L’ofici de pastor

Identificació: 
Nom propi de l'element: 
L’ofici de pastor
Grup i/o comunitat: 
Actualment l’ofici de pastor a les Terres de l’Ebre és exercit per homes adults, excepcionalment per dones, com el que hem registrat aquí.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

L’ofici de pastor a les Terres de l’Ebre, per les seves característiques físiques, tant al pla i prats del Delta com als Ports i les serres com la de Tivissa o la serra de Pàndols, és i ha estat un espai tradicional de pasturatge exercit des de molt antic. Territori receptor de raberes de bovins i ovins transhumants que venien de les terres d’interior cap al Delta o el Pla, també es caracteritza per l’existència de raberes de cabres, la més representativa —pel recent reconeixement oficial per crear i gestionar el Llibre genealògic de la raça cabra blanca de Rasquera sol·licitat per l’Associació de Ramaders de Cabra Blanca de Rasquera, com a mesura de protecció i reconeixement—, la cabra blanca de Rasquera o cabra de Rasquera com a raça autòctona del territori ebrenc.

L’ofici de pastor és una activitat lligada al territori que ha hagut d’anar-se adaptant als canvis d’ús agrícola del territori i de l’ocupació, sovint, de les vies per on havien de transitar. El context ha fet que actualment l’ofici de pastor, tal com s’entenia tradicionalment, fent pasturar el ramat per cercar la millor pastura per al bestiar, sigui residual i, pel que fa a les explotacions ramaderes del territori, són poques les que fan transhumància i encara a peu des de la plana fins a l’Aragó. A la vegada no són més d’una vintena els qui pasturen el ramat d’ovelles o cabra blanca pel territori ebrenc. La resta són explotacions estants i moltes estabulades o semiestabulades.

Aquestes pràctiques es coneixen com transterminància i transhumància. La transterminància la trobem per bona part del territori amb diversos pastors de cabra blanca de Rasquera per la serra de la Creu o les ovelles a Masdenverge al Pla de la Galera o els bous i vaques del Delta i a Alfara de Carles; en el cas de la transhumància només s’han identificat ramats que fan la transhumància a peu, un de vaques i l’altre d’ovelles des del Pla de la Galera fins a Fortanete (Terol).

En aquesta activitat el pastor tradicionalment ha cercat el millor herbatge per al ramat caminant, fent el trasllat ell i ramat per diversos territoris i camins. La cerca de la doble primavera, de les pastures més fresques, que són les que permeten alimentar el bestiar com habitualment s’havia fet, amb l’objectiu de criar i reproduir carn per al consum humà.

Data identificació: 
ds., 22/04/2017 to dl., 15/05/2017
Codi: 
IPCITE10016
Localització: 
Descripció de la localització: 

La localització relacionada amb l’ofici de pastor implica tenir en compte diversos aspectes que determinen o han determinat històricament l’ofici: camins o lligallos (vies pecuàries), abeuradors, corrals i mallades.

El concepte de lligallo referit a camí és una variant pròpia del tortosí, ja que originàriament i als territoris propers del Maestrat i Matarranya el concepte de lligallo feia referència al sistema organitzatiu que gestionava la transhumància. Les mallades, també propi del tortosí, fan referència a llocs arrecerats on s’aturen a reposar els pastors i els ramats.

El fet que les Terres de l’Ebre siguin i hagin estat una terra pastorívola ha definit espais de trànsit en diverses direccions. Del camí del Pas, principal lligallo per creuar el Delta, als lligallos o vies ramaderes com la del Camí Vell d’Horta de Sant Joan que passa per Prat de Comte i Pinell de Brai o des de les muntanyes de Tivissa-Vandellòs cap a la serra de la Creu, (camins de transtermitants) i altre vies com la que encara hem pogut seguir que van des del Pla de la Galera, per ovelles, o que vénen dels Ports (la zona del Tosca i Alfara de Carles) amb les vaques i bous, que creuaran el riu Sénia per anar cap al Maestrat valencià (Traiguera, Xert, Catí, Ares) seguint per la rambla de Cervera cap a la zona del Matarranya i Terol (Villafranca del Cid, Anglesuela i Fortanete).

Aquesta via, que actualment és de les que fan l’únic ramat de transhumància a les Terres de l’Ebre, segueix una antiga xarxa de ventes. En el cas de les ovelles, s’iniciava a Amposta fins a la Venta del Claro a Godall, a la Venta de la Punta (als Valentins) cap a la Sénia, a la Venta la Mona (a la Jana) fins a Anroig o la Venta l’Aire, després cap a l’Hostalet (al final de la rambla de Cervera a Catí), les Covetes (Morella), la Yaqua (Morella), La Balsa Verde (Ares del Maestre) Hostalet del Maestre (Ares) Antoliu (Villafranca del Cid), la Pobla de Sanmillan (Villafranca de Cid), La Anglesuela (Terol) i Fortanete. Aquest recorregut és de cañada real o assegador (el nom que té a València la canyada real). Si el camí es fa amb vaques i bous, l’origen és diferent perquè en aquest cas el ramat boví fa l’estada a les terres ebrenques a la zona del Tosca. Des d’Alfara de Carles, passa pels Reguers, Mas de Barberans, i la Sénia per seguir el camí ja descrit fins a Fortanete.

Aquest són alguns dels exemples que continuen definits i que mantenen en el seu recorregut les mallades i els abeuradors o altres infraestructures creades per als pastors. Algunes de les cartografies realitzades sobre camins les trobem a l’obra Camins ramaders del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, coordinada per Mari Fe Merchan i publicada el 2010 per la Diputació de Tarragona, en què estan senyalats els camins encara en ús. 

Georeferenciació2: 

Datació: 
Data de realització: 
dijous, September 29, 2016 to dilluns, May 15, 2017
Periodicitat: 
Estacional
Descripció de la data de realització/periodicitat: 
La data de realització de l’activitat és contínua en el sentit que s’ha de tenir cura del bestiar tot l’any i que per als ramats semiestabulats és relativa la importància de les estacions, ja que no han de ser traslladats sinó que són tancats en corral. No obstant això, cal posar l’accent en el caràcter estacional en tant que es posa en valor l’estança a una zona o altra i el camí que es fa per cercar pasturatge de manera estacional en el cas de l’ofici de pastor transhumant. És clau per a aquesta mena de pasturatge la fase de trasllat, a la primavera i la tardor. Una de les expressions que hem sentit al pastor transhumant Lionel Martorell i al seu fill Juan, fa referència a aquesta cerca de les estacions òptimes per alimentar el ramat. “La cerca de les dues primaveres i de les dues tardors”, que vol dir cercar el millor aliment i el que està en millor condicions perquè l’animal criï i doni bona llet sense que disminueixi o sense la necessitat d’afegir aliments complementaris. La bona gestió del temps es clau per a la cria del ramat. Habitualment en un dels casos observats, existeix una temporalitat concreta que defineix l’inici de la transhumància. A la tardor, per Sant Miquel, el 29 de setembre, es feia la “sanmiguelada”, que volia dir que s’iniciava el camí de baixada cap al a la zona del Delta o les planes i les serres litorals (depenent del tipus ramat i del pastor) com a molt apurar fins a les festes del Pilar, el 12 d’octubre. Sis mesos després es fa el camí a la inversa i es torna a pujar a principis de maig o fins al 15 de maig, per Sant Isidre. Aquesta data és la que determina quan s’inicia la tornada cap les zones més fresques de l’interior a l’Aragó, on la primavera arriba més tard. Hi ha un refrany relacionat amb aquest marge temporal que deia “Para volver en abril, no vale la pena ir”, fent referència al fet que s’havia d’apurar la primavera de la zona del Delta per després encadenar amb la primavera a l’Aragó, era la cerca de les dues primaveres. La durada del camí descrit a la part de localització està entre dotze i quinze dies, habitualment. Aquesta temporalitat la defineix en part el pas de ramat i l’existència de pastura. Aquest temps actualment s’ha escurçat. Pel que fa als pastors que treballen amb la transterminància, la temporalitat també queda definida per la cerca de bones pastures per al ramat; no obstant això, actualment aquest model de pastura es combina més amb l’estança a corral i l’alimentació complementària. També té aquesta fase estacional en què s’està a una o altra zona depenent de l’estat de la pastura. Un altre fet vinculat a la temporalitat i l’ofici de pastor fa referència a la temporalitat relacionada amb la producció de carn. Els pastors també segueixen una temporalitat determinada, que actualment s’accentua en la importància de fer coincidir la cria amb les necessitats de producció i màxim benefici econòmic. Això implica que si la cabra té un gestació de cinc mesos i se’n necessiten dos de creixement per poder vendre un cabrit, el pastor, si coneix que hi ha més consum a l’estiu (per la demanda turística, per exemple) i per Nadal, per la demanda local, en els casos d’aquest ramats no estabulats que pasturen, el procés de cria s’inicia a l’abril o maig per vendre al Nadal i al novembre o desembre per vendre a l’estiu. Aquesta és una dada que tenen en compte principalment els ramats que fan la transhumància i transterminància. En el cas dels ramats estabulats, habitualment hi ha una regularitat de cria més continuada. En la transhumància es procura que el bestiar pareixi un cop arribat per afavorir el pas de ramat, també el creixement sense haver-hi d’afegir aliment amb l’herba fresca i la temporalitat de venda per l’estiu. En aquest sentit, el ramat de vaques que fan la transhumància planteja el naixement dels vedells per a principis de juny, que és quan climatològicament arriba la primavera a l’Aragó, d’aquesta manera les vaques mengen herba fresca, cosa que afavoreix la lactància i la cria del vedell. Disminueix el cost dels pinsos compostos pel complement alimentari i també perquè en el moment de la venda estigui a un millor preu perquè la demanda augmenta. També amb la cabra blanca veiem el mateix procés i cap a l’abril és quan inicia el procés de gestació; després, al novembre, per tenir el cabrit a l’estiu i per Nadal, quan hi ha més demanda.
Descripció: 
Descripció general: 

Les Terres de l’Ebre, per les característiques del territori principalment diverses i òptimes, amb un clima benigne i grans extensions aptes per al pasturatge, han estat un territori tradicionalment de pasturatge amb llarga presència de ramats de boví, oví i cabrum. Ramats que habitualment fan transhumància i ramats que fan transterminància comparteixen actualment espai amb explotacions estabulades que ja no pasturen. No obstant això, són les que continuen pasturant, que tot i ser un nombre reduït transiten entre el Pla o el Delta cap a alguna de les principals serralades del territori, des dels Ports fins a les muntanyes de Tivissa en el cas que facin transterminància i del Pla de la Galera o els Ports fins al sud de l’Aragó passant pel nord de Castelló en el cas de la transhumància.

Aquests últims ramats només passaran la meitat de l’any al territori ebrenc, d’octubre a maig, i la resta de l’any, de maig a octubre, a l’interior, a la zona d’Aragó o de l’interior del territori català.

Les Terres de l’Ebre, per tant, comparteixen espai ramats de característiques diverses. Les explotacions tenen l’objectiu de la reproducció i cria de carn per al consum humà; i les ramaderies de bous braus, l’ús de l’animal per a l’oci humà en l’àmbit festiu. En aquest cas farem èmfasi en els pastors que fan el procés de cria i producció desplaçant-se pel territori per tal d’aconseguir seguir el cicle de les pastures per alimentar el ramat, fent tant recorreguts llargs com curts i que tenen com a objectiu la cria i reproducció per al consum humà. En general, segons el Llistat d’explotacions agropecuàries dedicades al oví, boví i cabrum, del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, a les Terres de l’Ebre hi ha 250 explotacions, sense especificar-ne mesura ni tipus. D’aquests, la majoria són per a la reproducció i producció de carn, i, tot i que no s’especifica el sistema de cria, pel coneixement o possible identificació al context local, no són més o menys una desena les que fan algun tipus de pastura.

Hi ha diversos aspectes, que es poden englobar en tres, els que s’han de tenir en compte a l’hora de descriure l’activitat del pastor. L’objectiu de l’activitat i com es realitza, les funcions complementàries que té el pastor en el compliment de la seva activitat i la relació que defineix amb el paisatge en el desenvolupament de l’activitat. 

A les Terres de l’Ebre la pastura de ramats es fa amb tres variants: ramats de vaques i bous, vaques per a la cria de carn i bous, entre d’altres funcions, per a les festes de bous, una altra espècie de pasturatge. I, en aquest cas, reconeguda recentment com a espècie que cal protegir, és la cabra blanca de Rasquera. I l’altra variant de ramat de pasturatge és el d’ovella. Actualment trobem la cartera junt amb les que havien estat més habituals: la rasa aragonesa, la fardasca o la xisqueta.

La distribució del ramats està determinada per les característiques del territori. Com en la cabra blanca de Rasquera, ens trobem amb ramats ubicats per la zona de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre i que pasturen en transterminància, cosa que permet, si cal i vol el pastor, que dormin en corral. Quan les cabres estan criant habitualment dormen en corral. Els altres casos dependrà del pastor. Pel que fa al pastor que hem observat, Ximo Amorós de Rasquera, les cabres estaven ubicades a la zona de la serra de Llaberia (Tivissa) sense un control concret.

En el cas de l’ovella, exceptuant un ramat que fa transhumància, la majoria de raberes combinen el corral i el pasturatge, en aquest cas fan transterminància. L’ovella, tot i que també passa amb les cabres o bous però les ovelles de manera més accentuada, per l’acció sobre les pastures, demanen canviar sovint de pastures per evitar el sobrepasturatge. També dependrà del pastor, del tant per cent d’alimentació complementària i del temps d’estabulació. En aquest sentit, com succeeix amb la cabra, aquesta acció defineix el tipus d’explotació, estabulada o semiestabulada, llavors desapareix la consideració de pastor, en el cas de la cria i engreix estabulat.

Pel que fa als ramats bovins a les Terres de l’Ebre, hi ha principalment el model d’explotació de bous braus amb sis explotacions, dues de les quals pasturen al Delta i les altres a la zona principalment dels Ports (Alfara de Carles). A part d’aquestes explotacions de bous braus, que són, exceptuant una ramaderia ubicada a Girona, les úniques del territori català, també de manera estacional hi ha explotacions de vaques per a la cria i reproducció que fan transhumància. En aquest cas, aquest últim any han estat a pastures dels Ports a la zona del Tosca.

Exceptuant les explotacions de bou braus, el pastor és la persona responsable de guiar el ramat per un territori determinat per cercar alimentació, pastures, per a la cria i engreix òptim del bestiar amb l’objectiu final de poder vendre’l per al consum humà de carn. És la cerca d’aquestes pastures per un o altre territori el que dóna particularitat a l’ofici de pastor, ja que segueix un model de pasturatge tradicional i, en la mesura que és possible, utilitzant les infraestructures i immobles que durant anys s’ha fet servir per traslladar els ramats entre territoris més o menys propers.

El pastor pot ser transhumant, que vol dir que es trasllada amb el ramat més enllà d’un nínxol ecològic, o pot ser transtermitant, quan el seu àmbit de pastura és més reduït, habitualment dins del mateix nínxol ecològic i amb distàncies més curtes. Junt amb la funció de cercar pastures per a l’alimentació de la rabera, el pastor, també depenent del tipus de bestiar amb què treballa, té diverses funcions, totes lligades, en aquest cas, a la principal, que és la cria per al consum humà dels béns que produeix el bestiar. Les altres funcions són la planificació de la cria, el benestar i el manteniment de la raça, el pelatge i el creixement de les banyes de manera correcta (en el cas de la cabra blanca les banyes creixen cap a dins i s’han de redirigir o tallar), l’estat dels animals més o menys estressats (fet que es veu quan surten del corral o si són o no capaços d’estar a un lloc pastant quiets), el control de les possibles malalties, etc. Com ens han comentat els pastors entrevistats, a un bon pastor se l’identifica pel seu ramat.

Un ofici que, segons els mateixos informants, ha de permetre combinar diverses qualitats del pastor, resumides entre l’objectiu productiu de fer una qualitat millor de carn (fet que s’aconsegueix amb la pastura) i el tracte i relació amb els animals en què la premissa és que ha de ser el pastor qui ha d’acostumar-se al bestiar i no a la inversa. Aquest tracte comporta un ritme diferent del de la producció càrnica generalitzada. Seguir el ritme d’un animal que no vol estar estressat i vol fer la seva. Això s’expressa en aspectes com mirar l’estat de l’animal i conèixer l’animal, es mira el caràcter, alguna fisiognomia, si menja si no menja, si està apartat, etc. Conèixer la rabera i el bestiar que la forma són els elements que fan que el pastor pugui ser reconegut com a bon pastor. 

Un dels aspectes clau del pastor és la comunicació que s'estableix entre pastor i ramat, un sistema de comunicació que principalment es crea per dirigir el ramat durant el desplaçament del ramat d’un lloc a un altre. Són senyals acústics personalitzats, crits secs i forts o una veu forta (en intensitat) però greu i allargada, tons de veu diversos, sons amb la boca closa i oberta per un lateral mentre es deixa anar un so sec i agut, un xiulet curt, o paraules que expressen l’acció…, senyals creats per cada pastor, alguns apresos d’un pastor antic i adaptats o creats de manera instintiva. Cada pastor defineix maneres i educa el ramat segons el seu propi tarannà. Això implica que un pastor experimentat pot anar a mirar un altre ramat i que el bestiar no respongui als senyals acústics tal com ho hauria fet el seu. En aquest sentit, també el tipus de ramat canvia els senyals acústics definits, com ens ha mostrat un dels pastors entrevistats que té una rabera d’ovelles i n’havia tingut una de vaques i cada una es dirigia amb senyals diferents.

Les raberes tenen les seves característiques cada una i és el que el pastor assumeix a la vegada que domestica. En aquest sentit els ramats no tenen mesures estandarditzades i depenen de cada explotació. Segons els informants, si el pastor ha de viure de l’ofici, necessita com a mínim un nombre de bestiar que canvia segons el tipus. En el cas dels ramats de boví per a la cria han de ser com a mínim ramats de 80 caps de vaques per poder viure de l’ofici, en el cas de les ovelles o la cabra blanca, el pastor ens parla de ramats de 400 cabres. Tot i això, la mesura d’una rabera depèn també de les possibilitats o de l’accés del pastor al pasturatge i de la capacitat de moviment que tingui el pastor.

Entre les funcions clau d’aquesta mena de pastors dedicats a la venda de carn hi ha la planificació de la cria del ramat. Les problemàtiques que planteja la cria són diverses segons el bestiar, ja que unes necessiten menys presència humana o més però coincideixen que habitualment el bestiar, si no té cap problema, es cria sol. La diferència observada és que les cabres o ovelles de transterminància, respecte de les vaques transhumants, quan crien habitualment són al corral. El pastor està a l’aguait per intervenir quan un part es complica perquè costa de sortir la cria, en la fase de l’alletament si la cria no s’enganxa al mugró o si ha tingut dues cries portar-la a una altra mare amb llet, assegurar-se i en general fer el seguiment del creixement per poder vendre’l als dos mesos. En el cas que no es vengui per motius diversos, fer-ne cria, si es femella, per tenir un cap més per reproduir. Aquesta tasca és clau perquè és el que fa viable l’explotació. El pastor s’organitza per fer criar dos cops l’any, ovelles i cabres, i un cop les vaques, de manera controlada; això implica que el mascle semental habitualment no pastura amb les femelles. Al desembre, gener, i després a l’abril i maig és quan es cobreixen les femelles per tenir vedells i cabrits a l’estiu i al Nadal, que és quan hi ha més demanda i, per tant, el pastor en tindrà més benefici. En aquest cas, en les vaques transhumants també es fa que just quan arriben a les pastures fresques del juny, crien perquè així la llet és de més bona qualitat i afavoreix l’engreix del vedell sense necessitat, o tanta necessitat, de menjar complementari comprat.

El pastor en general, si pot fer-ho, procurarà evitar comprar aliment complementari, tant per una qüestió de rendibilitat econòmica com per al benefici i qualitat de la carn. És aquesta cerca de les pastures òptimes el que el fa recórrer el territori i que defineixi una relació amb el medi tant de coneixement com de conservació.

El coneixement del medi i els seus camins, abeuradors, basses i fonts per assegurar el beure del ramat, les planes o rogles on pugui parar per pasturar, les ventes, barraques o mallades per descansar formen part d’una part d’un coneixement complementari relacionat amb aquesta cerca de pastures per alimentar el bestiar. De tots aquests béns, els camins són els més rellevants en tant que continuen en ús per traslladar ramat. Els camins ramaders (descrits al camp de localització) continuen presents en l’ús i menció, tot i els canvis d’ús o ocupació per propietats privades. A les Terres de l’Ebre aquest camins ramaders es coneixen pel nom de lligallo, en concret:

Lligallo és el terme utilitzat per a denominar una sèrie de vies pecuàries, és a dir, rutes o itineraris per on discorren o han transitat els diversos moviments ramaders (el bestiar). Nosaltres ens referim al lligallo de les nostres contrades com una via originàriament ramadera que, amb el pas del temps, ha tingut altres usos (principalment agrícoles) i ha servit per a la interconnexió de diferents llocs i espais.

“Els lligallos canareus. Camins de transhumància a les Terres de l’Ebre”. Lluc Gombau Martorell a Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 75, juny 2013, p. 255-276. ISSN: 1133-2190 (ed. impresa); 2014-0037 (ed. digital) URL: <http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG> (pàg. 256).

Tot i que històricament lligallo ha estat el nom que ha rebut l’organització de caràcter gremial que formaven els pastors transhumants, el primer es crea al segle XIII (1258) però al territori el nom perviu descrivint el camí, camins que en diferent grau perviuen actualment com a tals o convertits en altres tipus de vies o en algun cas només en la toponímia, com és el cas de Lligallo de Gànguil al Baix Ebre.

L’actual problemàtica que presenten aquests camins o espais lligats als camins, com abeuradors o descansadors, és l’ocupació per part de propietaris privats, mitjançant el cercat o construcció, l’ocupació per infraestructures com ara carreters i ferrocarrils o la venda per part d’entitats públiques d’aquesta mena d’infraestructures. 

L’ofici de pastor, per tant, manté una relació amb el paisatge en tant que en fa ús i el defineix, una relació que es fa més evident per la necessitat de pasturatge. El pastor cerca les pastures per al ramat, tenint en compte la climatologia i el seu estat. En aquesta cerca i aprofitament històric de les pastures idònies per al ramat, el pastor definia una relació recíproca amb el pagès i altres usuaris o propietaris del camp. El pastor i el ramat, en la seva acció alimentària responien en el bé i conservació del medi natural. Aquesta relació recíproca que implicava l’eliminació d’herbes i neteja del camp, també complementada amb els fems del bestiar com a abonament, actualment es manté de manera desigual. En finques municipals, el pastor pot veure’s obligat a pagar per l’arrendament; o, depenent del lloc, també ens podem trobar que l’entitat municipal no digui res. En el cas de les finques privades succeeix alguna cosa similar, no hi ha un sistema establert que determini com s’ha de dur a terme aquest intercanvi. En els casos en què el pagès treballa el camp sense productes químics, com succeïa històricament, el pagès crida el pastor perquè hi entri el ramat i faci net, sovint una vegada ha acabat la collita. A vegades, en transhumància, el propietari tenia un corral que cedia al pastor a canvi dels fems del ramat que després utilitzava com a abonament per al camp. No obstant això, aquests casos cada cop són menys. Igualment sovint la relació és d’intercanvi material, d’algun bé que produeix el pastor i que l’ofereix al propietari de la finca com a agraïment. Un altre model de relació entre propietari de finca i pastor és mitjançant un acord econòmic entre pastor i propietari, que es coneix per tenir arrendades les herbes. Finalment, també ens trobem casos en què hi ha ús lliure de les pastures. Són camps semiabandonats sense tanca o cercat que n’impedeixi l’entrada.

Els principals problemes relacionats amb l’ús de les pastures és la seva disminució per causes diverses. Un cas és el canvi d’usos de finques rústiques, que es converteixen en finques d’oci i s’hi construeixen xalets amb el posterior cercat de les finques que tradicionalment estaven obertes i eren pasturades pels ramats. En aquest sentit és el canvi d’ús, però també ha influït el canvi en el sistema de cultiu. L’augment progressiu (des de la dècada dels setanta del segle XX fins avui) de l’ús de d’herbicides i del sistema de treball de la terra, ha delimitat les pastures a les zones de la plana i les garrigues. Un altre fet que ha marcat la gairebé desaparició de ramats pasturant per les terres del Delta (els que s’han identificat són de bous braus en finques adaptades per aquest ús, a les Olles i a l’illa de Buda) és el canvi que en bé de mantenir un ecosistema apte per a l’arribada i presència d’aus al delta, s’afavoreix la continua inundació (fins desembre) dels camps d’arròs un cop segats. En aquest cas, aquest fet, sense ser-ne l’únic causant, sí que ha condicionat que el ramat deixi de pasturar el Delta durant l’hivern, quan habitualment arribava de l’interior en transhumància per passar un hivern més càlid.

Un aspecte també clau per a la relació entre pagès i pastor és el respecte del conreu. Habitualment els pastors transhumants ens expliquen que existien “vedes” segons el producte i que alguns productes eren de lliure pastura durant tot l’any i altres, segons l’estat del conreu. Ametla i garrofer són els conreus amb menys control i permís de pastura tot l’any, el cas de l’oliver també, però amb la possibilitat que el pagès, depenent de la situació de l’olivera, pugui delimitar-ne l’entrada. Finalment la vinya ha estat el conreu més delicat i controlat, existia la veda de la vinya, que implicava que durant prop de sis mesos als camps de vinya no estava permès pasturar. 

En aquesta relació entre el pasturatge, les finques i el ramat també s’ha de tenir en compte el tipus de bestiar habitual i el desgast que en fan l’ovella i el corder, que són els qui més erosionen el terreny i, per tant, obliguen a canviar més sovint de pastures, amb l’esforç per part del pastor, en aquest context més complex per trobar-ne.

Per tant, el coneixement, tant del bestiar i les seves característiques i la relació que determina amb el medi, a causa de la cerca de l’aliment per al bestiar, són els dos punt clau de l’ofici del pastor actualment.

Aquest dos punts es troben amb circumstàncies que fan de l’ofici de pastor quelcom més complex per les limitacions amb què es troben: el model de distribució, una llotja que determina el preu de la carn i el paper clau en la definició del consum de carn per part dels carnissers o grans empreses de producció càrnica. En aquest sentit, és el tipus de carn que es menja, jove, molt tendra i amb poc gust de carn”, que vol dir poc madura, el que també defineix el model de cria. Aquest models de consum de carn definits repercuteixen en l’ofici de pastor, ja que preval la carn estabulada i amb complements alimentaris, hormonada, amb l’objectiu de fer pes. Això implica que, tot i que hi ha més qualitat, és més difícil de vendre si s’afegeix un preu relativament superior al de la carn estabulada, sense tenir en compte les característiques de cada tipus de carn.

Pel que fa al preu, els pastors descriuen una situació més complexa de mantenir. Part del complement del preu de l’animal venut es complementa amb l’ajut mitjançant subvencions que s’estipulen per àrea pasturada o manteniment de raça autòctona (el cas de la cabra blanca de Rasquera) o explotació. Aquest complement monetari a la vegada els limita la possibilitat de definir el preu del bestiar, i fan de l’ofici de pastor un ofici que depèn de l’ajut econòmic estatal. 

Història i transformacions de l'element: 

L’activitat del pastor està ben documentada al territori des de l’edat mitjana, però l’actual interpretació de les pintures rupestres i les restes arqueològiques trobades permeten pensar que té els seus inicis al territori ja en època neolítica.

A les Terres de l’Ebre, l’ofici de pastor està lligat històricament tant a la transhumància que es desplaçava de l’Aragó i terres d’interior cap al Delta com al pasturatge propi del territori caracteritzat, entre d’altres, per la cabra blanca, la de Rasquera, i l’ovella de rasa aragonesa, la fardasca o xisqueta, tant al massís dels Ports com al litoral d’interior. Sense menystenir la presència dels bous i les vaques, tant en funció d’oci per part del bou brau com les vaques per a cria, han estat presents històricament a les Terres de l’Ebre.

Un dels referents històrics que tenim que ens permeten determinar tant la presència com la importància de la pràctica, la trobem a la carta de poblament que el rei Ramon Berenguer IV atorga als habitants de la ciutat de Tortosa i als seus territoris; el Llibre de les costums generals escrites de la insigne ciutat de Tortosa. En aquest text podem observar com s’especifica la possibilitat d’ús lliure d’“herbatge i beuratge”:

Los ciutadans e’ls habitadors de la Ciutat e del terme cres-tians son francs e quitis e deliures d’ost, e de caualcades, ed’encalcs, de cenes, de questes, de toltes, de forces, de leudes, de peatges, de captes, de pes, de mesuratge, de carnatge, d’er-batge, de beuratge, que no son tenguts de fer a Rey, ne ai ho.

(Libre de les costums generals escrites de la insigne ciutat de Tortosa. texto autentico de siglo XIII que da á luz nuevamente, ilustrado con observaciones crítico-literarias y un copioso vocabulario [por] Bienvenido Oliver)

Posteriorment, diversos documents històrics deixen constància dels tractes i cessions de pasturatges i herbes en els territoris i també de la creació dels diversos lligallos al segle XIII. L’aparició del Lligallo com a institució gremial a la zona, ens permet fer un seguiment de la importància d’aquesta activitat al territori. L’ús de camins i la creació d’infraestructures en molts casos perduren en l’actual toponímia o encara en alguna via pecuària que els pocs pastors transhumants que queden continuen practicant. És una activitat present al territori ebrenc de manera estable, que junt amb les raberes pròpies del territori, rebia els ramats transhumants que ocupaven la plana i de manera important a les terres del delta de l’Ebre.

El primer canvi important per al manteniment d’aquesta activitat el trobem a mitjan segle XIX amb la construcció dels canals:

La canalización del Ebro y el acotamiento del arrozal (1857), que permitió su colonización agrícola el valor del suelo se disparó, de forma tal que “Una finca que antes del cultivo del arroz destinada solamente a pastos. sacaba una renta anual de 56 duros, con sus tres mil jornales que abarca, actualmente teniendo solo trescientos cultivados, le han ofrecido por el total de la finca 60.000 duros” […] El arriendo de tierras aumentó de manera exorbitante; así, un terreno de cuyo arriendo para pastos se pagaba a 40 pesetas los 90 jornales, se paga hoy a 3º pesetas el jornal y durante los primeros años se ha pagado a 40 pesetas por no tener necesidad de abonar las tierras”; es decir, que el precio de la tierra se multiplicó, tras su puesta en cultivo, casi por 100 en un quinquenio

(Font Ministeri d’Agricultura, Pesca i Medi Ambient del Govern d’Espanya. Text.)

Aquest exemple ens fa evident un punt d’inflexió en l’ús i aprofitament de la zona concreta del delta de l’Ebre per a la transhumància. Tot i això, l’activitat continua adaptant-se als nous contextos i no és fins ben avançat el segle XX, a la dècada dels vuitanta, que els canvis tant en el sistema de cultiu com els canvis en l’estructura dels canals, es recobreixen de ciment i canvia la tradicional estructura que, com que no hi ha filtracions, també evita que als cordons i camins propers al canal puguin créixer l’agram i altres herbes pròpies i que el ramat utilitzava com a aliment. Aquest són alguns dels canvis relacionats en el cas de les pastures transhumants del Delta, que actualment són gairebé inexistents. En aquest sentit també ha influït de manera significativa el canvi en el sistema de conreu, l´ús de productes per al control d’herbes, l’allargament de la inundació del camp i el model intensiu d’explotació.

Un dels canvis que ha determinat tot l’àmbit del pasturatge és la desaparició de la Llei de pastures. Aquesta llei prioritzava la pastura de les finques sempre que es respectessin les diverses vedes de producte (veda de la vinya o de l’olivera), i era comú que hi hagués un cultiu que, un cop acordat amb l’Ajuntament, podia realitzar-se per tot el terme municipal. Aquesta activitat s’acompanyava del fet que els termes municipals que tenien espai de pastura, per afavorir-ne l’estada dels ramats, construïen infraestructures com els abeuradors, paridores (a l’Aldea n’hi havia un a la zona de l’actual santuari de la Mare de Déu de l’Aldea), la majoria de les quals avui desaparegudes o reconvertides.

En aquest context, el pagès, un cop havia acabat la collita, també tenia en compte la presència del pastor: “Xeic!, vés, que he plegat, pasturem!” és l’expressió comuna a la zona del Delta. D’aquesta manera, el ramat menjava i el camp quedava net. Aquesta relació recíproca s’ha trencat en tant que canvia el sistema de conreu i també disminueix el nombre de raberes que pasturen.

Una relació recíproca perquè, per al mateix pagès, la presència del ramat implicava tenir fems que servien com a abonament del terreny. En algunes masades de zones de muntanya hi havia el corral on el pastor podia guardar la rabera i, a canvi, el pagès tenia fems per la terra.

En aquest sentit, també els pastors quan pasturaven terres de propietat municipal, a part del pagament d’una quantitat preestablerta, era comú que el pastor donés per a les festes majors del municipi una ovella o cabra per fer-ne un sopar popular per a la comunitat. D’aquesta acció en queda el sopar de cabra o de bou. En el cas del sopar de bou, el bou podia ser que fos comprat per les festes i, un cop acabades les festes o l’últim dia, consumit. Tot i això, aquest últim cas forma part d’una memòria col·lectiva que s’ha transmès pels diversos municipis, principalment del Montsià i Baix Ebre, però no s’ha pogut comprovar ni observar.

Un altre dels aspectes que ha canviat és la relació laboral del pastor amb el ramat. Actualment la major part dels pastors en són propietaris. Aquest tipus de relació no sempre ha estat la més comuna o l’única. El pastor podia ser contractat per cuidar una rabera, com ens explica Ximo Amorós, el pastor de cabres de Rasquera, a qui, quan va començar el 1981, pagaven 90.000 pessetes (540 euros) mensuals. Altres models són diversos propietaris que ajuntaven els ramats i els tornaven durant l’any o la contractació temporal o per uns quants anys i fins i tot el pastor del poble, que, sense tenir rabera, ajudava els altres i els substituïa quan els altres tenien una emergència.

Al canvi en el model de contractació, de l’accés a les pastures s’hi afegeix un altre dels elements clau, la progressiva desaparició dels camins ramaders lligats a l’apropiació i ocupació per part de propietaris privats com públics. És habitual observar com un Ajuntament intervé en un descansador o abeurador, tot i que són espais que tradicionalment no han tingut una propietat o no han estat registrats en nom de ningú, sinó que existien perquè els utilitzaven els pastors, que n’eren usufructuaris. 

En el cas del consum de carn, antigament el consum de bèstia vella i madura era l’habitual i el més divers, també es menjava cavall i euga, en general a un preu més accessible. Actualment desapareix aquesta pràctica i s’accentua un consum més elitista de productes com el cabrit o el corder, en tant que el preu en relació amb les altres carns és molt més alt. No obstant això, és un preu que no determina el pastor sinó que esta definit per aspectes que el pastor no controla directament. Aquest model de consum també se segueix en el cas de la vedella, en què també hi ha un valor afegit a la carn jove.

La transhumància s’ha entès com una pràctica positiva per al bestiar i per al medi ambient. Era, a la vegada, en societats amb menys comunicació, la via de transmissió i relació entre comunitats. Poblacions que cada any rebien i acollien un col·lectiu i que en alguns casos arribava a definir relacions familiars o el trasllat de famílies. Actualment la facilitat del transport canvia les formes d’estància als llocs i canvia la pràctica en el si de la transhumància.

Els pastors sortien amb el sarró i s’anaven alimentant del que agafaven pel camí, la clotxa de pastor i la clotxa, menja habitual entre els pastors que tornaven a casa cada dia o pocs dies després, les farinetes o en el cas de mort d’un animal, estofat d’ovella vella (amb llorer, all i pataca). El cas de l’ovella vella, per al pastor d’ovelles, també hi ha un altre recapte explicat que implicava dessagnar l’ovella i bullir la carn, això es feia per treure l’olor de sutja d’ovella vella i a continuació es fregia amb alls per donar gust quan es menjava. Altres aliments que també es consumien d’elaboració pròpia són el formatge o la cecina feta d’equí.

L’ofici de pastor s’associava també a un altre ritme, determinat pel pas i per les necessitats del ramat. Llavors, tal com s’explica, se sortia i fins a l’arribada ningú en sabia res. Avui les facilitats fan que hi hagi un cotxe d’acompanyament que permet dur els estris necessaris per fer relativament més còmode el camí. Tot i això, les circumstàncies continuen sent singulars en tant que el context (en el cas del transhumant) continua sent durant els dies de camí dormir al ras i de seguir el pas i ritme del ramat fins que aquest arriba a lloc de destí. Tot i això, sí que canvia la disposició del pastor davant l’ofici i la relació que estableix amb la resta de la comunitat, per les facilitats de comunicació, ara menys aïllat de la comunitat.

Un altre dels elements que han canviat és el nombre de caps de bestiar per rabera. Segons els informants, abans se’n tenien menys, abans una rabera d’ovelles podia ser de 80 o 100 caps, avui en cal prop de 800 per poder viure’n, igual succeeix amb la cabra blanca. Són els nous contextos i la cerca del rendiment econòmic que porta que s’intenti, dins de les possibilitats de cada pastor, treballar amb raberes més grans. 

Processos i preparatius: 

El pastor segueix el ritme del treball determinat per la cria i engreix del bestiar.

Cobrir implica deixar dins del corral o a la zona on hi ha les bèsties femelles que es volen cobrir pel mascle. Aquesta acció actualment es controla per poder fer-ne un seguiment i control que ho faci més rendible.

Cria. La duració de la gestació és de cinc mesos (145-150 dies) per a les cabres i les ovelles i nou mesos per a les vaques. El part és una acció natural que el pastor acompanyarà si hi ha complicacions, i ajudarà a fer-lo sortir principalment o apropar-lo i facilitarà que s’enganxi al mugró.

Amamantar cabridets (si una mare n’ha fet més d’un) és dur un cabrit a una mare a qui han venut el cabrit. Implica aguantar la cabra.

Pasturar. El pasturatge implica dur el ramat a zones on hi ha herbes o pasturatge perquè les besties puguin alimentar-se per engreixar-se o fer llet per criar els vedells o cabrits. Quan se cerca l’herba més fresca és perquè es considera que és més òptima per a la cria. Netejar pastures i mantenir el medi forma part del pasturatge.

Un dels processos avui gairebé desapareguts és l’elaboració d’ungüents per curar malalties o guarir ferides a partir del coneixement de plantes remeieres. Un exemple és l’oli de ginebró, que s’utilitzava per a les ferides. En aquest cas s’havia de comprar.

Distribució/consum: 
El model de consum i sobretot de distribució està determinat per la llei de mercat a la llotja de carn. La regulació pel control de la distribució i venda de carn condicionen la capacitat de venda del pastor, que es veu obligat a passar per intermediaris que delimiten tant el preu com el tipus de consum i tipus de carn. Això fa que el mateix pastor intenti definir canals alternatius de distribució però no regulats. Segons el canal que defineixi el pastor, es trobarà amb una mena o altra d’obligacions. Si ven a una empresa agroalimentària, que li assegura la compra, es veu obligat a mantenir un ritme de cria que en el cas dels pastors, segons el casos escoltats, no resulta viable o difícil de poder assegurar. L’altra via de distribució és que cada pastor ven habitualment al mateix carnisser d’una zona. La queixa d’aquest sistema per part del pastor és el pes que té el carnisser i que entre els d’una zona determinen preus davant del pastor, que no podrà vendre a altres carnissers, perquè els mateixos carnissers tenen acords de compra. Per tant, el paper del pastor assumeix en primera persona aquesta fase de distribució i venda, però també necessitaria una infraestructura per a la seva transformació (escorxador), que segons els mateixos pastors no és fàcil d’aconseguir. Un altre dels problemes de la distribució lligada als canals són els preus. El 2017 el cabrit s’ha venut a 35 euros quan fa trenta anys es venia a 5.000 pessetes (30 euros). Això fa que aqueta mena d’explotacions depenguin de les subvencions. Abans, el 2007 es venia a 54 euros la bèstia i ara, al llarg del últims anys, ha disminuït fins a l’actual preu, a 30 euros. Les subvencions són un model d’ajut econòmic que ha canviat en el temps, abans es cobrava per bèstia i ara es cobra per zona de pastura, també hi ha subvencions per al manteniment de la raça autòctona. A les Terres de l’Ebre, des de fa dos anys, és la cabra blanca de Rasquera la que s’ha reconegut com a raça autòctona i, segons la mesura de la rabera, es cobra entre 30 o 18 euros per cap. Això vol dir que per les primeres 160 cabres es donen 30 euros per cabra de raça autòctona, a partir de les 300 baixa el preu de la subvenció i així progressivament. Un pastor amb 1.000 cabres disminueix prop de 18 euros per bèstia. En general, el model de distribució dificulta la creació del pastor de la seva pròpia xarxa de distribució i també la dificultat de la creació dels mateixos espais de transformació. Respecte del model de consum de carn, s’han identificat casos concrets relacionats la cabra com a animal de consum però pocs generalitzats. A la Terra Alta tradicionalment ha estat comú el consum d’estofat de crestó i en procés de recuperació, però no està estès a part del consum en festes assenyalades. Al territori, relacionats amb el consum de cabra o bou, també trobem els estofats de cabra o bou que en algunes festes majors s’ofereixen un dia a la nit. Per exemple, a la festa major de Roquetes, a Sant Gregori, s’organitza el Sopar de la Cabra una nit. Els mateixos participants expliquen que era una cabra que els pastors donaven com a regal a la comunitat pel fet de que la rabera pasturés al terme de Roquetes. També en alguns pobles hi havia la tradició ja desapareguda de matar un dels bous capllaçats, que després es guisava i la carn del qual es repartia entre els veïns. No obstant això, aquest model de consum d’estofats de cabra i bou actualment s’ha regulat i depèn dels permisos de l’escorxador. Pel que fa a les altres carns, hi ha una model de consum de carn dirigit a carn més tova i suau que afavoreix el consum de corders i vedells, a un preu més alt que defineix el model de pasturatge dels pastor per tal d’adaptar-lo a les necessitats del mercat.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Esquilar. La llana s’esquila per vendre, en aquest cas el pastor d’ovelles contracta esquiladors professionals. L’elaboració de formatge no està generalitzada però és comú que, per al consum particular, les dones del pastor l’elaborin (o l’elaboraven); per tant, les tècniques relacionades amb l’elaboració de formatge i brossat eren conegudes i transmeses. A part d’aquests dos coneixements complementaris clau en el desenvolupament de l’activitat, per a l’acompanyament, si cal, durant el part i seguiment de la cria i en tot allò relacionat amb el pasturatge i el trasllat d’una a altra zona és fonamental el coneixement del medi i les infraestructures i característiques del territori. També el coneixement de plantes remeieres per guarir animals, que tot i que avui és menor, formava part dels coneixements relacionats amb l’ofici de pastor. Un dels coneixements associats a l’ofici de pastor es relaciona amb les eines i altres estris que necessitava. La construcció de culleres o batalls per a l’esquella amb fusta, o el treball del cuir en els collars per penjar l’esquella són alguns dels oficis que el pastor aprenia. Eren principalment les llargues estones d’espera el que permetien que, acompanyat d’un ganivet o gúbia, pogués encarar i fer els estris de fusta o cuir que necessitava.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Les esquelles en alguns casos les compren a Tivissa i el pastor fa el batall amb fusta personalment. Cada bèstia té una esquella diferent i, tot i això, no sempre totes les bèsties porten esquella. En aquest cas el batall, s’ha fet amb tea (cor del pi), ganivet i pedra d’esmolar. Actualment l’esquella que es pot comprar té el batall de plàstic i és el pastor qui el canvia. L’objectiu de l’esquella és oir el ramat, i cada ramat té un so particular.

Agulla o punxó per cosir amb la mateixa pell, avui es fa un rematxe de ferro. Era una forma d’entretenir-se.

El corral és l’altra infraestructura necessària, hi ha el ras (al descobert) i el tancat, on també hi ha menjadora. Són espais, diàfans que serveixen principalment per al resguard de la bèstia quan cria o per a una inclemència climàtica, per això són relativament espais poc complexos (tipologia de naus industrials). 

Pastor solar / pastor elèctric. El pastor solar és una infraestructura nova que s’utilitza per cercar el ramat i evitar que es dispersi quan es troba en un indret concret. És un sistema de plaques solar que produeix electricitat i està connectat al cable que queda electrificat sostingut per estaques clavades al terra. 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Actualment els pastors no tenen una organització determinada, en algun cas com a manera de fomentar i salvaguardar l’ofici s’organitzen en associacions, però tenen una manera pròpia de l’ofici. Antigament, fins i tot registrat en la documentació històrica existia, el Lligallo. El lligallo era un sistema tradicional organitzatiu que implicava definir normes d’ús de camins, relacions i possibles normatives per resoldre conflictes entre pastors i entre altres temes les possibles pèrdues de ramat. Era un sistema creat per organitzar principalment els ramats de transhumància i regular les relacions entre pastors.
Participants/Executants: 
El paper de la dona dins del pasturatge és habitualment menor com a pastora, tot i que hi ha hagut dones que tradicionalment han fet de pastora.
Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 
La funció del pastor és l’aprofitament de diverses zones de pastura del territori amb l’objectiu de criar, reproduir i posteriorment vendre la carn del ramat. Aquesta funció de cria i reproducció tradicionalment s’ha acompanyat de funcions complementàries que afavoreixen la salvaguarda i conservació del medi i les infraestructures complementàries. Això ha promogut, davant la pràctica de l’estabulació, el foment del pasturatge tant des d’entitats locals com en part des de l’Administració pública mitjançant subvencions. Una de les funcions reconegudes és el manteniment del medi forestal, la renovació del medi agrícola que, a part, és clau per a la regeneració i per disminuir l’amenaça dels incendis forestals. També la presència de ramats afavoreix el manteniment dels camins ramaders tradicionals que, d’altra manera, són apropiats o per a finques privades o per a entitats municipals. Per al manteniment d’aquests camins és imprescindible la presència de l’acció de transhumància.
Patrimoni relacionat: 

Camins ramaders i infraestructures relacionades amb la pràctica de la transhumància, algunes realitzades amb la tècnica de la pedra seca.

Cabra blanca de Rasquera

Centre d’interpretació de la cuina i els productes del Delta. Ebre km 0, Amposta

Salvaguarda: 
Transmissió: 
Actualment existeixen dos vies de transmissió del coneixement relacionat amb l’ofici de pastor: una via d’ensenyament reglat i la transmissió oral. En part continua sent una transmissió transgeneracional; no obstant aixó, els informants expressen que la compra o herència de ramats és un fet complex en tant que els tramats estan acostumats a dur pastor; per tant, s’estén la idea, actualment, que cada pastor acaba creant el seu ramat i adaptant-s’hi. Els senyals de comunicació entre pastor i ramat tampoc estan determinats; per tant, és un aprenentatge no formal desenvolupat en la pràctica. Actualment part de l’aprenentatge de l’ofici de pastor està més dirigit al coneixement de l’estructura legal (tant en subvencions com normativa relacionada amb el bestiar) que a la pràctica quotidiana de l’ofici de pastor.
Viabilitat / Riscos: 
Pel que fa als preus i el control del mercat, la necessitat de les subvencions per fer rentable la producció, tal com està definit avui, els pastors ho plantegen com un risc per la dependència de l’ofici de pastor de les ajudes econòmiques. És clar que fer-ho viable no és retirar l’ajut exclusivament sinó fomentar el consum d’un tipus de carn més sana. Les dificultats per part de l’Administració, de la creació d’infraestructures de distribució per part del pastor, el fan dependent d’agents econòmics que, segons la percepció del pastor, el limiten i determinen en excés. Un altre risc és la poca comprensió del sistema de pastura per part de la resta de la població quan va a la muntanya. Hi ha la convivència de dos mons diferents, tant els caçadors que espanten el ramat o la presència de vehicles motoritzats cada cop en llocs més poc accessibles que alteren el manteniment de l’ofici i forcen a pasturar una zona o altra per intrusisme al camp. Respecte del manteniment de les infraestructures lligades al pasturatge, el problema és l’apropiació d’espais i camins ramaders tradicionalment lligats a la pràctica de la transhumància, per part d’agents privats o públics.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
Existeix un reconeixement de la necessitat de l’ofici perquè és un bona pràctica en tots els aspectes. Tant per producte resultant com pel bé que la seva pràctica a porta a la comunitat, en concret al medi. Per això, reclamen la desapareguda Llei de pastures com a forma de recuperar una situació de privilegi històric que era positiu per a la comunitat, o que quan hi ha un incendi deixin entrar immediatament als ramats perquè asseguren la recuperació més ràpida de l’espai cremat.
Mesures de salvaguarda preses pel grup/comunitat: 
Les principals mesures preses s’han centrat en la raça autòctona de la cabra blanca de Rasquera i en els ajuts econòmics per afavorir el pasturatge. En aquest sentit, els pastors cobren per hectàrea pasturada i també cobren els pagesos que deixen les pastures al ramat. Hi ha identificats i senyalats part dels camins ramaders i, teòricament per llei, no poden ser ocupats per propietats privades. No obstant això, el reglament no es compleix.
Recursos associats: 
Fitxer d'àudio relacionat: 
Informació tècnica: 
Data realització : 
dilluns, May 29, 2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dilluns, May 29, 2017
Investigadors: 
Validador: 
Queralt, M.Carme
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
La participació de la comunitat ha estat relativa. Algun pastor no ha volgut ser entrevistat, tot i que en els pastors entrevistats la disponibilitat ha estat absoluta, han cedit espai i temps.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
El principal significat que tradicionalment ha descrit aquesta activitat era el socioeconòmic. És a dir, una activitat important per a la comunitat en tant que era una forma de subsistència, que s’ha sostingut perquè era rentable i el producte, necessari. Avui, l’activitat, tal com s’observa des de la comunitat i determinada pels models majoritaris de consum de carn estabulada, afavoreix que es posi l’accent no només en el producte en si, sinó que es ressalten altres aspectes que identifiquen l’ofici i li donen un valor afegit amb un marcat pes simbòlic. Pren força la relació del pasturatge en el manteniment del medi ambient i rural, representa un model de consum respectable amb la naturalesa, també s’associa al fet d’evitar el consum de carn hormonada, per afavorir-ne el creixement, i també és la contraposició a les condicions dels animals estabulats; en general, per tant, hi ha una resiginificació de l’ofici. S’hi afegeixen un seguit de significats complementaris, no falsos, però sí agregats, que posen en valor l’ofici i el fan referent d’unes pràctiques tradicionals òptimes per a la comunitat i contraposades a un sistema productiu i de consum.
·: