Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

El conreu de la vinya

Propietaris i jornalers fan la recol·lecció del raïm a una finca de Batea

Fins a mitjans del segle XX, es cultivava la vinya en poblacions de totes les comarques de les Terres de l'Ebre, però avui dia el conreu de la vinya s’estén majoritàriament per la comarca de la Terra Alta. L’objectiu principal d’aquest conreu és l’obtenció de raïm, principalment de les varietats garnatxa, macabeu i carinyena (anomenades localment també vernatxa, macameu i caranyena), destinat a l’elaboració de vi  i a altres productes derivats com vi ranci, mistela o aiguardent.

A la Terra Alta, el conreu de la vinya ve de lluny i hi ha constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, el més antic de Catalunya.

El territori es transforma i s’organitza segons les necessitats de conreu i els temps exigits pel seu treball. La verema marca un període del temps productiu que determina la forma d’entendre el cicle temporal anual. La vinya, que alhora es compagina amb la producció d’olivera, ametller i, antigament també de blat, va configurant el paisatge i l’estructura socioeconòmica actuals de la comarca, que s’emmarca en el context de la producció de vins Denominació d’Origen Terra Alta.

L'elaboració de vi

La producció de vi és l’activitat a la qual se sotmet gairebé la totalitat del conreu de vinya. A les Terres de l’Ebre, tradicionalment s’elaborava vi a les quatre comarques, però avui dia la major part de la producció es concentra a la Terra Alta, bona part de la qual es reconeix en la Denominació d’Origen Terra Alta, seguidament de la Ribera d’Ebre. En la comarca més oriental tenim constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, que és el més antic de Catalunya.

La vinya, per tant, es conrea totalment vinculada a l’obtenció d’un fruit que garanteixi la qualitat i les característiques del vi desitjades pel celler. Després de veremar, el raïm es transporta fins als cellers, on comencen els processos per a l’obtenció de vi. Aquests procediments consten principalment del premsat, la fermentació i l’estabilització i poden durar de dos a tres mesos. Se n’obté vi blanc, vi rosat i vi negre, principalment, tot i que el vi blanc és actualment el més conegut de la DO Terra Alta i es tracta d’un vi elaborat a partir de la varietat de raïm garnatxa blanca, la més antiga i ben adaptada al seu sòl i clima. A més, existeix un distintiu específic per als vins fets a partir d'aquesta varietat, la Terra Alta Garnatxa Blanca.

La Ribera d’Ebre per la seva part es distingeix per una producció més diversificada, si bé hi destaca la varietat macabeu en vi blanc. Tanmateix, la recuperació del vimblanc a la població de Vinebre i l’aposta per un treball col·lectiu de diversos cellers en l’elaboració d’un vi blanc jove dóna una veu diferenciada a aquesta zona del territori. 

L'hortofructicultura familiar

Combinació d'horta i cítrics. L'hortofructicultura de consum familiar 15

L’hortofructicultura de consum familiar és el conreu combinat d’hortalisses i arbres fruiters que es destinen principalment per al consum domèstic. A les Terres de l’Ebre, aquesta pràctica ve de tradició islàmica i es manifesta amb la nombrosa presència de sénies i masos amb una petita extensió d’horta i fruiters conreats amb l’objectiu principal d’alimentar la família, que podia habitar en el mateix lloc i molt sovint complementar els ingressos familiars amb la venda de l’excedent. Al llarg del temps, aquest sistema de subsistència ha anat canviat i ha marcat el territori amb diverses particularitats que podem observar en el nostre paisatge i en els nostres modes d’alimentació.

L'ofici de barquer de l'Ebre

Documentats els passos de barca des del segle XII, les pontones i muletes així com les embarcacions constituïdes per un, dos o tres llaüts amb una plataforma al damunt eren un mitjà de transport per creuar el riu Ebre. Fer travessar sense incidents persones, animals i mercaderies era la funció del barquer. Un treball subjecte a les inclemències del temps i a la disponibilitat absoluta que requeria un gran esforç físic.

Durant segles, només el pont de barques de Tortosa era un punt fix per creuar l’Ebre d’una ribera a l’altra. Amb el pas del temps, s’incrementaren els ponts construïts amb obra al llarg del riu, aparegueren els ferrocarrils, es milloraren les carreteres i es modernitzaren els mitjans de transport de tal forma que els passos iniciaren la progressiva desaparició i, consegüentment, l’ofici de barquer deixà de tenir utilitat en els indrets on es construí un pas fix d’obra per creuar el riu, a una bona part del curs del riu a les Terres de l’Ebre. Tanmateix, avui en dia estan presents a les poblacions de Flix, Garcia i Miravet, totes ubicades a la Ribera d’Ebre. És tan sols una petita mostra del que representaren al llarg del riu Ebre, però és una exposició que reflecteix els diferents tipus de funcionament i l’adequació de l’ofici al context paisatgístic i a la tipologia d’embarcacions actuals.

Localització: Flix, Garcia, Miravet

El conreu de l’olivera

L’olivera i el seu conreu són un dels coneixements i oficis que, juntament amb els que es relacionen amb la vinya, l’arròs i els arbres fruiters d’horta, han determinat el desenvolupament social, econòmic i paisatgístic de les Terres de l’Ebre. Estesos per bona part del territori amb varietats diferents com la farga, la morruda, la sevillenca o l’empeltre, l’olivera i el seu conreu han estat un retrat de les transformacions que el sistema productiu i agrari ha experimentat al territori.

De la memòria de les plegadores d’olives que recollien les olives caigudes pel vent, escarrades o perquè ja estaven madures a les borrasses, a les vibradores, hi ha hagut canvis no només tècnics sinó contextuals i productius. El conreu de l’olivera s’adapta a les condicions del mercat i consum, és un referent identitari i continua sent un sector clau del sector productiu del territori. 

Tot i la homogeneïtat territorial, existeixen diferències que es fan evidents en el model i en les formes d’explotació i de propietat entre les diferents comarques: segons si es manté un treball de caràcter familiar o si és de gran producció, en funció de les condicions climàtiques de la zona, etc. Totes aquestes variables diferencien les dinàmiques del conreu de l’olivera.

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.