Activitats productives, processos i tècniques

(pagesos, paletes, pescadors,...)
(cerca en tots els camps)

L’ofici de margener

Les necessitats de conreu de la terra en zones amb fort pendent, el fet d’haver de netejar de pedres un terreny per fer-lo conreable, és a dir, la creació d’infraestructures per facilitar l’aprofitament de la terra i altres mancances complementàries són el punt de partida del que actualment es coneix com l’ofici de margener, un ofici que com a exclusiu era poc freqüent i habitualment eren coneixements i sabers complementaris que el pagès aprenia en el context del conreu de les terres. 

Les Terres de l’Ebre són en aquest àmbit, per la incidència de les característiques geogràfiques i geològiques, amb el relleu abrupte de zones com els Ports o la Terra Alta o amb la presència d’una superfície amb excés de pedra solta, com succeeix al pla de la Galera, un territori on la pedra en sec i el coneixement de l’ofici de margener han estat presents i s’han fet i es fan evidents en la major part del territori.

Des dels marges que aplanen pendents com els de doble cara que separen finques fins a les construccions per a l’aixopluc com cabanes, perxes, barraques o masos, o infraestructures per a l’emmagatzematge, la canalització o la cerca d’aigua, com ara anjubs, basses, sèquies o pous i, junt amb tots aquests elements, altres amb funcions productives com forns de ginebre o de pa o els pous de gel, les Terres de l’Ebre són un territori on l’ofici de margener ha estat clau per al seu creixement. 

No obstant això, aquests elements en la seva majoria s’han abandonat o s’han deixat de construir i han caigut en desús, i han perdut part de la seva funció. L’ofici de margener, que és qui conserva les tècniques constructives i d’ús de cada un dels elements enumerats, actualment se situa entre el camp i el nucli urbà. Els pocs margeners que queden en actiu, gairebé un per comarca, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l’agrari. És la construcció de marges o murs per a cases al camp o xalets amb una funció principalment estètica el que manté actiu aquest saber. Activitat, però, que, en alguns casos per falta de pràctica, va oblidant les tècniques constructives de les infraestructures o elements, com pot ser un anjub, que avui ja no són necessàries però continuen present al paisatge.

L’ofici de saurins

En un territori de secà l’aigua és un bé clau per a l’aprofitament i conreu de les terres. Així com es defineixen sistemes organitzatius per fer arribar l’aigua a una o altres zones de conreu, hi ha persones que tenen la capacitat i els coneixements que els permeten trobar aigua per a ús individual o comunitari.

El saurí atresora un saber que històricament ha permès trobar l’aigua per fer pous i fonts, que després, mitjançant una sènia o poals, permetia extreure i fer conreable un jornal. Un coneixement qüestionat sovint perquè es nodreix d’una part mística i sensorial difícil d’explicar i de demostrar. Tot i això, com expressen els mateixos saurins, si encara n’hi ha deu ser perquè en troben, d’aigua. 

Històricament la necessitat d’aigua fa que la figura del saurí hagi estat rellevant a les Terres de l’Ebre i, per tant, tot i que actualment ha quedat relegada per les millores tecnològiques o l’arribada d’aigua amb sistemes alternatius o de reg, té un pes important en la població ebrenca més relacionada amb l’àmbit agrari. 

Localització: Fatarella, la, Santa Bàrbara

El conreu de la fruita seca a la Terra Alta

A la Terra Alta el conreu de la fruita de secà representa prop del 50% de l’ocupació del territori. Principalment l’ametla, amb una presència més rellevant als termes municipals de la Pobla de Massaluca, la Fatarella i Vilalba dels Arcs, sense menystenir la presència a la resta de la comarca. L’altre producte present és l’avellana, tot i que amb una presència gairebé simbòlica, que es concentra al municipi de la Fatarella, on ha aconseguit arrelar per les característiques del territori, el sòl i les condicions climàtiques.

L’ametla ha estat un producte present a la comarca però habitualment amb un paper secundari davant cultius com l’oliva i la vinya i perquè tradicionalment tenia menys rendibilitat i implicava menys dedicació en jornals de treball. Tot i que durant anys els ametlers quedaven sovint per recollir, per la feina que comportava i el rendiment extret, amb la introducció de millors sistemes per a la plega i l’augment de producció afavorit per la implantació del sistema de regadiu per degoteig, entre d’altres motius, l’ametla ha augmentat la presència al territori i la rellevància econòmica i s’ha convertit en un fruit que n’ha millorat el rendiment.

Paral·lelament, el consum d’ametles que tradicionalment ha estat domèstic (tant crues com tractades amb diverses tècniques i receptes), serveix com a estratègia dinamitzadora a la vegada que identificadora en poblacions com la Pobla de Massaluca, on, per posar-la en valor com a producte local i amb un valor identificatiu per a la comunitat, organitzen des del 2013 cada mes d’agost la Festa de l’Ametlla. 

Els sistemes de pesca marítima

Les Terres de l’Ebre, per la seva extensió territorial i característiques geogràfiques, acullen cinc ports on amarren les embarcacions de pesca marítima d’arts menors i majors: les Cases d’Alcanar (Alcanar), Sant Carles de la Ràpita, Deltebre, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar. Pel volum d’embarcacions i pesca, el de Sant Carles de la Ràpita i el de l’Ametlla de Mar són els més importants.

Són ports en què històricament s’han practicat les diverses arts de pesca marítima, que en major o menor mesura, amb els canvis pertinents, continuem trobant representats als ports ebrencs. Arts menors o també conegudes com a arts artesanals, representades pels pescadors de tresmall, la llum, el palangre, la nansa o els marisqueig a la zona del delta de l’Ebre.

A la vegada, amb un pes important pel volum de pesca que capturen i la població que ocupen laboralment parlant, hi ha les embarcacions d’arrossegament, l’art major més estès. Són el resultat de l’evolució de les tradicionals embarcacions del bou que han existit i amb la introducció dels motors en milloren la captura gradualment. És un art major que treballa amb un sistema altament mecanitzat i gairebé industrialitzat de producció que dóna alt rendiment, un sistema cada cop més diferenciat de les arts artesanals que continuen estant representats per arts menors.

Un coneixement i ofici, el del pescador, que ha sofert transformacions importants en els últims cinquanta anys, tant pel tipus d’embarcacions i eines (les arts) utilitzades com en la relació de la comunitat amb la mar, els ports i les seves infraestructures. Un sector que reuneix coneixements diversos al seu voltant com els armadors de sàrsies o el relacionat amb la distribució, com són els arrieros. Transformacions que, tot i això, no han fet minvar la rellevància del sector i de la mar tant en el teixit productiu com en la memòria i construcció de la identitat d’aquesta part del territori ebrenc, la del litoral del Montsià i el Baix Ebre.

L’ofici de pastor

L’ofici de pastor a les Terres de l’Ebre, per les seves característiques físiques, tant al pla i prats del Delta com als Ports i les serres com la de Tivissa o la serra de Pàndols, és i ha estat un espai tradicional de pasturatge exercit des de molt antic. Territori receptor de raberes de bovins i ovins transhumants que venien de les terres d’interior cap al Delta o el Pla, també es caracteritza per l’existència de raberes de cabres, la més representativa —pel recent reconeixement oficial per crear i gestionar el Llibre genealògic de la raça cabra blanca de Rasquera sol·licitat per l’Associació de Ramaders de Cabra Blanca de Rasquera, com a mesura de protecció i reconeixement—, la cabra blanca de Rasquera o cabra de Rasquera com a raça autòctona del territori ebrenc.

L’ofici de pastor és una activitat lligada al territori que ha hagut d’anar-se adaptant als canvis d’ús agrícola del territori i de l’ocupació, sovint, de les vies per on havien de transitar. El context ha fet que actualment l’ofici de pastor, tal com s’entenia tradicionalment, fent pasturar el ramat per cercar la millor pastura per al bestiar, sigui residual i, pel que fa a les explotacions ramaderes del territori, són poques les que fan transhumància i encara a peu des de la plana fins a l’Aragó. A la vegada no són més d’una vintena els qui pasturen el ramat d’ovelles o cabra blanca pel territori ebrenc. La resta són explotacions estants i moltes estabulades o semiestabulades.

Aquestes pràctiques es coneixen com transterminància i transhumància. La transterminància la trobem per bona part del territori amb diversos pastors de cabra blanca de Rasquera per la serra de la Creu o les ovelles a Masdenverge al Pla de la Galera o els bous i vaques del Delta i a Alfara de Carles; en el cas de la transhumància només s’han identificat ramats que fan la transhumància a peu, un de vaques i l’altre d’ovelles des del Pla de la Galera fins a Fortanete (Terol).

En aquesta activitat el pastor tradicionalment ha cercat el millor herbatge per al ramat caminant, fent el trasllat ell i ramat per diversos territoris i camins. La cerca de la doble primavera, de les pastures més fresques, que són les que permeten alimentar el bestiar com habitualment s’havia fet, amb l’objectiu de criar i reproduir carn per al consum humà.

Localització:

L'ofici de barraquer al delta de l'Ebre

Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional documentada des de l’edat mitjana. Aixecades en equilibri amb l’entorn paisatgístic, són edificades utilitzant els elements autòctons naturals de la zona com la canya —que quan era d’olivera calia aconseguir fora del delta—, el fang i la brossa. 

Habitatges d’ús comú i general des d’almenys l’edat mitjana, van tenir la seva època de major expansió entre finals del segle XIX i principis del XX quan es desermà el Delta i s’inicià el treball del cultiu de l’arròs, posteriorment s’abandonaren a finals dels anys 1960 i els anys 70 quan les millores socioeconòmiques conduïren a la construcció de casetes i masos i els mitjans de transport que van escurçar les distàncies entre els arrossars i els habitatges familiars facilitaren l’emigració a zones urbanes.

No va ser fins als anys 90 quan es recobrà l’ofici de barraquer i la de barraques. Per aleshores, els professionals les adaptaren als nous temps. El seu treball de recuperació juntament amb la preocupació per la conservació del patrimoni popular del delta de l’Ebre, per part de tècnics en diversos camps, afavorí la patrimonialització de les barraques i altres aspectes culturals del Delta de l’Ebre des de la seva revaloració, social, cultural i paisatgística.

Element arquitectònic del patrimoni popular de les terres de l’Ebre, són un símbol identitari del delta de l’Ebre.  

L'ofici de barquer de l'Ebre

Documentats els passos de barca des del segle XII, les pontones i muletes així com les embarcacions constituïdes per un, dos o tres llaüts amb una plataforma al damunt eren un mitjà de transport per creuar el riu Ebre. Fer travessar sense incidents persones, animals i mercaderies era la funció del barquer. Un treball subjecte a les inclemències del temps i a la disponibilitat absoluta que requeria un gran esforç físic.

Durant segles, només el pont de barques de Tortosa era un punt fix per creuar l’Ebre d’una ribera a l’altra. Amb el pas del temps, s’incrementaren els ponts construïts amb obra al llarg del riu, aparegueren els ferrocarrils, es milloraren les carreteres i es modernitzaren els mitjans de transport de tal forma que els passos iniciaren la progressiva desaparició i, consegüentment, l’ofici de barquer deixà de tenir utilitat en els indrets on es construí un pas fix d’obra per creuar el riu, a una bona part del curs del riu a les Terres de l’Ebre. Tanmateix, avui en dia estan presents a les poblacions de Flix, Garcia i Miravet, totes ubicades a la Ribera d’Ebre. És tan sols una petita mostra del que representaren al llarg del riu Ebre, però és una exposició que reflecteix els diferents tipus de funcionament i l’adequació de l’ofici al context paisatgístic i a la tipologia d’embarcacions actuals.

Localització: Flix, Garcia, Miravet

El cultiu dels cítrics

El cultiu del cítric es documenta a les Terres de l’Ebre des de l’edat mitjana, quan el nèctar de la floració del taronger ja servia a les abelles per elaborar la mel, i del fruit se’n destacava l’ús ornamental i medicinal. Tanmateix, no és fins a la segona meitat del segle XX quan se’n generalitza el conreu, en ple procés d’intensificació dels cultius per mitjà de la de mecanització i la introducció d’adobs químics. Des d’aleshores, les comarques del Baix Ebre i el Montsià van modificar els seus paisatges agrícoles i van expandir aquest conreu de regadiu en detriment del de secà, combinant els monocultius d’aquest producte amb el policultiu d’altres fruiters i zones hortícoles. De manera testimonial s’evidencia actualment també a la comarca de la Ribera d’Ebre, als termes municipals de Benissanet i Miravet, en mosaic amb extensions de fruita dolça.

D’ençà que aparegué el taronger amarg i posteriorment s’incorporaren nous patrons amb motiu del virus de la tristesa, que obligà a plantar portaempelts tolerants amb la malaltia, el mercat econòmic ha condicionat l’ús de les varietats que cal treballar. En un procés que s’inicia als vivers i creix posteriorment a les plantacions, té lloc el cultiu del cítric, una producció agrícola de cicle anual i continu.

Els oficis de canyisser i cisteller

A les Terres de l’Ebre, els oficis de cisteller i canyisser s’han exercit principalment entorn del riu Ebre i en el seu context geogràfic (zones humides).

L’apropiació i l’ús de les fibres vegetals com la canya, el vimen (vímet en català estàndard) o la sarga, entre d’altres, han propiciat el desenvolupament d’una activitat productiva estretament vinculada a les tasques del camp, la pesca i la llar a tot el territori. Des de l’entrada del plàstic, però, la situació d’aquests oficis a la demarcació està en regressió. El sistema de valors actuals de la societat i la competència del mercat global a preu baix condueixen a la desaparició d’aquest mode de vida construït des de la relació de l’ésser humà amb el medi ambient.

Localització: Ascó, Pinell de Brai, el, Aldover

Pàgines