Els tocs de corn marí dels llaguters

Identificació: 
Imatge de presentació: 
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Intèrprets del corn dels llaguters i mestres de música popular
Breu descripció: 

La desaparició dels llaüts com a mitjà de transport de persones i mercaderies a mitjan segle XX al riu Ebre comportà la consegüent dissipació d’un instrument de comunicació ancestral: el corn marí. Els llaguters empraven aquest element sonor en dues situacions: per evitar xocar amb una altra embarcació, o amb els passos de barca que creuaven el riu o amb els rais que baixaven riu avall, quan hi havia boira al riu; i per anunciar la seva arribada a una població.

L’any 2011 el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) dins la seva estratègia de recuperar la cultura popular lligada al riu, va realitzar un curs gràcies al suport del programa Tallers per a la festa de l'Institut Ramon Muntaner, en què es recuperà aquest element sonor. El corn s’estrenà com el toc de Festa Major de Móra d’Ebre i en la tercera edició del Concurs de Sirgadors de la Festa del Riu, a finals d’agost. Des d’aleshores, cada any s’ha mantingut la seva presència.

Data identificació: 
dilluns, August 1, 2016
Codi: 
IPCITE30006
Localització: 
Localització: 
Accident geogràfic: 
Descripció de la localització: 

L’ús del corn dels llaguters està vinculat a la circulació dels llaüts al llarg de l’Ebre. D’aquesta manera, aquest element es podia escoltar a les poblacions fluvials de les Terres de l’Ebre: Riba-roja d’Ebre, Flix, Ascó, Garcia, Ginestar, Móra d’Ebre, Móra la Nova, Benissanet, Miravet, Benifallet, Xerta, Aldover, Tivenys, Tortosa, Amposta, Jesús i Maria, la Cava i Sant Jaume d’Enveja.

Des de fa quatre anys, dos bastiments fluvials que rememoren el llagut ebrenc tradicional circulen com a mitjà de transport turístic: Lo Roiget (matrícula 2ªTA-1-6-11) a la població d'Ascó; i, molt recentment a Tortosa, Lo Sirgador de l'Ebre (matrícula 2ªTA-1-6-14) de nou funcionament. No obstant això, el corn no s’ha recobrat com a element de comunicació. Tanmateix, en el marc de les Festes Majors de Móra d’Ebre, celebracions que inclouen l’acte de la Festa del Riu, el corn dels llaguters s’ha recuperat i s’ha adaptat com a element sonor festiu.

Georeferenciació: 
Datació: 
Data de realització: 
dissabte, August 27, 2016
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
Actualment, el corn dels llaguters només es pot escoltar a les Festes Majors de Móra d'Ebre, en els actes de la Festa del Riu. Se'l pot sentir en dues ocasions: en la desfilada de les autoritats i els elements festius; i en el concurs de sirgadors.
Descripció: 
Descripció general: 

Actualment, la informació que es disposa del corn dels llaguters està recollida oralment, documentalment i, en certa manera, arqueològicament.

Respecte al primer cas, hi ha algunes referències escrites al Costumari català. El curs de l’any de Joan Amades. En aquesta obra es recull la notació musical del corn marí dels llaguters de l’Ebre que va transcriure el mestre Joan Tomàs, que acompanyava Joan Amades en les seves excursions etnogràfiques arreu de Catalunya, anomenades llavors missions de recerca, i que també van fer per l’Ebre. També n’hi ha citacions a l’obra literària dels escriptors Artur Bladé i Desumvila i Jesús Moncada.  

En els tres casos, es tracta d’al·lusions que especifiquen el perquè de l’ús del corn —prevenir de l’arribada del llaüt i evitar un xoc amb altres embarcacions en dies de boira, amb els passos de barca que creuaven el riu o amb els rais que baixaven riu avall—, però que no concreten ni precisen altres particularitats (tipologia de closca, tipus de tocs…).

Heus aquí els exemples:

Els llaguters havien exercit el transport més o menys normal de passatgers i, sobretot, de càrrega. En arribar a una població  anunciaven llur pas amb un toc especial de corn, i el qui desitjava anar a una de les poblaciones riberenques del curs o enviar-hi quelcom feia cap a l’indret de la riba on sabia que atracaven els llaguts, per embarcar-se o lliurar-los la càrrega.

J. Amades, Costumari català. El curs de l’any. Volum III: Corpus. Primavera, p. 301

El patró, que duia una gorra negra de vise­ra, de tant en tant cridava: «Aguanta, sègo­la!» Si anant amunt, o anant avall, trobaven boira —cosa freqüent a la tardor o a l'hivern— anunciaven el seu pas amb tocs de corn els quals retrunyien, apocalíptics, per valls i muntanyes. Els pagesos vells diuen que sentir en una matinada d'hivern —de boira, pluja o vent— els tocs del corn d'un llagut, feia posar la pell de gallina. Tot el que en dies de mal temps, aigües amunt, era cridòria i renegadissa, esdevenia silenci i voluptat, un dia d'estiu, ai­gües avall, cap al tard, de cara a les llums enceses de la posta i al descans.

A. Bladé, Visió de l’Ebre català, p. 274-275

Dels hiverns de llavors, li arribava el record de les gavines sobre l’aigua grisa, l’escalfor de la llar de foc a l’antic refectori, el nyagol del cerç a les finestres de les cel·les buides, el so greu dels cargols de mar amb què els patrons anunciaven la posició de les naus per evitar topades els dies de boira.

J. Moncada, Camí de sirga, p. 150

Així doncs, segons les poques ressenyes més que existeixen dels autors citats, les poques fonts orals que recorden puntualment haver-lo sentit i des de la generalització i deducció s’argumenten aquelles preguntes que avui en dia no tenen resposta; qüestions secundàries, tanmateix.

Un dels primers punts a debatre seria el tipus de closca que s’emprava. Malgrat que actualment hi ha mostres del gènere Neptunea sp., també s’ha trobat un corn marí com el que usaven els llaguters en excavació arqueològia al poblat iber de Sant Jaume - Mas d’en Serra, un exemplar que es troba actualmente exposat a Alcanar (Museu de les Terres de l’Ebre número de registre 16.922), datat a la primera edat del ferro (s. VII a.C.), que no s'adiu a la mateixa tipologia. Es tracta del Charonia sp., que corresponia a la closca d'un animal mediterrani avui desaparegut, considerat el més gros dels gastròpodes de la Mediterrània amb una mesura de més de 30 cm de longitud. Sembla que servia per fer senyals entre jaciments pròxims. Es pescava sovint a la costa de l’Ebre, i era apreciat fins a la seva despararició.

Ja fos una o altra tipologia, es podien assolir dos, tres i fins i tot quatre quilòmetres de distància, en un dia de boira i humitat, segons la intensitat amb què es feia sonar. Sabem que a les Terres de l’Ebre, també els dulers de la Terra Alta i els mariners de la Mar de l’Ebre usaven corns marins amb les mateixes finalitats que els llaguters ebrencs, és a dir, per comunicar la seva presència a algú a llarga distància. Abans de la seva arribada a port, per exemple, cada embarcació rapitenca que tornava de pescar feia amb el corn marí un senyal concret, diferent als de la resta, per tal que se la pogués identificar.

D’ençà que el 2011, el Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) va realitzar un curs dirigit per en Ferran Roca com a mestre de corn, s’ha recuperat aquest element sonor, en desús per aleshores. El seu restabliment, però, ha estat físic i sonor. Per una banda, perquè va caldre construir-ne de nous davant d'un nombre insuficient de peces existents; per una altra, perquè se li va donar una nova utilitat. En definitiva, el corn marí es va recuperar adaptant-se al context cultural actual.     

Des que van desaparèixer els llaüts com a mitjà de transport de persones, però especialment de mercaderies, l’ús del corn com a element de comunicació fluvial s’ha perdut. Malgrat tot, l’instrument s’ha mantingut en el temps, tot transmetent-se familiarment i esdevenint, en la majoria dels casos, un objecte de decoració domèstica, és a dir, ha perdurat l’objecte quan s‘ha conservat desat com a record familiar. Gràcies a disposar d’un parell d’exemplars, van poder emprar-los com a models de referència per construir-ne de nous. 

Coincideix que les dues peces amb què comptaven estan fetes d’un cargol pertanyent al gènere Neptunea sp., que es creu que potser antigament es podia trobar a la zona de la Costa Brava, al Mediterrani, però avui en dia habita a l’Atlàntic i al Pacífic, en diverses tipologies. Actualment a Catalunya només es pot localitzar a les botigues de records.  Per altra part, no disposaven dels de Charonia, malgrat que també s’usaven com a corns per fer senyals.  

El següent pas a l’obtenció de la closca consisteix a tallar l’àpex entre dos i tres centímetres i extreure l’espiral de l’interior.

Respecte al tall, les mostres que es realitzaren al curs s’obtingueren a còpia de prova-error. Sense saber quina era la mida necessària, van haver de fer diversos tests. I és que tallar més del compte comporta que el so no es reprodueixi adequadament. Finalment, conclogueren que la mida ideal era escapçar entre 2 i 3 cm. L’eina que varen utilitzar fou una radial. Antigament, però es desconeix quin estri es devia utilitzar. Malgrat tot, es comprova per les mostres existents que l’obertura no quedava nítida, ja que presenta algunes imperfeccions en el relleu. 

L’extracció de l’espiral és el següent pas perquè finalment l’interior prengui la forma d’embocadura d’un instrument de vent.

Aquestes dues accions són les úniques requerides per convertir la closca en un element sonor.

Arran del fet que les closques marines estan constituïdes en major part per carbonat càlcic, actualment es recobreix l’embocadura amb silicona per evitar el tall a la comissura dels llavis. Tocar llarga estona acaba esquinçant la pell. De les peces originàries, però, no s’han trobat restes de cap material que ajudés a alleugerir el dolor. No obstant això, no devia ser habitual tenint en compte la rudesa que per si mateixa implicava la feina. El confort no es considerava antigament.

Un cop es disposa de l’instrument, el següent pas és fer-lo sonar. Prèviament, però, cal prendre’l correctament. De manera natural, la posició lògica de sostenir el corn és col·locar cadascuna de les mans en els laterals, sense obstruir l’obertura per on surt el so. Els dits petits, anulars, cors i índexs s’emplacen pels costats de la closca; i els polzes per sota, tot suportant el pes. Tanmateix, també hi ha qui pren el corn recolzant els dits de la mà dreta dins l’obertura. Així s’exemplifica visualment en el al Costumari català, el curs de l’any, de Joan Amades. En aquest cas es col·loquen tots els dits menys el gros en el seu interior. El polze roman a l’exterior, tot mantenint-se en la mateixa línia. La mà esquerra s’emplaça de la mateixa manera que ho feia en la posició anterior: en un lateral i amb el polze per sota. Aquesta disposició té l’inconvenient que pot repercutir en el volum, ja que una de les mans obstrueix amb quasi la totalitat dels seus dits part de l’obertura de la closca. Tanmateix, la intensitat del so serà major o menor depenent de si els dits s’emplacen més o menys a l’interior.

Per fer sonar el corn, cal ajuntar els llavis, situar-los en l’embocadura i pressionar l’aire cap a l’interior de la closca. El volum que emeti dependrà de la intensitat amb què es bufi. Habitualment, però, és recomanable escalfar prèviament la columna d’aire de l’interior, tot realitzant repetides bufades.

El corn no permet emetre notes diferents. Realitza tan sols un to, divers segons la mida del cargol que s'utilitzi. Les mostres originàries i actuals mesuren entre 18-25 cm d’alçària i 14-16 cm d’amplària. La variabilitat de mesura condiciona, així, la freqüència de les vibracions. D'aquesta manera, com més gran és la closca, més llarg és el recorregut intern de la columna o espiral d’aire, i més greu sona. En cas contrari, és més agut. Es desconeix si els llaguters tenien tots corns de mesura semblant, però si no fos així, l’únic que variaria és l’altura musical. Sí que es coneix el ritme que emetien. El mestre Joan Tomàs va transcriure el toc de corns dels llaguters de l’Ebre i el toc de corn dels raiers del Segre.  Es desconeix, però, si només en tenien un respectivament.

Tal  com es mostra a  les partitures (vegeu imatges en PDF), el toc de l’Ebre està compost en compàs binari de subdivisió binària 2/4 i ofereix un ritme complexe i rítmic dividit en 5 compassos: el primer està compost per dues corxeres, seguit a continuació de dos compassos de negre i corxeres, per concloure amb dues blanques seguides. El del Segre, en canvi, és molt més curt. Compost també en 2/4, tan sols disposa de dos compassos: en el primer, dues corxeres; en el següent, una blanca en calderó.

Es desconeix si hi havia diversos tocs, a més a més dels recollits pel mestre Tomàs. Si bé cal suposar que cada corn feia un senyal diferent, igual que es feia, també a les Terres de l’Ebre, fins avui en l’àmbit domèstic, per exemple, amb els picaports de les entrades de les cases de pisos per saber amb quin pis exactament es volia comunicar, que combinava tocs i silencis, tot creant un llenguatge de senyals, que era per tothom conegut. Sí que es pot argumentar a través de l’obra de Jesús Moncada que probablement era el patró, responsable del llagut, l’encarregat de fer-lo sonar. 

Actualment, el toc dels llaguters de l’Ebre, el dels raiers del Segre i el toc de Festa Major, compost aquest últim per en Ferran Roca, es toquen únicament per Festes Majors de Móra d’Ebre, a la festa del riu. Aquesta darrera composició reprodueix també el compàs 2/4. Inicia amb blanca per prosseguir amb negre en punt i corxera, blanca, negra i silenci. Posteriorment, reprèn la mateixa estructura, tot saltant però la segona blanca. Són un total de set compassos.

La Festa del Riu de Móra d’Ebre té lloc el darrer dissabte d’agost. A les 16 h, els intèrprets se citen a la casa consistorial. A l’interior, es vesteixen de sirgadors, així com es representen els gegants de la població, en Joan i la Madrona. D'aquesta manera, els homes duen pantaló tres-quarts, camisa i faixa negra. També porten una musclera, una peça de fusta que es col·loca a l’espatlla dreta lligada a través de dos cordills —tradicionalment, eren unes cordes d’espart—, un per sota l’aixella, l’altre envoltant la cintura, i que utilitzaven els sirgadors per recolzar la sirga i evitar danys a la pell quan feien remuntar el riu el llagut amb la seva força, tot estirant-lo riu amunt pel camí de sirga, abans que aquesta feina es fes amb animals. Per altra part, les dones duen faldilla llarga, camisa tres-quarts i davantal. Tots porten un cistell de vímet o una bossa de roba on guarden el corn. 

Posteriorment, comencen a escalfar el corn, tot fent-lo bufar reiterades vegades. Tot seguit, surten a la plaça de la vila per iniciar  la cercavila d’honor.

L’acte inicia a les 16.45 h amb l’entrega del dalí al Daliner d’Honor. L’alcalde li atorga el bastó i li lliga el mocador al coll, amb la qual cosa es converteix en la màxima autoritat de la festa. A continuació, l’entitat musical Trencadansa, vestida amb peces tradicionals catalanes, i amb altres que presenten aspecte tradicional, canta i balla la jota “Es cantava i es canta” de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. La seva participació a la Festa del Riu és novetat en aquesta edició 2016.  

Tot seguit comença la desfilada, encapçalada per les autoritats polítiques i el daliner, les pubilles i els hereus, els cinc tocadors del corn de llaguter d’enguany —tres homes, una dona i una nena—, els sirgadors participants al concurs, els músics portadors de vestimenta tradicional catalana —el grup Trencadansa—, els gegants sirgadors i la banda de música de l’Escola de Música i Dansa municipal. El públic s’arreplega al voltant de la cercavila.

En el recorregut pel passeig del Riu s’alternen dues vegades les peces musicals de la banda amb el so del corn. Els portadors toquen el to dels llaguters de l’Ebre, el primer cop i el del Segre, el segon cop. Arribats davant el Club Nàutic, els intèrprets s’emplacen al moll on iniciarà en breu el concurs dels sirgadors. Les autoritats el veuran des de la riba, asseguts en un espai que s’ha adequat per a l’ocasió. El públic se situa als costats, dempeus o asseguts als marges i terrassa del bar. 

Posteriorment a la presentació de la competició, que corre a càrrec de l’Albert Pujol, un dels intèrprets, inicia el concurs amb el so del corn, que dóna el tret de sortida perquè el sirgador comenci a estirar el llagut. Segons després, torna a sonar el corn, un cop recorreguts els 20 metres sol·licitats. Així es repetirà durant cinc vegades, el nombre de sirgadors participants en el certamen d’enguany: el 8è Concurs de Sirgadors de l’Ebre.

Finalitzat el concurs, conclou la participació dels tocadors del corn. En aquesta edició no han fet sonar el toc de Festa Major.

 

Història i transformacions de l'element: 

Com s’ha argumentat, l'ús del corn dels llaguters ha estat documentat escassament. Es disposa de pocs informants i les dades recollides tant escrites com orals ofereixen una visió general de l’ús d’aquest element sonor, tot concretant la seva funcionalitat, però sense precisar les seves singularitats.

Tanmateix, s’ha recuperat el corn marí com a element sonor, després de desaparèixer els llaüts, a finals de la dècada dels 1950 i els 1960. Fou Albert Pujol, un dels alumnes del curs que havia realitzat en Ferran Roca, qui tingué la idea d’introduir el corn com a element sonor festiu a la Festa del Riu, en el concurs de sirgadors, tot modificant així la seva funcionalitat original. 

Dedicació: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

La matèria primera és la closca d’un gran cargol mediterrani. Tanmateix, a fi de poder-lo convertir en un element sonor, cal emprar una eina tallant com una radial per poder-ne realitzar l'embocadura.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
No existeix una organització vinculada amb l'ús del corn marí. Els intèrprets que el fan sonar any rere any són sempre els mateixos, amb alguna col·laboració puntual familiar. No obstant això, no estan constituïts en cap tipus d'entitat ni associació cultural.
Participants/Executants: 
Tal com argumenta Jesús Moncada, probablement el patró era l’encarregat de tocar el corn. Per altra part, avui en dia les persones que el toquen a la Festa del Riu són els integrants del curs que es realitzà el 2011. Tanmateix, alguns han ensenyat a fer-lo sonar a amics propers o familiars, un dels quals ha intervingut en la celebració d'aquest 2016.
Salvaguarda: 
Transmissió: 
En origen, el corn marí com a element fluvial sonor ha estat condicionat a l’existència i el funcionament dels llaüts. Amb la posterior desaparició d’aquest mitjà de transport, l’instrument va perdre la seva utilitat comunicativa en l’àmbit fluvial. El pas del temps, l’acabà convertint en un objecte arramblat o de decoració en moltes llars amb passat llaguter, en molts casos. Tanmateix, no es pot descartar que potser algú el sabés fer sonar. El seu fàcil maneig així ho fa pressuposar. No va ser fins a la realització del curs impulsat pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre (CERE), amb suport de l’Institut Ramon Muntaner, on s’impulsà la formació del corn. Foren sis les persones que aprengueren a fer-lo sonar de mà d’en Ferran Roca com a professor: l’Albert Pujol, la Cinta Fornós, la Teresa Trillo, el Jordi Castellví, el Pepe Pérez i l’Andreu Roca; i són aquestes mateixes les qui participen dels actes festius en què hi és present, sempre que poden. Actualment, no s’ha realitzat cap curs més. Tanmateix, aprendre a fer sonar el corn és molt fàcil i no requereix cap coneixement previ. Tan sols cal saber col·locar correctament els llavis i bufar amb intensitat. La facilitat en l’aprenentatge condiciona que qualsevol persona interessada pugui adquirir-ne ràpidament els coneixements, fins i tot des de l’autoaprenentatge. Per altra part, el fet que el corn s’hagi adaptat recentment com a element sonor festiu propicia l’interès per coneixe’l i impulsa la seva recuperació.
Viabilitat/riscos: 
Actualment, la transmissió del coneixement es pot veure afectada per la dificultat de poder disposar del corn com a instrument, com així es va constatar en el curs del CERE, on fou necessari construir-lo. Aquesta limitació pot ser un factor que condicioni la seva transmissió més enllà dels nuclis familiars i el cercle d’amistats de les persones que aprengueren a fabricar-lo i tocar-lo durant el curs. D’altra banda, cal emfatitzar que l’ús i viabilitat del corn ha estat a través de la seva reconversió en element patrimonial en el transcurs de contextos festius i amb finalitat culturals i de foment del turisme, com s’exemplifica en la Festa del Riu de Móra d’Ebre. Així com s’ha adaptat l’ús a la desfilada i al concurs dels sirgadors, podria acabar emprant-se en altres actes festius fluvials que tinguin lloc a les poblacions situades al llarg del riu Ebre.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
Segons els mateixos informants, malgrat és una convenció la participació del corn a la Festa del Riu, no creuen possible que avui en dia ni en un futur se'l pugui excloure dels actes. En paraules de Ferran Roca: “La memòria popular se n’ha apoderat i difícilment es perdrà.”
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
Actualment, Ferran Roca realitza xerrades musicals pedagògiques d’instruments tradicionals catalans per tot Catalunya, i dóna a conèixer el corn marí al gran públic.
Protecció jurídico-administrativa/Reconeixement patrimonial (altres): 

Festa del Riu de Móra d'Ebre. Manifestació de caire cultural i tradicional d’interès etnològic.

Recursos associats: 
  • Corn dels llaguters. Subjecció de l'instrument, posició 1a
    Corn dels llaguters. Subjecció de l'instrument, posició 1a
  • Corn dels llaguters. Subjecció de l'instrument, posició 1b
    Corn dels llaguters. Subjecció de l'instrument, posició 1b
  • Corn dels llaguters. Subjecció de l'instrument posició 1, vista des de dalt
    Corn dels llaguters. Subjecció de l'instrument posició 1, vista des de dalt
  • Corn dels llaguters. Subjecció de l'instrument, posició 1 vista lateral
    Corn dels llaguters. Subjecció de l'instrument, posició 1 vista lateral
  • Corn dels llaguters. Assajant, festa del riu
    Corn dels llaguters. Assajant, festa del riu
  • Corn dels llaguters. Assajant conjuntament. Festa del riu
    Corn dels llaguters. Assajant conjuntament. Festa del riu
  • Corn dels llaguters. Concurs dels sirgadors. Festa del riu
    Corn dels llaguters. Concurs dels sirgadors. Festa del riu
  • Corn dels llaguters. Concurs dels sirgadors (1). Festa del riu
    Corn dels llaguters. Concurs dels sirgadors (1). Festa del riu
Informació tècnica: 
Investigadors: 
Data de realització: 
dl., 01/08/2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dl., 01/08/2016
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
El corn dels llaguters és un element festiu de reafirmació i construcció identitària a la festa del Riu de Móra d’Ebre. La seva incorporació a la celebració com a element identitari contribueix a reconstruir i conèixer la vida dels sirgadors i en general de tots els llaguters, fossin patrons o peons. De com aquest element sonor de comunicació fluvial s’ha transformat i apropiat per part dels diversos actors socials als actes, és un exemple de com s’han configurat en una nova dinàmica de consum i producció alguns dels nous elements de la identitat ebrenca.
·: