Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

El rall i la pesca d’aigua dolça i salobre al delta de l’Ebre

Pesca amb rall (17)

El paisatge del riu i el delta de l’Ebre ha propiciat unes relacions de les persones amb el seu entorn que han condicionat el desenvolupament de tècniques d’aprofitament dels recursos naturals que, en molts casos, han estat poc variades al llarg dels segles. Les tècniques de pesca d’aigua dolça en són un exemple. Tenim documentada la utilització del rall i els altres ormejos d’aigua dolça des del segle XIV. Alguns arts ja han desaparegut, però altres continuen utilitzant-se avui dia per a la pesca en l’entorn de les basses i el riu Ebre. El rall és una xarxa en forma circular per pescar en aigües de poca profunditat estesa per gairebé la totalitat del mediterrani i utilitzada per tot el món. 

El conreu de l'arròs al delta de l'Ebre

Al delta de l’Ebre no és fins al segle XIX quan l’arròs va iniciar el procés d’expansió i, principalment, gràcies a l’aprofitament agrícola del canal de la Dreta de l’Ebre i del canal de l’Esquerra de l’Ebre (inicialment projectats per a la navegació), a partir dels quals es va anar estenent un extens entramat de distribució i desguàs que va permetre fer cultes bona part de les terres del Delta. Des de llavors, l’expansió ha continuat i actualment gairebé el 70% de les terres cultes del Delta produeixen arròs.

L’arròs ha estat i continua sent el producte que millor s’adapta a les condicions del Delta. D’aquesta manera, durant els últims 150 anys el conreu de l’arròs ha determinat les característiques del paisatge, el cicle vital i laboral dels habitants del Delta, l’ocupació i la distribució del territori i la forma d’organitzar-se. Cooperatives, la Cambra Arrossera d’Amposta, agrupacions d’industrials arrossers, comunitats de regants, sindicats, els nuclis de població, la vida a les barraques aïllades, la sega i la plantada manual o mecànica, etc., organitzacions, estructures, tècniques que construeixen, aprenen i transmeten els habitants del Delta i la població arribada d’altres indrets com les poblacions d’interior del territori, i també del País València i altres zones de l’estat.

Un conreu que, lluny de ser estàtic, a causa de la seva importància econòmica, està i ha estat lligat a contínues transformacions, dinamisme que es fa evident en les tècniques de conreu, anivelladores amb làser, sembradores i recol·lectores que substitueixen les colles de plantadors, segadors, i com la xaruga, l’animal (egua, cavall o matxo) o el post o les taules de tall o de revoldre, la falç, que junt amb la mà i la tracció animal del matxo, eren les eines principals. Tot i això, avui el conreu de l’arròs continua definint un paisatge i una realitat social, econòmica i cultural dels habitants del delta de l’Ebre i les zones confrontants de les Terres de l’Ebre.

Localització: Montsià, Baix Ebre

L'hortofructicultura familiar

Combinació d'horta i cítrics. L'hortofructicultura de consum familiar 15

L’hortofructicultura de consum familiar és el conreu combinat d’hortalisses i arbres fruiters que es destinen principalment per al consum domèstic. A les Terres de l’Ebre, aquesta pràctica ve de tradició islàmica i es manifesta amb la nombrosa presència de sénies i masos amb una petita extensió d’horta i fruiters conreats amb l’objectiu principal d’alimentar la família, que podia habitar en el mateix lloc i molt sovint complementar els ingressos familiars amb la venda de l’excedent. Al llarg del temps, aquest sistema de subsistència ha anat canviat i ha marcat el territori amb diverses particularitats que podem observar en el nostre paisatge i en els nostres modes d’alimentació.

El conreu de l’olivera

L’olivera i el seu conreu són un dels coneixements i oficis que, juntament amb els que es relacionen amb la vinya, l’arròs i els arbres fruiters d’horta, han determinat el desenvolupament social, econòmic i paisatgístic de les Terres de l’Ebre. Estesos per bona part del territori amb varietats diferents com la farga, la morruda, la sevillenca o l’empeltre, l’olivera i el seu conreu han estat un retrat de les transformacions que el sistema productiu i agrari ha experimentat al territori.

De la memòria de les plegadores d’olives que recollien les olives caigudes pel vent, escarrades o perquè ja estaven madures a les borrasses, a les vibradores, hi ha hagut canvis no només tècnics sinó contextuals i productius. El conreu de l’olivera s’adapta a les condicions del mercat i consum, és un referent identitari i continua sent un sector clau del sector productiu del territori. 

Tot i la homogeneïtat territorial, existeixen diferències que es fan evidents en el model i en les formes d’explotació i de propietat entre les diferents comarques: segons si es manté un treball de caràcter familiar o si és de gran producció, en funció de les condicions climàtiques de la zona, etc. Totes aquestes variables diferencien les dinàmiques del conreu de l’olivera.

L'ofici de barraquer al delta de l'Ebre

Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional documentada des de l’edat mitjana. Aixecades en equilibri amb l’entorn paisatgístic, són edificades utilitzant els elements autòctons naturals de la zona com la canya —que quan era d’olivera calia aconseguir fora del delta—, el fang i la brossa. 

Habitatges d’ús comú i general des d’almenys l’edat mitjana, van tenir la seva època de major expansió entre finals del segle XIX i principis del XX quan es desermà el Delta i s’inicià el treball del cultiu de l’arròs, posteriorment s’abandonaren a finals dels anys 1960 i els anys 70 quan les millores socioeconòmiques conduïren a la construcció de casetes i masos i els mitjans de transport que van escurçar les distàncies entre els arrossars i els habitatges familiars facilitaren l’emigració a zones urbanes.

No va ser fins als anys 90 quan es recobrà l’ofici de barraquer i la de barraques. Per aleshores, els professionals les adaptaren als nous temps. El seu treball de recuperació juntament amb la preocupació per la conservació del patrimoni popular del delta de l’Ebre, per part de tècnics en diversos camps, afavorí la patrimonialització de les barraques i altres aspectes culturals del Delta de l’Ebre des de la seva revaloració, social, cultural i paisatgística.

Element arquitectònic del patrimoni popular de les terres de l’Ebre, són un símbol identitari del delta de l’Ebre.  

Els sistemes de pesca marítima

Les Terres de l’Ebre, per la seva extensió territorial i característiques geogràfiques, acullen cinc ports on amarren les embarcacions de pesca marítima d’arts menors i majors: les Cases d’Alcanar (Alcanar), Sant Carles de la Ràpita, Deltebre, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar. Pel volum d’embarcacions i pesca, el de Sant Carles de la Ràpita i el de l’Ametlla de Mar són els més importants.

Són ports en què històricament s’han practicat les diverses arts de pesca marítima, que en major o menor mesura, amb els canvis pertinents, continuem trobant representats als ports ebrencs. Arts menors o també conegudes com a arts artesanals, representades pels pescadors de tresmall, la llum, el palangre, la nansa o els marisqueig a la zona del delta de l’Ebre.

A la vegada, amb un pes important pel volum de pesca que capturen i la població que ocupen laboralment parlant, hi ha les embarcacions d’arrossegament, l’art major més estès. Són el resultat de l’evolució de les tradicionals embarcacions del bou que han existit i amb la introducció dels motors en milloren la captura gradualment. És un art major que treballa amb un sistema altament mecanitzat i gairebé industrialitzat de producció que dóna alt rendiment, un sistema cada cop més diferenciat de les arts artesanals que continuen estant representats per arts menors.

Un coneixement i ofici, el del pescador, que ha sofert transformacions importants en els últims cinquanta anys, tant pel tipus d’embarcacions i eines (les arts) utilitzades com en la relació de la comunitat amb la mar, els ports i les seves infraestructures. Un sector que reuneix coneixements diversos al seu voltant com els armadors de sàrsies o el relacionat amb la distribució, com són els arrieros. Transformacions que, tot i això, no han fet minvar la rellevància del sector i de la mar tant en el teixit productiu com en la memòria i construcció de la identitat d’aquesta part del territori ebrenc, la del litoral del Montsià i el Baix Ebre.

L’ofici de margener

Les necessitats de conreu de la terra en zones amb fort pendent, el fet d’haver de netejar de pedres un terreny per fer-lo conreable, és a dir, la creació d’infraestructures per facilitar l’aprofitament de la terra i altres mancances complementàries són el punt de partida del que actualment es coneix com l’ofici de margener, un ofici que com a exclusiu era poc freqüent i habitualment eren coneixements i sabers complementaris que el pagès aprenia en el context del conreu de les terres. 

Les Terres de l’Ebre són en aquest àmbit, per la incidència de les característiques geogràfiques i geològiques, amb el relleu abrupte de zones com els Ports o la Terra Alta o amb la presència d’una superfície amb excés de pedra solta, com succeeix al pla de la Galera, un territori on la pedra en sec i el coneixement de l’ofici de margener han estat presents i s’han fet i es fan evidents en la major part del territori.

Des dels marges que aplanen pendents com els de doble cara que separen finques fins a les construccions per a l’aixopluc com cabanes, perxes, barraques o masos, o infraestructures per a l’emmagatzematge, la canalització o la cerca d’aigua, com ara anjubs, basses, sèquies o pous i, junt amb tots aquests elements, altres amb funcions productives com forns de ginebre o de pa o els pous de gel, les Terres de l’Ebre són un territori on l’ofici de margener ha estat clau per al seu creixement. 

No obstant això, aquests elements en la seva majoria s’han abandonat o s’han deixat de construir i han caigut en desús, i han perdut part de la seva funció. L’ofici de margener, que és qui conserva les tècniques constructives i d’ús de cada un dels elements enumerats, actualment se situa entre el camp i el nucli urbà. Els pocs margeners que queden en actiu, gairebé un per comarca, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l’agrari. És la construcció de marges o murs per a cases al camp o xalets amb una funció principalment estètica el que manté actiu aquest saber. Activitat, però, que, en alguns casos per falta de pràctica, va oblidant les tècniques constructives de les infraestructures o elements, com pot ser un anjub, que avui ja no són necessàries però continuen present al paisatge.

La producció de la mel d'abella

Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 1

L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.

L’elaboració d’oli d’oliva

A les Terres de l’Ebre la producció d’oli d’oliva és tant un producte com el reflex d’un sistema productiu que està arrelat a gran part del territori i s’ha adaptat a les transformacions i necessitats que s’han plantejat en el context local i comercial.

Transformacions que a la vegada que han deixat en un segon pla eines i infraestructures comunes com els molins de força de sang, les premses de giny, de barra i les hidràuliques i les piques de decantació per introduir sistemes altament mecanitzats, han afavorit una producció més curada i controlada en benefici de la qualitat del producte, l’oli d’oliva.
Actualment i majoritàriament mitjançant les dues denominacions d’origen protegides que existeixen a les Terres de l’Ebre, la DOP Terra Alta i la DOP Baix Ebre - Montsià, el producte es distribueix al mercat internacional i estatal per ser venut tant amb el segell i etiquetat que el reconeix com a oli d’oliva verge extra, com a la vegada i una part important de la producció, es distribueix i ven a granel.

El conreu de la vinya

Propietaris i jornalers fan la recol·lecció del raïm a una finca de Batea

Fins a mitjans del segle XX, es cultivava la vinya en poblacions de totes les comarques de les Terres de l'Ebre, però avui dia el conreu de la vinya s’estén majoritàriament per la comarca de la Terra Alta. L’objectiu principal d’aquest conreu és l’obtenció de raïm, principalment de les varietats garnatxa, macabeu i carinyena (anomenades localment també vernatxa, macameu i caranyena), destinat a l’elaboració de vi  i a altres productes derivats com vi ranci, mistela o aiguardent.

A la Terra Alta, el conreu de la vinya ve de lluny i hi ha constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, el més antic de Catalunya.

El territori es transforma i s’organitza segons les necessitats de conreu i els temps exigits pel seu treball. La verema marca un període del temps productiu que determina la forma d’entendre el cicle temporal anual. La vinya, que alhora es compagina amb la producció d’olivera, ametller i, antigament també de blat, va configurant el paisatge i l’estructura socioeconòmica actuals de la comarca, que s’emmarca en el context de la producció de vins Denominació d’Origen Terra Alta.

Pàgines