Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

L’ofici de margener

Les necessitats de conreu de la terra en zones amb fort pendent, el fet d’haver de netejar de pedres un terreny per fer-lo conreable, és a dir, la creació d’infraestructures per facilitar l’aprofitament de la terra i altres mancances complementàries són el punt de partida del que actualment es coneix com l’ofici de margener, un ofici que com a exclusiu era poc freqüent i habitualment eren coneixements i sabers complementaris que el pagès aprenia en el context del conreu de les terres. 

Les Terres de l’Ebre són en aquest àmbit, per la incidència de les característiques geogràfiques i geològiques, amb el relleu abrupte de zones com els Ports o la Terra Alta o amb la presència d’una superfície amb excés de pedra solta, com succeeix al pla de la Galera, un territori on la pedra en sec i el coneixement de l’ofici de margener han estat presents i s’han fet i es fan evidents en la major part del territori.

Des dels marges que aplanen pendents com els de doble cara que separen finques fins a les construccions per a l’aixopluc com cabanes, perxes, barraques o masos, o infraestructures per a l’emmagatzematge, la canalització o la cerca d’aigua, com ara anjubs, basses, sèquies o pous i, junt amb tots aquests elements, altres amb funcions productives com forns de ginebre o de pa o els pous de gel, les Terres de l’Ebre són un territori on l’ofici de margener ha estat clau per al seu creixement. 

No obstant això, aquests elements en la seva majoria s’han abandonat o s’han deixat de construir i han caigut en desús, i han perdut part de la seva funció. L’ofici de margener, que és qui conserva les tècniques constructives i d’ús de cada un dels elements enumerats, actualment se situa entre el camp i el nucli urbà. Els pocs margeners que queden en actiu, gairebé un per comarca, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l’agrari. És la construcció de marges o murs per a cases al camp o xalets amb una funció principalment estètica el que manté actiu aquest saber. Activitat, però, que, en alguns casos per falta de pràctica, va oblidant les tècniques constructives de les infraestructures o elements, com pot ser un anjub, que avui ja no són necessàries però continuen present al paisatge.

El conreu de la vinya

Propietaris i jornalers fan la recol·lecció del raïm a una finca de Batea

Fins a mitjans del segle XX, es cultivava la vinya en poblacions de totes les comarques de les Terres de l'Ebre, però avui dia el conreu de la vinya s’estén majoritàriament per la comarca de la Terra Alta. L’objectiu principal d’aquest conreu és l’obtenció de raïm, principalment de les varietats garnatxa, macabeu i carinyena (anomenades localment també vernatxa, macameu i caranyena), destinat a l’elaboració de vi  i a altres productes derivats com vi ranci, mistela o aiguardent.

A la Terra Alta, el conreu de la vinya ve de lluny i hi ha constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, el més antic de Catalunya.

El territori es transforma i s’organitza segons les necessitats de conreu i els temps exigits pel seu treball. La verema marca un període del temps productiu que determina la forma d’entendre el cicle temporal anual. La vinya, que alhora es compagina amb la producció d’olivera, ametller i, antigament també de blat, va configurant el paisatge i l’estructura socioeconòmica actuals de la comarca, que s’emmarca en el context de la producció de vins Denominació d’Origen Terra Alta.

L'elaboració de vi

La producció de vi és l’activitat a la qual se sotmet gairebé la totalitat del conreu de vinya. A les Terres de l’Ebre, tradicionalment s’elaborava vi a les quatre comarques, però avui dia la major part de la producció es concentra a la Terra Alta, bona part de la qual es reconeix en la Denominació d’Origen Terra Alta, seguidament de la Ribera d’Ebre. En la comarca més oriental tenim constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, que és el més antic de Catalunya.

La vinya, per tant, es conrea totalment vinculada a l’obtenció d’un fruit que garanteixi la qualitat i les característiques del vi desitjades pel celler. Després de veremar, el raïm es transporta fins als cellers, on comencen els processos per a l’obtenció de vi. Aquests procediments consten principalment del premsat, la fermentació i l’estabilització i poden durar de dos a tres mesos. Se n’obté vi blanc, vi rosat i vi negre, principalment, tot i que el vi blanc és actualment el més conegut de la DO Terra Alta i es tracta d’un vi elaborat a partir de la varietat de raïm garnatxa blanca, la més antiga i ben adaptada al seu sòl i clima. A més, existeix un distintiu específic per als vins fets a partir d'aquesta varietat, la Terra Alta Garnatxa Blanca.

La Ribera d’Ebre per la seva part es distingeix per una producció més diversificada, si bé hi destaca la varietat macabeu en vi blanc. Tanmateix, la recuperació del vimblanc a la població de Vinebre i l’aposta per un treball col·lectiu de diversos cellers en l’elaboració d’un vi blanc jove dóna una veu diferenciada a aquesta zona del territori. 

L'ofici de les llatadores de pauma

La pauma, el margalló, és una variant de la palmera que podem trobar a les Terres de l’Ebre. És l’única variant de palmera autòctona que trobem a Europa. Comuna a les Terres l’Ebre, de la qual se’n té constància des del calcolític, la seva presència s’accentua a la zona dels Ports i la serra del Montsià, on encara avui a les poblacions del Mas de Barberans, els Reguers, Alfara de Carles, Paüls i Rasquera podem trobar dones que continuen llatant i elaborant diversos objectes, per a l’ús privat o per a vendre, amb els brins de la pauma.

Llatadores és el nom que prenen les persones que trenen la pauma i elaboren la llata. La llata és la peça, el teixit, que en ser cosit entre si pren forma i ha pres forma durant molts d’anys de cabassos, sàries, cistells, senalles, estores, sarrons o fundes per a recipients de líquids.

Relacionada a l’àmbit agrari, l’economia domèstica i la mà d’obra femenina recentment ha sofert un procés d’actualització i transformació en la producció i transformació. Dones joves d’aquestes poblacions han après les tècniques artesanals de les velles llatadores i, tot mantenint part de la producció tradicional, han creat nous productes adaptats als usos i els dissenys actuals. Amb aquest procés tot i les transformacions palpables que ha sofert el context de producció, distribució i consum i el coneixement associat a la planta no es perd i s’aconsegueix donar viabilitat a l’ofici.

Els oficis de canyisser i cisteller

A les Terres de l’Ebre, els oficis de cisteller i canyisser s’han exercit principalment entorn del riu Ebre i en el seu context geogràfic (zones humides).

L’apropiació i l’ús de les fibres vegetals com la canya, el vimen (vímet en català estàndard) o la sarga, entre d’altres, han propiciat el desenvolupament d’una activitat productiva estretament vinculada a les tasques del camp, la pesca i la llar a tot el territori. Des de l’entrada del plàstic, però, la situació d’aquests oficis a la demarcació està en regressió. El sistema de valors actuals de la societat i la competència del mercat global a preu baix condueixen a la desaparició d’aquest mode de vida construït des de la relació de l’ésser humà amb el medi ambient.

Localització: Ascó, Pinell de Brai, el, Aldover