Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

La producció de la mel d'abella

Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 1

L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.

L’elaboració d’oli d’oliva

A les Terres de l’Ebre la producció d’oli d’oliva és tant un producte com el reflex d’un sistema productiu que està arrelat a gran part del territori i s’ha adaptat a les transformacions i necessitats que s’han plantejat en el context local i comercial.

Transformacions que a la vegada que han deixat en un segon pla eines i infraestructures comunes com els molins de força de sang, les premses de giny, de barra i les hidràuliques i les piques de decantació per introduir sistemes altament mecanitzats, han afavorit una producció més curada i controlada en benefici de la qualitat del producte, l’oli d’oliva.
Actualment i majoritàriament mitjançant les dues denominacions d’origen protegides que existeixen a les Terres de l’Ebre, la DOP Terra Alta i la DOP Baix Ebre - Montsià, el producte es distribueix al mercat internacional i estatal per ser venut tant amb el segell i etiquetat que el reconeix com a oli d’oliva verge extra, com a la vegada i una part important de la producció, es distribueix i ven a granel.

El rall i la pesca d’aigua dolça i salobre al delta de l’Ebre

Pesca amb rall (17)

El paisatge del riu i el delta de l’Ebre ha propiciat unes relacions de les persones amb el seu entorn que han condicionat el desenvolupament de tècniques d’aprofitament dels recursos naturals que, en molts casos, han estat poc variades al llarg dels segles. Les tècniques de pesca d’aigua dolça en són un exemple. Tenim documentada la utilització del rall i els altres ormejos d’aigua dolça des del segle XIV. Alguns arts ja han desaparegut, però altres continuen utilitzant-se avui dia per a la pesca en l’entorn de les basses i el riu Ebre. El rall és una xarxa en forma circular per pescar en aigües de poca profunditat estesa per gairebé la totalitat del mediterrani i utilitzada per tot el món. 

L'ofici de barraquer al delta de l'Ebre

Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional documentada des de l’edat mitjana. Aixecades en equilibri amb l’entorn paisatgístic, són edificades utilitzant els elements autòctons naturals de la zona com la canya —que quan era d’olivera calia aconseguir fora del delta—, el fang i la brossa. 

Habitatges d’ús comú i general des d’almenys l’edat mitjana, van tenir la seva època de major expansió entre finals del segle XIX i principis del XX quan es desermà el Delta i s’inicià el treball del cultiu de l’arròs, posteriorment s’abandonaren a finals dels anys 1960 i els anys 70 quan les millores socioeconòmiques conduïren a la construcció de casetes i masos i els mitjans de transport que van escurçar les distàncies entre els arrossars i els habitatges familiars facilitaren l’emigració a zones urbanes.

No va ser fins als anys 90 quan es recobrà l’ofici de barraquer i la de barraques. Per aleshores, els professionals les adaptaren als nous temps. El seu treball de recuperació juntament amb la preocupació per la conservació del patrimoni popular del delta de l’Ebre, per part de tècnics en diversos camps, afavorí la patrimonialització de les barraques i altres aspectes culturals del Delta de l’Ebre des de la seva revaloració, social, cultural i paisatgística.

Element arquitectònic del patrimoni popular de les terres de l’Ebre, són un símbol identitari del delta de l’Ebre.  

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.

L’ofici de saurins

En un territori de secà l’aigua és un bé clau per a l’aprofitament i conreu de les terres. Així com es defineixen sistemes organitzatius per fer arribar l’aigua a una o altres zones de conreu, hi ha persones que tenen la capacitat i els coneixements que els permeten trobar aigua per a ús individual o comunitari.

El saurí atresora un saber que històricament ha permès trobar l’aigua per fer pous i fonts, que després, mitjançant una sènia o poals, permetia extreure i fer conreable un jornal. Un coneixement qüestionat sovint perquè es nodreix d’una part mística i sensorial difícil d’explicar i de demostrar. Tot i això, com expressen els mateixos saurins, si encara n’hi ha deu ser perquè en troben, d’aigua. 

Històricament la necessitat d’aigua fa que la figura del saurí hagi estat rellevant a les Terres de l’Ebre i, per tant, tot i que actualment ha quedat relegada per les millores tecnològiques o l’arribada d’aigua amb sistemes alternatius o de reg, té un pes important en la població ebrenca més relacionada amb l’àmbit agrari. 

Localització: Fatarella, la, Santa Bàrbara