Manifestacions musicals i sonores

(en tots els camps)

La jota cantada improvisada

La jota cantada improvisada és una expressió musical amb una identitat pròpia a les Terres de l’Ebre. De nou, i cada cop amb més força, la imatge d’un cantador, que improvisa acompanyat d’una rondalla, torna a ser habitual en festivals, festes majors o celebracions públiques com ara fires, i també —tot i que no tant— en celebracions de caràcter privat.

La jota cantada improvisada forma part d’un tot que és la jota. Tot i aquesta consciència d’unitat, el ball i el cant en alguns moments han evolucionat en paral·lel. Això implica que, exceptuant alguns casos, és habitual que els enversadors actuïn amb la rondalla i no hi hagi balladors, i que a les trobades en què es balla hi trobem músics i balladors però no enversadors.

La jota cantada improvisada a les Terres de l’Ebre es compon de quartets de sis versos (o paraules) heptasil·làbics amb rima assonant o consonant que el cantador improvisa segons el context, la destresa, la informació que rep o té dels qui l’envolten i la intenció de la cantada, més institucional o més lúdica.

El context de l’actuació amb les variants que comporta que sigui una festa major, una fira, una vetllada, un restaurant o una celebració privada, cantador i músics habitualment tenen un esquema que repeteixen i que serveix per començar i acabar. Les primeres paraules o versos sempre són de presentació i agraïment davant del públic, i les últimes paraules de cada intervenció i del final sempre s’anuncien, són la despedida.

Les cançons de bres i infantils

Les cançons tradicionals infantils i de bressol es caracteritzen per ser composicions transmeses oralment de generació en generació. Es tracta de peces, variacions en música i lletra que s’interpreten d’una manera o altra segons població, època i intèrpret. D’aquesta manera, succeeix que a les Terres de l’Ebre s’identifiquen com a pròpies composicions reproduïdes també en altres indrets del territori català. La raó d’aquesta acceptació és l’adaptació al subdialecte tortosí i, en alguns casos, a les particularitats musicals i a les referències de lletra, vinculades amb el territori. Malgrat tot, també s’interpreten composicions considerades autòctones. Aquestes cançons de bres i infantils s’han anat transmetren al llarg dels anys.

Les corals, els cors i els orfeons

Els cors, les corals i els orfeons són entitats culturals vertebradores del territori. Algunes originàries des de principis del segle XX, com són l’Orfeó Tortosí (1905) i l’Orfeó Ulldeconenc —antigament Orfeó Montsià (1922)—, foren creades sota la influència de les formacions claverianes, en un esforç per fer arribar la música a les classes treballadores i a partir de l’impuls de l’aparició de l’Orfeó Català, en el context romàntic de la Renaixença, un moviment social i cultural de revitalització, i de creació del sentiment de catalanitat, a partir de la llengua i les arts en general. 

Des d’aleshores, a la demarcació han anat apareixent nous conjunts corals que destaquen perquè són espais de socialització i creixement individual i col·lectiu. A través de les seves cançons s’expressen una gran varietat de missatges, declaracions musicals que abasten des de reafirmacions identitàries locals fins a reivindicacions populars; però també es constata que són organitzacions culturals plurals i diverses, musicalment parlant. En deixa constància el repertori que interpreten, un ventall de partitures riques i variades que van de la música tradicional als estils més moderns d’aquí i d’allà.

La jota ballada

La jota ballada forma part d’un tot que és la jota. Música, cant i ball s’expressen a les Terres de l’Ebre i pel seu arrelament i desenvolupament ens permeten diferenciar-los; i, tot i la seva estreta relació, parlar-ne per separat: la jota ballada i la jota cantada o versada. 

La jota ballada és un ball propi de les Terres de l’Ebre, tant per l’arrelament històric com pel grau d’identificació que existeix entre aquest ball i la població, ja que es ballava en un context festiu i lúdic. És un ball que actualment, a part de continuar formant part d’aquest context de la festa a la plaça, també es balla en altres esdeveniments com trobades o fires d’exaltació d’un producte local. En aquests contextos firals la jota ballada, sovint, pren una vessant més d’exhibició o espectacle que de pràctica ludicofestiva.

Els trets principals de la jota ballada són els següents: un ball que s’executa en parella, en el qual home i dona estan encarats entre si i hi ha dues maneres d’ordenar-se en l’espai de ball, una en què les parelles formen un cercle i els músics se situen al centre, i una altra en què les parelles formen dues files en paral·lel i els músics són a un costat de la plaça. El picat d’un, dos o tres, les mudances i els moviments que la configuren són els aspectes que diferencien la jota de cada poble; a part de l’element musical, que també, en alguns casos més o menys arrelats que altres, es diferencia i permet parlar de tipus de jota diferents. 

Les orquestres de ball

A les Terres de l’Ebre una de les figures clau en el context festiu i musical des de principis del segle XX i fins avui és el que actualment coneixem com a orquestra de ball.

Fins al segle XX les orquestres de ball, la major part, estaven formades per músics provinents de la banda de música municipal. Avui continuen presents en la memòria col·lectiva i en algun cas, encara, pels escenaris de les festes majors del territori. Algunes sorgeixen a partir de la segona meitat del segle XX, en les dècades dels setanta i vuitanta.

Junior’s, Los del Ebro (avui Tangara), la Cimarrón, Orquestra Europa, La Pensilvania i Atalaia són algunes de les que, tot i els canvis de músics i adaptacions, es troben en actiu i representen un model musical que, tot i que avui està més generalitzat i homogeneïtzat, continuen tenint referents propis com és el cas de la cançó “La perla preciosa”, que es manté, en la versió de pasdoble feta pels Junior’s, com a referent identitari per a zones concretes, com ara les comarques del Montsià i Baix Ebre.

Les colles de gaiters, grallers i dolçainers

Les colles de gaiters, grallers i dolçainers formen part del teixit associatiu de bona part dels municipis de les Terres de l’Ebre. La seva activitat està estretament vinculada al context festiu de la zona del seu municipi i amb la seva música acompanyen diversos actes festius com les cercaviles, els balls de gegants, la presentació de les pubilles, alguns balls tradicionals i altres manifestacions festives.

A les Terres de l’Ebre, sabem de la presència de la gaita i el tambor com a mínim des del segle XVII. Les seves funcions i format (conjunt de dos músics, gaiter i tamborer) es manté quasi intacta fins els primers anys de la dècada de 1980-1990. És en aquest moment que es produeix un canvi, d’una banda, amb l’arribada des del País Valencià, del nou concepte de colla de dolçainers formada per molts músics, i d’altra banda, amb la influència dels grups d’animació amb música de gralles de les comarques centrals de Catalunya. Durant aquesta dècada es produeix una efervescència que transforma el concepte de música popular tradicional. A dia d’avui, el format tradicional de la parella de gaiter i tabaler ha derivat en les colles de dolçainers i grallers que formen part del dia a dia festiu de les Terres de l’Ebre.

Les bandes de música

Les bandes de música i les seves entitats constitueixen un element vertebrador i de cohesió social, un fenomen organitzat i estructurat.

Originàries des del segle XIX, tal com avui dia les coneixem, són representacions identitàries dels seus municipis, tant si es tracta de bandes municipals, és a dir, que depenen d’un ajuntament; com si formen part, cosa que succeeix en la major part dels casos, d’una societat musical. En continu procés d’adaptació i reconstrucció en la seva configuració musical i en el seu repertori, les bandes de música recreen, adapten, transformen i actualitzen el patrimoni musical, tot esdevenint un element indispensable en un gran nombre de manifestacions i celebracions ebrenques, tant de caire civil com religiós.