Els sistemes de pesca marítima

Identificació: 
Nom propi de l'element: 
Els sistemes de pesca marítima
Grup i/o comunitat: 
Els pescadors continuen sent homes en edat productiva majoritàriament. I s’especialitzen més o menys depenent de l’art de pesca que treballen i de la funció a l’embarcació.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Les Terres de l’Ebre, per la seva extensió territorial i característiques geogràfiques, acullen cinc ports on amarren les embarcacions de pesca marítima d’arts menors i majors: les Cases d’Alcanar (Alcanar), Sant Carles de la Ràpita, Deltebre, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar. Pel volum d’embarcacions i pesca, el de Sant Carles de la Ràpita i el de l’Ametlla de Mar són els més importants.

Són ports en què històricament s’han practicat les diverses arts de pesca marítima, que en major o menor mesura, amb els canvis pertinents, continuem trobant representats als ports ebrencs. Arts menors o també conegudes com a arts artesanals, representades pels pescadors de tresmall, la llum, el palangre, la nansa o els marisqueig a la zona del delta de l’Ebre.

A la vegada, amb un pes important pel volum de pesca que capturen i la població que ocupen laboralment parlant, hi ha les embarcacions d’arrossegament, l’art major més estès. Són el resultat de l’evolució de les tradicionals embarcacions del bou que han existit i amb la introducció dels motors en milloren la captura gradualment. És un art major que treballa amb un sistema altament mecanitzat i gairebé industrialitzat de producció que dóna alt rendiment, un sistema cada cop més diferenciat de les arts artesanals que continuen estant representats per arts menors.

Un coneixement i ofici, el del pescador, que ha sofert transformacions importants en els últims cinquanta anys, tant pel tipus d’embarcacions i eines (les arts) utilitzades com en la relació de la comunitat amb la mar, els ports i les seves infraestructures. Un sector que reuneix coneixements diversos al seu voltant com els armadors de sàrsies o el relacionat amb la distribució, com són els arrieros. Transformacions que, tot i això, no han fet minvar la rellevància del sector i de la mar tant en el teixit productiu com en la memòria i construcció de la identitat d’aquesta part del territori ebrenc, la del litoral del Montsià i el Baix Ebre.

Data identificació: 
dc., 01/03/2017 to dv., 02/06/2017
Codi: 
IPCITE010019
Localització: 
Descripció de la localització: 

En el cas de l’ofici de pescador, l’espai presenta diversos elements que s’han de tenir en compte. Per una part, la ubicació del ports en actiu, i s’han d’assenyalar els ports que mantenen alguna embarcació d’art menor amarrat, que són en major o menor nombre: les Cases d’Alcanar, Sant Carles de la Ràpita, Deltebre, l’Ampolla i l’Ametlla de Mar.

Un altre element que cal tenir en compte són les zones de pesca habituals. En aquest cas, depenent de l’art utilitzat, els pescadors treballen una o altra zona. En aquest registre no s’han treballat els majors, d’arrossegament, perquè no es considera un art artesanal. No obstant això, pel que fa a les arts menors, les treballades, les distàncies de treball són relativament curtes. Majoritàriament són distàncies o zones de calat que s’han de poder realitzar fer el mateix dia, això vol dir en trajectes d’anada i tornada. La presència de motors cada cop més potents (amb més cavalls de potència) a les embarcacions permet també calar a més milles del litoral, aquest fet també depèn del títol del patró. En aquest cas, el  títol de patronia local (el majoritari) permet anar fins a 12 milles de la costa i el litoral de la província on està censada l’embarcació i contigües. Això en el litoral ebrenc pot implicar haver-se de desplaçar a la costa de Castelló. En general, les barques del litoral del Baix Ebre i Montsià no s’allunyen més de tres milles de la costa i és habitual treballar a les zones que es coneix, d’on es tenen els referents geogràfics i se sap on és millor calar. Dins de la zona coneguda es tenen en compte a les zones de calat del tresmall, nanses o altres modalitats de palangre, les braces (1 braça, 1,88 metres) de fondària com a referent territorial i no tant les milles. “Calar a tantes, cinc, sis… braces per morro porquet”. Amb aquesta expressió s’indica la fondària i el referent geogràfic terrestre. Junt amb aquests referents, també es parla de zones de calat generals, com la zona de la Fàbrica (en referència a la fàbrica de ciment d’Alcanar) o la zona del Betzinero, al litoral del Montsià, però no s’ha pogut definir concretament on està. Altres zones a l’interior de la badia dels Alfacs, en aquest cas una zona principalment de marisqueig, Trabucador, Salines, i junt amb la zona del Fangar al Baix Ebre. Al Baix Ebre, al golf de Sant Jordi, la mar de la Frau s’identifiquen espais com l’Almadrava o altres referents submarins.

Les distàncies en braces per calar també es poden definir per l’estat de la lluna. En aquest cas per on surt la lluna (Lluna nova, peix en terra i Lluna a la mar, peix a forejar). Quan la lluna és nova surt per sobre de la serra del Montsià i quan és lluna plena surt per sobre de la mar. Aquesta expressió especifica que s’han de calar les sàrsies a més o menys distància del litoral.

Un tercer element relacionat amb la zona de calar però que fa referència al mateix litoral són els referents geogràfics, amb les seves denominacions establertes des de la perspectiva de qui és a la mar, i que tradicionalment els pescadors han utilitzat per guiar-se. Defineixen i determinen recorreguts, espais on es pot calar, llocs on hi ha embarcacions afonades o serralades de fons marí…; per tant, ajuden a conèixer els perills tant per a les sàrsies com per a les mateixes embarcacions. També eren senyes que servien de referent per calar la sàrsia i l’endemà permetien saber on i quina era la pròpia. 

La manera comuna d’agafar aquestes referències és quan s’alineen des de l’embarcació o s’enfilen dos o més referents físics distanciats entre si. Això implica tant elements de la geografia del litoral més propera com de terra endins o béns immobles. La forma d’anomenar-ho és amb l’expressió La farola per salines o La farola per la Ràpita, que indiquen on s’alinea el far de la punta de la Banya (si som a la zona de calat del port de la Ràpita), altres també són Aubes per punta (fa referència a una zona amb Aubes que hi ha a la punta de la desembocadura del riu Ebre a l’inici del Trabucador, on hi ha eucaliptus i assenyala que al fons marí canvia) o Farola per l’escala, foradada per morro porquet. També referents com Gola de Migjorn, a la zona del delta a l’hemidelta dret per del de fora del Delta.

Per la zona de la Ràpita (en aquest cas des de dins de la badia dels Alfacs), el pic del Montsianell és un dels referents més utilitzats. Quan s’alinea amb els referents que li queden darrere, en aquest cas els Ports o davant. Alguns del exemples més sentits són el de Mamella Alta, quan el Montsianell s’alinea amb el Mont Caro o Testa de Cap quan s’alinea amb el que continua al Caro cap a llevant. També pot enfilar referents immobles com el que explica Miquel Sancho Fibla, antic pescador de la Ràpita: “Quan vénen a una Morro pel campanar del poblet [referència a Poble Nou del Delta] te ve recta la torre de Sant Joan, quan ve les tres a una es diu Morro Porquet”. Altres referents des de dins de la badia dels Alfacs són la Punta dels Clots, zona d’aigües complexes en què moltes embarcacions s’afonen i que està a l’extrem de la Punta de la Banya.

A la zona de la Cala (l’Ametlla de Mar), el referent més important és lo Pa (turó que queda entre la serra de Tivissa-Vandellós i el coll de Balaguer, conegut com lo tossal de Montagut), lo Pa per Estany Tort (zona de l’Estany prop de les Roques Daurades), lo Pa per la Cala, lo Pa per torrent del Pi (torrent situat entre la Cala Nova i Sant Jordi d’Alfama), lo Pa per lo Pa, també béns immobles com l’ermita de Mare de Déu de la Roca direcció a l’Hospitalet de l’Infant, que també serveix per definir barreres de roques del fons marí, on es cala la nansa pel pop roquer. També altres referents cap a la badia de Sant Jordi és Morro de Gos, guia per als pescadors de l’Ampolla, del qual a la Cala en diuen Cant del Gall.

En aquesta alineació de referents físic, des de la mar, cada un pren un nom diferent. És un fet singular però comú entre pescadors, canviar i normalitzar entre ells uns altres noms del litoral terrestre des de la mar. Aquest fet comú entre el gremi de pescadors en general també hem vist que porta en algun cas a l’ús del mateix nom, com pot ser el de Mamella Gran, per referir-se a diversos elements geogràfics. Veiem que es repeteixen tant entre els pescadors de la zona esquerra del Delta i de la dreta alguns noms que fan referència a diversos elements terrestres. Els més comuns són el de Mamella Alta o el de Morro Porquet, que tant fa referència al cim de la serra de Vandellòs com al cim Mont Caro als Ports. 

Actualment molts d’aquests noms i referències queden en un segon terme i gairebé no s’utilitzen per la implantació a les embarcacions del plòter (carta nàutica digitalitzada) o GPS (determina latitud i longitud) que ajuden a delimitar la ubicació de l’embarcació i permeten assenyalar les zones de calat bones o el lloc on s’ha calat per anar a xorrar l’endemà o quan convingui. 

Datació: 
Data de realització: 
dilluns, May 29, 2017
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
L’activitat pesquera actualment es regula per mitjà de les vedes biològiques, que determinen les captures d’una o altra espècie en funció del temps de cria i creixement. Aquestes vedes estableixen el tipus d’art o les característiques de l’art utilitzat (el cec de la sàrsia) i la zona de calat. En alguns casos el pescador, que coneix la particularitat i estat de la mar i les espècies amb què treballa, pot decidir treballar menys hores, com passa en el cas de la captura del canyut, navalla, en què es regulen les hores de feina (dos hores o tres al dia) per tal d’allargar la temporada de forma equilibrada i també controlar-ne el preu. O casos com els pescadors amb nansa de pop que fan vedes biològiques voluntàriament més llargues de les reglades amb l’objectiu que cada peça tingui un pes més gran que a la vegada els dóna més rendiment econòmic. L’arrossegament té una veda de dos mesos, la qual el 2016 ha estat durant maig i juny a l’Ampolla i la Cala, i juliol i agost de Sant Carles de la Ràpita a les Cases d’Alcanar. El tresmall és l’art que per la mesura del cec de la sàrsia va canviant segons l’època de l’any seguint el mateix cicle productiu de l’espècie que captura. A part de la pesca del lluç, que es manté tot l’any, les altres pròpies del territori tenen una temporalitat prou definida. Al gener i febrer es treballa la pelaia o llenguado (fins abril) i també el pop. També a l’hivern fins a la primavera és la temporada de la galera. A partir del març, el pop dóna pas a la sípia i a l’abril es manté la captura durant la primavera fins al juny. A l’abril i a l’estiu també és l’època de llagostí al tresmall. Al juny, d’espècies de marisc com la tallarina, la llagosta i el peix blau, que es pot quedar atrapat a la malla. Després, cap al setembre i octubre, el moll (de roca i vermell), i tornen a tenir importància el pop, la sípia i la pelaia. La moixarra —orada— habitualment capturada pel tresmall és més del mes d’octubre i es manté com una de les principals espècies objectiu fins al desembre, amb el llobarro també present cap a l’hivern. Moixarra i llobarro també es crien en piscifactories a la mar. El peix blau que va a la llum fa la parada als mesos de desembre i gener i l’època forta és amb la sardina, el seitó, el sorell; la cavalla és de maig a setembre (no és una captura de totes les espècies a la vegada sinó de manera escalonada). La tonyina avui ja segueix un sistema diferent a causa del procés d’industrialització mitjançant l’engreix. La captura de la tonyina salvatge es du a terme principalment des dels mesos d’abril i maig fins a juny. També un cas a part que cal esmentar però que funciona diferent en les arts aquí estudiades és el musclo, que es recull de febrer a setembre als criadors principalment ubicats a la badia dels Alfacs.
Descripció: 
Descripció general: 

El litoral de les Terres de l’Ebre acull cinc ports de pesca marítima, l’Ampolla i la Cala (l’Ametlla de Mar) i Deltebre a la comarca del Baix Ebre, i Sant Carles de la Ràpita i les Cases d’Alcanar (Alcanar) al Montsià. Aquests són els ports que, tot i amb diversa rellevància productiva i unes quantes embarcacions (tant d’art major com menor), estan actius i tenen una confraria que gestiona i ordena les embarcacions que amarren al port i es dediquen a la pesca marítima. 

Dels cinc, exceptuant el de Deltebre —que tot i la tradició pesquera relacionada amb el riu i l’àrea del Delta té una importància relativament menor, la Confraria de Pescadors de Sant Joan és de creació recent, del 1982— els quatre ports són els referents territorials ebrencs en el sector pesquer, però amb un alt grau de concentració d’embarcacions i producció els ports de Sant Carles de la Ràpita i la Cala (l’Ametlla de Mar). Aquesta concentració d’embarcacions d’art major i menor afavoreix més volum de captura que, sense menystenir el port de l’Ampolla i les Cases d’Alcanar, fa dels ports de la Cala i la Ràpita els referents actuals no només del territori ebrenc sinó dels ports del territori català.

En general, bona part d’aquest pes en producció i captura és conseqüència de la captura feta amb embarcacions d’arrossegament, gairebé un 70% del producte subhastat a la Llotja de Sant Carles de la Ràpita segons el responsable de la llotja. L’arrossegament o bou (nom de l’art utilitzat per a la captura), és actualment l’art major generalitzat però a la vegada el que menys relació manté amb les formes de treballar i amb les arts tradicionals habituals de la zona. L’art de l’arrossegament implica, com diu el seu nom, l’acció d’arrossegar a grans profunditats una sàrsia en forma de sac amb unes portes d’on surten dos caps o malletes que subjecten l’art a la popa de l’embarcació on hi ha les portes, estructures, les portes, col·locades a la popa de l’embarcació que serveixen per xorrar el bou. L’arrossegament és un art que ha evolucionat de manera significativa principalment per l’augment de volum de captura a causa de les progressives millores, mecàniques i tècniques, que han aparegut i que s’han afegit a l’embarcació. Motors de 250 o 500 cavalls de potència —cosa que implica més força i capacitat d’arrossegament—, un bou de dimensions més grans, les sàrsies de niló o materials més resistents, sistemes per xorrar de manera més ràpida i eficient, són mesures que han portat al fet que si hi ha bona mar poden arribar a calar tres cops el bou durant una jornada, tot i que l’habitual és fer dos calades per dia. En general, és un art que, gràcies a les millores, és més eficient des d’un punt de vista exclusivament productiu. S’acompanya d’un nivell de tecnificació que afavoreix que el treball de pescadors, no del patró, no hagi de ser mà d’obra especialitzada o coneixedora dels sabers específics de la mar. En aquest cas, el patró sí que és habitualment algú que ve de tradició familiar de pescadors i que si és propietari o armador ha invertit en una embarcació que li permet un millor i més control de l’art que afavoreix, pel que fa al volum de captura, certa regularitat (depenent del temps una o altres espècies). La capacitat del bou fa que, fent els canvis pertinents segons l’objectiu de captura, pugui tenir una o altra posició a la mar, més alt o més baix (respecte del fons marí) o més obert o tancat, la velocitat, aspectes que el patró té en compte a l’hora de calar l’art i de xorrar, sense oblidar la zona on s’ha de fer i que en determina el tipus de captura. Per tant, s’ha convertit en un art amb influència important dins del sector pesquer, amb tripulacions d’entre 3 i 5 membres que es reparteixen per parts (a part de la part de l’armador) i setmanalment el benefici del peix venut a la llotja. Als ports de les Terres de l’Ebre hi ha prop de cent embarcacions que treballen en l’arrossegament, principalment al port de la Cala i de Sant Carles de la Ràpita.

El sistema de treball dels arrossegadors és també diferent al de les arts menors tradicionals. Per tal d’evitar conflictes i perquè totes les embarcacions disposin de les mateixes condicions i s’eviti el desgast dels caladeros, les embarcacions d’arrossegament tenen un marc temporal i horari definit de pesca. En els dos casos observats, la Cala i la Ràpita, a les set del matí es dóna el toc de sortida i a les cinc de la tarda han de tornar al port. A l’entrada del port hi ha el responsable d’apuntar a quina hora arriba, i si l’embarcació entra més tard del que s’ha estipulat, l’endemà és penalitzada. A la Ràpita, per l’alt nombre d’embarcacions, més de 40, i a fi d’evitar problemes, totes les embarcacions es col·loquen fora del moll a una zona delimitada amb una boia situada davant de la fàbrica de ciment d’Alcanar. Quan són les set es dóna el toc de sortida i cada embarcació es dirigeix a la zona que té definida a alta mar. A la Cala poden sortir des del mateix moll. A la tornada, s’entra el peix a la llotja on serà subhastat per ordre d’arribada. 

Aquest sistema pretén evitar la sobreexplotació de la zona de captura i és diferent al que s’aplica en les arts menors, palangre, nanses o cadups i també per al marisqueig. En aquest sentit, la regulació i el treball amb les diverses arts es determinen pel tipus de sàrsia utilitzada (també es controla el cec i mesures del bou), el cec tant de la sàrsia com de la nansa i la quantitat de palangre i cadups que es calen com per les vedes biològiques o el mateix cicle productiu de cada espècie.

En les arts menors o artesanals, tot i les diverses zones de captura i el moll on s’amarra l’embarcació i els diversos referents terrestres, els especificats al camp de localització, poden definir-se trets generals segons les característiques dels pescadors que mantenen activa aquesta activitat. La característica general de les arts menors al litoral ebrenc és l’ús en les modalitats amb xarxa del tresmall o sàrsia, nom utilitzat per l’art del tresmall o per dir-ne a la xarxa en la variant dialectal tortosí, i l’ús de les modalitats amb ham com el palangre. 

L’art menor de sàrsia —xarxa— més utilitzat al litoral ebrenc és el tresmall o sàrsia. Aquest art es caracteritza perquè està format per un manto o malla central més cec que els dos que té a banda i banda en paral·lel (units a la part superior del suro les tres malles) amb un cec més ample i que permet l’entrada del peix, que queda atrapat a la malla central. És aquest cec el que varia segons l’objectiu de captura que sigui una o altra espècie. Com més alt és el nombre del cec, més petit és l’espai del forat. Cec del 13 per al moll, del 10 per al llagostí, del 3 per a la llagosta, del 5 per a la sèpia o la pelaia o del 5 o 4,5 per a la moixarra. En el cas de la moixarra son sàrsies d’una sola malla. Cada sàrsia que es cala té el nom de peça. Una peça pot tenir fins a un quilòmetre de llarg i cada pescador pot treballar amb un nombre variable de peces calades. Els casos observats tenien quatre peces calades en diverses zones de la mar, però a distàncies pròximes al port. Sí que està determinat que, quan es treballa amb un tipus de cec, totes les cales són del mateix tipus i no es pot canviar d’art sense avisar la confraria de pescadors.

Habitualment es calen a la mar d’un dia a l’altre amb l’objectiu que el peix (pelaia, llobarro, moixarra, moll, sorell, cavalla o marisc com la galera, llagostí, sèpia o llagosta, segons la temporada definida al camp temporalitat) quedi atrapat entre les tres malles. Depenent de l’alçada de la sàrsia (també implica que té més o menys ploms a la part inferior), es captura una o altra espècie, pot variar els 4 metres per a la moixarra (del gener al març) o el moll a 0,9 metres, és a dir, més a prop del fons. El pescador de tresmall, depenent del vent, l’estat de la mar i la temporada cala l’art a una zona o altra habitualment en paral·lel al litoral. També depèn de la varietat, el pescador pot arribar a calar (deixar la sàrsia dins la mar) i xorrar (retirar la sàrsia de la mar) a la nit. Un exemple n’és el llagostí (es considera marisqueig però es fa amb aquest art), que pot ser calades a la prima, una o dos hores abans que surti el sol, per just xorrar a l’alba.

Les embarcacions d’art menor són de menys envergadura que les d’arrossegament i habitualment estan tripulades per dues persones: pescador i patró. En molts casos són negocis de caràcter familiar. Pare i fill, germans, cunyats, nebot i oncle, són els diversos tipus de relacions familiars observades en una embarcació d’art menor. Tot i que cada cas té una explicació diferent, el que permet veure és un treball en què beneficis i treball es reparteixen en família. És habitual que siguin empreses de petita producció i la unitat familiar és més o menys extensa segons el nucli de treball. En un dels casos observats, és relativament comuna la figura del pare propietari d’una embarcació en la qual els fills s’inicien quan són joves i surten a pescar. Pot ser que en el cas de ser dos germans, els dos s’embarquin habitualment seguint la línia generacional del germà gran o, sinó, el que porta més temps a l’embarcació és el que assumeix la funció de patró i propietari de l’embarcació. En un context així, el germà, que queda amb la funció de pescador, si pot al cap d’uns quants anys intenta comprar alguna embarcació amb títol (permís de captura).

En aquest sentit, aconseguir una embarcació amb llicència de pesca és relativament fàcil perquè hi ha més oferta d’embarcacions que no treballen i tenen permís que no demanda de llicències per pescar. Cal especificar que les llicències per pescar estan limitades; per tant, si no hi ha cap embarcació que es retiri o deixi la llicència, actualment no es pot obtenir cap llicència nova per pescar. Les embarcacions d’art menor són relativament petites, estan fetes de fibra de vidre i són poques les que queden fetes de fusta, d’entre 10 o 13 metres d’eslora o quilla (quilla és la columna vertebral de l’estructura de l’embarcació que va de popa a proa) amb un pont o espais de conducció a la part davantera de l’embarcació on hi ha el GPS, el plòter, la documentació com les guies (documentació clau per seguir la traçabilitat del producte capturat) i els armaris amb altres eines com els pantalons de tela plàstica impermeables per treballar, les botes i en algun cas un petit armari (50 x 25 cm de base) que té un fogonet per poder cuinar si cal. Parlem de la reconeguda com cuina a la barca de pescador, cada cop més escassa, en el sentit que gairebé ja no es cuina a la barca. A la coberta, a un lateral, hi trobem un cofre adossat a la mateixa estructura de l’embarcació on, si cal, es guarda la captura en fresc. La xorradora sovint està a la part davantera de la coberta, tot i que depèn de cada embarcació. Són embarcacions que des dels anys seixanta del segle XX, la majoria, funcionen amb motor (de gasoil), de potència diversa depenent de cada pescador. Les barques en què hem embarcat eren de 350 cavalls de potència. No existeix una normativa que obligui a tenir més o menys potència però sí que es té en compte que per cada cavall de potència de motor es paga més diners de llicència a la Confraria.

L’art de tresmall actualment es xorra amb una xorradora (màquina de xorrar), un motor que ajuda el pescador a retirar la sàrsia. Situada a la part davantera de l’embarcació (proa), està format per tres cilindres col·locats en forma triangular (dos avall i un al mig, amunt), l’art entra lliscant per l’exterior dels cilindres i passa entremig per anar cap a les mans del pescador que rep la sàrsia i en facilita l’extracció del peix per evitar que l’art s’emboliqui. D’aquesta manera, el pescador que recull l’art pot plegar sense fer malbé la captura i deixar-la col·locada per poder desempescar. Una vegada xorrat tot l’art, ve l’acció desempescar, això implica anar repassant tot l’art retirant la captura que ha quedat atrapada entre els forats de la sàrsia. Si l’art està net, que vol dir que no té moltes algues i altres objectes, és una feina que pot quedar feta en una o dos hores per una persona sola treballant, sinó pot implicar més temps pel fet d’haver de retirar les arrels o algues atrapades. Assegut a una cadira, el pescador passa la sàrsia per les mans i en treu el peix capturat i col·loca directament la sàrsia a un calaix de grans dimensions, on queda guardada i preparada per tornar a calar. També depenent de l’estat de la mar, l’acció de desempescar pot fer-se al moll, això implica que es xorren les diverses arts que es tenien calades, es torna al port i es desempesca classificant la captura i es torna a calar a altres zones. Això succeeix si la mar està molt moguda.

A continuació, per tornar a calar se selecciona la zona, se n’ha descrit moltes variants, pot ser que es cali de nou a la mateixa zona o que es canviï. Si hi ha bona captura, és comú repetir algun dia a la mateixa zona. També els vents, l’estat de la mar, si algú ha calat mentre tu desempescaves, etc., et poden dur a calar a altres zones. A l’hora de calar hi ha a la zona de popa una estructura de ferro per on es fa passar la sàrsia perquè quan caigui a la mar ho faci de manera controlada. 

Els pescadors de tresmall no tenen un horari determinat, com té l’arrossegament, tot i això surten abans per evitar trobar-se amb ells i per arribar a la zona amb calma. És comú veure a les sis del matí ja la majoria d’embarcacions d’art menor que han sortit del moll i no tornen fins al migdia amb la captura classificada i preparada per ser subhastada a la llotja. Una acció que es repeteix de dilluns a divendres. 

L’altre art menor comú al territori però de la modalitat amb ham és el palangre. Aquí s’ha observat el palangre a penjar. L’art té una estructura, també com el cadup i la nansa, amb una corda mare amb suros i els bracets que surten de la corda mare i queden penjant cap al fons i separats entre si, depèn del tipus de captura d’on ha de penjar cada ham o en el respectius arts la nansa o el cadup. Cada ham es regula amb un gruix i mesura (de llarg) diferent depenent del tipus de captura. Es practica en el mateix tipus d’embarcació que el tresmall i té un funcionament dins de l’embarcació similar, la principal diferència és l’art. La captura no és fa perquè el peix quedi atrapat entre la sàrsia sinó perquè es prepara un esquer enganxat a l’ham i el peix el mossega i queda atrapat. En xorrar es retira el peix capturat intentant no haver de tallar l’ham, es col·loca de nou l’esquer i es deixa preparat per tornar a calar. Entre les espècies més treballades amb aquest art hi ha el llop, el congre, el tallham, la moixarra, el llobarro i el lluç. També com succeeix amb el tresmall, es tenen en compte els referents de litoral per calar i xorrar. Com passa amb el tresmall, el palangre, pel fet de no estar arrossegat, que implica que els peixos no moren aixafats com en l’arrossegament, té més valor a la subhasta perquè es manté sencer.

En la pràctica de l’art menor, l’acció de calar pot comportar conflictes. El respecte de les distàncies entre sàrsies, si es creuen per sobre, en retirar-les i poder xorrar, etc. Per això existeixen certes normes implícites, no escrites, que els pescadors habitualment segueixen per al funcionament correcte a la mar. Cal respectar les distàncies entre sàrsies i evitar creuar i, per tant, si es xorra i està creuada, no tallar mai la sàrsia, si cales per damunt en forma de creu en xorrar es retira la sàrsia que creua però després es torna a lligar, es procura respectar la zona de calat del qui ja ha calat prèviament, això vol dir que es pot calar en paral·lel però com a mínim a mitja braça de distància. El fet que la boia de cada extrem de l’art (tant de palangre com tresmall) tingui un color diferent, vermell o negre, indica la direcció cap on esta calat l’art, si hi ha bandera vermella l’art continua en direcció a Tarragona, cap a la seva esquerra, i si hi ha bandera negra, l’art està calat direcció Vinaròs, cap a la dreta.

Finalment, en el grup de captures de peix no considerades marisqueig, cal parlar d’un de les arts comunes de la zona que, per desgast del caladero, és a dir, que a la zona de captura ja no hi ha peix, està a punt de deixar-se de practicar, la llum o encerclament. Un art comú, a la zona de la Cala, el 2001 a l’Ametlla hi havia 7 embarcacions actualment (2017) i per falta de captura han anat a treballar al port de Tarragona. L’art d’encerclament o de la llum consisteix en “una xarxa de dimensions màximes de 300 metres de longitud i 80 metres d’alçada, amb una llum de malla no inferior a 14 mil·límetres ni superior a 24 mil·límetres. Els extrems de la xarxa finalitzen en punys d’una mida màxima de 15 metres per puny, que encerclen la mola de peix, i es tanca en la part inferior mitjançant la sàgola, que permet que l’art es transformi en una mena de bossa.” (Dossier tècnic. Els arts de pesca. Rural.cat) Varietats com la sardina, el seitó, la cavalla, han estat algunes de les espècies pròpies de la Cala però que amb el desgast del caladero, com també va succeir amb antelació al port de la Ràpita on ja fa anys que, a part de les embarcacions d’arrossegament, no hi ha captura del peix blau. També és una art practicat amb embarcacions de petites dimensions i una embarcació auxiliar i amb el tret identitari de les llums que han d’il·luminar i atreure el peix a l’interior de l’art. La principal particularitat d’aquest art, a part de mantenir-se com un dels pocs que queden d’encerclament, és el fet de que es treballa de nit. 

Aquestes són les arts menors que actualment continuen practicant-se als ports del litoral ebrenc, a part hi ha la pràctica del marisqueig. El marisqueig fa referència a les arts destinades a la captura d’invertebrats marins i especialment de crustacis i mol·luscos comestibles. També pot diferenciar-se entre si es fa amb art calat com el narrat i té l’estructura similar al palangre, com és el cas de la nansa o el cadup que s’utilitza per a la captura del pop o la sèpia. També hi ha les arts que es practiquen a la vora de del litoral, tant a la platja com en zones on l’aigua no es molt profunda i permet treballar una persona dreta. 

Pel que fa al pop i la sèpia, són les mateixes embarcacions de tresmall o palangre les que treballen aquest art. En part, la nansa en algun cas es considera palangre pel fet que és el mateix tipus d’art. Una mare d’on pengen els bracets d’on està lligada la nansa amb l’esquer. La nansa és una estructura de ferro rectangular amb una entrada (anfàs), tota l’estructura està coberta amb una malla amb un cec prou gran per deixar escapar els pops que no arriben al quilo. És un sistema que també funciona amb un motor per xorrar i el pescador buida el pop, que col·loca a un bidó, mentre ordena la nansa ja preparada amb l’esquer a un racó de la coberta. A l’hora de calar, un cop s’ha situat la bandera roja, l’embarcació avança i el pescador enganxa la nansa a la braceta que està lligada a la mare i la deixa caure en filera. En aquest cas, cada peça (art) per al pop pot arribar a tenir 100 nanses lligades i calades. El mariscadors que hem observat treballaven amb quatre peces calades, 400 en total.

L’altre sistema de funcionament similar és el cadup. En aquest cas, la majoria són de plàstic, tot i que no vol dir que no se’n puguin trobar de terrissa o terra cuita. El nom i la forma d’aquesta peça —amb adaptacions formals— és el del cadup —catúfol— de la sènia de reg. S’utilitzen amb esquer per capturar el pop i la sèpia i estan regulats poden calar-se fins a mil cadups en diverses peces però és habitual que els mateixos pescadors no ho facin per evitar el desgast del caladero.

L’últim grup d’arts considerades dins de la pesca marítima i que es continuen practicant al litoral ebrenc és el del marisqueig amb arts utilitzades com el rastrell, la caixeta o a mà (com en el canyut). Són diverses les espècies que poden capturar-se a la zona del Delta, catxel, —escopinya— tallarines o cargolins que s’agafen amb les gàbies i el rastrell que s’arrossega per la vora de la mar i introdueix les puntes entre la sorra i atrapa al fons de la sàrsia que té el rastrell la captura. També el grumol, que com el canyut, s’agafa a ull. El mariscador que fa el canyut treballa amb la sal (un pot amb un sortidor petit), es col·loquen ploms a l’arnés per ajudar-se a afonar-se i, junt amb les ulleres i el tub per respirar, va mirant el fons marí (no més de mig metre de fondària) buscant dos puntets negres en forma de 8. Quan els troba, indica que allí hi ha un canyut. Amb el pot de sal introdueix la punta i hi tira sal, la qual fa sortir el canyut, llavors amb la raiedora s’ajuda a treure’l, per acabar estirant-lo amb la mà procurant no trencar-ne el peu que queda dins la sorra i deixa el canyut mig buit. Si el canyut està mig buit, no s’aprecia i es paga menys. El preu del canyut es determina per dotzenes, el de marisc amb cloïssa es fa a pes. Un dels fet importants entre els mariscadors és el control horari. Entre els mateixos mariscadors (aquest de la zona de la Ràpita), s’ha definit una hora d’inici del temps de treball. En aquest cas, depenent del moment de la temporada i amb objectius diversos, permet no esgotar la zona i controlar-ne els preus, que depenen de l’oferta i la demanda. En aquest cas observat a la zona de la badia dels Alfacs, a la part de les salines, hi van treballar durant dos hores. El principal problema és la captura furtiva, el marisc queda a l’accés de tothom perquè s’hi pot arribar en cotxe per la mateixa part del Trabucador i igual per la zona del Fangar. A la zona de la Cala no hi ha un horari determinat. Tot el marisc abans de ser venut ha de passar un dia a la depuradora; per tant, quan arriba al moll, amb el guia es porta a la depuradora de la confraria per vendre’s l’endemà a la subhasta.

Aquestes són les principals arts que actualment es treballen al litoral ebrenc, la majoria, tot i ser encara considerats artesanals, han experimentat millores que faciliten la captura i, per tant, també hi hagut un augment progressiu de regulació i control que, tot i crear diversitat de posicions, els diversos informants coincideixen amb la necessitat de tenir en compte les particularitats de cada zona tant en permissivitat com en control.

Respecte a la població, actualment no hi ha, com succeïa anteriorment, la presència dels barris de pescadors com podem trobar als municipis que avui mantenen el port. Espais que caracteritzaven la població pel tipus d’arquitectura i perquè tota la comunitat, dones i homes, participaven en l’activitat. Les platges s’ocupaven de sàrsies per ser remendades, aquest espai avui es concentra a la zona del moll on hi ha els embarcacions. És en aquest espai ja regulat i cercat, on es concentren les activitats relacionades amb la pesca que anteriorment ocupaven les platges. La relació de la comunitat més enllà de l’aspecte professional i del col·lectiu que hi viu, en el sentit de guanyar-se la vida, no hi és present, les parts principals són avui el passeig marítim i els ports que queden a la vista d’embarcacions d’oci o port esportiu. La presència visible de la pesca queda relegada al moll de pescadors, que, sovint per les infraestructures que necessita, s’ha construït relativament apartat del nucli central i d’ús de la població.

És també en aquests espais on té lloc la subhasta i la respectiva distribució, ja que hi ha la llotja. En aquest cas ho explicarem al camp de distribució i consum d’aquesta fitxa, especificarem el funcionament de la llotja, la subhasta i els models principals de distribució.

Història i transformacions de l'element: 

La pràctica de la pesca marítima o algunes de les arts emprades per a aquest objectiu a la zona de litoral ebrenc, ha estat present històricament (vegeu registre rall i la pesca d’aigua dolça i salobre al delta de l’Ebre) com demostra la documentació datada des del segle XIV, el 1369, que fa referència a les arts treballades dins del Delta però també als espais propers i que avui es consideren de pesca marítima com la badia dels Alfacs. Tot i això, junt amb aquesta documentació, aquí no podem assenyalar més documentació que ens permeti fer una referència explícita a la pràctica d’altres arts de pesca com poden ser el bou o el tresmall fins temps després. No serà, per tant, fins a la creació dels nuclis de població propers al litoral com l’Ametlla de Mar o com s’ha conegut tradicionalment “la Cala”, o altres assentaments costaners com l’Ampolla o Sant Carles de la Ràpita cap a finals del segle XVIII, quan podem constatar aquesta activitat d’aprofitament de la mar, tot i que ha estat un fet comú al llarg de tota la Mediterrània històricament.

Als inicis dels municipis esmentats, les platges eren els espais de treball. Els pescadors no disposaven ni de molls, ni ports que facilitessin aquesta activitat i, tot i el progressiu augment de població i de la pràctica de la pesca marítima, no es construeixen tal com avui els comprenem per a la millor comercialització i amarra fins ben entrat el segle XX. És justament la memòria d’una pesca en espais sense infraestructures, amb platges que arribaven fins on ara trobem un passeig marítim, el que definia i permetia la pervivència d’arts de pesca avui desaparegudes com poen ser el bolitx o pràctiques com la d’amarrar al mig de la badia i haver d’utilitzar la muleta o pontona com a transport per arribar fins a la barca o per transportar la captura col·locada en còvens fins a la platja per vendre en subhasta a la llotja.

Per tant, parlar de la història de la pesca i transformacions implica comprendre un context social divers, amb unes infraestructures gairebé inexistents i unes tècniques totes artesanals i dependents de la força que exercia l’ésser humà.

Embarcacions amb vela o a falta de vent bogant que en limitaven el camp d’acció, per tant, de captura. Era la força del mariner o del vent la que feia viable una o zona o altra de calat. D’aquesta dependència del vent per poder anar a un o altra zona de captura en perviuen expressions com Mestral a terra, les gavines fan rogles o Quan surt sol roig, vent de ponent; quan surt sol blanc, vent de gregal. Altres també com Cel rogent, aigua o vent, o referències respecte a la pluja com Cel a bufetes, aigua a bassetes (fa referència a núvols petits). Són frases que ens explicava el pescador Enric Cera, de 85 anys, de Sant Carles de Ràpita. També a l’Ampolla i la Cala el vent per navegar a la zona del golf de Sant Jordi es tenia en compte, si el vent venia de llevant (est) o mestral (nord-oest), perquè llavors les embarcacions no sortien. També si bufava tramuntana, que facilitava el vent de ponent per sortir i tornar a terra. En general, un coneixement associat a un model de pesca que, per la falta de tecnologia auxiliar actual, cercava maneres de dur a terme la seva feina. Un cas similar són els referents geogràfics narrats al camp de localització, d’aquesta fitxa, i els quals actualment han quedat en un segon pla davant l’existència de radars, GPS i plòters.

Amb les millores tecnològiques algunes arts es mantenen, tot i haver canviat substancialment la manera com es practicaven. Uns quants exemples són el bou, el tresmall o palangre. Arts que fins ben entrat el segle XX, per la falta de motors, en referència a la màquina de xorrar, feien que tant calar com xorrar es fes a braçades, bracejant. Aquesta mena d’activitat també implicava que les embarcacions, tot i ser relativament menors, tinguessin una tripulació més nombrosa, tant d’adults com de xiqüelos, que només cobraven una quarta part de la part del pescador o mitja fins que creixien i participaven igual. Per tant, més funcions i necessitat de mans, el cas dels xiqüelos, els responsables de sortir corrent quan la muleta o pontona anava bogant des la zona on s’enclava l’embarcació, lluny de la platja, fins a la costa per córrer fins a la llotja per ser dels primers a subhastar. 

Arts que han canviat, tant pel material utilitzat en la construcció (de fibres vegetals, l’espart, fils de niló, plàstic, etc.) que permeten que durin més temps com en la pèrdua de coneixements relacionats amb els armadors de sàrsies (nom que té qui fa sàrsies). Tot i això, encara veiem com els pescadors tenen una agulla a bord que els permet reparar de manera circumstancial qualsevol desperfecte en l’art. En aquest sentit, les parts com l’atolladura o el caló (parts de l’art que subjecten l’art amb l’embarcació) que han de ser més forts, les fan els armadors. Però la idea general és que en tots els arts s’ha estès l’ús de matèries plàstiques, ja que els fan més econòmics i duradors. Aquest canvi en el material de confecció també ha influït en l’elaboració d’arts amb més capacitat, en el cas de les malles, peces més llargues o en el cas del bou de l’arrossegament, també amb més capacitat de captura (també complementat per la potència més grans dels motors). En el cas de les nanses o cadups també s’utilitza el plàstic; pel que fa als cadups, encara en podem trobar algun que es treballa amb terrissa però la majoria són de plàstic.

Els arts que també pesaven més implicaven, per tant, més personal a bord o en el cas de treballar el bolitx, a terra, per poder arrossegar l’art cap a la costa. Hi havia una relació amb la pesca de la comunitat en què part de la supervivència quotidiana, sense accés generalitzat a la moneda, sovint part de la participació depenent del cas —no ens referim al bou o el tresmall que sí que estaven embarcats, però a les figures auxiliars que ajudaven a calar el bolitx o treballaven la paupa— era una activitat no gratificada amb diners sinó amb matèria primera, el peix. 

En aquest sentit, s’han mencionat dos de les arts desaparegudes, com el bolitx, o gairebé desaparegudes, com la paupa, una pràctica que actualment es manté de manera excepcional gràcies a algunes persones i relacionades principalment amb la pesca del Delta, que implica pescar encerclant amb la sàrsia i capturar amb les mans en zones de poca fondària. El bolitx és un art que implica, amb un art similar al bou, estendre per la costa l’art, ajudat d’una embarcació i des de terra arrossegar l’art fins a treure’l. També es treballava l’encerclament amb la tècnica del batre, que implicava amb les embarcacions o manualment amb la sàrsia de malla tancar, dirigint la captura dins de la sàrsia per batre, picar i que quedés atrapada. Junt amb aquestes arts de pesca marítima i relacionat amb el batre, un dels que també ha desaparegut per motius diversos està relacionat amb la captura de la tonyina.

El sector de la tonyina ha estat un dels que han sofert els canvis de més calat, ja que de les poques llicències de captura de l’Estat espanyol, cinc estan a la Cala però s’utilitzen per a engreix, i es fa una captura de peix viu a alta mar o en zones quan estan estacionals per després engreixar-les de forma controlada dins d’una gàbia ubicada a la mar. Per tant, tot i que la tonyina està a la mar és un sistema com passa amb els ramats d’animals a terra d’estabulació davant la pastura lliure. Aquest fet ha comportat que els pescadors de tonyina i les arts tradicionals hagin desaparegut a la zona de la Cala, on n’eren un referent. Zones com la de l’Almadrava deuen el nom a la pràctica d’aquest art, d’encerclament de la tonyina, on, un cop tancada, és capturada amb un sistema que actualment només es manté actiu a la costa de Cadis. L’altre art de captura de tonyina era amb la sàrsia al tonaire. Aquest art és similar al palangre, ja que funciona amb ham, però està en moviment. De l’embarcació en surten tres braces, una a popa, una altra a proa i l’altra al mig de l’embarcació, són una primera part la sirga (corda més gruixuda), després la piola, de més o menys 30 bases (1 braça és 1,8 m) i al final l’armeig o caneta, on hi ha l’ham que ha de mossegar la tonyina. Es calava l’art, pràctica que s’iniciava cap al maig. Era una activitat intermitent, ja que no era una dedicació exclusiva, sinó que depenia dels mateixos pescadors si identificaven un banc tonyines que sortien a fer la sàrsia al tonaire. Aquest art és perd, en part, quan apareixen empreses que gestionen tota la captura de la tonyina.

De les primers embarcacions, cap als anys cinquanta, que comencen a funcionar en motor, amb motors de 40 cavalls, fins a les actuals de més de 500 cavalls de potència, no han passat més de seixanta anys però han ajudat aquest procés d’especialització i a la vegada limiten l’estada a la mar. Aquest fet ha implicat que figures com la del ranxero, que era el responsable de cuinar a la barca, quedin relegades a embarcacions com les d’arrossegament, que són les úniques que per les hores que estan a la mar poden necessitar aquesta figura; la resta majoritàriament, pel que fa a les arts menors, no tenen una necessitat permanent de la figura del ranxero.

Per tant, veiem com desapareixen persones amb dedicacions concretes i complementàries a la del pescador, com el ranxero, muletero (amb la construcció del moll ja no són necessaris), els xiqüelos com a aprenents a les embarcacions i també desapareixen arts de pesca en favor de les més productives. Un àmbit en què cada embarcació tenia molta gent treballant i entre tots repartien més captura o aquesta era la sensació, així ho expressen els diversos informants, que expliquen que antigament hi havia més captura i més gent implicada.

Processos i preparatius: 

Durant la pràctica de la pesca hi ha unes fases comunes de treball que, amb les particularitats de cada art, sí que es coneixen amb el mateix nom i estructuren el treball o jornal d’un pescador:

Calar. Acció de tirar l’art a la mar. Pot ser un art fix; per tant, es cala un dia i es xorra l’endemà, com el tresmall o el palangre o les nanses, o pot ser flotant o en moviment, com el cas de l’arrossegament, que és en moviment.

Xorrar. Nom que té l’acció de retirar l’art de la mar per recollir-ne la captura. Pot fer-se a braçades i amb la xorradora. Actualment majoritàriament es fa amb la xorradora.

Desempescar. Acció de retirar de la sàrsia o l’ham de la captura.

Classificar. En el mateix moment que es desempesca es du a terme l’acció de classificar segons com s’ha de subhastar després.

Amarrar. Acció de tornar al moll i deixar l’embarcació lligada.

Apedaçar o reparar la sàrsia. Entre les funcions dels pescadors està reparar l’art que s’ha trencat. Aquesta acció es pot fer un cop s’ha tornat al moll o, en el cas d’una nansa, en el mateix moment per tornar-la a calar de seguit.

Reparació del motor. És una de les accions responsabilitat del motorista. Es fa quan hi ha alguna avaria al motor de l’embarcació a la tarda, quan esta amarrat.

Distribució/consum: 
Actualment la distribució de la captura es du a terme gairebé de forma absoluta mitjançant la subhasta a la llotja de la confraria. Un sistema arrelat i establert que implica el control a la vegada que la venda ordenada i equitativa, en igualtat de condicions entre els pescadors, del peix capturat. L’actual sistema és la subhasta de peix per marcador a la baixa. Existeix un sistema generalitzat que implica diferència entre la captura per arrossegament (art major), les arts menors i el marisqueig. Durant la jornada de subhasta a la llotja, primer se subhasta el producte capturat del marisqueig, organitzat o en malles de 10 quilos o en dotzenes, en el cas del canyut; a continuació la captura de les arts menors, tresmall i palangre, principalment, i, finalment, arrossegament. L’ordre de subhasta del producte s’estableix per sorteig en el cas del marisc i les arts menors. Si hi ha quaranta embarcacions, es reparteix un número per embarcació, després es fa un sorteig a partir del qual comença a entrar la captura a la cinta. A les 15.30 h s’acaben de repartir els números entre les embarcacions d’art menor per estibar. En aquest cas, estibar fa referència a l’acció de posar la captura a la cinta on serà subhastada. En el cas de l’arrossegament és per ordre d’arribada al moll. Una persona ubicada a la punta del moll (estibador de barques) apunta segons entrada de l’embarcació l’ordre de subhasta. Aquesta acció es coneix com estibar les barques. Entrega les llistes i crida per estibar segons aquesta llista d’entrada. S’entrega la llista tres cop al llarg de la tarda al responsable d’estibar a la llotja, el delegat de llotja. El delegat de llotja és la persona que ordena, per tant, l’entrada de les caixes per estibar, qui reparteix els números, és el responsable de vigilar possibles problemes amb les caixes de peix (que tot el peix de la caixa sigui igual), si una caixa es queda fora de preu (quan la caixa surt dels marges de preu que té una espècie per un problema al picar el preu). La subhasta parteix d’un preu alt, tenint com a referència el preu del producte l’últim dia de subhasta i va a la baixa fins que un dels arrieros presents a la llotja indica que vol comprar prement el botó d’una màquina (similar a una calculadora amb botons) que té assignat cada arriero i que li permet de manera telemàtica aturar el preu i queden definits qui ha estat l’arriero que ho ha fet i el preu concret. Hi ha un sistema que imprimeix un tiquet i el treu i el deixa caure sobre la mateixa caixa de peix. El que es defineix és el preu per quilo, es pesa la caixa i segons el preu es multiplica i s’estableix el preu que l’arriero pagarà per la caixa. Aquest és el sistema que es repeteix amb tot el que entra i passa per la cinta. Quan s’acaba la subhasta, hi ha un grup de treballadors de la llotja que preparen tota la mercaderia que cada arriero ha comprat. Antigament les caixes, que avui són de plàstic i les posa la confraria (també les neteja), eren de fusta i cada una duia el segell de cada embarcació, d’aquesta manera l’arriero sabia a qui havia de tornar cada caixa. L’arriero és la persona que té dret a comprar a la llotja. Els arrieros (compradors i distribuïdors i en algun cas venedors directes) són persones que han de deixar una fiança proporcional a la compra que poden fer. Després distribueixen segons qui representen. En alguns casos són representants de diversos peixaters o propietaris de restaurants. Per tant, depenen de la demanda o dels interessos del comprador final. Antigament també aquests arrieros eren els mateixos que distribuïen el material pels pobles propers. Actualment encara treballen aquests arrieros tradicionals que, abans d’establir-se el sistema telemàtic, cada dia participaven de les subhastes amb els rogles de caixes a terra i el subhastador pujat sobre la caixa cantava amb el micròfon penjant del sostre de la llotja i havien de gesticular o fer senyals acústics de manera ràpida per indicar al subhastador, picar, el preu que l’apuntador escrivia a un paper amb el nom de l’arriero i deixava sobre la caixa per subhastar-ne la següent. Aquest ritme era frenètic, en què els subhastadors baixaven duro a duro, de forma generalitzada exceptuant els casos que es feia a pessetes. Actualment aquests arrieros comparteixen espai amb compradors amb un únic client. Els preus oscil·len segons la temprada de cada espècie.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Els principals coneixements pel que fa a la pràctica de la pesca marítima estan relacionats, per una part, amb el medi i la climatologia. En aquest sentit, comprendre l’estat de la mar i els corrents influeix en l’acció de la fauna marina i, per tant, en la possibilitat de calar a una zona o altra i obtenir-ne un bon resultat. El patró és qui pren aquesta mena de decisions. Entre els coneixements associats, el de reparar les sàrsies també es clau; junt amb els pescadors que reparen els forats de petit calat, hi ha la figura dels armadors o constructors de sàrsies, els responsables de tot l’art de construir-lo de zero i fer reparacions. També l’ofici de mecànic forma part dels coneixements, també responsabilitat sovint d’una sola persona, el motorista. Antigament hauríem de tenir en compte altres oficis com el de mestre d’aixa, actualment desaparegut.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Actualment les arts de pesca mencionades estan estandarditzats tot i les variants de mesura i de cec comentades en l’apartat de descripció. 

Escandall. Sirga amb un plom a un extrem utilitzada per mesurar les braces que hi ha de fondària. Actualment gairebé no s’utilitza i si es fa és en zones de poca fondària i amb embarcacions petites. La barra d’escandall té la mateixa funció però amb menys fondària.

Boia. Les boies poden ser les utilitzades per definir la zona de calat de l’art, boies amb bandera, o les utilitzades pel mariscador perquè es pugui veure des de lluny quan s’afona a buscar marisc.

Malla o sac utilitzada pels mariscadors per guardar la captura mentre recullen. Té una anella de ferro d’on està lligada la malla de sàrsia que fa de sac.

Raïdor. Barra de ferro que ajuda a treure el canyut.

L’armilla amb ploms és utilitzada pels mariscadors perquè s’afona més fàcilment.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Existeixen dos formes d’organització clau per al desenvolupament de la pesca marítima. Per una part, les confraries de pescadors com a espais per ordenar i regular i a la vegada permeten defensar els interessos de la flota pesquera. A l’IPCITE s’ha descrit el funcionament de les confraries de Sant Pere de Sant Carles de la Ràpita, que és la confraria més antiga del territori. A més a més, hi ha les confraries següents: Confraria de la Verge del Carme de Sant Carles de la Ràpita i Confraria de Sant Pere de l’Ametlla de Mar, Confraria de Pescadors de l’Ampolla, Confraria de Pescadors de Deltebre i Confraria de Pescadors de les Cases d’Alcanar. L’altra estructura clau és la unitat familiar, que en aquest model d’explotació econòmica ha estat clau per mantenir-ne la continuïtat i sovint per fer-la viable. Com s’ha vist, hi ha embarcacions amb poca tripulació que s’intenten gestionar reforçant-les amb la força de treball de membres de la mateixa família. També la transmissió de la propietat i la llicència de pesca, si és viable, s’intenta traspassar a algun membre de la família. En el cas de l’arrossegament, tot i mantenir en alguns casos aquest model, també hi ha una tendència cap un model empresarial (petita empresa) cada cop més comuna dins de la Confraria.
Participants/Executants: 
Patro, Motorista, Pescador, Ranxero, Armador, Mariscador, Estibador, Delegat de llotja, Arriero
Precisions ús i funció: 
La principal funció actualment continua sent la captura per a la venda posterior. El valor identificatiu és i sempre hi ha estat però no perquè fos en funció sinó en un caràcter gremial. Actualment s’està potenciant aquesta identitat local com a atractiu per afavorir el sector turístic però no és la funció de la pesca marítima.
Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Salvaguarda: 
Transmissió: 
El model de transmissió depèn de la relació i participació de l’activitat. La transmissió intergeneracional continua sent un dels models existents. No obstant això, la legislació actual obliga que les persones que treballen a la mar hagin de fer uns cursos específics per poder embarcar i treballar, cursos de mariner o de patronia (local o polivalent) que varien segons les distàncies i el tipus d’embarcació.
Viabilitat / Riscos: 
La principal viabilitat és la necessitat i el valor en positiu de l’ofici de pescador i del producte que captura. La viabilitat de l’ofici també està determinada per la percepció respecte de la regulació, vedes i relació amb aquest corpus legal que defineix l’activitat. Hi ha pescadors que ho veuen en bons ulls i altres que en fan una crítica perquè no atén les necessitats de la flota local. Un risc també per a la transmissió és la limitació, segons la legislació laboral vigent, ja que els pescadors jubilats, i que cobren la pensió de jubilació, tenen accés a les pròpies embarcacions. Com que estan jubilats, no poden participar de l’activitat productiva tot i ser propietaris de l’embarcació. El que succeeix és que els pescadors veterans, que són els que atresoren part d’aquest coneixement, que es considera clau per al desenvolupament de l’ofici, deixen de transmetre’l en ser apartats de les embarcacions i la pràctica. Es trenca així el procés transmissió generacional que podria continuar fent-se entre diversos grups de població. Alguns d’ells són nous pescadors que, després de la crisi del sector de la construcció immobiliària retornen a la pesca com a forma de supervivència.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
La valoració de la comunitat és bona i existeix un reconeixement en tant que és un ofici, segons la visió general, dur i perillós. El reconeixement al col·lectiu de mariners també es fa evident en equipaments museístics i recuperació de la memòria de la comunitat mitjançant fires o publicacions.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
El Museu de la Mar a Sant Carles de la Ràpita i el Centre d’Interpretació de la Pesca a l’Ametlla de Mar són els dos centres més rellevants com a mesura de salvaguarda. Paral·lelament, s’organitzen festivals, fires i jornades relacionades amb la pesca o la gastronomia amb productes pescats a la zona. L’última de les mesures activades és la proposta de celebració a Sant Carles de la Ràpita de la Fira Orígens (setembre 2017) per recuperar part del a memòria relacionada amb la pesca i el seu context social.
Recursos associats: 
Imatge/PDF: 
Fitxer d'àudio relacionat: 
Informació tècnica: 
Data realització : 
dilluns, May 29, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dilluns, May 29, 2017
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
La participació dels pescadors ha estat clau per a l’elaboració del registre. S’ha treballat i s’ha fet treball de camp amb els mariscadors del Canyut, pescadors del tresmall i la nansa. A la vegada, entrevistes amb armadors i pescadors de l’arrossegament, el delegat de llotja, pescadors jubilats, tant de la zona de la Cala, l’Ametlla de Mar, com de Sant Carles de la Ràpita, on s’ha concentrat bona part del treball de camp.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Com a significació socioeconòmica, la pràctica de la pesca marítima té un caràcter per una part productiu i com a mode de supervivència de la comunitat. A la vegada hi ha una construcció que encara perdura, del pescador i el seu context, que es construeix tant en la relació entre l’home i la mar i la idea de la comunitat originària (els primers pobladors del nucli) del municipi, com veiem a la Cala o la Ràpita i també a les Cases d’Alcanar. El pescador s’erigeix com a símbol d’un model de vida autèntic i originari, com a últim reducte d’una comunitat ja avui gairebé desapareguda. Aquesta imatge és la que, en certa mesura i sense menysprear la comunitat de pescadors, es recupera quan es ven com a reclam turístic.
·: