La jota cantada improvisada

Identificació: 
Imatge de presentació: 
Nom propi de l'element: 
Jota
Variants terminològiques: 
jota versada
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Actualment la jota cantada improvisada no es limita a una comunitat en concret definida per un ofici determinat o una classe social.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La jota cantada improvisada és una expressió musical amb una identitat pròpia a les Terres de l’Ebre. De nou, i cada cop amb més força, la imatge d’un cantador, que improvisa acompanyat d’una rondalla, torna a ser habitual en festivals, festes majors o celebracions públiques com ara fires, i també —tot i que no tant— en celebracions de caràcter privat.

La jota cantada improvisada forma part d’un tot que és la jota. Tot i aquesta consciència d’unitat, el ball i el cant en alguns moments han evolucionat en paral·lel. Això implica que, exceptuant alguns casos, és habitual que els enversadors actuïn amb la rondalla i no hi hagi balladors, i que a les trobades en què es balla hi trobem músics i balladors però no enversadors.

La jota cantada improvisada a les Terres de l’Ebre es compon de quartets de sis versos (o paraules) heptasil·làbics amb rima assonant o consonant que el cantador improvisa segons el context, la destresa, la informació que rep o té dels qui l’envolten i la intenció de la cantada, més institucional o més lúdica.

El context de l’actuació amb les variants que comporta que sigui una festa major, una fira, una vetllada, un restaurant o una celebració privada, cantador i músics habitualment tenen un esquema que repeteixen i que serveix per començar i acabar. Les primeres paraules o versos sempre són de presentació i agraïment davant del públic, i les últimes paraules de cada intervenció i del final sempre s’anuncien, són la despedida.

Data identificació: 
dimarts, January 10, 2017
Codi: 
IPCITE50001
Localització: 
Descripció de la localització: 

Tot i que la jota cantada improvisada és present a totes les Terres de l’Ebre, s’hi manifesta de forma diferent. Podem afirmar que actualment, i sembla que també antigament, a les comarques del Baix Ebre i el Montsià és on continua present amb especial rellevància i d’on són la major part dels actuals cantadors que enversen al territori, tot i que actuïn i participin en festes i celebracions de tot el territori ebrenc.

A la vegada, s’han identificat espais on cada any actuen cantadors de jota improvisada de manera continuada. Les vetllades en què es canten jotes improvisades, tal com hem pogut observar, són el Festival de Rondalles organitzat per l’Esbart Dansaire Rapitenc a Sant Carles de la Ràpita, al juliol, durant la Festa Major de Sant Jaume; el context de les diverses festes de la Plega i la Plantada que se celebren al delta de l’Ebre (juny i setembre); als Muntells, a l’agost, s’organitza la Trobada de Cançó, Música i Jota Improvisada; també en el marc de les festes majors de Sant Roc a Paüls, on també hi ha un dia que actua la rondalla amb enversadors o també a les festes en honor al Roser a Remolins. Altres contextos són els festivals com el Tradicionàrius a les Terres de l’Ebre, a Roquetes i al Mas de Barberans, o també jornades de caràcter formatiu que s’acompanyen sempre de vetllades com el JotaCampus, l’Escola d’Estiu de la Jota i la Música d’Arrel a Catalunya (les primeres vegades organitzada a Deltebre) o el Campus de Música i Ball Populars de les Terres de l’Ebre, Matarranya i Nord Valencià (Ebrefolk), a Móra d’Ebre.

Paral·lelament, de manera menys regular, s’organitzen vetllades o celebracions particulars a tot el territori i també és habitual que en celebracions, rondalles i enversadors rondin pels carrers.

Datació: 
Data de realització: 
dimarts, January 10, 2017
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
Tot i que és habitual trobar enversadors en el context festiu, en vetllades organitzades, cosa que es du a terme principalment a partir de la primavera i estiu, quan s’inicia part del calendari festiu actual del territori, la jota com a gènere musical no té una temporalitat definida. Les diverses expressions musicals relacionades amb el calendari festiu d’hivern al territori com les aubades, no poden ser incloses dins del grup de la jota cantada improvisada, tot i que també hi ha un alt grau d’improvisació i sovint són les mateixes rondalles o versadors qui les interpreten. Els cants relacionats amb el context agrari, com pot ser el cant d’era o de trilla, i que en alguns casos s’inclou com a jota cantada improvisada, es relacionava amb la temporalitat de les faenes del camp. Actualment ja no hi ha aquesta relació i en queda l’estil de cant però s’interpreta en contextos diversos.
Descripció: 
Descripció general: 

La jota cantada improvisada o cota —forma com també s’ha dit i es diu la jota en algunes zones del territori— és un gènere musical amb identitat pròpia a les Terres de l’Ebre, no per això autòcton. Tot i les variants d’estil i d’interpretació, tant per l’arrelament com per la pervivència, fruit de la capacitat d’adaptació, la jota és un dels elements musicals de referència en la construcció de la identitat territorial. Per una part, també és clau per la seva presència en els diversos contextos festius i d’oci del territori. Paral·lelament, a la vegada pren rellevància en la memòria col·lectiva per la pervivència dels enversadors dels segles XIX i XX, que són referents que marquen la singularitat de la jota a les Terres de l’Ebre i que, junt amb els nous enversadors, construeixen la història i identitat de la jota cantada improvisada al territori.

Els elements principals que configuren la jota i que hem d’observar per definir i entendre l’estat actual de la jota cantada improvisada, són quatre: la figura de l’enversador o cantador, el contingut de les estrofes que s’improvisen, el context que diu on i com té lloc l’actuació o interpretació i les característiques musicals.

Les característiques pròpies de la jota que la fan i en construeixen la identitat com a jota cantada improvisada són que s’estructura en estrofes de sis versos heptasíl·labs amb rima assonant o consonant i que està sotmesa a la capacitat d’improvisar del cantador o enversador, nom que també prenia tradicionalment la persona que versava improvisant. Aquesta estructura mètrica i musical està lligada, per tant, a la capacitat de qui canta d’improvisar i de fer-ho de forma ràpida i enginyosa en un context en què el cantador ha de respondre a la demanda del públic o de l’altre l’enversador que té al davant, amb qui es pica. Una vessant, la d’improvisar, que sense ometre l’aspecte musical, s’acompanya de la capacitat interpretativa i, per tant, d’establir relacions amb el públic mitjançant tant el que es diu com amb la manera com es diu, sovint reforçat amb el fet que s’encarregaven jotes per a persones concretes. Pel que fa a la jota cantada no improvisada, tots aquests elements també recauen en la figura del cantador que versa improvisant, l’enversador.

És una expressió oral i musical que, per la particularitat de ser improvisada, comuna al territori de parla catalana i de l’arc de la mediterrània, amb la glossa mallorquina, cançons de pandero o les corrandes, entre altres, li permet adaptar-se als diversos contextos per continuar complint la funció principalment festiva i comunicativa. L’enversador s’acompanya de la rondalla, tradicionalment (en els últims cent anys) de formació mixta, amb guitarró, guitarra i bombardí, clarinet, cornetí i trompeta, entre altres. També podem trobar instruments tant de corda (la bandúrria o el violí), com de vent (el fiscorn o la flauta travessera), sense oblidar la presència de l’acordió i els de percussió, que són diversos, com la pandereta o les castanyoles, un grup d’instruments que principalment s’afinen en si bemoll (pel clarinet i la trompeta) i que segueixen les directrius de l’enversador mentre improvisa.

L’estructura de la jota improvisada a les Terres de l’Ebre, tal com accepten de forma generalitzada els enversadors del territori, és de sis paraules o versos, d’ençà que el cantador rapitenc Agustí Domench Perot (1879-1956) els va introduir o generalitzar, mentre que anteriorment eren de quatre paraules o versos (evolució que s’atribueix al cantador de Sant Carles de la Ràpita). A l’inici (quan s’introdueix a principis del segle XX) i encara avui en alguns casos, aquesta ampliació a sis versos era el que servia per avisar la rondalla, donar el senyal per iniciar el cant, que era el primer o segon vers que s’havia de cantar. També en les jotes de picadillo, aquest vers s’aprofitava per lligar el final de l’anterior estrofa o de l’estrofa que l’enversador amb qui es picava havia utilitzat.

Aquesta estructura de sis versos és la que s’ha generalitzat actualment i la que de manera més evident, junt amb la improvisació, identifica i diferencia la jota a les Terres de l’Ebre d’altres gèneres musicals veïns i amb punts en comú com poden ser el cant valencià o la jota aragonesa. En el cas dels dos exemples esmentats, les diferències més importants són, per una part, la no improvisació de la jota aragonesa, i, pel que fa al cant valencià, la figura de l’improvisador i el cantador no sempre són la mateixa, és a dir, qui improvisa diu el vers al cantador a cau d’orella.

Al territori s’han identificat fins a 65 cantadors al llarg dels últims cent anys (Castellanos, E.; Martí, M. C.; Queralt, M. C.; Salvadó, R.; Vidal, J. “La jota cantada improvisada a les Terres de l’Ebre”, a Revista d’Etnologia de Catalunya 2010, núm. 35, pàg. 217-221). Tot i això, actualment intervenen de forma pública, participen en actes festius i tenen una activitat constant en del camp de la jota cantada improvisada, com a molt una quinzena d’enversadors. Són: Joseret, Joan Fumador, Sofia de la Ribera, Guardet lo Cantador, Sílvia Ampolla, Imma de Sopa, Torreta, La Rondalla de Deltebre dels Tres Cantadors, Cantadors del Llar, lo Xatet de la Ràpita, lo Xiqüelo de la Ràpita, Rafael de Rafielo, Labierna i el Xiquet Pau. De tots ells, alguns amb més presència al territori i altres amb menys o gairebé nova, com el cas de lo Xiquet Pau, que encara és xiquet, i també amb intencions diverses, de lleure o professionalitat.

En general, alguns dels que hem esmentat, per la quantitat d’actuacions i trajectòria, es poden considerar més enllà d’enversadors amateurs, es poden considerar professionals, a part que el fet determinant per poder ser considerat o no professional és el fet cobren per actuació. Això no vol dir que sigui el seu ofici o professió habitual i, per tant, no viuen exclusivament del fet de cantar. Això mateix succeïa amb alguns dels antics enversadors del segle XX. Per tant, tot i no poder considerar-se professionals, cal destacar com alguns d’ells tenen continuïtat i presència durant l’any i en el territori ebrenc, com Joseret, Sofia de la Ribera o Guardet i Sílvia Ampolla (tots amb les respectives rondalles), cosa que evidencien el seu bon saber fer i el reconeixement per part del públic. Com ha succeït sempre, també n’hi ha d’altres que intervenen en l’àmbit local i es fan menys renom però que es mantenen en actiu principalment a les festes locals o dels pobles veïns.

L’actual grup d’enversadors es caracteritza principalment perquè és constituït per gent jove, exceptuant Josep Subirats (1953), Joseret, o altres de menys actius com lo Fumador o Juanito Aragonès, ja que els més actius ronden els trenta o quaranta anys. Per tant, són una generació que, nascuda als setanta o a finals dels seixanta, han pogut veure els últims enversadors més grans. Per tant, recuperen el que han rebut o escoltat dels qui es consideren la generació de bons enversadors.

Un altre element rellevant a l’hora de definir els enversadors ebrencs actuals és la presència de la dona com a enversadora. Les més reconegudes són Sofia de la Ribera —la primera que apareix a les Terres de l’Ebre—, Sílvia Ampolla i, durant l’estiu del 2016, actua per primer cop de forma oficial una tercera dona, Imma de Sopa. Per tant, actualment de la quinzena que n’hem identificat, quatre com a mínim són dones (si tenim en compte una cantadora menor d’edat que hem pogut escoltar, hem vist cantar i improvisar als Muntells), d’edats i trajectòries diverses, però el que ens mostren és l’eliminació de certs condicionants presents fins a finals del segle XX.

També observem com continua reproduint-se el fet de tenir un malnom, que és el que s’utilitza com a element de presentació en públic. Com s’identifica en els antics cantadors, els actuals utilitzen aquest malnom com a presentació. No obstant això, en tots els casos no hem pogut constatar si són noms previs al fet de ser cantador o posteriors. També hi ha noms que es formen en el moment que el cantador s’inicia a cantar i que fan referència a la persona i, en aquest cas, a l’edat en què se’ls posa el nom, com és el cas de Joseret o lo Xiqüelo. Són noms que sorgeixen del fet mateix de cantar i habitualment es posen per identificar una característica, la joventut en aquest cas, i habitualment, un cop l’assumeixen, es manté tot i fer-se grans.

Pel que fa a la indumentària que utilitza l’enversador per cantar, no existeix una normativa i hi ha casos diversos. Trobem Joseret o Guardet, que la major part de les vegades actuen amb pantalons negres, armilla negra i camisa blanca. En aquest cas, sembla que continuen l’hàbit d’anar uniformats seguint alguns dels antics enversadors. No obstant això, com s’ha dit, és un fet que no està generalitzat i que les dones enversadores no reprodueixen. Elles no utilitzen una indumentària determinada i casualment, tot i que no està relacionat amb la indumentària però sí amb els instruments, en els tres casos s’acompanyen sempre de la pandereta, fet que no s’observa en cap dels enversadors homes.

Un altre dels punts que cal remarcar i que posa en evidència la progressiva rellevància de la figura de l’enversador (des de mitjan segle XX) és el fet comú, tot i que no passa sempre, que la rondalla s’associa a l’enversador. Fet ja observat en els enversadors José Garcia Sanz, lo Canalero (1914 -2004), i José Guarch Ferrer, lo Teixidor (1931-2011), i és generalitzable en el cas dels cantadors tradicionals, que tenien la pròpia rondalla. La rondalla s’identificava amb el cantador, era la Rondalla de lo Canalero o la Rondalla de Texidor. Els actuals enversadors han pres aquest model de relacionar-se amb una rondalla i cadascú té la seva rondalla o així se’ls identifica. Aquest fet contrasta amb la presència històrica de rondalles durant el segle XX, associades a entitats o pobles, com veiem en la investigació abans esmentada “Els cantadors de jota improvisada del Baix Ebre i el Montsià”. En aquest cas, es menciona la presència d’un nombre important de rondalles associades pel nom a entitats o a la població d’on venien. Que existeixi una relació d’una rondalla amb un cantador concret no modifica necessàriament la composició de la rondalla. El que sí que observem és que el fet de tenir una rondalla associada és un dels elements que diferencia entre el cantador, més local, que s’ajunta amb la rondalla del poble o allà on va ja en tenen una, i els enversadors, que han assumit un grau de professionalització i, per tant, es contracta no només l’enversador sinó també la seva rondalla.

 A l’hora de cantar, és el cantador qui determina l’actuació, l’entrada o el final i tot el que succeeix. Es defineixen cantades i, depenent de l’enversador, les vegades que es toca la tonada i les estrofes que es cantaran. En aquest sentit, hi ha un element que ha determinat i continua determinant la forma de cantar de cada cantador. És el model o sistema d’entrada de cada enversador, és a dir, com el cantador avisa o “fa el senyal” a la rondalla per indicar que ja està preparat per iniciar l’estrofa.

Aquesta dinàmica de fer el senyal és necessària principalment en el context de la improvisació. Tant en una jota de picadillo com en una ronda pel carrer o en una actuació de cara al públic, hi ha algú que filtra informació a l’orella de l’enversador sobre el públic (gustos, relacions de parella, fills o altra mena d’informació que interessi) i ell ha d’improvisar amb aquesta informació. Per això, fins que el cantador no està preparat, no inicia el cant o “entra” a cantar i, per fer-ho, hi ha tres maneres. Una és el model tradicionalment utilitzat com podem veure en lo Canalero, Teixidó i que actualment també utilitza Joseret o Juanito Aragonés, que és aixecant la mà. Quan està preparat, de manera sòbria aixeca la mà i la deixa parada amb el palmell mirant cap enfora, i, en fer el senyal, la rondalla para de tocar i l’enversador inicia l’estrofa. L’enversador no espera que la rondalla acabi de tocar perquè quadri musicalment, sinó que els músics tenen preparada una filigrana musical que els permet acabar de cop i donar pas al cantador. L’altra forma d’entrar és “xafant”. Aquest sistema implica que quan l’enversador ja està preparat damunt de la melodia, entra el cantador al primer o segon vers o paraula de la estrofa. Actualment la veiem, per exemple, en Sofia de la Ribera, però es considera la forma més comuna de cantar, i els informants expliquen que era el sistema d’enversadors com Francesc Balagué (1895- 1973), Boca de Bou. Finalment, la tercera manera d’entrar és la que s’acorda amb els músics de la rondalla i es defineix pel nombre de vegades que es fa la melodia de la tornada.

El procés d’improvisació s’associa a les qualitats de la persona en l’ús del llenguatge i a l’hora de fer relacions atractives per a l’oient, la capacitat de trobar la paraula amb rapidesa, l’agilitat, però també el contingut i com s’expressa. Enversador i rondalla, més la persona que aporta informació, o si és un pique amb el joc lingüístic, han d’aconseguir que el públic formi part del que succeeix. Com diu Frechina, “La melodia, la gestualitat, el context, el diàleg implícit amb la tradició o les complicitats de l’audiència formen també part del llenguatge que s’ha de convertir en significat […] la performance com intensificadora de la interacció comunicativa i, amb ella, de l’emotivitat dels participants.” (pàg. 88-89, Frechina, J.V. Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la mediterrània. 2014, Ed. Els llibres de Caramella).

En aquest sentit, cal tenir en compte un altre element que configura la jota: el context en què s’interpreta. L’espectacle i la proximitat amb l’enversador varien en funció del context de la interpretació. Actualment trobem diversos contextos d’interpretació, i el tipus d’acte determina, fins a cert punt, el públic receptor. No és igual la intervenció d’una rondalla amb l’enversador pels carrers del poble entrant de bar en bar a peu de carrer i interactuant amb els diversos personatges i públic que el segueix, i amb qui comparteix el mateix ambient festiu, que un recital sobre un escenari en un context de fira de promoció d’un producte (com pot ser la Festa de la Sega) amb un públic que ve a consumir un acte folklòric i que no permet definir o trencar la relació ja establerta més que d’espectador i intèrpret. Sovint en aquests casos, a les fires, també participen grups locals de dansa i ball que acompanyen la rondalla i el cantador ballant la jota o el que consideren oportú. Aquests dos models d’interpretació del carrer de ronda o en un escenari tenen variants com les vetllades d’enversadors o de jota improvisada. En aquest cas, el públic, habitualment local, pren el paper també d’espectador però el cantador o enversador, que es troba amb altres companys, treballa en referència al públic local un tipus d’improvisació que pot ser més punyent i, si cal, i hi ha pique, també ha d’incidir en diverses temàtiques, en què sempre hi ha lloc per a la insinuació sexual o picant i més si entre els enversadors hi ha una dona.

En aquest sentit, el fet que augmenti el seu prestigi depèn, per tant, de la capacitat de l’enversador, de la capacitat de definir una relació o altra amb el públic i de la capacitat de no repetir-se. També continuen existint, tot i que amb menor grau, les actuacions de caràcter privat. Una persona o grup paga l’enversador, que ve amb la rondalla perquè participi en una celebració, o també pot ser que el propietari d’un restaurant arribi a un acord perquè actuïn al seu espai. En aquesta mena d’actuacions, la presència d’un informant, que va aportant informació respecte dels assistents a cau d’orella, és clau per ajudar l’enversador a sorprendre i establir una relació més propera i de complicitat amb el públic. Contextos d’actuació que, en diversos graus, demanen a l’enversador que sàpiga trobar les paraules que connectin amb la persona oient. En aquest sentit, cal fer referència a l’últim dels elements que donen identitat a la jota ebrenca, i és el contingut. El fet que sigui improvisat permet als enversadors actualitzar contínuament el contingut del que canta. Tant per interès o motivació personal o per atrapar el públic, l’enversador oscil·la entre la reivindicació social i cultural o la ironia, la dedicatòria i les lletres picants. En aquest sentit, un dels elements que han esdevingut referents i que han ajudat que la jota cantada improvisada sigui més apreciada com a pròpia, ha estat la participació de molt enversadors en accions de caràcter polític i reivindicatiu com en la lluita contra el transvasament d’aigua de l’Ebre a altres conques hidrogràfiques. La capacitat dels enversadors d’improvisar i de versar va fer que sorgissin moltes estrofes relacionades amb aquesta lluita i fos habitual la presència de la jota en aquella mena de manifestació reivindicativa amb un abast territorial ampli.

Per tant, l’enversador no només expressa la seva capacitat individual en moments concrets sinó que és canalitzador d’expressions i demandes populars. Continua, per tant, complint la funció de l’oralitat en la seva màxima expressió, que és ser altaveu i canalitzador de les narratives de la població. Com passava amb les rondalles i enversadors de mitjan segle XX, continua sent un saber reconegut sobretot en la seva vessant de peu de carrer.

Respecte a la territorialitat dels enversadors, tant la majoria d’enversadors com les rondalles que les acompanyen, tot i que la interpretació es a fa per tot el territori, tenen el seu origen o residència al Baix Ebre i Montsià. En general, tot i el canvi de segle, entre el segle XX i el segle XXI, en què semblava que la presència d’una nova generació d’enversadors no apareixia i a la vegada desapareixia la del segle XX amb els últims referents com lo Canalero i Teixidor, la realitat actual ha canviat. El fet que hi hagi una presència contínua de cantadors en els diversos actes festius del territori, principalment en les festes majors i altres fires, ens permet afirmar que existeix dinamisme al voltant de la jota cantada improvisada i que s’ha recuperat.

Aquest fet s’inicia a partir de finals del segle XX mitjançant elements clau que l’actualitzen, la dinamitzen i la transmeten. Des de la línia regulada mitjançant la formació, Aula de Música Tradicional i Popular, amb seu a Tortosa, promoguda pel Govern per mitjà del Departament de Cultura, Lo Planter, i més recentment altres espais de formació com l’Escola de Música Tradicional Ebrenca Lo Canalero de Roquetes o tallers de jota cantada organitzats pel Centre de Desenvolupament Rural i Museu de la Pauma de Mas de Barberans, ajuden i consoliden un procés de transmissió, diferent al de la pràctica autodidacta però de transmissió, si més no. D’altra banda, la realització del festival i la recuperació de la música popular mitjançant l’organització de festivals de reconeixement nacional com és el Tradicionàrius a Roquetes i altres vetllades d’enversadors com les de Sant Carles de la Ràpita, que després es reprodueixen en el context de les festes majors o fires de producte per altres pobles de la comarca, i també amb la intervenció de col·lectius i grups de música que prenen part de la tradició pròpia del territori mitjançant la jota i readaptant-la a una nova proposta musical, però que tot i no ser un model fidedigne, permet dinamitzar difondre aquesta música pròpia del territori, fan que de nou un públic local majoritari, que veia la jota com un cant controvertit, s’hi apropi i finalment tingui lloc l’associació entre jota i identitat territorial. Per tant, aquests són alguns dels elements que fan que la jota cantada improvisada, tot i durant un temps semblava que en perdia els referents, s’activi mitjançant l’aparició de nous enversadors.

Història i transformacions de l'element: 

Tot i les diverses opinions que els estudiosos han volgut fer respecte de l’origen de la jota cantada improvisada, actualment no es pot dir del cert quin n’és l’origen, ni general ni al territori. El fet que comparteixi característiques, junt amb les particularitats ja assenyalades, amb altres cants de l’arc mediterrani i, en concret, del llevant, només ens permet identificar l’existència d’una tradició d’improvisació i d’enversar arrelada que, a les Terres de l’Ebre, pren identitat, tant per l’aspecte musical, com mètric i evolució històrica. 

Aquesta identitat local comença a fer-se més evident al canvi de segle XIX i XX, quan trobem documents que especifiquen i fan referència al cantar local propi del territori, llavors la referència era Tortosa. Per això es parla de la jota tortosina. És Joan Moreira el 1934 en la seva obra Del folklore tortosí qui farà menció a la jota tortosina.

El primer cantador documentat, com ens comenta Francesc Ollé en el text “La jota cantada al Baix Ebre i al Montsià” al Segon Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana. Comunicacions presentades als diversos àmbits (Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1996, p. 303-307), és Mariano Manta. D’ell només en sabem que improvisava però només tenim dades biogràfiques. En aquest cas, que sigui el primer enversador documentat no implica que amb ell s’iniciï la tradició d’enversar, ans al contrari, hi ha jotes documentades de caràcter anònim que ens remeten temporalment, si fem cas del contingut de l’estrofa, fins a principis del segle XIX. És el cas de la jota citada en el text de Francesc Ollé, tot i no haver-hi certesa absoluta que sigui improvisada: 

Malaït sigue el francès

i la guerra de l’any vuit.

Per culpa d’ell, nostra terra

va tornar-se un taüt.

Una altra també recollida pel mateix autor és la següent:

Perquè el pagès parla poc,

dóna aminjà a tots los pobres,

los xerrraires parlant molt

als rics los fan tornar pobres.

No obstant això, és a partir del segle XX quan podem identificar i comprendre, gràcies a la documentació existent, l’evolució de la jota cantada improvisada. El primer dels elements que s’han de tenir en compte és la introducció de dos versos a la tradicional estrofa de quatre versos. Tot i que existeix l’acceptació general que és Agustí Domenech conegut com a Perot qui introdueix aquesta novetat de fer estrofes de sis versos o paraules (nom que es dóna també al vers), sense repetir-ne cap, segons l’autor Josep Vicenç Frechina, podria ser que Perot ho generalitzés però que no en fos el creador. L’autor ho justifica citant una estrofa de Mario Manta (que és anterior a Perot en el temps) en què mostra que utilitza sis “paraules i sense repetir”:

Com les cançons que hai cantat

ne cantaria milanta

però estic encatarrat

i ja no’n puc cantà d’altra.

Esta va per despedida

servidó, Mariano Manta.

(Frechina , J.V: Pensar en vers. La cançó improvisada als països de la mediterrània, 2014, Ed. Llibres de la Caramella, pàg. 141)

Tot i el dubte plantejat entre investigadors, com a opinió germanitzada i popularitzada es manté l’autoria d’aquesta innovació de Perot. Continuant amb la primera documentació referida a la figura del primer enversador i de com es duien a terme les rondes amb les rondalles, el mateix autor fa referència a un article de diari publicat el 1912 a El Restaurador, en què Joan Moreira, sota el pseudònim d’Antonio Mordente descriu una ronda amb Marinao Manta i la seva rondalla:

Sale del café dirigiéndose la ronda donde los mozos indican.

—Aquí estamos, Mariano.

—Estamos? ¿A les tres!!! —Toron toron toron, pon, pon, pon, pon, empiezan guitarras y guitarricos, y violín y cornetín y clarinete y bombardino y castañuelas y ferrets rasgueando, rascando y soplando y repicando al pie de la ventana de la novia de alguno de los mozos de la ronda, a la que va dedicada aquella música de vent.

¡Aquí de Mariano Manta! Aquí de improvisar según los deseos del novio y circunstancias de la novia; aquí del derroche de invintiva; aquí en fin, del comprobar que cuando el pueblo se expansiona usando de la música y de la poesía (Frechina, J.V. 2014: 142).

Aquest fragment de Joan Moreira és un fragment del que narra amb més extensió a la seva obra "Del Flolklore tortosi" i que ens permet comprendre com es desenvolupa aquest gènere al canvi de segle (XIX –XX) i que és el referent de com continua desenvolupant-se. Enversadors i rondalles intervenen a petició de joves, quintos que per la nit fan la ronda, sovint rondant la noia o simplement per fer festa.

Aquest fragment de Joan Moreira és un fragment del que narra amb més extensió a la seva obra Del folklore tortosí i que ens permet comprendre com evolucionava aquest gènere al canvi de segle (XIX-XX) i que és el referent de com continua evolucionant. Enversadors i rondalles intervenen a petició de joves, quintos que a la nit fan la ronda, sovint rondant la noia o simplement per fer festa.

En aquesta línia, també Joan Amades i Joan Tomàs en el treball de registre per a l’elaboració d’Obra del cançoner popular de Catalunya descriuen el 1927 la presència de cantadors i versadors improvisats com Carrinya o Peret, que els autors coincideixen a identificar com a Perot, i explica:

En ocasions de festes grosses, els fadrins els lloguen perquè els acompanyin a ronda i el cantador canta la cobla o corranda improvisada dedicada alguna persona de les presents, especialment a les fadrines, i els rondadors acompanyen amb el so de diversos instruments de corda. (Citat a Frechina, J.V. 2014:144).

Aquest context i manera d’actuar de les rondalles i cantadors, tot i que no arriba a perdre’s i es manté durant bona part del segle XX, sí que disminueix fins a ser un model d’interpretació gairebé residual en favor de les actuacions sobre l’escenari. Això passa ja a finals del segle XX. Durant bona part del segle XX, comparteixen espai i els cantadors tant participen d’una ronda com pugen a l’escenari. És principalment a partir de la segona meitat del segle XX quan es fan més evidents les diverses maneres d’actuar per part de les rondalles i els cantadors. Per una part, es continua rondant els carrers i anant pels bars o altres espais on se’ls demana, segons la petició de qui contractava i també, progressivament, s’actua en cerimònies o celebracions privades de grups o famílies, actuacions que mantenien aquest grau de proximitat i complicitat entre l’enversador i els qui escoltaven. Paral·lelament, els trobem en esdeveniments en què els cantants i les rondalles s’ubiquen a l’escenari, homenatges, celebracions en honor a una persona o cantador, en el context d’una festa, un concurs o simplement una vetllada, i el que s’observa que és que proliferen i s’assenten a finals del segle XX i principis del XXI. Aquests actes, a la vegada, reforcen aquest procés progressiu reconeixement de la figura de l’enversador, fet que s’acompanya també de les gravacions de cintes de casset com amb el Canalero o Teixidor.

El saber fer i el carisma personal de molts d’ells és el que fa que actualment hi hagi un llistat d’un dotzena d’enversadors que són referents dins de l’àmbit de la jota cantada improvisada. Tot i que, tal com s’ha comentat en el camp descripció, recentment i fruit del treball d’investigació, s’ha arribat a fer referència fins a 65 cantadors enversadors de jota a les Terres de l’Ebre. D’aquest altres, cal destacar la presència d’enversadors locals l’àmbit d’actuació dels quals era més reduït i per això tampoc acaben sent o tenien el renom dels que hem esmentat. Són cantadors de jota improvisada reconeguts per la població local i que sovint acompanyaven l’enversador —i si en sabien prou també feien una jota de picadillo— que era contractat per venir a cantar i que era de fora del poble.

Entre els enversadors que han tingut més prestigi o reconeixement tenim Perot (1879-1956), de Sant Carles de la Ràpita; Carrinya (1886-1972), d’Amposta; Boca de Bou (1895-1972), de Sant Jaume d’Enveja; Caragol (1890-1964), de l’Ampolla; Gabriel lo Cantador (1887-1984), nascut a Sant Carles de la Ràpita; Joan de Güec (1904-1994), de Roquetes; lo Noro o Noret (1905-2002), de Sant Jaume d’Enveja; el Casat (1914-2004), de Sant Carles de la Ràpita; lo Canalero (1914-2004), de Roquetes; Codonyol (1925-1989), d’Alcanar, i lo Teixidor (1931-2011), que va viure a Amposta. (Castellanos, E.; Martí, M. C. ; Queralt, M. C.; Salvadó, R.; Vidal, J. “La jota cantada improvisada a les Terres de l’Ebre”, a Revista d’Etnologia de Catalunya, 2010, núm. 35, pàg. 218).

Tot ells són i es consideren part d’una generació que va dur la jota a un alt grau de reconeixement i a la vegada cada un tenia diverses característiques i va fer o aportacions amb més o menys transcendència al gènere de la jota cantada improvisada. Com el cas de la introducció dels sis versos a l’estrofa en el cas de Perot, junt amb els diversos estils que cada un dels cantadors va anar consolidant i que avui en algun cas podem començar a escoltar entre els nou enversadors que es parla de “cantar a l’estil de…” . També maneres com la de fer el senyal a la rondalla aixecant la mà i no xafant, cosa que també s’atribueix al Canalero, són aspectes que traspassen la persona, queden i són assumits per altres enversadors posteriors.

En aquest sentit, amb l’exaltació del cantador existeix progressivament un grau de professionalització i canvia també el mètode d’aprenentatge. El que habitualment era l’aprenentatge autodidacta per la pràctica —per tant, era considerat un cant popular sense un model d’aprenentatge reglat i lligat a la oralitat—, canvia en el moment que s’identifiquen persones i estils concrets. El fet que s’identifiquen amb les persones formes de cantar i s’aprenguin i s’interpretin o que s’intenti reproduir cants de contextos (com el d’era o trilla), modifica aquesta vessant clau en la transmissió que és l’aprenentatge no reglat, basat en la pràctica i en l’oralitat.

Respecte al model d’interpretació i actuació tradicionals, el contingut de les estrofes ens mostra les diverses vessants del cant. Per una part, la dedicació temàtica; s’exalta qualsevol element proper, com la pagesia i els seus productes, (molts del cantadors eren principalment pagesos) o d’algun element del territori, el poble o la ciutat i en general de la vida quotidiana de la comunitat. El fet que molts dels enversadors esmentats fossin pagesos contextualitza el contingut de les lletres i les posa en valor en descriure referents del propi context d’on sorgeixen i en el qual vivien. Són pocs els casos no relacionats amb la pagesia, amb excepcions com Boca de Bou, que a part de no ser pagès (era constructor de barraques i agrimensor) tenia interès i formació literària. En aquest cas, aquesta diferència s’evidencia en els piques que hi ha entre enversadors. En el context d’una jota de picadillo entre enversadors, treuen el seu to més irònic, satíric i burlesc. S’exalten en positiu o negatiu les característiques tant com a cantador com les físiques o d’ofici del cantador que es té davant. No obstant això, tot i les diferències de context professional i interès en tots els casos, com continua succeint, es valora la capacitat i l’enginy d’improvisar.

Aquesta capacitat d’improvisar s’acompanya també d’un esquema d’intervenció que implicava començar “amb la invocació a Déu o al sant de torn, el patró de la festa, i demanaven el seu ajut; a continuació saludaven les autoritats”. (Castellanos E.; Martí, M. C.; Queralt, M. C.; Salvadó, R.; Vidal, J. “Els cantadors de jota improvisada del Baix Ebre i el Montsià”, pàg. 57, inèdit).

Aquest esquema d’intervenció també es repeteix a la despedida i s’utilitza una fórmula que cada cantador tenia definida però que servia per a la mateixa funció d’acabar l’actuació o aquella part de l’actuació.

Les principals transformacions associades a la jota cantada improvisada, per una part estan lligades a un context global de transformació en el consum musical durant la festa o les celebracions. Tot i això i la força d’aquest model de transformació no ha estat prou gran per acabar de fer desaparèixer aquest gènere local. S’ha perdut o són pocs els casos en què trobem la ronda de nit, però es manté la idea de fer la ronda, com podem veure en festes com la del Mercat a la Plaça d’Amposta o a Prat de Comte a la Festa de l’Aiguardent, dos exemples observats. A la vegada, no ha canviat el valor de l’enversador i, tal com va succeir durant tot el segle XX, existeix aquest reconeixement a la seva figura. Tot i que la joventut dels actuals enversadors no permet encara que hagin assolit la trajectòria del nivell d’interpretació que es recorda dels antics enversadors en el seu moment d’esplendor, no pot negar-se que l’existència d’enversadors joves no comporta la falta de saber fer, ja que la pràctica i els contextos en què es du a terme afavoreixen l’aprenentatge i la millora d’aquesta qualitat.

També s’introdueix en el model de transmissió el sistema reglat mitjançant les escoles de música, que donen un grau d’aprenentatge positiu però poden aportar un dels factors clau per a la improvisació, que és l’experiència de vida i d’improvisar. 

Íncipit literari: 
En el camp de la improvisació, depenent de cada enversador, hi ha fórmules que es repeteixen habitualment durant la improvisació, o suport i que indiquen al públic i sobretot als músics de la rondalla el que succeirà. El cas d’“Ara ve la despedida” n’és un exemple.
Dedicació: 
No existeix una dedicació concreta i el contingut de les lletres que s’improvisen té un caràcter tant satíric com picant de narrar els fets de la vida quotidiana, de reivindicació de denuncia política, en honor a una imatge religiosa o creença. Tots depenen tant de l’enversador com del context en què es trobi. Hi ha temàtiques generalitzades però no pot associar-se la jota a una dedicació concreta. Part de la seva capacitat adaptativa i, per tant, pervivència del gènere és gràcies al fet que no està lligada a un tema determinat o context concret.
Classificació: 
Modalitat / Sistema d'execució: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Actualment, de manera generalitzada, podem trobar tres tipus de rondalles que acompanyen els enversadors. Per una part, de vent, en què sempre hi ha el clarinet, la trompeta, bombardí i alguna percussió com a la pandereta i una guitarra. També es poden trobar el saxofon o altres instruments com la flauta travessera però no són els més comuns. Per l’altra, hi ha les rondalles principalment formades amb instruments de corda, guitarra i guitarró, bandúrria, en algun cas amb violí.
El tercer, i que es va fer comú durant el segle XX, són les rondalles mixtes, que combinaven guitarra, guitarró, clarinet, trompeta i bombardí.

Formes organització social/Organitzacions formals o informals: 
La rondalla com a formació musical tradicional és un element clau en l’evolució de la jota, tot i que no té un model fix i originàriament tampoc hi estava lligada exclusivament. Actualment la podem trobar formada només per músics d’instruments vent, només de corda com de caràcter mixt. Tot i no tenir un nombre fix de membres, habitualment són rondalles de cinc o sis músics. El model de referència que es considera clàssic de rondalla mixta és amb guitarra, guitarró bombardí, clarinet i trompeta. Com a agrupació era una entitat que, durant anys i principalment a principis del segle XX, tenia entitat per si mateixa. Els noms estaven associats al municipi d’origen (la Rondalla de Freginals, de Roquetes, de Sant Jaume d’Enveja), a alguna entitat com la Rondalla del Círculo Artístico de Tortosa o la Rondalla de Educación y Descanso o al mateix cantador de la rondalla. Tot i aquest pes com a entitat independent, gradualment i sobretot amb l’auge de la figura del cantador que pren cada cop més importància durant tot el segle XX, la rondalla en alguns casos va assumint el nom del cantador o enversador que acompanya, com va passar amb la Rondalla del Canalero o actualment amb la de Joseret. Altres d’actuals mantenen un nom no relacionat amb la figura del cantador, com pot ser la Rondalla dels Ports, rondalla de corda, però en són l’excepció. Per tant, com a forma organitzativa, la rondalla, que en un inici sorgeix del grup de músics que rondaven a la nit, cedeix el protagonisme progressivament a la figura del enversador.
Participants/Executants: 
Enversador, que és la persona que canta i improvisa i té una funció de lideratge. La rondalla, amb els músics, acompanya l’enversador, el seu paper és clau en l’aspecte musical però segueix el ritme (en improvisar) de l’enversador.
Ús i funció/Context d'utilització: 
Precisions ús i funció: 
La jota cantada improvisada manté, adaptada al context social i cultural actual, la funció d’element d’oci, sovint també relacionat a la festa del lleure i la reivindicació. A la vegada, el contingut literari de les quartetes cantades i improvisades té una funció de comunicació que, depenent del context i l’enversador, té un to més reivindicatiu o polític, com podem veure en els casos de les intervencions d’enversadors a les concentracions en contra del Pla Hidrològic Nacional o relacionats amb posicionaments polítics com les manifestacions a favor de la independència de Catalunya. Per tant, l’oralitat, que queda representada en la figura del cantador, continua sent en algunes ocasions un canal d’opinió popular. Lletres que assumeixen, depenent del context, un caràcter més reivindicatiu i, en altres moments, un caràcter més humorístic o amb connotacions sexuals (picants) o relacions entre els enversadors, si n’hi ha més un. Per tant, continua fent evident la funció comunicativa mitjançant la figura de l’enversador adaptada també al context en què es troba. Finalment, i englobant totes les funcions detallades, n’hi ha una amb un fort pes, que és la que ha permès, junt amb l’acció de col·lectius i individus, que la jota torni a ser present amb les altres funcions, és el valor i la funció identitària de les Terres de l’Ebre. La jota, tant la ballada com la cantada i improvisada i la cantada sense improvisar, és un referent identitari que, de forma positiva, ajuda a construir sentiment de territori.
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Salvaguarda: 
Transmissió: 
El canvi en el model de transmissió, en què preval la formació mitjançant les escoles o altres tallers de cant improvisat en jornades, és positiu per mantenir i d’aquesta manera s’ha superat una de les fases perilloses per al gènere en què desapareixien els antics enversadors i semblava que no n’hi havia de nous. També la presència d’enversadors a les festes i celebracions continua sent de manera indirecta un dels mètodes de transmissió tradicionals que n’assegura la pervivència.
Viabilitat/riscos: 
La principal viabilitat és la identificació entre jota i territori. El fet que es consideri un gènere de música propi i diferenciador respecte de la resta del territori català permet construir una identitat, que sense pretendre ser exclusiva, és reafirma en elements com la jota cantada improvisada. Que es posi en valor i estigui ben vista per la població també ajuda que es contractin rondalles i enversadors a les festes i altres actes públics i, per tant, n’afavoreix la presència. Actualment podríem dir que sembla recuperar part d’aquesta presència que a mitjan segle XX va tenir. No obstant això, actualment el principal risc és el que es defineix per a aquest models de consum d’oci i música que releguen la jota com un cant que es dirigeix encara més a la gent gran que als joves o en el context de música tradicional, que habitualment es dirigeix a un públic concret. En categoritzar-la com a música tradicional, se li resta la capacitat de sortir d’aquests calaixos conceptuals que limiten o defineixen l’accés i el consum d’aquesta mena de música.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
Com hem comentat, existeix, per una part, un alt grau d’identificació entre la jota cantada improvisada a la vegada que reconeixement als cantadors i, per tant, és positiu, però a la vegada encara, per a cert sector de la població, la jota no és una gènere de música festiu actual sinó dirigit a persones grans o que aprecien la música dins de la categoria excloent de música tradicional.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
Ha estat integrada dins del Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya. Aquesta mesura s’acompanya de l’existència d’escoles com l’Aula de Música Tradicional i Popular amb seu a Tortosa, promoguda pel Govern a través del Departament de Cultura, Lo Planter i recentment altres espais de formació com l’Escola de Música Tradicional Ebrenca Lo Canalero de Roquetes o tallers de jota cantada organitzats pel Centre de Desenvolupament Rural i Museu de la Pauma de Mas de Barberans, totes mesures de salvaguarda preses per la comunitat. Les investigacions com les referenciades durant el registre també són en si mateixes una mesura de salvaguarda. Finalment, la mesura més rellevant és la permanència de cantadors i la seva rondalla. Tots ells participant en els diversos actes i celebracions de festes majors i fires, vetllades, festivals dedicats a la jota com el Tradicionàrius a Roquetes durant més de vint anys són mesures de salvaguarda i transmissió. Les jornades especials dedicades a la jota i música improvisada com Jotacampus o Ebrefolk en són un altre exemple. En general són la presència constant i el fet que siguin les institucions les qui, contractant-les, fomentin aquestes rondalles i els enversadors, el que n’afavoreix la salvaguarda.
Protecció jurídico-administrativa/Reconeixement patrimonial (altres): 

Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya E Element singular la jota a Catalunya - element festiu patrimonial d’interès nacional GOV/57/2011 22/03/11

Recursos associats: 
Vídeo (online): 
Informació tècnica: 
Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 09/12/2015
Actualitzacions de la fitxa: 
dt., 10/01/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Queralt, M.Carme
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Durant tot el registre s’ha fet èmfasi en el pes simbòlic de la jota tant en la seva funció festiva i d’oci com en el significat que ha pres com a gènere musical identificat amb el territori i del territori (les Terres de l’Ebre). Aquesta relació pren força i es recupera quan, mitjançant la figura dels enversadors, es converteix en un altaveu de l’opinió, del pensament de la comunitat, sigui en forma satírica com en forma de lluita i reclam popular. Per tant, es fa evident que és quan la jota cantada improvisada com a gènere musical caracteritzat per l’oralitat tradicional (en la seva vessant d’improvisació) torna assumir aquest paper de transmissor, de canal que recupera aquesta relació amb la comunitat que la torna a sentir pròpia, un fer que, per circumstàncies conegudes durant anys semblava que s’estava punt de perdre. També cal assenyalar que la jota, com a cant improvisat, aconsegueix adaptar-se perquè els nous enversadors són relativament joves i expressen els conflictes actuals i les respostes actuals perquè viuen el temps actual, com evidencia la presència de dones enversant. Tot i això, un dels aspectes que poden repercutir des del punt de vista negatiu és la identificació de la jota, no només amb el territori, sinó amb el passat del territori mitjançant l’exposició de la jota en contextos que recreen retrats del passat. Exposar la jota donant-li un significat econòmic, com a atractiu del turisme cultural folkloritzat no és negatiu en si però pot repercutir negativament en el moment que s’identifiqui exclusivament en un model de festa i oci passat.
·: