IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Nom propi de l'element: 
Saurí
Variants terminològiques: 
Saurí
Grup i/o comunitat: 
A les Terres de l’Ebre els saurins habitualment han estat homes.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

En un territori de secà l’aigua és un bé clau per a l’aprofitament i conreu de les terres. Així com es defineixen sistemes organitzatius per fer arribar l’aigua a una o altres zones de conreu, hi ha persones que tenen la capacitat i els coneixements que els permeten trobar aigua per a ús individual o comunitari.

El saurí atresora un saber que històricament ha permès trobar l’aigua per fer pous i fonts, que després, mitjançant una sènia o poals, permetia extreure i fer conreable un jornal. Un coneixement qüestionat sovint perquè es nodreix d’una part mística i sensorial difícil d’explicar i de demostrar. Tot i això, com expressen els mateixos saurins, si encara n’hi ha deu ser perquè en troben, d’aigua. 

Històricament la necessitat d’aigua fa que la figura del saurí hagi estat rellevant a les Terres de l’Ebre i, per tant, tot i que actualment ha quedat relegada per les millores tecnològiques o l’arribada d’aigua amb sistemes alternatius o de reg, té un pes important en la població ebrenca més relacionada amb l’àmbit agrari. 

Data identificació: 
ds., 08/04/2017
Codi: 
IPCITE10017

Localització:

Descripció de la localització: 

Els saurins entrevistats treballen per la zona de les Terres de l’Ebre i les comarques properes del Matarranya o el Maestrat. La relació de saurins amb un territori i la seva presència està determinada en part per la necessitat d’aigua davant d’un context d’escassetat i la reputació de cada saurí.

Per això, tot i la ubicació concreta dels saurins identificats, la seva zona d’intervenció és més àmplia. En aquest sentit, exceptuant les zones amb un sistema de reg que portava l’aigua dels rius o proximitat als rius, s’hauria d’assenyalar gairebé tot el territori ebrenc. 

Datació:

Data de realització: 
dimecres, April 19, 2017
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
Els saurins no defineixen una temporalitat concreta de desenvolupament de l’activitat. La seva intervenció es lliga a la demanda. Tanmateix, és habitual que sigui a l’estiu, quan hi ha més demanda, per la cerca i posterior construcció de pous. Segons els saurins entrevistats, a la primavera, per una qüestió climàtica (desglaç i pluges), és més fàcil trobar aigua però no és determinant.

Descripció:

Descripció general: 

La presència i la necessitat d’aigua per adaptar-se al territori i fer-lo productiu a les Terres de l’Ebre és un aspecte que ha determinat de manera significativa el desenvolupament territorial. Tant la facilitat i accés a la vora del riu com l’escassesa a les zones de secà, la cerca i gestió de l’aigua ha propiciat la creació o desenvolupament d’elements que avui són reconeguts com a patrimoni immaterial. Aquests són, des dels complexos sistemes de reg organitzats per les comunitats de regants com la de Bot o els que organitzen i distribueixen l’aigua del canal de la Dreta i l’Esquerra de l’Ebre, fins al coneixement i els sabers relacionats amb la cerca d’aigua subterrània per construir pous, l’ofici del saurí.

El saurí és una persona que cerca aigua i té la capacitat de trobar-la. Tot i presentar-lo com un ofici, són pocs els casos en què el saurí es considera un ofici i ho fa de manera exclusiva. Els mateixos saurins no el presenten com un ofici que s’exerceix com a tal, sinó que forma part d’un coneixement i capacitat que certes persones tenen i que, depenent molt de cada cas, ho fan de forma gratuïta, mitjançant la reciprocitat material, l’obsequi o altres estratègies d’intercanvi; també hi ha saurins que tenen un preu fix, habitualment aquests últims vinculats a un constructor de pous o povero.

L’activitat del saurí, tal com es fa més pública i evident, a les Terres de l’Ebre està relacionada amb la cerca d’aigua, l’extracció i aprofitament de l’aigua del subsòl mitjançant la construcció d’un pou o altres infraestructures. El saurí com a cercador d’aigua és un valor i coneixement reconegut i exercit per tots els qui s’anomenen saurí; tot i això, hi ha paral·lelament hi ha una sèrie de tasques relacionades amb la cerca d’objectes i la capacitat sanadora que s’atribueixen a alguns saurins i que està menys compartida o no tots els saurins volen fer-la evident. Aquesta capacitat, més enllà de la cerca d’aigua, també depèn de la percepció del mateix saurí. Hi ha saurins que identifiquen la capacitat de trobar mitjançant la identificació de l’energia o radiacions, la radioestèsia, i, llavors, junt amb l’aigua, també es dediquen a la cerca d’allò que necessiti o cregui que té facilitat per trobar.

És aquesta vessant d’endevinar o d’intervenir mitjançant l’acció extrasensorial i la radioestèsia (capacitat de trobar mitjançant la percepció de radiacions), la que porta que el saurí continuï sent un saber amb un reconeixement desigual depenent de qui en sigui el receptor. A la vegada, els mateixos saurins ofereixen explicacions diverses a la capacitat o coneixement que tenen. En algun cas el saurí ens descriu aquesta capacitat cercadora com un coneixement que pot ser après i que no està determinat per unes condicions particulars ni les requereix, és a dir, és fruit de l’aprenentatge. A la vegada, altres saurins atribueixen aquest coneixement a una sensibilitat particular, és a dir, posen l’accent en el fet que el saurí és una persona sensible a “les energies” i radiacions que transmeten els cossos i l’aigua. Són aquest grup els que, sovint, també s’atribueixen i mostren les virtuts de trobar objectes, fins i tot, assenyalant alguna cosa en un paper, amb cartografia o en un dibuix fet per la persona que pregunta o necessita trobar alguna cosa.

Aquest coneixement, exercit majoritàriament per homes —a les Terres de l’Ebre els tres saurins identificats són homes—, en una vessant ha estat lligat a la figura o l’ofici dels pouers o poveros. Els tres casos entrevistats tenen o han tingut relació amb un povero, o ells mateixos (o familiar) tenen una empresa per a la construcció de pous. Tot i que actualment els pous funcionen amb un motor elèctric i es perforen amb maquinària especialitzada que disminueix el cost humà, fins a l’aparició d’aquests aparells es feien amb pic i pala i els sistemes més comuns per a l’extracció eren les sènies, tirades per animals o molins de vent que feien circular una cadena de cadups que duien l’aigua fins a la pastera per distribuir-la a la séquia. L’altre sistema és el manual, amb el poval, la sirga i la corriola. Per tant, no es guanyaven els diners trobant l’aigua sinó construint el pou. Però no en tots els casos. 

Parlar de saurí és, tot i la vessant intangible que se li atribueix, parlar de coneixements del medi, coneixements de geologia i composició del terreny, és observar i treballar l’espai a partir dels elements que permeten identificar possibles punts d’aigua i diferenciar entre terrenys argilosos o vetes d’aigua, aigua de pluja o font subterrània. Són, per tant, diversos els aspectes que el saurí, junt amb la percepció energètica, ha de tenir en compte. La vegetació del voltant, la inclinació del sòl, possibles barrancs, la proximitat d’un o altre pou, tot plegat permet entendre el saurí com un coneixedor de l’entorn i del medi, sense menystenir la recepció de radiacions que permeten identificar, vetes, profunditat i cabal.

Si ens centrem en el que els informants han explicat, direm que el principal objectiu comú de tots els saurins és cercar i trobar aigua. Tot i això, és una activitat en què cada individu que exerceix de saurí té un pes important, i és complicat poder fer generalitzacions sobre l’activitat. El denominador comú és la funció i les preguntes que ha de respondre un saurí: on hi ha aigua, la quantitat i la profunditat. No obstant això, cada saurí atorga un significat o valor diferent a les eines que utilitza i com les utilitza, des dels minerals dins del pèndol diferenciats per respondre o identificar diversos aspectes de l’aigua fins a una pedra penjada d’un cordill per fer de pèndol o la vareta d’ametler, oliver o avellaner a la vareta de plàstic. Cada saurí construeix les eines i estratègies que li funcionen o li donen el resultat desitjat. En tots coincideix el valor de ser honest i ser mediador (en el cas de treballar amb un povero) entre el povero, que vol guanyar diners, i el pagès que necessita l’aigua. El fet de no aprofitar-se del pagès o propietari de la finca i no fer més metres de pou o identificar la veta o el lloc on es creu que hi ha el nombre més gran de vetes d’aigua subterrània per fer el pou, no treure l’aigua d’un altre pou proper, etc., és el que fa que es consideri un saurí honest i, per tant, que tingui més reconeixement social.

Tot i això, com s’ha dit, els saurins mostren tipologies diverses. Aquestes tipologies de saurí també determinen com comencen i quin és el seu camí en l’aprenentatge. A Santa Bàrbara és algú que comença com a saurí perquè treballa a una empresa d’aigües i, per una qüestió de caràcter laboral, aprèn a trobar les fuites d’aigües de la xarxa d’aigües dins del nucli urbà, i és a partir de llavors quan inicia el camí com a saurí. En aquest cas, treballa amb minerals, que són els que l’ajuden a identificar elements o respondre diverses preguntes. Va ser a l’inici quan, ajudat d’un geòleg, va cercar els minerals que avui porta i que utilitza de manera diferent segons si vol saber profunditat o cabal. Va haver-hi un procés de prova i comprovació amb els diversos minerals fins que va concretar que cada un li responia (vegeu el camp “Eines i infraestructures”). Al contrari, pel que fa al saurí de la Fatarella i al saurí entrevistat a Horta de Sant Joan, l’aprenentatge es construeix a partir de trobar pous o fonts d’aigua primer propis i després per a altres i anar guanyant reconeixement entre la comunitat. En ambdós casos, el de la Fatarella i Horta de Sant Joan, abans de construir pous per a altres, es construeixen pous per a ells i quan demostren aquesta efectivitat poden oferir-se per cercar aigua per a altres. Aquest és un dels condicionants que el dos diuen que ha de tenir un bon i “honest” saurí. En el cas de la Fatarella, un familiar va acabar muntant una empresa de molins de vent per extreure l’aigua dels pous que ells mateixos perforaven, tot i que el saurí ha estat sempre pagès; en el cas d’Horta de Sant Joan tampoc s’ha dedicat de manera exclusiva a fer de saurí però sempre que el venien a buscar, cercava l’aigua i, en tot cas, si li demanaven tenia i té relació amb una empresa de pouers de Vinaròs.

Pel que fa a les fases de treball d’un saurí, tot i les condicions de cada cas, habitualment no és una contractació comú, sinó que funciona mitjançant les relacions i els contactes dins de la comunitat. Mitjançant un contacte o conegut, algú s’apropa al saurí i li fa saber que necessita saber si a la finca que acaba de comprar o que vol comprar hi ha possibilitats de tenir aigua o el possible cost. Algun saurí entrevistat diu que abans de començar a caminar per tota la finca, pot ser d’una o dos hectàrees, fa la cerca a un paper, on es fa un dibuix de la finca amb els elements principals i després ho comprova a la finca, però ja va directe a la zona que s’ha determinat prèviament.

En el cas de treballar directament sobre el terreny, tots els casos coincideixen que, primer amb la vareta de fusta amb forma de Y o de plàstic en forma d’omega, es busca el punt per on passa l’aigua. El saurí agafa amb les dues mans, una a cada extrem, la vareta, i amb els colzes aferrats al cos pressiona sobre la vareta i avança lentament pel terreny. És gradualment quan s’apropa a la possible veta d’aigua subterrània que la vareta comença a pressionar cap amunt o cap avall, no està determinat. Cada cop que el saurí s’apropa més a l’aigua, la vareta exerceix més força, això pot provocar que la vareta colpegi contra el pit del saurí, per això el cos del saurí es tensa per evitar el cop, a la vegada que s’apropa més a la font d’aigua. A continuació, el saurí canvia d’instrument, en dos dels casos agafen varetes de coure o ferro en forma de L. El saurí agafa el tram curt de la L i li queda la part llarga del ferro mirant endavant en paral·lel entre si. Avança per la veta d’aigua i cerca el punt de confluència amb més aigua o diverses vetes sense encara determinar profunditat ni cabal. Teòricament és quan el saurí arriba a aquest punt que les varetes de ferro deixen d’estar en paral·lel i es creuen entre si en forma de X. El cas del saurí que no utilitza les varetes de ferro i que agafa directament el pèndol, aquest es mou en la direcció del corrent de la veta fins que en un punt comença a fer voltes, cap a la dreta (en el sentit de les agulles del rellotge) i llavors identifica que en aquell punt és on es concentra més volum d’aigua o diverses vetes.

A continuació, el saurí treballa amb el pèndol. Cada saurí ha determinat segons la pròpia experiència uns paràmetres per comptar o determinar tant la profunditat en metres de l’aigua (algun cas diferenciant si hi ha o no més d’una veta) i també el cabal. Un és per cada volta que fa el pèndol, que és un metre o mil litres d’aigua per minut, l’altre cada volta de pèndol són cinc metres; per tant, no existeix un sol mètode ni sistema de comptatge. Tots els casos coincideixen a dir que és una convenció que ells estableixen però que el més important és fer la pregunta mentalment i llavors la resposta que ofereix el pèndol està en consonància amb el que s’ha preguntat. En aquest sentit, els saurins entrevistats coincideixen que hi ha desgast mental i esforç. És l’acció de cercar la resposta el que permet trobar-la, tot i que el pèndol volteja en funció de la pregunta feta prèviament, aleshores la resposta és una o altra. Com afirmen els tres, s’ha d’anar pensant en l’aigua per trobar l’aigua.

Una vegada identificada l’aigua, la profunditat, i si pot el cabal i les diverses vetes, el saurí, en el cas que això ho tingui definit, pot intervenir amb el pover. En aquest punt la figura del saurí és clau a l’hora d’interpretar el que va sortint: identificar les diverses vetes d’aigua i veure si s’ha de continuar perforant o hi ha un error, quan el terreny és argilós i no hi ha veta. En aquest sentit també influeix si hi ha una o més vetes. També el fet de perforar més o menys metres una vegada s’ha trobat la veta. En aquest sentit, un saurí ens comenta que ell sempre recomana perforar més metres perquè d’aquesta manera es crea al fons del pou una bassa on es pot col·locar la bomba que ha d’extreure l’aigua a la vegada que s’emmagatzema i no depèn directament de la veta. Un altre explica que és important identificar la distància de la primera veta perquè, d’aquesta manera, s’estalvia en perforar el cost de l’aigua (per perforar s’afegeix aigua per facilitat la perforació). El saurí identifica i ha de guiar el povero en el procés de perforació i intermèdia tant perquè no baixi més metres del que cal com perquè baixi fins a la veta amb més cabal d’aigua.

Actualment dos dels saurins entrevistats a les Terres de l’Ebre tenen relació amb la construcció de pous d’una manera o altra. Un cas és el saurí que coneix un povero i quan aquest el necessita el crida; en l’altre cas ell mateix també té la maquinària i s’anuncia com a saurí povero. Això no vol dir que qualsevol dels saurins pugui respondre a la demanda d’un veí sense que s’hagi de construir posteriorment el pou.

És un coneixement que continua creant controvèrsia tot i que, com afirmen els mateixos saurins, si no funcionés ja no hi hauria saurins, i el fet que hi hagi saurins en actiu implica que respon a les necessitats. També continua responent a necessitats que més enllà de l’aigua, hi ha a la comunitat. La presència de cercadors i gestors de les energies és una figura habitualment relacionada amb el benestar físic i psíquic lligat a l’àmbit de les creences i d’altres maneres fora del dogma generalitzat de comprendre aquesta mena de fluxos energètics. En el cas observat, aquest coneixement i capacitat, tal com se’ns ha transmès, s’aplica a un coneixement productiu per la seva incidència, principalment, en el sector agrícola. No obstant això, també expressen els mateixos entrevistats, un com a mínim, clarament la capacitat de trobar persones. I en el sentit econòmic existeix un intercanvi monetari depenent del cas. Sovint alguns dels saurins relacionats amb un povero o que tenen una empresa de fer pous gestionen el cobrament monetari mitjançant l’acció constructiva. Altres casos es defineix la reciprocitat en matèria però no monetària.

S’ha professionalitzat —en els casos en què ho fa— perquè s’associa a la construcció de pous, cosa que permet relacionar-la amb una activitat productiva; no obstant això, els saurins que no intervenen en la construcció del pou parlen d’una acció solidària i d’ajut a la comunitat. No esperen necessàriament res a canvi, tot i que si es troba aigua, el més comú és ser recíproc. Per això, només els saurins que es relacionen amb poveros tenen un preu definit i els altres, en principi no.

No podem considerar-lo un ofici però sí un coneixement i un saber relacionats amb el medi i el sistema productiu.

Història i transformacions de l'element: 

La figura del saurí està documentada o en tenim les primeres referències històriques, com ens mostra Rosa Canela a l’obra Bruixots de l’aigua. Els saurins a Catalunya, aproximadament al 8.000 a. C. És a les coves de Tassili, al desert del Sàhara d’Algèria, quan el 1933 es van trobar unes pintures rupestres que representen una persona amb una vareta. Les diverses èpoques històriques ens van deixant evidències documentals de la figura del saurí o de la persona que té la capacitat de trobar l’aigua subterrània mitjançant la radioestèsia, a l’antic Egipte, l’antiga Roma o a la cultura xinesa (Canela, R.; 2010: 21). Des de llavors fins avui són múltiples els tractats relacionats amb la màgia i la relació amb imatges religioses, com els sants cristians que es vinculen amb la imatge del saurí. En aquest sentit, seguint l’autora mencionada, arribem al territori català i prop de les Terres de l’Ebre:

Sant Magí de la Brufaganya és considerat el més popular i antic saurí de Catalunya. En tots els gravats el sant porta el seu bastó, i en molts hi ha representada la sortida d’aigua als peus del gaiató. […] És copatró de la ciutat de Tarragona, i un sant molt venerat a les comarques de la Conca del Barberà, la Segarra, l’Anoia, l’Alt Camp i el Tarragonès. (Canela, R.; 2010: 26)

Aquest últims són els referents històrics més propers al territori que s’han pogut trobar i que ens parlen de la figura del saurí. Tanmateix, a les Terres de l’Ebre, la referència històrica de la presència d’un saurí l’hem de prendre de la memòria oral dels saurins entrevistats.

Francisco Descarrega, nascut el 1926, és el saurí més gran identificat al territori i ell ens transmet la presència de gent més gran que ell que es dedicava a cercar aigua. Un territori, en aquest cas la Terra Alta, amb un nombre alt de saurins. Saurins que es traslladaven pel territori i anaven fins al Matarranya, Terol o la zona del Maestrat.

Els fets més rellevants i que han comportat canvis importants són les tècniques per a l’elaboració dels pous. La millora tecnològica contrasta amb els pous fets amb pic i pala, fet que porta implícit, com a norma general, l’elaboració de pous de menys profunditat. Pous d’entre 8 i 10 metres de mitjana. Les primeres vetes sovint eren les que tenien menys aigua, les que s’utilitzaven principalment pel cost que implicava baixar metres a cop de pic. Pous que llavors es construïen seguint la tècnica de la pedra en sec. Es vestia el pou per dins cobrint-lo amb parets de pedra prèviament seleccionada i així en vestir el pou per dins s’evitava que s’afonés. En aquest cas, el treball d’elaborar el pou, que com passa en oficis relacionats amb l’àmbit pagès, no eren exclusius, sinó que eren coneixements que el mateix pagès aprenia; per tant, la figura del povero era menys rellevant. No obstant això, per contrast, la figura del saurí no era possible complir-la, eren qualitats que no tothom tenia; per tant, calia cridar el saurí que trobés el punt per fer el pou i els metres que s’havia de baixar. En aquest sentit, hi ha continuïtat en el cas que són necessaris ara com abans per iniciar la construcció d’un pou. 

Els canvis relacionats amb la figura del saurí no estan directament relacionats amb la pràctica del saurí sinó amb la construcció de pous. En tot cas, el canvi que influeix al saurí, si ens referim a la relació amb els poveros, està en l’escassa demanda de construcció de pous, a causa de factors externs com l’accés a sistemes de reg o a les limitacions de treure aigua de la conca hidrogràfica de l’Ebre.

Un dels elements que s’han comentat i que actualment no trobem al territori és que, segons ens explica el saurí de Santa Bàrbara, a mitjan segle XX i fins a les dècades dels vuitanta, hi havia reunions de saurins del territori que servien tant per intercanviar experiències com per acordar preus entre els saurins que es dedicaven, junt amb el poveros, a construir pous. En aquest sentit, no s’ha pogut aconseguir més informació respecte del caràcter d’aquestes reunions i fins quan es van dur a terme.

Respecte de la presència de saurins al territori, segons ens transmeten els informants en relació amb anys anteriors, actualment sembla que hi ha menys saurins que continuen exercint o que coneixen l’ofici o activitat. El saurins ens expliquen que això no vol dir que no hi hagi gent jove que tingui aquesta capacitat, sinó que la demanda sembla més minsa. En aquest sentit, pot haver-hi influït el fet que antigament no calia legalitzar els pous i, actualment, abans de perforar un pou cal demanar permís —en el cas de bona part de les Terres de l’Ebre, a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Això és així perquè es considera que les aigües subterrànies que es dirigeixen a l’Ebre formen part de la seva conca; per tant, l’extracció es regula per la Llei d’aigües i s’ha de pagar un cànon d’ús i gual. I perquè l’Agència Catalana d’Aigua pugui controlar l’ús d’aigua que se’n fa, s’ha de col·locar un comptador a la sortida del pou.

Processos i preparatius: 

Les fases aquí descrites fan referència a la principal funció identificada al territori que té el saurí: la cerca d’aigua per construir un pou. 

En el seu procés de cerca, el saurí té principalment tres fases de treball comunes majoritàriament. A la vegada hi ha preparatius que no estan acordats o consensuats i que tenen un caràcter més individual; per tant, varia, si hi són, segons cada saurí. Un dels aquí entrevistats afirma, per exemple, que per cercar aigua s’ha d’anar en dejú, els altres no especifiquen cap preparació concreta més enllà de concentrar-se en l’acte de la cerca d’aigua. 

Prèviament també a l’entrada al camp és conèixer el terreny i mirar-lo abans si cal. En aquest sentit, comprendre les vetes d’aigua i les característiques pròpies de la finca en relació amb les característiques geològiques i naturals del mateix terreny afavoreix i facilita la cerca.

Els processos comuns que segueixen la majoria dels saurins són, en primer lloc, la identificació de la veta d’aigua. Mitjançant la vareta de plàstic o fusta col·locada en paral·lel al sòl, s’avança lentament per la finca. Quan aquesta vareta exerceix força, cap amunt o cap avall depenent del saurí, indica que es passa per sobre d’una veta d’aigua.

La segona acció és trobar el punt central de la veta amb més aigua. S’avança amb les varetes metàl·liques, col·locades en paral·lel i sostingudes una per cada mà. Quan les varetes identifiquen el punt central d’aigua o punt de trobada de vetes en diversos nivells, aquestes poden creuar-se entre si formant una X, o en algun cas ens expliquen que també es distancien entre si formant una V. El fet és que deixen d’estar en paral·lel. Aquest posicionament de les varetes indica que s’ha trobat el punt de la veta amb més aigua. 

A continuació s’ha de mesurar la distància entre l’exterior i la primera capa freàtica o veta d’aigua, sovint s’intenta, si és possible, centrar el pou on hi ha la unió de més d’una veta. El cabdal d’aigua que hi ha i, finalment, la profunditat final on es troba també es mesuren. Per això s’utilitzen els pèndols.

Per cercar la primera veta d’aigua, el saurí se situa sobre el punt que han determinat les varetes i, amb el pèndol a la mà i les cames obertes, deixa que el pèndol comenci a voltar. Cada volta és un metre o cinc metres (aquest són els referents registrats amb els saurins entrevistats). Una vegada el pèndol s’atura, s’inicia el procés per identificar el cabdal. El saurí de Santa Bàrbara ha establert que cada volta són mil litres. Segons les seves cerques. Finalment, amb la mateixa posició i ubicació cerca la màxima profunditat. 

Aquestes són les fases principals del treball de la cerca d’aigua. El temps de duració no està determinat i depèn de l’extensió de la finca i de la complexitat de l’espai. Segons els mateixos informants, algun cop han estat hores cercant fins que han trobat el punt correcte on cal fer el pou. 

El moviment del pèndol també és important. Segons el saurí de Santa Bàrbara, si el pèndol gira en direcció contrària a les agulles del rellotge, cap a l’esquerra, vol dir que ha trobat una capa d’arena o argila. En aquest cas, els saurins no han comentat variants a l’hora de girar el pèndol. Pel que fa al saurí d’Horta de Sant Joan, quan es mou el pèndol en línia recta indica també la direcció del corrent d’aigua de la veta.

Era comú que els saurins que treballen amb poveros o pouers anessin dos o tres junts a fer la cerca i assegurar d’aquesta manera el punt de la perforació.

Les fases de treball següents estan relacionades amb la construcció del pou i els diversos sistemes d’extracció: sènia, molí de vent, motoritzat amb cadena i cadups… En aquest cas, el saurí no intervé, només per dir el punt màxim de profunditat on s’ha d’arribar per trobar aigua.

Distribució/consum: 
El saurí es una persona que exerceix com a tal perquè prèviament hi ha un reconeixement comunitari de la seva capacitat, això vol dir que la demanda i el desenvolupament de l’ofici eren habitualment una contractació i comunicació informal i comunitària o de la zona d’influència del saurí. En aquest cas, un veí del poble, si tenia una finca i necessitava aigua, el que feia era cercar el saurí. Ell s’apropava a la finca i feia la cerca. En el cas que es trobés aigua, habitualment es definia una quantia o s’establia una relació de reciprocitat a partir de béns materials. Paral·lelament un dels sistemes comuns de treball dels saurins era associar-se a un constructor de pous o povero. En aquest cas pot ser que el povero tingui un únic saurí amb qui es posa d’acord per cercar l’aigua i li paga la quantia acordada (90 euros o entre 50 i 100 depenent de la distància del poble); l’altre cas pot ser que un povero tingui relació amb més d’un saurí. Llavors quan truquen al povero, ell es posa en contacte amb els dos o tres saurins que coneix i van a la finca on els tres cerquen l’aigua. En principi coincidien i era una forma d’assegurar la perforació, sinó coincidien es continuava provant fins a trobar el consens. En aquest cas, no ens han sabut dir exactament el que rebien a canvi. Però, si no trobaven aigua no rebien res a canvi. Aquesta realitat no és incompatible amb els casos en què el saurí té una empresa relacionada amb l’extracció d’aigua mitjançant construcció de pous o altes infraestructures, llavors la imatge del saurí es lliga a la del povero i el camp d’acció depèn no tant del saurí com de l’empresa de construcció de pous. A Horta de Sant Joan se n’ha identificat una d’aquesta mena, que combina les dues funcions i s’anuncia com a tal. Els saurins identificats en actiu estan lligats a aquest grau de professionalitat més propera a la ciència que a fets inexplicables. Tot i això, els entrevistat no es dediquen com a saurí com a ofici sinó per poder definir unes dinàmiques concretes de distribució i consum, treballen o accentuen el caràcter d’acció de solidaritat i ajuden els altres.
Oficis/Coneixements tècnics: 
El fet que els saurins estiguin relacionats directament o indirectament amb l’ofici dels pouers o poveros, fa que alguns tinguin coneixements també de l’àmbit de la perforació i extracció d’aigua. La construcció de molins de vent o eines i ja posteriorment les tècniques d’extracció motora, no són directament oficis del saurí però els que s’hi dedicaven de manera professional llavors també feien els pous allà on identificaven l’aigua. Els coneixements relacionats amb el medi i les característiques geològiques, d’alguna manera, també són clau en tant que permeten, junt amb la radioestèsia, encertar el punt definit on hi ha aigua.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Vareta. Vareta de plàstic o d’ametler, olivera o avellaner. Serveix per trobar la veta d’aigua. El saurí observat ens mostra una vareta que agafa i li dóna forma d’omega i les de fusta tenen forma de Y.

Varetes metàl·liques. Varetes de ferro o de coure en forma de L inclinada. En algun cas s’utilitzen tubs pels quals s’introdueix el lateral curt de la vareta per on s’agafa. D’aquesta manera la vareta queda lliure al moviment perquè el saurí sosté el tub metàl·lic en què s’introdueix la vareta però no toca directament les varetes. S’utilitzen per trobar el punt (de la veta d’aigua) amb més cabdal, el que es considera el centre.

Pèndol. (Pèndol amb cubeta). La diversitat de pèndols depèn de cada saurí. Dos dels saurins entrevistats utilitzen aquest model. El saurí de Santa Bàrbara els omple d’un mineral diferent depenent de què és el vol saber en aquell moment. La pirrotina identifica la primera veta d’aigua. L’ametista identifica el cabdal de les diverses vetes trobades en aquell punt, i, el tercer, la galena, identifica la profunditat màxima de l’aigua en aquell punt.

El pèndol també pot ser una pedra lligada d’un cordill o una platina d’acer treballada penjada d’una cadena.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Actualment els saurins com a tals no tenen un model organitzatiu. No obstant això, un dels saurins, el de Santa Bàrbara, ens comenta que quan ell va començar, a la dècada dels vuitanta, hi havia trobades amb els saurins de la zona i que també servien per acordar el que es cobrava i intercanviar coneixements. D’aquesta trobada informal no en tenim cap més referència que la menció per part de l’informant.
Precisions ús i funció: 
Els saurins identificats a les Terres de l’Ebre actualment no assumeixen cap més funció que la de cercar aigua. Això no vol dir que no s’associï a la imatge del saurí la funció de cercar tant objectes com altres béns també amagats al subsòl. Un dels saurins entrevistats afirma que un cop tens la capacitat de cercar i rebre les “energies”, cal enfocar la ment cap allò que vols trobar, pot ser aigua, petroli o altres materials.
Patrimoni relacionat: 

Sénia

Molí de vent

Séquies

Salvaguarda:

Transmissió: 
No existeix un model predefinit per l’aprenentatge i transmissió de l'ofici. En el cas dels saurins que creuen que hi ha una part de la pràctica que depèn de tenir la capacitat de rebre les radiacions això no es pot aprendre. Una vegada una persona té aquesta capacitat llavors el procés d’aprenentatge és observar com ho fa un saurí antic. En aquest procés d’aprenentatge coincideixen que perquè un saurí tingui certa acceptació social primer ha de demostrar de la seva capacitat, això vol dir trobar aigua a les seves finques i fer pous per ell. No existeixen o com a mínim identificat al territori una transmissió trasngeneracioanl de pares a fills.
Viabilitat / Riscos: 
La viabilitat tractant-se d'un coneixement que depèn de la capacitat atribuïda i de la capacitat de demostració d'aquest coneixement no pot determinar-se. El fet objectiu és que actualment encara hi ha sauris i amb més o menys freqüència continuen treballant. To i això el risc ve determinat per la necessitat o permisos més controlats per fer pous. També cal tenir en compte que hi ha més zones amb un accés generalitzat a l'aigua mitjançant canal de reg, model més segur d'abastiment d'aigua, fet que fa menys necessari la figura del sauri, si ens referim a la cerca d’aigua. Un risc és també la falta de relleu generacional, no s'ha identificat sauris joves. S'hi ha identificat poveros fills de saurí i actualment amb una empresa de fer pous però que no ha desenvolupat l'ofici de saurí.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
El saurí d’Horta de Sant Joan parla de 180 pous assenyalats i amb un encert proper al 80%. Per tant, el valor que hi ha en primera persona és positiu. Actualment, el reconeixement en la comunitat, com succeeix amb altres sabers que tenen en compte aspectes energètics o relacionats amb la radioestèsia, no és generalitzat. Els mateixos saurins ho tenen clar, i ho afirmen, saben que si a un poble falles dos pous, ningú et torna a cridar i, en canvi, si l’encertes sempre et cridaran. Per tant, és una valoració molt pragmàtica i depèn no tant de la comunitat sinó de l’experiència de cada individu.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
Actualment la mesura més rellevant és la investigació i la publicació posterior (2010) a càrrec de Rosa Canela en el marc de les convocatòries de l’Inventari del patrimoni etnològic de Catalunya: “Els bruixots de l’aigua. Els saurins a Catalunya”.

Informació tècnica:

Data realització : 
dimecres, April 19, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dimecres, April 19, 2017
Investigadors: 
Validador: 
Folch Monclús, Rafel
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
S’han identificat tres saurins a les Terres de l’Ebre: a Santa Bàrbara, la Fatarella i Horta de Sant Joan. S’han entrevistat els tres.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
En principi, tal com actualment es manté i s’ha pogut observar a les Terres de l’Ebre, partint dels tres casos observats, és una figura que té una funció principalment socioeconòmica. El seu objectiu és trobar aigua per poder fer productiva o habitable una finca. La vessant de caràcter espiritual, energètica, relacionada amb el benestar físic i psíquic o la cerca d’objectes i persones, no s’ha pogut comprovar, tot i que això no vol dir que en un treball més profund es puguin identificar aquestes funcions de caràcter més intangible.