Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

La producció de la mel d'abella

Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 1

L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.

El conreu de la vinya

Propietaris i jornalers fan la recol·lecció del raïm a una finca de Batea

Fins a mitjans del segle XX, es cultivava la vinya en poblacions de totes les comarques de les Terres de l'Ebre, però avui dia el conreu de la vinya s’estén majoritàriament per la comarca de la Terra Alta. L’objectiu principal d’aquest conreu és l’obtenció de raïm, principalment de les varietats garnatxa, macabeu i carinyena (anomenades localment també vernatxa, macameu i caranyena), destinat a l’elaboració de vi  i a altres productes derivats com vi ranci, mistela o aiguardent.

A la Terra Alta, el conreu de la vinya ve de lluny i hi ha constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, el més antic de Catalunya.

El territori es transforma i s’organitza segons les necessitats de conreu i els temps exigits pel seu treball. La verema marca un període del temps productiu que determina la forma d’entendre el cicle temporal anual. La vinya, que alhora es compagina amb la producció d’olivera, ametller i, antigament també de blat, va configurant el paisatge i l’estructura socioeconòmica actuals de la comarca, que s’emmarca en el context de la producció de vins Denominació d’Origen Terra Alta.

L'elaboració de vi

La producció de vi és l’activitat a la qual se sotmet gairebé la totalitat del conreu de vinya. A les Terres de l’Ebre, tradicionalment s’elaborava vi a les quatre comarques, però avui dia la major part de la producció es concentra a la Terra Alta, bona part de la qual es reconeix en la Denominació d’Origen Terra Alta, seguidament de la Ribera d’Ebre. En la comarca més oriental tenim constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, que és el més antic de Catalunya.

La vinya, per tant, es conrea totalment vinculada a l’obtenció d’un fruit que garanteixi la qualitat i les característiques del vi desitjades pel celler. Després de veremar, el raïm es transporta fins als cellers, on comencen els processos per a l’obtenció de vi. Aquests procediments consten principalment del premsat, la fermentació i l’estabilització i poden durar de dos a tres mesos. Se n’obté vi blanc, vi rosat i vi negre, principalment, tot i que el vi blanc és actualment el més conegut de la DO Terra Alta i es tracta d’un vi elaborat a partir de la varietat de raïm garnatxa blanca, la més antiga i ben adaptada al seu sòl i clima. A més, existeix un distintiu específic per als vins fets a partir d'aquesta varietat, la Terra Alta Garnatxa Blanca.

La Ribera d’Ebre per la seva part es distingeix per una producció més diversificada, si bé hi destaca la varietat macabeu en vi blanc. Tanmateix, la recuperació del vimblanc a la població de Vinebre i l’aposta per un treball col·lectiu de diversos cellers en l’elaboració d’un vi blanc jove dóna una veu diferenciada a aquesta zona del territori. 

El conreu de la fruita seca a la Terra Alta

A la Terra Alta el conreu de la fruita de secà representa prop del 50% de l’ocupació del territori. Principalment l’ametla, amb una presència més rellevant als termes municipals de la Pobla de Massaluca, la Fatarella i Vilalba dels Arcs, sense menystenir la presència a la resta de la comarca. L’altre producte present és l’avellana, tot i que amb una presència gairebé simbòlica, que es concentra al municipi de la Fatarella, on ha aconseguit arrelar per les característiques del territori, el sòl i les condicions climàtiques.

L’ametla ha estat un producte present a la comarca però habitualment amb un paper secundari davant cultius com l’oliva i la vinya i perquè tradicionalment tenia menys rendibilitat i implicava menys dedicació en jornals de treball. Tot i que durant anys els ametlers quedaven sovint per recollir, per la feina que comportava i el rendiment extret, amb la introducció de millors sistemes per a la plega i l’augment de producció afavorit per la implantació del sistema de regadiu per degoteig, entre d’altres motius, l’ametla ha augmentat la presència al territori i la rellevància econòmica i s’ha convertit en un fruit que n’ha millorat el rendiment.

Paral·lelament, el consum d’ametles que tradicionalment ha estat domèstic (tant crues com tractades amb diverses tècniques i receptes), serveix com a estratègia dinamitzadora a la vegada que identificadora en poblacions com la Pobla de Massaluca, on, per posar-la en valor com a producte local i amb un valor identificatiu per a la comunitat, organitzen des del 2013 cada mes d’agost la Festa de l’Ametlla. 

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.

L’ofici de margener

Les necessitats de conreu de la terra en zones amb fort pendent, el fet d’haver de netejar de pedres un terreny per fer-lo conreable, és a dir, la creació d’infraestructures per facilitar l’aprofitament de la terra i altres mancances complementàries són el punt de partida del que actualment es coneix com l’ofici de margener, un ofici que com a exclusiu era poc freqüent i habitualment eren coneixements i sabers complementaris que el pagès aprenia en el context del conreu de les terres. 

Les Terres de l’Ebre són en aquest àmbit, per la incidència de les característiques geogràfiques i geològiques, amb el relleu abrupte de zones com els Ports o la Terra Alta o amb la presència d’una superfície amb excés de pedra solta, com succeeix al pla de la Galera, un territori on la pedra en sec i el coneixement de l’ofici de margener han estat presents i s’han fet i es fan evidents en la major part del territori.

Des dels marges que aplanen pendents com els de doble cara que separen finques fins a les construccions per a l’aixopluc com cabanes, perxes, barraques o masos, o infraestructures per a l’emmagatzematge, la canalització o la cerca d’aigua, com ara anjubs, basses, sèquies o pous i, junt amb tots aquests elements, altres amb funcions productives com forns de ginebre o de pa o els pous de gel, les Terres de l’Ebre són un territori on l’ofici de margener ha estat clau per al seu creixement. 

No obstant això, aquests elements en la seva majoria s’han abandonat o s’han deixat de construir i han caigut en desús, i han perdut part de la seva funció. L’ofici de margener, que és qui conserva les tècniques constructives i d’ús de cada un dels elements enumerats, actualment se situa entre el camp i el nucli urbà. Els pocs margeners que queden en actiu, gairebé un per comarca, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l’agrari. És la construcció de marges o murs per a cases al camp o xalets amb una funció principalment estètica el que manté actiu aquest saber. Activitat, però, que, en alguns casos per falta de pràctica, va oblidant les tècniques constructives de les infraestructures o elements, com pot ser un anjub, que avui ja no són necessàries però continuen present al paisatge.