IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Nom propi de l'element: 
L'ofici de canterer, a la Galera i Miravet
Fer una gerra amb marrells. Canterers de Miravet i la Galera 10
Altres denominacions: 
L'ofici de terrisser
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Canterers de Miravet i de la Galera
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La terrissa tradicional de les Terres de l'Ebre es caracteritza per l'elaboració de peces, de formes esveltes i escassa o nul·la decoració. A les Terres de l’Ebre, el nom de l'ofici és el de canterer, nom que agafa d’un tipus d’atuell, el cànter, la peça més característica i que està documentada des del segle XIV. Algunes poblacions de les ribes del riu Ebre i les serres circumdants, com la serra de Godall, del Perelló o el massís dels Ports, han estat l'escenari principal en el qual s'ha desenvolupat l'activitat canterera al nostre territori, tot sent-ne els nuclis més importants en el darrer segle Tivenys, Benissanet, la Galera i Miravet. Aquests dos darrers continuen en funcionament i hi queden 8 canterers actius en total, dels més de 50, que n'hi havia fins a finals dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, repartits en una trentena de cantereries a les Terres de l'Ebre. La terrissa és la ceràmica d’ús, de caire rústic, funcional i no explícitament ornamental. Per confeccionar-la, el canterer segueix un procés de preparació i modelatge del fang tendre i la seva cocció per convertir-lo en ceràmica mitjançant l’acció del foc. Els canterers treballen a les cantereries, on tradicionalment també hi habiten, en ravals situats als afores de les poblacions i utilitzen tècniques com el torn alt i l'emmarrellat per a la construcció de peces de grans dimensions, tècnica que, de tot Catalunya, actualment només es manté a Miravet.

Data identificació: 
dc., 20/04/2016 to dc., 13/07/2016
Codi: 
IPCITE10006

Localització:

Localització: 
Accidents geogràfics: 
Descripció de la localització: 

L'ofici de canterer se situa tradicionalment en municipis, nuclis de població o zones properes a espais rics amb argiles. L’accés als recursos i a la matèria prima ha condicionat històricament l’emplaçament dels canterers, que s’han anat agrupant al voltant de zones de proximitat als jaciments d’argila o argilers, afavorits per la disponibilitat d’aigua de manera continuada i de llenya per a l’alimentació dels forns.

Les vores del riu Ebre i els seus afluents se situen al fons de la fosa tectònica de la depressió, una zona en la qual van sedimentar-hi els al·luvions a finals del Terciari, tot formant les argiles idònies per a un tipus de producció característica de les vores del riu Ebre, en tot el seu recorregut, l'elaboració de peces per a aigua, principalment, però també per al transport, transvasament i emmagatzematge d’altres líquids i/o aliments.

L’aprofitament dels fangs dipositats pel riu Ebre i les argiles de la serra de Godall configuren actualment la distribució territorial dels centres terrissers actius de les Terres de l'Ebre.

Els canterers en actiu es troben, actualment, a la raval de Miravet, a la comarca de la Ribera d'Ebre, i a la Galera, a la comarca del Montsià. Miravet es troba ubicat en un promontori a la vora del riu Ebre, sobre un penya-segat de color rogenc, a la zona on es troben la cubeta de Móra i Barrufemes i on el riu Ebre travessa la serralada Prelitoral.

Les ravals dels canterers són els barris exteriors a la població situats als afores i on es troben les cantereries, tallers i obradors dels canterers, tradicionalment adjunts als seus habitatges. Tradicionalment, les cantereries formen un conjunt arquitectònic compost per diversos espais de planta baixa. El taller o obrador és un espai tancat i ampli al voltant del torn, on el canterer elabora les peces, les asseca i emmagatzema un cop cuites.

Al voltant del torn de peu (amb o sense motor elèctric) hi ha el taulell on els canterers hi posen les peces de fang que han de treballar i on es troba el cossiol amb aigua per humitejar-se o rentar-se les mans mentre es treballa, així com els diversos estris que utilitza per al modelat del fang.

El forn tradicional de llenya, dit també forn comú o forn àrab, és una construcció independent, amb dos compartiments i amb sostre de volta. Les basses on s’estova el fang triturat, es decanta, es cola i s’asseca, se situen a l'exterior en un espai solejat. I, per últim, hi ha l'habitatge del canterer i la seva família, normalment una construcció adjunta al taller. Actualment, a Miravet, es conserva el costum de viure a la cantereria, i a la Galera s'ha perdut.  

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
dimarts, July 5, 2016 to dimecres, July 5, 2017
Periodicitat: 
Contínua

Descripció:

Descripció general: 

A les Terres de l’Ebre i al País Valencià, el terme terrisser no es coneix tradicionalment. L’ofici dedicat a la terrissa es coneix com l’ofici de canterer i el nom amb què es coneix popularment el conjunt de processos pels quals l'artesà dissenya i elabora els cànters i altres peces de fang mitjançant el treball manual. A Tortosa, excepcionalment, el nom d’aquest ofici, que actualment es manté en la memòria popular, ha arribat tradicionalment com a obrer i, tot el conjunt de peces, s’anomena obra.

Actualment, a les Terres de l’Ebre, els obradors en actiu són 8 i se situen en els diversos nuclis de producció de terrissa que es concentren a les cantereries dels municipis de Miravet, la Galera on només hi queda un canterer i, fins fa una dècada també a Tivenys, que havia estat un dels grans centres productors de Catalunya. Tot i que tradicionalment s'elaboraven una gran varietat de peces destinades a un ús domèstic, tant d'utensilis per a la cuina i la llar com per al treball, actualment, s'elaboren, principalment, peces destinades a la jardineria, la construcció, la decoració i, en menor mesura, utillatge domèstic.

Les formes dels atuells de terrissa tradicional han tingut una funció concreta en les formes de vida tradicionals, són objectes senzills i sobris, ja que l’objectiu era bàsicament funcional i, excepcionalment, ornamental. La gama d’objectes i els seus trets formals són molt semblants i, de vegades, difícils de distingir segons la procedència. No obstant això, hi ha peces que ens remeten a nuclis terrissers determinats, ja sigui per les característiques de l’argila que donen unes propietats determinades al fang, o per les formes que han perviscut de manera més arrelada fins als nostres dies.

Així, i en general, cada zona amb tradició terrissera destaca per les particularitats de les seves peces. En terrenys amb fangs refractaris es dóna una especialització en l'elaboració de peces destinades a la cocció d'aliments per les seves propietats de resistència calorífica, com per exemple la terrissa de Breda o de Quart d'on en són famoses les olles o cassoles. A Verdú, Quart i la Bisbal s’utilitza una cuita reductora que dóna un color ennegrit a les peces i, a Traiguera, són peces característiques la canterella i el marraixó. En la producció dels canterers de les Terres de l’Ebre, tot i utilitzar unes tècniques i unes formes comunes a les de la resta del Mediterrani i també de la conca de l’Ebre, podem trobar particularitats i variacions entre poblacions. A Miravet, hi ha una llarga tradició en la producció de peces de grans dimensions com gerres per conservar oli o aigua, i a la Galera, de peces menudes, principalment, tot i que es feien cànters més grans que habitualment. El centre terrisser de la Galera es distingeix més dels altres centres de les Terres de l'Ebre i de la província de Tarragona i comparteix característiques semblants amb el centre terrisser de Traiguera, al País Valencià, ja que es tracta també d'argiles amb un alt contingut en ferro. D'aquests dos centres terrissers, les formes són esveltes i altes, amb una base estreta i una part superior ampla. El cànter de cul estret de la Galera de majors dimensions és d'una forma que no es troba enlloc de Catalunya però que comparteix amb el veí centre de Traiguera, a l'Alt Maestrat, amb formes molt esveltes i altes. Comparteixen també les pinzellades ornamentals característiques de tint, òxid de manganès, en forma de cresta de gall, és a dir amb l'inici de la pinzellada corbat, fetes amb pinzells de pèl de cua de cavall. Aquest tipus de decoració és d'arrel molt ibera i es troba en centres terrissers de bona part del Llevant i altres zones de la península Ibèrica. A les Terres de l'Ebre està documentada en les troballes de les restes arqueològiques. Aquestes ceràmiques daten del segles XIV i XV i estan referenciades a Forcadell, Toni (2001), «El castell d'Ulldecona. Resultats de la campanya arqueològica 1999-2000», Raïls núm. 17, Cultura Material, Ulldecona.

En general, per les característiques de les argiles, a les Terres de l'Ebre destaca la producció de peces destinades a contenir oli, aigua, vi i aliments, tot essent inexistent la fabricació de peces destinades a la cocció dels aliments.

Pel que fa a la cura dels animals domèstics, hi trobem abeuradors i menjadores per a gallines, pollastres i conills, i paridores de conills.

D'altra banda, les peces de terrissa tradicional són diverses i reben noms diferents segons la zona, tot i que algunes s'elaboren amb la mateixa tècnica i s'utilitzen o utilitzaven per al mateix.

El cànter de botxa oberta i anses laterals es produeix tradicionalment a tota Catalunya i es distribueix en dos grans àmbits territorials. A la zona de la Catalunya nord i central, el càntir (cànter amb galet, de botxa tancada i ansa a la part superior) substitueix el cànter per a beure a partir del segle XIV, mentre que a la part occidental i sud del Principat, s'introdueix el galet a finals del segle XIX i principis del XX a mesura que es va anar desapareixent el costum de beure directament de la boca i a mesura que es va anar estenent la moda de beure a galet. Avui dia encara es manté la seva producció de cànters de transport d'aigua i de beure com a peces tradicionals.

De les peces destinades a contenir líquids, el cànter d'aigua, amb una capacitat aproximada d'uns 10 litres, a les Terres de l'Ebre s'utilitzava tradicionalment, i juntament amb la gàrgola, una peça de tonalitat blanquinosa si procedia de Ginestar, per transportar aigua de les fonts, pous o rius. Les dones transportaven els cànters damunt del cap o sota el braç de casa a la font. Podien ser cànters i gàrgoles amb una ansa o bé dues anses. També podien ser de rall, amb un filtre o colador, incorporada a la boca per evitar que entrés la brutícia a l'interior. La boca del cànter varia segons l'ús originari que es feia del cànter i podien ser de boca ampla, de boca estreta o de coll llarg. Les gàrgoles també poden ser més menudes i utilitzar-se per beure. També s'utilitzaven cànters per transportar la mescla d’aigua i sulfat per aplicar tractaments als conreus, sobretot a la vinya. Per ensulfatar, s’utilitzaven cànters vells, que podien estar descantellats, ja que després ja no servien per a res més. En els magatzems d’algunes cases encara trobem alguns cànters tenyits d’un color verdós, resultat del sulfat.

El cànter de gal, a la Galera, és el cànter amb un gal que s'utilitzava per beure aigua quan s'estava al camp, d'uns 3 o 4 litres de capacitat. Com que era costum recolzar el cànter en un marge de pedra, a la soca d'un garrofer o en algun indret on hi toqués l'ombra, la base estreta de la peça no influïa, ja que no era fet per estar dreta, sinó recolzada. Aquesta forma també permetia encabir millor la peça a les sàries i arguenells del matxo o de les cavalleries, així com a la canterera de casa. De cànters de gal n'hi havia amb més capacitat, de fins a 8 litres, que, per exemple a la Galera, s'elaboraven expressament a demanda del treball agrícola del delta de l'Ebre, on es treballava l'arròs mitjançant colles de jornalers que podien ser molt nombroses.

També hi ha el mig cànter, per mesurar vi, amb 8 litres de capacitat, o el cànter de cul ample, elaborat antigament pels canterers de Miravet expressament per comercialitzar a l'Aragó. El cànter mesquiter, com un cànter d'aigua però més voluminós i amb la boca més ampla servia antigament per buidar els excrements de la comuna i portar-los al camp, on servien com a adob.

Amb la incorporació del galet als atuells de sempre, se substitueix, en part, el cànter pel càntir, tot i que a les Terres de l'Ebre continua anomenant-se cànter o amb altres nomenclatures. El cànter menut amb bec que serveix per beure a la Galera i Traiguera s'anomena cànter de beure o marraixa i s'utilitza tradicionalment a les cases. A Miravet, Ginestar i Benissanet en diuen pitxell pitxí, a Tivenys, pico, i a Tortosa, ampolla. Com a la resta de Catalunya i de la península, a les Terres de l'Ebre es produeixen càntirs d’engany, de caire lúdic, com els pitxell dels sis galets i els càntirs ornamentals, com el pitxell de tronc, o el de moixó. Aquest darrer es feia a Miravet i a Tivenys i és un pitxell amb la figura d'un moixonet a la part superior. Són formes més modernes, aparegudes al segle XX. El cànter de nevera és més modern, està envernissat i té una forma aixafada per guardar-se a la nevera.

Una altra peça per beure és la cantimplora, recollida també com a cànter de carro o cànter de ferroviari, segons si era utilitzada per portar al carro o pels operaris de les màquines de tren propulsades amb l'energia del carbó. També s'anomenava cànter de carreter, amb la paret posterior plana per penjar-se a les baranes laterals dels carros.

Entre les peces tradicionals de mesura de líquids, hi ha la mitja i el quartillo, utilitzades per mesurar la quantitat de vi, oli o aigua. Els noms d'aquests mesuradors vénen d'una antiga unitat de mesura castellana, el azumbre, anterior a la implantació del sistema mètric decimal i que s'utilitzava a Tortosa des del segle XII —segons l'estudi de Manel Riu (1996), Pesos, mides i mesures a la Catalunya del segle XIII: aportació al seu estudi. Un azumbre equivaldria a uns 2 litres aproximadament. Això explica que la mitja té un volum aproxima d'un litre i, el quartillo, de mig litre. Tot i l'existència del sistema mètric decimal, aquestes antigues mesures van ser utilitzades fins ben entrat el segle XX. En moltes ocasions requerien el segell de l'administració, que avalava l'exactitud de la mesura, ja que en moltes ocasions, els comerciants encarregaven construir mitges o quartillos d'una mida lleugerament inferior.

Per a l'emmagatzematge i conservació de l'oli, el vi, cereals i l'aigua s'utilitzaven i utilitzen gerres, tenalles o aljubs, unes peces de grans dimensions amb una capacitat que pot arribar als 250 litres o més i als 1,5 metres d'alçària. L'elaboració de tenalles va desaparèixer als anys cinquanta del segle passat, però a Miravet encara es continuen fent, destinades a la fermentació i maduració del vi. Tenen forma troncocònica invertida. Les tenalles i gerres són sovint confoses i costa diferenciar-les i, normalment, es pot anomenar gerra o tenalla indistintament al mateix tipus de peça. La diferència rau en el nombre d'anses que en la tenalla són quatre i en la gerra, dues.

Les gerres d'oli anaven envernissades per l'interior per tal d'evitar la filtració pels porus de la ceràmica. En canvi, les destinades a emmagatzemar aigua i vi permetien la lleugera evaporació de les molècules superiors i, així, la regulació de la temperatura. Actualment, s'ha donat una revaloració de l'emmagatzematge del vi en recipients de ceràmica i s'elaboren una mena d'àmfores de capacitat entre 200 i 300 litres. Es produeixen també gerrots (que poden ser també anomenats o confosos per tenalles o gerres), solseres o tenalles solseres, tòfol solseró o gerres menudes com la gerreta d'olives i les gerres de mel o meleres. Es podria dir que Miravet és avui dia el centre gerrer més destacat de Catalunya. Això és degut a la continuïtat en l’ús de la tècnica de l’ordit o emmarrellat, que antigament també es feia a Tivenys i en menor mesura a la Galera, i al manteniment en ús dels forn àrabs o forns de llenya, de major capacitat que els habituals actualment forns de gas o elèctrics.

Per servir l'aigua, el vi o l'oli de les gerres per a fer-ne un ús quotidià s'utilitzaven els setrills, que poden ser de diverses mides des dels setrills d'un litre fins els de deu, segons si es quedava al rebost, si s'utilitzaven a la cuina de casa o si s'emportaven a treballar al camp durant uns quants dies.

Destinats a contenir aliments trobem les pitances i ribelletes, recipients còncaus i fondos  amb la base estreta per agafar-se amb la mà i menjar sense taula, al camp o a la barca. La pitança era el plat que utilitzaven tradicionalment els llaüters per menjar mentre estaven als llaüts, unes embarcacions de grans dimensions de navegació pel riu Ebre. La vora de la pitança estava inclinada cap a l'interior per evitar que el menjar sobreeixís amb el moviment de l'embarcació. La ració del menjar que corresponia a cadascun dels llaüters s'anomenava pitança i la peça, com és habitual, va agafar el nom de la seva funció. Altres recipients són els ribells i cossis, que s'utilitzaven per a la manipulació dels aliments, envernissats, i per rentar els plats o la roba quan eren sense envernissar. Els aiguamans són u na mena de plats per rentar-se les mans que, antigament, es trobaven a les cases i a les esglésies. I altres peces d'ús domèstic són els tombatruites, morters, escorredora, plats, etc.

Per a la construcció, s'elaboració de tortugues, tubs de baixada de canal i pinyes, totes peces dissenyades per a la conducció d'aigua de les teulades als aljubs o cisternes. De les antigues peces de conducció d'aigua a les sénies, actualment s'elaboren cadups que fins fa pocs anys eren utilitzats pels pescadors per pescar polps. Calar polps consisteix a deixar anar els cadups lligats amb unes cordes fins que arriben al fons marí, senyalitzats amb boies. Els polps utilitzen els cadups com a habitatge i s'hi estableixen. L'acció d'anar a recollir els cadups (o qualsevol altre tipus d'ormeig de pesca que requereixi calar-se) s'anomena xorrar. Actualment, però, els cadups de ceràmica s'han anat substituint per cadups de plàstic, tot i que hi ha països com Tunísia o Portugal on encara s'elaboren amb aquesta finalitat.

Per a la cura dels animals domèstics també hi ha un seguit de peces que s'han utilitzat tradicionalment i que, avui dia, es produeixen amb finalitats de col·leccionisme i decoració. Els abeuradors de sifó, per a les gallines i pollastres o la paridora de conilles.

Pel que fa al procés tradicional d'elaboració de les peces es comença amb l'obtenció de les argiles i la preparació del fang i s'acaba amb l'esmaltat i les coccions. A les Terres de l'Ebre, alguns canterers de Miravet mantenen un procés de producció tradicional que, en molts casos, s'inicia amb l'elaboració del fang a les basses. Tot i que tradicionalment les terres s'obtenien dels terrers o argilers i del llac de les vores del riu, actualment, les diverses argiles que s'utilitzen es compren principalment a Tortosa i el Pinell de Brai, d'on s’obtenen argiles refractàries.

A Miravet, per fer el fang, es barregen les argiles amb la terra refractària i es passen per la batedora o remenador, una màquina que les dilueix amb aigua i remou la mescla. D'allà passen a les basses per un sedàs que filtra les pedres restes de plantes i impureses i, per decantació, se separa l'aigua del fang, tot quedant el fang dipositat al fons de la bassa i, l'aigua, a la part superior. Durant un període d'una setmana, reposen i el fang va solidificant-se al fons. Es treu l'aigua i es torna a omplir per segona vegada, i es deixa reposar durant una setmana més. Després del segon buidat de l'aigua, és a dir, al cap de 15 dies, el fang ja està llest per emmagatzemar-lo i es fan els talls en seccions. Abans de ser treballat, el fang haurà de reposar almenys durant un any.

Al torn alt o de peu de l'obrador, format per dues rodes unides per un eix, s'elaboren les peces menudes i les de grans dimensions amb tècniques diferents. Els canterers sovint anomenen el torn com la roda. Per a peces menudes, es col·loca un pilot o pastó de fang damunt del plat superior, d'una quantitat determinada i que el canterer mesura a ull, i es va modelant des de la base fins a la part superior per l'acció giratòria del torn. Si és un torn manual, es va propulsant amb el peu a mesura que va perdent velocitat, mentre que si es tracta d'un torn elèctric, l'efecte giratori manté sempre la mateixa velocitat constant i no necessita ser impulsat. A la Galera encara s’utilitza el torn de peu sense motor, fet que permet controlar millor la velocitat de la roda.

Un cop feta la peça, se separa del plat, també anomenat tallador, tot fent servir un filferro, i es deixa assecar en un espai interior de l'obrador destinat a l'assecament de les peces i equipat amb bancs de fusta a mode de prestatges. En molts casos, els talladors que, tradicionalment, eren de fang, s'han substituït per plats de fusta. Les anses, el gal o bec i el broc es col·loquen posteriorment, quan el càntir s'ha assecat i el fang ha adquirit una consistència òptima. L'assecament ha de ser lent i progressiu i ha d'evitar els canvis bruscos de temperatura i corrents d'aire.

Per a l'elaboració de peces de grans dimensions i que, actualment, només és dóna a Miravet, s'utilitza la tècnica de l'emmarrellat o ordit, una tècnica que consisteix a sobreposar marrells de fang per al modelat de la peça. Aquesta tècnica, avui dia, de tot Catalunya, només s'utilitza, de manera habitual, a Miravet. Les peces petites es fan d’una peça, però les grans, fins a quatre peces. A Miravet aquestes peces s’anomenen começ, estiratdalt i, o bé es treballen entre dues persones, o bé el terrisser ha de posar-se dret dal del banc per a arribar a la part superior de les peces més grans. L'elaboració de gerres o altres peces grans consta de dos processos principals, la construcció de la base i la pujada de la peça. Primer es fan els marrells o xurros, amb unes màquines especials que pasten el fang i el fan sortir per uns orificis circulars per tal que agafi una forma cilíndrica d'uns 8 centímetres de diàmetre. Quan aquests cilindres arriben a la llargada desitjada, es tallen. Amb els marrells, el canterer comença a fer la forma de la base i la va pujant afegint marrells i procurant que tota la paret sigui uniforme pel que fa al gruix. A la part superior de la peça es deixa una costella per poder engalzar-ne posteriorment la segona part. El procés de l'emmarrellat es fa sense l'acció del torn, que s'activa un cop està construïda la paret de la peça, per donar-li la forma desitjada.

Al cap d'uns dies i un cop seca es torna a col·locar al torn per continuar pujant-la amb marrells nous. El canterer col·loca un cordó al voltant de la part superior de la base per falcar el fang que afegirà i comença amb els marrells. La col·locació dels marrells de la part superior es fa en forma piramidal, tot donant un aspecte romboide al conjunt de la peça. Un cop construïda tota la paret, s'acciona la rotació del torn i es modela la gerra o la peça que es construeix amb les mans i l'ajuda d'una canya, anomenada mitja canya. En aquest procés el canterer ha de treballar en posició de peu.

Després de la col·locació de les anses, becs i brocs, si en porten, i abans de l'assecament complet de les peces, no només de les de grans dimensions sinó també de les menudes, es passa a engalbar. Aquest procés consisteix a donar colors a les peces a còpia de banyar-les totalment o parcialment en una solució de terra, aigua i algun colorant. Per a la coloració de les peces es juga tradicionalment amb el gris, el roig i el blanc que proporcionen els diversos tipus d'argila. Les decoracions amb òxid de manganès a pinzell són una forma més de decoració, sobretot al nucli terrisser de la Galera. Pel que fa als esmalts, per obtenir el color verd, antigament, es feia un vernís a partir d'òxid de coure, un producte que també s'utilitzava per tractar la vinya.

Per envernissar, en un recipient es mescla una base de terra o argila blanca, aigua i els òxids que donen els colors desitjats, normalment òxid de coure, per obtenir el color verd, i òxid de cobalt, per al blau, etc. Si es vol colorar amb blanc, no és necessari afegir cap colorant perquè la mateixa terra blanca ja dóna el color desitjat. L'acció d'envernissar tota la peça sencera, a Miravet s'anomena enllapissar, mentre que si se n'envernissa només una part (normalment la part superior), s'anomena amorrar. Els regalims són un altre dels detall decoratius amb vernís i es fan aplicant una injecció de vernís amb la cànula d'una lavativa. Tant si només s'engalba com si s'envernissa, cal coure la peça per fixar la decoració.

La funció i ús del vernís era tant per a la conservació del seu contingut, ja que permetia impermeabilitzar la peça i que no perdés líquid pels porus de la ceràmica, com per motius d'higiene, ja que les peces envernissades es podien netejar millor. Les gerres d'oli, per exemple s'envernissaven pel seu interior per conservar l'oli i que aquest no filtrés per la peça. En canvi, les gerres de vi, que actualment estan en un procés de revaloració per a la fermentació i conservació òptima de determinats vins, es deixen sense envernissar. En el cas de les peces de conservació d'aigua, tampoc s'envernissen, ja que si els porus estan tapats, l'aigua es fa malbé perquè no es manté fresca. En la terrissa destinada a contenir aigua, les peces no s'envernissen per poder facilitar el procés d'evaporació de les molècules superiors de l'aigua pels porus de les parets i, així, garantir el manteniment de la seva temperatura en l'interior. En relació amb el procés de termoregulació del càntir per evaporació, existeix una equació del càntir, que explica la física del fenomen.

Els cànters que avui dia trobem envernissats són purament decoratius, ja que el vernís no permet fer la funció de refrigeració per l'obstrucció dels porus de la ceràmica. Els cànters, a mesura que s'anaven fent vells, també se'ls anaven tapant els porus i anaven perdent l'eficàcia en la refrigeració de l'aigua. D'aquí la frase «cànter nou, aigua fresca», que se sol dir per posar èmfasi en la il·lusió d'estrenar alguna cosa, d'experimentar algun canvi substancial i renovador en alguna situació, o de desfer-se d'alguna cosa antiquada o una situació molesta.

La càrrega del forn és el procés que precedeix l'elaboració de les peces i l'envernissat. Es fa manualment i es col·loquen les peces per coure de manera ordenada i segons la mida. Normalment les més grans van a la part inferior. Si estan envernissades, les peces no poden estar en contacte unes amb les altres, ja que al coure el vidriat es quedarien enganxades. Els diversos prestatges són lleixes de fang funcionals que es distribueixen segons les necessitats de la cocció. Damunt de tot es posa la mostra, normalment un plat o ribellet que es va traient del forn per la xemeneia superior per controlar l'estat de cocció.

Una vegada cuita i quan la temperatura del forn ha baixat, la terrissa es desenforna i es transporta al magatzem de l'obrador on, des d'allà, es distribuirà al mercat.

Història i transformacions de l'element: 

La terrissa és una de les tècniques de transformació de la matèria prima més antigues i més universals i es dóna tradicionalment arreu del món. És una activitat d’origen prehistòric documentada amb la troballa de peces de ceràmica en els diversos jaciments arqueològics d’arreu. Les primeres restes ceràmiques que es coneixen són unes figures menudes que es creu que van ser utilitzades per a algun ritual i daten de fa dotze mil anys. Posteriorment, del Paleolític i Neolític es coneixen formes còncaves per contenir aigua i aliments i per coure’ls. El pas del nomadisme cap a la vida sedentària va fer necessària l’existència d’aïnes permanents o de llarga durada per guardar, conservar i coure els aliments, fet que va comportar el desenvolupament de les tècniques d’elaboració de peces ceràmica que es van continuar utilitzant fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Tot i que el modelat de la terrissa podia haver sigut una activitat domèstica desenvolupada per les dones històricament, a partir de l’edat mitjana s’inicia la seva regulació a través de l’organització gremial dels oficis, moment en què va passar a ser una ocupació masculina. L’ofici s’anava transmetent de pares a fills en obradors familiars.

Amb paraules de l’escriptor riberenc Artur Bladé i Desumvila en la seva obra Gent de la Ribera d'Ebre (artesans, pagesos, rodaires…) (1971),

«un altre ofici típic d’un parell de pobles riberencs és el de terrissaire, que és potser el més antic de tots els oficis coneguts, particularment en aquesta comarca, perquè s’ha pogut comprovar que les tribus ibèriques, establertes en tota la conca de l’Ebre català, ja fabricaven objectes de terrissa i hom n’ha trobat restes reveladores del més remarcable sentit tècnic i utilitari i decoratiu. I és que per aquí de sempre han hagut bones terreres, de la mateixa manera que la naturalesa és pròdiga en plantes llenyoses (argelagues, coscolls, llentiscles, mates, etc.) que donen flama intensa, el foc indispensable per a coure el fang treballat.»

Del conjunt de peces tradicionals que s'elaboraven com a utillatge de la llar i del treball, actualment queda molt poca producció perquè la incorporació de nous materials han anat substituint la terrissa a partir dels anys seixanta del segle XX. Durant aquesta dècada, molts dels obradors van anar tancant les seves portes. A la Galera, quatre dels cinc tallers que hi havia van deixar de funcionar i va quedar actiu només un canterer, el darrer de cinc generacions conegudes dedicades a la terrissa i que encara treballa actualment. Els centres terrissers que avui dia estan desapareguts a les Terres de l'Ebre són Horta de Sant Joan, Ginestar, el Perelló, Tortosa, Ascó, Benissanet i Tivenys, aquests dos darrers, desapareguts al segle XXI. Com actualment a Miravet, es té constància que l’activitat canterera s’organitzava en ravals almenys a Benissanet, Horta de Sant Joan, on es manté el topònim i les restes dels forns, i també a Tortosa, on es concentraven al barri de Remolins.

Un dels centres més importants, quant a la producció, era Tivenys. En aquesta localitat es comptaven cinc cantereries a finals del segle XIX i principis del segle XX, que van anar disminuint fins a arribar a dos cantereries als anys cinquanta. Aquests canterers es van unir i van ampliar la producció amb nou torns en funcionament a finals del segle XX. Aquesta cantereria va absorvir en bona part la producció d'altres cantereries de les Terres de l'Ebre.

Les tècniques d’elaboració de les peces de terrissa han variat molt poc amb el temps, però l’accés als recursos sí que ha condicionat el treball de la matèria primera en els obradors. Antigament, les argiles s’extreien de les muntanyes o del llac que el riu dipositava a les vores. El riu Ebre, per les seves característiques de riu de la Mediterrània, amb cabals irregulars, seguia un cicle de crescudes a la primavera per l’augment de la quantitat d’aigua dels seus afluents causada pel desgel de les muntanyes, i a la tardor per les fortes pluges del clima mediterrani. En aquestes riuades o pujades del riu, l’Ebre sobreeixia i inundava les zones de la ribera, tot deixant argiles a les seves vores que servien com a fertilitzant de les terres d’horta i que posteriorment, quan el riu recuperava el cabal, quedaven al descobert. Quan el llac es clivellava per l’evaporació de l’aigua, els canterers de poblacions com Miravet i Tivenys baixaven a la ribera a buscar les penques que formava, i les seleccionaven, ja que la qualitat del fang variava segons d'on venien arrossegades les terres. En aquesta activitat hi participaven tots els membres de la família. Actualment, l’existència de nombrosos embassaments proporcionen al riu un cabal regular durant tot l’any i ja no es dóna aquest fenomen natural i, per tant, l’aportació de llims i sediments del riu és pràcticament inexistent.

D’altra banda, també existien les mines d’extracció d’argiles, les quals al Pinell de Brai estan en funcionament des de finals del segle XIX. Aquestes mines, actualment, proporcionen la matèria primera per a la construcció de teuleria refractària i també són la font principal d’argiles refractàries per als canterers. Antigament, els refractaris de les bòbiles de Pinell de Brai s’utilitzaven també per a la construcció dels forns de les cantereries. Els paletes que es dedicaven a construir-los i restaurar-los ho feien pràcticament de manera exclusiva i amb grau d’especialització. Els canterers barrejaven els fangs del riu amb argila de mina en superfície. Els argilers o terrers havien d'estar a prop de la cantereria, en el mateix terme municipal o en alguna població veïna, ja que el fang l'extreien i el transportaven en carro els mateixos canterers. A Miravet s'extreia de la partida del Terré i, a la Galera, anaven al terme de Godall.

Fins el primer terç del segle XX, el tractament de les argiles per convertir-les en fang es feia en uns clots excavats expressament al terra. En aquests clots, s’hi abocava l’argila i es barrejava amb aigua, mentre s’anava xafant amb els peus per tal que quedés ben remoguda i donar-li la consistència adequada al fang. Els cossis també s'utilitzaven per pastar el fang amb els peus.

Un cop acabat el cos de l’atuell venia la col·locació dels guarniments, anses, brocs i galets. La tasca de col·locació de les anses o ansar, a Miravet, antigament, era desenvolupada per una dona, almenys en un dels obradors. De les tasques que les dones duien a terme per a la producció de la terrissa, hi havia anar a buscar l'argila o el llac del riu Ebre, portar el fang a l'obrador, proporcionar els pilots de fang al canterer, normalment el seu marit, per tal que no s’hagués d’aixecar cada vegada del torn, treure i entrar cada dia les peces per assecar al sol, carregar peces al forn i desenfornar, engalbar i pintar les peces i amerar. Totes les tasques desenvolupades per dones han estat tradicionalment considerades com a ajuda del canterer, que era el mestre, i no han tingut una consideració principal en l’ofici, com en el cas de la resta d'ajudants de l'obrador.

Pel que fa al vernís, el verd i manganès s’utilitza a les Terres de l’Ebre, com a la resta de Catalunya, des del segle XI. De l’òxid de ferro es feia colorant roig, de l’òxid de cobalt, el blau i, de l’òxid de coure, s’obtenia el verd. La cultura àrab va suposar un gran perfeccionament de la tècnica amb la introducció del vidriat amb sulfur de plom o estany i sílice. El plom ja no s'utilitza perquè va ser prohibit a tot Europa per la seva toxicitat i en substitució d'aquest element, s'empra el sílex. A principis del segle XX, els canterers podien desplaçar-se fins a les mines de Bellmunt i el Molar per obtenir plom, que posteriorment molien per fer el vernís.

De les peces mencionades en l'apartat de descripció, la majoria continuen elaborant-se però amb usos de col·leccionisme o decoració, ja que habitualment no s'utilitzen amb l'objectiu que tenien originàriament. Algunes de les que pràcticament ja no es construeixen són:

L'obreta. Eren reproduccions fidels en miniatura de les peces utilitzades pels adults. Els artesans les elaboraven i es comercialitzaven com a joguines per als xiquets i xiquetes. L'elaboració de joguines artesanalment era habitual i eren produïdes per artesans no especialitzats en la construcció de joguines, sinó en utillatge per als adults, com fusters i carreters, granerers, cabassers, sabaters o terrissers. Entre els joguets les més habituals fetes pels canterers hi havia plats, guardioles, morters, olletes, setres, tupins, abeuradors, etc., i xiulets, entre els quals es pot destacar el Xiulet de Corpus. El xiulet és una gerreta amb bec de xiulet que s'omplia d'aigua que els xiquets i xiquetes tocaven quan anaven a missa de Corpus i en el moment d'elevar Déu. També s'adornava amb dos clavells a la boca. Els xiulets d’aigua s’empraven més enllà de la festa del Corpus i encara avui dia es produeixen i s’utilitzen. Els que es fan avui dia a Miravet s’ha modelat i cuit a Salvatierra de los Barros, Extremadura. A Miravet se’ls envernissa i dóna una segon cuita. Es un joguet estès a gran part de la península, tot i que cada vegada s'utilitza menys.

El bací alt o Don Pedro. Utilitzat per malalts, gent gran o parteres.

L'escalfallits. Una mena d'ampolla d'un litre i mig de capacitat aproximada, envernissada i amb una ansa, destinada a omplir-la d'aigua calenta, tapar-la bé i posar-la entre les flassades del llit per escalfar-lo abans d'anar a dormir.

El caragolinet. És un tipus de tupí més menut amb una ansa i un broc i envernissat a l'interior. Actualment està en desús, però fins els anys quaranta del segle passat s'utilitzaven a les cases en la cura i cosmètica capil·lar. Abans de la popularització dels establiments de perruqueria, les pentinadores es desplaçaven a les cases per dur a terme el seu ofici. Portaven un ribell amb un caragolinet de saragatona, una substància que s'aplicava al pentinat amb un pinzell. La saragatona és una planta que antigament es tenia a les cases i s'utilitzava com a medicina popular i la cosmètica domèstica. Les seves llavors es bullien i se n'obtenia un líquid espès i llefiscós que servia com a fixador del cabell.

Altres formes ceràmiques eren destinades a usos més decoratius o específics com les zoomòrfiques. A les Terres de l'Ebre es feien cànters de moixó, amb una figura de moixonet a la part superior. Els cànters d'ànima es construïen amb una cambra buida a l'interior i també hi havia un seguit de peces destinades a la broma com els cànters d'engany, amb cinc o sis galets dels quals només un en funcionava.

L'ofici de canterer no era l'únic que es vinculava al treball del fang i la producció de terrissa sinó que també hi havia altres oficis i ocupacions lligades directament als canterers. A Miravet, els traginers o arriers s'emportaven les peces per distribuir-les per totes les poblacions amb les quals comerciaven i era una de les ocupacions que juntament amb la de canterer caracteritzava la societat miravetana de finals del segle XIX i principis del XX. Els arriers podien ser terrestres, tot desplaçant-se amb carro, o fluvials, utilitzant el llaüt per distribuir la producció al llarg del riu Ebre. També hi havia els paletes especialistes en la construcció i restauració dels forns, professió a la qual s'hi dedicaven gairebé exclusivament. També hi havia l'ocupació d'anar a buscar llenya, desenvolupada tant pels canterers com per altres homes de la població. A més, a Miravet hi havia homes especialitzats a enfornar o carregar els forns, ja que calia molta destresa en encabir-hi el màxim de peces per aprofitar la cuita. La tasca d'amerar era desenvolupada per les dones de la família del canterer i consistia a omplir les peces, un cop cuites, amb aigua de manera que l'aigua hi penetrés en les parets per tal de dissoldre les possibles pedres que podien quedar a l'interior del fang. Les pedres un cop cuites es convertien en calç i s'anaven inflant, explotaven i sortien de la paret de la peça deixant una marca de pedra a la paret. Tot amerant les peces, la calç formada quedava dissolta amb el fang. Des de mitjans del segle passat aquestes activitats només queden en la memòria oral i la documentació i, actualment, els canterers treballen de manera individual i, alguns dels quals, compaginant l'activitat amb l'explotació olivera i pagesa, per fer una mica més rentable la seva ocupació.

Processos i preparatius: 

Extracció de l'argila. En el cas de la serra de Godall, els argilers se situaven a les zones de pendent de la serra. Els canterers hi tenien terra en propietat i combinaven l'extracció d'argila amb el conreu de secà d'olivera i garrofer. Per a l'extracció de l'argila, es fa un clot on es va dipositant la terra que no es apta. Quan s'omple el clot, se'n fa un altre i així successivament. Aquesta acció proporciona un espai de treball net i evita possibles despreniments en cas de pluges. Amb l'aixada d'eixartigar es cava i mou la terra fins arribar a la veta d'argila que s'extreu i es carrega en cabassos i, dels cabassos, al carro antigament i al tractor més recentment.

Assecament de l'argila o escampar l'erada. A les eres de les cantereries s'escampa l'argila per assecar-se amb l'acció del sol durant uns dies abans de la preparació del fang.

Mòlta de l'argila. Antigament, un cop l'argila estava ben assolellada es passava el redolí estirat pel burro per convertir els terrossos en pols, però actualment es passa per un molinet.

Porgada de l'argila. Entre dos homes, es portava l'argila amb el cabàs i es feia passar per un sedàs per separar la pols de les partícules no aptes. Avui dia aquest procés ha desaparegut i es fa passar l'argila directament de la mòlta a la batedora o remenador.

Batuda o remenat. La batedora o el remenador és una màquina que barreja i dissol l'argila amb aigua, tot fent que les pedres o impureses quedin assolades al fons de la batedora. La dissolució passa per una aixeta connectada per un tub fins a la bassa i hi queda dipositada.

Preparació del fang. A mesura que l'aigua de la bassa va quedant a la superfície per efecte de decantació, l'acció del sol va evaporant-la, tot deixant com a resultat el fang que servirà per treballar les peces. Antigament, s'anava pastant el fang a l'enquadronat, tot xafant-se primer amb els peus i, després, pastant-se amb les mans per a fer els pilots. Avui dia, el procés de pastar el fang ha desaparegut i el fang de la bassa es talla directament amb porcions preparades per emmagatzemar.

Emmagatzematge del fang. L'estat òptim del fang comença a partir d'un mínim d'un any d'emmagatzematge. Els canterers poden treballar amb fangs de fins a deu anys d'edat. Per fer les peces de grans dimensions, és necessari que el fang hagi envellit i tingui més consistència i duresa per poder treballar el modelat amb més comoditat. El podridor és el lloc on el fang reposa durant el temps necessari.

Fer la peça. Aquest procés es realitza al banc de treball, on el canterer modela la peça al torn giratori. Primer es prepara el fang en la quantitat que ha de treballar durant els dies de producció i va servint-se dels trossos necessaris per a la construcció de cada peça. Per a les peces grans s'utilitza la màquina de fer marrells.

Assecar. Un dels espais de l'obrador es destina a l'assecatge de les peces. Mitjançant prestatges modulars de fusta o de ceràmica o utilitzant els mateixos plats o talladors, s'organitzen les peces ordenades i evitant el contacte d'unes amb les altres.

Preparar el llapis o esmalt. En un ribell gran es prepara la barreja de les terres colores, els òxids i l'aigua per obtenir el color desitjat i, en un altre ribell més menut, la quantitat que s'ha d'utilitzar en aquella producció concreta.

Enllapissar, amorrar o esmaltar. Submergint la peça o la part de la peça que es desitja en el ribell o galleta del llapis, s'aconseguirà, després de la cocció, el color elaborat.

Carregar o enfornar. Abans de carregar el forn, es neteja. Les peces que es carreguen es transporten de l'obrador fins el forn i es van col·locant a l'interior.

Coure. Per realitzar la cuita en un forn tradicional de llenya, calen unes trenta hores d'alimentació del forn per arribar a una temperatura constant de cocció d'uns 1.500 graus centígrads i necessita al voltant d'una setmana per refredar-se completament. Per iniciar la cocció es bota foc i es va alimentant el forn a poc a poc, durant unes nou hores afegint llenya lentament, tot començant amb una mena de foguerada menuda. A Miravet, aquesta etapa s'anomena caldejada. L'aviada és la fase posterior, a partir de les nou hores, i durant la qual es pot anar afegint més llenya per augmentar més acceleradament la temperatura. L'aspallada del forn s'esdevé durant aquest període mentre es generen les brases. L'aviada és, per tant, tot el període durant el qual es realitza repetidament l'acció de tirar llenya o donar el mos des de les nou hores fins que es tapa el forn. Normalment, s'avia el forn cada 10 minuts i després, cada 20 minuts, fins que es tapa el forn. Donar el mos o donar menjar és l'acció de tirar la llenya quan la brasa ja esta feta i dura unes 14 o 15 hores. Durant aquest període es va incrementant la quantitat de llenya i, amb aquesta, la temperatura del forn.

A la Galera, quan el forn està calent es diu que entra en calda, i és el moment en què el feix de llenya que s'aporta s'encén. Cada calda equival a tirar tres feixos de llenya en tres forcades diferents, tot essent la forcada l'acció de tirar la llenya amb la forca a l'interior de la boca del forn. A la tercera forcada cal apartar-se de la boca del forn perquè les flames surten cap per l'obertura per efecte de la respiració del forn. Les caldes serveixen també per calcular el temps restant que queda de cocció un cop visitada la mostra i se sol dir «falten dos caldes», per exemple. Quan es considera acabada l'alimentació del forn, es tapen les sortides i la boca i es deixa refredar. A partir de les quaranta-vuit hores, tot i que el forn continua calent, es poden començar a treure les peces.

Descarregar. Treure les peces del forn, normalment al cap d'un mínim de 48 hores després de la cocció.

Emmagatzemar. Classificar les peces segons les prestatgeries i espais de l'obrador destinats a aquesta finalitat.

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/consum: 
Per a la comercialització, antigament els canterers es desplaçaven, normalment en bicicleta o carro, a les botigues de diversos pobles per anotar les comandes que els botiguers els feien. La producció de peces es basava, així, segons encàrrec. Tota la terrissa era transportada en carro i burro fins a les poblacions veïnes per vendre a les botigues i a les cases, fet que provocava el trencament de moltes peces i que va millorar substancialment amb l'adquisició de camionets cap als anys seixanta del segle passat, feien més ràpid el repartiment i no es trencaven tantes peces. Els de la Galera venien la terrissa a les poblacions del voltant com Amposta, Santa Bàrbara, Masdenverge, Tortosa, Sant Jaume d'Enveja, Deltebre, Camarles, l'Aldea, Alcanar, Vinaròs, els Valentins i Aldover, on hi havia una forta demanda de cadups per a les sínies dels horts. Les botigues d'alguns d'aquests municipis, més endavant, enviaven les seves pròpies furgonetes i camionets als obradors per comprar les peces peces i, en alguns casos, com el d’alguns comerços de Tortosa, les distribuïen per altres indrets a través del ferrocarril que, al seu torn, va substituir el transport amb llaüts entre poblacions riberenques, a partir de finals del segle XIX. Als anys seixanta del segle XX, alguns canterers van treballar també en la producció de peces crues per a la cantereria Picurt de Tivenys, la qual tenia una àmplia cartera de clients i un gran abast comercial. Durant els anys setanta i vuitanta, el comerç d'exportació, sobretot per al demanda francesa i holandesa, de pecess de terrissa tradicional per a aplicació en jardineria i decoració va donar una nova via als canterers. Durant la dècada dels anys noranta es construïen gerres i àmfores de grans dimensions per a la maduració de destil·lats a Suïssa. Pel que fa als atuells d'ús domèstic, a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, les botigues de les Terres de l'Ebre van deixar de fer encàrrecs i va començar una època de crisi per als canteres que encara avui es fa notar. Alguns canteres però han orientat totalment la seva producció a les peces per a jardineria, les peces de grans dimensions i els materials per a la construcció de cases d'estil rústic i la restauració-rehabilitació d'edificis històrics. El seu mercat és d'àmbit nacional però també distribueixen a nivell internacional. Els compradors d'altres països realitzen encàrrecs als obradors i envien els seus camions directament per recollir-los.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Els diversos tipus d'argiles, des de la seva extracció fins al modelatge del fang, tenen característiques diferents. Els canterers apliquen els coneixements sobre els fangs a l'elaboració de cadascuna de les peces destinades a usos concrets. A més de conèixer les característiques de la matèria prima, existeixen diverses tècniques de modelat, principalment al torn. La tècnica de l'emmarrellat està en procés de desaparició i només alguns canterers de Miravet la coneixen i l'apliquen al seu treball. Una altra de les tècniques utilitzades és l’emmotllat, que s'utilitza a la Galera per a peces de construcció per encàrrec, com les tortugues i tubs de canal de diverses mides.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

L'era. Espai ampli, pla i assolellat del qual disposen les cantereries per assecar les argiles, així com per moldre els terrossos secs de fang un cop extret dels argilers, amb un redolí estirat per un matxo. En les cases tradicionals pageses l'era era un espai habitual que servia per assecar i batre tot tipus de gra.

El remenador o batedora. Una màquina introduïda com a substitució de la pastada amb els peus i que barreja argila i aigua i la fa arribar a les basses.

La bassa o bassot. Espai on es diposita l'argila dissolta amb aigua que ve de la batedora i que, per procés de decantació i d'evaporació de l'agua, converteix la barreja en fang.

El podridor. Espai d'emmagatzematge del fang i on per putrefacció de l'argila va envellint i adquirint la consistència, textura i propietats idònies per ser treballat.

La màquina de fer marrells. És un instrument especialitzat amb una boca d'entrada del fang, dos cargols sense fi, que el pasten, i una boca de sortida del fang en forma de marrells.

El banc de treball. Consisteix en diversos elements que proporcionen al canterer l'espai de modelat. El torn, el taulell, normalment de fusta, el banc per asseure's mentre es treballa, el cossiol i els instruments per modelar.

El torn o roda. Les primeres rodes de torn que coneixem per al modelat del fang són els torns baix o de mà, una roda de pedra accionada amb la força de les mans mentre l'artesà o artesana està assegut a terra i que aquí s’utilitzaven en època ibèrica. Aquest tipus de torn continua utilitzant-se actualment en països com Marroc, el Nepal, etc. El torn alt o torn de peu arriba a la península Ibèrica per la influència grega entre els segles V i IV aC. Consta de dues rodes unides per un eix vertical que s'anomena arbre. La roda inferior s'impulsa amb el peu per fer-la girar a la velocitat adequada per al modelat i, a la roda superior o plat s'hi col·loca el pilot o pastó de fang. Al llarg del segle XX, la major part dels terrissers van anar incorporant motors elèctrics al torn alt i, actualment, només el canterer de la Galera utilitza el torn de peu sense motor. La resta de les cantereries fan servir el mateix torn però impulsat per energia elèctrica.

Els motlles.

El cossiol. Recipient amb aigua per humitejar-se o mullar-se les mans o els instruments de modelat.

La canya o mitja canya. S'utilitza, normalment, per anar pujant les parets de la peça al torn. És una meitat de canya tallada de forma perpendicular a la secció cilíndrica, amb una mida d'uns 10 centímetres.

El tallador. És un plat que es col·loca sobre el plat superior del torn i on es modelarà la peça.

El filferro, fil o pèl de cuc. S'utilitza per tallar el fang.

Les mides. Normalment són uns llistons de fusta que fan una mida de referència per mesurar les dimensions de la peça i s'utilitzen com una mena de regle.

El forn. Els forns tradicionals eren de llenya i comunitaris, una instal·lació d’ús compartit en el qual un grup de canterers, normalment tots els del mateix nucli terrisser, s’organitzaven per enfornar les peces. A poc a poc, els canterers van anar fent-se els seus propis forns per coure individualment, annexos als obradors i amb la mateixa estructura que els forns comunitaris. Aquests eren forns àrabs, compostos d’un forn baix amb una boca, on es cremava la llenya i altres tipus de combustible vegetal com arbustos secs, argelagues, coscoll, serradura, sansa d'oliva, etc. Algunes peces es coïen al pedrisset, un forn de dalt on es coïen les peces, la coberta de volta i el llenyer.

El forn de baix i el forn de dalt es comuniquen per un garbell o griba, un sostre ple de forats quadrats pels quals passa el foc de baix cap a dalt. Al forn de dalt es col·loquen les peces ordenades i apilades segons el gruix de les seves parets i sense tocar-se entre elles, si estan esmaltades. A sobre, es posa una peça anomenada mostra que serveix als canterers per anar controlant l’estat de la cuita. La coberta del forn està formada pels fumerals, normalment quatre més un fumeral central per on es controla l’orientació del foc tapant-los o destapant-los.

A les Terres de l’Ebre es construïen forns àrabs amb sostre de cúpula, alguns dels quals encara s’utilitzen actualment. D'altra banda, alguns d'aquests forns, a partir dels anys setanta del segle XX es van adaptar al gas propà o bé s'han anat substituint per forns elèctrics o de gasoil, que poden instal·lar-se al mateix obrador si són destinats a coure obra menuda.

La cocció en els forns àrabs de llenya és delicada, en tant que s'ha de controlar contínuament l'alimentació del forn i l'evolució de la cocció. A la Galera hi havia el costum de dibuixar una creu a la boca del forn amb una mica de fang i dir en veu alta «que Déu hi face més que natros» per invocar la bona fornada i que les peces tinguessin una cocció òptima. Aquest costum es documenta també a Blanes, Quart i la Bisbal.

El combustible dels forns de llenya actualment és a partir de fustes de palets desfets que els canterers compren a grans quantitats, amb un cost més econòmic que la fusta de basquets de fruita desfets que es comprava anteriorment. Antigament i fins els anys setanta del segle passat, aproximadament, s'utilitzaven feixos o garvons de sarment de vinya o rama d'olivera, que s'obtenia de l'explotació familiar, però que havia de ser complementada amb la compra de més quantitat. I encara més antic a la compra de gavells de rama és la recol·lecció de llenya que duien a terme els canterers i les seves famílies de manera col·lectiva quan els forns eren comunitaris.

Entre les eines i instruments utilitzats per al procés de cuita hi ha l'agulla, el ganxo, la forca, o forcat (a Miravet) i la pala que s'utilitzava antigament per introduir la rama a la boca del forn; i el rascle, per escampar la llenya i preparar-la. Un cop ple, el forn es tancava i la porta es segellava amb fang, per evitar perdre escalfor durant la cuita, que durava al voltant d’un dia i mig. El foc s’havia d’anar alimentant dia i nit, així com vigilant-ne els fumerals.

La botiga, l’exposició i la comunicació. Actualment, algunes de les cantereries disposen d'un petit espai adaptat per realitzar les vendes còmodament, normalment ubicat al mateix obrador. Hi ha una cantereria que destina un espai de visita i exposició de les peces i moltes altres que disposen de pàgina web on es pot consultar el seu catàleg de peces, tant de terrissa tradicional com de peces d'elaboració artística o importades.

Participants/Executants: 
A les cantereries actuals hi treballen només els canterers, normalment els homes de la família que han heretat el coneixement, la tècnica i la cantereria. Antigament, els canterers podien tenir ajudants o llogats, de manera permanent o puntual, que generalment feien gran part de les feines de la cantereria excepte treballar al torn. Les dones de la família també formaven part del procés de producció de la terrissa desenvolupant tasques concretes de les diferents fases de producció. Els canterers actuals es caracteritzen per ser homes d'edat elevada o, en el cas dels més joves, sense possibilitats de relleu generacional en el context familiar, ja sigui per no haver tingut fills ni filles o bé perquè els seus descendents no han volgut aprendre l'ofici.
Ús i funció: 

Salvaguarda:

Transmissió: 
L'ofici de canterer es transmet en el sí de la família i de pares a fills o de pares a gendres. Excepcionalment, si un canterer no tenia relleu, ensenyava a algun llogat a treballar a la roda, que és el que li donava veritablement l’ofici. Els fills comencen a aprendre l'ofici des de menuts per poder assolir els coneixements necessaris i poder adquirir l'ofici amb suficient excel·lència. Antigament era habitual trobar en els obradors els fills de les famílies que, a banda d'aprendre l'ofici, realitzaven tasques per al bon funcionament de l'obrador i representaven, sovint, un treballador més a edats molt primerenques, en un context on la regulació del treball infantil era pràcticament inexistent. Actualment, si bé els aprenents de l'ofici començarien a una edat més tardana, tampoc es dóna la possibilitat, ja que existeixen altres vies que els adolescents escullen per al seu desenvolupament professional futur. La manca de rendibilitat de l'ofici fa que els fills dels canterers optin per altres opcions professionals i la continuació dels obradors es veu obstaculitzada.
Viabilitat / Riscos: 
A partir dels anys seixanta del segle passat s'incorporen nous materials per a la fabricació d'atuells domèstics i per a l'emmagatzematge i cocció dels aliments, com el plàstic, l'alumini o el vidre fet amb motlle, però també altres materials per a la construcció com els fibrociments. La instal·lació d'aigua potable a les cases deixa de fer necessari l'emmagatzematge en gerres o d'utillatge per al seu transport i l'aparició dels frigorífics també substitueix els tradicionals mètodes de conservació dels aliments en recipients de terrissa, a la vegada que deixa perdre nombroses tècniques i coneixements sobre altres processos de conservació com l'assecatge o la conservació en immersió d'oli. D'altra banda, una de les conseqüències dels grans mercats internacionals és la dificultat que tenen els canterers i els artesans en generals per competir amb els preus de venda que ofereixen alguns productes vinguts d'altres països. Aquests productes s'elaboren, normalment, amb unes condicions de treball pèssimes o materials de poca qualitat, fet que permet la venda a preus molt baixos. A banda de la devaluació dels productes de terrissa per un abandonament progressiu del seu ús en la nostra vida quotidiana, el comerç de productes procedents de Xina ha fet que els pocs instruments de terrissa que encara s'utilitzaven a finals del segle XX hagin deixat d'utilitzar-se completament, sobretot els destinats a recipients de cuina i materials de construcció. Els canterers han hagut d'adaptar la seva activitat comercialitzadora al col·leccionisme i la decoració. D'altra banda, la normativa a la qual s'inscriu l'activitat com a activitat productiva industrial no facilita la rendibilitat econòmica dels artesans en tant que estan sotmesos a una fiscalitat que,s sovint, sobrepassa les seves possibilitats econòmiques. Plantejar els reptes de l'activitat dels canterers de les Terres de l'Ebre i la seva adaptació al mercat és fonamental per a la seva perdurabilitat, que tanmateix corre un risc molt alt de desaparició en un termini de menys de quaranta o cinquanta anys, també per la manca de possibilitats de transmissió a les noves generacions.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
L'opinió generalitzada sobre l'ofici entre els propis canterers és bastant desesperançadora en tant que són conscients que, a banda de les dificultats de mercat, el relleu generacional és inexistent. Comparteixen la idea que l'administració hauria de fomentar algun tipus d'ajuda o impuls de l'activitat i alguns d'ells opinen que la seva activitat està sotmesa a una fiscalitat que els resulta insostenible. Són poc optimistes en la perdurabilitat de l'ofici i asseguren que són la darrera i última generació de canterers de les Terres de l'Ebre.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
En general, la forta decadència que va patir la producció de terrissa a partir dels anys setanta del segle passat va fer que nombrosos investigadors s'interessessin per l'estudi i divulgació dels centres terrissers des d'un punt de vista etnogràfic, historiogràfic i antropològic. Són coneguts els estudis d'Emili Sempere o de Ramon Violant sobre la terrissa catalana i, de Rüdiguer Vossen, Llorens Artigas i Corredor Matheos sobre la ceràmica popular espanyola. Més recent és la tesi de l'investigador holandès Rob van Veggel, publicada l'any 2009, «The Potters and Pottery of Miravet: Production, Marketing and Consumption of Pot».
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 
Fira de la Terrissa de la Galera. Fira de la cirera i dels canterers de Miravet. Centre d'interpretació de la ceràmica de la Galera. Museu de la Ceràmica Popular de l'Ametlla de Mar.

Recursos associats:

Imatge/PDF: 
  • Argila refractària. Canterers de Miravet i la Galera 1
    Argila refractària. Canterers de Miravet i la Galera 1
  • Torn accionat amb peu. Canterers de Miravet i la Galera 7
    Torn accionat amb peu. Canterers de Miravet i la Galera 7
  • Fer un cànter. Torn. Canterers de Miravet i la Galera 6
    Fer un cànter. Torn. Canterers de Miravet i la Galera 6
  • Fer una gerra amb marrells. Canterers de Miravet i la Galera 9
    Fer una gerra amb marrells. Canterers de Miravet i la Galera 9
  • Donar el mos. Forn. Canterers de Miravet i la Galera 13
    Donar el mos. Forn. Canterers de Miravet i la Galera 13
  • Basses. Canterers de Miravet i la Galera 4
    Basses. Canterers de Miravet i la Galera 4
  • Antic forn de llenya. Canterers de Miravet i la Galera 16
    Antic forn de llenya. Canterers de Miravet i la Galera 16
  • Cànters. Canterers de Miravet i la Galera 18
    Cànters. Canterers de Miravet i la Galera 18
Fitxer d'àudio relacionat: 

Informació tècnica:

Data realització : 
divendres, July 29, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dilluns, September 26, 2016
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Els canterers entrevistats són Josep Jornet de Miravet i Joan Cortiella, mestre artesà de la Galera, els quals han participat activament en l'aportació d'informació i en mostrar-nos el seu treball a l'obrador.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Per a l'ofici dels canterers ha estat sempre imprescindible la seva adaptació al mercat i a les necessitats de la comunitat. Antigament es comercialitzaven els cànters i altres atuells de terrissa a la mateixa població i a les poblacions properes, tot i que en alguns casos, els centres terrissers havien representat un comerç més ampli, distribuint pel territori català, valencià i aragonès. Actualment cal mirar el mercat de terrissa a nivell mundial i els canterers produeixen peces de terrissa tradicional que són exportades a altres països, sobretot, de peces orientades a la construcció, decoració i jardineria, ja que els atuells domèstics s'han deixat d'utilitzar. La terrissa s'ha adaptat al llarg de la història a les necessitats de les comunitats i les peces han anat sofrint variacions en la forma i les mides segons calia. Avui dia, moltes de les peces tradicionals estan en procés de desaparició i, probablement, d'aquí uns anys ningú sabrà reproduir-les, perquè les necessitats d'emmagatzematge i manipulació de líquids es cobreixen amb altres recipients i altres materials. A més del sentit utilitari de la construcció de les peces, en un àmbit més simbòlic, la terrissa ha representat també un espai de distracció mitjançant la construcció de joguets i de càntirs per fer broma, o de simbolisme amb els anomenats càntirs d'ànima, decorats amb unes finestres buides. En la llarga tradició artesana d'elaboració de terrissa, els cànters de la Galera i Miravet vénen a simbolitzar un patrimoni històric i etnogràfic significatiu de les nostres arrels culturals.