Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

La producció de la mel d'abella

Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 1

L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.

Els sistemes de pesca marítima

Les Terres de l’Ebre, per la seva extensió territorial i característiques geogràfiques, acullen cinc ports on amarren les embarcacions de pesca marítima d’arts menors i majors: les Cases d’Alcanar (Alcanar), Sant Carles de la Ràpita, Deltebre, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar. Pel volum d’embarcacions i pesca, el de Sant Carles de la Ràpita i el de l’Ametlla de Mar són els més importants.

Són ports en què històricament s’han practicat les diverses arts de pesca marítima, que en major o menor mesura, amb els canvis pertinents, continuem trobant representats als ports ebrencs. Arts menors o també conegudes com a arts artesanals, representades pels pescadors de tresmall, la llum, el palangre, la nansa o els marisqueig a la zona del delta de l’Ebre.

A la vegada, amb un pes important pel volum de pesca que capturen i la població que ocupen laboralment parlant, hi ha les embarcacions d’arrossegament, l’art major més estès. Són el resultat de l’evolució de les tradicionals embarcacions del bou que han existit i amb la introducció dels motors en milloren la captura gradualment. És un art major que treballa amb un sistema altament mecanitzat i gairebé industrialitzat de producció que dóna alt rendiment, un sistema cada cop més diferenciat de les arts artesanals que continuen estant representats per arts menors.

Un coneixement i ofici, el del pescador, que ha sofert transformacions importants en els últims cinquanta anys, tant pel tipus d’embarcacions i eines (les arts) utilitzades com en la relació de la comunitat amb la mar, els ports i les seves infraestructures. Un sector que reuneix coneixements diversos al seu voltant com els armadors de sàrsies o el relacionat amb la distribució, com són els arrieros. Transformacions que, tot i això, no han fet minvar la rellevància del sector i de la mar tant en el teixit productiu com en la memòria i construcció de la identitat d’aquesta part del territori ebrenc, la del litoral del Montsià i el Baix Ebre.

L'ofici de les llatadores de pauma

La pauma, el margalló, és una variant de la palmera que podem trobar a les Terres de l’Ebre. És l’única variant de palmera autòctona que trobem a Europa. Comuna a les Terres l’Ebre, de la qual se’n té constància des del calcolític, la seva presència s’accentua a la zona dels Ports i la serra del Montsià, on encara avui a les poblacions del Mas de Barberans, els Reguers, Alfara de Carles, Paüls i Rasquera podem trobar dones que continuen llatant i elaborant diversos objectes, per a l’ús privat o per a vendre, amb els brins de la pauma.

Llatadores és el nom que prenen les persones que trenen la pauma i elaboren la llata. La llata és la peça, el teixit, que en ser cosit entre si pren forma i ha pres forma durant molts d’anys de cabassos, sàries, cistells, senalles, estores, sarrons o fundes per a recipients de líquids.

Relacionada a l’àmbit agrari, l’economia domèstica i la mà d’obra femenina recentment ha sofert un procés d’actualització i transformació en la producció i transformació. Dones joves d’aquestes poblacions han après les tècniques artesanals de les velles llatadores i, tot mantenint part de la producció tradicional, han creat nous productes adaptats als usos i els dissenys actuals. Amb aquest procés tot i les transformacions palpables que ha sofert el context de producció, distribució i consum i el coneixement associat a la planta no es perd i s’aconsegueix donar viabilitat a l’ofici.