1. Activitats productives, processos i tècniques
Fins a mitjans del segle XX, es cultivava la vinya en poblacions de totes les comarques de les Terres de l'Ebre, però avui dia el conreu de la vinya s’estén majoritàriament per la comarca de la Terra Alta. L’objectiu principal d’aquest conreu és l’obtenció de raïm, principalment de les varietats garnatxa, macabeu i carinyena (anomenades localment també vernatxa, macameu i caranyena), destinat a l’elaboració de vi i a altres productes derivats com vi ranci, mistela o aiguardent.
A la Terra Alta, el conreu de la vinya ve de lluny i hi ha constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, el més antic de Catalunya.
El territori es transforma i s’organitza segons les necessitats de conreu i els temps exigits pel seu treball. La verema marca un període del temps productiu que determina la forma d’entendre el cicle temporal anual. La vinya, que alhora es compagina amb la producció d’olivera, ametller i, antigament també de blat, va configurant el paisatge i l’estructura socioeconòmica actuals de la comarca, que s’emmarca en el context de la producció de vins Denominació d’Origen Terra Alta.
La producció de vi és l’activitat a la qual se sotmet gairebé la totalitat del conreu de vinya. A les Terres de l’Ebre, tradicionalment s’elaborava vi a les quatre comarques, però avui dia la major part de la producció es concentra a la Terra Alta, bona part de la qual es reconeix en la Denominació d’Origen Terra Alta, seguidament de la Ribera d’Ebre. En la comarca més oriental tenim constància de la seva producció ja des del segle III a.C., data de les restes del trull trobat al poblat ibèric del Coll del Moro, que és el més antic de Catalunya.
La vinya, per tant, es conrea totalment vinculada a l’obtenció d’un fruit que garanteixi la qualitat i les característiques del vi desitjades pel celler. Després de veremar, el raïm es transporta fins als cellers, on comencen els processos per a l’obtenció de vi. Aquests procediments consten principalment del premsat, la fermentació i l’estabilització i poden durar de dos a tres mesos. Se n’obté vi blanc, vi rosat i vi negre, principalment, tot i que el vi blanc és actualment el més conegut de la DO Terra Alta i es tracta d’un vi elaborat a partir de la varietat de raïm garnatxa blanca, la més antiga i ben adaptada al seu sòl i clima. A més, existeix un distintiu específic per als vins fets a partir d'aquesta varietat, la Terra Alta Garnatxa Blanca.
La Ribera d’Ebre per la seva part es distingeix per una producció més diversificada, si bé hi destaca la varietat macabeu en vi blanc. Tanmateix, la recuperació del vimblanc a la població de Vinebre i l’aposta per un treball col·lectiu de diversos cellers en l’elaboració d’un vi blanc jove dóna una veu diferenciada a aquesta zona del territori.
El paisatge del riu i el delta de l’Ebre ha propiciat unes relacions de les persones amb el seu entorn que han condicionat el desenvolupament de tècniques d’aprofitament dels recursos naturals que, en molts casos, han estat poc variades al llarg dels segles. Les tècniques de pesca d’aigua dolça en són un exemple. Tenim documentada la utilització del rall i els altres ormejos d’aigua dolça des del segle XIV. Alguns arts ja han desaparegut, però altres continuen utilitzant-se avui dia per a la pesca en l’entorn de les basses i el riu Ebre. El rall és una xarxa en forma circular per pescar en aigües de poca profunditat estesa per gairebé la totalitat del mediterrani i utilitzada per tot el món.
L'extracció de mel d'abella és un procés tècnic que té els seus orígens en la prehistòria i que permet obtenir la mel que les abelles produeixen per alimentar-se a les arnes. A les Terres de l'Ebre es produeix mel de romer i de taronger principalment, perquè són les floracions més abundants. També es produeix mel de mil flors, una mel multifloral, feta amb diverses espècies de flors i en la qual no hi ha un predomini concret. Mitjançant la transhumància, també s'obtenen mels multiflorals com la de muntanya als Pirineus, les Garrigues, la Noguera o la zona de la serra de Terol.
Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional documentada des de l’edat mitjana. Aixecades en equilibri amb l’entorn paisatgístic, són edificades utilitzant els elements autòctons naturals de la zona com la canya —que quan era d’olivera calia aconseguir fora del delta—, el fang i la brossa.
Habitatges d’ús comú i general des d’almenys l’edat mitjana, van tenir la seva època de major expansió entre finals del segle XIX i principis del XX quan es desermà el Delta i s’inicià el treball del cultiu de l’arròs, posteriorment s’abandonaren a finals dels anys 1960 i els anys 70 quan les millores socioeconòmiques conduïren a la construcció de casetes i masos i els mitjans de transport que van escurçar les distàncies entre els arrossars i els habitatges familiars facilitaren l’emigració a zones urbanes.
No va ser fins als anys 90 quan es recobrà l’ofici de barraquer i la de barraques. Per aleshores, els professionals les adaptaren als nous temps. El seu treball de recuperació juntament amb la preocupació per la conservació del patrimoni popular del delta de l’Ebre, per part de tècnics en diversos camps, afavorí la patrimonialització de les barraques i altres aspectes culturals del Delta de l’Ebre des de la seva revaloració, social, cultural i paisatgística.
Element arquitectònic del patrimoni popular de les terres de l’Ebre, són un símbol identitari del delta de l’Ebre.
La terrissa tradicional de les Terres de l'Ebre es caracteritza per l'elaboració de peces, de formes esveltes i escassa o nul·la decoració. A les Terres de l’Ebre, el nom de l'ofici és el de canterer, nom que agafa d’un tipus d’atuell, el cànter, la peça més característica i que està documentada des del segle XIV. Algunes poblacions de les ribes del riu Ebre i les serres circumdants, com la serra de Godall, del Perelló o el massís dels Ports, han estat l'escenari principal en el qual s'ha desenvolupat l'activitat canterera al nostre territori, tot sent-ne els nuclis més importants en el darrer segle Tivenys, Benissanet, la Galera i Miravet. Aquests dos darrers continuen en funcionament i hi queden 8 canterers actius en total, dels més de 50, que n'hi havia fins a finals dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, repartits en una trentena de cantereries a les Terres de l'Ebre. La terrissa és la ceràmica d’ús, de caire rústic, funcional i no explícitament ornamental. Per confeccionar-la, el canterer segueix un procés de preparació i modelatge del fang tendre i la seva cocció per convertir-lo en ceràmica mitjançant l’acció del foc. Els canterers treballen a les cantereries, on tradicionalment també hi habiten, en ravals situats als afores de les poblacions i utilitzen tècniques com el torn alt i l'emmarrellat per a la construcció de peces de grans dimensions, tècnica que, de tot Catalunya, actualment només es manté a Miravet.
Al delta de l’Ebre no és fins al segle XIX quan l’arròs va iniciar el procés d’expansió i, principalment, gràcies a l’aprofitament agrícola del canal de la Dreta de l’Ebre i del canal de l’Esquerra de l’Ebre (inicialment projectats per a la navegació), a partir dels quals es va anar estenent un extens entramat de distribució i desguàs que va permetre fer cultes bona part de les terres del Delta. Des de llavors, l’expansió ha continuat i actualment gairebé el 70% de les terres cultes del Delta produeixen arròs.
L’arròs ha estat i continua sent el producte que millor s’adapta a les condicions del Delta. D’aquesta manera, durant els últims 150 anys el conreu de l’arròs ha determinat les característiques del paisatge, el cicle vital i laboral dels habitants del Delta, l’ocupació i la distribució del territori i la forma d’organitzar-se. Cooperatives, la Cambra Arrossera d’Amposta, agrupacions d’industrials arrossers, comunitats de regants, sindicats, els nuclis de població, la vida a les barraques aïllades, la sega i la plantada manual o mecànica, etc., organitzacions, estructures, tècniques que construeixen, aprenen i transmeten els habitants del Delta i la població arribada d’altres indrets com les poblacions d’interior del territori, i també del País València i altres zones de l’estat.
Un conreu que, lluny de ser estàtic, a causa de la seva importància econòmica, està i ha estat lligat a contínues transformacions, dinamisme que es fa evident en les tècniques de conreu, anivelladores amb làser, sembradores i recol·lectores que substitueixen les colles de plantadors, segadors, i com la xaruga, l’animal (egua, cavall o matxo) o el post o les taules de tall o de revoldre, la falç, que junt amb la mà i la tracció animal del matxo, eren les eines principals. Tot i això, avui el conreu de l’arròs continua definint un paisatge i una realitat social, econòmica i cultural dels habitants del delta de l’Ebre i les zones confrontants de les Terres de l’Ebre.
L’hortofructicultura de consum familiar és el conreu combinat d’hortalisses i arbres fruiters que es destinen principalment per al consum domèstic. A les Terres de l’Ebre, aquesta pràctica ve de tradició islàmica i es manifesta amb la nombrosa presència de sénies i masos amb una petita extensió d’horta i fruiters conreats amb l’objectiu principal d’alimentar la família, que podia habitar en el mateix lloc i molt sovint complementar els ingressos familiars amb la venda de l’excedent. Al llarg del temps, aquest sistema de subsistència ha anat canviat i ha marcat el territori amb diverses particularitats que podem observar en el nostre paisatge i en els nostres modes d’alimentació.
Documentats els passos de barca des del segle XII, les pontones i muletes així com les embarcacions constituïdes per un, dos o tres llaüts amb una plataforma al damunt eren un mitjà de transport per creuar el riu Ebre. Fer travessar sense incidents persones, animals i mercaderies era la funció del barquer. Un treball subjecte a les inclemències del temps i a la disponibilitat absoluta que requeria un gran esforç físic.
Durant segles, només el pont de barques de Tortosa era un punt fix per creuar l’Ebre d’una ribera a l’altra. Amb el pas del temps, s’incrementaren els ponts construïts amb obra al llarg del riu, aparegueren els ferrocarrils, es milloraren les carreteres i es modernitzaren els mitjans de transport de tal forma que els passos iniciaren la progressiva desaparició i, consegüentment, l’ofici de barquer deixà de tenir utilitat en els indrets on es construí un pas fix d’obra per creuar el riu, a una bona part del curs del riu a les Terres de l’Ebre. Tanmateix, avui en dia estan presents a les poblacions de Flix, Garcia i Miravet, totes ubicades a la Ribera d’Ebre. És tan sols una petita mostra del que representaren al llarg del riu Ebre, però és una exposició que reflecteix els diferents tipus de funcionament i l’adequació de l’ofici al context paisatgístic i a la tipologia d’embarcacions actuals.
La pauma, el margalló, és una variant de la palmera que podem trobar a les Terres de l’Ebre. És l’única variant de palmera autòctona que trobem a Europa. Comuna a les Terres l’Ebre, de la qual se’n té constància des del calcolític, la seva presència s’accentua a la zona dels Ports i la serra del Montsià, on encara avui a les poblacions del Mas de Barberans, els Reguers, Alfara de Carles, Paüls i Rasquera podem trobar dones que continuen llatant i elaborant diversos objectes, per a l’ús privat o per a vendre, amb els brins de la pauma.
Llatadores és el nom que prenen les persones que trenen la pauma i elaboren la llata. La llata és la peça, el teixit, que en ser cosit entre si pren forma i ha pres forma durant molts d’anys de cabassos, sàries, cistells, senalles, estores, sarrons o fundes per a recipients de líquids.
Relacionada a l’àmbit agrari, l’economia domèstica i la mà d’obra femenina recentment ha sofert un procés d’actualització i transformació en la producció i transformació. Dones joves d’aquestes poblacions han après les tècniques artesanals de les velles llatadores i, tot mantenint part de la producció tradicional, han creat nous productes adaptats als usos i els dissenys actuals. Amb aquest procés tot i les transformacions palpables que ha sofert el context de producció, distribució i consum i el coneixement associat a la planta no es perd i s’aconsegueix donar viabilitat a l’ofici.