L’ofici de margener

Identificació: 
Nom propi de l'element: 
L’ofici de margener
Variants terminològiques: 
Margenador
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Habitualment eren els mateixos pagesos els que es responsabilitzaven de la construcció de marges i altres infraestructures necessàries. Actualment aquest sector s’ha professionalitzat i hi treballen persones properes a l’àmbit de la construcció.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Les necessitats de conreu de la terra en zones amb fort pendent, el fet d’haver de netejar de pedres un terreny per fer-lo conreable, és a dir, la creació d’infraestructures per facilitar l’aprofitament de la terra i altres mancances complementàries són el punt de partida del que actualment es coneix com l’ofici de margener, un ofici que com a exclusiu era poc freqüent i habitualment eren coneixements i sabers complementaris que el pagès aprenia en el context del conreu de les terres. 

Les Terres de l’Ebre són en aquest àmbit, per la incidència de les característiques geogràfiques i geològiques, amb el relleu abrupte de zones com els Ports o la Terra Alta o amb la presència d’una superfície amb excés de pedra solta, com succeeix al pla de la Galera, un territori on la pedra en sec i el coneixement de l’ofici de margener han estat presents i s’han fet i es fan evidents en la major part del territori.

Des dels marges que aplanen pendents com els de doble cara que separen finques fins a les construccions per a l’aixopluc com cabanes, perxes, barraques o masos, o infraestructures per a l’emmagatzematge, la canalització o la cerca d’aigua, com ara anjubs, basses, sèquies o pous i, junt amb tots aquests elements, altres amb funcions productives com forns de ginebre o de pa o els pous de gel, les Terres de l’Ebre són un territori on l’ofici de margener ha estat clau per al seu creixement. 

No obstant això, aquests elements en la seva majoria s’han abandonat o s’han deixat de construir i han caigut en desús, i han perdut part de la seva funció. L’ofici de margener, que és qui conserva les tècniques constructives i d’ús de cada un dels elements enumerats, actualment se situa entre el camp i el nucli urbà. Els pocs margeners que queden en actiu, gairebé un per comarca, duen a terme la seva feina més a prop del sector de la construcció que de l’agrari. És la construcció de marges o murs per a cases al camp o xalets amb una funció principalment estètica el que manté actiu aquest saber. Activitat, però, que, en alguns casos per falta de pràctica, va oblidant les tècniques constructives de les infraestructures o elements, com pot ser un anjub, que avui ja no són necessàries però continuen present al paisatge.

Data identificació: 
dl., 21/11/2016 to dv., 09/12/2016
Codi: 
IPCITE10015
Localització: 
Descripció de la localització: 

L’ofici de margener s’estén per les quatre comarques i s’adapta a les necessitats del terreny. Tot i això, per la incidència en el paisatge o per la seva conservació, hi ha municipis que tenen certa rellevància (per quantitat o particularitat de les construccions) a l’hora de localitzar elements de pedra en sec al territori.

En aquest cas, cal destacar la Torre de l’Espanyol pel nombre d’anjubs que manté drets, junt amb altes construccions com marges i masos; Riba Roja per la particularitat de l’existència dels forns de ginebre, també amb anjubs, masos i marges; la Fatarella per la important quantitat de cabanes presents al terme municipal junt amb altres edificacions i infraestructures; el pla de la Galera, amb pobles com Freginals i Ulldecona, que manté un alt nombre d’elements de pedra en sec entre el paisatge d’olivers i que s’estén per tota la zona com Masdenverge o la Galera. I, finalment, un altra zona amb elements presents al paisatge són els Ports, en aquest cas amb el manteniment d’obres com pous de gel, o forns de pega a part de les zones més falderes dels Ports, on també hi ha marges i les infraestructures complementàries.

Tot i això, com a elements que es mantenen en actiu en què s’han identificat margeners hi ha Aldover, la Torre de l’Espanyol i la Fatarella. En aquests casos trobem també com a exemple de nova construcció i ús de la pedra en sec zones com les existents al barri de Sant Josep de la Muntanya o a la carretera de la Simpàtica a Tortosa, o murs construïts dins del nucli urbà com a la Torre de l’Espanyol, on s’evidencien aquests nous usos del saber i de l’ofici de margener.

Referenciarem a la cartografia de l’IPCITE els espais que hem visitat durant el treball de camp, que s’han identificat i que no estan assenyalats al web de referencia del treball amb la pedra en sec elaborada per l’Observatori del Paisatge: la wikipedra

Datació: 
Data de realització: 
divendres, January 13, 2017
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
El temps d’elaboració de les construccions de pedra en sec actualment encara manté en algun cas la lògica determinada pel treball agrícola, cosa que vol dir que es construïen o es reparaven quan no hi havia feines relacionades amb el conreu. Paral·lelament, el fet que hi hagi algun margener que hagi abandonat parcialment el camp i es dediqui al sector de la construcció fa que la temporalitat desaparegui i sigui, per tant, continuada, segons la demanda.
Descripció: 
Descripció general: 

L’ofici de margener o les tècniques i els coneixements associats a la construcció d’elements o infraestructures mitjançant l’ús de la pedra en sec, és a dir, sense cap tipus d’argamassa per unir-les, és un coneixement present i estès a les Terres de l’Ebre que s’ha utilitzat habitualment com a estratègia d’ocupació i aprofitament de terres davant de les condicions i característiques pròpies del territori, sovint adverses.

El nom de margener fa referència a un dels elements, el més visible i rellevant, que s’han construït mitjançant aquesta tècnica, de pedra en sec, els marges. El marge és una infraestructura amb funcions diverses: divisòria entre finques, de contenció entre bancals, definidor de camins i finques o mur decoratiu, que es construeix, habitualment, a partir de les pedres que es troben dins de la mateixa finca, sovint obtingudes o per l’acció d’arrabassar el terreny o pel fet d’espedregar i retirar les pedres de la finca. 

Tot i que l’ofici de margener com a tal i en exclusivitat ha estat poc comú, i són coneixements que el pagès adquiria o aprenia mitjançant la pràctica o per necessitat, sí que hi ha hagut individus a les comunitats que pel seu bon saber fer eren reclamats per construir marges o intercanviaven “treballant a jornal” el seu coneixement per jornades de treball. Unes tècniques que no s’utilitzaven exclusivament per construir marges, sinó que les necessitats productives i possibilitats d’aprofitament del medi han afavorit que en la totalitat del territori ebrenc puguem observar diversos elements construïts amb aquesta tècnica amb funcions diverses. Aixopluc, habitatge, emmagatzematge o activitat productiva són les principals funcions que han donat i donen sentit al gran nombre d’infraestructures i immobles existents. 

No obstant això, la situació actual i la pèrdua de funció d’algunes d’aquestes obres construïdes també han portat a un estat d’abandonament i desús, com succeeix amb els forns de pega als Ports, els forns de ginebre a Riba-roja, els pous de gel, alguns dels anjubs o les diverses tipologies de cabanes de caça. Això no succeeix en el cas de béns immobles com les masades, barraques o cabanes i perxes. En aquest cas, si el camp o la finca on s’ubiquen és conreada, tot i els canvis funcionals, és comú que s’utilitzin d’aixopluc o per guardar les eines. Pel que fa a les masades, també ens podem trobar que, sense perdre la funció d’habitatge, ho continuïn sent però no lligades al temps productiu sinó d’oci. En el cas dels anjubs o basses, com els que hem observat al terme de la Torre de l’Espanyol, tot i que no hi ha sistema de protecció i alguns estan caient, els que es mantenen en peu continuen complint amb la funció d’emmagatzemar l’aigua, que en aquest cas continua alimentant al bestiari o als possibles animals del camp. De tots, no obstant això, el marge amb els seves variants és la infraestructura clau que continua complint en gran part la seva funció. Tant els marges que tenen l’objectiu d’emmagatzemar pedra, habitualment els marges de doble cara situats sobre pla, com els marges de contenció i de suport de les terres, que delimiten un bancal o la feixa, continuen estructurant i definint el paisatge i el terreny. Tanmateix, cada cop que s’abandona una finca i hi ha una solsida o un despreniment de terra, aquests marges gradualment acaben enderrocats. La falta de margeners, l’ús del tractor i l’abandó de les finques són el principal problema per mantenir aquests marges que avui encara compleixen la funció d’estructurar el terreny i fer-lo aprofitable per a l’ús agrari. 

Molts d’aquests marges tenen a la vegada construccions complementàries construïdes dins la mateixa estructura del marge i que ens permeten comprendre l’ús i la funció que durant anys també van complir. Per una part, ens trobem les escales, de voladís o les entrades dins del marge, que es feien per poder anar de marge en marge i que continuen tenint sentit. A la vegada, sense complir actualment l’objectiu originari, trobem els sitis d’arnes, amagatalls (d’armes), caseta de caçar al filat i acevalls que han entrat en desús (en part perquè són tècniques de caça prohibides) i que continuen inserides dins del marge mentre aquest que es manté en peu. 

Els sitis d’armes són obertures que fàcilment quedaven tapades amb una pedra que encaixava de manera perfecta per camuflar el buit que hi havia a la part interior que servia per amagar armes o altres objectes de valor. Aquest tipus d’aprofitaments van ser construïts en molts casos durant la Guerra Civil entre els habitants de les masades que havien fugit del nucli urbà per por de represàlies o bombardeigs. Aquestes masades són, en alguns casos, les poques que mantenen una diversitat d’elements de pedra en sec aixecats, en diferent estat de conservació, fruit d’aquella època d’ocupació, els forns per fer el pa, els sitis d’armes, aljubs o caseta de caçar. Es construïen tots els elements necessaris per a la supervivència autònoma.

Totes aquestes edificacions, que segons les fonts orals han estat construïts durant els segles xix i xx, i les més recents són de la dècada dels setanta del segle xx, continuen dretes, a part de casos concrets en què hi ha l’acció de manteniment particular, sobretot perquè hi ha voluntat explícita per part d’entitats especialitzades en aquestes construccions. Algunes com la Fundació el Solà

de la Fatarella, l’associació Els Aljubs de Roquetes o altres col·lectius d’ investigadors com el que hi ha a la Torre de l’Espanyol, que han inventariat els elements del mateix terme municipal del paisatge com els anjubs al mateix poble, o les cabanes a la Fatarella i que han dut a terme una acció per conservar i transmetre la seva lògica i ús. Lligada al treball d’aquestes entitats i als margeners actius que ho menten, hi ha un acció de formació. Es fan cursos, com poden ser els organitzats per la Fundació el Solà o per altres entitats de desenvolupament local, que posen en valor la transmissió dels coneixements relacionats amb la construcció de pedra en sec i el paisatge edificat.

Tot i això, el present de la pedra en sec i de l’ofici de margener, tot i no haver desaparegut del tot perquè s’han identificat tres margeners (un a la Fatarella, un a Aldover i un a la Torre de l’Espanyol), no és un coneixement que com a pràctica estigui actiu i si ho està és perquè s’ha adaptat als nous contextos professionals. Exceptuant el cas de la Torre de l’Espanyol, on l’home està jubilat i ho fa sense interès productiu sinó de proposta personal de conservació, els margeners en actiu duen a terme la seva activitat a partir de la intervenció en espais urbans segons contracte i demanda. Les feines d’aquest margeners es duen a terme principalment per elaborar marges o murs per a particulars que tenen cases i que amb un interès decoratiu volen margenar la seva finca. Aquests són els principals clients dels actuals margeners i es complementen amb contractacions promogudes per entitats públiques, ajuntaments, que de manera simbòlica volen margenar un espai urbà. Finalment es manté, però, de manera residual la intervenció en l’àmbit agrari per arreglar majoritàriament solsides.

Actualment l’ofici de margener es caracteritza per la seva relació més amb el sector de la construcció que agrari i no té una temporalitat determinada sinó que depèn de la demanda. Això contrasta amb el fet que anteriorment, quan no hi havia feina al camp relacionada amb el cultiu, es duien a terme aquests tipus de feines relacionades amb la construcció de marges i altres infraestructures.

Un altre element canviant és l’obtenció de la primera matèria. En aquest cas, pot ser que s’obtingui la pedra d’obres que han desmuntat algun marge a una altra finca per fer una nova construcció amb ciment o canviar la distribució o també s’obté pedra de les canteres. El fet que les noves construccions de marges no estiguin relacionades sempre amb el fet d’arrabassar o espedregar un espai concret comporta la necessitat d’obtenir les pedres d’altres finques. Això implica que el cost d’elaboració d’un marge augmenta, ja que s’ha de pagar l’extracció si s’ha de fer, les hores d’anar a buscar la pedra a l’espai concret i transportar-la al lloc de construcció. Només en el cas que sigui fer una solsida o plegar un portell, poden reutilitzar-se part de les pedres que han estat desplaçades i que estan a la mateixa finca. 

En aquest sentit, s’ha trobat el cas d’algun dels margeners que té una cantera en propietat privada que li serveix de recurs quan ha de fer una construcció. Un altra opció és la identificació per part del margener d’un morro de pedra. El morro de pedra és una gran pedra que hi ha al mig d’una finca i de la qual, mitjançant barrinades, s’extreu la quantitat de pedres necessària. Habitualment està a una finca particular i depèn de la disposició del propietari —a qui sovint, retirant-li el morro, li fan un favor— que el margener hi tingui accés de forma gratuïta. Sigui de cantera, de morro o extreta d’algun espai en obres, actualment la pedra es transporta amb els camions o remolcs que han substituït el tiràs arrossegat pel matxo.

Aquestes modificacions d’objectiu i de forma d’obtenció de la primera matèria modifiquen escassament part dels processos que s’han de seguir en el treball constructiu. D’acord amb les fases per construir un marge una vegada s’han aconseguit les pedres, es distribueixen segons l’ús i la part que han d’ocupar en la construcció del marge; a la base, les cantoneres, de cara exterior, de reompliment (reble), cada pedra té una funció depenent de les seves característiques i si cal es pot perfilar.

Les característiques geològiques de la pedra fan que ens trobem amb formes diverses de col·locar les pedres. Les pedres calcàries amb betes i cintes tenen un trencar allargat que crea lloses. Això implica que els marges que treballen amb lloses (pedres més aplanades) en el procés constructiu es col·loquen una sobre l’altra i formen fileres més fines però més nombroses. En aquest cas quan s’arriba a la part superior del marge, el sistema per acabar-lo és col·locant en vertical (respecte de la base) la llosa una al costat de l’altra i així queden recolzades entre si. Es coneix com la tècnica de rastellada. Aquesta imatge dels marges acabats amb rastellada, és comuna, que no vol dir que sigui l’únic model, pel tipus de pedra existent, a les comarques i les zones amb aquest tipus de pedra de calar. També es treballa amb pedres que provenen de roques sedimentàries formades per còdols, en aquest cas són de superfície no homogènia i responen diferent al cop de mall i, per tant, el resultat són pedres més irregulars. Altres comunes són també el taperot, també del tipus de conglomerat de fàcil trencada amb el martell però de forma irregular. El taperot també és una de les pedres que s’utilitzen per construir marges. Els fets amb taperots o altres pedres irregulars tenen una cara diferent dels construïts amb lloses, i també els finals dels marges s’acaben falcant entre si les pedres i ajudant-se de pedres més petites.

Com ens mostra el següent text, la característica del marge depèn de les pedres i d’altres elements determinants com són les característiques del territori:

La seua fisiognomia depèn de l’orografia i de les característiques físiques de la pedra emprada. Així els podem classificar segons diversos trets constructius. Poden ser verticals, esglaonats i inclinats segons l’angle respecte l’horitzontal. En el sentit lineal els podem trobar lineals, corbats, cantoners i raconers. La disposició de les pedres por ser en pla, en vertical, en diagonal i disposades en espiga, opus spicatum. Quan al coronament, pot ser a rastell, filera de pedres inclinades o filera plana. (Garcia Martí, C. ; Jiménez Mester, N.; Reverté Querol, V. “La pedra seca a la Sénia” a Lo Sénienc, pàg. 59)

Els autors, tot i fer referència a la Sénia, descriuen les característiques que determinen un marge i que són generalitzables a les Terres de l’Ebre. La particularitat que diferencia zones com la Fatarella, zona amb un alta concentració de cabanes i treballs de la pedra en sec, són les característiques d’aquesta pedra que afavoreixen que es construeixin seguint una o altra tècnica. El cas de la pedra de la Fatarella és pedra de calar, la més estesa, tot i això, com hem vist actualment, pot ser que s’utilitzi pedra d’altres canteres i amb diverses característiques a la pedra local o pròpia del territori.

Els principals immobles o infraestructures que es construeixen són marges, cabanes de volta, cabanes de falsa volta i acabats de diversos tipus, entre els quals reparacions de portell o solsides. En totes la primera de les fases de treball, un cop s’han classificat les pedres, és l’elaboració del solament o fonament. En el cas de la construcció d’un marge, aquest moment s’ha de tenir en compte la funció i, per tant, el pendent i la possible alçada del marge. En el cas que sigui de pendent, és un marge de contenció quan el marge té una cara, i si és en pla, té dos cares. Com més alçada i més inclinació, el bancal és més gran.

Junt amb el grau de pendent i l’alçada necessària, també l’espai de construcció del marge ens determina si es tracta d’un mur raconer, corbat o amb més o menys pendent. Amb l’aixada d’arrabassar es fa el solament. Les pedres distribuïdes i treballades, si cal, amb el martell en punta de picapedrer, es col·loquen deixant la punta cap a l’interior i la part plana a l’exterior. Amb aquesta acció es comença a definir també la cara del marge fent que es vegi estèticament més treballada. Les primeres pedres que cal col·locar són les més grans, que ha de fer de base.

A continuació, en el cas de fer un marge es tira el cordill, això implica marcar amb un cordill de punta a punta el tram que s’ha de construir de marge. El cordill fa de referència per anar creixent filera per filera. El creixement del marge no pot ser molt alt:

Si són molt alts, se solen fer atalussats per tal d’aconseguir un millor comportament estructural. Més o menys, en un marge de 5 metres d’alçada es deixa el 5%, és a dir, per cada metre, cinc centímetres. En el cas que siguin molt alts, s’aixeca un marge fins uns 3 metres i es fa un acabat, llavors es deixa un esglaó d’uns 20 o 25 centímetres i es continua aixecant el marge. (Gil Llombart, S. El sistema constructiu de la pedra en sec en la zona de la Terra Alta, pàg. 16)

Una vegada s’han pujat les diverses fileres comença a omplir-se amb el reble l’interior del marge o la part que queda darrere de la cara. El reble és la pedra petita o gran però amb formes diverses i més difícils de falcar o que no són tan estèticament boniques per situar a la cara del marge. S’omple de reble i amb el martell de picapedrer o mall, per la part plana, es pica sobre el reble perquè percudint-lo s’acabi de moure i quedi així encaixat entre si. 

Si el marge és de doble cara se segueix el mateix sistema constructiu que el del marge amb una cara, és a dir, fent que la cara visible del marge quedi en pla i col·locant les pedres més grans a baix i les més menudes a dalt. Quan les dues cares estan aixecades, en aquest cas, és quan s’afegeix el reble i en alguns casos una pedra de grans dimensions i fona, que es coneix com a trava, que serveix de contrafort i se sosté per evitar moviments del marge.

Una vegada s’han col·locat les pedres per les cares ben encaixades i planes i el reble s’ha picat i ha omplert la part interior, es falca. Per fer-ho, s’agafen pedres, treballades o no, de mida més petita que es col·loquen entre les pedres més grosses per evitar que hi hagi moviments i pugui desmuntar-se el marge. Falcar és l’última de les accions i ha d’impedir que hi hagi moviments que puguin fer desplaçar les pedres o, per tant, fer afonar el marge o crear una solsida. 

Actualment, com ja hem plantejat, la majoria de marges que es fan de nou són per a cases que el volen com a element decoratiu i paisatgístic, això implica que hi ha un afegit de dedicació en el treball de la cara del marge. Per tant, tot i que antigament l’ofici de margener treballava la pedra però no es considerava picapedrer, actualment aquesta dedicació, en què incideix de forma important l’element estètic i existeix un treball de modelat, fa que en alguns casos el margener assumeixi faenes i tingui coneixements de picapedrer per la necessitat que planteja el disseny del marge.

Un altre dels elements que encara s’elaboren són cabanes o barraques de volta o falsa volta. Cal especificar que, tot i que en el cas concret de la Fatarella les cabanes estan associades i adossades habitualment al marge d’una feixa o bancal, no és un fet imprescindible i a les altres comarques el concepte de cabana i barraca són gairebé sinònims, s’utilitza més el nom de barraca al Montsià i Baix Ebre i el de cabana a la Terra Alta i la Ribera d’Ebre.

El cas de la construcció d’immobles amb falsa volta és el més estès a les Terres de l’Ebre i el trobem aplicat en diversos immobles d’ús variat. Poden tenir una funció d’aixopluc com les esmentades cabanes i barraques, per emmagatzemar aigua com anjub o per funcions productives com els forns de ginebre. És una tècnica que combina per una part l’alçat de les parets a partir de fer el solament o en el cas d’un anjub partint d’una bassa prop d’una llíssera. La forma de bé immoble, la forma de la barraca o cabana pot ser circular o quadrada i s’inicia al solament i es manté la forma pujant filera per filera fins a arribar prop del metre i mig. 

Un cop s’han aixecat les parets, seguint la mateixa tècnica utilitzada per fer la cara dels marges, s’inicia la construcció de la falsa volta. La tècnica implica seguir les parets i, a continuació, filera per filera es col·loca cada filera de pedres que s’afegeix un o dos centímetres més endins; per tant, disminueix el perímetre del cercle. A cada volta (feta amb al filera de pedres) es redueix la mateixa mesura fins que després de moltes voltes, depèn del perímetre inicial, s’acaba tancant el cercle. Per a aquesta tasca s’utilitzen lloses i al forat final s’hi col·loca el que es coneix com a puntal. Si el puntal està ben col·locat, la falsa volta no caurà perquè el puntal pressiona de tal manera que impedeix que cedeixin les altres pedres. També pot deixar-se obert i es tapa amb una llosa plana col·locada per la part exterior de la coberta. 

En el cas d’aquestes construccions, que tenien una entrada, s’han de tenir en compte els diversos models de porta que existeixen. L’elaboració de la porta depenent del margener i l’estructura de la cabana pot fer-se amb dos pilastres acabades amb una llosa plana que serveix de llinda o amb un arc de mitja volta o volta de mig punt elaborat amb les pedres col·locades de forma allargada i pressionant entre si. La porta era un dels elements clau per fer confortable l’habitatge, de forma generalitzada s’entén que ha d’estar orientada al sud perquè és per on s’escalfa a la vegada que ha d’evitar orientar-se cap al vent, en aquest cas, vent del nord.

En general, l’ofici de margener actualment està descontextualitzat del seu àmbit i de la funció originària. No obstant això, aquesta descontextualització té cert element positiu com a mode de pervivència i continuïtat d’un saber que necessita adaptar-se a les condicions actuals. Unes condicions que el lliguen més a l’àmbit de la construcció i a unes noves necessitats no exclusives del context agrari que, tant per la maquinària que s’utilitza, l’abandó de les explotacions i finques i la no necessitat d’algunes de les infraestructures que antigament eren clau per a la supervivència com poden ser basses, aljubs i altres immobles d’aixopluc o habitatge, fan que aquest context agrari quedí en un segon pla respecte no del manteniment dels béns però si del coneixement com a ofici actiu. Per tant, tot i que es converteix en un saber reduït i es perd part de la diversitat de tècniques que implicava l’aprofitament de la pedra com a element constructiu en l’àmbit agrari, per infraestructures i immobles diversos com els esmentats aquí, l’especialització en el marge i l’element estètic també el contextualitza a les necessitats actuals i permet mantenir-se com a activitat productiva.

Història i transformacions de l'element: 

L’ofici de margener o el coneixement de les tècniques per treballar amb la pedra en sec, segons les diverses fonts consultades (vegeu recursos), fan referència en tots els casos al treball de la pedra a l’època prehistòrica, en particular al neolític. A les Terres de l’Ebre no hi ha constància arqueològica, investigada actualment, d’aquest tipus de construcció que puguin definir una línia temporal fins avui; no obstant això sí que podem esmentar documents escrits en què ja trobem la referència a un element de pedra amb relació al territori i les demarcacions de límits. És un detall d’un sistema de delimitació que trobem al Libre de les Costums Generals Escrites de la Insigne Ciutat de Tortosa (s. XIII). L’obra, que és un referent jurídic històric i territorial perquè és el document que ha de legislar la convivència dels ciutadans de la Tortosa conquerida i de les següents generacions, insinua en un fragment el paper de la pedra com a referent de límit d’una finca:

Han los ciutadans e’ls habitadörs de la Ciutat e del terme franquea que les terres hernies poden cultiuar e laurar sensembarch e sens seruey, que non son tenguts de fer a negu: epoden vendre e alienar ab frontera de la terra henna d’una peyra gitadora d’una liura. (Libre de les costums generals escrites de la insigne ciutat de Tortosa / texto autentico de siglo XIII que da á luz nuevamente, ilustrado con observaciones crítico-literarias y un copioso vocabulario [por] Bienvenido Oliver, pàg. 13)

Ens serveix aquesta cita com a detall per evidenciar el fet que, sigui fita o marge, la pedra ha construït i definit el paisatge i a la vegada l’ús d’aquest territori. Tot i que, com a límit, és una de les múltiples funcions que tenen les construccions de pedra en sec. Durant molts anys la capacitat de treballar amb un material que era accessible, a la vegada que molest per al conreu, ha permès construir, depenent de les necessitats, diverses infraestructures que han ajudat a fer productiu el territori. Durant anys la tècnica de la pedra en sec era necessària i clau, per la seva accessibilitat d’ús, cost mínim i relativa facilitat, per poder ocupar i fer productiu un territori, tant arrabassant-lo per tenir un espai per cultivar, com fent cabanes per aixoplugar-se o masos per viure com construint anjubs o pous perquè homes i animals tinguessin aigua. La tècnica de la construcció de pedra en sec és el reflex de com l’ésser que habita el territori cerca estratègies per sobreviure.

Partint d’una visió generalitzada del territori català, a partir dels segles XVIII i XIX l’augment de població i la pressió demogràfica obliga a arrabassar les terres per obtenir més terreny per conrear. A les Terres de l’Ebre l’aprofitament pel conreu comporta la construcció d’infraestructures complementàries per a l’explotació del territori. L’ocupació de les terres mitjançant l’aprofitament de terres escarpades pel conreu i un model de distribució territorial altament parcel·lat, com encara trobem avui, afavoreixen el disseny d’un paisatge margenat a la plana i amb una extensió dels marges de contenció per tot el territori. Sense poder-se datar amb exactitud, la informació que els mateixos informants aporten no ho permet, com és el cas de Riba-roja, la Torre de l’Espanyol, només podem afirmar que actualment part important de les infraestructures existents s’han construït durant el segle XIX i primera meitat del segle XX.

Per tant, fins al canvi del model productiu principalment a la dècada dels setanta del segle XX, que implica l’abandonament progressiu de les terres de cultiu i abans de l’aparició dels mitjans de transport mecànics acompanyat de la maquinària també mecànica pel conreu del camp, es construïen aquestes infraestructures diverses amb una funció productiva per a tot el territori ebrenc.

El canvi i l’abandonament del camp comporten el descuit d’aquestes infraestructures i el progressiu oblit de les tècniques de construcció de pedra en sec. Per tant, exceptuant casos de persones concretes, com els esmentats i en contextos molt determinats, els cursos, l’interès per part d’un particular, o la construcció de marges als xalets, l’ofici com a tal és a punt de desaparèixer.

Els principals canvis es donen justament per l’adaptació que han de fer els pocs margeners que queden per poder mantenir aquest coneixement actiu. Això implica emmotllar-se als contextos urbans i a les noves necessitats menys relacionades amb el sector agrari i més constructiu.

En aquest procés de transformació i canvis durant el segle XX s’identifiquen una sèrie de margeners que, sortint de la dinàmica comuna d’un treball escassament especialitzat, comencen a elaborar marges on s’evidencia la mà del margener i el seu saber fer. Es construeixen marges en què l’ofici de picapedrer o les tècniques cada cop es tenen més en compte, marges que intercalen mosaics elaborats amb diversos tipus de pedra i personalitzats. Alguns com esmentà Miquel Subirats al seu text “El paisaje de la comarca del Montsia y las construcciones de piedra en seco” en Narria, 57-58: 1992.

“[…] aquellos constructores de generaciones pasadas tales como «El Serrano», «El Galán», «El Corpet, «El Tecla», Ramón de la Marina, Manolo «El Valencia», Vicent Sales, Miquel Batalla, Miquel Mateu… que todavía hoy los campesinos ancianos recuerdan y hacen distinción entre obras de estos y otros constructores diferenciando las formas de hacer que les caracterizaba” (Subirats, M. 1992: 3)

D’entre aquests margeners esmentats, el cas de Miquel Franch, lo Serrano, margener de Roquetes, ha estat un referent. Ha estat esmentat per alguns dels actuals margeners entrevistats, per les qualitats dels seus marges que tenien un alt grau artístic, com ens mostra l’obra editada el 2010 “La Pedra en Sec a les comarques del Baix Ebre i del Montsià” (Ed. Onada), en la qual es pot observar algun exemple en fotografies de Mariano Cebolla i veure com en algun cas a la pedra s’hi gravava el nom del propietari de la finca.

És un dels exemples més evidents de les transformacions que ha experimentat l’ofici de margener, no tant perquè antigament no es treballés la pedra de forma tan curada, sinó pel fet que els margeners assumeixen una feina més artística i propera a l’ofici de picapedrer.

Històricament els margeners han treballat en les construccions següents, que són a la vegada les que podem trobar pel territori ebrenc. Farem un llistat dels elements documentats, característiques principals i funcions i, si escau, localització al territori.

 

Ordenació del territori:
Marges de contenció entre bancals. Tot el territori de muntanya conreable s’organitza mitjançant marges. Elements que trobem als mateixos marges: escales, rampes, amagatalls, sitis d’arnes, forn de pa.

Valones. Marges de poca alçada que es construeixen al voltant d’una olivera en forma circular o mig circular per protegir-la del vent i altres circumstàncies del terreny.

Marges de doble cara amb la funció de límit entre finques.

Pedrera. Mur o amuntegament de pedres mínimament ordenat però sense funció ni de contenció ni de límit territorial.

Emmagatzematge i canalització d’aigua:
Anjubs - aljubs. Espais construïts al peu d’una llisera per on flueix l’aigua cap al pou o bassa que hi ha dins l’anjub. Cobert habitualment amb una falsa volta. Una porta o boca lateral al costat d’una pedra repicada on es posa l’aigua per abeurar les bèsties, i a l’interior era habitual col·locar un troc travat per facilitar l’escapada d’un animal si hi queia. Se n’ha identificat un alt nombre a la Ribera d’Ebre.

Basses. Forats al terreny a cel obert amb paret de pedra en sec. Servien per abeurar i recollir aigua de la pluja.

Cisternes. Circulars prop de masos per emmagatzemar l’aigua de la pluja.

Pous de gel i de neu. Situats a la zona dels Ports, servien per emmagatzemar gel i neu, recoberts amb pedra seca els voltants de les parets del forat.

Pous d’aigua. Construïts després de trobar aigua amb l’ajuda del saurí, és una font d’aigua per a la finca, persones i animals, i també es recobreixen de pedra seca les parets del forat.

Sèquies. Sistema de distribució d’aigua.

Habitatges i aixoplucs:
Barraques i cabanes. Per protegir-se de la pluja persones i animals. A l’interior pot tenir dos espais diferenciats per a persones i animals. En algun cas com les cabanes poden estar dins del mateix marge. La porta encarada al sud i amb falsa volta com a coberta. Perquè fos més resistent s’hi plantaven lliris que arrelaven al sostre i el fermaven. Són habitualment d’estructura circular. Cal especificar que les cabanes de la zona de la Terra Alta moltes són fetes amb voltes de canó i aprofitant els mateixos marges.

Perxes. Immobles de planta quadrada de tres parets amb funcions similars a les cabanes o barraques però amb diferent estructura.

Masos. Planta quadrada amb més d’un pis per diferenciar l’habitatge dels animals i les persones. Es construïen amb una funció d’habitatge més permanent que les barraques o cabanes. Al seu voltant era comú que s’hi construïssin altres elements per facilitar la vida al mas, una cisterna o aljub, un forn de pa i altres cambres pròximes al mas.

Tant a les barraques, cabanes com als masos, a l’interior ens podem trobar elements funcionals com escales (al mas), prestatges, menjadores, llar de foc.

Elements per produir o transformar matèries vegetals o minerals:

Forn de ginebre (Riba -Roja)

Forn de Pega (Ports)

Forn de calç (Ports i Ribera d’Ebre)

Forn de pa (identificat al Montsià i a la Ribera d’Ebre)

Teuleries (Terra Alta)

Aquest tipus de construccions són tècnicament més complexes. En el cas dels forns de pega o ginebre, aprofiten lliseres existents per construir sobre el forn. Per la llisera havia de relliscar l’oli o la pega resultant de la cremada. Són infraestructures fetes amb pedra en sec i recolzades amb argamassa de terra en el cas també dels forns de pa, per evitar que en surti la calor. Són estructures de dos cossos, la cambra interior i la volta o camisa exterior.

Pel que fa als forns de cal, queda permanent al paisatge la part inferior, que és la part d’on es crema la llenya, la resta es desmunta tot una vegada s’ha cremat i es fa també seguint la tècnica de la falsa volta.

Processos i preparatius: 

Processos de construcció

Rabassar. Acció d’aixecar, treballar i netejar de pedres amb l’aixada un terreny per aplanar-lo i fer que sigui conreable. 

Espedregar. Acció de retirar pedres del camp que impossibiliten el treball i conreu de la terra. 

Apanyar pedra / fer la pedra en barrinades. En la primera de les fases, si no està la pedra partida o hi ha un morro de pedra al mig de la finca o a un costat hi ha una pedra molt grossa, amb barrinades es feia esclatar per trencar-la. D’altra banda, apanyar pedra fa referència al fet de recollir la pedra de la finca per construir l’immoble o estructura.

Fer solament. Fer amb l’aixada la base del marge o de l’immoble que s’ha de construir. Les pedres més grosses es col·loquen al solament i s’inicia el procés de construcció mitjançant l’acció de posar fileres de pedres seguint el perímetre del solament.

Tirat el cordill. Marcar la línia que s’ha de seguir a l’hora de pujar les files de pedra perquè quedin rectes.

Falcar. Col·locar entre pedres petites, pedres que fan que les altres quedin immòbils.

Omplir de reble. A la part de darrere de la cara o entre les dues cares, si és un marge de dues cares, s’omple amb pedra més petita o gran però amb formes difícils de treballar o encaixar. 

Rastellades. Tècnica per acabar un marge amb pedra llosera, la pedra es col·loca en vertical a la part superior com a acabament del marge i el fa més resistent al moviment de terra.

Distribució/consum: 
No existeix un model de distribució concret. Actualment els margeners responen a les demandes de particulars o ajuntaments que, per motius diversos, decideixen construir marges o arreglar els existents. El preu, segons el margener, es calcula per metre lineal i també hi influeix el tipus de pedra utilitzada i si és de doble cara, sense oblidar el fet de si la pedra l’aporta el mateix espai o la finca o s’ha d’aconseguir d’una pedrera o d’una altra finca.
Oficis/Coneixements tècnics: 
L’ofici de margener combina sabers diversos associats a l’àmbit de la pagesia: el coneixement de les finques, la terra, les tipologies d’infraestructures necessàries per a la contenció de la terra al bancal o faixa, el pas de l’aigua o els corrents que es creen quan plou o el tipus de pedra. Aquest últim, les característiques de la pedra i el seu treball, és un tema que comparteix amb l’ofici dels picapedrers, amb qui té en comú eines de treball, com el martell de picapedrer, mall o perpal i perpalina.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

De les eines esmentades cal especificar que el martell de picapedrer es caracteritza perquè té un lateral pla i l’altre en forma de punxa.

El perpal i la perpalina són eines que serveixen per moure pedres mitjançant la pressió en palanca. La perpalina és més petita que el perpal però ambdós poden ser de ferro o fusta, i a l’extrem inferior són tallants i amb certa inclinació de la fulla en forma còncava.

El tiràs és una estructura de fusta de forma trapezoïdal, i a la part més estreta s’agafa la cadena o corda que es lliga i arrossega el matxo. Dins de l’estructura, tres barres, en transversal, fan de suport a les pedres i serveix per al transport.

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
No existeix un model determinat d’organització laboral. No obstant això, la transmissió de coneixement i l’aprenentatge estan relacionats amb la transmissió per part de la persona amb més experiència i que la comunitat reconeix un bon saber fer, principalment per les qualitats funcionals i estètiques de l’obra. Això implica que a l’organització no hi ha funcions explícites, però el mestre margener és qui defineix les línies que ha de seguir la construcció, escull les pedres com han d’anar i marca el cordell o plomada per definir la línia del marge. El model organitzatiu segueix les pautes entre mestre i aprenent.
Precisions ús i funció: 
Actualment els immobles o infraestructures en què s’aplica aquest coneixement són principalment marges o murs en zones periurbanes amb funcions de definir límits però amb un elevat ús estètic. També en alguns casos, depenent de l’acció d’ajuntaments locals, són contractats per construir murs o marges en espais urbans o arreglar béns immobles construïts en pedra en sec. Per tant, els actuals ús i funció d’aquest coneixement estan principalment dirigits a la restauració i conservació dels béns existents i en el cas de noves construccions té un caràcter principalment estètic. Les funcions dels elements en desús o abandonats que es mantenen en el paisatge del territori ebrenc eren molt més diverses. D’ordenació i de contenció (cases dels diversos tipus de marge), d’aixopluc i habitatge (cabanes, barraques, masades, perxe), emmagatzematge i canalització d’aigua (sèquies, pous, aljubs o anjubs, basses, cisternes, sènies), producció i transformació de fibres vegetals o minerals (forns de pega, forns de calç, forns de ginebre, forn de pa).
Salvaguarda: 
Transmissió: 
La programació de cursos per part de la Fundació el Solà o de tallers de reconstrucció com els que fan a la Torre de l’Espanyol és una de les eines, gairebé l’única, que existeixen per transmetre aquest coneixement al territori. Les exposicions i els inventaris són positius però no difonen en si les tècniques constructives. El fet que també caiguin en desús elements com els anjubs, forns i masades també fan que, com que no es construeixen, es perdin els coneixements associats a l’element com poden ser la construcció d’una falsa volta o el treball amb un tipus de pedra.
Viabilitat / Riscos: 
L’abandonament del cultiu de les terres i, per tant, l’oblit de les terres, és el principal causant de la caiguda de marges i altres béns existents al territori. El fet d’estar habitualment en finques privades depèn de l’acció privada per protegir-ho; per tant, entren factors com l’economia o els interessos productius a l’hora de conservar o mantenir aquesta mena d’infraestructures que no poden ser regulades si no hi ha una declaració concreta de bé patrimonial. A la vegada també el canvi de maquinària al camp, l’ús de tractor o maquinària pesada, accentua el deteriorament de molts marges. Això afegit a la falta de margeners o al desconeixent de les tècniques, n’afavoreixen el progressiu deteriorament.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
Existeix un alt grau de valor en positiu de tots els elements que configuren el paisatge de la pedra en sec de forma generalitzada; no obstant això, no es tradueix en una acció col·lectiva de protecció.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
Accions de col·lectius concrets com els esmentats de la Fundació el Solà de la Fatarella, l’associació L’Arjub de Roquetes o inventaris com el de la Torre de l’Espanyol són eines clau de salvaguarda per a la identificació i reconeixement del territori. Juntament, hi ha força bibliografia que ha treballat aquest tema per conservar la diversitat i memòria dels diversos elements presents al paisatge. A la vegada, la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya promou i treballa en l’elaboració de la candidatura sobre la tècnica tradicional de la pedra seca a Catalunya perquè ingressi a la Llista representativa del patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco.
Proteció jurídico-administrativa / Reconeixement patrimonial: 
Altres
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 
http://cultura.gencat.cat/ca/detall/Noticies/N_Pedraensec http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/demanen-que-la-tecnica-de-la-pedra-seca-sigui-declarada-patrimoni-immaterial-de-la-humanitat-per-la-unesco/video/5659189/
Recursos associats: 
Imatge/PDF: 
Fitxer d'àudio relacionat: 
Vídeo (online): 
Informació tècnica: 
Data realització : 
divendres, January 13, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
divendres, January 13, 2017
Investigadors: 
Validador: 
Folch Monclús, Rafel
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Els tres margeners identificats (Gatano Blanch a la Fatarella, Quimet Jornet a Riba-Roja i Ramón de l’Empresa Aldoverd d’Aldover) han estat informants clau junt amb Jaume Florença de Riba-Roja, que ha explicat la construcció dels forns de ginebre a Riba Roja a mitjan segle XX. La documentació elaborada per les entitats esmentades a la salvaguarda també ha estat clau per elaborar el registre.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Les principals funcions relacionades amb l’ofici de margener tradicionalment han estat de caràcter socioeconòmic, concretament per potenciar l’ocupació i explotació del territori i, per tant, afavorir-ne l’ús productiu per a la comunitat. No obstant això, actualment ha desaparegut i manté actualment una funció que posa en valor el seu caràcter estètic, en el cas de les noves construccions, i en el cas del manteniment de les estructures, immobles i altres fàbriques existents per la seva capacitat de definir el paisatge i com a valor patrimonial (per tant, un valor i ús simbòlic), i aspectes de caràcter mediambiental relacionats amb el manteniment del paisatge que se li atribueixen.
·: