Salut, alimentació, gastronomia

(aliment, recepta, cura o remei)
(en tots els camps)

Els dolços de Pasqua

A les Terres de l’Ebre es produeix per Pasqua una gran varietat de dolços, gormanderies ensucrades com els ous i les mones de Pasqua, les farinoses, els cócs amb mel, les manjoies o els reganyats.

A diferència del que es manifesta a la resta del territori català, la seva elaboració destaca pel desús de la mantega i pel costum d’emprar espècies com la matafaluga i el celiandre, ingredients que beuen de la influència de la cultura islàmica, present al territori durant 900 anys.

En la seva diversitat, destaca el fet de produir dolços diferents segons la zona, i de preservar i generar la convivència entre les receptes més tradicionals i les més modernes, com així s’evidencia en l’elaboració de les diverses tipologies de mones.

Descripció data de realització/periodicitat: Els dolços de Pasqua, com així indica l’enunciat, s’elaboren principalment per les dates assenyalades de diumenge i dilluns de Pasqua. Tanmateix, és habitual cuinar-los durant tota la Setmana Santa i assaborir-los també en aquests altres dies.

Les fórmules, les oracions i les pràctiques curatives

A les Terres de l’Ebre conviu un pluralisme assistencial basat en la raó i la lògica —la ciència sanitària— i una medicina sincrètica constituïda per l’empirisme, les creences magicoreligioses i la superstició. Aquesta darrera conjunció es fonamenta en el simbolisme per formació espiritual, religiosa, esotèrica i energètica; en l’empirisme de la fitoteràpia —el tractament de malalties mitjançant l’ús de plantes o substàncies vegetals—; en la pràctica de l’osteopatia i la quiropràctica, o sigui, la cura de malalties articulars i òssies a través de la manipulació, i en l’atribució de característiques sobrenaturals o ocultes a esdeveniments i fets, inexplicables o irracionals. D’acord amb això, al territori es duen a terme pràctiques curatives, fórmules i oracions a càrrec d’un mateix, d’una altra persona o a mans d’individus amb el do de curar de gràcia, que busquen prevenir, protegir o guarir els dolors espirituals, físics i psíquics.

Descripció data de realització/periodicitat: Hi poden haver pràctiques que s’exerceixen en moments puntuals. Per exemple: a la nit de Sant Joan.

Els aiguardents, licors i altres destil·lats tradicionals

L’elaboració i el consum d’aiguardents, licors i altres productes, fruit de la destil·lació o maceració, ha estat habitual al territori, en concret a les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, determinat per l’extensió i la importància de la producció vitivinícola i a la vegada pel coneixement i el treball de les plantes del medi.

Actualment l’aiguardent és un producte que, tot i que continua produint-se, es fa més en l’àmbit privat en petits alambins i no de la brisa, sinó del vi. Tot i això, el més habitual és l’elaboració de licors mitjançant el procés de maceració després de comprar l’aiguardent.

El consum, antigament tan habitual en l’àmbit agrari i quotidià, actualment s’ha concentrat en actes festius, romeries o festes en què el fet de menjar pren un paper rellevant. Aquest consum també s’acompanya del valor que pren com a objecte d’intercanvi. És l’aiguardent com altres licors, elaborats de forma casolana, un producte utilitzat en la definició de llaços i relacions socials, ja que és comú tenir-ne o fer-ne tant per compartir i oferir als convidats com per regalar-lo als amics o gent coneguda.

Descripció data de realització/periodicitat: Quan l’aiguardent es feia amb la brisa, fruit de la premsada del raïm per fer vi, el temps d’elaboració depenia del fet de tenir aquesta matèria primera de setembre a novembre. En el cas que s’elabori l’aiguardent directament del vi, aquest procés no té una temporalitat determinada.

La cuina de l'arròs al Delta

En un entorn paisatgístic de gran riquesa biològica i diversitat faunística i florística com és el Delta de l’Ebre, s’introduí al segle XIX el conreu extensiu de l’arròs. Aquesta mesura s’acompanyà de la colonització deltaica i la progressiva construcció d’una gastronomia identitària vinculada amb el paisatge, els seus recursos i el seu desenvolupament agrícola. La paral·lela producció d’hortofructicultura i ramaderia, la pràctica de la caça i la pesca i l’extensió dels cultius aqüícoles han estat els factors que han contribuït a elaborar un receptari que té en l’arròs el seu segell de distinció. 

Descripció data de realització/periodicitat: L’arròs és un producte que pot ser consumit durant tot l’any; tanmateix, són els ingredients dels quals s’acompanyen algunes receptes el fet que pot determinar parlar d’una temporalitat concreta. Mètodes diversos de conservació com la salaó o la congelació permeten, però, poder-los assaborir tot l’any, si així es considera.

Pàgines