IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Citricultors, cooperatives, colles d'esllemenadors i collidors
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.

Codi: 
IPCITE10011

Localització:

Descripció de la localització: 

El cultiu de cítrics es concentra a les comarques del Baix Ebre i el Montsià, on es localitzen, segons dades estadístiques (2015) del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, 6.404 ha de mandarina i 1.766 ha de taronger. Tanmateix, també se’n troben de manera testimonial a la Ribera d’Ebre amb 49 ha de superfície productiva.

Les característiques dels terrenys, l’evolució paisatgística i el tipus d’agricultura diferencien dues classes de conreu: els policultius i els monocultius. Els primers es concentren al sector de Benissanet i Miravet, Tortosa i Roquetes, a les terrasses del riu Ebre entre Tortosa i Vinallop i a les serres de Montsià-Godall, entre Ulldecona i Alcanar. Els segons es circumscriuen a les terrasses de Barrufemes i paisatges fluvials de l’Ebre, a la plana del Baix Ebre-Montsià i al sud de les serres de Montsià-Godall.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
dijous, December 22, 2016
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
El cultiu del cicle és un cicle anual que es repeteix any rere any.

Descripció:

Descripció general: 

L’origen dels cítrics a les Terres de l’Ebre es documenta al segle XIV, quan se n’introduí el cultiu. La construcció de sèquies i sènies va permetre conrear un arbre fruiter d’origen tropical i subtropical com el taronger amarg i el llimoner. D’ús ornamental i medicinal, del primer se n’aprofitava, ja des d’aleshores, la floració per elaborar mel. Tanmateix, no va ser fins a mitjan segle XX quan se n’expandí la plantació a causa de la producció comercial. Des de llavors, les comarques del Baix Ebre i Montsià combinen el seu cultiu amb hortes tradicionals i conreus d’olivera, en zones de monocultiu i policultiu. Posteriorment, s’hi afegí la Ribera d’Ebre, en zones de policultiu de fruita dolça.

Els cítrics s’han conreat atenent a les seves necessitats. Malgrat que s’han adaptat al clima mediterrani, el seu estat ecològic òptim requereix temperatures mitjanes anuals de 20 a 25 ºC i precipitacions abundants. Tenint en compte aquestes premisses i el context climàtic del territori ebrenc, a fi d’evitar problemes s’ha convingut plantar-los en terrasses assolellades orientades al sud, protegides o a recer del vent, i amb reg constant d’aigua, procedent dels pous i els canals de la dreta i de l’esquerra de l’Ebre, majoritàriament.

No obstant això, aquestes condicions no van impedir a la meitat dels anys seixanta l’aparició del virus de la tristesa, que va obligar a canviar els peus amargs per portaempelts tolerants com el Citrange Troyer i Canyís, el mandariner Cleopatra, el Citrus macrophylla i Citrus volkameriana o el Swingle Citrumelo CPB 4475.

Resistents a plagues i adaptats als diversos tipus de sòl i graus d’humitat, la citricultura actual a les Terres de l’Ebre es basa majoritàriament en aquests patrons i el taronger amarg per reproduir les diferents varietats de cítrics. Els empelts i les plantes de suport es produeixen en vivers professionals, on s’empren la sembra i la tècnica de l’empelt a tall de multiplicació. Per dur-la a terme, en una primera fase se sembra la llavor. La proliferació dels hivernacles, que permeten controlar el grau d’humitat i temperatura, incrementa la producció i redueix els temps de creixement. Feta la sembrada, es deixa que creixin els portaempelts durant vuit mesos aproximadament; i transcorregut aquest temps, es trasplanten. Dos mesos després s’empelten en fusta, la tècnica habitual actualment. Per fer-ho, l’empeltador pren una branca de llavor i amb una navalla n’extreu una gemma vegetativa amb una petita part d’escorça. A continuació, fa un tall al patró en forma de T —una línia horitzontal i l’altra vertical a 10 o12 cm aproximadament del terra—, i obre l’escissió amb la navalla per introduir l’empelt. Tot seguit, el lliga amb una beta de ràfia o de plàstic per assegurar la immobilització durant el període de cicatrització (21 dies de mitjana). Finalitzat el procés de l’empelt, es deixa créixer el plançó deu o dotze mesos fins que es ven.

Actualment, són residuals els productors que reprodueixen o multipliquen els cítrics. Ocasionalment, els que disposen de petites parcel·les (o quadros, com se’ls anomena col·loquialment) poden empeltar o sembrar en llavor. Tanmateix, la legislació obliga el pagès a sol·licitar les plantes al viver que certifica la garantia varietal, sanitària i productiva de cadascun dels cítrics.

Un cop obtinguda la varietat desitjada, l’agricultor ha de condicionar el terreny per a la plantació. Les mancances en la composició del sòl o la presència de paràsits animals o virus en la terra es poden resoldre adobant i sanejant la terra; tanmateix, el tipus i les característiques del sòl (normal, fèrtil i profund; alcalinitat, acidesa, salinitat…), així com el clima, condicionen la varietat que s’ha de plantar.

Acomodat el terreny, s’emplaça cadascun dels arbres a una distància d’uns 5’50 m entre línies i 4 m entre arbres aproximadament, uns i altres, a fi d’evitar la competència pels elements minerals del sòl, la llum i l’aigua. 

Com la resta d’arbres fruiters, siguin joves o adults, el procés de producció de tot cítric té lloc en un cicle anual, subjecte a diverses tasques agrícoles: adobar, podar, aplicar tractaments i recol·lectar. No obstant això, la varietat productiva condiciona els moments temporals de cadascuna de les accions. És a dir, si l’habitual és podar (esllemenar, com en diuen en poblacions com Bítem i Tivenys; o esporgar, com l’anomenen a Ulldecona o Alcanar) a l’hivern, finalitzada la collita, en algunes varietats no es pot fer fins a finals de juny. La raó radica en l’extensió temporal de la recol·lecció que abasta des de principis d’octubre fins a finals de primavera, segons la varietat. Així s’exemplifica en la diversificada producció de cítrics a les Terres de l’Ebre. Segons dades estadístiques (2015) del Departament d’Agricultura, se centra un 77,00% en mandariners, principalment de tipus clementina (destaca l’elaboració de clemenules, recol·lectades aproximadament entre novembre i gener); seguidament d’un 22,31% de tarongers, entre els quals sobresurt la navelina o la lanelate, collides entre octubre i febrer, i desembre i juny, respectivament. El llimoner o llimera, ornamental o de consum propi, és residual, representa un 0,58%. 

El cicle vegetatiu del cítric i la diversitat de varietats determinen la poda. De forma que no es pot dur a terme durant les tres brotacions (com col·loquialment se les anomena) o meses anuals (terme més antic, popular i encara utilitzat) —a l’inici de la primavera, per Sant Joan i a finals d’estiu—, sinó posteriorment a les parades vegetatives de la planta, que tenen lloc a l’hivern i a principis d’estiu. Aquests dos moments temporals són els que permeten podar cadascuna de les varietats. Així, les clementines primerenques s’esporguen des de passada la collita i fins a l’arribada de la floració a primavera. Contràriament al que succeeix amb les navelines i les lanelate, a les quals es fa respectivament des de mitjan maig, quan el pètal ha caigut, o des de finals de juny, un cop s’han recol·lectat.

La finalitat de la poda és controlar el creixement i la forma de l’arbre a fi d’augmentar la qualitat del fruit. Tanmateix, l’edat de l’arbre i la varietat condicionen el fet d’esporgar-lo d’una manera o d’una altra. Així, si es tracta d’un arbre jove, es fa el que s’anomena poda de formació. L’objectiu és aconseguir una estructura forta, llevant les mínimes branques. Amb aquesta fita, s’articula generalment entorn tres branques —suprimint les mal situades i els rebrots del patró— que atorguen solidesa i fàcil accessibilitat. Entre els sistemes que s’empren, hi ha el que s’anomena tècnicament dicotòmic, que consisteix a ramificar les branques primàries en altres dues d’iguals, a partir de les quals creixeran les rames de producció o faldes

Passats els anys, es fa una poda de manteniment i fructificació per mantenir l’equilibri entre el desenvolupament vegetatiu i el productiu. En aquest cas, s’esporguen les branques seques, sobrants, poc productives i travesseres. D’aquesta forma s’aconsegueix airejar l’arbre i donar-li estructura per aprofitar millor la llum i, consegüentment, fer créixer vigorosament el fruit. Per dur a terme la tasca correctament, el pagès se situa dins la copa per obtenir una visió de conjunt i analitzar la situació. Tot seguit, comença a llevar des de baix fins a dalt extraient les branques esmentades anteriorment, distribuint la vegetació a l’interior de l’arbre i aclarint les rames de producció o faldes perquè estiguin ben airejades, il·luminades i no toquin a terra.

A l’últim, hi ha la poda de restauració o generació, que es du a terme en edat avançada, per malalties o per accidents climàtics com gelades, principalment.

Paral·lelament, cal esporgar segons la varietat. Així, a les navelines, que es caracteritzen perquè són arbres anyívols (és a dir, de producció alterna: collites abundants un any en front de collites minses, un altre), se’ls practica una poda adaptada a la producció obtinguda. Si és considerable, se les esporga lleugerament; si és escassa o normal, se les poda considerablement. Les clemenules, en canvi, es poden anualment igual, es prioritza la zona interior de l’arbre, on es concentra la màxima densitat de vegetació i producció; fer-ho esdevé imprescindible per mantenir una bona il·luminació i el creixement òptim del fruit.

Malgrat que els cítrics estan sotmesos a una sola poda, les brotacions posteriors obliguen a esporgar altres vegades. Exactament, requereixen esnovar. És a dir, llevar els xupons, els brots nous, tendres i improductius que prenen saba als productius.

Sigui un moment o un altre, les eines emprades pel pagès per esporgar i esnovar són les tisores de podar per a les branques, i el sorrac o serra per a les parts més grans, mortes i seques. També es pot utilitzar la motoserra.

Un cop finalitza la poda hivernal de les varietats primerenques, el pagès adoba amb fertilitzant ric en nitrogen per estimular la brotació de primavera. S’inicien les etapes de desenvolupament floral: la floració, la pol·linització i la fecundació. En termes generals, la primera s’estimula amb la fertilització d’adobs rics en potassi. Les flors s’obren a l’espera de ser pol·linitzades i transformar-se en fruit. Per afavorir el fenomen del quallat, com s’anomena aquest procés, alguns agricultors empren amb les clementines, tractaments hormonals amb restriccions, com l’àcid gibberèl·lic. Paral·lelament, per incrementar aquest procés, puntualment també utilitzen la tècnica alternativa del ratllat de branques, sobretot en les varietats amb problemes de fructificació. El mètode consisteix a estimular el creixement del fruit per mitjà d’un tall circular d’1 mm aproximadament a les branques principals. Aquesta petita incisió bloqueja la saba que descendeix i concentra les hormones i els sucres sobre la part superior del ratllat, i s’obtenen més i millors fruits.

Al moment també es comencen a executar les actuacions contra les plagues d’insectes. Al febrer s’inicia contra l’aranya roja, un àcar greument perjudicial contra les clementines, que passa per diferents estadis de desenvolupament (ou, larva, nimfa/pupa i adult) i causa decoloració i defoliació. A l’abril es du a terme contra els pugons, petits insectes que absorbeixen la saba i deformen les fulles i els brots tendres. En ambdós casos hi ha pagesos que afronten aquesta situació amb la lluita biològica, és a dir, conservant i millorant l’acció dels enemics naturals; o utilitzant productes fitosanitaris. La plaga més temuda actualment, però, és la mosca de la fruita o mosca de la Mediterrània, que ataca el fruit un cop ja està madur. L’insecte pon els ous damunt la pell i, posteriorment, les larves s’introdueixen en l’interior de la polpa, i provoquen la caiguda i descomposició del cítric quan falta poc per collir-lo. Per evitar aquesta infecció, el tractament s’inicia al mes de maig, en una època en què també s’enceten les cures contra les dues altres plagues més perjudicials: la serpeta i el poll gris. Ambdós produeixen atacs greus que debiliten l’arbre i decoloren el fruit.

Durant la primavera i l’estiu, el pagès també ha de fer front a les herbes que creixen a l’entorn de l’arbre i que absorbeixen l’aigua i els nutrients del sòl. L’ús d’herbicides de contacte, translocació i residuals selectius, així com la sega de l’herba són maneres d’afrontar-ho.

Un cop els fruits arriben a l’estat de maduresa òptima, s’inicia el període de recol·lecció, que s’allarga aproximadament nou o deu mesos, tenint en compte totes les varietats conreades al territori. Basant-se en les exigències de qualitat comercial, la legislació vigent estableix collir-los amb un índex mínim de maduresa d’un 6,5 per a les taronges i d’un 7 per a les mandarines clementines. Succeeix, doncs, que a vegades es cullen tenint un color verd. Malgrat que un cop recollit el cítric ja no pot madurar més, per fer-lo canviar de fisonomia, les cooperatives i empreses citrícoles els emplacen en cambres amb etilè. És el que s’anomena procés de desverdiment

Història i transformacions de l'element: 

L’origen del cítric a les Terres de l’Ebre es documenta des del segle XIV. Aleshores la construcció de sèquies i sínies va afavorir-ne la introducció al territori. La producció es destinava a l’ornamentació i l’ús medicinal, i a l’aprofitament de la floració del taronger per elaborar mel. Tanmateix, es tractava d’un fruit testimonial en convivència amb altres conreus agrícoles.

No fou fins a la segona meitat de segle XX quan la demanda del producte condicionà la progressiva transformació del paisatge, i substituí els cultius agrícoles tradicionals combinant la tipologia de conreus, els monocultius i policultius. Amb un impuls creixent, es transformaren moltes plantacions de secà a regadiu en àrees com Roquetes, Aldover, Santa Bàrbara i la Galera, així com també es reemplaçaren les terrasses fluvials caracteritzades pels conreus hortícoles de Xerta fins a Amposta; les de garrofer de la zona predelta, entre el nucli urbà de l’Ampolla i Sant Carles de la Ràpita; i part de les d’olivera, pròpies també del litoral, i de la plana del Baix-Ebre i Montsià.

La creixent petició del producte s’acompanyà del desenvolupament tecnològic que afavorí l’extracció de l’aigua del subsòl i l’impuls dels monocultius a partir dels anys vuitanta i noranta, en una aposta per una producció a gran escala en zones com el sud de les serres de Montsià-Godall o la plana del Baix-Ebre i Montsià, entre d’altres. Aquesta transformació del paisatge agrari tingué greu afectació en les estructures de marges i altres tipus de construccions de pedra seca, que minvaren o desaparegueren. De manera anàloga, el manteniment d’alguns conreus i la incorporació de noves plantacions va dibuixar també cultius de mosaics compostos per la combinació de cítrics amb horta (àrees de Tortosa, Tivenys i Roquetes) i amb conreus nous o antics d’olivera (zona d’Alcanar).

Així com es transformà el paisatge, varià també la varietat de cítric per conrear. A l’inici, es tractava d’un taronger amarg; però amb l’aparició del virus de la tristesa als anys seixanta, se substituí per nous patrons tolerants. Com avui en dia, les varietats que calia empeltar estaven condicionades pel mercat. 

Paral·lelament, els treballs agrícoles també van patir afectacions a causa de les evolucions tecnològiques i les millores en els tractaments de les plagues, que es tornaren menys agressius i més selectius. N’és un exemple la tasca d’entoldar, desapareguda actualment. Aquesta feina consistia a cobrir l’arbre durant 45 minuts amb diversos tendals, per evitar qualsevol sortida d’aire, i injectar a l’interior un gas compost per àcid sulfúric i cianur amb l’objectiu d’eliminar qualsevol insecte o plaga. Aquesta tasca, duta a terme a les nits d’estiu per evitar les altes temperatures diürnes que podien assecar o cremar l’arbre, requeria l’ús de carburadors per il·luminar-se. Feta per un conjunt de quatre homes que es distribuïen la feina —dos s’encarregaven d’emplaçar les lones, un de tancar el cobriment i el darrer d’injectar el producte— l’entoldador, com així s’anomenava a la persona encomanada de ruixar i elaborar la barreja —posteriorment, vindria ja liquada en bidons— era el capatàs de la quadrilla.

Per la seva part, les dones, que no participaven en l’acte, s’ocupaven durant el dia d’arreglar i cosir els tendals, sempre que presentessin qualsevol dany o forat que poguessin causar ineficiència.

Aquest procés acabà desapareixent arran de l’alt preu que comportava, la perillositat que suposava i l’aparició de nous tractaments. El procés d’entoldar va deixar lloc a la polvorització. 

D’altra banda, altres pràctiques agrícoles també es dissiparen, es modificaren segons la finalitat, o variaren a causa de la tecnificació i la integració del cítric en el procés industrial. Així s’exposa en la tasca de descorar, que consistia a sanejar la soca corcada. Concretament, es buidava el cor de l’arbre del corcó i se li feien uns quants forats perquè pogués drenar l’aigua i evitar l’entrada d’aire i la seva podridura. A causa de la feina i el cost que implicava, s’acabà abandonant i s’optà per resoldre el problema tallant l’arbre i substituint-lo per un altre. 

Es poden enumerar altres modificacions, com el fet que anys enrere es llaurava sovint per eliminar les herbes, actualment s’utilitzen herbicides; s’adobava només amb fems, avui en dia s’introdueixen elements químics; s’empeltava en pell, a partir dels anys setanta quan s’introdueix l’aparició de les plantacions de nàvels, visiedes i sanguines clemenules es fa amb fusta; es regava a manta, actualment amb goteig; o s’engarçonaven —es lligaven— els arbres amb brossa fina per posteriorment fer-ho amb palla d’arròs i finalment amb sac.

En els darrers anys, una consciència ambiental més gran i la demanda creixent de taronges i mandarines amb menys residus químics ha generat canvis en el treball agrícola. La plantació de lleguminoses com a nutrients per fertilitzar els camps, l’ús de feromones sexuals per lluitar contra insectes, o la utilització de malles a les soques per evitar el creixement de les herbes i fer una millor gestió de l’aigua, així com de protectors de goma acabats de plantar per protegir-los dels conills, són algunes de les pràctiques que s’estan duent a terme. Mètodes que la citricultura ecològica, en incipient expansió al territori, està desplegant íntegrament.

Processos i preparatius: 

Segons el document de la Norma tècnica per a la producció integrada de cítrics del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya, abans de fer una nova plantació, el productor “ha de justificar que és l’adequat per a desenvolupar el cultiu en qüestió”. Per dur-la a terme, ha de disposar d’un pla de gestió que exposi quin ha estat l’ús previ del sòl i l’impacte ambiental que tindrà la nova producció. En cas que es tracti d’una replantació, la normativa estipula que cal esperar un any després d’haver llaurat i airejat el sòl.

Sigui en un cas o un altre, el pagès ha d’acudir en primer lloc a un viver professional. L’empresa, encarregada de sembrar la llavor, fer créixer els patrons, empeltar-los i trasplantar-los, garanteix l’autenticitat varietal i l’estat sanitari dels plançons.

L’elecció del portaempelt i la varietat adequada del cítric es du a terme tenint en compte les característiques del sòl i el clima del terreny. I és que abans de plantar, cal establir la composició del sòl, la disposició i composició de l’aigua de reg i la climatologia, per minimitzar els possibles danys per accidents meteorològics (fred, pluja, vent…). Segons les característiques del terreny, que es determinen quan es fa una rasa o s’aprofita una obertura anterior, s’emprenen unes accions o unes altres. Tanmateix, l’habitual és començar a preparar el subsòl, aplicant la tècnica del desfonament i el subsolat al mes de gener. La primera consisteix a treballar la terra per augmentar la porositat, l’esponjament i el gruix per on s’estendran les arrels. I la segona, a remoure i airejar el subsòl a uns 40 o 50 cm per facilitar la infiltració d’aigua i nutrients i millorar el creixement de les arrels.

Posteriorment, en els mesos vinents d’hivern cal eliminar la vegetació que dificulta la plantació. Segons la mida de l’extensió, la disponibilitat de maquinària i el tipus de vegetació s’utilitzarà un mètode o altre. De tal forma, hi ha qui opta per tallar-la, triturar-la i emplaçar-la com a adob; o qui opta per eliminar-la amb herbicides. Aquesta acció s’acompanya del desempedregament, és a dir, de treure les pedres del camp.

A continuació, cal anivellar el terreny i determinar com cal establir la densitat de la plantació, la disposició en l’espai i el marc de plantació (la distància entre les plantes).

Arribats a finals de primavera, cal adobar el terreny segons el tipus d’agricultura que es vulgui dur a terme: la convencional, és a dir, la mescla d’adobs orgànics amb elements químics; o l’ecològica, íntegrament amb matèria orgànica. Tanmateix, si prèviament el citricultor ha treballat en agricultura convencional ha d’esperar tres anys, el temps exigit per reconvertir el terreny.

Amb l’espai en condicions, ja es pot plantar el plançó. Només si els sòls són poc profunds o poden acumular aigua fàcilment, s’ha de plantar en zones elevades, és a dir, altiplans, turons o damunt de cavallons.

A l’últim, la instal·lació d’un sistema de reg adequat és clau perquè el procés vegetatiu de la planta es dugui a terme correctament. 

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/consum: 
La producció de cítrics a les Terres de l’Ebre està destinada a la venda com a fruita fresca en mercats nacionals i internacionals. Tanmateix, els estàndards variables exigits per les grans empreses alimentàries descarten una part important de la producció per raons estètiques (calibre petit, color, esquerdes…). Aquesta premissa s’estableix des del moment de la collita, en què s’aboquen a terra les peces que no compleixen amb els requisits establerts; i posteriorment a confecció, en què els magatzems i les cooperatives destrien les no aptes, per destinar-les a l’elaboració de sucs. Encara que es puguin utilitzar, però, aquest mercat de descart devalua encara més el cítric i el paga a preus inferiors als estipulats. Paral·lelament, la venda del fruit pot destinar-se al consum com a fruita o a l’elaboració de productes derivats com cerveses, dolços, infusions, licors o melmelades. Les condicions exigides per les grans multinacionals de l’alimentació i l’entrada de producte procedent de l’estranger a preus encara més baixos, han estret cada cop més al pagès. Davant aquesta situació, alguns citricultors destinen part de la producció a la venda directa al consumidor final, en presència física o en línia, i a la comercialització amb les fruiteries, sense intermediaris.
Oficis/Coneixements tècnics: 
El cultiu del cítric necessita coneixements tècnics sobre l’atenció i la cura de l’arbre i el sòl. Tanmateix, com succeeix amb altres productes agrícoles, l’entrada de noves varietats és freqüent en el mercat productiu. D’aquesta forma, malgrat que el procés de conreu és similar, no treu el fet que cada tipologia inèdita de mandarina, taronger o llimoner requereix actualitzar sabers. De la mateixa manera succeeix amb la incursió de noves plagues i malalties, que en agricultura convencional exigeixen l’ús de productes fitosanitaris. Sigui per una raó o altra, a fi d’estalviar costos i millorar la producció, la majoria dels pagesos opten per recórrer a un pèrit agrònom que els recomana les indicacions que cal seguir en tot el procés agrícola. Tanmateix, són les mateixes cooperatives les qui envien aquest professional als socis. És una manera de garantir la qualitat del cítric i la seva venta posterior.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

El conreu del cítric en els primers tres anys es du a terme als vivers. Aquest procés supervisat de germinació i creixement té lloc en hivernacles amb control hídric i de temperatura òptims. En aquest temps, les accions requereixen l’ús de material de jardineria com planters, tests, pales, rasclets, conreadors, navalles d’empeltar i ràfies de plàstic per lligar, entre d’altres.

Un cop la planta es troba en plena producció, cada situació necessita un o altre tipus d’utensili o aparell. El nombre d’hectàrees del terreny i els factors econòmics condicionen les eines i la maquinària que cal utilitzar. N’és un exemple l’ús de tractaments fitosanitaris amb equips portàtils de motxilla en petits productors; contràriament fetes amb mecanismes accionats per tractors, en grans extensions (puntualment, també s’utilitzen les motxilles per arribar a espais de difícil accés).

A continuació es detallen els utensilis emprats més habituals. S’especifiquen els manuals i els que s’adhereixen al tractor:

  • Condicionar el terreny: adobadora, aixada, desbrossadora, malles, motocultor i segadora.
  • Podar i esnovar: tisores de poda manuals, sorrac, motoserra i trinxadora.
  • Aplicar tractaments fitosanitaris: atomitzador, polvoritzador, mosquers de fabricació casolana o comercial, motxilla, guants i màscara de protecció per a la boca i ulls.
  • Recol·lectar: alicates, tisores, escales, cabassos, caixes, ribells, palots i remolc. També es troben les malles que s’utilitzen per envasar el producte. 

D’altra banda, el conreu del cítric necessita un flux constant d’aigua. Cada planta pot requerir entre quaranta i cinquanta litres d’aigua per dia, en termes mitjans. Des dels anys vuitanta, el sistema de reg generalitzat al territori és el de goteig o microgoteig.

D’ençà que es va dur a terme comercialment el conreu del cítric a les terres de l’Ebre, s’han produït canvis substancials en l’àmbit tecnològic. Antigament era un procés manual que puntualment requeria l’ajuda de matxos. Així succeïa quan s’havia de condicionar el terreny pel regadiu, per exemple, que requeria fer solcs, el que s’anomenen regadores, per poder fer fluir l’aigua per mitjà del reg per inundació o a manta. Actualment, aquesta tècnica la mantenen els productors que cultiven cítrics per autoconsumir, pagesos que continuen preparant la terra amb motocultor i aixada, i utilitzant cabassos per a la collita. D’altra banda, l’època determinava també els materials que s’utilitzaven. És el cas de la ràfia, que antigament era natural; o els cabassos de palma, en desús actualment, substituïts pels de plàstic flexible.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Un gran nombre de citricultors són socis de cooperatives agràries del territori, una alternativa productiva i comercial respecte al món de l’empresa privada, pel que fa a la venda de la collita. No obstant això, és considerable el nombre d’agricultors que opten per vendre directament els seus productes a magatzems que els ofereixen millors garanties econòmiques, tanmateix difícil; o al detall. La raó es deu al model de relacions socioeconòmiques desequilibrat controlat per les grans cadenes alimentàries, que subordinen comercialment a les cooperatives; situació que s’afegeix a les condicions d’inestabilitat econòmica patides per algunes d’aquestes entitats, en els darrers anys. Paral·lelament, al territori també hi són presents entitats amb qui els agricultors comparteixen lligams territorials o de mètode de producció. És el cas de l’Associació de Productors i Comerciants del Cítric de Xerta, impulsada per l’Ajuntament d’aquesta població, o l’Associació de Productors i Elaboradors de Producte Ecològic de les Terres de l’Ebre.
Participants/Executants: 
En el món de la citricultura hi participen diferents tipus d’actors segons l’extensió del conreu i el moment del cicle productiu. És a dir, es poden catalogar divisions de treball en funció del gènere; així com relacions contractuals o d’intercanvi laboral en accions puntuals. El primer lloc, on s’especifica una divisió de gènere de les tasques és als mateixos vivers. Si antigament eren els homes els qui s’encarregaven d’empeltar i les dones de lligar, avui en dia el gènere femení n’ha assumit la totalitat de la pràctica. Segons expliciten els informants, la raó del canvi fa una quinzena d’anys, aproximadament, es va deure a qüestions de discriminació econòmica. La lligadora cobrava un sou inferior a diferència de l’empeltador, i a fi d’abaratir costos se li va atribuir aquesta nova tasca que va desplaçar l’home a altres obligacions. Actualment, aquesta devaluació econòmica s’ha eliminat. D’altra banda, la tipologia de conreu i la seva extensió requereixen un nombre més gran o més petit de treballadors. Les explotacions familiars són conduïdes pel propietari, que en moments puntuals com la poda o la recol·lecció necessita ajuda. En la majoria dels casos, opta per la col·laboració familiar, el suport d’altres productors amb qui estableix una relació d’intercanvi laboral o la contractació laboral de treballadors. Però en altres situacions, l’amo es desentén d’aquestes tasques productives completament quan es troba en edat avançada, i ocupa altres càrregues laborals o disposa d’extensions de terra considerables. En aquests casos, és la cooperativa de la qual és soci o el magatzem a què està vinculat qui s’encarrega d’enviar-li colles per treballar en la poda o recol·lecció. Tanmateix, el nombre significatiu de socis o adherits és la raó de l’endarreriment que es produeix en algunes plantacions, situació que es pot veure agreujada en termes econòmics per les condicions climàtiques. Per exemple, les pluges durant l’època de la collita poden ocasionar pèrdues econòmiques considerables, si no s’ha pogut recollir prèviament la producció per indisponibilitat de les colles, compromeses amb altres pagesos. D’altra manera, el pagès a principi de temporada també pot optar per posar a disposició la producció i recol·lecció a diversos compradors i escollir l’opció més beneficiosa, segons avaluació i taxació. Les colles són organitzacions que participen en la poda i collita. Hi ha colles d’esllemanadors (sols homes) i colles de collidors, que poden ser mixtes o només d’homes o dones. Antigament estaven constituïdes per un grup de persones del territori, homes o dones, dirigits per un cap de colla o una cap de colla. Era la persona responsable de configurar el grup, d’establir les relacions contractuals amb la cooperativa, empresa o propietari; de gestionar, controlar i verificar el treball; i de subministrar el pagament corresponent a cadascun dels treballadors segons la feina realitzada. Destacava el fet que hi havia colles dirigides per dones, o constituïdes majoritàriament només per elles. Solien treballar conjuntament amb alguns homes que feien de cabasseros, és a dir, els que portaven els cabassos des de les fileres d’arbres fins a les caixes, per buidar el fruit, ja que és una tasca que demana més força. Actualment, aquestes organitzacions han variat en la forma i en la relació contractual establerta amb els responsables. D’una part, perquè algunes ja no estan constituïdes com a tals. És a dir, malgrat que siguin un grup d’homes i dones treballant, han estat ajornalats individualment per l’empresa, o han estat contractats a través d’empreses de treball temporal. I de l’altra, perquè encara que algunes continuen constituint-se des d’un cap de colla, amb qui la cooperativa, empresa o propietari estableix contacte, les funcions del responsable s’han limitat. De tal forma, avui en dia, la majoria es dediquen a controlar la feina dels treballadors, però no a gestionar els cobraments, que es determinen a cada recol·lector segons el pes total de cítrics recollits. A l’últim, pel fet que les feines agrícoles estan desvalorades econòmicament i socialment, i és la població immigrant la que ofereix mà d’obra actual. Respecte a la divisió de gènere del treball, com antigament succeïa, per qüestions d’aptitud física, és habitual veure homes transportant els ribells o cabassos i abocant-los als palots, eren els anomenats cabasseros. Paral·lelament, algunes empreses també han optat per dividir les tasques, han situat els homes en la recol·lecció i les dones en la confecció, extraient-les així del treball a camp.
Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 
La finalitat de la producció és el consum del cítric com a fruita fresca. Tanmateix, els processos de descart, la deriven també a l’elaboració de suc. Paral·lelament, es fan productes elaborats com cerveses, dolços, infusions, licors o melmelades.
Patrimoni relacionat: 

Salvaguarda:

Transmissió: 
La majoria dels citricultors de les Terres de l’Ebre tenen en possessió extensions de terra traspassades familiarment. Es tracta d’una herència patrimonial que recull els coneixements adquirits al llarg dels anys. Els canvis en l’aparició de noves varietats, en el tractament contra plagues i en l’abandonament o adquisició de tècniques han comportat la necessitat d’ampliar coneixements. Així s’evidencia en alguns dels cursos realitzats per l’Escola de Capacitació Agrària d’Amposta vinculats amb el món del cítric. Tanmateix, el desequilibri econòmic entre els productors i el mercat genera una preocupant falta d’interès a continuar treballant aquest producte, sobretot en les joves generacions.
Viabilitat / Riscos: 
La situació de desequilibri econòmic que viu el món de la citricultura ha portat a replantejar-se l’ús i la propietat de la terra. Així s’exemplifica en els pagesos que opten per desvincular-se del seu patrimoni, un cop estan jubilats i no tenen descendència directa que vulgui treballar al camp; en els qui prefereixen arrendar-lo —desentenent-se de les pràctiques que es duen a terme—, i en els qui decideixen contractar algú perquè mantingui la propietat en funcionament, sempre i quan sigui rendible. Aquesta darrera circumstància, però, evidencia dos fets: d’una banda, que en un futur pròxim només les grans extensions amb inversió econòmica i laboral podran mantenir-se; i, de l’altra, que per invertir aquesta situació, cal trobar formes per assegurar la viabilitat econòmica dels petits pagesos. En referència a aquest darrer punt, alguns testimonis aposten perquè l’Administració pública incrementi les ajudes agrícoles; d’altres en canvi, manifesten que no caldria sol·licitar-les si s’establís pagar pel producte uns preus lligats als costos de producció i es protegís el producte local de les importacions estrangeres. Paral·lelament a la situació de dificultat econòmica establerta, els citricultors veuen amb preocupació els efectes del canvi climàtic en el cultiu del cítric. L’increment de les temperatures, que afavoreix l’aparició de plagues així com més brostacions i, consegüentment, més despesa econòmica i laboral en esnovar i podar reiteradament; la manca de pluja, que es trasllada en la necessitat de consumir més aigua de reg, o l’augment de les pluges torrencials durant la maduració, que fan malbé la pell del producte, i n’impedeixen la comercialització, són els principals factors que posen en perill el manteniment, la qualitat i quantitat de la producció.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
Els citricultors exposen que cal protegir el producte nacional i resoldre el desequilibri econòmic entre la producció i la venda. Manifesten també la preocupació pel canvi climàtic i les repercussions que aquest fet genera en el cultiu en clau agrícola i econòmica.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
Pel que fa al conreu del cítric, cada cop més els vivers estan treballant el seu cultiu en condicions protegides, com hivernacles, on no estan sotmesos als factors climatològics i pluviomètrics adversos del canvi climàtic. Paral·lelament també s’està potenciant més gestió ètica i respectuosa amb la terra. En clau econòmica, una producció més diversificada en varietats, ha permès a la comunitat citrícola poder allargar els períodes de venda de la mandarina i la taronja, i mantenir més demanda continuada del producte.
Proteció jurídico-administrativa / Reconeixement patrimonial: 
Altres
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial (altres): 

Des de 2003, la Comissió Europea ha reconegut les clementines de la varietat fina, hernandina i clemenules de les Terres de l’Ebre amb el distintiu d’indicació geogràfica protegida (IGP).

Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 
Diverses fires i jornades es duen a terme al territori per donar a conèixer les varietats del cítric, l’ús en la gastronomia o en l’elaboració de productes artesanals derivats, com les melmelades, infusions, dolços o licors, entre d’altres. En són exemples les Jornades Gastronòmiques de la Clementina a Alcanar, de les quals el 2016 n’ha tingut lloc la vint-i-tresena edició; la Fira de la Clementina a Bítem, iniciada el 2008; o la Fira del Cítric a Xerta, amb la primera mostra el 2009. En combinació amb altres productes, des del 1996 s’organitza la Fira de l’Oli Novell, dels Cítrics i del Comerç a Santa Bàrbara. Paral·lelament s’han publicat obres de difusió com La clementina d’Alcanar a la cuina, en col·laboració amb la Fundació Alícia, un receptari per descobrir altres formes de menjar aquest cítric.

Informació tècnica:

Data realització : 
dijous, December 22, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dijous, December 22, 2016
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
L’elaboració de la fitxa ha estat possible gràcies a la col·laboració de citricultors procedents de l’agricultura convencional i ecològica, i cooperatives agrícoles. Amb ells hem visitat els terrenys del cultiu del cítric dels termes municipals d’Alcanar, Bítem, Tivenys i Xerta, i els hem entrevistat. També hem conversat amb pagesos de la Ribera d’Ebre.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
El cultiu dels cítrics a les Terres de l’Ebre ha esdevingut un motor econòmic agrícola de la zona. Tanmateix, el reconeixement com a indicació geogràfica protegida no ha servit per millorar els beneficis econòmics dels petits citricultors. En un mercat regit per les grans cadenes alimentàries, el desequilibri en els preus de producció i venda, l’entrada de producte estranger a baix cost i els estàndards de qualitat exigits, comporten el progressiu abandonament de la petita producció agrícola, la concentració de la propietat en poques mans i l’increment dels conreus de monocultiu en explotacions agrícoles industrials. Davant un context de liberalització econòmica, difícilment pot regular-se una situació que està perjudicant greument els interessos de la petita pagesia. Intentar buscar noves vies per resoldre aquesta situació sembla una mesura poc efectiva en un mercat sobreexplotat i controlat per les grans empreses.