Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

El rall i la pesca d’aigua dolça i salobre al delta de l’Ebre

Pesca amb rall (17)

El paisatge del riu i el delta de l’Ebre ha propiciat unes relacions de les persones amb el seu entorn que han condicionat el desenvolupament de tècniques d’aprofitament dels recursos naturals que, en molts casos, han estat poc variades al llarg dels segles. Les tècniques de pesca d’aigua dolça en són un exemple. Tenim documentada la utilització del rall i els altres ormejos d’aigua dolça des del segle XIV. Alguns arts ja han desaparegut, però altres continuen utilitzant-se avui dia per a la pesca en l’entorn de les basses i el riu Ebre. El rall és una xarxa en forma circular per pescar en aigües de poca profunditat estesa per gairebé la totalitat del mediterrani i utilitzada per tot el món. 

El conreu de l'arròs al delta de l'Ebre

Al delta de l’Ebre no és fins al segle XIX quan l’arròs va iniciar el procés d’expansió i, principalment, gràcies a l’aprofitament agrícola del canal de la Dreta de l’Ebre i del canal de l’Esquerra de l’Ebre (inicialment projectats per a la navegació), a partir dels quals es va anar estenent un extens entramat de distribució i desguàs que va permetre fer cultes bona part de les terres del Delta. Des de llavors, l’expansió ha continuat i actualment gairebé el 70% de les terres cultes del Delta produeixen arròs.

L’arròs ha estat i continua sent el producte que millor s’adapta a les condicions del Delta. D’aquesta manera, durant els últims 150 anys el conreu de l’arròs ha determinat les característiques del paisatge, el cicle vital i laboral dels habitants del Delta, l’ocupació i la distribució del territori i la forma d’organitzar-se. Cooperatives, la Cambra Arrossera d’Amposta, agrupacions d’industrials arrossers, comunitats de regants, sindicats, els nuclis de població, la vida a les barraques aïllades, la sega i la plantada manual o mecànica, etc., organitzacions, estructures, tècniques que construeixen, aprenen i transmeten els habitants del Delta i la població arribada d’altres indrets com les poblacions d’interior del territori, i també del País València i altres zones de l’estat.

Un conreu que, lluny de ser estàtic, a causa de la seva importància econòmica, està i ha estat lligat a contínues transformacions, dinamisme que es fa evident en les tècniques de conreu, anivelladores amb làser, sembradores i recol·lectores que substitueixen les colles de plantadors, segadors, i com la xaruga, l’animal (egua, cavall o matxo) o el post o les taules de tall o de revoldre, la falç, que junt amb la mà i la tracció animal del matxo, eren les eines principals. Tot i això, avui el conreu de l’arròs continua definint un paisatge i una realitat social, econòmica i cultural dels habitants del delta de l’Ebre i les zones confrontants de les Terres de l’Ebre.

Localització: Montsià, Baix Ebre

L'hortofructicultura familiar

Combinació d'horta i cítrics. L'hortofructicultura de consum familiar 15

L’hortofructicultura de consum familiar és el conreu combinat d’hortalisses i arbres fruiters que es destinen principalment per al consum domèstic. A les Terres de l’Ebre, aquesta pràctica ve de tradició islàmica i es manifesta amb la nombrosa presència de sénies i masos amb una petita extensió d’horta i fruiters conreats amb l’objectiu principal d’alimentar la família, que podia habitar en el mateix lloc i molt sovint complementar els ingressos familiars amb la venda de l’excedent. Al llarg del temps, aquest sistema de subsistència ha anat canviat i ha marcat el territori amb diverses particularitats que podem observar en el nostre paisatge i en els nostres modes d’alimentació.

El conreu de l’olivera

L’olivera i el seu conreu són un dels coneixements i oficis que, juntament amb els que es relacionen amb la vinya, l’arròs i els arbres fruiters d’horta, han determinat el desenvolupament social, econòmic i paisatgístic de les Terres de l’Ebre. Estesos per bona part del territori amb varietats diferents com la farga, la morruda, la sevillenca o l’empeltre, l’olivera i el seu conreu han estat un retrat de les transformacions que el sistema productiu i agrari ha experimentat al territori.

De la memòria de les plegadores d’olives que recollien les olives caigudes pel vent, escarrades o perquè ja estaven madures a les borrasses, a les vibradores, hi ha hagut canvis no només tècnics sinó contextuals i productius. El conreu de l’olivera s’adapta a les condicions del mercat i consum, és un referent identitari i continua sent un sector clau del sector productiu del territori. 

Tot i la homogeneïtat territorial, existeixen diferències que es fan evidents en el model i en les formes d’explotació i de propietat entre les diferents comarques: segons si es manté un treball de caràcter familiar o si és de gran producció, en funció de les condicions climàtiques de la zona, etc. Totes aquestes variables diferencien les dinàmiques del conreu de l’olivera.

La producció de la mel d'abella

Extracció de quadres. Recol·lecció de la mel d'abella 1

L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.

L'ofici de barraquer al delta de l'Ebre

Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional documentada des de l’edat mitjana. Aixecades en equilibri amb l’entorn paisatgístic, són edificades utilitzant els elements autòctons naturals de la zona com la canya —que quan era d’olivera calia aconseguir fora del delta—, el fang i la brossa. 

Habitatges d’ús comú i general des d’almenys l’edat mitjana, van tenir la seva època de major expansió entre finals del segle XIX i principis del XX quan es desermà el Delta i s’inicià el treball del cultiu de l’arròs, posteriorment s’abandonaren a finals dels anys 1960 i els anys 70 quan les millores socioeconòmiques conduïren a la construcció de casetes i masos i els mitjans de transport que van escurçar les distàncies entre els arrossars i els habitatges familiars facilitaren l’emigració a zones urbanes.

No va ser fins als anys 90 quan es recobrà l’ofici de barraquer i la de barraques. Per aleshores, els professionals les adaptaren als nous temps. El seu treball de recuperació juntament amb la preocupació per la conservació del patrimoni popular del delta de l’Ebre, per part de tècnics en diversos camps, afavorí la patrimonialització de les barraques i altres aspectes culturals del Delta de l’Ebre des de la seva revaloració, social, cultural i paisatgística.

Element arquitectònic del patrimoni popular de les terres de l’Ebre, són un símbol identitari del delta de l’Ebre.  

L'ofici de les llatadores de pauma

La pauma, el margalló, és una variant de la palmera que podem trobar a les Terres de l’Ebre. És l’única variant de palmera autòctona que trobem a Europa. Comuna a les Terres l’Ebre, de la qual se’n té constància des del calcolític, la seva presència s’accentua a la zona dels Ports i la serra del Montsià, on encara avui a les poblacions del Mas de Barberans, els Reguers, Alfara de Carles, Paüls i Rasquera podem trobar dones que continuen llatant i elaborant diversos objectes, per a l’ús privat o per a vendre, amb els brins de la pauma.

Llatadores és el nom que prenen les persones que trenen la pauma i elaboren la llata. La llata és la peça, el teixit, que en ser cosit entre si pren forma i ha pres forma durant molts d’anys de cabassos, sàries, cistells, senalles, estores, sarrons o fundes per a recipients de líquids.

Relacionada a l’àmbit agrari, l’economia domèstica i la mà d’obra femenina recentment ha sofert un procés d’actualització i transformació en la producció i transformació. Dones joves d’aquestes poblacions han après les tècniques artesanals de les velles llatadores i, tot mantenint part de la producció tradicional, han creat nous productes adaptats als usos i els dissenys actuals. Amb aquest procés tot i les transformacions palpables que ha sofert el context de producció, distribució i consum i el coneixement associat a la planta no es perd i s’aconsegueix donar viabilitat a l’ofici.