Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

La producció de la mel d'abella

Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 1

L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.

Els sistemes de pesca marítima

Les Terres de l’Ebre, per la seva extensió territorial i característiques geogràfiques, acullen cinc ports on amarren les embarcacions de pesca marítima d’arts menors i majors: les Cases d’Alcanar (Alcanar), Sant Carles de la Ràpita, Deltebre, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar. Pel volum d’embarcacions i pesca, el de Sant Carles de la Ràpita i el de l’Ametlla de Mar són els més importants.

Són ports en què històricament s’han practicat les diverses arts de pesca marítima, que en major o menor mesura, amb els canvis pertinents, continuem trobant representats als ports ebrencs. Arts menors o també conegudes com a arts artesanals, representades pels pescadors de tresmall, la llum, el palangre, la nansa o els marisqueig a la zona del delta de l’Ebre.

A la vegada, amb un pes important pel volum de pesca que capturen i la població que ocupen laboralment parlant, hi ha les embarcacions d’arrossegament, l’art major més estès. Són el resultat de l’evolució de les tradicionals embarcacions del bou que han existit i amb la introducció dels motors en milloren la captura gradualment. És un art major que treballa amb un sistema altament mecanitzat i gairebé industrialitzat de producció que dóna alt rendiment, un sistema cada cop més diferenciat de les arts artesanals que continuen estant representats per arts menors.

Un coneixement i ofici, el del pescador, que ha sofert transformacions importants en els últims cinquanta anys, tant pel tipus d’embarcacions i eines (les arts) utilitzades com en la relació de la comunitat amb la mar, els ports i les seves infraestructures. Un sector que reuneix coneixements diversos al seu voltant com els armadors de sàrsies o el relacionat amb la distribució, com són els arrieros. Transformacions que, tot i això, no han fet minvar la rellevància del sector i de la mar tant en el teixit productiu com en la memòria i construcció de la identitat d’aquesta part del territori ebrenc, la del litoral del Montsià i el Baix Ebre.