Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

L’ofici de margener

Les necessitats de conreu de la terra en zones amb fort pendent, el fet d’haver de netejar de pedres un terreny per fer-lo conreable, és a dir, la creació d’infraestructures per facilitar l’aprofitament de la terra i altres mancances complementàries són el punt de partida del que actualment es coneix com l’ofici de margener, un ofici que com a exclusiu era poc freqüent i habitualment eren coneixements i sabers complementaris que el pagès aprenia en el context del conreu de les terres. 

Les Terres de l’Ebre són en aquest àmbit, per la incidència de les característiques geogràfiques i geològiques, amb el relleu abrupte de zones com els Ports o la Terra Alta o amb la presència d’una superfície amb excés de pedra solta, com succeeix al pla de la Galera, un territori on la pedra en sec i el coneixement de l’ofici de margener han estat presents i s’han fet i es fan evidents en la major part del territori.

Des dels marges que aplanen pendents com els de doble cara que separen finques fins a les construccions per a l’aixopluc com cabanes, perxes, barraques o masos, o infraestructures per a l’emmagatzematge, la canalització o la cerca d’aigua, com ara anjubs, basses, sèquies o pous i, junt amb tots aquests elements, altres amb funcions productives com forns de ginebre o de pa o els pous de gel, les Terres de l’Ebre són un territori on l’ofici de margener ha estat clau per al seu creixement. 

No obstant això, aquests elements en la seva majoria s’han abandonat o s’han deixat de construir i han caigut en desús, i han perdut part de la seva funció. L’ofici de margener, que és qui conserva les tècniques constructives i d’ús de cada un dels elements enumerats, actualment se situa entre el camp i el nucli urbà. Els pocs margeners que queden en actiu, gairebé un per comarca, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l’agrari. És la construcció de marges o murs per a cases al camp o xalets amb una funció principalment estètica el que manté actiu aquest saber. Activitat, però, que, en alguns casos per falta de pràctica, va oblidant les tècniques constructives de les infraestructures o elements, com pot ser un anjub, que avui ja no són necessàries però continuen present al paisatge.

El rall i la pesca d’aigua dolça i salobre al delta de l’Ebre

Pesca amb rall (17)

El paisatge del riu i el delta de l’Ebre ha propiciat unes relacions de les persones amb el seu entorn que han condicionat el desenvolupament de tècniques d’aprofitament dels recursos naturals que, en molts casos, han estat poc variades al llarg dels segles. Les tècniques de pesca d’aigua dolça en són un exemple. Tenim documentada la utilització del rall i els altres ormejos d’aigua dolça des del segle XIV. Alguns arts ja han desaparegut, però altres continuen utilitzant-se avui dia per a la pesca en l’entorn de les basses i el riu Ebre. El rall és una xarxa en forma circular per pescar en aigües de poca profunditat estesa per gairebé la totalitat del mediterrani i utilitzada per tot el món. 

L'ofici de barraquer al delta de l'Ebre

Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional documentada des de l’edat mitjana. Aixecades en equilibri amb l’entorn paisatgístic, són edificades utilitzant els elements autòctons naturals de la zona com la canya —que quan era d’olivera calia aconseguir fora del delta—, el fang i la brossa. 

Habitatges d’ús comú i general des d’almenys l’edat mitjana, van tenir la seva època de major expansió entre finals del segle XIX i principis del XX quan es desermà el Delta i s’inicià el treball del cultiu de l’arròs, posteriorment s’abandonaren a finals dels anys 1960 i els anys 70 quan les millores socioeconòmiques conduïren a la construcció de casetes i masos i els mitjans de transport que van escurçar les distàncies entre els arrossars i els habitatges familiars facilitaren l’emigració a zones urbanes.

No va ser fins als anys 90 quan es recobrà l’ofici de barraquer i la de barraques. Per aleshores, els professionals les adaptaren als nous temps. El seu treball de recuperació juntament amb la preocupació per la conservació del patrimoni popular del delta de l’Ebre, per part de tècnics en diversos camps, afavorí la patrimonialització de les barraques i altres aspectes culturals del Delta de l’Ebre des de la seva revaloració, social, cultural i paisatgística.

Element arquitectònic del patrimoni popular de les terres de l’Ebre, són un símbol identitari del delta de l’Ebre.  

L'elaboració de vi

La producció de vi és l’activitat a la qual se sotmet gairebé la totalitat del conreu de vinya. A les Terres de l’Ebre, tradicionalment s’elaborava vi a les quatre comarques, però avui dia la major part de la producció es concentra a la Terra Alta, bona part de la qual es reconeix en la Denominació d’Origen Terra Alta, seguidament de la Ribera d’Ebre. En la comarca més oriental tenim constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, que és el més antic de Catalunya.

La vinya, per tant, es conrea totalment vinculada a l’obtenció d’un fruit que garanteixi la qualitat i les característiques del vi desitjades pel celler. Després de veremar, el raïm es transporta fins als cellers, on comencen els processos per a l’obtenció de vi. Aquests procediments consten principalment del premsat, la fermentació i l’estabilització i poden durar de dos a tres mesos. Se n’obté vi blanc, vi rosat i vi negre, principalment, tot i que el vi blanc és actualment el més conegut de la DO Terra Alta i es tracta d’un vi elaborat a partir de la varietat de raïm garnatxa blanca, la més antiga i ben adaptada al seu sòl i clima. A més, existeix un distintiu específic per als vins fets a partir d'aquesta varietat, la Terra Alta Garnatxa Blanca.

La Ribera d’Ebre per la seva part es distingeix per una producció més diversificada, si bé hi destaca la varietat macabeu en vi blanc. Tanmateix, la recuperació del vimblanc a la població de Vinebre i l’aposta per un treball col·lectiu de diversos cellers en l’elaboració d’un vi blanc jove dóna una veu diferenciada a aquesta zona del territori.