Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

El rall i la pesca d’aigua dolça i salobre al delta de l’Ebre

Pesca amb rall (17)

El paisatge del riu i el delta de l’Ebre ha propiciat unes relacions de les persones amb el seu entorn que han condicionat el desenvolupament de tècniques d’aprofitament dels recursos naturals que, en molts casos, han estat poc variades al llarg dels segles. Les tècniques de pesca d’aigua dolça en són un exemple. Tenim documentada la utilització del rall i els altres ormejos d’aigua dolça des del segle XIV. Alguns arts ja han desaparegut, però altres continuen utilitzant-se avui dia per a la pesca en l’entorn de les basses i el riu Ebre. El rall és una xarxa en forma circular per pescar en aigües de poca profunditat estesa per gairebé la totalitat del mediterrani i utilitzada per tot el món. 

Els sistemes de pesca marítima

Les Terres de l’Ebre, per la seva extensió territorial i característiques geogràfiques, acullen cinc ports on amarren les embarcacions de pesca marítima d’arts menors i majors: les Cases d’Alcanar (Alcanar), Sant Carles de la Ràpita, Deltebre, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar. Pel volum d’embarcacions i pesca, el de Sant Carles de la Ràpita i el de l’Ametlla de Mar són els més importants.

Són ports en què històricament s’han practicat les diverses arts de pesca marítima, que en major o menor mesura, amb els canvis pertinents, continuem trobant representats als ports ebrencs. Arts menors o també conegudes com a arts artesanals, representades pels pescadors de tresmall, la llum, el palangre, la nansa o els marisqueig a la zona del delta de l’Ebre.

A la vegada, amb un pes important pel volum de pesca que capturen i la població que ocupen laboralment parlant, hi ha les embarcacions d’arrossegament, l’art major més estès. Són el resultat de l’evolució de les tradicionals embarcacions del bou que han existit i amb la introducció dels motors en milloren la captura gradualment. És un art major que treballa amb un sistema altament mecanitzat i gairebé industrialitzat de producció que dóna alt rendiment, un sistema cada cop més diferenciat de les arts artesanals que continuen estant representats per arts menors.

Un coneixement i ofici, el del pescador, que ha sofert transformacions importants en els últims cinquanta anys, tant pel tipus d’embarcacions i eines (les arts) utilitzades com en la relació de la comunitat amb la mar, els ports i les seves infraestructures. Un sector que reuneix coneixements diversos al seu voltant com els armadors de sàrsies o el relacionat amb la distribució, com són els arrieros. Transformacions que, tot i això, no han fet minvar la rellevància del sector i de la mar tant en el teixit productiu com en la memòria i construcció de la identitat d’aquesta part del territori ebrenc, la del litoral del Montsià i el Baix Ebre.

L'ofici de barraquer al delta de l'Ebre

Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional documentada des de l’edat mitjana. Aixecades en equilibri amb l’entorn paisatgístic, són edificades utilitzant els elements autòctons naturals de la zona com la canya —que quan era d’olivera calia aconseguir fora del delta—, el fang i la brossa. 

Habitatges d’ús comú i general des d’almenys l’edat mitjana, van tenir la seva època de major expansió entre finals del segle XIX i principis del XX quan es desermà el Delta i s’inicià el treball del cultiu de l’arròs, posteriorment s’abandonaren a finals dels anys 1960 i els anys 70 quan les millores socioeconòmiques conduïren a la construcció de casetes i masos i els mitjans de transport que van escurçar les distàncies entre els arrossars i els habitatges familiars facilitaren l’emigració a zones urbanes.

No va ser fins als anys 90 quan es recobrà l’ofici de barraquer i la de barraques. Per aleshores, els professionals les adaptaren als nous temps. El seu treball de recuperació juntament amb la preocupació per la conservació del patrimoni popular del delta de l’Ebre, per part de tècnics en diversos camps, afavorí la patrimonialització de les barraques i altres aspectes culturals del Delta de l’Ebre des de la seva revaloració, social, cultural i paisatgística.

Element arquitectònic del patrimoni popular de les terres de l’Ebre, són un símbol identitari del delta de l’Ebre.  

L'ofici de les llatadores de pauma

La pauma, el margalló, és una variant de la palmera que podem trobar a les Terres de l’Ebre. És l’única variant de palmera autòctona que trobem a Europa. Comuna a les Terres l’Ebre, de la qual se’n té constància des del calcolític, la seva presència s’accentua a la zona dels Ports i la serra del Montsià, on encara avui a les poblacions del Mas de Barberans, els Reguers, Alfara de Carles, Paüls i Rasquera podem trobar dones que continuen llatant i elaborant diversos objectes, per a l’ús privat o per a vendre, amb els brins de la pauma.

Llatadores és el nom que prenen les persones que trenen la pauma i elaboren la llata. La llata és la peça, el teixit, que en ser cosit entre si pren forma i ha pres forma durant molts d’anys de cabassos, sàries, cistells, senalles, estores, sarrons o fundes per a recipients de líquids.

Relacionada a l’àmbit agrari, l’economia domèstica i la mà d’obra femenina recentment ha sofert un procés d’actualització i transformació en la producció i transformació. Dones joves d’aquestes poblacions han après les tècniques artesanals de les velles llatadores i, tot mantenint part de la producció tradicional, han creat nous productes adaptats als usos i els dissenys actuals. Amb aquest procés tot i les transformacions palpables que ha sofert el context de producció, distribució i consum i el coneixement associat a la planta no es perd i s’aconsegueix donar viabilitat a l’ofici.

L'elaboració de vi

La producció de vi és l’activitat a la qual se sotmet gairebé la totalitat del conreu de vinya. A les Terres de l’Ebre, tradicionalment s’elaborava vi a les quatre comarques, però avui dia la major part de la producció es concentra a la Terra Alta, bona part de la qual es reconeix en la Denominació d’Origen Terra Alta, seguidament de la Ribera d’Ebre. En la comarca més oriental tenim constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, que és el més antic de Catalunya.

La vinya, per tant, es conrea totalment vinculada a l’obtenció d’un fruit que garanteixi la qualitat i les característiques del vi desitjades pel celler. Després de veremar, el raïm es transporta fins als cellers, on comencen els processos per a l’obtenció de vi. Aquests procediments consten principalment del premsat, la fermentació i l’estabilització i poden durar de dos a tres mesos. Se n’obté vi blanc, vi rosat i vi negre, principalment, tot i que el vi blanc és actualment el més conegut de la DO Terra Alta i es tracta d’un vi elaborat a partir de la varietat de raïm garnatxa blanca, la més antiga i ben adaptada al seu sòl i clima. A més, existeix un distintiu específic per als vins fets a partir d'aquesta varietat, la Terra Alta Garnatxa Blanca.

La Ribera d’Ebre per la seva part es distingeix per una producció més diversificada, si bé hi destaca la varietat macabeu en vi blanc. Tanmateix, la recuperació del vimblanc a la població de Vinebre i l’aposta per un treball col·lectiu de diversos cellers en l’elaboració d’un vi blanc jove dóna una veu diferenciada a aquesta zona del territori. 

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.