Els balls parlats

Identificació: 
Imatge de presentació: 
Grup i/o comunitat: 
Principalment, Grup de Diables F&F d'Horta de Sant Joan
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Els balls parlats són un component de la tradició festiva, un exemple de participació activa de la població en el seguici popular.

Espectacle que combina la dramatúrgia amb la música instrumental i el moviment coreogràfic, té les seves arrels en el teatre popular d’origen medieval de caire religiós i profà (IX-XII) i l’escenari marc del seu desenvolupament és la processó del Corpus. 

Documentats en la cultura ebrenca des del segle XIV, són residuals avui en dia, si bé les traces del que en un temps foren encara es poden rastrejar a través de danses i espectacles actuals. Són els que actualment es cataloguen com a balls amb parlaments, és a dir, danses en què el text és tan sols un suport de l’espectacle i no pas un element primordial. N’és un exemple l’actual ball de cavallets que té lloc a Tortosa per la Festa del Renaixement.

Data identificació: 
dimecres, January 11, 2017
Codi: 
IPCITE50008
Localització: 
Georeferenciació: 
Datació: 
Data de realització: 
dimecres, January 11, 2017
Periodicitat: 
Ocasional
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
L’únic element dels descrits posteriorment que pot ser considerat ball parlat avui en dia correspon a “Les temptacions de sant Antoni”, representat a Horta de Sant Joan cada dos anys.
Descripció: 
Descripció general: 

Els balls parlats són una de les expressions més importants de la teatralitat popular. Es tracta d’un espectacle que combina danses coreogràfiques i parlaments dialogats en vers, prosa, recitats o cantats. Interpretat a les places o en el transcurs de les processons, representa un element més del seguici festiu de les festes majors o de les celebracions d’interès general d’una població.

Si bé el seu origen es remunta al teatre popular medieval de caire religiós i profà (IX-XII); va ser la processó del Corpus l’escenari marc del seu desenvolupament.

Aquesta festa religiosa es caracteritzava per la seva vessant representativa, popular i pedagògica. La devoció i creença envers l’Eucaristia era l’eix central de la celebració i la Custòdia (el Corpus Christi), l’element principal. La processó integrava les diverses manifestacions teatrals de les tradicions autòctones paganes però també redefinia i reinterpretava les vinculacions entre les celebracions agràries i els ritus ancestrals, realitzats en la mateixa època. D’aquesta manera, tot donant-li una nova forma i un nou sentit a la jornada, es debilitava progressivament el seu contingut precristià original.

La primera processó urbana del Corpus Christi documentada a les Terres de l’Ebre es localitza a la ciutat de Tortosa. D’acord amb el que constaten els llibres de Claveria —és a dir, els registres dels comptes municipals— se celebrava des d’abans de 1330, si bé no se’n pot precisar amb exactitud la data d’origen. 

Segons es detalla des del segle XV, la processó i les representacions es feien el dijous i el diumenge següent. El seguici es caracteritzava per dues parts diferenciades: la profana, que l’encapçalava; i la ritual, que la concloïa. En la primera part, s’hi escenificava la música, que obria el camí, seguida dels balls. A continuació, es trobaven els entremesos —representacions teatralitzades organitzades i interpretades pels gremis de la ciutat— que s’alternaven durant tot el recorregut amb les bèsties, els balls, la custòdia, el clergat i les autoritats, en aquest ordre.

Els entremesos tortosins eren de diversa tipologia, si bé els més destacats eren els hagiogràfics, és a dir, els que es dedicaven a honorar sants patrons o patrones, com la de Sant Jordi, organitzada per la confraria que duia el mateix nom; o la de Santa Bàrbara, duta a terme pel gremi de paraires. Es trobava també l’entremès de la Cucafera, amb la bèstia tortosina com a protagonista, o l’entremès dels Turcs, on s’escenificava una batalla entre turcs i cristians. És aquest darrer el que un segle més tard passà a documentar-se com el joc dels cavallets, el qual representava un possible exemple de ball parlat a l’època:

El tercer dels entremesos documentats és el dels cavallets. Aquest, com el de l’àguila, és quasi un segle més tardà. Possiblement descendeix d’un joc anterior citat a l’Establiement de 1439: el joc dels Tucs, que representava una batalla entre cristians i sarraïns on els projectils eren “maçanes e figues”. Cal arribar a 1549 per trobar-lo amb el nom de “joch dels cavallets” que ballen al so de la música, com anota el Clavari: “als que feren e ballaren lo joch dels cavallets”, o “als que han fet lo joch dels cavallets i al qui els feu lo so”, i que portaven cascavells, com fa constar el Clavari de 1556, “per lo lloguer de 16 camals de cascavells allogats als catius de les galeres”.

(Massip, J.: “Els jocs o entremesos de la Processó”, a Programa Festes de la Cinta 1982)

Tal com es descriu en l’exemple anterior i segons exposa la filòloga Montserrat Palau, a la Catalunya Nova els entremesos van prendre el nom de ball i van augmentar la seva presència entre els segles XV i XVII. Aquesta extensió va anar acompanyada d’una variació d’estil. D’aquesta manera, el text va començar a introduir-se en algunes d’aquestes danses profanes i religioses a través de diàlegs, el recitat d’històries i fets i la crítica satírica dels costums socials. Calia, doncs, diferenciar aleshores els balls que incloïen parlaments dels que no. Tanmateix, científicament no fou fàcil classificar uns i altres, ja que el terme genèric que les definia era ball, independentment que tingués paraula o no i, a més a més, era habitual l’ús de diverses variants per designar-los: ball de bastons, ball de gitanes, ball de círcols…

Des del segle XIX, quan començaren a aparèixer els primers estudiosos, sorgiren també les diverses terminologies distintives per catalogar-los —quadres dramàtics, danses històriques, comèdies de sants…—, la qual cosa generà encara més confusió. No fou fins a finals del segle XX quan s’arribà a un consens científic sobre el significat de balls parlats: “representacions populars, algunes rudimentàries, altres d’alguna complexitat, que combinen l’acció dramàtica i el diàleg, cantat o recitat, amb el moviment coreogràfic, la pantomima i la música instrumental”.

No obstant aquesta definició, encara avui en dia no és fàcil establir-ne una classificació a les Terres de l’Ebre. Per una banda, perquè a diferència del que succeeix en altres indrets de la Catalunya Nova com el Camp de Tarragona, la mateixa població no identifica les seves representacions com a tals; però, per l’altra, per la proximitat, la vinculació o la influència que altres formes de teatre popular presenten vers aquest gènere. Així, és habitual trobar-se danses amb parlaments, en què el text és tan sols un suport de l’espectacle i no pas un element primordial, fet que les invalida per ser considerades balls parlats; és el cas de l’actual ball de cavallets que té lloc a Tortosa per la Festa del Renaixement. Els cavallets van ser un dels elements emblemàtics que els especialistes convocats per l’Ajuntament de Tortosa com a organitzador van introduir a la primera Festa del Renaixement, el 1996, tot basant-se en la documentació històrica conservada al llavors AHCTE, avui ACBE. Des de les primeres edicions participen també en les partides d’escacs vivents, en què representen les figures dels dos cavalls.

D’ençà que es recuperà aquesta celebració l’any 1996, actualment aquesta dansa es representa en dues parts: en primer lloc, dansant l’antic ball de cavallets i, a continuació, duent a terme el Realenc (el nou ball de Cavallets). La catalogació temporal però porta a confusió. El vell ball no es remunta més enllà de quan es creà la coreografia, que fou amb motiu de la posada en marxa d’aquesta celebració festiva, si bé la melodia correspon a una peça popular tocada també al Penedès, on forma part del Ball d’en Serrallonga.

L’actuació de l’antic ball dels Cavallets escenifica una lluita a espasa entre moros i cristians a dalt dels seus cavalls, un element inanimat de fibra de vidre de dotze quilos i mig. Quatre o sis persones es divideixen equitativament en els dos bàndols. El ball, que s’acompanya de dolçaines, tabalet i timbals, inicia amb un parlament de nova creació compost per representants de l’Associació 4 més 1, entitat organitzada en dues seccions, la qual s’encarrega de realitzar la dansa —a càrrec de Pas a Pas— i de posar-hi la música —a mans dels Gaiters de l’Aguilot. El text diu així:

CRISTIÀ 1

Tortosa avui plora,

ha marxat nostre rei,

ai pobres de natros,

que ve l’estranger.

MORO

Coratge i bravura,

avui no ha de quedar

cap cristià en vida

dins d’aquesta ciutat.

CRISTIÀ 2

Senyor, no podem

resistir-nos, són forts i poderosos,

nostres forces estan dèbils, malparades i tenen fam

rendició, senyor, rendició!

MORO

Riqueses, terres i plaers

mai seran nostres,

si abans no expulsem

estos cristians de Tortosa.

CRISTIÀ 1

Escolteu, cristians,

defenseu amb escàndol,

que el turc està a la porta amenançant-nos.

CRISTIÀ 2

Tortosa avui plora,

ha marxat Berenguer,

los fills i les filles

salvem-los primer.

MORO

Coratge i bravura de natros tingueu.

CRISTIÀ 1

La història que escriga, lo fet tal com és.

Finalitzada la introducció, enceta el ball, que combina diversos moviments en lateral, diagonal, creuat i en cercle. L’espasa, que acompanya la dansa, es porta recolzada a l’espatlla o es col·loca en posició d’atac quan els contrincants es troben cara a cara. 

Tot seguit, té lloc la dansa del realenc, el nou ball de cavallets. En aquest cas, la paraula no hi té cabuda i són la dansa i la música els protagonistes. A diferència del cas precedent, el ball no és de nova creació, sinó que s’ha recuperat respectant la informació registrada per Joan Moreira. Per altra part, la melodia correspon a Vicent Muñoz, el qual guanyà el III Concurs de Composició Jaume Blanch l’any 2004, organitzat per dotar el ball de cavallets de música pròpia.

Segons la informació recollida, l’únic cas que pot documentar-se com a ball parlat a les Terres de l’Ebre actualment és la representació de les temptacions de sant Antoni a Horta de Sant Joan, si bé els seus practicants no la identifiquen com a tal, sinó com una obra de teatre amb melodia.

Aquesta representació textual s’acompanya durant tota l’obra de música (grallers), danses i cants, tot alternant l’acció dramàtica amb el moviment coreogràfic, la música i la interrelació amb el públic en forma de mirada o de gestos. Heus aquí dos exemples amb les seves anotacions artístiques:

ARCÀNGEL SANT MIQUEL

Gent, estem a punt d’acabar

esta solemne funció,

i gràcies tos vull donar

de part del sant i patró.

Procureu ben imitar

este Antoni tan gloriós (fa aixecar el sant. Badal també s’aixeca)

i amb la seua protecció

trobareu la salvació!

Sant Antoni, Badal (que està eufòric, salta i fa el senyal de victòria) i l’arcàngel sant Miquel desapareixen, satisfets.

Els dimonis 1, 2 i 3 s’aixequen i es dirigeixen al públic per demanar una donació.

 

LLUCIFER

Xeics! Porteu-me una destral,

fotrem la llengua al pardal!

(el Dimoni 2 li dóna una destral fent-li una reverència)

Però ans d’anar a fer mal,

canteu i balleu com cal!

(Llucifer es queda per darrere, mirant satisfet com canten els dimonis)

 

DIMONIS

(Cantant i ballant)

Los dimonis esta nit

declaren guerra campal

al barbut tan eixerit

i al seu sobrestant Badal.

Quan vindrà a saludar,

mo’n fotrem sense parar

d’este santet de fireta

i les hi farem pagar:

li allisarem les costelles,

ja veureu quin renegar,

cridant tots los improperis

mirant de poder escapar.

Quina nit tan divertida,

ja l’espero pa xalar:

lo burret serà ben lliure

i el vell aprendrà a bramar.

La cançó es canta dues vegades. Estructura: tambors - gralla - veu - gralla - veu - gralla (a l’última part en gralla els dimonis van sortint d’escena ballant).

L’últim de marxar és Llucifer fent un riure malèfic.

L’obra, que havia deixat de fer-se des del primer quart del segle XX, es va recuperar l’any 2014 de la mà del Grup de Diables F&F del municipi, els quals la representen cada dos anys. És una adaptació i ampliació dels fragments extrets del capítol “Festes d’hivern a la Terra Alta”, escrit per Salvador Palomar i Montsant Fonts, dins de la publicació Actes de les Primeres Jornades d’Estudis de la Terra Alta, del 1994. La peça, escrita originalment en castellà, fou traduïda al català per Àngel Querol, el qual acabà d’afegir-hi uns quants versos per acabar de lligar el text, en paraules dels representants de l’entitat. Amb una durada de 45 minuts i dividida en tres actes, narra com sant Antoni decideix fer-se ermità i marxar a les muntanyes a pregar, en companyia del seu amic Badal. Amb Llucifer al capdavant, els dimonis que volen evitar-ho, decideixen temptar-lo de tres maneres diferents. Un dimoni vestit d’advocat, de dona i de figura negra, intenten fer-lo canviar d’opinió a través dels béns materials (oferta de diners), les virtuts matrimonials i carnals i la por, respectivament. Sense aconseguir-ho en cap dels tres intents, finalment opten per calar foc a la seva barraca; és aleshores quan l’arcàngel sant Miquel intervé, tot alliberant-los de les flames i derrotant els dimonis. 

Història i transformacions de l'element: 

Les danses que perviuen en les celebracions ebrenques tenen reminiscències profundes en el context festiu i teatral de la processó del Corpus. D’ençà que es referencia a Catalunya la primera processó urbana del Corpus Christi a Barcelona el 1320 i posteriorment a Tortosa abans del 1330, l’acte es caracteritza per aglutinar i exposar les diverses manifestacions de l’àmbit dramatúrgic. D’aquesta manera, es combinen en una mateixa celebració els balls rituals precristians de bèsties mítiques, els entremesos, els jocs o els elements de les festes àuliques, entre altres.

En el transcurs històric, han estat diverses les representacions tortosines que ara per ara podrien considerar-se com a balls parlats. El mateix Vergés Paulí descrivia com la Publicata, és a dir, les lectures públiques de poesia a càrrec dels estudiants de la Universitat de Dominica a les places públiques, la vespra de la festa de la Cinta, s’acompanyaven d’aquestes danses que compaginaven la música, el cant i la coreografia:

Les danses de les festes de l’any 1829 se denominaven círcols, pastós, gitanos, diables y una que representava la baixada de la mare de Déu de la Cinta.

Vergés Paulí, R.: “Del llibre dels records. Unes festes de la Cinta memorables”. Boletín de l’Orfeó Tortosí, 6 (31-8-1913).

Avui en dia, però, no és possible resseguir les petjades d’aquestes danses, ja que han desaparegut, si bé en algun cas s’ha mantingut el context on es formulaven. N’és un exemple el ball de pastós de l’Aldea —fins el 1983 municipi pertanyent al terme municipal de la capital del Baix Ebre—, que es realitzava amb motiu del romiatge(s) al santuari de la Mare de Déu, actualment encara en actiu. D’on prové, però, l’origen de la dansa és incert; d’aquesta manera, hi ha diverses teories que la relacionen amb els pastorets o amb rituals d’origen agrari. Fos com fos, es tractava d’un ball protagonitzat per tretze pastorets que es convertien en dotze bordoners i un majordom i es feien acompanyar del so de la dolçaina i el timbal, mentre declamaven versos. De com es ballava i quins textos es proclamaven, ha estat una informació recollida en el projecte La Calaixera Sonora, material didàctic elaborat pel grup de mestres de música (Mousiké) de l’ICE no universitari de la URV.

Acompanyats d’uns bastons, la dansa iniciava amb una entrada en què els balladors sortien en dues fileres fent puntetes als costats, en peu intercalat i amb el pal a l’esquena, per romandre a continuació un davant de l’altre i recitar el majordom el discurs inicial:

Mis carísimos pastores,

amigos y compañeros,

que me gozo en solo veros;

sabéis que nuestros rebaños

están ya por muchos años

pastando los ricos prados,

vegas, montes y collados

de la Aldeana más bella

y hermosa más que una estrella;

y supuesto que hoy es día

de su fiesta y alegría,

y siendo los Tortosines

sus dilectos Benjamines,

en señal de agradecidos

démosla obsequios rendidos,

y cuidemos de invitar

a la Pastora graciosa,

iris e imán de Tortosa.

Y para que el mundo vea

lo que la patria desea,

es muy justo que empecemos

y a una todos gritemos:

viva la Virgen de la Aldea! (Tots: Viva!)

Tot seguit, es picaven a terra un seguit de deu pulsacions que s’intercalaven amb una volta i moviments corporals, basats a fer passar el pal entre les cames. A continuació, recitaven tots plegats un conjunt de versos en castellà i la cobla del comensal Moré en català:

A la Virgen soberana.

A nuestra hermosa aldeana.

De Tortosa Capitana.

A la que es del campo flor.

De los primores, primor.

A la del valle, azucena.

Y que alivia nuestra pena.

A la madre cariñosa.

Y para todos graciosa.

A la más brillante estrella.

A la pastora más bella.

A nuestro amparo y consuelo.

Reina de la tierra y cielo.

 

A l’Aldea vora vira,

va la gent de l’horta erta,

i a la festa hi porta experta

tant recapte com a fira.

Finalitzats els parlaments, continuava el ball, picant amb el pal a terra i recitant tot seguit noves estrofes que prenien com a tornada la cobla del comensal Moré, prèviament esmentada. Després es prosseguia amb una nova coreografia, en què els pals es creuaven entre les dues files on estaven disposats els balladors i finalitzaven agafats tots entre ells per acabar realitzant un seguit de passos que els conduïa a construir una bóta i desfer-la. A continuació, se seguien recitant nous textos amb la repetició de la cobla, tot intercalant amb pals a terra i per baix les cames. Per últim, es concloïa la dansa sortint d’escena tal com s’havia iniciat: en dues fileres, fent puntetes en peu intercalat cap als costats i amb el pal creuat a l’esquena.

Altres danses que podrien considerar-se balls parlats a Tortosa eren el de círcols (conegut arreu de Catalunya amb el nom de ball de cercolets) i el de gitanes. En el primer cas, la celebració es vinculava amb les festes de la verema de finals d’agost i principis de setembre. Els arcs, adornats amb motius vegetals com fulls de cep, tenien com a finalitat en el ball recrear la construcció d’una bóta, a través dels diversos passos de dansa realitzats pels ballarins.

En el segon cas, el ball de gitanes es focalitzava en un pal —antigament un tronc— d’uns tres metres d’alçària, que sostenia la figura de l’Estaquirot. De la fusta en sortien unes cintes de colors que prenien en les seves mans quatre parelles de gitanos, els dansaires. Paral·lelament hi havia la figura del cap de colla, el Gitano Gros, i els dos galerons, personatges aquests darrers que no duien res entre les mans i realitzaven la funció d’animadors dels balladors.

Un cas reivindicatiu de participació popular en els balls parlats el representava el barri popular del Garrofé, el qual tenia les seves pròpies danses, popularitzades pels cronistes i folkloristes com a “danses del Garrofer” (actualment, el sector del Garrofer es troba dins el barri de Santa Clara, ubicat al nucli antic de la ciutat. Pren el nom de la plaça del Garrofer). Moreira descrivia com aquesta zona de la ciutat destacava per la seva imaginació i com temps enrere s’encarregaven d’organitzar les danses de moros i cristians, el ball de bastonets o les danses del dimoni: 

Sempre’ls veïns del Garrofé, s’han distingit per la seua fecunda inventiva, ideant jòcs i pasatemps, per alegrâ la festa del seu carrê.

En atres temps, ells organisaven les célebres dançes de “moros i cristians”, lo “ball de bastonets”, i les “dançes de dimònis”, que ballaven al sò d’uns platillos de zinc, que en molta xera anaven tocant, vestits en una especie de “granota” roija molt ceñida, que’ls cubria dasta’l cap, rematant en llergs i punxeguts cuernos negres, igual que’l regantxinat rabo, que per a que’s meneijés de moure com qui balla esboijarrada rumba, donant peu a la gran bulla.

(Moreira, J.: Del folklore tortosí, pàg. 376-379)

Amb motiu de la Festa del Renaixement, des de l’Ajuntament de Tortosa s’apostà per recuperar les danses de moros i cristians amb les seves variacions, com així es constatà per escrit en l’obra El seguici festiu de Tortosa. Músiques per a dolçaina i percursió. Malgrat que es realitzaren durant un temps, però, no han perdurat fins avui en dia. 

 

Classificació: 
Modalitat / Sistema d'execució: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Els balls amb parlaments i parlats que es duen a terme en actes festius actualment a les Terres de l’Ebre compten amb l’acompanyament instrumental de dolçaines, gralles, tabalets i timbals. 

Els balladors es vesteixen d’acord amb el personatge que interpreten —en la majoria dels casos amb un parell o tres d’elements estereotipats i la resta d’elecció lliure per a l’intèrpret— i porten el material que el representa. D’aquesta manera, al ball de cavallets apareixen vestits o bé amb roba de sarraïns —calçons (bombatxos) bombats o bufats de color blau i groc; camisa groga, armilla blava i mocador turc al cap— o bé de cristians —vestit llarg roig lligat amb cinturó blanc, mitges blanques i un barret roig, estil boina— i acompanyats dels seus cavalls fets en fibra de vidre i les seves espases en mà. En canvi, a les temptacions de sant Antoni duen els dimonis vestits de roig i de negre, i un bastó llarg, una llança o una força amb la qual colpejar a terra. També es vesteix un intèrpret d’advocat (vestit i corbata), de dona (faldilles) i de negre, com la paraula indica. Paral·lelament, sant Antoni porta una túnica, a Badal se’l reconeix per la faixa, la barretina, les espardenyes i el sac que carrega i l’Arcàngel per la seva capa blanca i l’espasa. Per últim, en aquesta representació també s’utilitzen paneretes per recollir les donacions del públic.

Formes organització social/Organitzacions formals o informals: 
Ja sigui en balls amb parlaments o parlats, les persones que se n’encarreguen són membres integrants d’una entitat sense ànim de lucre, associació on els socis són l’element fonamental en la seva constitució.
Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Salvaguarda: 
Transmissió: 
Avui en dia, no s’ha publicat cap obra ebrenca que referenciï quines danses del territori podrien ser considerades balls parlats. No obstant això, tenint en compte com s’han reetiquetat de nou o han desaparegut amb el pas del temps, com actualment s’ha fet un major èmfasi en la dansa i no pas en el text i com, ara per ara, no hi ha a la demarcació una autoidentificació amb aquest concepte, es podria afirmar que difícilment es registren balls parlats a les Terres de l’Ebre. No obstant això, el cas d’Horta de Sant Joan evidencia que no és així, segons estructura però no pas reconeixement propi. En aquest cas, però, no es pot parlar d’una transmissió mantinguda generació rere generació, sinó d’un procés de recuperació, motivat per una entitat interessada a recobrar i valorar el patrimoni del seu municipi.
Viabilitat/riscos: 
En el context actual, no es pot parlar de la viabilitat de balls parlats si la seva presència al territori és de recent recuperació i puntual. No obstant això, el fet que es duguin a terme altres danses que en origen estan vinculades amb aquest gènere pot ser un punt d’inici per recobrar o construir el text que l’acompanyi, si és d’interès de les entitats que les practiquen.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
En termes generals, el territori (individualment o col·lectivament) no s’identifica amb el concepte de balls parlats.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
El grup de mestres de música (Mousiké) de l’ICE no universitari de la URV va elaborar en el marc del projecte Dispositius Sonors Alliberats una composició de materials, propostes metodològiques i usos didàctics per realitzar-se a l’escola. La calaixera sonora, com així se l’anomena, inicialment s’aplicà en un projecte d’innovació educativa a l’Escola del Poblenou del Delta. Tanmateix, actualment és accessible per a tots els centres escolars, ja que els serveis educatius del Montsià s’encarreguen de deixar en préstec aquest material. Entre les propostes que es poden trobar, destaca l’activitat de balls parlats, on es donen a conèixer els balls de círcols, balls de pastors i balls de gitanes, que s’havien dansat al territori; exactament al terme municipal de Tortosa. La informació recollida actualment i especificada en els documents pedagògics no permet, però, reconstruir les tres danses coreogràficament i textualment com eren. Així, en la primera situació, ha estat necessari inspirar-se en altres referències catalanes; i, en la segona, només s’han pogut especificar alguns parlaments. No obstant això, esdevé una eina molt útil per introduir-se en aquest món.
Informació tècnica: 
Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 11/01/2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dc., 11/01/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Queralt, M.Carme
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
L’elaboració de la fitxa ha estat possible gràcies a les entrevistes realitzades a l’Associació 4+1 de Tortosa, el Grup de Diables F&F d’Horta de Sant Joan i diverses persones vinculades amb la Festa del Renaixement i professionals educatius de l’àmbit musical i dansaire.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
És una evidència que, malgrat la diversitat de balls parlats que s’han generat i perviscut a les Terres de l’Ebre durant segles, avui en dia la seva presència al territori és purament residual. Tanmateix, també es fa palès que, si hi ha entitats que opten per recobrar-les, altres poden treballar en la mateixa direcció si així ho consideren. Recuperar aquests balls parlats o adaptar-los segons s’estipuli és, doncs, inicialment una convenció, una convinença que pot rescatar un patrimoni oblidat per tal que la societat, a poc a poc, se’l faci seu de nou.
·: