La cura del cos amb plantes dels Ports

Identificació: 
Nom propi de l'element: 
La cura del cos amb plantes dels Ports
Imatge de presentació: 
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Actualment aquests coneixements són practicats i compartits generalment per dones en l’àmbit domèstic, tot i que antigament era una pràctica realitzada tant per homes com per dones.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Des de ben antic, arreu, les comunitats han utilitzat les plantes del seu entorn més immediat amb finalitats molt diverses, com a aliments, ornament, per construir els seus habitatges, per confeccionar peces d’indumentària, o bé com a matèria prima per elaborar substàncies curatives. La recol·lecció d’espècies de flora silvestre per a la ingestió o aplicació sobre el cos, la transformació de les plantes en olis, ungüents o altres productes ha contribuït tradicionalment i contribueixen encara avui a la cura del cos i el benestar dels membres de la comunitat.

Data d'identificació: 
dilluns, August 29, 2016
Codi: 
IPCITE60009
Localització: 
Localització: 
Accidents geogràfics: 
Descripció de la localització: 

El municipi d’Horta de Sant Joan està situat a la vora del massís dels Ports i encara hi trobem persones que han viscut en antics masos, situats de forma dispersa per l’interior del port i aïllats del nucli de població. Des dels primers assentaments al massís, fa gairebé 11.000 anys a la cova del Vidre (terme de Roquetes), fins al mas de la Franqueta, últim mas habitat, la vida humana i l’aprofitament de recursos naturals als Ports ha deixat constància de la seva presència. Fins a dia d’avui subsisteix una cultura popular al voltant de les herbes i plantes i l’elaboració de remeis naturals. Trobem també una llarga tradició en relació amb l’ús de les plantes a altres poblacions dels Ports, on també s’han realitzat processos de recuperació i foment d’aquests coneixements lligats a la natura. La vegetació de baixa muntanya que caracteritza el massís dels Ports és similar a molts indrets del Mediterrani, amb predomini d’arbustos, tot i que també hi abunden les plantes aromàtiques. Malgrat tot, la situació geogràfica del Massís com a punt de pas de les migracions vegetals durant períodes de canvis climàtics glacials ha convertit la serralada en un dels punts més importants del país en relació amb la geobotànica forestal.

Georeferenciació: 
Datació: 
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
La periodicitat de l’ús de les plantes com a remeis curatius depèn de diversos factors. Per una banda, el temps de recol·lecció condiciona l’obtenció de cadascuna de les espècies utilitzades. D’altra banda, hi ha els temps que requereix cada procés de preparació de la planta que poden anar des d’uns quants minuts en la preparació d’infusions fins a uns quants mesos quan es tracta de maceracions. En tercer lloc, tenim el temps d’aplicació, és a dir, el moment en què es consumeix o s’aplica el producte derivat de la planta. Aquest moment pot coincidir directament amb el moment de sensació de malestar, dolor o moment de produir-se una ferida, etc., o bé pot determinar-se per unes pautes com, per exemple, l’aplicació al matí en dejú o bé abans de dormir.
Descripció: 
Descripció general: 

Al llarg de la història, arreu, les comunitats han aprofitat els recursos que el medi i l’entorn natural més immediat els ha proporcionat per elaborar elements utilitaris per a tots els àmbits de la vida quotidiana. Del regne vegetal, tradicionalment s’utilitzen arrels, fulles, tiges, fruits, escorces, llavors… per elaborar objectes, eines i infraestructures, des de les culleres de boix fins a les barraques de canya o com a condiments culinaris. La cura del cos i la salut són àmbits de la vida de les persones on el coneixement tradicional continua sent útil i també es manifesta en forma d’aplicacions i elaboracions compostes de plantes específiques per guarir malalties i per potenciar el benestar.

Els preparats amb plantes poden ser de diversos tipus i tenen aplicacions diferents, com per exemple macerats, xarops, infusions, sopes, destil·lats o emplastres o ungüents. Les plantes poden utilitzar-se senceres o bé només alguna de les seves parts, depenent de si tenen floració o no i de les propietats curatives que se’ls atribueixen. En alguns casos s’empren les fulles, en altres les flors, i altres vegades, les tiges o les arrels. D’aquesta manera, cada planta té un temps de recol·lecció segons les seves característiques naturals, tot i que la majoria es recullen a la primavera i l’estiu, tot coincidint amb períodes de màxima floració.

Entre els més habituals trobem els olis o alcohols elaborats seguint un procés de maceració de plantes en una base d’alcohol o d’oli, que normalment és d’oliva o d’ametlla.

Alcohol de romer. El romer (Rosmarinus officinalis) és una de les plantes aromàtiques arbustives més abundants del sotabosc mediterrani. L’alcohol de romer s’obté per maceració de les flors en una base d’alcohol de 95° i es deixa a sol i serena durant una quarantena. A sol i serena és l’expressió popular que s’utilitza per referir-se a la intempèrie durant el dia i la nit. La quarantena és també un període de temps molt utilitzat en la tradició de la relació amb la natura. La sèrie de quaranta dies seguits ha servit tradicionalment per aconseguir diversos tipus de maceracions, assecat de sabons, i altres preparats terapèutics i, fins i tot, per a l’elaboració de vins. També s’ha aplicat en altres aspectes de la vida quotidiana, com per exemple en el cicle litúrgic, en què la Quaresma implica un període de temps que antigament s’anomenava Santa Quarantena. També per referir-nos a l’aïllament d’embarcacions en llocs incomunicats per observació sanitària, tradició que ve dels antics aïllaments que es feien als malalts infecciosos com a mesura de control sanitari de la població. La cultura popular també establia tradicionalment una quarantena per a les dones que acaben de parir, en forma de consells com per exemple, abstenir-se de tenir relacions sexuals o de rentar-se. Actualment podem anomenar quarantena a un període que no necessàriament duri quaranta dies però que suposi un repòs, dubte, reflexió o observació. El quaranta té en numerologia una importància simbòlica destacada. A la tradició jueva, cristiana i islàmica és un número rellevant que apareix a la Bíblia en més de cent ocasions, per exemple en relació amb els dies i les nits de l’anomenat Diluvi Universal, l’espera de Moisés a les taules de la llei, la travessia del desert pel poble jueu, etc. A l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre, aquesta xifra també apareix en relació amb la Setmana Santa i als jocs de la botifarra i el guinyot.

L’alcohol resultant de la maceració de les flors del romer, després de colat, presenta un color verd fosc. S’aplica en fregues a les zones amb dolor per calmar el dolor d’articulacions i ossos. Pius Font i Quer, al seu llibre Plantes medicinals. El Discórides renovado, de 1917, explica així l’elaboració d’alcohol de romer:

Para uso externo también se emplea el espíritu o alcohol de romero, que se puede preparar con 10 gr. de esencia de romero y 1 l. de alcohol fuerte, de 95°. Este espíritu sirve para friccionarse las partes doloridas o para los despernados por fatiga del mucho andar; después de un baño o de una ducha, estas fricciones le dejan a uno como nuevo.

Los que deseen preparar por sí mismos este espíritu de romero a partir de la planta, tomarán, por lo menos, 9 ó 10 onzas de las sumidades floridas, lo más recientes posible, pero bien secas; y colocadas en una botella de 2 l., les añadirán 1 l. del mismo alcohol antedicho, de 95°, y dejarán las hojas en maceración en él durante un novenario, cuidando de que la botella quede bien tapada y de removerla suavemente todos los días, transcurridos los cuales se pasa el alcohol por un papel de filtro o se cuela a través de un lienzo.

El romer és una de les plantes més abundants a les Terres de l’Ebre i es troba des de les àrees més baixes fins a les més elevades. A més de l’elaboració d’alcohol, es coneixen altres usos com els banys per enfortir el cabell amb infusió de romer per combatre l’alopècia o la descamació del cuir cabellut i, així com en l’elaboració de perfums aprofitant-ne el seu oli essencial i, fins i tot, com a planta ornamental i decorativa de jardins, per la seva escassa exigència d’aigua. Al llarg del territori ebrenc, d’aquesta planta mel·lífera, les abelles en produeixen una de les mels més apreciades i, a les festes i celebracions acompanyades de cremat o calmant, s’utilitzen unes rames de romer per aromatitzar aquesta beguda.

L’alcohol d’àrnica és un altre tipus d’alcohol que s’elabora de manera similar al de romer, però utilitzant les flors de l’àrnica. També s’utilitza com a alcohol de cop, és a dir, com a antiinflamatori en fregues i per alleugerar el dolor d’ossos i articulacions. Pot macerar-se en alcohol o bé en vinagre. L’àrnica (Arnica montana) és una planta pròpia dels medis d’alta muntanya i, a Catalunya, es troba principalment a la serralada dels Pirineus, amb cotes altes. L’àrnica que es coneix als Ports va ser introduïda pels monjos dels convents. Aquesta planta s’anomena àrnica borda (Inula helenioides L.) a Horta de Sant Joan. L’epítet helenioides es pensa que ve de la semblança amb una altra espècie del mateix gènere, l’Inula helenium L., procedent de l’Europa de l’est i conreada com a medicinal. Una altra planta de les anomenades àrniques és l’àrnica vera (Inula montana), poc abundant als Ports, només es troba pels voltants de l’Hort del Frare.

L’àrnica que es coneix al massís dels Ports és precisament aquesta, l’àrnica vera o Inula montana, una planta de les moltes que al llarg dels Ports, l’Aragó i València es confonen amb l’Arnica montana dels Pirineus i que, a les Terres de l’Ebre, s’utilitza com si d’aquesta darrera es tractés. Per tant, quan parlem d’allò que es coneix amb el nom d’àrnica en aquest context geogràfic, no ens referim a l’espècie Arnica montana sinó als diversos tipus d’Inula. Tant és així que al llarg de la història i des dels darrers dos segles, diversos estudis botànics han fet referència a la fraudulenta forma d’anomenar altres espècies amb el nom d’àrnica. Font i Quer, en la seva obra citada amb anterioritat, pàgina 826, fa una citació literal de la Serie imperfecta de las plantas aragonesas espontáneas de Francisco Loscos Bernal, botànic aragonès de mitjans del segle XIX, per descriure la discordança en relació amb la identificació de l’àrnica, així:

Son falsas casi todas las indicaciones que se nos han presentado para comprobar la existencia de la árnica en el Aragón meridional, pues unas hacen referencia a la cebadilla de Aragón (Asteriscus spinosus), que crece hasta el Villar de los Navarros, otras, a la Inula montana, en toda la parte meridional, Moncayo, Maestrazgo, otras, por fin, a la Inula helenioides, con la precedente, en Linares.

[I afegeix Font i Quer:] […] En fin, cualquier planta de esta familia, con tal que sus flores sean amarillas puede pasar por árnica, y no solo en nuestro país, sinó en otros muchos países europeos. Y, a menudo, la persuación de las gentes es tan firme, que se irritan cuando se niega veracidad a sus asertos y se les dice que su árnica no es árnica ni mucho menos.

El timó (Thymus vulgaris L.), també anomenat frígola en altres àmbits geogràfics de les Terres de l’Ebre, és, amb el romer, una de les plantes més utilitzades i amb major presència a les cases, un cop assecada, o conreades en jardins. Es recol·lecta quan està florit, a la primavera, i és especialment apreciat el que es cull en Divendres Sant. Es diu que el timó collit en aquest dia sagrat manté les flors i les fulles a la tija un cop assecat, en llocs ombrius, i manté més virtuts curatives, segons la tradició popular catòlica en record de les plantes que van florir al peu de la Creu, quan els va tocar la sang vessada de Jesús. Es prepara en infusió per glopejar, tot actuant com a desinfectant per al mal de gola i aftes bucals. Del timó també se’n preparen infusions que actuen com a digestives, i sopes. Les sopes es preparen amb pa sec o una mica torrat en un plat, regat amb un bon raig d’oli d’oliva i una pessic de sal. El timó es pot posar al plat en brotet sencer o bé espargint-hi les flors i els brotets trossejats. A aquesta preparació se li afegeix aigua bullint tirada per damunt, per escaldar el pa i el timó i després de reposar una mica, ja es pot consumir.

Les sopes de timó o frígola són tradicionalment emprades com a aliment dels nadons i com a sopes curatives per a les afeccions digestives o com a revitalitzant per als malalts. Però també es consumeixen aquestes sopes com a esmorzar de primera hora del matí o abans d’anar a treballar, o bé com a primer plat o plat principal per sopar.

Per fer baixar el colesterol, s’utilitzen boles de ginebre (Juniperus communis) preparades en infusió. Es beu en dejú durant una novena. Una novena és un període de nou dies en què, tradicionalment, es resa una oració per demanar alguna gràcia o favor diví. Aquest període, de la mateixa manera que passa amb la quarantena, s’utilitza també en altres rituals o pràctiques curatives amb l’objectiu d’aconseguir una millora en algun aspecte de la vida. En el cas de l’ús de les plantes es fan novenes per reforçar els efectes curatius de les seves propietats. De ginebre, també se’n feia oli, espès i fosc, que s’obtenia tant dels ginebrons com sobretot del tronc. És sudorífic i depuratiu per la qual cosa s’usava per a treure la ronya (malaltia de la pell) del bestiar, per exemple. Actualment, s’està recuperant la seva elaboració a la població de Riba-roja d’Ebre, on se n’han documentat els antics forns de pedra en sec i se n’ha construït un per fer-hi demostracions.

Una novena d’infusió de fulles d’olivera (Olea europaea) en dejú fa baixar la sang, és a dir, disminueix la pressió sanguínia. També per rebaixar la sang, Joan Moreira recull:

taces de falaguera bullida o d’herba negra, herba dorada, salvia, i moltes altres herbes més.

 

L’herba dorada de la qual ens parla Moreira (Ceterach officinarum) és un tipus de falguera de zones humides i rocoses que té un color daurat a la part inferior de la fulla.

A les zones humides del massís dels Ports, a la vora de les sèquies o plantats en antics masos hi ha arbres de saüc (Sambucus nigra L.), una planta arbustiva que moltes famílies acostumaven a tenir prop de la casa, als masos, per la seva gran utilitat curativa. El saüc fa unes flors blanques que es recol·lecten a la primavera i s’utilitzen per curar els refredats i les afeccions respiratòries. Ingerir-ne la infusió de les flors seques aporta propietats calmants de la tos.

Un dels preparats més habituals és l’oli de cop o oli d’hipèric (Hyperycum perforatum). L’hipèric és una planta que creix en llocs erms, vores dels camins i ribassos. També s’anomena pericó o herba de Sant Joan, ja que és al voltant d’aquesta data quan la seva floració està en el moment més àlgid. S’atribueixen aspectes que potencien les seves característiques medicinals al fet de recol·lectar-ne les flors el dia o la vespra de Sant Joan, el 24 de juny, igual com succeeix amb altres plantes remeieres, segons la tradició popular. Per elaborar l’oli de cop s’utilitza un pot de vidre i se n’omplen tres quartes parts amb flors tendres. Amb oli d’oliva s’acaba d’omplir el pot fins a dalt i, ben tapat, es deixa reposar a sol i serena durant quaranta dies seguits, tot removent de tant en tant la mescla. L’oli de cop és un oli obtingut per maceració de les flors, que, un cop colat, té una aparença rogenca i s’aplica directament sobre la pell com a regenerant i cicatritzant, sobretot per curar cremades, irritacions i altres afeccions de la pell. El Diccionari català-valencià-balear de Mn. Alcover i Francesc de B. Moll, recull que a Tortosa:

Qui té oli del pericó, no li cal metge ni doctor.

També de les voltes de Sant Joan és la recol·lecció de la flor de la botgeta de Sant Joan (Santolina chamaecyparissus), utilitzada en infusió per fer banys genitals per al tractament d’infeccions urinàries. En relació amb les afeccions urinàries, la coa de cavall (Equisetum arvense) també s’utilitza en infusió com a tractament diürètic. Aquesta planta es troba a les zones humides i vores dels rius. Per al dolor causat per les pedres dels ronyó o càlculs renals s’utilitza l’herba dels ronyons en infusió, probablement Arenaria ciliaris, citada a Font i Quer a la zona de Carlares, Tortosa.

Altres plantes que es troben per dates de Sant Joan són l’herba de les morenes (Helichrysum stoechas) i la floreta de la sort (Helicrisum italicum), tot i que aquestes no s’utilitzen per fer preparats. La primera es col·loca en algun lloc de l’interior de la casa per on la persona afectada d’hemorroides passa habitualment amb l’objectiu de curar-les o prevenir-les. La floreta de la sort manté les seves flors un cop seques durant anys, sense perdre el seu color groc característic, motiu pel qual també se l’anomena sempreviva. Es deixa també en algun lloc visible de la casa per procurar bona sort i bona energia als seus habitants.

Entre el març i el setembre es cullen les flors lila de l’herba fetgera o herba del fetge (Anemone hepatica), una planta pròpia de les zones humides de la muntanya. Les fulles ben assecades en llocs ombrius i secs es preparen en infusió per alleugerar els còlics del fetge i altres problemes hepàtics.

De la tardor és el puriol, poleo o poniol (Satureja fruticosa), una planta que creix en les zones humides, al costat de rierols i barrancs. Es prepara, després d’assecar les seves rametes, en infusió com a digestiu. Tradicionalment se’n collia pel Massís igual que la camamilla (Matricaria chamomilla) i el té de roca (Jasonia glutinosa) per fer infusions casolanes durant l’any. Antigament hi havia el costum de preparar un tupí de puriol en les reunions familiars, de la mateixa manera que actualment es prepara cafè. Les matances dels tocinos i el mandongo eren ocasions on sempre se’n preparava. En relació amb la cria de tocinos a les cases, la malva (Malva sylvestris) s’utilitzava com un complement de la seva alimentació per fer-los engreixar més ràpidament.

Altres usos de les plantes s’observen en la condimentació dels aliments, amb l’objectiu d’aromatitzar més que per les seves propietats curatives. A les Terres de l’Ebre és costum afegir a l’aigua unes rametes d’herba d’olives o saduritja (Satureja) i/o de frígola o timó per arreglar les olives, és a dir per conservar-les en gerres durant un temps determinat, elaboració que és una de les receptes de rebost més populars de les elaborades encara avui a les Terres de l’Ebre. També s’utilitzen el llorer (Laurus nobilis), l’orenga (Origanum vulgare) i el romer per aromatitzar carns i guisats. Per a l’elaboració de rebosteria, s’utilitzen les llavors de matafaluga (Pimpinella anisum) i, antigament també les de celiandre o saliendra (Coriandrum sativum) i comí (Cuminum cyminum L.), en infusió o senceres, la qual dóna un sabor característic als dolços d’aquesta zona. La infusió de matafaluga és tradicionalment utilitzada també com a calmant dels dolors menstruals a diversos països del Mediterrani, tot i que a les Terres de l’Ebre és un costum gairebé perdut.

L’orenga (Origanum vulgare) es recol·lecta a principis de juliol i, a banda de ser una de les plantes utilitzades per condimentar guisats i altres plats, també es prepara bullida en vi, que es beu per curar els refredats. Una altra preparació de vi amb objectius curatius és per maceració d’anous. Les anous verdes s’introdueixen al vi el dia de Sant Joan i es deixa reposar durant uns quants mesos. El vi d’anous es pren després de les menjades per facilitar digestions pesades. Per alleugerir les digestions també es preparen fulles, molt aromàtiques, de maria lluïsa (Aloysia citrodora) seques en infusió, però es desaconsella l’ús en dones embarassades perquè es creu que augmenta el risc d’avortament.

Història i transformacions de l'element: 

El coneixement i la utilització de les plantes amb objectius curatius és una de les mostres sobre com les comunitats s’han preocupat per la supervivència i el benestar dels seus membres al llarg de la història. Des de l’època clàssica s’han elaborat diversos compendis sobre plantes medicinals que al llarg de la història han servit com a base de la medicina fins l’aparició dels preparats de síntesi.

Plini el Vell, al segle I, feia una descripció exhaustiva dels usos de les plantes medicinals i curatives en un dels volums de la seva obra Naturalis historia.

Del mateix segle ens ha arribat De materia medica, una obra de Discòrides que conté la descripció de centenars de plantes medicinals i que va ser referent sobre medicina i farmacopea durant l’edat mitjana i moderna. Aquestes obres clàssiques també van servir com a obra d’inspiració a altres estudis botànics posteriors, com és el cas del Discorides renovado, un estudi exhaustiu de Pius Font i Quer sobre etnobotànica de l’any 1917. L’obra de Font i Quer té especial rellevància en la diversitat florística del massís dels Ports, on va dur a terme bona part de la seva investigació.

Des dels primers assentaments, les ocupacions prehistòriques de caçadors recolectors de la cova del Vidre (Roquetes) estudiades per l’arqueòleg Josep Bosch, fins el darrer mas habitat permanentment al massís dels Ports, el mas de la Franqueta, estudiat per l’antropòloga Pepa Nogués i l’estudiós Vicent Pellicer, la vida al Massís ha deixat la seva herència en els coneixements i les tècniques relacionades amb la salut i l’ús de les plantes. L’any 1917, Font i Quer, descrivia un Port ple de gent on s’hi vivia i s’hi treballava. L’autor, en la seves expedicions als Ports des del 1915 fins els anys vint del segle XX, va elaborar diversos textos que situen l’estudi de la flora del massís en un dels moments més fructífers i introdueixen coneixements recollits sobre l’ús de determinades plantes per a la cura del cos.

Joan Moreira a la seva obra Del folklore tortosí també fa menció a alguns remeis de plantes i altres pràctiques curatives. De l’oli d’hipèric en descriu els usos així:

Molt bo per als talls es també l'oli de pericó. Aquelles floretes grogues que tots coneixeu, posades en oli.

De finals del segle XIX i principis del segle XX són importants també els llibres copiadors dels farmacèutics, com és el cas de la quasi completa col·lecció dels Llibres copiadors de receptes de la farmàcia Ferré d’Amposta, el primer dels quals és de l’any 1874. En aquests llibres hi trobem diversos preparats medicinals fets amb plantes i olis, a banda que mostren un retrat de la realitat mèdica del moment i les malalties de l’època.

Pel que fa a la vida als masos del Port, va ser activa fins ben entrada la segona meitat del segle XX, i els aprofitaments dels recursos naturals i l’activitat ramadera van permetre desenvolupar i transmetre coneixements sobre la cura del cos. Les famílies dels masos i de moltes poblacions tenien poc accés a les ciutats i a les seves farmàcies, i es nodrien bàsicament dels coneixements curatius transmesos de generació en generació. Aquests coneixements, moltes vegades, es referien indistintament al cos humà i al cos dels animals del ramat, i els remeis podien aplicar-se també indistintament a una ovella o a una persona. És el cas, per exemple, de les picades d’escurçó (Viperinae), una serp que habita el medi dels boscos mediterranis i la mossegada de la qual pot resultar letal pel verí que injecta a la sang de l’afectat. La cura consistia a punxar amb una agulla el voltant de la ferida de la picada per fer sortir tot el líquid. Joan Amades recull en el refranyer:

Picada d'escurçó, no hi és a temps l'extremunció.

A l’obra de Vicent Pellicer Ollés, El mas de la Franqueta, de 2012, sobre la vida als masos del Port, el testimoni entrevistat i últim habitant dels masos explica alguns dels remeis que utilitzaven les famílies que habitaven les masades, les quals se servien de l’accés a determinades espècies de plantes que es troben al massís.

Per al mal de gola i angines —comença a dir-me—, una peladeta de cendra, ben calenteta i ben entaforadeta dins un paper ben enrotllat, que el cobrie un mocador, que, alhora, se posave al voltant del coll, quan anàvem a dormir. I si teníem mal de gola i tosseta, una infusió de saüc en mel a manta!

La falguera vera, la usaven, especialment la gent gran, per a rebaixar la sang: per a la pressió alta!

I per a les ferides obertes, una pedra ben mòlta, directament a la ferida, i un mocador de butxaca o un paperet, al voltant, per subjectar la pols de pedra. I també boletes fetes amb teranyina d’aranya. Havie de ser teranyina ben neta, que trobàvem a la muntanya, entre les pedres grosses, que guardàvem a la boina, al mocador o a la butxaca, per a tapar certes ferides: aquella mena de pegat de teranyina t’estroncava de seguida la sang.

Per al mal de cap, un mocador o un drapet al front, ben sucadet en aiguardent una mica cremadet.

Los nyanyos al cap mos los curaven en un perrot ben premut contra el cop. Los xiquets s’havien d’estar quiets, perquè, si no, no els passave el bony. Potser ere l’excusa, per als adults, perquè els menuts de casa s’estigueren quiets. (Pellicer, 2012: 47-48)

El romer, juntament amb la frígola o timó, és la planta per excel·lència del sotabosc mediterrani, per la seva abundància i per la diversitat dels usos que se li han donat. Al llarg de la història, se li han atribuït virtuts curatives i propietats aromàtiques i de condimentació dels aliments. En l’obra de Francesc Eiximenis, Regiment de la cosa pública, del segle XIV, es descriuen les seves virtuts com:

[…] la llenya […] que la terra aquesta vos dóna de fet, és preciós fust e fragant, ço és romero, de què en altres terres envides se’n troba una mata, e es planta per los horts en grans relíquies; lo qual romero vos adoba lo pa en lo forn, e el fa fort sà, e la fragància conforta fort lo cervell de les gents, ultra les altres propietats que ha moltes e fort precioses. (Citat al Costumari botànic de Joan Pellicer, 2000: 181)

De la memòria oral del darrer segle XX, tenim constància que hi havia persones que es dedicaven a la venda ambulant de plantes i remeis, com és el cas de Josepet de les Herbetes i la seva germana. Segons informants, eren de Tortosa i es desplaçaven per diverses poblacions i masos de les Terres de l’Ebre amb els seus productes i amb moltes històries que explicaven als més menuts. Al llarg del segle XX, les comunitats gitanes itinerants també passaven pels masos dels Ports i aprofitaven per recollir saüc dels arbustos que els masovers tenien plantats per utilitzar-lo com a planta curativa per a gairebé tot tipus d’afeccions.

De l’espígol (Lavandula angustifolia), actualment n’han desaparegut molts usos, entre els quals hi havia el costum de fer oli essencial per destil·lació per a l’elaboració de perfums, els banys o les fregues. A Horta de Sant Joan era molt abundant i la gent jove anava a buscar-ne pels volts del dia de Sant Agustí, el 28 d’agost, i el venia per destil·lar. Amb els diners, la gent jove podia pagar-se les festes majors, celebrades al voltant del 8 de setembre, per la Nativitat de la Mare de Déu. La destil·lació d’espígol amb alambí per obtenir el seu oli essencial era una pràctica habitual a poblacions com Horta de Sant Joan o Prat de Comte i va desaparèixer als anys seixanta del segle XX. A Prat de Comte es va recuperar amb motiu de la celebració de la Festa de l’Aiguardent. L’espígol també té tradició de protecció i a Tortosa, per exemple, les seves flors, preparades en petits manolls lligats amb una cinteta a una medalleta de Sant Cristòfol, es reparteixen beneïdes entre els participants de la processó en honor del sant, tradicionalment reconegut com a protector dels viatgers i ara també com a patró dels automobilistes, el dia 10 de juliol quan se celebra la seva diada.

Processos i preparatius: 

Maceració

Destil·lació

Infusió

Assecat

Escaldat

Objectiu de l'activitat/procès/tècnica: 
Ofici/Coneixements tècnics: 
Els coneixements lligats a l’activitat de la cura del cos amb plantes van directament relacionats amb el coneixement de l’entorn i de la diversitat de flora i les seves propietats. Per recol·lectar una planta s’ha de conèixer molt bé en quina època de l’any cal agafar-la i quina o quines de les seves parts acumulen les propietats desitjades. També cal saber determinar quin és el medi òptim i les zones on creix la planta i la quantitat que se’n pot recollir en una determinada zona, per garantir la seva supervivència i no propiciar-ne l’extinció. Les persones amb amplis coneixements sobre l’ús de les plantes poden aplicar també coneixements relacionats amb el cicle lunar, que pot determinar els moment òptims per collir fulles, flors, tiges o arrels, segons el moment de la lluna. Actualment, a aquests sabers cal afegir el coneixement que es té de les zones conreades i l’aplicació de productes químics als conreus, així com els camins o carreteres transitades per vehicles de motor, factors contaminants que poden influir negativament en la qualitat de les plantes i les seves propietats.
Salvaguarda: 
Transmissió: 
Tradicionalment, els coneixements i les tècniques curatives amb plantes dels Ports eren transmesos de generació en generació, sobretot en el context dels masos, espais habitats relativament aïllats dels nuclis de població. Les famílies de pastors i masovers tenien al seu abast els recursos florístics per al tractament d’afeccions i malalties i per garantir el benestar dels seus membres. Actualment, però, és difícil distingir entre un origen dels coneixements basat en la tradició oral i la gran quantitat de fonts i recursos documentals dels quals disposem. Així, diversos estudis i activitats formatives, fan difusió de remeis amb plantes medicinals tant en el context de la comunitat com a les xarxes socials i a internet. A les cases, moltes famílies continuen elaborant olis i alcohols però difícilment identifiquen si són coneixements i pràctiques transmeses entre generacions o bé si es tracta de coneixements adquirits entre persones formades i informades de la mateixa generació. Entre informants no hi ha memòria d’elaboració de preparats com oli i alcohol per tradició oral, i no se sap molt bé d’on procedeixen aquests coneixements. És probable que, a partir dels anys noranta del segle passat, amb la recuperació de sabers tradicionals sobre plantes i la patrimonialització de coneixements com el de les trementinaires dels Pirineus, es posés en auge l’activitat remeiera també a altres zones de Catalunya on no s’havia conservat tant. D’aquesta manera, la influència formativa i l’accés a coneixements d’altres zones de Catalunya ha propiciat una recuperació de remeis i pràctiques que costa distingir si són coneixements pròpiament locals o si s’han adoptat d’altres indrets amb diversitat florística similar. D’altra banda, les diverses recerques realitzades en les darreres dècades per professionals ebrencs de diferents disciplines han contribuït també a la conservació, difusió i salvaguarda d’aquesta mena de coneixements guaridors. Així, per exemple, la recerca etnogràfica “La recuperació dels sabers de les dones del Montsià: els sabers relacionats amb la cura de la salut”, és un treball de recerca realitzat el 2009-2010 per l’equip de tècniques del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) Montsià, de l’Institut de la Dona, mitjançant el suport del Museu de les Terres de l’Ebre amb un Ajut a la recerca etnològica que convoca el museu.
Viabilitat / Riscos: 
Actualment sembla que la situació de salvaguarda dels coneixements tradicionals lligats a la cura del cos té diversos aspectes avantatjosos, però també de risc en alguns factors de la tradició. Si bé la nostra societat ha experimentat un canvi de mentalitat cap a una tornada al valor per allò natural, proper i accessible, també és cert que cada vegada costa més distingir entre l’origen local o global dels coneixements. En els processos de recuperació de coneixements i pràctiques amb plantes es barreja la memòria oral existent en un context local amb els diversos estudis i activitats de difusió d’altres indrets. Així, podem trobar pràctiques curatives que actualment es practiquen en un lloc sense tenir molt clar si són tradicionals d’aquest mateix lloc.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
La difusió d’activitats divulgatives, els diversos estudis etnobotànics sobre la zona i la creació d’algunes empreses de cosmètica natural són part de les estratègies de salvaguarda que la comunitat ha posat en marxa, a banda de la recuperació que moltes dones de les famílies han fet dels coneixements tradicionals.
Informació técnica: 
Investigadors: 
Data de realització: 
dt., 03/01/2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dt., 28/02/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Queralt, M.Carme
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
La informació recollida del treball de camp s’ha obtingut mitjançant entrevistes a participants individuals i tenint com a referència l’empresa Fitomims. Per altra banda, totes les imatges menys la de la presentació han estat cedides per l'empresa Carícies d'oli.
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
La cura del cos amb plantes és una activitat que trobem al llarg de la història i practicada per gairebé totes les comunitats humanes. Des dels primers reculls descriptius sobre les plantes i els seus usos, les comunitats han manifestat que hi ha diversitat en les formes culturals de representar les malalties i la salut. El tractament, el benestar i l’assistència dels membres de la mateixa comunitat són factors universals que adopten tradicionalment formes locals molt diverses. La relació de les comunitats amb el seu entorn vegetal més immediat genera els coneixements necessaris per a la cura de la salut dels seus membres, tot incloent-hi també com a membres els animals de ramat, elements inseparables de la supervivència mateixa del grup. Així, els informants poden transmetre’ns el coneixement sobre una determinada pràctica tant aplicada a persones com a animals, de vegades amb el mateix objectiu curatiu i, altres, amb objectius diferents. Actualment, però aquest fet és cada vegada menys freqüent en tant que la relació de les famílies amb els animals ha canviat i ja no es viu tan habitualment com a relació de producció domèstica. Els coneixements sobre les plantes de l’entorn aplicades a la salut, actualment, formen part de la vida quotidiana de les famílies, es manifesten com a complements per al benestar i, generalment, no pretenen substituir totalment la medicina sintètica, sinó utilitzar les plantes com a complement del benestar per evitar al màxim el consum de medicaments químics o de productes provinents de plantes exòtiques. Aquesta idea de retorn a la natura més propera forma part d’un canvi de mentalitat que es produeix per oposició a l’expansió de la medicina sintètica de la segona meitat del segle XX i el desprestigi generalitzat dels coneixements tradicionals que comportava. A partir dels anys noranta del segle XX, es torna a posar en valor la natura més propera, no només per a la cura del cos, sinó també amb el ressorgiment de tècniques de cultiu ecològiques lliures de productes químics considerats nocius. Així, es recuperen i posen en valor sabers tradicionals que havien servit al llarg de la història per garantir el benestar de les comunitats en l’assistència i prevenció de malalties.
·: