La romeria a l’ermita de Santa Magdalena, de Garcia

Identificació: 
Nom propi de l'element: 
La romeria a l’ermita de Santa Magdalena, de Garcia
Altres denominacions: 
Dia de l'ermita
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
És principalment la població de Garcia la que participa de la celebració
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El primer dissabte després del Diumenge de Pasqua a Garcia se celebra el dia de l'Ermita o el romiatge a l'ermita de Santa Magdalena. Organitzat pels Majorals, bona part dels veïns del poble participa de la jornada amb la família respectiva. 

Clotxa, missa, goigs, bitlles, paella, subhasta de la mona són els elements rellevants d'un dia en què les famílies, caminant o en cotxe, van fins a l'ermita i es distribueixen pels terrenys que l’envolten, on solen ocupar el mateix lloc cada any i comparteixen el dia anant de taula en taula i participant dels jocs i el ball. Un ball que té el seu punt àlgid en la Subhasta de la mona. 

A la tarda, després de dinar i quan la banda de música ja ha fet la plega per les taules, s'inicia la subhasta a ritme de jota. Els majorals subhasten les mones que han comprat o que gent del poble ha ofert, mentrestant es balla la jota de Garcia. Amb la subhasta de totes les mones es dóna per acabat el dia i s'inicia la tornada. Aquesta tornada abans també es feia a peu i en arribar es trobava amb les imatges de la població.

Data identificació: 
ds., 02/04/2016
Codi: 
IPCITE20013
Localització: 
Localització: 
Descripció de la localització: 

L'ermita i l'espai on es du a terme la celebració es coneix com la Roca de l'Ermita, una pedra  de tipus calcari que forma una gran paret a la serra de Tormo. Aquest indret s'hi arriba per una pista de muntanya de gairebé set quilòmetres que va del poble a l'ermita i que és habitual fer caminant. 

Les particularitats de l'indret estan definides pel fet que l'ermita es construeix aprofitant la mateixa roca, tot i que el creixement de l'immoble ho dissimula, en el seu origen l'ermita (que era més petita) se sostenia en la paret de la roca al costat d'on hi ha la font d'aigua que sempre raja. L'espai que envolta l'ermita és d'ús comunitari i quan hi vivien els ermitans eren terrenys conreats per a benefici propi. Un paisatge que manté part dels bancals que definien el paisatge per l'ús agrari.

Durant el dia del romiatge, tot i que no estan explícitament definits els espais que ocupa cada família, solen ser els mateixos cada any. En algun cas s'ha donat que una família ha ocupat un lloc diferent i ha arribat a implicar un conflicte entre les famílies. Per tant, tot i que no està estrictament definit, dins de la mateixa comunitat es coneix i habitualment es respecta quin espai ocupa cada família durant el dia de l'ermita.

L'ermita està situada prop del límit territorial del terme que separa els termes de Garcia i la Torre de l'Espanyol a la serra de Tormo. 

Georeferenciació: 
Datació: 
Data de realització: 
dissabte, April 2, 2016
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
La celebració del romiatge a Garcia és el primer dissabte després del Dilluns de Pasqua. No hi ha constància de possibles canvis de data, tot i que la celebració de Santa Magadalena és el 22 de juliol. Tot i que algun informant fa referència a un llunyà canvi de data (del juliol a la Pasqua) per motius del calendari productiu agrari, no es pot confirmar que hagi existit aquest canvi realment.
Descripció: 
Descripció general: 

A Garcia cada any el primer dissabte després del Dilluns de Pasqua se celebra el dia de l'Ermita o romiatge a l'ermita de Santa Magdalena.

Situada al cobert de la Roca de l'Ermita a la serra de Tormo, l'ermita consta de tres altars, la imatge de santa Magdalena al centre, santa Elena i sant Antoni i està construïda al costat d'una font d'aigua que raja contínuament. Documentada la presència de l'ermita des del segle XVIII, avui és un espai de trobada de la comunitat de Garcia un cop a l'any, cada primer dissabte després del Dilluns de Pasqua, que és quan es du a terme el romiatge.

La celebració d'aquest dia congrega bona part de la població que, organitzada per famílies, es distribueix per l'entorn de l'ermita amb l'objectiu de compartir un dia en família i en comunitat. És una celebració amb un fort caràcter intracomunitari en què la major part dels participants viuen a la població de Garcia. Aquest fet el diferència d'altres romiatges o Dia a l'Ermita de poblacions veïnes com Flix, en què el número de participants supera el de la mateixa comunitat i converteix una celebració d'origen local en una celebració gairebé de caràcter comarcal.

La celebració té un grup clau que són els majorals, perquè són els qui assumeixen la funció organitzadora. Durant les festes de Sant Antoni, al gener, celebren la Plega per a la població i les activitats que organitzen serveixen per recollir diners i començar a organitzar els actes de la celebració. En aquest cas els majorals responsables de la celebració a l'ermita també ho són de la celebració de Sant Antoni. Tot i aquesta plega de Sant Antoni, no és fins als voltants de la Setmana Santa que els majorals comencen a organitzar el necessari per a la celebració. Per una part, les necessitats de caràcter estructural, neteja de l'espai, de l'immoble, condicionament per fer i repartir la clotxa, altaveus, i per altra banda, els aspecte de contingut, l'organització de les activitats que es desenvoluparan durant la jornada. Aquestes activitats, algunes de les quals són d'incorporació recent, són responsabilitat dels majorals, l'elaboració de la clotxa i el seu repartiment, organització dels jocs, bitlles, tirar la corda, llançament de pinyol, saltar la corda, contractar a les persones que elaboren la paella i contractar el grup de músics. Finalment, un dels elements clau, actualment, és reservar la mona o pastís (braç de gitano) variants de coca (fruita, crema) per a la subhasta. En aquest sentit, els veïns del poble que oferiran una mona per a la subhasta de la tarda també ho reserven amb antelació a la pastisseria i ho comuniquen als majorals perquè puguin comptar amb un número mínim de mones per a la subhasta.

A part d'aquesta funció organitzadora també tenen un caràcter representatiu, com es pot veure en situar-se a l'altar durant la missa i en el funcionament del dia a l'ermita. 

En la qüestió de preparatius hem vist el necessari per part dels majorals però paral·lelament en l'àmbit familiar cada grup es distribueix, segons els rols que perdurin a la unitat familiar, les funcions d’organitzar el necessari per al dia. Per una part, la qüestió alimentària; en aquest cas dependrà també del model, però podríem definir-ho en dos, el que es prepara a casa i es porta elaborat i el que es cuina a l'ermita al foc de les brases. Si es porta preparat des de casa en la major part dels casos és la mare de la família (pot incloure gendres i joves) prepara el menjar; en el cas contrari, si es fa a la brasa a l'ermita, se'n responsabilitza l'home de fer-ho i la dona prepara el que acompanya. Per altra part, hi ha els preparatius relacionats amb elements estructurals, el tendal, les taules i altres objectes necessaris per passar el dia còmodament a l'ermita. 

Un altre element que s'ha de preparar amb antelació és editar les mides i altres objectes relacionats amb la imatge de la santa que es venen per recollir diners. Les mides són cintes de colors diversos o amb la bandera catalana que tenen imprès el nom de la santa i el dia i any. Aquestes mides, tot i que a Garcia no se'n coneix el nom o l'origen, coincideix en altres romiatges, on existeixen i es venen també amb el mateix nom però imprès el nom de l'ermita corresponent. En aquests casos l'explicació que dóna sentit a la seva existència és que les mides fan referència a la mesura o mida que tenen els braços de la imatge de la verge o santa en voltejar-la amb una cinta de mà a mà. En aquest cas, a part de les mides, trobem també uns cantis amb aigua beneïda i estampes amb imatges de la santa. Aquests diversos objectes són encarregats pels majorals, que els vendran a l'ermita durant tot el dia. 

La celebració comença divendres tarda i a la nit, els majorals el divendres a la tarda nit, a causa de l'alt volum de clotxes, posen a rostir la nit abans els tomàquets i les cebes i els tenen protegits amb paper d'alumini. Dissabte a primera hora són els primers en arribar i continuar amb el foc que ha de servir per escalfar el pa i els ingredients de la clotxa a cada participant. 

Mentrestant els veïns de Garcia comencen el dia de l'ermita de diverses maneres; per una part, sempre hi ha, com a mínim, un membre de la família que va en cotxe i porta tot el necessari: cadires, taules, el menjar i el tendal. Altres que van en cotxe i arribaran cap a l'hora d’esmorzar i els qui han sortit de bon matí i van caminant o els qui surten al llarg del matí i arribaran cap a l'hora de la missa. Cada cop més la gent arriba a primer hora per esmorzar la clotxa que els majorals reparteixen. A les nou es comença a repartir fins gairebé les onze. 

Els grups de participants que pugen caminant no es distribueix per famílies sinó per grups d'amics, adolescents, gent jove, i altres grups que al llarg del matí aniran fent un camí que a ritme de passeig es fa en poc més d'hora i mitja i no arriba als set quilòmetres de recorregut. En aquest cas, així com la menjada es fa en família veurem com el camí i els diversos moments del dia no segueixen exclusivament aquest patró de convivència familiar exclusivament. 

A les nou del matí els majorals comencen a repartir les clotxes que han elaborat. Hi ha uns tiquets que junt amb el de l'arròs els majorals han venut els dies abans per poder saber el número aproximat de comensals. Dues grans taules al mig de l'esplanada, que hi ha davant l'ermita, amb setrills plens d'oli, porrons amb vi negre i bols amb olives negres. En un racó una brasa encesa on la gent posa el pa per torrar-lo i escalfar la sardina de casco, la llonganissa, la ceba i el tomàquet. Per torrar el pa es treu la molla que queda dins del pa, tot deixant el forat dins. Una vegada torrat i esclafat els ingredients es posen dins del pa i s'hi afegeix un raig d'oli abundant. La qüestió de l'oli abundant és un detall en què tots els participants insisteixen. Afegit l'oli es tanca amb la molla de pa tapant i es menja. Molts participants es queden a la taula drets menjant i acompanyant-ho del vi negre del porro i les olives, mentre van xerrant amb els veïns de la taula i s'interacciona. Una vegada la gent ha esmorzat alguns es dirigeixen al lloc on dinaran per començar a organitzar-lo, i també part dels participants, que ja han arribat, es queden a la plaça.

L'espai de cada família, tot i que no és de propietat, està definit i habitualment es respecta. El fet que siguin famílies del poble i sigui un nivell de participació comunitària facilita el manteniment d'aquest tipus de normes no escrites respecte a l'espai públic. L'ocupació, que és legitima, de l'espai que una família considera propi pot portar problemes i enfrontaments que depenent de les persones pot acabar d'una o altra manera. En aquest sentit el fet que l'espai públic durant un dia es converteix en un espai semiprivat o de propietat no reglada, però sí comunitàriament reconeguda, es reprodueix també a altres romiatges de la comarca o les comarques veïnes. A la Terra Alta i al Baix Ebre trobem exemples d'espais, uns més regulats i reglats, com les taules de Sant Roc a Paüls i altres menys estrictes com al Pinell de Brai el dia de l'ermita també. Es reprodueix en aquests casos el traspàs entre l'espai públic i privat durant el dia de romiatge. Aquest fet també evidencia el grau d'integració i pertinença a la comunitat. Són aspectes que es poden mantenir o que es respecten sense necessitat reguladora perquè part de la comunitat que hi participa és local. L'augment del número de participants també obliga a regular formes d’ocupació com es pot veure al Pinell, on es pot ocupar l'espai a partir del divendres a les sis del mati, o Paüls on ja està definit de qui és cada rotgle. 

Mentre part de les famílies organitzen els espais i alguns encenen el foc per fer-ne brasa i cuinar, a l'esplanada es retiren les taules i comencen els jocs. Bitlles, estirar la corda, saltar la corda, concurs de tirar el pinyol, jocs, activitats que els majorals han incorporat recentment per tal d'aconseguir que els veïns arribin abans o, que els qui han arribat per menjar la clotxa  tinguin dinàmiques lúdiques i fomentar que els veïns passin tot el dia a l'ermita, el mateix motiu pel qual s'introdueix l'esmorzar de la clotxa organitzat des del 2003. Els jocs actuals han deixat en segon terme altres que els participants recorden però que ja no es juguen, com el joc de la corretja. 

El joc de la corretja es juga de la manera següent. Es fan dos cercle concèntrics on els jugadors queden emparellats però mirant cap a l'interior del cercle. El jugador que és al cercle exterior, mirant endins, té les mans a l'esquena creuades. Hi ha una parella que inicia el joc; d'aquests dos un té una corretja i persegueix l'altre per pegar-li i tot fent voltes al cercle, perseguit i perseguidor. Quan el perseguidor que du la corretja vol canviar li dóna o deixa la corretja a les mans d'un dels jugadors que és al cercle exterior amb les mans creuades cap enfora; llavors el que rep la corretja ha de córrer i perseguir l’altre. El qui feia de perseguidor ocupa la seva posició i el qui rep la corretja assumeix la funció de perseguidor. A la vegada si el qui és perseguit vol deixar de ser-ho només ha de posar-se davant d'un jugador però del cercle interior. D'aquesta manera el qui queda al cercle exterior passa a ser perseguit i ha de començar a córrer. Pot passar que els dos que corren es posin d'acord i donin la corretja a un mentrestant el perseguit es posa davant de la seva parella; com que cap dels dos ho sap, una parella que estava parada es converteixen en perseguit i perseguidor i és fàcil que quan menys s'ho esperi el qui era al cercle interior rebi un cop de corretja del que just té darrere perquè acaba de rebre la corretja a la vegada que el perseguit es posava just davant del company. Actualment ja no s'hi juga, tot i que hi ha constància d'altres pobles de la Ribera d'Ebre i de la Terra Alta on també s'hi jugava. 

Una vegada s'acaben els jocs representa que arriba la comitiva que venia caminant: un grup de veïns, musics i pubilles fan el darrer tram fins a l'ermita. Tot i que tots són ja a l'ermita es representa l'arribada caminat com a record de com es feia. Una vegada arriben autoritats, majorals, músics i pubilles a l'ermita comença la missa. Els majorals seuen a l'altar. La celebració de la litúrgia s'acaba amb el cant dels goigs en honor a santa Magdalena. Els goigs són escrits en català no es té constància del seu origen. En finalitzar la missa i el cant els participants i altres veïns, tot i no participar de la missa, passen i fan un petó a la relíquia que sosté el capella parat davant de l'altar. Els participants deixen diners al plateret que són per al manteniment de l'ermita.

Acabada la missa, a l'esplanada, es fa la ballada de sardanes. Com també es pot veure a la veïna Flix, el matí està destinat a ballar la sardana i la tarda es considera el moment de la jota. Aquesta divisió temporal és flexible però, segons els participants de la festa, al matí es balla la sardana i a la tarda la jota. Els músics organitzats com a txaranga (txaranga Xino-xano de Tortosa) (trompeta, saxòfon, clarinet, caixa) són els responsables de tocar durant tot el dia, tant la sardana com després de dinar a la plega i a la tarda a la jota. Es balla la sardana i les famílies van organitzant el dinar. A la casa dels majorals (un annex de l'ermita en què tenen dret a dinar les famílies dels qui són majorals), les famílies dels majorals també paren taula. La particularitat que els majorals tinguin un espai determinat dins de l'edifici de l'ermita ve heretada de l'antiga estructura dels majorals. Antigament, fins que canvia el 2003, havien estat un grup fix durant quasi bé quaranta anys; avui mantenen el lloc dins de la casa les dues famílies que continuen lligades a l'organització dels majorals sigui mitjançant els fills o nebots dels antics majorals. En aquest sentit, s'ha perdut no l'espai però sí el costum de menjar separats dins de l'edifici de l'ermita el capellà i les autoritats locals. A l'espai que era l'antic habitatge dels ermitans hi havia una sala que donava a sobre la plaça que era on les autoritats locals i religioses dinaven. Aquest espai de l'habitatge dels ermitans i la sala on es dinava ara ha quedat semiabandonat i no es fa servir.

Durant tot el matí els majorals han muntat una taula amb els elements que venen per fer diners, les mides, samarretes o altres objectes amb la imatge o impresos amb el nom de la santa i del poble. Les mides es compren i es comú que els participants se les pengin o a la jaqueta o als pantalons, on les duran tot el dia. 

A l'hora de dinar, tots els qui ocupaven els diversos espais a l'ermita, tot fent repicar la campana de l'ermita, a l'esplanada ballant i el seu entorn de taula en taula, es reuneixen amb la família i es disposen a menjar. Per una part, els qui ho han portat preparat arriben a taula, parada i tot preparat per la dona de la família, la mare, ajudada per la resta de membres de la família. Si ho han portat preparat és comú menjar carn arrebossada, ensalada russa o amanida de pasta, embotit, qualsevol cosa per fer l’aperitiu, patates fregides o succedanis, olives, fruits secs. Altres se sumen al foc o la brasa ja preparada, on es va fent la carn, que també s'acompanya d'aperitius, alguna amanida i, finalment, una opció també introduïda pels actuals majorals és menjar la paella elaborada per part d'una empresa privada. 

Durant prop de dues hores les famílies estaran dinant i a mesura que avança la tarda la gent torna a fer visites i moure's entre les taules, on es conviden mútuament a dolços, cafè o alguna beguda alcohòlica. És llavors quan músics, tocant música de xaranga, i majorals comencen a recórrer les taules venent números per al sorteig d'una mona. Aquest modalitat també s'ha introduït recentment. En la memòria dels participants es manté el record que aquest moment era quan els ermitans, que vivien a l'ermita i eren els responsables de treballar les terres i de cuidar i mantindre neta l'ermita, aprofitaven per passar el plateret i recollir la recompensa que el poble feia per al manteniment de l'ermita i les seves terres. Avui, una vegada van desaparèixer els ermitans al final de la dècada els anys seixanta dels segle XX, són els majorals els qui assumeixen aquesta funció de manteniment i, per tant, també de fer la plega després de dinar. No es demanen diners, sinó que es fa mitjançant la venda de tires amb números per entrar al sorteig d'una de les mones de la subhasta. 

Una vegada els majorals han passat per la majoria de taules, es dirigeixen a l'esplanada, on els músics ja s'han situat per iniciar el que ha de ser el moment més esperat del dia, la subhasta de la mona. A poc a poc la gent s'apropa a l'esplanada, on deixaran la part central buida perquè es pugui iniciar el ball.

La subhasta de la mona implica que els majorals ofereixen una mona, que actualment no ha de tenir unes característiques determinades a part de ser un dolç de grans dimensions, una coca de maçana, tres braços de gitano, un ou de xocolata, una coca amb fruita confitada, una coca amb crema i pinyons, són les que aquest 2016 se sortegen. Unes són comprades pels majorals per assegurar la possibilitat de fer la subhasta i altres donades per veïns del poble. Tots els diners obtinguts són per a benefici de l'ermita, costos de la festa i, per primer cop, la subhasta de l'ou de xocolata, donada per a una persona en concret que du a terme un projecte solidari, es demana que sigui per una causa social particular no relacionada amb l'ermita ni la comunitat. 

La dinàmica de la celebració de la subhasta és la següent. El majoral pren una de les mones i l'ofereix al públic, alhora que la mostra. Entre el públic s'han creat diversos grups, d'amics o familiars, que ofereixen una quantitat i que sense estar definit s’entén que cada grup com a mínim se'n quedarà una. La dinàmica de la subhasta s'inicia quan un grup ofereix la primera quantitat per la mona; en oferir una quantitat el grup té dret a ballar la jota que ha començat a sonar i que no pararà fins que s'acabi la subhasta de la mona. El grup se situa al centre de l'esplanada ballant la jota i mentrestant el majoral va entre el públic (amb la mona a la mà) cercant algun altre grup que n'ofereixi més; quan el troba aquest ofereix un preu, el majoral s'apropa al grup que esta ballant i els comunica que se n'ofereix més. Si els qui ballen igualen l'oferta continuen ballant, si no han de sortir i deixar als qui han ofert més diners l'espai de ball. Aquesta dinàmica es repeteix i els grups van entrant i sortint a la vegada que ballen al ritme d'una jota, que els músics no deixen de tocar. És quan un grup balla i cap altre n'ofereix més diners que el majoral, després d'una estona de fer-los ballar, per animar l'ambient, fa el senyal als músics i aquests acaben la jota. En aquest moment es considera que el grup que balla s'endú la mona. Una vegada decidit el grup que s'emporta la mona, té dret a demanar una cançó que els músics tocaran i ballaran ells sols. Aquesta dinàmica es repetirà amb totes les mones fins que s'acabin. El mateix estat lúdic i festiu fa que cada cop hi hagi més interacció entre els grups.  

La subhasta, amb una dinàmica aparentment senzilla, s'alimenta de les rivalitats i el joc i l’ambient festiu que es defineix durant la subhasta. Entre els grups, si veuen que el grup que balla no vol ballar gaire, els deixen ballant al mig allargant-ho, tot i voler quedar-se la mona, el moment de fer l'oferiment al majoral, fan ballar el grup amb l'expressió «que ballin, que ballin». També entre els grups es fa pujar el preu de la subhasta tot i no voler-la. En aquest joc la figura del majoral també és important. El majoral ha de conèixer els grups, les persones, saber a qui dirigir-se per seduir aquell qui té més facilitat per oferir la quantitat més alta o per deixar-se endur per les rivalitats que es creen durant la subhasta. La destresa o subtilesa del majoral o majorala per animar els grups a fer ofertes i alimentar la rivalitat entre els grups que hi ha a la plaça participant de la subhasta farà no només que la gent que hi participi ho xali més o menys sinó que també fa augmentar el preu de la subhasta i, per tant, el benefici per a la festa i la comunitat. Tot transcorre entre grups d'amics, familiars, que porten tot el dia de festa menjant, bevent i que fa que sorgeixin dinàmiques còmiques, en què l'objectiu no és ballar millor o pitjor una jota. La jota de Garcia, que és, junt amb la mona, un dels elements clau de la subhasta, depèn de qui balli, es converteix en un ball de bots descompassats, sobretot entre els més joves, o una execució tècnica perfecta; tot dependrà del grup que sigui al mig i participi de la subhasta. Aquest fet no queda lliure de queixes per part dels qui esperen veure ballar la jota de Garcia com ha de ser i senyalen que els balladors van borratxos. Però a la vegada són els balladors els qui aposten a la subhasta i mantenen viva la dinàmica lúdica i festiva que implica aquest moment.

Amb la fi de la subhasta es dóna per acabat el dia i els participants tornen al poble amb cotxe, per tornar tot el que han portat, i caminant. Antigament en arribar al poble es feia una processó. Les imatges esperaven l'arribada de les autoritats amb la bandera i es feia una processó fins a l'església, on es feia la missa; avui per falta de participació s'ha deixat de fer. El dia acaba a l'ermita i amb el passeig final de tornada encara amb la llum del sol.

Història i transformacions de l'element: 

El fet que els arxius parroquials es cremessin durant la Guerra Civil espanyola el 1939 ha implicat que es perdi la possibilitat de definir els orígens de la celebració; no obstant això, en unes notes històriques de 1783,

consta que davant de la porta hi havia una font d'on naixia una heura digna de comentari. La seva soca de 8 quartes d'elevació, es dividia a continuació en tres soques iguals a cosa de deu pams, passant sempre per la volta del davant de l'església. (Fernàndez, R. 1982. «Recull de notes històriques de la vila de Garcia». 3a ed. 2004. Ajuntament de Garcia)

Per tant, ens trobem que ha finals del segle XVIII hi ha constància de l'espai tot i que no es parla de la celebració. També en el llibre citat es menciona un incendi el 1835 i la seva posterior reconstrucció. En general, per les referències mencionades, podem parlar del fet que com a mínim al segle XVIII existia una ermita a Garcia dedicada a santa Magdalena. No hi ha  referències del funcionament i la possible existència d'un romiatge. 

Les referències més properes s'han de construir a partir de la memòria oral i, per tant, s'allarguen a principis del segle XX i principalment a partir de la segona meitat del segle XX i es parla del Dia de l'Ermita. A la vegada la informació oral obtinguda respecte a l'espai no fa referència exclusivament al Dia de l'Ermita sinó a altres moments. Un dels fets rellevants que han quedat gravats a la memòria i a les parets de la muntanya de la Roca de l'Ermita és la trobada que cada any feien els quintos, una trobada que actualment no es fa. Cada any, durant principalment la segona meitat del segle XX, els joves del poble que aquell any entraven al sorteig per anar al servei militar, els quintos, durant un cap de setmana del mes de març (quan es feia el sorteig) anaven tots junts l'ermita. Durant aquest dia els quintos tots junts es dirigien cap a l'ermita i pel camí aprofitaven i caçaven el que aquella nit menjarien. En arribar a l'ermita els ermitans que vivien a l'ermita (fins la dècada de 1960) els preparaven el menjar i l’estança. Era un dia de festa junts on hi havia dos fets que cada any es reproduïen. Per una part els quintos pintaven a les parets de l'ermita, al principi, i de la roca, després, el nom de tots els quintos de l'any. De mica en mica per falta d'espai o rivalitat, els quintos següents pintaven els noms més amunt que els quintos de l'any anterior i així fins a la necessitat de fer bastides o agafar escales per tal d'aconseguir pinter els noms dels quintos ben amunt. Un altre dels fets que es repetien era que a la nit tots els quintos anaven de festa fins al poble veí de la Torre de l'Espanyol i tornaven a dormir a l'ermita. Actualment d'això en queda el record i els noms de les diverses quintes pintats a la roca. 

Un altre element important que incideix no només en la celebració és la presència dels ermitans. La figura dels ermitans ha estat present fins a la fi de la dècada de 1960. Eren els responsables de mantenir l'ermita i els camps que l'envoltaven. Vivien en una estança que hi havia just sobre de la mateixa ermita i que comunica la part del cor de l'ermita amb la casa dels ermitans. Avui en queda encara la cuina i les diverses estances tal com estaven llavors en un estat semiabandonat. La figura de l'ermita disminuïa el paper organitzatiu dels majorals, ja que era funció dels ermitans el manteniment de l'espai. No obstant això els majorals intervindran en altres aspectes del manteniment de l'espai com en la reconstrucció i construcció dels camins o d'altres espais.

El majorals són també una de les institucions que ha sofert certs canvis. D'un grup d'homes fix durant quaranta anys a un grup més obert a la població, tot i que en alguns casos ens trobem que els actuals majorals han rebut el càrrec dels pares o tios. També la presència de dones  s'introdueix quan canvia el grup d'homes que ho havien fet durant quaranta anys. En general, és una institució que en aquest cas no ha sofert gaires canvis en el sentit que són un grup de persones lligades a la devoció i l'ermita que se'n responsabilitzen. 

Si que en part implica menys participació econòmica per als majorals. Es concentra en una activitat organitzadora però no d'aportar materialment; un exemple n'és que els majorals antigament a la banda de música que venia de la Vilella Baixa els oferia allotjament i aquella nit es quedaven a dormir a casa dels majorals.

Respecte al desenvolupament de la celebració, amb el canvi del grup de majorals fa 13 anys que s'introdueixen la majoria de canvis. L'objectiu d'aquestes transformacions és aconseguir que la gent participi durant tot el dia i que es facin activitats més enllà del fet religiós i de la subhasta de la tarda. Això implica que el 2003 s'introdueix l'esmorzar de la clotxa per promoure que la gent ja arribés abans a l'ermita; també això implica anar organitzant activitats lúdiques que abans, si es feien, no estaven organitzades. Es reintrodueixen les bitlles, el joc d'estirar la corda, però a la vegada desapareix el joc de la corretja. Respecte al desenvolupament del dia es manté la missa amb el cant dels goigs i la plega després de dinar, tot i que ara no la fan els ermitans sinó que ho fan els majorals. Per als ermitans la pleg , que es feia amb un plateret, era una manera de rebre part del benefici per part de la població per al manteniment de l'espai. En finalitzar el dia ja fa 10 anys, el 2005, que es va deixar de fer la missa i processó de celebració al poble per falta d'assistència. 

Un dels productes que també ha s'ha transformat és la mona que habitualment es menjava i que es subhastava. De la mona de massa feta amb ous, sucre, matafaluga i coriandre, farina,  oli, llet i una mica de llevat i que s'acabava amb un ou sobre al enfornar-la s'ha passat al braç de gitano, coques diverses o l'ou de xocolata. Una mona que la majoria de vegades s'elaborava a casa per la dona des de la nit abans, topastant la massa i deixant-la reposar 4 o 5 hores fins a poder enfornar-la. Aquesta mona tot i fer-se a cada família també era comú que el padrí la regalés al fillol o la fillola. En general, els productes de consum durant el romiatge han canviat seguint els actuals models d'alimentació, el què i com es menja, més carn que es compra i es fa a la brasa respecte a un abans on la carn era caçada i se'n treia més rendiment dins d'un arròs, també l'elaboració d'una paella cuinada per un càtering és un canvi important sobretot per com es desenvolupa i s’estandarditzen els models de consum.

Processos i preparatius: 

Els majorals es responsabilitzen dels preparatius de caràcter organitzatiu. Infraestructures, neteja de l'ermita, altaveus també de contactar amb els músics i el càtering que farà la paella. Altres aspectes són el procurar i definir els objectes que després es vendran per fer diners, mides i altres tipus d'objectes referits a la imatge de la santa. 

En general els principals preparatius relacionats amb la festa són de caràcter gastronòmic. Per part dels majorals preparar el necessari els dies abans per fer la clotxa per esmorzar. El divendres abans a la tarda nit ja fan les seves i els tomàquets a la brasa que guarden embolicats en paper d'alumini fins a dissabte al matí. 

En l'àmbit privat les famílies o els grups que participen de la celebració preparen o el menjar a casa per dur-lo fet, carn arrebossada, amanides de patates i verdures amb maionesa o amanides de pasta, embotits tallats i el beure. Els qui cuinen la carn a la brasa la fan el mateix dia. 

Respecte a les mones i altres dolços de consum durant el romiatge, no hi ha un model fix i també és divers. Si es fan a cas implicaria prèviament l’elaboració d’aquests productes. El cas de les mones de la subhasta actualment són totes elaborades a una pastisseria, a Mora d'Ebre, si són les que porten els majorals, o de diversos pobles, si les porta un particular. 

Tot i que és poc comú, encara s’ha pogut trobar alguna família que la mare o àvia de la família elabora la mona que s’ha menjat el dia de l’ermita a casa els dies abans.

La recepta i els processos seguits són els següents: 6 ous, 500 grams de sucre, matafaluga, canyella, nou moscada, uns 100 g de llevat de pa (llevat fresc), 2 kg de farina, 2 gots de llet i 1 d’oli. Després, sucre i ous per decorar al final. El primer procés es pastar. Es remenen ous i sucre. Les espècies triturades prèviament en un molinet de cafè, s’afegeixen a la base d’ous i sucre. A continuació, s’hi afegeix la llet i l’oli. L’oli i la llet s’ha escalfat una miqueta, perquè no estigui fred, perquè d’aquesta manera es lliga millor. Amb mig got de la llet calenta que tenim desfem el llevat. S’acaba d’introduir al massa que tenim fins que quedi tot ben lligat. Un cop tot lligat s’introdueix la farina a poc a poc, la que la mateixa base accepti. Això per la quantitat que tenim vol dir gairebé 2 kg de farina. Es pasta tot. Tot pastat es fan boles del grandària, que es vol i es deixa reposar fins que augmenti el seu volum, més o menys 30-45 minuts, això dependrà del clima de l’habitació on estigui —millor que estigui calenta perquè pugi abans la massa.

Amb un corró sobre una superfície enfarinada o paper vegetal enfarinat es treballa la bola. Amb el corró s’estira i amb la mà s’acaba d’estirar i donar la forma que volem com si es tractés d’una pizza. En forma circular i s’estén de dins cap enfora. S'hi posen els ous que volem sobre la massa, entre 3 o 4, i amb una mica de pasta que teníem reservada es fan tiretes que posarem sobre la l’ou en forma de creu.

Una vegada donada la forma es deixarà en repòs durant 4 o 5 hores, una vegada més depèn de l’ambient. El moment és quan prems amb el dit i s’afona el dit però quan ho deixes la massa torna al seu lloc. En aquest punt amb un pinzell es pinta la mona amb oli i sucre. Es posarà al forn dalt i baix. Antigament es feia a la cuina econòmica de llenya. Aquesta és la recepta de Carme Aragonès. 

Dedicació: 
L'ermita de Garcia està dedicada a la imatge de Santa Magdalena. No existeixen documents que permetin explicar el perquè de la relació de la població amb la imatge de santa Magdalena. Es relaciona la dedicació i la celebració amb la pluja. Els informants expliquen que cap a la dècada dels cinquanta del segle XX es va baixar una vegada la imatge de la verge al poble perquè no plovia i la van baixar en processó de l'ermita fins al poble i van aconseguir que plogués. A l'ermita es guarda una relíquia de la santa però no se sap exactament si és un tros d'os o tela, es diu que són ossets de la santa. És una devoció estesa al territori, a Berrús, al Pinell de Brai són alguns dels pobles que comparteixen dedicació de l'ermita a santa Magdalena.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Mides. Les mides són unes cintes de colors diversos i també amb els colors de la bandera catalana en què s'ha imprès el nom de la verge i l'any. Segons els mateixos informants, fa referència a la mesura dels braços de la imatge de la santa. Cada any es fan noves mides amb l'any respectiu i és habitual que la gent les compri i les pengi en algun lloc, entre els quals és comú el mirall del cotxe. És, per tant, una forma de protecció. 

Durent el dia les penjen a la jaqueta o una altra part del cos. 

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
La forma d'organització de la celebració són els majorals i la unitat familiar en el que respecta a la distribució de l'espai i desenvolupament de la jornada.
Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Participants/Executants: 
Músics / Xaranga. Xaranga Xino-xano de Tortosa. La participació dels músics és clau per al desenvolupament del dia. Tant per als moments del ball com al sardana i la jota (amb la subhasta) com per activar la dinàmica festiva durant el dia. El repertori musical varia segons el moment; s'inicia amb la sardana, després de dinar és música festiva, de xaranga («Paquito el xocolatero» i altres peces actuals) i a la taraa es toca la jota. Els músics porten instruments de vent metàl·lics i una caixa.
Precisions ús i funció: 
La celebració del romiatge continua representant per la comunitat de Garcia un espai temporal de recreació comunitària. El fet que la participació sigui majoritàriament comunitària accentua aquesta funció identitària del fet festiu. Per això reforça les relacions de pertinença el fet de participar i interaccionar durant tot el dia a l'espai de l'ermita.
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Els romiatge i dies festius relacionats amb l'entorn natural permeten a la comunitat definir i enfortir les relacions amb aquell territori que es considera propi. En aquest cas tant per l'entorn en general (serra de Tormo) com per l'espai en concret dins de l’entorn de l’ermita, com és el cas d'aquell lloc que cada any s'ocupa durant el mateix dia i es considera propi sense ser-ho. L'entorn on es fa la celebració, on s'ha ubica el referent comunitari, moble (imatge), immoble (ermita) o natural (una font), també serveix de referent territorial intercomuitari d’aquí que aquests elements se situïn o s’identifiquin prop del límit del terme, en el cas de l'ermita de Garcia aquesta és a prop dels límits amb el Molar i la Torre de l'Espanyol. Espais que estan relacionats també amb un bé natural, una font d'aigua en aquest cas. Els romiatges aporten i defineixen relacions amb l'entorn. Un altre aspecte clau en aquest tipus de representacions festives el defineix el marc temporal, en aquest cas el referent és la Pasqua (primer dissabte després de Pasqua), però si tenim en compte que defineix la Pasqua (calendari lluner – primera lluna plena de la primavera) el referent temporal és el canvi d'estació i inici d'un nou temps productiu. L'arribada de la floració de la primavera busca l'exaltació i a la vegada es fan les rogatives que han de convertir-se en una bona collita. Rogatives en aquest cas dirigides aconseguir l'aigua que és el bé escàs. Avui a principis del segle XXI aquests elements, territorial, temporal i productiu semblen quedar en un segon terme. Tot i que el sector agrari, representat per fruiters, continua present no s'estableix aquesta relació directa. Avui, no perquè sigui nou, l'element funcional que pren més rellevància una vegada s'ha perdut la relació productiva, és el manteniment, enfortiment i recreació de la comunitat. S'activa mitjançant, la tinença d'un espai a l'entorn de l'ermita identificat per la comunitat també s’activa per la capacitat de interactuar amb els diversos grups i conèixer els codis de la subhasta, de l'ocupació de l'espai, tots elements clau per participar del dia a l'ermita i que enforteixen el sentiment de pertinença a la comunitat. En aquest cas cal destacar que el fet que sigui un romiatge on majoritàriament participa la població de Garcia contrasta amb altres dies similars on ens trobem que la participació és de caràcter comarcal i ha modificat part de les seves dinàmiques originaries. El cas de Flix n'és un exemple, on durant el cap de setmana sencer la gent va a l'entorn de l'ermita i acampa i s'organitza una celebració que ha absorbit el dia de l'ermita.
Salvaguarda: 
Transmissió: 
La participació és l'element clau per a la seva salvaguarda. Això permet transmetre els elements que configuren el dia. Paral·lelament s'ha activat la recuperació o incorporació d'elements que no sent propis de la celebració representen i formen part de l’imaginari col·lectiu. Jugar a les bitlles, menjar la clotxa són alguns del elements que sense ser propis del dia de l'ermita s'han inclòs aprofitant la recontextualitzaió i a la vegada es converteix en una estratègia de salvaguarda d’aquests elements que aïllats havien quedat descontextualitzats.
Viabilitat / Riscos: 
El nou model de majorals, el grau de festivitat i la identificació de la comunitat amb al celebració son elements claus que afavoreixen al seva viabilitat. Per altra banda el cas dels majorals depèn de la voluntat d'invertir temps en la comunitat seria un dels riscos; tot i això no presenta riscos elevats.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
És una celebració important per a la comunitat en permetre enfortir les relacions intracomunitaries a la vegada que fa poble.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
Els majorals han introduït nous elements com la clotxa o els jocs organitzats per activar la participació durant tot el dia i allargar l'estada a l'ermita. D'aquesta manera es fomenta la participació mesura clau per a la seva salvaguarda.
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC)
Recursos associats: 
Imatges relacionades (pdf): 
Informació tècnica: 
Investigadors: 
Data de realització: 
dj., 26/05/2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dj., 26/05/2016
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
·: