Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

La producció de la mel d'abella

Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 1

L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.

L’ofici de margener

Les necessitats de conreu de la terra en zones amb fort pendent, el fet d’haver de netejar de pedres un terreny per fer-lo conreable, és a dir, la creació d’infraestructures per facilitar l’aprofitament de la terra i altres mancances complementàries són el punt de partida del que actualment es coneix com l’ofici de margener, un ofici que com a exclusiu era poc freqüent i habitualment eren coneixements i sabers complementaris que el pagès aprenia en el context del conreu de les terres. 

Les Terres de l’Ebre són en aquest àmbit, per la incidència de les característiques geogràfiques i geològiques, amb el relleu abrupte de zones com els Ports o la Terra Alta o amb la presència d’una superfície amb excés de pedra solta, com succeeix al pla de la Galera, un territori on la pedra en sec i el coneixement de l’ofici de margener han estat presents i s’han fet i es fan evidents en la major part del territori.

Des dels marges que aplanen pendents com els de doble cara que separen finques fins a les construccions per a l’aixopluc com cabanes, perxes, barraques o masos, o infraestructures per a l’emmagatzematge, la canalització o la cerca d’aigua, com ara anjubs, basses, sèquies o pous i, junt amb tots aquests elements, altres amb funcions productives com forns de ginebre o de pa o els pous de gel, les Terres de l’Ebre són un territori on l’ofici de margener ha estat clau per al seu creixement. 

No obstant això, aquests elements en la seva majoria s’han abandonat o s’han deixat de construir i han caigut en desús, i han perdut part de la seva funció. L’ofici de margener, que és qui conserva les tècniques constructives i d’ús de cada un dels elements enumerats, actualment se situa entre el camp i el nucli urbà. Els pocs margeners que queden en actiu, gairebé un per comarca, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l’agrari. És la construcció de marges o murs per a cases al camp o xalets amb una funció principalment estètica el que manté actiu aquest saber. Activitat, però, que, en alguns casos per falta de pràctica, va oblidant les tècniques constructives de les infraestructures o elements, com pot ser un anjub, que avui ja no són necessàries però continuen present al paisatge.