant el seu relatiu curt període d’existència a la zona, és la introducció, contínua des l’inici, en el segle XIX, de varietats de cultiu autòctones o no i com unes o altres s’han adaptat millor al territori o el mercat les ha acceptat millor. Un informant dels Muntells, que fa cinquanta anys que conrea arròs, afirma que es recorden més de vuitanta varietats d’arròs diferents plantades al delta. El motiu de tanta varietat de llavors segons l’informant és el desgast de les llavors; unes es recuperen, com la varietat bahia, i d’altres es creen, com la montsianell. 

Sense incidir en les varietats d’arròs que formen part de la denominació d’origen protegit que té un regulació concreta i selecciona les varietats autòctones, en general es busca més productivitat i amb plantes que impliquin menys risc per al productor. Això vol dir que la tija sigui més curta, perquè si és llarga, com el cas de la varietat bomba, el vent la tomba fàcilment i en contacte amb l’aigua es fa malbé el gra. S’ha tendit, per tant, a plantar varietats més curtes de tija per obtenir-ne més rendiment. En aquest cas, la bomba és una de les varietats més apreciades i, tot i ser el que menys rendiment dóna per jornal, setze o disset sacs, com que es paga a millor, compensa el productor. Això és un dels motius que ha portat que la varietat bomba hagi estat la més constant al Delta en els últims seixanta anys, a part que és una de les variants reconeguda com a DOP. L’any 2006, en concret, és quan es crea la denominació d’origen protegida Arròs del Delta de l’Ebre, que pretenia afavorir la regulació i el treball amb un nombre més controlat de varietats d’arròs. En general, des d’un inici hi ha un treball d’experimentació per part tant del pagès com després de les cooperatives i els enginyers agrònoms, amb diverses varietats d’arròs des del segle XIX.
En el sentit de la producció, també hi hagut una transformació en el que s’espera del camp: la rendibilitat. Actualment s’espera un rendiment superior; si anteriorment es considerava una bona producció 14 sacs per hectàrea (quatre jornals i mig donava 1.500 quilos), actualment es considera una bona producció entre 24 i 27 sacs per jornal. Aquest producte és tal com arriba però després se’n retira el pallús a la cooperativa. Per tant, el conreu de l’arròs s’ha tornat més intensiu afavorit per les millores tecnològiques i per un ús més gran de fitosanitaris.
Durant els més de 150 anys en què l’arròs s’ha estès pel Delta ha sofert els canvis propis de l’agricultura, d’un procés manual i amb tracció animal a un alt grau de mecanització que implica l’augment de la producció i control del producte. No obstant això, en aquest cas la transformació també està associada a una relació entre el producte i la comunitat. Davant de les transformacions tècniques, es mantenen o es recuperen fases concretes del conreu per oferir, no només un producte, sinó un discurs relacionat amb el context del treball de l’arròs. En aquest sentit, recuperar la memòria i oferir la reproducció i representació d’un sistema de treball que també incideix en la posada en valor del producte final l’arròs i el seu paisatge cultural, com a reclam també implica una transformació. Es treballa posant en valor l’ofici, coneixements, un conreu que en el seu procés d’expansió ha estat sempre un treball dur, en relació amb la identitat local i el reconeixement d’uns trets identitaris, propis i singulars relacionats amb el conreu de l’arròs. Es recuperen, mitjançant la memòria en positiu, unes feines i un model de vida que s’entén que és positiu i necessari de recordar com a valor afegit per a la comunitat i, indirectament, pel producte resultant d’aquestes feines l’arròs.

Processos i preparatius: 

A continuació s’expliquen les diverses fases que defineixen el conreu de l’arròs, fent èmfasi no només en les fases tal com avui es duen a terme de forma generalitzada, sinó que s’expliquen, en paral·lel, com eren abans de la mecanització, tal com encara s’observen, o en petits productors de manera excepcional, o en les festes temàtiques de la Sega i la Plantada.
La campanya de l’arròs, com a procés agrícola, depèn de les circumstàncies meteorològiques i de caràcter ambiental que fan que els mateixos procediments s’iniciïn amb marges de temps d’una o dues setmanes. No obstant això, una vegada la llavor d’arròs s’ha plantat, hi ha referents tècnics i, depenent de la varietat plantada, ha de passar un nombre determinat de dies abans de segar-lo: 160 dies el J. Sendra, 150 la varietat de gleva o 120 el bomba.
La primera fase de treball es du a terme sec, abans de l’obertura dels canals. Per preparar la terra per a la inundació, el camp s’ha de llaurar o xarugar. Aquest procés implica voltar la terra per remoure-la i suavitzar-la preparant-la per cultivar-la. El llaurador s’enganxa al tractor, aixeca i volteja la terra per airejar-la o rompre els terrossos o les gleves. Durant aquest procés, després de llaurar, també es passa el Rotovator (cilindre amb ganivets) enganxat al tractor i s’afina la terra per facilitar-ne el sembrat.

El fet d’anivellar el terreny amb més o menys precisió permet, una vegada s’han inundat els camps, una millor distribució i, per tant, l’aprofitament de l’aigua. Les dimensions de la finca, els marges o la situació geogràfica respecte al vent fan que l’aigua tendeixi a situar-se més a unes o altres zones de la finca. Mitjançant l’anivellament de la terra, es poden evitar aquestes desigualtats que afecten el cultiu i creixement de l’arròs.

En el sistema tradicional amb tracció animal, la xaruga l’arrossega el matxo. La xaruga té dos variants: o amb ganivet, que es clava a la terra, o amb pala, que l’aixeca. Un cop xarugada la terra es passava amb el matxo sobre el post de tall o taula de tall per trencar les gleves que s’havien aixecat en xarugar; l’objectiu era suavitzar la terra per facilitar la plantada. Si es deixaven gleves de fang en plantar, el plantador es feia mal a les mans perquè es colpejava els dits, cosa que no passava si la terra estava ben treballada.
Encara en sec, amb el matxo es passava el corró i també calia rebaixar, la qual cosa implica traslladar terra d’una zona de la finca a un altra perquè quedi anivellat el camp. Una vegada rebaixat, es passa i el corro i queda el camp igualat. En el model mecanitzat s’utilitza, per rebaixar o anivellar, una anivelladora amb una pala però també un sistema de làser que identifica el nivell o desnivell i llavors actua omplint amb terra per anivellar.
Aquest procés es fa en sec i mentre s’apropa el temps d’amollar l’aigua, decidit amb antelació pels regants, el pagès ha d’afanyar-se a deixar-ho reparat.
El procés d’inundació dels camps. Entre finals de març i principis d’abril s’obren les comportes de l’assut que abasteix el canal de la dreta i l’esquerra. Les boqueres s’obren perquè tots els camps s’inundin d’aigua. Aquest procés es coneix com a amollar, és a dir, deixar anar l’aigua.

Actualment, si s’ha fet bé en sec, no es torna a anivellar i s’espera a sembrar. Antigament, amb la tracció animal, una vegada inundats els camps, es feia el procés d’empostar o entaular. Amb la pols de tall o taula de tall, ara ja enfangat, es torna a passar amb el matxo, s’anivella el camp i es trenquen les gleves que han quedat després de xarugar. Aquestes primeres fases eren clau si es conreava l’arròs mitjançant el mètode del planter i la plantada. Si el pagès preparava correctament el camp durant la plantada, era més probable que no trobés gleves o terrossos, que alenteixen el treball en plantar.

Inundat i anivellat, toca fer el sembrat o el planter. Són dues línies diferents de treball, ambdues encara presents. La major part de les finques fan el sembrat durant el mes de maig mitjançant l’adobadora. Aquest aparell que s’enganxa al tractor i que distribueix de manera equilibrada les llavors, té forma de torba, on es dipositen les llavors i es distribueixen. Les llavors actualment es compren, en aquest cas a la cambra arrossera o la cooperativa corresponent en la majoria de casos.
Tot i l’elevat control del procés, no podem encara controlar totalment que la llavor s’agafi de la mateixa manera en tota la finca. El vent, els ocells que es concentren en una zona als marges normalment, la pressió de l’aigua de la boquera que trasllada les llavors o la temperatura més freda de l’aigua en entrar per la boquera i que impedeix que arrelin, són motius que fan que a mitjan juny s’hagi de fer el ressembrat, en aquest cas a mà.
Ressembrar significa que el pagès entra al camp amb els peus descalços i amb un cabàs que porta penjat del coll avança per les zones on s’observa que no hi ha planter. La tècnica de tirar la llavor es coneix com a ventall, cosa que vol dir que va de dins cap enfora obrint la mà perquè la llavor arribi al màxim espai possible. El pagès camina per fileres i ho fa creuat, és a dir, va i torna sobre la mateixa renglera perquè la llavor ocupi bé tot el camp i no quedin zones sense llavor. Avança de forma compassada, definint un ritme que implica que cada cop que avança, amb la cama oposada a la que tira la llavor fa el ventall, s’assegura un bon ritme i guanya temps. És habitual veure, cap a mitjan juny, com molts pagesos corregeixen d’aquesta manera les variacions del sembrat.

En un cas extrem, i si el marge de temps ho permet, que vol dir tenir el mínim de 120 dies que necessita l’arròs per créixer, es pot tornar a sembrar si per motius externs no ha arrelat bé. Llavors el pagès ha d’agafar el trill, el tractor amb dues grans rodes de ferro a cada lateral que arrosseguen la llauradora i ho ha de xafar tot de nou, es remou la terra. Ha de tornar a deixar assentar la terra i iniciar el procés de sembrar.

L’altre sistema és la plantada o per planter. El sistema de treballar en planter que podem observar actualment i que segueix el model anterior a la mecanització, s’inicia al març o abril en les zones properes al riu on hi ha la millor terra i l’aigua dolça. El pagès agafa un quadre que prèviament ha treballat, i que està cobert del vent i té les millors condicions, i sembra les llavors que creu que necessitarà pels jornals de terra que té. En aquest cas, l’elaboració d’un planter en un espai reduït o quadro per després plantar-ho de manera controlada a la finca. Aquest mètode estava generalitzat fins a la dècada dels setanta del segle XX.

Fer el planter implica sembrar-ne moltes i esperar el creixement per traslladar la planta al camp on ha de créixer. Cada llavor o gra d’arròs que se sembra en créixer es coneix pel nom de brinca, del qual, en obrir-se, surt el que es coneix com a guaix. De cada brinca en surten diverses espigues d’arròs.

Quan s’ha de traslladar es fa la plantada. És a mitjan maig quan el planter té una alçada de 20 o 30 centímetres i quan es tira nitrat o guano a la terra. La terra s’oxigena, bufa i permet arrancar el planter de forma més fàcil sense trencar-lo ni forçar-lo. En arrancar-lo, es munten les garbes que lliguen amb la lligasa i es col·loquen al marge del quadro. Les lligases són brinques llargues que permeten lligar la garba. Amb una mà s’introdueix per sota de la brinca i amb l’altra es va formant la garba, quan té la mesura concreta (el que permet lligar una lligassa de 20 a 30 centímetres de llarg) es lliga i s’introdueix per la part de l’arrel de les brinques a l’aigua amb energia dues o tres vegades removent perquè d’aquesta manera el fang se separa de l’arrel de la brinca. La garba es situa al marge ja neta. Quan s’acaba de recollir tot el planter, abans amb un carro avui amb remolc, es transporta fins a la finca on s’ha de plantar.

Un cop al camp on s’ha de plantar es col·loquen totes les garbes a sobre del tiràs. El tiràs és una estructura de fusta, similar a un trineu, amb dues fustes col·locades en paral·lel que permeten que l’estructura llisqui sobre l’aigua. Aquestes fustes estan unides entre si per fustes col·locades transversalment que serveixen de base on es posen les garbes per traslladar-les pel quadro on s’han de plantar.

Abans de Sant Joan, el planter ja ha d’estar tot plantat. Avui podem trobar planters per llavors o per suport del sembrat. Actualment també hi ha maquinària, no d’ús generalitzat, que fa el procés i planta.

En el procés de plantar hi participen el tallador, els plantadors, el garbero o repartidor i antigament el cap de colla i l’aiguader. El tallador o tirador és qui defineix la posició dels plantadors i com s’avança. Per això, un bon tallador havia de tenir un bon punt de referència que li permetés definir una línia que no s’obrís ni es tanqués perquè faria anar torçats els plantadors. El tallador marca plantant un guaix a la línia que els plantadors han de seguir, tant en la posició de sortida com la línia que han de seguir. Cada dues passes els talladors marquen un pic amb una brinca, que és el lloc de cada plantador; després a un lateral defineix els referents perquè la línia avanci recta. Cada plantador es posa de cul al vent. D’aquí, el fet de recular i l’expressió “tu recula”, que era comú sentir per la ribera; cada plantador planta una brinca i recula en l’esquena tombada cap endavant fent prop d’un angle de noranta graus entre esquena i cames. Amb un braç aguanta la garba de planter contra la cama i amb l’altre va agafant cada guaix que ha de plantar. Amb una mà l’agafen i amb l’altre van plantant. La tècnica per plantar bé i que no quedin barques (quan un guaix queda flotant perquè no s’ha plantat bé) és agafar el guaix entre els dits amb la mà estirada i si el polze toca a terra significa que el guaix està ben plantat, això vol dir gairebé quatre dits de fondo. A cada plantada recula una passa. Tots els plantadors han d’avançar a la vegada i així s’evita que un es pugui desplaçar i acabar reduint l’espai del qui té al costat. El tallador i el repartidor o garbero van darrere posant les garbes a l’altura dels plantadors perquè ells, sense parar de plantar, es trobin la garba amb el planter a mesura que van avançant, “reculant”.
El tallador i el repartidor són els que veuen la quantitat de garbes que hi ha i la quantitat de jornal que queda per plantar. Depenent d’aquestes condicions, es parla de carregar o aprimar. Això vol dir posar a cada plantada més o menys brinques; si queda molt jornal i poques garbes s’aprima per omplir tot el quadro i, a la inversa, si queda poc jornal i moltes garbes es carrega. Segons els mateixos informants, per jornal es podien plantar 150 garbes i cada garba tenia uns 20 manolls, i cada manoll entre 5 i 7 brinques. Si les garbes eren petites hi cabien 170 garbes per jornal. La forma com es planta també té un nom concret, actualment les plantades observades es fan en forma de dau. Això implica que les brinques es planten intercalant-se entre si i, quan es mira tot el camp des de dalt, formen la imatge dels punts d’un dau. Antigament també es posaven en forma de pota de gall. Amb la forma de dau, el camp queda geomètricament definit amb línies rectes en diagonal als marges, fet que també facilita el posterior treball i sega.

Amb l’arròs ja arrelat a finals de juny i juliol s’inicia el treball d’adobar i protegir la planta. La primera fase es coneix com a fer el guano. Aquest nom ve de quan el pagès anava pel camp amb un cabàs penjant del coll llençant el guano amb un platet per nodrir la planta; si la finca era prou gran s’utilitzava el barquet. El barquet tirat pel cavall i des del mateix barquet el pagès amb un plat estenia el guano pel camp. Actualment l’aplicació de productes fitosanitaris evita l’aparició de moltes de les plantes o males herbes que sortien i que eren les que feien necessari birbar i rebordonir. L’aplicació d’aquest producte es fa en avioneta o en maquinària preparada per escampar els productes.

Els fitosanitaris s’apliquen amb l’objectiu d’evitar birbar. Avui totes les variants de males herbes i espais on creixen han desaparegut per l’aplicació dels productes fitosanitaris.

La fase següent és rebordonir o retirar l’arròs bord o salvatge. L’arròs bord o salvatge és el que surt de grans d’arròs que han quedat de l’any anterior però no té prou qualitat o és dolent. S’identifica també perquè sovint sobresurt per damunt del plantat d’enguany. Cap a mitjan juliol i agost, quan el bord encara està verd, és quan el pagès el retira amb la corbella o amb la màquina. El fet de retirar l’arròs bord o salvatge és important perquè, després a la sega, si l’arròs arriba a la cambra arrossera amb un alt grau d’impureses, sigui arròs bord o males herbes (mill, xufla) es disminueix respecte del pes total de la càrrega i, per tant, es paga menys.
L’arròs protegit i adobat arriba al setembre a l’última fase de maduració, depenent de la varietat d’arròs i dels factors meteorològics, l’aigua i les previsions cada pagès inicia la sega. La recol·lecció es fa amb la recol·lectora. Habitualment els membres de la cooperativa utilitzen i comparteixen aquestes eines tot i que també existeixen empreses o particulars que lloguen la maquinària per fer la feina. Cada soci, en funció de com té el camp, demana tanda perquè la recol·lectora i el camió que recull el gra vagin a fer la recol·lecció a la seva finca. La cambra envia l’equip que està format per qui porta la recol·lectora i el camió que recull el gra. La recol·lectora entra al quadro per un lateral i va fent tirades en paral·lel. La mateixa màquina separa la palla del gra. En alguns casos hi ha màquines que en fan bales per després ser recollides però és comú que la palla també s’expulsi i es deixi caure sobre el mateix camp com a adob per a la terra. Això dependrà de cada propietari. La recol·lectora amb una torba descarrega l’arròs a un camió que serà el responsable de dur-lo fins a la cambra arrossera o empresa on el propietari hagi decidit vendre.
Les diverses varietats tenen també un marge temporal de recollida i, per tant, no coincideixen en el temps; és durant el mes de setembre i principis d’octubre quan encara podem observar com es recol·lecten les diverses varietats. En aquest sentit, les diverses varietats d’arròs que es cultiven també es decideixen des de la cooperativa segons la necessitat de distribució. El cas de l’arròs bomba, que és la varietat que fa més temps que es produeix, és també la que té menys rendiment però la que es paga millor. Tot i això, si es treballa amb la cooperativa, no tothom pot produir la varietat que consideri sinó l’estipulada per la comunitat. Actualment, exceptuant el bomba, que és menor la quantitat, es produeixen entre 24 i 27 sacs (el sac és una mida estàndard de 75 kg) per jornal de terra (2.100 metres quadrats, 4,5 jornals una hectàrea) —antigament aquesta producció era de 14 sacs.
Una vegada feta la recol·lecció al camp, quan l’arròs arriba a la cambra arrossera o a l’empresa que el compra, es té en compte el grau d’humitat i d’impureses. El grau d’humitat és un dels elements que incideix més en el preu i, per tant, en el moment de la collita. Hi ha marges definits. Una cooperativa pot acceptar fins a un 21% d’humitat (si no fa pagar per assecar-lo), fet relacionat amb el grau de maduresa (menys madur, més aigua; més madur, menys aigua) i també el grau d’humitat externa. El factor climàtic pot fer que una mateixa finca a primera hora pugui tenir un 20% d’humitat i a una segona càrrega a mig matí un 17%. Els marges el que fan variar també és el pes de la càrrega (més humitat més pes, més sec menys pes). A la cooperativa es paga per pes. Per això també es té en compte entre aquestes variables, també si no s’ha fet una bona birbada i hi ha moltes impureses. Aquestes equacions entre la humitat i el gra d’arròs fan que, a partir d’una hora del dia i sobretot si bufa mestral, ja no es faci la recol·lecció per evitar que hagi perdut molt de pes. S’intenta fer a primera hora sempre que no superi els marges d’humitat definits per la cooperativa o empresa que el compra.
En aquest moment s’inicia el procés de secat i blanquejat que es du a terme a la cooperativa mitjançant processos avui mecanitzats. Aquest arròs s’asseca en grans cilindres que el fan voltar mentre es desprèn la calor que el seca. A continuació es retira el pallús, que és la part que envolta el gra, i llavors es fan els processos industrials necessaris segons les demandes comercials, és a dir, blanquejar més o menys. Aquest procés altament mecanitzat que va del camp i la recol·lectora a l’empaquetament per a la distribució final passant per molt poques mans i en un temps breu, contrasta en molts aspectes com es feia anteriorment a la mecanització.
En el model tradicional la primera fase de la sega és el tall de la planta amb la falç. Per això, el pagès entra a l’aigua i des d’un lateral del camp va avançant tallant mota per mota. La mota és el guaix crescut que es va plantar al juny. S’inicia el procés, amb una mà es talla el guaix o mota i se sosté a l’altre quan es tenen quatre o cinc amb un vencill, la seva mesura dependrà de la mesura de la garba, sinó amb brinques d’arròs es fa un nus entre si mateixes i serveixen per lligar la garba. Una vegada feta la garba amb el surrac o la mateixa falç o corbella (la corbella és dentada), es talla gairebé la meitat de la garba. És la part inferior de la brinca, es diu empall i és la palla, és a dir, no té gra. La garba es posa a sobre de l’empall i d’aquesta manera no es mulla el gra amb l’aigua que encara hi ha al camp. El pagès avança en fila amb tota la colla i darrere va deixant les garbes que va fent sobre dels empalls així fins que acaba tot el jornal. Tot seguit avança el matxero amb un tiràs arrossegat pel matxo. Avança seguint les garbes, omple el tiràs i quan el té ple els transporta fins al marge on avui encara (en el context de les festes de la sega) passa un carro o carriot on es posen les garbes.
Una vegada assecada la palla és quan es pot començar la separació del gra d’arròs, el que es coneix com a rebatre i escarrar: batre amb la forca i el trill. Habitualment la garba s’asseca durant per poder iniciar el procés. Es prepara un espai on s’estenen les garbes d’arròs. El matxo amb la trilla o trill (el cilindre de ferro) va fent voltes amb el matxero al mig. El matxo fa voltes amb el trill darrere enganxat fins que es considera que ja està la palla separada del gra. En aquesta fase s’ajuda d’una forca amb tres punxes que desfà la palla i facilita que el trill passi per sobre i la desgrani. També el procés de batre implica colpejar per ajudar a separar el gra de la palla o escarrejar. Amb la forca s’ajuda aquest procés d’escarrejar i es continua treballant una vegada el matxo es retira per ajudar a separar el gra de la palla amb el vent. La forca agafa la palla i l’eleva, el ventar, ajudant-se amb el vent a separar-se, es grana amb una granera i una forca es va separant deixant la palla a l’exterior i al centre el gra amb la palla que no s’acaba de separar. Una vegada fet aquest procés es munta l’erer (el cilindre de fusta amb la malla amb les diferents mides del gra de l’arròs), sostingut amb una estructura de dos pals de fusta en forma de Y.
Un pagès aguanta l’erer, i dos, un amb una pala i un cabàs, van omplint el cabàs. Sempre amb el vent de favor, llencen el contingut del cabàs a l’erer perquè aquest passi per l’erer i separi el gra de la palla que encara quedava. El gra cau a terra, on s’acumula tot. La palla la tira enfora. Finalment, una vegada s’ha fet aquest procés amb tot el producte, amb la pala i la granera, es posa als sacs de 75 quilos, es lliguen amb la corda i es pesen per dur-los a la cambra. Aquest és el procés de demostració que s’observa a les festes de la sega.
A continuació, en algun cas al mateix erer o sinó a la cooperativa, té lloc l’assecat al sol. Per això, el gra, una vegada batut i passat per l’erer, s’estén al sol. Es deixa assecar mentre una persona, que va descalça, va arrossegant els peus definint un solc lineal. Fa l’acció d’anar i tornar passant els peus pel solc definit i voltejant l’arròs per evitar que sempre quedi sota i no s’assequi correctament. Antigament, les finques que feien aquest procés a l’erer, era habitual també que contractessin les colles de camàlics. Els camàlics eren colles d’homes que tenien com a feina principal posar l’arròs en sacs, lligar-los amb fil i agulla i transportar-los o emmagatzemar-los per mantos. Tot i que podia ser que fossin finques els qui els contractessin per fer aquesta feina, era a la cooperativa on principalment treballaven. Feien aquest mateix procés d’ensacar, tancar els sacs amb el fil i l’agulla i o emmagatzemar, depenent de l’espai, fent el manto d’una manera o altra.
L’arròs, actualment, quan arriba a la cooperativa, fa un procés molt més curt en comparació amb el que antigament implicava de la sega a l’ensacat o emmagatzematge. Els temps necessaris per segar, batre, rebatre, escarrar, erar, assecar i posar en sacs es fa en hores i una vegada arriba a la cooperativa, disminuir el grau d’humitat, treure el pallús i polir per emblanquinar per acabar emmagatzemant a les sitges, es fa durant el mateix dia. Turbines i cintes transportadores mouen l’arròs per l’edifici de la cambra arrossera i la intervenció humana exerceix més una funció de control i assegura que la màquina faci la seva funció que d’intervenció en el procés.
Una vegada l’arròs s’ha recollit al camp, queda encara inundat durant prop d’un mes. Amb el tractor i rodes metàl·liques el que es fa es fanguejar el camp. Es barregen les restes de la palla que ha quedat al camp després de la sega perquè serveixi d’adob. El camp queda inundat fins al desembre, que és quan es tanca el canal. S’eixugarà fins al mes de febrer o març, quan s’inicia el procés de llaurar o xarugar abans de tornar a inundar els camps.

Distribució/consum: 
El model de distribució de l’arròs al Delta està majoritàriament organitzat dins de l’estructura cooperativista. A la zona del delta de l’Ebre, la complexitat del cultiu i el model de distribució de terra, de forma generalitzada, amb petits o mitjans propietaris, afavoreix la creació d’entitats que agrupen productors i uneixen posicions per facilitar-ne el treball i treure màxim profit de la distribució. Aquest model és el que representen la cooperativa de la Cambra Arrossera del Montsià i la Cooperativa Arrossaires del Delta de l’Ebre. La Cambra Arrossera del Montsià és el resultat de la unió l’any 2003 de la Cambra Arrossera d’Amposta, que és la més antiga de la zona, neix l’any 1927, amb la Cooperativa de Sant Jaume d’Enveja Societat Coop. I agrupa actualment 3.376 socis dins d’un model cooperativista en què productors d’arròs reparteixen despeses i unifiquen posicions de venda. D’altra banda, hi ha la Cooperativa Arrossaires del Delta de l’Ebre, amb seu a Deltebre, que agrupa més de 2.000 propietaris i és el fruit de la unió el 2002 de les cooperatives de la Cava, Jesús i Maria, l’Aldea i Camarles. Entre les dues es distribueixen bona part de la producció de cada hemidelta o comarca, Montsià i Baix Ebre. Gairebé el 60% de la producció total d’arròs del delta de l’Ebre, que és el 98% de la producció total d’arròs de Catalunya, prop de 70 milions de quilos d’arròs, és distribuïda mitjançant aquestes dues cooperatives. La creació d’una marca imatge de la cooperativa (Montsià o Nomen, aquesta última comprada el 2012 per Arrossaires del Delta de l’Ebre), l’existència d’una estructura empresarial amb campanyes de venda i distribució del producte dins del mercat tant local com internacional, el treball amb la cerca de noves varietats d’arròs més productiu o amb característiques determinades, el cas de la varietat montsianell, creada pels agrònoms de la Cambra, tot plegat defineix un model de distribució que partint del mateix productor, mitjançant la participació en la cooperativa, és un model de gestió i distribució amb una forta estructura empresarial. Les dues cooperatives, per afavorir el consum i la distribució del producte, afavoreixen i impulsen l’any 2006 la Denominació d’Origen Protegida d’Arròs del Delta de l’Ebre. Aquesta va ser regulada el 2006 i modificada, per adequar-la al marc legal vigent, el 2009 amb l’Ordre AAM/60/2012, de 8 de març, per la qual es modifica l’Ordre AAR/442/2009, de 5 de setembre, per la qual s’aprova el Reglament de la Denominació d’Origen Protegida Arròs del Delta de l’Ebre. Les dues cooperatives acorden acceptar unes varietats concretes com a varietats pròpies del Delta i que s’inclouen dins de la DOP: gleva, bomba, bahia, montsianell, fonsa, tebre. Totes les varietats de la DOP són considerades originàries de la zona, exceptuant, tot i estar presents des de fa molts d’anys al Delta, la varietat bahia i bomba. La varietat montsianell és fruit d’un treball d’investigació i creació pels tècnics de la Cambra del Montsià. Paral·lelament a la distribució des de les cooperatives, hi ha una producció i distribució de caràcter privat. El model de distribució privat, tot i que en volum és inferior al de les cooperatives, està representat per productors o distribuïdors que venen el producte per compte propi. Això vol dir que davant de l’estabilitat i venda segura que implica formar part de la cooperativa, també habitualment a un preu més baix, el model d’empresa o únic distribuïdor no assegura la venda ni el preu. La contrapartida és que, com depèn de les fluctuacions mercantils, l’arròs pot arribar a pagar-se millor que a la cooperativa, on el preu és fix i es defineix a l’inici de la campanya. En alguns casos, cada cop més present, aquest model de distribució i producció no lligada a la cooperativa amb un model de distribució local, porta implícit la recuperació en el treball i producció agrícola de tècniques de treball i conreu tradicional i preindustrial. El grau de mecanització és menor i es recuperen o mantenen alguns dels processos de producció com fer el planter, utilitzar menys productes fitosanitaris i en la transformació l’assecat al sol, com és el cas del Molí Lo Rafaelet a Deltebre. El control en la producció i distribució, la regulació del producte com a DOP, el control tècnic del conreu afavoreixen l’aparició per part del consumidor de la consciència del producte i les seves característiques. Anualment a les Terres de l’Ebre es fan jornades gastronòmiques que tenen l’arròs com a producte central a part del consum dins de l’àmbit privat. Jornades com les de l’Arrossejat (o rossejat) a l’Ametlla de Mar al mes d’octubre procuren recuperar plats relacionats, d’una part, amb un producte local com és l’arròs i, de l’altra, un ofici o context professional local com és l’àmbit dels pescadors. Es considera una variant d’elaboració pròpia de la zona on la particularitat de l’arrossejat és que a part de fer-se amb un brou de peix, l’arròs es rosseja. Rossejar vol dir torrar a la paella el gra amb el sofregit i aquest canvia de color, es rossa, abans d’afegir-hi el brou. També l’arròs continua present, i cada cop amb més força amb l’extensió de la paella com a plat de comensalisme comunitari en un ambient festiu. Cassoles d’arròs avui s’han convertit en grans paelles, com pot ser en la romeria a l’ermita de la Verge del Remei a Alcanar, on el que antigament era una cassola d’arròs per als pobres actualment són paelles per a dos mil persones. Un altre aspecte relacionat amb la producció d’arròs i amb parts o productes sorgits de l’arròs són les farines d’arròs, utilitzades en productes amb un fort valor comunitari, com pot ser en la Xocolata Creo, una xocolata d’elaboració local des de 1941, que porta farina d’arròs, o també postres com el menjar blanc, que a les Terres de l’Ebre es fa amb farina d’arròs. Més recentment lligats a l’arròs, apareixen o prenen força productes que es fan amb derivats de l’arròs com pot ser el licor d’arròs o el 2016 s’ha pogut tastar la cervesa elaborada amb arròs. Tot i els productes que van sorgint, continua sent l’arròs, principalment amb les varietats identificades dins de la DOP, el producte clau de distribució i consum.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Entre els oficis i coneixements tècnics que podem trobar en el procés de conreu de l’arròs n’hi ha de condició diversa. Per una part, els relacionats amb l’àmbit agrari, el treball amb el camp. Les diverses fases del treball agrari, llaurar, anivellar, voltar la terra, fer planter, plantar, sembrar, ressembrar, birbar, rebordonir, segar, xarugar, colmatar, feines relacionades directament amb el treball de la planta i el cultiu de l’arròs. Relacionat amb el cultiu i que sovint els mateixos que treballaven al camp també hi treballaven, hi ha el coneixement referent al repartiment de l’aigua i la neteja de la xarxa de canals i de desaigües, el treball amb la dalla (els dalleros), el repartiment o manteniment dels cordons o els marges. Cordons i marges que tant defineixen les finques com les parteixen en dos (mitjançant un cordó) per facilitar el control de l’aigua o del sembrat. En general les tècniques relacionades amb la parcel·lació i les diverses infraestructures lligades al paisatge que els mateixos pagesos havien de mantenir. Actualment, exceptuant la professionalització de les tasques relacionades amb el canal, zeladors, regadors i barqueros, continua sent responsabilitat del pagès el manteniment dels marges i cordons, tapar els possibles forats que facin caragols o crancs i mantenir netes les infraestructures que queden dins de la pròpia finca. Una vegada recollida la planta, hi ha els coneixements tècnics relacionats amb el tracte del producte i la seva transformació. El que abans era passar el trill amb el matxo, ventar, batre, deixar assecar al sol mentre s’estenia i amb els peus s’anava voltant perquè no quedés a baix més humit i finalment i carregar-lo en sacs per transportar-lo a la cambra, aquesta, la de carregar i transportar, era habitualment responsabilitat dels camàlics. Aquests coneixements que encara podem trobar en casos determinats, avui la major part de productors tot i conèixer-los no els practiquen i tendeixen a desaparèixer, a excepció de les representacions i dels casos dels productors que promouen l’ús de tècniques manuals o amb tracció animal. En aquest sentit, els coneixements tècnics en què encara el pagès i productor incideix de forma activa és en el moment de sembrar i collir. Tot i això també està lligat a decisions col·lectives com l’arribada de l’aigua, fet que incideix directament en el sembrat, o en el cas de la collita, si és membre de la cooperativa i depèn de la maquinària de la cooperativa, haurà d’esperar el torn una vegada comunica que el seu arròs ja ha arribat al grau correcte de maduració. Tot i això, l’exactitud i el control tècnic que aporten els tècnics d’agrònoms de la cooperativa limita el camp d’acció del pagès i, per tant, la transmissió d’aquest ofici i els coneixements tècnics associats al conreu de l’arròs.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Les principals infraestructures que estan en ús i es relacionen amb el conreu de l’arròs actualment són la xarxa de rec, desguàs i camins, les cases d’eines o barraques del pagès, les finques de propietat on es treballa o es mantenen certes infraestructures, com el magatzem o la distribució dels camps i l’esplanada on es batia i s’escarrava l’arròs, és a dir, l’era, o bé allí on s’assecava, els sequessos, com pot ser el cas de la finca del Bombita a Deltebre i tot el sistema dels cordons i marges fets de terra que divideixen i defineixen el paisatge d’arrosar.
Respecte a les cases d’eines (casetes) o barraques, actualment n’hi ha de tipologia diversa. Casetes que són un mòdul o cases fetes de totxo i recobertes amb cal, avui pintura blanca, que mantenen elements de quan també eren habitatge per als treballadors, pou i sistema de recull d’aigua de la pluja i cuines però que actualment només tenen funció de magatzem d’eines o descans durant la jornada pel pagès.
Les barraques han estat una infraestructura clau en el procés d’expansió de l’arròs. Durant bona part del segle XX han esdevingut l’habitatge tant de les colles de treballadors que venien de fora del territori, dels qui eren del territori i es desplaçaven durant tota la campanya de l’arròs a la ribera, com de famílies que hi vivien tot l’any. Documentada ja a l’edat mitjana, la barraca és un model d’arquitectura tradicional autòctona del Delta, utilitzada en àmbits molt diversos, entre els quals el cultiu de l’arròs, fet amb esquelet de fusta, sovint de la ribera del riu, recobert de canyís, arrebossat amb fang i acabat amb una capa de calç en emblanquinar-la, sostre de dues aigües de coberta vegetal, sobretot feta de borró, i planta rectangular.
Un altre element que cal mencionar com a infraestructura relacionada amb l’arròs, tot i que avui lluny del seu ús original, són les coeteres: edificis aixecats en punts estratègics del Delta que tenien com a funció principal ser un espai d’emmagatzematge i les més antigues també per llençar els coets de nitrat per desfer els núvols quan en el moment de la collita hi havia perill de pedregada. Edificis d’escasses dimensions, planta rectangular de dues o tres alçades, fets de totxo i pintades de blanc i amb la particularitat que la coberta és una volta de canó. 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
El conreu de l’arròs comporta la creació i el manteniment d’una sèrie d’organitzacions, tant formals com informals, que encara avui són referents territorials. Entitats que agrupen productors i propietaris del delta de l’Ebre amb funcions diverses però totes relacionades amb el conreu de l’arròs. Tradicionalment grans propietaris i industrials han desenvolupat diverses estratègies, tant organitzant-se com no, per defensar el que s’entenia que eren els interessos comuns; no obstant això, l’actual funcionament ha consolidat un model organitzatiu en què el petit propietari té més capacitat d’acció. Per una part, els propietaris de les terres s’organitzen per facilitar, controlar, defensar posicions i finançar les infraestructures necessàries per a l’abastiment d’aigua. Són els sindicats i comunitats de regants. I per l’altra, el productor també s’uneix per facilitat el conreu i la venda del producte i crear eines de solidaritat interna, i això ho fa mitjançant la creació de la cooperativa agrícola o cambra arrossera. Són dues institucions duplicades, una per a cada hemidelta i, fins no fa gaire, gairebé una per poble o municipi, que són clau per al conreu de l’arròs al Delta. Tot i que en el cas de les cooperatives agrícoles no hi formen part tots els productors, de les comunitats de regants que és imprescindible per tenir aigua al camp, sí. La diferència entre propietaris i productors, tot i que en una gran part coincideixen, no és sempre així. Pot ser que els propietaris arrendin les terres i, per tant, no les treballen o no treuen benefici del producte sinó de l’arrendament. Aquestes institucions formals són les que han perdurat tot i les variants existents al llarg de la història. Tant les comunitats de regants com les cooperatives, sindicats i agrupacions industrials han tingut diversos processos d’agrupament o divisió. En el cas de les comunitats de regants, quan la Real Compañía de Canalización i Riego del Ebro perd la concessió dels dos canals a mitjan segle XX (1966), aquest procés d’agrupació i divisió s’estabilitza i es defineix amb les actuals dues comunitats de regants, una per hemidelta, que assumiran la gestió de l’aigua dels canals. Pel que fa a les cambres arrosseres, no és fins entrat l’actual mil·lenni quan, davant de les situacions i necessitats que planteja el mercat, s’agrupen les diverses cambres existents a cada municipi, l’any 2003 les de la dreta del Delta (Cambra Arrossera d’Amposta amb la Cooperativa de Sant Jaume d’Enveja) i el 2002 les de l’esquerra del Delta (cooperatives de la Cava, Jesús i Maria, l’Aldea i Camarles). A part d’aquestes organitzacions formals que encara existeixen com a formacions de caràcter informal que en altres àmbits de la producció agrícola, com poden ser l’oliva o els cítrics, es mantenen, però en el cas de l’arròs no hem de parlar de la colla com a organització laboral que regulava el funcionament laboral del Delta. Les colles són una organització laboral de caràcter informal que funcionaven en les èpoques de més necessitat de personal al camp, principalment durant la plantada i la sega. Tot i el caràcter informal, també hi havia les colles establertes que any rere any depenien de les cooperatives, sindicats i cambra. Les colles depenien d’un cap de colla, que era el responsable d’organitzar els grups de persones que feien falta per treballar una finca, i, a la vegada, era el responsable d’acordar entre treballadors i propietari el preu de jornal. La figura del cap de colla implicava tant respondre davant del propietari del treball de la colla com aconseguir una bona retribució o condicions laborals. Per tant, el cap de colla seleccionava els treballadors que creia que li respondrien i a la vegada li donaven prestigi davant del propietari. Prestigi com a bon organitzador i com a cap que trobava els millors treballadors i que li donava bon resultat productiu; també a la inversa, els treballadors apreciaven el prestigi del cap de colla segons si aconseguia bons tractes i feina contínua. Per tant, estava implícit saber organitzar les funcions entre els diversos membres de la colla, el tallador (marca per on s’ha de plantar), garbero (el qui reparteix les garbes del planter), o trobar bons segadors que sàpiguen fer bones garbes, col·locar l’empall sense que caigui la garba d’arròs i es mulli. Les colles podien estar formades per un grup fix de persones o anar canviant segons l’any; també el nombre de membres de la colla depenia molt de les qualitats del cap de colla i de les necessitats de cada finca. Un bon cap de colla que aconseguia bons jornals i, per tant, la gent volia treballar amb ell, i a la vegada era bon organitzador i responia davant del propietari i no forçava al treballador, podia tenir més capacitat de fer colles més grans perquè els propietaris el buscaven. Les colles podien treballar a estall o a jornal i això també modificava el perfil dels membres de la colla. A estall el treball era més dur i demanava unes condicions físiques i experiència. La funció del cap de colla era important dins del sistema organitzatiu laboral perquè regulava els conflictes. El cap de colla cobrava el jornal com a treballador però a part del reconeixement com organitzador i assegurar-se feina per a l’any següent, també per cada treballador que portava a la colla ell rebia un tant per fer de cap de colla. Aquesta institució en el sector de l’arròs ha desaparegut perquè el volum de personal és inferior i la contractació de les màquines va amb el personal incorporat. Les colles podien ser tant de dones com d’homes i d’edats diverses, començant gairebé des dels 12 o 13 anys fins que el ritme de treball fos correcte pel bon funcionament de la colla. Els més jovenets i jovenetes ja prenien part de les feines a l’arrossar, com a aiguaders. La divisió entre homes i dones és fruit de les funcions dins del procés de conreu. Hi havia fases de treball en què sí que hi participaven tant les dones com els homes i, per tant, podien organitzar-se colles de manera indiferent. No obstant això, un dels moments en què participava la dona de forma protagonista era durant la birbada, cosa que no passava en la sega, en què de forma majoritària eren homes. Respecte del manteniment de la colla com a organització laboral en l’àmbit del conreu de l’arròs, l’únic espai on es pot veure actualment el funcionament de la colla és entre les persones que treballen a les festes de la Sega i la Plantada. En aquest cas són el mateix grup de persones i és comú, que en aquest cas el cap de colla, per coneixement i relacions, busca els que el poden ajudar a fer la representació de la festa de la sega o la plantada.
Participants/Executants: 
Camàlic, tallador, cap de colla, aiguader, garbero. Aquestes funcions actualment han desaparegut i han estat substituïdes per la recol·lectora i el maquinista, que és qui porta la recol·lectora i el conductor del camió. A l’arribada a la cooperativa, són els operaris els qui controlen el funcionament de la maquinària a part dels tècnics que regulen i controlen la qualitat de l’arròs i tot el seu procés d’emmagatzematge i distribució.
Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 
El conreu de l’arròs té com a principal objectiu i funció la producció d’arròs. No obstant això, sense perdre aquesta funció principal, al conreu de l’arròs se li han atribuït noves funcions que serveixen de crossa a la producció i distribució del producte i que a la vegada consoliden o recuperen la relació de la població del Delta amb el conreu de l’arròs. Aquesta nova funció està relacionada amb el paisatge de l’arròs i les diverses fases del conreu manual de l’arròs. Es busca atribuir-li un valor turístic de qualitat relacionat amb la cultura (els oficis tradicionals) i la natura (el parc natural i el paisatge relacionat amb l’arròs) que permet crear un nou discurs que valora tant aspectes intangibles del producte com altres que quedaven sovint en un segon terme, el paisatge. D’aquesta manera, permet que al mateix producte se li atribueixin noves funcions que reforcen la funció original però n’activen de diverses. També en l’ús del producte un cop transformat hi ha una part de la producció d’arròs de la DOP amb el qual s’elaboren nous productes sorgits del mateix arròs com: galetes, licors, aiguardents, cervesa, etc. i altres de tradicionals, com ara la farina d’arròs per a rebosteria o per a la xocolata.
Patrimoni relacionat: 

Les instal·lacions de la Cambra Arrossera d’Amposta i de la Cooperativa Arrossaires del Delta de l’Ebre

Els antics molins arrossers inventariats, una tecnologia única, capdavantera a la seva època. A Amposta se’n conserven quatre dels més antics: Molí d’Adell, Molí de Calatrava, Molí de Miralles i el Molí de Cercós, actual Biblioteca Comarcal Sebastià Juan Arbó

Els antics molins particulars el Molí de Rafelet a Deltebre

Les coeteres. Són dotze coeteres ubicades a diversos municipis del delta de l’Ebre: Pesigo (l’Ampolla), Piñol (Camarles), Ravanals (l’Aldea), Cámara i Paredols (Amposta), Tario i Lluco (Sant Carles de la Ràpita), Buda, Navarro i Llúpia (Sant Jaume d’Enveja), Montañana i Bombita (Deltebre). Edificis aixecats en punts estratègics del Delta, que tenien com a funció principal ser un espai d’emmagatzemar i les més antigues també per llençar els coets de nitrat per desfer els núvols quan en el moment de la collita hi havia perill de pedregada. Edificis d’escasses dimensions, planta rectangular de dues o tres alçades, fets de totxo i pintades de blanc i amb la particularitat que la coberta és una volta de canó. 

Els béns mobles relacionats amb el cultiu de l’arròs que formen part del fons etnològic del Museu de les Terres de l’Ebre

Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre

 

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 

Salvaguarda:

Transmissió: 
El fet que ens trobem amb dues línies de desenvolupament de l’àmbit de l’arròs, la pròpiament productiva i que incideix en el conreu de l’arròs i la que es representa en l’àmbit de les festes de la Plantada i la Sega, de caràcter més lúdic i festiu, defineix dues línies de transmissió. Per una part, el conreu de l’arròs té un grau de transmissió oral de generació en generació après mitjançant el treball al camp. No obstant això, l’alt grau de mecanització i tecnificació del conreu per obtenir-ne més rendibilitat porta a un control més gran que sovint necessita assessorament tècnic per l’ús de nous productes i que avui és la cooperativa qui l’ofereix; per tant, serveix com a model de transmissió. Respecte de les tasques que es desenvolupen en el context de les festes de la Sega o la Plantada, són les persones més grans les que continuen participant i les que recorden les tècniques manuals les responsables de la transmissió als qui participen de l’activitat. Una tercera línia de transmissió no relacionada directament en la producció és la que fan les institucions patrimonials de la zona (museus, ecomuseu, parc natural, etc.), els ajuntaments organitzadors de festes arrosseres i el món educatiu local (col·legis, centres de recursos pedagògics, camp d’aprenentatge, etc.). Mitjançant la investigació, recerca i difusió transmeten coneixements entorn del cultiu de l’arròs i conserven la memòria oral, gràfica, documental.
Viabilitat / Riscos: 
El fet que sigui un producte dins de les dinàmiques pròpies del sistema de producció capitalista planteja viabilitat i riscos d’acord amb la capacitat d’adaptar-se al mercat i presentar un valor afegit davant d’altres zones productores d’arròs, que de moment ja existeix amb la reconeixement com a DOP. A Catalunya més del 90% de l’arròs cultivat surt del delta de l’Ebre i, per tant, aquesta situació és un factor de viabilitat. No obstant això, aquesta viabilitat està lligada als preus que es paguen i que depenen no exclusivament d’elements interns sinó d’un mercat globalitzat. A la vegada, l’engranatge activat mitjançant les festes dedicades a l’arròs, de moment és un recurs viable però són el temps i la capacitat d’adaptar-se als diversos models de turisme i d’oferir un discurs més o menys dinàmic els que faran que tingui continuïtat i no posi en risc un model de transmissió positiu. Un altre element que cal tenir en compte fruit de diversos actors que intervenen en el territori és l’aparició de plagues d’espècies exògenes, com el cargol maçana. Aquest invasor, que actualment l’any 2016 comença a estar estès per bona part del Delta, s’inicia a l’esquerra però ja s’han trobat postes d’ous a la bassa de la Tancada, i és un dels elements que posa en risc la viabilitat del conreu d’arròs al Delta de manera més greu. Tot i això, el control d’aquesta mena d’espècies depèn, no del col·lectiu de productors, sinó de la comunitat. També altres elements com la regressió del Delta afavorida o no per l’arribada d’aigua del riu i els seus sediments pot posar en risc el conreu d’arròs, tant per la progressiva salinització del Delta com per la seva desaparició mateixa. Aquest fet contrasta amb la realitat que alguns dels mateixos productors que formen part d’alguna comunitat de regants prenen un posicionament a favor d’intervencions com els transvasaments d’aigua del riu a altres conques tot i el que pot implicar per al manteniment del Delta. Les mesures de protecció del Parc Natural del Delta de l’Ebre són compatibles, com a viabilitat, sempre que el model de producció de l’arròs no prioritzi un model de conreu industrialitzat i intensiu. És a dir, l’explotació intensiva recolzada amb productes diversos (fitosanitaris) no és compatible amb el concepte de parc natural; al contrari, un model productiu que cerqui l’equilibri amb el medi, és a dir, menys intensiu, és compatible amb el manteniment i les mesures del parc natural.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
La valoració del pagès i productor reprodueix un discurs sovint que l’enfronta a la normativa que regula l’existència del Parc Natural del Delta de l’Ebre i a la falta de suport per part de l’Administració al conreu de l’arròs. La queixa per unes condicions adverses des del punt de vista del productor no disminueix l’orgull de l’individu i la comunitat per un paisatge i un sistema productiu construït amb les seves pròpies mans. Desermar les terres, construir canals i sèquies, el treball manual de l’arròs —en general la memòria relacionada amb el conreu de l’arròs està activa i es retroalimenta en positiu—, ometen sovint les penúries que implicava un model de vida que canvia amb la mecanització del camp. A la vegada, la cohabitació i la influència entre els dos medis existents al Delta, que són l’arrossar i el parc natural, sovint sembla, o així ho expressen, interessos oposats. El cas de mantenir les aigües fins al gener perquè les aus trobin el Delta humit i no sec n’és un exemple que demostra la no mútua comprensió. En el moment que el pagès ha de deixar el camp inundat només perquè cobra diners per fer-ho o, com passa amb algun pagès que, pel treball que implica, prefereix no fer-ho tot i no cobrar, evidencia una relació complexa entre parc natural i productor. Un altre cas és el control de les aigües que van o entren cap a les basses un cop surten del canals de desguàs. Existeix, per tant, un reconeixement per part del pagès d’actuar pel bé de la comunitat i del Delta en la feina que du a terme i per això entén que és prioritari el manteniment o afavoriment del medi que té el conreu de l’arròs per sobre de les necessitats que planteja el medi.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
La principal de les mesures dutes a terme és la creació l’any 2006 de la Denominació d’Origen Protegida Arròs del Delta de l’Ebre. En aquest sentit es protegeix la qualitat i unes varietats concretes. És una mesura que va dirigida al productor amb l’objectiu d’atorgar un grau de qualitat que afavoreix la millor distribució i consum. Un altre vessant és la relacionada amb el coneixement de la memòria oral vinculada a la producció d’arròs al Delta abans de la mecanització. En aquest sentit, les mesures més rellevants són, per una part, l’organització de les festes de la Plantada i la Sega, que permeten representar i transmetre aquesta memòria i, paral·lelament, el seguit de treballs de caràcter biogràfic i etnogràfic a partir de la memòria oral realitzats des de les institucions i centres d’estudi. Obres com les de Joan Salvadó Arrufat, De la falç a la recol·lectora. Vida i cultiu tradicional al delta de l’Ebre, o l’obra de Domènec Fornós i Franch o Sònia Tomàs sobre la vida al delta de l’Ebre, són mesures de salvaguarda preses per la comunitat. La celebració de les festes de la Plantada i de la Sega a Deltebre, Amposta o Sant Jaume d’Enveja o la creació de l’espai turístic i patrimonial dedicat a l’arròs com el que va inaugurar el 2016 l’Ajuntament de Sant Jaume d’Enveja Arrossar Interactiu, un arrossar creat perquè l’arròs en cultiu sigui d’accés lliure per a tothom. Es troba situat al passeig fluvial, que forma part del recorregut de la via verda A Buda i disposa d’una passarel·la que permet, segons el moment, entrar i xafar el fang, passejar per l’aigua i tocar l’arròs; hi ha panells explicatius sobre el cicle tradicional del conreu de l’arròs.
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial (altres): 

Denominació d’origen protegida arròs del delta de l’Ebre

Coeteres del delta de l’Ebre ( ACORD GOV/30/2017, de 14 de març, pel qual es declaren béns culturals d’interès nacional, en la categoría de zones d’interès etnològic, dotze coeteres ubicades a diversos municipis del delta de l’Ebre: Pesigo (l’Ampolla), Piñol (Camarles), Ravanals (l’Aldea), Cámara i Paredols (Amposta), Tario i Lluco (Sant Carles de la Ràpita), Buda, Navarro i Llúpia (Sant Jaume d’Enveja), Montañana i Bombita (Deltebre), i es delimiten els seus entorns de protecció.)

Parc Natural del Delta de l’Ebre

Recursos associats:

Imatge/PDF: 
Fitxer d'àudio relacionat: 

Informació tècnica:

Data realització : 
dimecres, October 5, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dimecres, October 5, 2016
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Com s’ha expressat durant el registre, actualment el conreu de l’arròs a les terres del delta de l’Ebre manté una significació de caràcter econòmic, focalitzada a aconseguir el millor rendiment i, per tant, beneficis de l’explotació de les terres del Delta amb el conreu de l’arròs i la seva venda. Per això, les organitzacions implicades dirigeixen els màxims esforços a afavorir una millora del rendiment. Paral·lelament s’ha construït un discurs que pretén, per una part, servir de crossa del producte, l’arròs, però que a la vegada permet valorar altres aspectes: uns, intangibles, com la memòria i les identitats col·lectives sorgides a partir del conreu de l’arròs; i altres més tangibles, com la reafirmació i realçada del paisatge construït a partir del conreu de l’arròs. En aquest vessant de caràcter simbòlic té molt de pes la recuperació de tècniques i coneixements relacionats amb el conreu de l’arròs i la memòria de la vida al Delta i les seves infraestructures, canals, barraques, coeteres, etc. Són elements que avui en alguns casos s’han resignificat, i se n’ha canviat l’ús, però que construeixen un discurs cada cop més arrelat de memòria col·lectiva al voltant de tot el que implicava l’arròs. Un exemple que a la vegada serveix de reclam amb una nova funció productiva, en aquest cas el turisme, són les festes temàtiques de recuperació d’unes fases concretes del conreu de l’arròs, la plantada o la sega.