Formes de sociabilitat col·lectiva i d'organització social

(en tots els camps)

El Celler Cooperatiu de Gandesa

El Celler Cooperatiu de Gandesa, oficialment Cooperativa Agrícola Gandesa Soc. Coop. Catalana Ltda., està conformat per 455 socis, dels quals uns dos-cents en són socis actius, que s’organitzen en diverses seccions per tal que la producció de vi assoleixi la qualitat acordada i pugui formar part de la Denominació d’Origen Terra Alta. Entre les diverses seccions i òrgans de funcionament hi ha el Consell Rector i el Consell de Vigilància, i l’Assemblea General, que és l’òrgan amb capacitat de decisió. A més de les funcions pròpiament productives del celler, també disposen de l’Agrobotiga i l’Oficina d’Informació, que donen visibilitat als productes i compleixen una funció de difusió turística del sector. L’edifici seu de la cooperativa és una obra modernista de Cèsar Martinell i es va construir durant els anys 1919 i 1920 a jornal de vila. El celler és considerat una de les anomenades «catedrals del vi», terme utilitzat per l’escriptor i referent de la literatura catalana Àngel Guimerà.
Localització: Gandesa

L'organització de l'artesania col·lectiva de la festa

Les Quinquennals d’Alcanar, Ulldecona i Sant Carles de la Ràpita; les festes majors d’Amposta, Caseres, els Muntells, Gandesa, Móra la Nova i Sant Jaume d’Enveja; el Corpus del Perelló o la festivitat de la Mare de Déu de Pallerols a la Sénia són tan sols algunes de les celebracions a les Terres de l’Ebre en què l’artesania de la festa s’elabora per mitjà de l’organització veïnal, seguidament de les relacions de parentiu. En aquestes poblacions s’ha realitzat el treball de camp, les que es detallen en la següent fitxa i en el mapa que l’acompanya. Tanmateix, altres municipis com l’Ametlla de Mar, l’EMD de Jesús, Flix, Mas de Barberans, Roquetes, Tortosa o Vinebre, per esmentar-ne alguns, també en formen part. El compromís actiu en l’àmbit públic i el sentiment de pertinença identitari són els dos fonaments i pilars de la participació. Del deure i l’obligació individual de comportar-se i actuar com a bon ciutadà, es crea amb el treball grupal un sentiment d’identitat col·lectiva i cultural comuna. D’aquesta manera, participar en l’elaboració de les catifes de Corpus i de la Mare de Déu de Pallerols (el Perelló i la Sénia, Sant Carles de la Ràpita, EMD Jesús, Flix, l’Ametlla de Mar); les carrosses per a la romeria de la Mare de Déu del Remei (Alcanar) o per a la Festa Major de Gandesa i el Cosso Iris de Roquetes, Mas de Barberans i Tortosa; els adorns dels carrers per a la festa major i les Quinquennals (Amposta, Caseres, els Muntells, Móra la Nova, Sant Jaume d’Enveja, Vinebre, entre d’altres; i Alcanar, Sant Carles de la Ràpita i Ulldecona), legitima la pertinença a la comunitat, independentment de l’origen de la persona.

Els hereus i les pubilles: representacions locals de la festa

A les Terres de l’Ebre, en el context de les festes majors, és cada cop més habitual veure les pubilles i els hereus assistint i presidint tots els actes com a representants del poble i de la generació que aquell any arriba als divuit anys. Depenent del municipi i de la tradició local que hi ha, la funció de pubilla implica un seguit d’actes i responsabilitats davant de la comunitat que també determina la configuració del mateix grup de pubilles i hereus, tant si són tota una generació, quintos i quintes, o un grup seleccionat prèviament. Actes com el repartiment de panoli, un fet clau per a les pubilles de ciutats com Tortosa i Roquetes, el cap de dansa a ritme de jota, com veiem amb les pubilles de Benifallet i Paüls, o a ritme de vals a Mas de Barberans, presidir l’arribada a la tribuna de les curses de rucs i cavalls a Ascó o a la Sénia, anar amb la carrossa fins al santuari en romeria com succeeix a Alcanar o arribar-hi acompanyant autoritats i la bandera com veiem a Flix. És una figura present i representativa que s’ha generalitzat a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX però que, a la vegada, als pobles amb més tradició, és la continuïtat de la figura de les reines de les festes, institució que en alguns municipis té més de cinquanta anys o gairebé cent, com a Tortosa, i que exaltava la figura de la dona jove davant de la comunitat.

Les colles de gegants

A les Terres de l’Ebre, com succeeix amb el bestiari, la presència de gegants i nanos té el seu origen en la celebració de les representacions fantàstiques i bíbliques, amb personatges primer com Goliat i després lligats a la festivitat del Corpus. Amb els anys els gegants prenen rellevància per si mateixos i participen de les celebracions amb cercaviles i actes públics diversos relacionats amb les festes majors i més recentment trobades geganteres. A les Terres de l’Ebre la presència de gegants de manera continuada, a part del cas de la ciutat de Tortosa, la trobem de manera significativa a Tivissa, on es conserven en actiu els únics gegants centenaris del territori ebrenc. També a ciutats com Amposta hi ha referències de la presència de gegants, dins del context de la festa major, des de principis del segle XX. El cas de Tortosa els gegants a la ciutat ja estan referenciats al segle XIV. Tot i això un dels elements canviants ha sigut el model com s’ha organitzat tradicionalment el grup de persones al voltant dels gegants, tant els qui els porten com els qui acompanyen amb nanos o la música. Tradicionalment lligats als ajuntaments, des de fa trenta anys, influenciats per models exògens, a les Terres de l’Ebre s’ha generalitzat la colla i l’ús d’aquesta denominació com a model organitzatiu al voltant dels gegants. Des de la gestió per part dels treballadors o les persones contractades de l’ajuntament es canvia a una gestió per part de la comunitat amb el suport municipal, sota el nom de colla gegantera com a model organitzatiu. Actualment a les Terres de l’Ebre hi ha identificades i amb diversos nivells d’activitat 19 colles geganteres acompanyades dels nanos o nans i de la música de dolçaines o grallers.

Les societats de caçadors

Les societats de caçadors a les Terres de l’Ebre es documenten des de principis del segle XX. Tanmateix, no fou fins a finals de la dictadura del general F. Franco amb la Llei de Caça número 1/1970 i el seu reglament (Decret número 506/1971) quan aparegueren la majoria de les entitats. Des d’aleshores es començà a regular una cultura cinegètica que tenia en els mètodes tradicionals ebrencs un mode de subsistència i que posteriorment es va combinar amb el gaudi i la gastronomia, amb un fort component social. Actualment, el patrimoni natural del territori segueix oferint la possibilitat de capturar diverses espècies de caça major, menor i aus aquàtiques, així com l’Administració pública permet el manteniment d’algunes modalitats pròpies de la zona. Tanmateix, no seria possible dur-les a terme si no hi hagués una gestió de conservació, manteniment i organització de l’espai i la cacera que recau, en part, en les societats de caçadors. El rol que desenvolupen aquestes entitats, fortament arrelades a la demarcació, és determinant per al compliment de les normatives vigents i per al desenvolupament i la recuperació dels mètodes tradicionals.