IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Nom propi de l'element: 
La producció de la mel d'abella
Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 1
Altres denominacions: 
Crestar la mel
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Apicultors d'Arnes, de Benifallet i del Perelló
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.

Data identificació: 
dt., 01/03/2016 to ds., 30/04/2016
Codi: 
IPCITE10005

Localització:

Descripció de la localització: 

La mel es produeix a les Terres de l'Ebre en espais diversos que per la diversitat paisatgística del territori proporciona característiques diferents al producte. La producció de mel a Arnes es dóna en el context del massís dels Ports de Tortosa-Beseit, que determinen la recol·lecció per les caracteristiques de muntanya. El Perelló, situat entre les muntanyes de Tivissa-Vandellòs i la serra de Cardó-Boix, es conforma per una zona de burgans amb conreu d'olivera i zones de bosc mediterrani. L'entorn fluvial de Benifallet està situat en l'estret de Barrufemes, el darrer estret del riu Ebre abans d'arribar al mar, format entre les serres de Pàndols i Cardó. Juntament amb la zona de Xerta, Bítem comprèn una zona de regadiu on el conreu d'horta i de cítrics hi és present des del segle XIV, fet que ha condicionat al llarg de la història la transhumància dels apicultors per aprofitar la floració del taronger.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
dimarts, March 1, 2016 to dimarts, May 31, 2016
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
La data de realització del procés d’extracció de mel és aproximada perquè depèn de les condicions climàtiques i dels processos de floració de la primavera i l’estiu. A les Terres de l’Ebre, una de les primeres floracions és la de l’ametller, amb la qual les abelles produeixen la primera mel de l’any. Després ve la floració del romer (Rosmarinus officinalis), seguit de la frígola, timó o timonet (Thymus vulgaris) i, posteriorment, la flor de taronger. Durant l’estiu, les arnes transhumants produeixen mels anomenades «de mil flors» i «de muntanya» amb les floracions de sajolida, saduritja, herba d’oliva o sadolitja (Satureja), regalèssia (Glycyrrhiza glabra), orenga (Origanum vulgare), boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) i neret (Rhododendron ferrugineum). A la tardor, finalitza la producció de mel i les abelles hivernen.

Descripció:

Descripció general: 

L’apicultura és un tipus de ramaderia que té les abelles com a animal productor i que permet l’extracció i aprofitament de diversos productes per al consum humà, entre els quals la mel n’és el principal, però també se n’obté cera, pròpolis, pol·len o gelea reial.

Cadascun dels processos d’extracció o obtenció d’aquests productes requereix unes tècniques diferents que condicionen la ramaderia fins al punt que convé especialitzar-se en un dels productes. Per exemple, la mel és l’aliment de les abelles i, si se’n vol obtenir, s’han de procurar unes condicions a les abelles que van en perjudici de la seva producció de gelea reial. Per tant, l’obtenció d’aquests dos productes en quantitats comercialitzables no és compatible. Així, les arnes tenen un grau d’especialització segons la voluntat de les persones apicultores.

L’extracció de mel és un dels processos d’obtenció de recursos de les abelles més estesos i a les Terres de l’Ebre formen part d’una llarga tradició històrica que s’inicia en la prehistòria al llarg de tot el territori. A Arnes, Benifallet i el Perelló, aquesta tradició perdura fins als nostres dies.

Els apicultors tenen les arnes organitzades en caixes amb quadres interiors, que s’utilitzen per poder manipular l’arna sense trencar-la. Estan fets amb uns laterals de fusta amb filferros d’un costat a l’altre que serveixen per mantenir una làmina de cera. Les abelles construeixen la bresca aprofitant aquesta cera i distribueixen tots els elements que conformen l’arna, amb celes prismàtiques hexagonals classificades segons la seva funció, emmagatzematge de la mel, del pol·len o cria de les larves. Altres elements són les cel·les reials, reialeres o mareres, de les quals se n’obté gelea reial i que tenen un aspecte de protuberància en el conjunt de l’arna. Aquestes arnes artificials s’anomenen popularment caixes perquè tenen forma de prisma quadrangular, amb un orifici prou gros per entrar i sortir les abelles, però prou menut per no deixar entrar altres animals. En el seu interior, els quadres es poden disposar de maneres diferents segons el tipus de caixa, adaptada a cada tipus de producció. Les més utilitzades a la península Ibèrica són les caixes Layens, un tipus de caixa o arna mòbil introduïda per George Layens a finals del segle XIX.

Les caixes transhumants es van distribuint per les finques en funció de les floracions i de la mel que es vol obtenir. En la distribució de les caixes, els arners i les zones de treball de les abelles, existeix una normativa que regula les explotacions apícoles que depèn del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, així com la normativa estatal i els diversos reglaments en matèria d’apicultura de la Unió Europea. Un dels condicionants als quals fan front els apicultors fa referència als emplaçaments de les arnes, que han de respectar unes distàncies mínimes dels llocs poblats i les vies de comunicació, així com disposar d’una senyalització específica de cada àrea.

Per obtenir la mel s’ha de crestar. Aquest procés consisteix a treure els quadres de l’interior de les caixes per poder extreure la mel de les cel·les magatzem. Tot i que hi ha productors que utilitzen sistemes d’extracció molt mecanitzats per l’alt volum de comercialització que abracen, la tècnica de crestar manualment és habitual i molt estesa entre les empreses productores familiars o de pocs membres.

Al matí, els membres de la família o els membres de l’empresa es desplacen al camp amb tots els instruments i les eines necessàries per fer l’extracció de mel. Per extreure la mel cal conèixer bé com crestar. Els apicultors es vesteixen amb la indumentària de protecció, una granota de colors blanc o groc per ser colors que no alteren l’estat nerviós de les abelles, guants i una careta que cobreix el cap i la cara i va unida a la resta del vestit mitjançant una tela de malla molt fina. Entre els estris i instruments s’equipa també amb un carretó per transportar els quadres, un separador, crestador o cunya, un espalmador o raspall i un ganxo transportador, brescador o aixecaquadres, i un poal amb aigua per anar rentant les eines després d’utilitzar-les amb l’objectiu que no embrutin la mel.

L’apicultor obre les caixes i utilitza el bufador per allunyar i relaxar les abelles. El bufador s’omple de pinassa que es fa cremar i s’hi afegeixen unes rames de romer o frígola o timó. També és habitual utilitzar excrements de vaca secs com a combustible. El crestador s’utilitza per separar els quadres de la caixa, ja que el pròpolis que fabriquen les abelles és una substància enganxosa que utilitzen com a material reparador de tot tipus d’esquerdes i fissures que troben per l’arna. Un cop separat el quadre, s’extreu amb l’aixecaquadres i es valora l’estat de les cel·les, si hi ha molta cria o si hi ha reialeres. Amb una sacsejada, l’apicultor fa caure les abelles al fons de la caixa i, amb l’espalmador, espolsa les que queden al quadre amb molta cura de no ferir-les. Aquell quadre es posa en una caixa buida, que quan està plena de quadres amb mel es transporta per iniciar el procés d’extracció de la mel. El procés de crestar continua de manera repetida i ordenada per a cadascuna de les caixes.

Aquest procés es pot fer en l’interior del vehicle que s’utilitza per al transport de la mel, normalment camionetes, i on es troba el contenidor de desopercular, l’extractor de mel o centrifugadora i els bidons d’emmagatzematge de la mel. L’obertura principal del vehicle es cobreix amb una borrassa per tal que les abelles no puguin entrar atretes per la mel. Una altra de les maneres d’extraure la mel és en l’exterior, tot situant-se en una zona una mica apartada de l’arnera.

En aquest punt comença el procés de desopercular i centrifugar. Els quadres es van agafant d’un en un i amb un ganivet desoperculador (desperculador, a Arnes) se separa la capa de cera que cobreix les cel·les d’emmagatzematge de la mel. Aquest procés també es pot fer amb una pinta, gratant la capa de cera amb les pues per obrir les cel·les, però dóna els mateixos resultats, ja que el ganivet gairebé no perjudica la bresca, si se sap utilitzar bé. La cera cau al fons del contenidor i els quadres passen a la centrifugadora on, per acció de la força centrífuga del moviment circular, la velocitat i el temps, la mel s’anirà dipositant al fons per poder ser recollida. Per una aixeta a la part inferior de la centrifugadora es va omplint el poal i buidant la mel al sedàs o filtre per caure al dipòsit o madurador, on reposarà uns quants dies abans de ser envasada. De la cera que queda al fons del contenidor de desopercular, els apicultors en fan làmines per als quadres i substitueixen els vells o en mal estat per quadres nous.

Un cop desoperculats, els quadres han de tornar a les caixes i ho fan amb una tècnica específica que obeeix a la natura de les abelles. Les abelles construeixen les bresques amb un criteri de distribució espaial de les cel·les segons la funció i les necessitats de cada cel·la. Així, les cel·les que contenen cria es troben als quadres que trobem al centre de la caixa, perquè així aconsegueixen una major protecció i aïllament tèrmic de la cria o polls. És necessari, per tant, respectar aquesta distribució natural que les abelles fan dels quadres i retornar-los a les caixes d’acord amb aquesta, per tal que les abelles puguin continuar amb el seu funcionament normal. A més, cal respectar els quadres que corresponen a cada caixa d’origen, en la mesura que es pugui.

Pel que fa a la ubicació de les caixes, l’arnera és el lloc on es troben en el moment de les floracions. Quan els apicultors finalitzen l’extracció de mel en una arnera, si fan transhumància, transporten les caixes a altres llocs per obtenir altres tipus de mel. Els apicultors del Perelló fan la transhumància primer a la zona de conreu de cítrics de Barrufemes i, després, a les Garrigues, la Noguera o els Pirineus. Els apicultors d’Arnes també fan la mel de taronger a la mateixa zona i després busquen la de mil flors a la zona de la serra de Terol, al Sistema Ibèric. Els apicultors de Barrufemes, també anomenat congost de Benifallet, fan la mel de romer per les serres que el limiten, la serra de Cavalls i la serra de Cardó; i, després, produeixen mel de flor de taronger en les àrees de cultiu de cítrics propers al riu Ebre.

La transhumància de les caixes de les abelles es fa de nit, moment en què les abelles es troben dins la caixa i tenen menys activitat. Es transporten en camionetes o remolcs i durant un màxim d’hores determinades per no provocar l’asfíxia de les abelles. 

Història i transformacions de l'element: 

La tradició de recol·lecció de mel a la península Ibèrica ve de molt antic i està documentada en nombroses representacions prehistòriques de l’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica,un bé cultural declarat patrimoni de la humanitat l’any 1998 per la Unesco. Les pintures mesolítiques de la cova de d’Aranya a Bicorp, València, que podrien tenir entre 7.000 i 8.000 anys d’antiguitat representen la recol·lecció de la mel d’abella en aquells temps. Altres exemples els trobem en les pintures del barranc de la Valltorta a Tirig, Castelló, o les del barranc de les Lletres a Dos Aigües, València. Aquestes imatges representen escenes de recol·lecció de la mel d’abella en estat silvestre, sense existir una domesticació de les abelles.

 De l’aparició de l’apicultura com a activitat ramadera de domesticació i criança de les abelles, en tenim constància a partir d’uns milers d’anys després. Existeixen nombrosos documents que situen l’apicultura en el context mediterrani durant 2.000 anys abans de Crist, a Egipte, Grècia i Roma. Plini el Vell, en la seva Història natural, la descrivia al segle I com un «medicament amb propietats beneïdes per als ulls, les nafres» (Plini, Naturalis historia, XXIII, 791) i en recomana l’ús per al tractament de fístules i ferides, per combatre afeccions de l’oïda, la gola i el pit.

Faucibus, tongillis, anginae, omnibusque oris desideriis utilissimum (mel) […] iam yero peripneumonicis, pleuriticis decoctum […] mel auribus ilistillatur cum rosaseo […] quidam angulos (oculorum) esulceratos tangi suadent (Plini, Nat. Hist., XXII, 24, 108)

No obstant això, l’activitat recol·lectora va persistir a la península Ibèrica almenys fins a principis del segle XX, tal com ho documenta Hernández-Pacheco en la documentació oficial de les pintures de la cova de l’Aranya l’any 1920, on hi va fer constar que membres de la comunitat continuaven extraient mel de les bresques silvestres enfilant-se per les parets rocoses dels barrancs de Bicorp (Calatayud, 1987).

Entre els anys 8000 i 4000 abans de Crist, es va anar passant de l’activitat recol·lectora a l’activitat ramadera, tot proporcionant un espai en què les abelles fessin la bresca que proporcionés comoditat als recol·lectors. Aquest tipus d’apicultura s’anomena fixista i consistia a construir una arna artificial on les abelles hi elaboraven la bresca a l’interior. Per extreure la mel, s’havia de desenganxar la bresca de les parets de l’arna, fet que provocava la destrucció part de la colònia. Les arnes eren fabricades en forma cilíndrica amb materials com terrissa o fang barrejat amb fibres vegetals com canyís, vímet o escorça d’alzina surera. Aquest tipus d’apicultura es va estendre per tot el Mediterrani i en algunes zones, com ara Arnes, va ser utilitzada fins a principis del segle XX.

A la Sevilla musulmana hi va viure Abu Zacaria Iahia, probablement entre els segles XII i XIII, el qual va escriure una col·lecció de 34 capítols orientats als camperols. L’any 1802, a la Impremta Reial de Madrid, la seva obra va ser traduïda al castellà per Don Josef Antonio Banqueri, prior de la catedral de Tortosa. Al capítol XXXIV, article VI, parla de les abelles. Hi fa múltiples referències a les màximes d’Aristòtil, al qual considera com un gran mestre en matèria d’abelles, i esmenta també Demòcrit.

La influència àrab va deixar al llarg del litoral mediterrani topònims que reconeixen el prestigi que tenia l’apicultura per obtenir la mel, un aliment molt preuat per la seva religió. Benassal, a Castelló, ve d’Ibn Assal i significa «fill de la mel». A les Terres de l’Ebre, trobem el primer escut d’Arnes documentat de l’any 1584 a l’edifici de l’ajuntament, que té representades dues arnes de suro. En l’escut de 1590 de la portalada del cementiri i el de 1694 de l’església (escut oficial d’avui dia), també hi apareixen dues arnes representades, en aquest cas, però, són de canyís.

La Carta de població de la ciutat de Tortosa atorgada pel comte Berenguer IV als pobladors de Tortosa després de la capitulació dels musulmans el 1148 va representar l’origen del dret tortosí, que es va recopilar posteriorment en el llibre de les Costums de Tortosa de 1272. En aquest llibre hi consta una ordenació consuetudinària del trànsit dels abellers en la transhumància i el transport dels ruscos de les terres altes a les riberes de l’Ebre i de l’existència dels lligallos com a sistemes organitzatius dels abellers.

Fins el segle XVI, l’abella mel·lífera va existir només a Europa, Àfrica i Àsia, i és en la zona mediterrània on sorgeix una veritable apicultura. Al continent americà es va estendre a partir de la colonització. Durant els segles XVII i XVIII es realitzen diversos estudis sobre l’activitat i la vida de les abelles que permeten aplicar diversos avenços tècnics per millorar el coneixement de l’activitat apicultora que van desembocar a finals del segle XIX en els procediments principals que es coneixen i s’utilitzen avui dia.

De les caixes que es van introduir a finals del segle XIX, les més utilitzades a la península Ibèrica són les caixes Layens, de disposició horitzontal que permeten còmoda manipulació de les bresques i també la transhumància. A les Terres de l’Ebre s’utilitza a Arnes, a Benifallet i al Perelló, tot i que en aquesta darrera població també trobem mètodes de producció industrial amb altres tipus de caixes com les Dadant. Aquestes són de disposició vertical i permeten una major producció més industrial de mel.

A finals del segle XIX, l’apicultura estava molt estesa per les quatre comarques que conformen les actuals Terres de l’Ebre i per la zona circumdant del Matarranya i el Maestrat, tot essent-ne els principals nuclis de producció el Perelló, Arnes, Ulldecona, la Sénia, Benifallet, Beseit, Morella, Tortosa o Vall-de-roures, però també hi havia activitat abellera a Roquetes, Alfara, Paüls, Freginals, Rasquera, Bítem, Godall, Xerta i Alcanar (Albiol, 1996). A la serra de Pàndols, Joan Amades en documenta el cultiu en el capítol V del Costumari català.

La situació actual d’aquests nuclis actualment és ben diferent i queden com a principals nuclis apicultors Arnes i el Perelló. El primer pel desenvolupament d’estratègies de divulgació sobre el món de les abelles i la mel. El segon, que va incrementar i professionalitzar l’activitat apicultora a partir de les greus conseqüències que l’any de la gelada, el 1956, va representar per al cultiu de l’olivera. Pel que fa a volum de producció, el Perelló té actualment el més alt de tot Catalunya.

A la resta de poblacions ha desaparegut pràcticament l’activitat o es manté en uns pocs productors que combinen la recol·lecció de la mel amb altres activitats productives com el conreu de l’olivera principalment. A Benifallet, també es combina amb els productes de l’olivera i el conreu dels cítrics. A la Sénia, on hi va haver força activitat apícola durant les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta del segle XX, actualment hi ha tres apicultors majors de 80 anys que produeixen mel per al consum domèstic. A Freginals la tradició apicultora es manté amb un productor, de mitjana edat, que en produeix i n’etiqueta per a la venda. A l’Ametlla de mar i al Mas de Barberans també se’n produeix.

El tipus d’arnes utilitzades van ser generalment de suro al llarg de totes les Terres de l’Ebre fins als anys cinquanta del segle XX, en què es van substituir per caixes mòbils d’estil Layens. A Arnes, les arnes més antigues que es coneixen són les de canya trenada recoberta de fang i bonyiga seca de bestiar boví per tancar les escletxes. A l’interior es posaven branques o broques per tal que les abelles construïssin els cócs o ruscs. L’inconvenient més gran d’aquest tipus d’arnes era que per crestar s’havien de destruir gairebé completament les bresques, amb la qual cosa les abelles les havien de construir de nou després de cada recol·lecció. Per crestar s’utilitzava un fumador i un espolsador o drap de tres puntes i un crestador, que era un ganxo de ferro allargat i tallant amb una punta formant angle recte. El procés d’extracció de la mel es feia posant l’arna cap per avall i situant una segona arna buida a la part superior, amb les boques encarades, per afavorir que les abelles fugissin de la primera per refugiar-se a la segona. Amb l’ajuda del fumador i copejant els costats, l’arna s’anava buidant d’abelles i l’apicultor podia treballar amb comoditat. Els cócs amb cria es tornaven a l’arna i els que contenien mel es deixaven escórrer en ribells de terrissa o s’exprimien amb les mans.

La transhumància va començar amb les arnes de suro o canya i el transport de tracció animal creant una sèrie de camins de transhumància al llarg de les Terres de l’Ebre i estenent-se a un vast territori. De la Sénia, s’anava cap a la zona de Terol mentre el transport era en burro. Una vegada es transportaven en camió, des de la Sénia anaven cap a Mequinensa i fins a Sòria buscant les diverses floracions. La mel la comercialitzaven a Almassora, Castelló, des d’on es distribuïa la major part de la producció apícola espanyola.

Els apicultors d’Arnes buscaven les floracions de taronger a Vila-real i, després, altres floracions també a les serres de Terol, a la zona de Rillo i Pancrudo. Allí hi trobaven les floracions de pipirigall (Onobrychis viciifolia) i saduritja, herba d’auliva o sajolida (satureja).  Actualment, però, la transhumància per a la flor de taronger la fan cap a Xerta i Bítem. De la zona de Bítem i Xerta i fins als anys cinquanta del segle XX pujaven en burro també les arnes de suro cap als Ports de Tortosa-Beseit per a les floracions de setembre.

Antigament hi havia una organització que agrupava els abellers en una mena de germandats en què es vetllava per la seguretat de les arnes, tot custodiant i retornant als seus propietaris les arnes desgarriades o perdudes, ja que les arnes sovint eren escampades pel territori amb el risc de ser saquejades o robades. La necessitat de vigilància va fer que els abellers s’agrupessin en una mena de comunitats ramaderes. No es coneix l’origen d’aquestes germandats, però a partir de l’augment de la inestabilitat social que representa la Reconquesta, període històric en el qual els cristians del nord de la península Ibèrica van conquerint el regne d’al-Àndalus i que va de l’any 722 al 1492, apareixen els lligallos. Aquest terme, segons Joan Coromines, és d’origen mossàrab comú en les zones del baix Ebre i el baix Aragó. Lligallo significa agrupació de ramaders, però també designa els camins ramaders de transhumància (Castellvell, 1998). A les Terres de l’Ebre, lligallo és el nom amb què es coneixen encara avui dia els camins ramaders i la llarga tradició ha deixat nombroses empremtes en la toponímia del conjunt del territori.

Aquestes organitzacions d’abellers treballaven en un mateix territori i es dotaven d’estratègies per a la gestió i protecció de les arnes. Fins la Guerra Civil espanyola, moment en què van desaparèixer pràcticament, a les Terres de l’Ebre i territoris contigus hi havia lligallos d’abellers a moltes poblacions. A Paüls, Beseit, Tortosa, Alfara de Carles, Arnes, Beseit, Morella, Traiguera, Ulldecona o el Perelló, on es fundà el 1888 un Ligajo de Colmenas, amb un total de  225 associats i 1.820 «colmenas manifestadas». A Ginestar, es documenta l’existència del Llibre de lligallo de abelles, un manuscrit de 1816 en què es parla del «Comú del Lligallo» i del «Consell del Lligallo i Lligallers» dels abellers amb el mateix sentit que té per a la resta de ramaders i descriu,

[…] se ha establit i ordenat que sia fet Lligallo o manifestació cada any per los abellers de la present Vila de Ginestar que tinguen Cases de Abelles en dit terme. (Castellvell, 1998)

El màxim responsable d’un lligallo era el lligaller, que mitjançava entre els abellers en cas de conflicte, vetllava per la seguretat de les arnes i dels afiliats al lligallo i els identificava. Cada abeller disposava del seu propi senyal o lligallo, una marca personalitzada que es gravava amb ferro roent sobre les arnes i eines de treball. Totes aquestes senyals estaven registrades i s’aplicaven càstigs severs pel robatori de les arnes.

A les Terres de l’Ebre hi ha documents històrics que ens apropen a la història de l’apicultura com El llibre dels dissenys del lligallo del Perelló, les Ordenances del lligallo de Tortosa, el Registre de Marques de Paüls, el llibre de Dissenys del lligallo d’Ulldecona o les Ordenances Municipals per a la Conservació i el Foment de les Abelles a Ulldecona.

Actualment, l’organització dels apicultors es fa en forma d’associació o cooperatives en les zones de més producció, però també hi ha formes d’organització que funcionen de manera informal entre els mateixos productors.

Processos i preparatius: 

Crestar. És el procés que comprèn els diversos procediments de la recol·lecció de la mel d'abella i inclou diverses fases que es descriuen a continuació.

Treure els quadres de les caixes. Aquest procés consisteix a treure i valorar l'estat dels quadres, observar les abelles que hi treballen, si hi ha suficient mel, si hi ha cria, si emmagatzema pol·len o si hi ha cel·les reials.

Espolsar les abelles. Consisteix a fer marxar les abelles que treballen en el quadre i es pot fer amb un raspall, tot espolsant-les a poc a poc per no danyar-les, o bé amb una tècnica que consisteix a sacsar el quadre de manera que les abelles que hi ha caiguin al fons de la caixa, tot evitant les ferides que es poden fer amb el raspall.

Transportar els quadres. Els quadres lliures d'abelles s'emmagatzemen en caixes o caixonets i es transporten amb un carretó fins al lloc on es desopercularan.

Desopercular. És el procés mitjançant el qual els apicultors treuen la capa de cera que protegeix les cel·les que emmagatzemen la mel, tot utilitzant l'espàtula, ganivet, desoperculador o desperculador.

Centrifugar. Els quadres de mel desoperculats s'introdueixen a la centrifugadora o centrífuga, una màquina que es pot accionar amb energia elèctrica però també de manera manual. Aquesta màquina és en forma de cilindre i conté uns suports interiors per als quadres, connectats a un eix. S'activa el gir de l'eix i amb aquest comencen a girar també els quadres, que per acció de la velocitat i la força centrífuga van expulsant la mel cap a l'exterior. En tocar les parets de la màquina, la mel va dipositant-se per efecte de la gravetat cap al fons de la centrifugadora. Un cop acumulada allí, la mel es pot extreure per una boca de sortida situada a la part inferior del cilindre.

Colar. La mel es fa passar per un sedàs o colador quan surt de la centrifugadora o bé quan es diposita als recipients d'emmagatzematge.

Reposar. La mel del poal es va dipositant en recipients més grans o dipòsits que serveixen per emmagatzemar-la. En aquests recipients es deixa reposar i totes les impureses que queden en suspensió a la part superior de la mel es netegen.

Envasar. Posar la mel del dipòsit en envasos de vidre o plàstic destinats a la comercialització del producte.

Distribució/consum: 
La distribució de la mel d’abella a les Terres de l’Ebre es diversa en funció de la producció de cadascun dels nuclis de població d’aquest registre i del grau de tecnificació dels apicultors, que disposen de xarxes que s’orienten tant a la venda minorista com majorista. Aquesta comercialització es duu a terme en botigues gestionades pels propis apicultors on els apicultors venen la seva pròpia mel i, en diversos casos, també altres productes propis com oli d’oliva. El cas del Perelló és excepcional i representa el municipi que més produeix a Catalunya; per tant, alguns dels apicultors d’aquest municipi distribueixen mel a tot el territori català. En altres poblacions amb pocs apicultors, aquests porten la mel a vendre en botigues especialitzades en productes naturals o productes del territori, o fan venda directa en fires. És el cas de l’apicultor de Freginals i de l’empresa de l’Ametlla de Mar, que no tenen botiga pròpia.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Els apicultors tenen coneixements que van més enllà de les tècniques de recol·lecció de la mel i tenen a veure sobretot amb el món de les abelles. Aquest insecte s’organitza i funciona de manera complexa en comunitat i els apicultors coneixen aquest comportament per tal de minimitzar l’alteració del seu funcionament normal. Han de tenir coneixements des de com s’organitzen els habitacles i cel·les en una arna fins als canvis en el comportament dels insectes en funció de la meteorologia. Les abelles, d’altra banda, es diferencien morfològicament segons la funció vital que desenvolupen en la comunitat i desenvolupen comportaments diferents segons si pertanyen a una categoria o una altra. Així, els apicultors distingeixen fàcilment les abelles reina de les obreres, els abellots o les cries. Per poder fer una bona recol·lecció de la mel, han de saber observar també el seu comportament en funció de la previsió meteorològica, ja que el comportament de les abelles indica els canvis de temps amb tres o quatre dies d’antelació. Per tant, per fer la recol·lecció és necessari esperar que faci sol, calor i bon temps i les abelles marxin en bona part a treballar pel camp i no destorbar-les quan estan refugiades a les arnes per vent, núvols o pluja. Per al benestar de les abelles, els apicultors apliquen un seguit de mesures com la situació de les arnes en llocs tan propers com sigui possible a les floracions, per minimitzar el recorregut que han de fer les abelles per obtenir el nèctar o el pol·len. També reforcen el sistema immunològic de les abelles i apliquen tractaments per evitar o tractar determinades malalties. És habitual també trobar alguna banyera vella amb aigua propera a les arnes, que fan funció d’abeuradors si l’aigua és escassa. Hi ha apicultors que afegeixen unes quantes gotes de llegiu en les banyeres i observen com les abelles aprofiten per nedar-hi i desinfectar-se de malalties.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Ganivet o desoperculador; caixa o arna; carretó; caixó; raspall; centrifugadora o centrífuga; quadre; vestuari; fumador; ganxo transportador, brescador o aixecaquadres; poal; separador, crestador o cunya.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
A les Terres de l’Ebre, els apicultors s’organitzen majoritàriament en empreses familiars de llarga tradició i produeixen i venen directament la mel o els altres productes de les abelles com pròpolis, pol·len o gelea reial, i també altres derivats com caramels o espelmes. Al Perelló, per ser hi ha situada la seu de la Cooperativa Apícola Tarragonina, que ofereix diversos serveis de tractament de la cera biològica, realitza analítiques de les mels i ofereix serveis d’assessorament als apicultors. Pel que fa a la transhumància, els apicultors mantenen una relació directa amb propietaris de finques i en la qual el més habitual és gestionar un intercanvi no monetari, popularment conegut com «baratar». El propietari cedeix la utilització de l’espai privat barata productes com mel o oli d’oliva i ametlles, si l’apicultor també combina l’activitat abellera amb el cultiu de l’olivera o l’ametller. En alguns casos, també es poden situar les arnes en espais naturals públics pagant unes taxes a l’administració competent. La Societat Cooperativa Apícola Tarragonina es va fundar el 1981 a partir de la necessitat dels apicultors de fer front a malalties de les abelles, amb l’objectiu d’agrupar els apicultors de la província de Tarragona, assessorar-los i facilitar-los l’accés a diferents productes, eines i materials per al desenvolupament de l’ofici. Està situada al municipi del Perelló i és l’única del sector apícola a Catalunya. Aquesta cooperativa és membre d’Apicat, que agrupa les diverses associacions d’apicultors de catalanes per promoure el sector apícola

Salvaguarda:

Transmissió: 
La transmissió de l’ofici d’apicultor en el context de les Terres de l’Ebre es duu a terme en l’àmbit de l’explotació familiar, de pares i mares a fills i filles. D’aquesta manera es transmeten les tècniques i els coneixements necessaris tant pel que fa a l’obtenció de la mel com al coneixement de les abelles, el seu funcionament, els coneixements sobre les floracions i el clima. En els darrers anys, també s’han desenvolupat un seguit d’activitats formatives que han contribuït a la continuïtat de l’activitat en moltes ocasions. Un fet que ha provocat l’apropament de la tradició apicultora al conjunt de la població ha estat la creació de centres interpretació, que mostren de manera didàctica el món de les abelles i l’apicultura.
Viabilitat / Riscos: 
Les abelles sempre han conviscut amb malalties, insectes i depredadors que han amenaçat la seva existència i, per això, han desenvolupat estratègies que els garanteixen la reproducció de les seves comunitats i amb les quals combaten les amenaces des de fa milers d’anys. Actualment, però, les abelles han de combatre els efectes que la contaminació, els productes químics amb els quals es tracten els conreus i l’alteració de les floracions provoquen sobre la seva activitat productora, tot esdevenint l’amenaça més severa a la qual es veuen sotmeses. La contaminació de l’aire, l’ús de productes químics als camps constitueixen un risc molt alt de desaparició de població de les abelles, que han disminuït la seva població en els darrers anys i que posa en perill la pol·linització i consegüent reproducció de les plantes amb flor. La dinàmica de grans explotacions perjudica també la producció d’alguns tipus de mel com la de flor de taronger, ja que als productors els interessa poc que es pol·linitzin els tarongers perquè se’ls fan taronges i mandarines amb pinyol i pateixen una devaluació del producte al mercat. Un altre fenomen que s’ha observat recentment tant a la població d’Arnes com el Perelló és l’aparició d’al·lèrgies i reaccions greus a la picada de les abelles entre els fills i filles dels apicultors, fet que disminueix dràsticament les seves probabilitats de dedicar-se a l’ofici. D’altra banda, l’activitat comercialitzadora de mel en general no mostra riscos evidents, ja que la demanda del producte garanteix l’activitat, sempre que la producció de mel no es vegi desafavorida pels efectes de la contaminació o l’ús de productes químics als camps de conreu.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
Per als apicultors de les Terres de l'Ebre, l'amenaça més gran és la contaminació i la dificultat que les abelles tenen per sobreviure en ambients amb presència d'elements químics. Són conscients que sense l'activitat pol·linitzadora de les abelles, la reproducció de plantes amb flor disminueix i, a menys floracions, menys mel produïda i, per tant, menys aliment per a les seves comunitats. Els apicultors s'esforcen per transmetre el valor natural que tenen aquests insectes, que són temuts en va per moltes persones i als quals no se'ls dóna la importància que tenen en els ecosistemes i en la vida de tots els éssers del planeta.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
A Arnes la producció és majoritàriament de consum domèstic i comercialització a petita escala, però el municipi ha desenvolupat diverses estratègies com el Museu de la Mel, inaugurat el 2008, i la Festa de la Mel, que congrega anualment molts apicultors que promocionen la seva mel, així com la promoció de rebosteria tradicional elaborada amb mel o l’elaboració artesana d’espelmes de cera d’abella. El Perelló és el principal poble productor de Catalunya i celebra Firabril, la fira de la mel i l’oli, que té el seu origen en la fira agrícola i ramadera que es va iniciar el 1882. En el context de la fira, el Perelló celebra el concurs de mel més antic de l’Estat espanyol amb trenta-una edicions el 2016.
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 
A Arnes es va crear el 2008 el Centre d’Interpretació i Museu Municipal de la Mel amb la intenció de divulgar de manera didàctica els coneixements entorn de l’apicultura com a element tradicional de la població. El 2016 es realitza una renovació dels materials i continguts i algunes reformes de l’espai per millorar-lo. Des de l’any 2003 se celebra anualment la Festa de la Mel, que reuneix diversos productors que poden promocionar-se. Al Perelló, l’empresa privada Mel Múria va engegar el Centre d’Interpretació Apícola, també amb objectius didàctics. Al mes d’abril, el municipi celebra Firabril, una fira de producte local on la mel i l’oli d’oliva són els protagonistes.

Recursos associats:

Imatge/PDF: 
  • Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 3
    Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 3
  • Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 5
    Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 5
  • Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 9
    Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 9
  • Instruments per treballar amb les arnes. Recol·lecció de la mel d'abella 15
    Instruments per treballar amb les arnes. Recol·lecció de la mel d'abella 15
  • Desopercular. Recol·lecció de la mel d'abella 22
    Desopercular. Recol·lecció de la mel d'abella 22
  • Cavallet desoperculador i centrifugadora. Recol·lecció de la mel d'abella 21
    Cavallet desoperculador i centrifugadora. Recol·lecció de la mel d'abella 21
  • Desopercular. Recol·lecció de la mel d'abella 25
    Desopercular. Recol·lecció de la mel d'abella 25
  • Cel·les d'emmagatzematge de mel. Recol·lecció de la mel d'abella 30
    Cel·les d'emmagatzematge de mel. Recol·lecció de la mel d'abella 30
Fitxer d'àudio relacionat: 

Informació tècnica:

Data realització : 
divendres, May 6, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, May 6, 2016
dimarts, February 7, 2017
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Els informants han estat homes i dones apicultors que han participat activament i amb molt d'interès en l'aportació de dades per a aquest registre. Els nostres referents han estat les empreses familiars de Cal Santo d'Arnes, Vallespí de Benifallet i Casanova Borrell del Perelló.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Des de temps immemorials, els homes i les dones han aprofitat els recursos que l’entorn més immediat els ha ofert i els han domesticat. La recol·lecció de la mel d’abella és una d’aquestes activitats que s’inicià en la prehistòria com una pràctica de recol·lecció silvestre i amb el temps s’ha anat domesticant fins a convertir-la en una activitat ramadera, en què el control i la cria de les comunitats d’abelles asseguren la producció de la mel i altres productes que s’extreuen de l’apicultura, en un espai determinat per les persones. En alguns llocs del món, avui dia, l’obtenció de mel d’abella continua sent una pràctica lligada a la recol·lecció, en la qual els membres de la comunitat cerquen la mel allà on les abelles fan les bresques. En són exemples vius els anomenats «caçadors de mel» de la tribu Gurung al Nepal, que recullen la mel de les bresques silvestres que troben a les muntanyes de l’Himàlaia, o els «caçadors de mel» de Borneo i Sumatra, els quals utilitzen les mateixes tècniques que fa 12.000 anys. Dels productes que s’extreuen de les bresques i arnes, la mel n’és el més abundant, però també hi trobem el pròpolis i la gelea reial, dels quals també se’n poden fer derivats que s’utilitzen per a la cura de la salut. La cera ha estat tradicionalment un producte molt preuat com a impermeabilitzant i com a aglutinant en l’elaboració de cosmètics i ungüents. D’altra banda, la mel, que actualment es consumeix com un edulcorant saludable, alternatiu als sucres refinats, tenia tradicionalment unes propietats que en bona part s’han evaporat de l’imaginari cultural de la societat. Les seves propietats curatives i saludables es documenten des de fa segles i han generat una tradició que es veu reflectida en pràctiques que a les Terres de l’Ebre són costum avui dia, com la dissolució de mel en suc de llimona per ser ingerida amb l’objectiu d’atenuar les afonies o curar el mal de gola i els refredats. La rebosteria tradicional també forma part d’aquest llegat amb el cóc de mel, les borraines amb mel o les paracotes o figues fregides, però també en begudes com l’aiguardent de mel. La tradició oral també té una herència en l’activitat abellera amb històries o refranys que es transmeten de generació en generació. A Arnes es conta que durant algun dels setges que va sofrir, les arnes es col·locaven estratègicament a l’exterior de la muralla per utilitzar-les com a arma defensiva. En la toponímia, també hi trobem la seva impremta en els Canalets de les Abelles i les Puntetes de les Abelles, un barranc i unes crestes de roca del riu Algars, o el Cul d’Abella, lloc on es troben els termes d’Horta de Sant Joan, Alfara de Carles i Arnes. Fins i tot el nom de la població d’Arnes denota una llarga tradició apicultora.