IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
A la comarca de la Terra Alta el conreu de la fruita seca es concentra en mans de pagesos del territori, tot i que hi ha empreses de fora que comencen a comprar terrenys per conrear l’ametla amb sistema de degoteig.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

A la Terra Alta el conreu de la fruita de secà representa prop del 50% de l’ocupació del territori. Principalment l’ametla, amb una presència més rellevant als termes municipals de la Pobla de Massaluca, la Fatarella i Vilalba dels Arcs, sense menystenir la presència a la resta de la comarca. L’altre producte present és l’avellana, tot i que amb una presència gairebé simbòlica, que es concentra al municipi de la Fatarella, on ha aconseguit arrelar per les característiques del territori, el sòl i les condicions climàtiques.

L’ametla ha estat un producte present a la comarca però habitualment amb un paper secundari davant cultius com l’oliva i la vinya i perquè tradicionalment tenia menys rendibilitat i implicava menys dedicació en jornals de treball. Tot i que durant anys els ametlers quedaven sovint per recollir, per la feina que comportava i el rendiment extret, amb la introducció de millors sistemes per a la plega i l’augment de producció afavorit per la implantació del sistema de regadiu per degoteig, entre d’altres motius, l’ametla ha augmentat la presència al territori i la rellevància econòmica i s’ha convertit en un fruit que n’ha millorat el rendiment.

Paral·lelament, el consum d’ametles que tradicionalment ha estat domèstic (tant crues com tractades amb diverses tècniques i receptes), serveix com a estratègia dinamitzadora a la vegada que identificadora en poblacions com la Pobla de Massaluca, on, per posar-la en valor com a producte local i amb un valor identificatiu per a la comunitat, organitzen des del 2013 cada mes d’agost la Festa de l’Ametlla. 

Data identificació: 
dt., 29/09/2015 to ds., 08/04/2017
Codi: 
IPCITE010018

Localització:

Descripció de la localització: 

El conreu de la fruita seca s’estén de manera generalitzada per tota la comarca en el cas de l’ametla. Pel que fa a l’avellana, es concentra a la Fatarella i també a Arnes principalment.

En producció, la Cooperativa de la Pobla de Massaluca és la que rep bona part de la producció i recull l’ametla de més de 600 hectàrees. 

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
dimecres, May 17, 2017
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
El treball en el conreu de l’ametler i altres fruits secs com l’avellana té continuïtat en tant que el pagès ha de fer-ne el seguiment tenint en compte les necessitats que té l’arbre si se’n vol recollir el fruit. No obstant això, en comparació amb altres conreu de la zona, segons els mateixos informants, és un conreu que necessita menys seguiment (exceptuant el moment de la floració), principalment perquè en recollir el fruit en sec relativament permet més marge d’acció davant d’altres fruiters que es pleguen en fresc. Partint de la plega, la periodicitat de les fases de treball és la següent: es plega de finals d’agost a finals d’octubre. Es llímpia o s’esporga l’arbre als mesos de desembre i gener. Es llaura la primera fase (rompre) abans de florir l’arbre al gener i febrer, es mantorna (segona llaurada) a l’abril i maig i es terceja (tercera llaurada) al maig juny. En aquest procés, al febrer, també abans de florir si es fa —no tots ho fan— cal ensulfatar l’arbre. A l’estiu, abans de la plega, al juliol i agost es retiren els pollissos (brot, rebroll que surt a una soca o branca) i s’espedrega i neteja el peu de l’ametler. Una vegada arriba el moment de la plega, dependrà del sistema utilitzat que el procés duri més o menys. Actualment es du a terme amb vibradores i paraigües que se situen a la soca de l’arbre, cosa que permet fer en un dia a un treballador la feina de quatre plegadors durant quatre jornals. El temps de la plega no porta implícit un temps determinat per a la distribució. Tant avui com antigament el comerciant o el propietari de l’ametla, si la plega en bones condicions i té un espai fresc per conservar-la, pot esperar-se a vendre-la quan el mercat n’ofereixi un millor preu. És la particularitat de treballar amb un fruit sec i no fresc.

Descripció:

Descripció general: 

A la Terra Alta, els fruits secs, l’ametla, i en un segon terme i reduït a zones molt concretes de la Fatarella i Arnes l’avellana, són un producte important en l’actual sistema productiu agrari ja que ocupa el 49% del territori cultivat de la comarca (l’ametla) i equival al 46% del conreu de fruit sec de la demarcació de Tarragona (el 2010 segons informació del Departament  d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya). La presència d’ametlers distribuïts per la comarca entre marges de pedra seca, compartint espai amb camps de vinya i olivera, és el tret característic d’un sistema productiu i d’un paisatge que, junt amb el valor productiu, cada cop més aporta un valor afegit a la comarca relacionat amb la percepció i vivència del paisatge.

Parlar de fruits secs és fer referència a un conreu i un producte que habitualment havia tingut un paper secundari respecte a l’olivera o la vinya, a causa, principalment, del menor benefici productiu i a la vegada perquè es tracta d’un conreu menys delicat. Amb els anys, tant els processos de transformació propiciats pels canvis en els models productius (abandonament progressiu del camp), com les incidències del clima (el cas concret de la gelada de 1956) o la introducció de noves tècniques (les vibradores per a la plega o la implantació del sistema de reg per degoteig), han facilitat que el conreu de l’ametla sigui un conreu actualment majoritari i que continua en expansió, principalment en zones del nord-oest de la comarca. No obstant això, tot i aquest caràcter majoritari, en general la producció d’ametla en el seu valor identificatiu i de pes productiu, continua quedant relegada davant la producció d’olis i vins que, a causa de diversos aspectes clau com el reconeixement com a Denominació d’Origen Protegida Terra Alta (tant per a l’oli com per al vi ),

mantenen la producció d’ametla en un segon pla. És només en zones concretes i de forma gradual on assumeix el paper representatiu i identificatiu, com podem observar que succeeix amb l’organització, des del 2014, de la festa dedicada cada mes d’agost a la producció d’ametla i els seus derivats a la Pobla de Massaluca. És una de les accions recents que evidencien la progressiva presa d’importància i progressiu reconeixement i identificació del producte amb el territori. 

La relació identitària entre el producte i la comunitat queda diluïda, tot i estar present en el consum i en les característiques gastronòmiques de la comarca, com a conseqüència de la comparació relativa tant del rendiment productiu com de l’esforç i dedicació que necessitava aquest conreu respecte dels altres productes majoritaris. L’ametla és un fruit que es recull de finals d’agost a finals d’octubre i que en la seva última fase de recollida és relativament menys delicada que els productes com l’oliva i el raïm. En veu dels mateixos informants, les faenes de les ametles podien quedar en segon terme davant la delicadesa dels altres productes. No és estrany trobar a les finques arbres de fruits secs situats als marges de la finca o jornal, i que tant servien per sostenir amb les arrels bancals de terra com per obtenir el fruit per al consum familiar; era, per tant, un producte que servia de complement. Això no vol dir que tradicionalment no hi hagi finques plantades amb ametlers. Existien i existeixen i cada cop més grans producció d’ametlers, però és un producte que habitualment no era un cultiu exclusiu. És recentment quan s’ha convertit en conreu principal i exclusiu.

L’ametler (Prunus dulcis) és un arbre propi del territori de secà, de característiques llenyoses de fulla caduca, floreix a partir del mes de març i és, en aquest sentit, un conreu delicat perquè, depenent de la varietat conreada, la floració primerenca (març), en què s’exposa la flor al perill de les gelades de finals d’hivern i principis de primavera, fa perdre el fruit. Les varietats pròpies del territori i les més primerenques són la llargueta (o desmai) i la marcona, aquesta última la més apreciada. Aquestes dues varietats comparteixen conreu amb les noves varietats que s’inclouen totes com a comú (tot i ser diferents entre si). Moltes de les variants que formen part d’aquest grup (comú) provenen de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària, Institut d’Investigació de la Generalitat de Catalunya) i tenen la característica que són varietats més tardanes per evitar l’exposició de la flor a les gelades de l’hivern. Respecte de les varietats pròpies del territori, la marcona té un gra de forma arrodonida i un gust més dolç, és la varietat més cara (de 7 a 8 euros el quilo de gra a la Llotja de Reus el 2016 —un dels referents dels preus a la Terra Alta—) i la que més es valora, molt habitual en l’elaboració de dolços. L’altra pròpia del territori és la llargueta. És una ametla allargada i més estreta, es paga menys que la marcona però més que les varietats incloses dins la categoria comuna, s’utilitza també per elaborar dolços i és habitual menjar-la torrada, entre altres formes de consum. 

La situació de l’ametla actualment a la comarca i afavorida per la gradual implantació del regadiu i el sistema de reg per degoteig, afavoreix el canvi que fa que el fruit sec es converteixi en un producte que deixa de ser complementari de l’economia agrària i familiar i passa a ser una font important d’ingressos. La implantació del sistema de reg per degoteig hi té un pes especial en tant que implica més rendiment del fruiter i menys dependència de les circumstàncies climàtiques en el cas de sequera. Aquest canvi comporta que un arbre que necessita menys jornals de treball que l’olivera o la vinya, en el moment que hi ha una acció amb finalitats productives perquè s’inverteix a implementar sistemes i maquinària també representa més control de la producció mitjançant l’aplicació de productes fitosanitaris per protegir-ne la producció o augmentar-la.

Aquesta cura del producte s’acompanya d’una millora tecnològica en la fase de la plega. D’alguna manera, els agricultors que continuen tenint l’ametla com un producte complementari per treballar-lo els dies en què tenen temps, continuen fent la plega amb borrasses i la porra o maça per fer caure les ametles de l’arbre, de l’altra manera els agricultors que l’han convertit en un dels productes principals del seu sistema productiu, s’ajuden de maquinària, similar a la que s’utilitza en la plega de l’oliva, en què la vibradora que agafa la soca de l’arbre el sacseja i en fa caure el producte. L’ametla cau a un paraigües que envolta l’arbre i algunes de les màquines també estan preparades per fer-les sortir ja pelades (amb la capa verda retirada) i ja es poden vendre o portar a la cooperativa.

Per tant, la situació actual de l’ametla a la Terra Alta combina un model encara tradicional de conreu d’economia complementària i per a l’autoconsum, pagesos que treballen en altres sectors productius i que mantenen algun jornal de terra amb ametler o avellana (a Arnes i la Fatarella) perquè és el que menys jornal de treball li demana. L’altre vessant és la mecanització i especialització productiva, que implica més seguiment i control i que es complementa amb l’ús de maquinària moderna per fer-ne la plega. El canvi de model també ha redefinit el sistema d’ordenació de la finca amb els ametlers. Les noves plantacions de l’ametler en defineixen la distribució per la finca amb l’objectiu que puguin passar el tractor i la vibradora; per tant, entre renglera o camada hi ha 8 metres, i entre arbre i arbre, 7 metres de distància.

Per una part, hi ha un treball agrícola amb les diverses fases de treball de conreu de l’ametler que s’especifiquen al camp: llimpiar o esporgar, rompre, ensofrar, mantornar, tercejar o retirar pollissos i la plega i després un seguit d’accions que estan relacionades exclusivament amb el producte, més enllà del treball agrícola. Els fruits secs, un cop recollits, s’han de pelar, fet que implica deixar el fruit amb la closca, que en un procés a part s’haurà de trencar. En el cas de l’ametla, habitualment es pela al lloc on el pagès l’entrega. Tant en les noves màquines com durant el procés de la plega o el comprador o cooperativa en rebre-la, el fruit passa per la peladora. En el cas de la cooperativa, es pela quan el pagès l’entrega.

Una vegada pelada, es mira el rendiment i humitat, que ha de ser el referent per pagar a l’agricultor. Depenent de la varietat, però també del moment de la plega i la climatologia, l’ametla o l’avellana té un rendiment o altre. El mètode habitual per mesurar el rendiment és agafar un quilo del producte i trencar-ne la closca. El rendiment es considera el tant per cent de gra respecte del quilo de fruit amb closca. Això vol dir que en un quilo d’ametla amb closca amb una ametla com la marcona, que té un 23% de rendiment, hi ha 230 grams en gra d’ametla. La variació de rendiment està entre el 20% i el 30% a les noves varietats dins de la varietat del comú. El preu, si es basa en la Llotja de Reus o la de Múrcia, o si es venen a Nonasp, varia segons els diversos indicadors que maneja la llotja. Habitualment cada setmana la llotja emet preus i el venedor pot decidir si ven o no. Si es funciona mitjançant una cooperativa, el preu és la mitjana comuna de la temporada i s’evita que hi hagi grans modificacions, per al venedor oscil·la menys. En la venda al particular, comprador i venedor tenen més en compte les variacions de preu que pot haver-hi entre setmana i setmana. En tots dos casos, el preu es determina segons el rendiment, és a dir, si com la marcona, es paga a 8 euros el quilo, és respecte del rendiment que té l’ametla o el tant per cent de gra.

Entre els altres fruits secs de la comarca de la Terra Alta ja hem esmentat l’avellana. Aquest producte té un funcionament comú, per la forma de distribució i venda però té particularitats donades per la tipologia de la planta. L’avellaner (Corylus avellana) és un arbust de grans dimensions (pot arribar al metre i mig d’alçada) que en el seu conreu, mitjançant la poda, es defineixen els pollissos que han de fer fruit. Tot i que aquest procés, el de la poda, és comú en tot els arbres fruiters, en l’avellaner té la particularitat que, com que és arbust, la selecció és clau i fa més rellevant aquesta fase de treball. Arbust de fulla caduca, és de clima de secà però més templat, fet que fa que a la comarca no pugui créixer en qualsevol zona. Una de les particularitats de l’avellaner és que ha d’estar en zona d’aubaga o aubag, és a dir, a l’ombra, ja que a la zona de solà no hi creixeria, fet que no succeeix amb l’ametler. Això també fa que ens trobem l’avellaner en costers pronunciats i sovint amb poca possibilitat de la finca d’ús per a cap altre treball agrícola. Aquesta característica i les exigències climàtiques fan que ens els trobem principalment al terme municipal de la Fatarella i de manera exclusiva també al terme d’Arnes. Les principals variants que es treballen són la negreta i punxenca. La negreta és una avellana més petita i rodona que la punxenca, la principal característica de la qual és la forma de punxa; també tenen gustos diferents. 

Tot i tractar-se de dues fruites diferents entre si, l’ametler i l’avellaner tenen una temporalitat similar i es fan en paral·lel. El fet que sigui un arbust fa que fases com la llímpia, que també es fa a l’hivern, tingui en compte diversos aspectes a l’arbre. En aquest cas es deixa la soca, però és del peu de la soca principal d’on creixen les noves branques que el pagès va dirigint i que també han de donar fruit. Amb les estisores treu les petites branques (sinó amb un cop d’aixada) i així va llimpiant fins que queda els que han de florir. Com succeeix en l’ametler, ha de tenir en compte que no quedin branques molt juntes perquè sinó una pot xuclar l’altra i restar-ne productivitat. No obstant això, per la seva particularitat, com que és una planta que no creix molt en alçada, tot i que els pollissos o rebrotim que surten per la part de baix de la soca es treuen, per la part de dalt ha de quedar cobert. 

El temps de la plega és a la tardor. I tot i que abans es feia també a mà, actualment es fa quan hi ha una dedicació o objectiu productiu (venda i no només autoconsum) amb un tractor que, amb una aspiradora, recull les avellanes. Un sistema d’aspirador que absorbeix l’avellana directament de l’arbre. Així, una vegada plegada, el procés és el mateix de l’ametla, llimpiar el polsi (la part de la flor ja seca que queda agafada a l’avellana) que pugui quedar al fruit. Avui si hi ha humitat es passen per l’assecadora, antigament s’estenien a l’era del perxe, on també s’aprofitava i es retirava el polsi que quedava amb un totxo. Com succeeix amb l’ametla. L’avellana i l’ametla, amb més humitat, duren menys i es fan ràncies abans. Si estan en bon estat d’humitat, tant ametla com avellana poden guardar-se tres anys en sacs o cabassones de pauma, com es feia tradicionalment.

El context actual del fruit sec a la comarca de la Terra Alta s’ha revalorat com a resultat de l’arribada de les noves tecnologies, la implantació del sistema de reg per degoteig i també de l’augment de preus en els últims anys. Els preus pugen per factors d’índole externa que no es controlen des del territori. Aquest factors afavoreixen l’assentament com a producte de mercat, no només com a complement, sinó com a monocultiu i, per tant, en zones com la Pobla de Massaluca, per inversió i rendiment, ens podem trobar pagesos que arranquen vinya i planten ametla, un procés que es torna a repetir; ja als anys setanta del segle XX es va fer, però ara es complementa amb la millora d’infraestructures. En aquest sentit, el fet de poder controlar-lo i defensar-lo de les sequeres i les gelades (degoteig i varietats més tardanes) junt amb un sistema més ràpid de plega, el fa més rentable.

Història i transformacions de l'element: 

El conreu de la fruita seca a la comarca de la Terra Alta de manera generalitzada tant per la documentació consultada (vegeu l’apartat “Recursos”) com pels informants tant de la Pobla de Massaluca, Horta de Sant Joan, la Fatarella o Vilalba dels Arcs, ha estat present històricament al territori, principalment com un producte complementari al conreu principal que podia ser l’olivera o la vinya o ambdós, depenent de la zona i de l’època històrica. 

Aquesta complementarietat econòmica la defineix en part, en comparació als altres productes, la relativa exigència laboral que implica el conreu de l’ametler. Menys jornals de treball que, avui amb l’arribada de les vibradores, encara ho han facilitat més. A la vegada un dels factors que han influït en aquest canvi històric al territori i que ha portat a una expansió de l’ametler en els últims anys ha estat l’augment del preu, i hi ha una millora en el valor de canvi determinada tant per factors endògens com exògens. Tot i això, el model actual de conreu del fruit sec s’ha diferenciat, i no només en el preu i la tecnologia introduïda durant la plega, sinó en tot el que caracteritzava el treball i distribució dels fruits secs al territori.

Com en altres conreus del territori, el del fruit sec (pel que fa a les famílies que tenien jornals d’ametlers o avellaners) ha estat lligat al trasllat durant la temporada de la plega al jornal i a viure a la cabana o mas, la majoria construïts mitjançant la tècnica de la pedra en sec (construcció d’infraestructures mitjançant la col·locació de pedres juntes sense l’ús cap material que les uneix) pels mateixos pagesos. Treballs, els de la plega, que duia a terme la família i que, depenent de l’extensió de la finca, podien comportar més o menys temps però sense perdre de vista altres cultiu de temporada com la vinya, que es recol·lecta en temps similar i és més delicada que els fruits secs. Això comportava que si el pagès tenia també jornals de vinya, prioritzava la recol·lecció de la vinya abans d’anar a fer l’ametla o avellana. Tot i que el fruit sec, pel fet d’estar en molts casos, sobretot l’avellana, plantat en costers, també tenia el perill de perdre’s si una tempesta de finals d’estiu o principis de tardor, s’enduia el fruit caigut avall del coster, en general pel cost del treball anual que comporta en comparació es prioritzaven altres productes. 

Quan aquesta fase s’havia acomplert, les famílies podien arribar a passar un mes al perxe o cabana (diferenciats principalment entre si per la planta, el tipus de sostre i punt de suport) segons ens narren els informants de la Fatarella. I llavors, a mitjan segle XX, era habitual menjar del que es caçava, com ens explica un informant de la Fatarella, Gatano de Gironès, la “perdiu, conill, todò, torta, era la base de l’alimentació”. En aquest cas, l’informant ens explica com a cada barranc hi vivien diverses famílies distribuïdes en masades i a la nit s’anava a vetlar a un o altre mas a la vora del foc.

El fet que les famílies anessin gairebé totes a la vegada a la plega també facilitava un dels models laborals, no exclusiu de la plega de fruits secs, però que sí servia per a aquestes tasques, el “tornar jornal”. En aquest sentit, fins a mitjan segle XX, encara que aquest model d’intercanvi de tasques relacionades amb el camp i altres tasques no sempre agràries era la base de les relacions laborals dins de la comunitat entre persones del mateix estatus econòmic. Es duien a terme accions com ajudar a fer un marge a canvi d’ajudar a replegar avellanes o si un tenia un matxo per llaurar. Aquest sistemes de treball desapareixen progressivament. En tot cas, en finques de pocs jornals, encara gestionades com a complement per a una unitat familiar, com també s’ha observat en altres conreus com l’olivera, és durant la plega quan fa falta més gent i són la família i els amics els qui participen no tant per jornal sinó pel bé comú i amb sistemes de reciprocitat material.

El conreu de fruita seca en general ha sofert canvis relacionats amb la progressiva expansió afavorida per les millores tecnològiques i la lenta implantació del regadiu. Aquest canvis han influït en el model de plantació, ara el referent entre renglera d’ametlers és que pugui entrar el tractor per fer les diverses fases del conreu i plega i a la vegada en cada renglera ha disminuït la distància entre ametlers. Aquest interès creixent per l’ametler també fa que s’augmenti l’aplicació de productes fitosanitaris que n’assegurin la collita, quan en comparació amb d’altres arbres com la vinya i l’olivera, a l’ametler tradicionalment no s’hi aplicaven aquesta mena de productes.

Aquesta tecnificació ha fet desaparèixer imatges i maneres de plegar. Plegar “amb lo cul a l’aire” implica anar dretes i inclinades amb el cul a enlaire i plegant el fruit ja caigut al terra. No obstant això, aquesta feina es complementa amb les borrasses (lona rectangular de fibra sintètica, plàstic, que es col·loca a la base de l’arbre on cau el fruit). La barra colpejava l’arbre i feia caure el fruit ja sec a la borrassa, que després anava al sac. Després es portava al perxe i, si feia falta, s’estenia a l’era per assecar-les i pelar-les a cop de totxo. Pelar-la volia dir treure la part verda i deixar-les amb la closca neta o retirar el polsi en cas de l’avellana, per dur-les principalment a casa, on s’emmagatzemaven, i llavors antigament calia esperar que vingués el comprador o esperar que es paguessin a bon preu per treure’n més rendiment. Si el fruit encara tenia humitat, podia fer-se agre i, per tant, per tenir-les emmagatzemades abans s’havien d’assecar bé per evitar que es fessin malbé. 

La creació de les cooperatives facilita la venda del producte, però encara avui continua molt present la figura del comprador que es fa càrrec de revendre i pelar a les trencadores, com podien ser a les de la zona de Matarranya, com a Nonasp o cap al Camp de Tarragona a Reus. També a diferència del que succeeix actualment, hi havia més compradors de petites quantitats. Això s’explica principalment perquè era comú que persones amb un matxo o carro fessin el camí fins als centres on en compraven.

Respecte a les eines i infraestructures, la introducció del tractor i posteriors variants associades al tractor (la vibradora amb el paraigües de lona per plegar), són els principals canvis en un conreu que, exceptuant la temporalitat, comparteixen característiques amb d’altres com l’olivera. Això vol dir que antigament es llaurava amb el matxo i l’aladre o amb el xapo allà on la mula no arribava. L’aixadell o aixadeta era fer pollissos i actualment s’ha substituït en molts casos per una serra elèctrica que talla per dalt i els laterals l’arbre. No obstant això, no vol dir que en alguns casos continuï utilitzant-se també per “fer les soques”. 

Parlar dels fruits secs a la Terra Alta històricament és fer evident com un conreu secundari, a causa d’una sèrie de canvis que n’han facilitat i n’han fet més rentable el conreu, s’ha expandit i en les finques on no es treballaven i es deixaven abandonats, s’han tornat a fer productius i se n’ha tret rendiment. 

Pel que fa a l’avellana, com a producte de producció restringida a zones molt concretes, el seu conreu ha seguit les mateixes dinàmiques que l’ametla, amb la particularitat que és un producte poc comú al territori.

Processos i preparatius: 

El treball del fruit sec a la Terra Alta està dirigit al conreu de l’ametla i en llocs concrets també d’avellana. Tot i ser dos productes diferents, tant les fases de treball com la temporalitat van en paral·lel o són les mateixes i tenen el mateix nom. 

Per tant, descriurem els processos de manera conjunta i només especificarem, si cal, el procés que estigui diferenciat.

Llímpia de pollisos / Poda. Aquest procés és el primer que es du a terme després de la plega. L’objectiu és retirar les branques que poden destorbar o que fan perdre força a les branques principals durant la fase de creixement. El resultat és que l’arbre pren una forma o altra, més alt, més baix i atapeït. Això dependrà de les variants que es treballin. L’avellana, com a norma general, vol una corona atapeïda de fulla tot i que la base de la soca més neta. En el cas de l’ametller un dels referents que narren els informants és que per saber si un ametler està ben aclarit, s’ha de poder tirar una ametla pel mig de l’arbre i que passi entre les branques i acabi sortint per l’altra part de l’arbre. Pel que fa a la poda amb els ametlers, actualment es fa amb un disc amb serra que poda les branques pels laterals i per dalt. La fase d’aclarir es continua fent amb tisores o aixadell.

Una vegada s’ha fet la poda, que s’inicia un cop acabada la plega i es fa durant les estones en què permeten altres conreus, com el de l’oliva, que és el que el segueix temporalment, s’inicia el treball de llaurar. Hi ha tres fases.

Rompre. És la primera llaurada. Després del treball de tot l’any, cal aixecar i “rompre el terra”. S’ha de fer abans que floreixi l’ametler. Durant els mesos de desembre a febrer (dependrà del pagès i de la varietat de conreu) es du a terme l’acció d’aixar la terra. Avui, amb el tractor i l’aladre, que abans anava lligat al matxo, les accions de llaurar es comparteixen amb altres cultius i l’objectiu principal és oxigenar el sòl.

Mantornar. És la segona llaurada, amb les mateixes eines, però en aquest cas implica menys feina perquè la terra ja s’ha remogut prèviament. Això es fa entre els mesos d’abril i maig.

Tercejar. Aquesta fase no està tan estandarditzada, depèn de diversos aspectes, una pluja abundant, l’ús de productes químics per eliminar les herbes. No obstant això, en els casos en què es fa, l’objectiu és retirar les herbes que han pogut sorgir al peu de la soca i en general. Té lloc al mes de juny. 

Net el terra, es prepara ja per a la plega, cap al juliol.

Raure. Amb el raedor s’aplana la part del terreny on han de caure les avellanes o ametles. Aquest procés es du a terme amb el raedor, que retira les pedres i aplana la part propera a la soca de l’arbre. Aquesta fase de treball, depenent del tipus de plega que es fa, implica tenir més o menys cura. Quan es deixava caure el fruit a terra per facilitar la plega, s’intentava retirar les pedres; avui, tant si es fa amb borrasses com amb la màquina aspiradora, és important que el terreny estigui pla però és una feina menys curada. Aquest procés es du a terme cap al mes de juliol. 

Plega. És a partir de finals d’agost quan l’ametla està badada quan s’inicia la plega del fruit. Actualment conviuen dues tècniques de plega, i es tendeix a potenciar la més mecanitzada. El model tradicional implica colpejar les branques amb el fruit ja sec amb la barra o perxa i aquest cau a les borrasses esteses al peu de l’arbre. Les borrasses es col·loquen al cabàs per traslladar-les al sac que s’ha de dur a la cooperativa o al venedor. En aquest sistema, barra, cabàs, borrasses, sacs i el mitjà de transport en són les principals eines. Paral·lelament, s’han implantat sistemes altament mecanitzats. El més generalitzat és el del tractor, que té a la part davantera una pinça amb la qual pren l’ametler i el sacseja, fa caure les ametles a un paraigües de lona que està lligat al mateix tractor i per la part inferior, com si fos una torba, dirigeix l’ametla al remolc contigu. 

Una vegada el fruit sec s’ha recollit, si està més humit del compte, perquè ha plogut o perquè encara està una mica verd, s’ha de deixar assecar abans d’emmagatzemar-lo o trencar-lo. 

Assecar. Actualment existeixen assecadores a la cooperativa o en espais privats que faciliten aquest procés. Antigament s’estenien a l’era del perxe o del mas a la vegada que, en el cas de l’avellana, mentre estaven esteses, s’aprofitava per retirar el polsi amb un totxo (tronc de fusta de mesura variable però apte per agafar amb la mà). El polsi és la part de la fulla i flor que queda a l’avellana. Una vegada assecat el fruit sec, es ven. Avui va directament a la cooperativa i s’asseca al mateix lloc. 

Trencar. L’última de les fases per a la seva distribució i consum és trencar. L’objectiu és separar la closca del fruit i quedar-se amb el gra, que és el que es menja. Habitualment es fa amb una trencadora. Les trencadores són màquines poc generalitzades. A les Terres de l’Ebre actualment no hi ha cap trencadora i els fruits sec es trenquen allà on es ven el producte, tant a Nonasp com a Reus. 

Distribució/consum: 
Actualment el model de distribució dels fruits secs a la Terra Alta en la seva major part es du a terme mitjançant una cooperativa, com a la Pobla de Massaluca, i algun cas concret de comprador, com a Vilalba dels Arcs, l’empresa Arcava. El model en ambdós casos es diferent però coincideixen que actualment a la comarca no hi ha cap trencadora i es porta o a Nonasp (Aragó) o a Reus a empreses que la venen o formen part d’Unió (Unió Corporació Alimentària Cooperativa de segon grau). En el procés de venda del fruit sec es té en compte el tant per cent de brutícia (que no ha quedat ben pelat), tant per cent de rendiment (el pes del gra respecte de la closca) i tant per cent d’humitat (respecte del gra). Aquestes són les variants que es tenen en compte per posar el preu que a la vegada depèn en el cas de la Unió de la Llotja de Reus i en el cas de Nonasp de la Llotja de Múrcia. La cooperativa després paga al pagès una mitjana del preu que li ha fet durant tota la temporada, tenint en compte de cada pagès les particularitats del producte que va dur a la cooperativa (rendiment i humitat). En el cas de els compradors particulars depèn del preu que la llotja estipula el dia, (preus per setmana) que el pagès porta el fruit. Tenen en compte les mateixes variants que a la cooperativa però en aquest cas el particular paga al moment segons el preu del moment de compra. Respecte dels preus del producte, la dependència de mercats internacionals, principalment el mercat nord-americà, implica que no existeix un control directe. Això fa que segons les temporades, el preu estigui a l’alça o a la baixa. Antigament, sobretot abans de l’aparició de la majoria de cooperatives agràries, el principal sistema de distribució i venda del fruit sec era venent als compradors. Particulars que en algun cas havien invertit comprant la màquina de pelar i trencar, i que cobraven pel fruit, després de fer-ne la prova de rendiment o de pelar-la i fer-ne el pes del gra sense la closca. Amb la creació de la majoria de cooperatives agràries, a mitjan segle XX, es trasllada l’acció a les cooperatives, que són les que compraran les peladores. El model de venda o de posar en valor de la càrrega entrada es fa segons el rendiment. Es trenca el fruit i es mira el gra, sec i humitat. Respecte al consum del fruit sec a la Terra Alta, existeixen diversos productes gastronòmics relacionats amb aquest conreu. El cóc d’avellana o pastís d’avellana, ametlats, carquinyolis d’ametla o també per a la seva conservació se’n feien torrats. De l’ametla també se n’ha popularitzat l’elaboració de menjar blanc. En aquest cas és un plat que utilitza dos dels productes del territori, per una part l’ametla, com a llet d’ametla, i per l’altra, com a espessant, la farina d’arròs o midó d’arròs.
Oficis/Coneixements tècnics: 
El conreu i el treball del camp i del fruiter són necessaris. No obstant això, no és un producte que junt amb els coneixements propis del camp compartits amb altres conreus no necessita uns coneixements especialitzats i comparteix sistema amb altres comuns a la zona com el conreu de l’olivera, principalment pel que fa al treball del camp.
Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
El conreu dels fruits secs a la Terra Alta està relacionat amb la cooperativa en tant que és el sistema de distribució del producte; no obstant això encara és present la figura del comprador. Per tant, així com en altres productes com ara l’olivera i la vinya, la cooperativa té un pes clau, en l’ametla no és tan important.
Precisions ús i funció: 
La principal funció és la producció i venda del fruit sec. Antigament tenia una funció de complement a l’economia familiar i també per al consum familiar més present, fet que es feia evident també en la preparació de dolços, cócs, carquinyolis o menjar blanc.
Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 

Salvaguarda:

Transmissió: 
L’actual mètode de transmissió està lligat als coneixements tècnics que sovint l’IRTA o la cooperativa concreta ofereix. L’existència de tècniques cada vegada més especialitzades per a cada tasca fa que part dels coneixements relacionats amb el conreu dels fruits secs sigui formació formal o reglada. Respecte dels coneixements molt concrets pel que fa a fases del conreu com esporgar o treure pollissos i el moment de la plega, a part de la part tècnica encara continua sent mitjançant la transmissió oral en el context de treball.
Viabilitat / Riscos: 
El fet que el preu del fruit sec estigui determinat per la llotja que té en compte tant mercats internacionals (els Estats Units Amèrica en són el referent) com tot el que afecta l’oferta i la demanda, partint d’unes diferències de preu segons varietat, és un risc, en tant que no hi ha control del producte i del valor. També es converteix en un risc quan l’elevat preu del fruit sec durant un temps —de pagar 3,7 euros segons rendiment a principis del segle XXI (2006) fins avui (2015-2016) a 6 euros de mitjana— fa que hi hagi tendència a plantar en pro de més benefici. En si és un risc per l’augment disparat de la demanda local que pot fer baixar de nou els preus. La viabilitat que continua tenint aquest producte, en paraules dels mateixos informants, és que a les generacions entrades en edat els és més senzill mantenir el conreu de fruit sec que de vinya, que implica més esforç. Hi ha casos en què els pagesos prefereixen treballar el fruit sec per la menor demanda de jornals de treball. Un altre aspecte que en part afavoreix la presència de l’ametler és la implantació del regadiu, que el fa més productiu, llavors també implica més treball, però n’augmenta la productivitat. La qüestió és que és un conreu que canvia les condicions i necessitats de la producció tradicional en sec.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
En pobles com la Pobla de Massaluca hi ha un creixent procés de reconeixement i identificació que es fa evident en la celebració de la festa dedicada a l’ametla organitzada al mateix poble. En el cas de l’avellana, poblacions com la Fatarella i Arnes també posen en valor la presència i el conreu d’aquest producte exclusiu, respecte de la resta de la comarca. L’altre element de valoració en positiu per part de la comunitat està relacionat amb l’elaboració de dolços o altres plats amb ametles que permet que es posi en valor aquest producte per part de la mateixa comunitat com un producte de valor i del territori.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
Actualment respecte del conreu de la fruita seca a la Terra Alta, no hi ha mesures concretes dirigides cap a aquest conreu concret però sí que des de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària, Institut d’Investigació de la Generalitat de Catalunya, hi ha un treball d’investigació respecte de l’ametla i el seu conreu en general.

Informació tècnica:

Data realització : 
dimecres, May 17, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dimecres, May 17, 2017
Investigadors: 
Validador: 
Queralt, M.Carme
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
La comunitat, productors d’Horta de Sant Joan, la Fatarella, Vilalba dels Arcs i la Cooperativa Agrícola Terra Alta de la Pobla de Massaluca, han participat en l’aportació de dades.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
El conreu de la fruita seca a la Terra Alta segueix les passes, en el sentit tant productiu com de representació simbòlica per a la comunitat, definides pels productes com el vi i l’oli d’oliva. S’afavoreix el control i la millor producció per posar en valor les qualitats del producte mitjançant les diverses línies d’intervenció, el producte i els seus derivats, principalment de caràcter gastronòmic. Paral·lelament, mitjançant accions com la Festa de l’Ametlla a la Pobla de Massaluca s’inicia una relació de reclam respecte d’un producte que es considera identificatiu per a la comunitat.