L'ofici de barraquer al delta de l'Ebre

Identificació: 
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Barraquers i treballadors de l'administració local.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional documentada des de l’edat mitjana. Aixecades en equilibri amb l’entorn paisatgístic, són edificades utilitzant els elements autòctons naturals de la zona com la canya —que quan era d’olivera calia aconseguir fora del delta—, el fang i la brossa. 

Habitatges d’ús comú i general des d’almenys l’edat mitjana, van tenir la seva època de major expansió entre finals del segle XIX i principis del XX quan es desermà el Delta i s’inicià el treball del cultiu de l’arròs, posteriorment s’abandonaren a finals dels anys 1960 i els anys 70 quan les millores socioeconòmiques conduïren a la construcció de casetes i masos i els mitjans de transport que van escurçar les distàncies entre els arrossars i els habitatges familiars facilitaren l’emigració a zones urbanes.

No va ser fins als anys 90 quan es recobrà l’ofici de barraquer i la de barraques. Per aleshores, els professionals les adaptaren als nous temps. El seu treball de recuperació juntament amb la preocupació per la conservació del patrimoni popular del delta de l’Ebre, per part de tècnics en diversos camps, afavorí la patrimonialització de les barraques i altres aspectes culturals del Delta de l’Ebre des de la seva revaloració, social, cultural i paisatgística.

Element arquitectònic del patrimoni popular de les terres de l’Ebre, són un símbol identitari del delta de l’Ebre.  

Codi: 
IPCITE10004
Localització: 
Accidents geogràfics: 
Descripció de la localització: 

Les barraques es troben situades al delta de l’Ebre, la zona humida més gran de Catalunya, un paisatge de gran riquesa biològica i diversitat faunística i florística.

Amb la humanització i transformació agrícola arrossera de la major part de la seva superfície, els materials naturals de l’entorn es van aprofitar per construir les barraques també com a hàbitat pagès, un habitatge en equilibri ambiental i paisatgístic amb el medi, tal com durant segles s’havien construït per altres habitants del delta: peons saliners, pastors, pescadors, farers, etc. Fent ús dels canyissars que envoltaven les grans llacunes; els boscs de ribera i els arbres de caràcter subspontani (eucaliptus, plàtans, robínies…); el borró de les dunes i el fang es van bastir les barraques. Tanmateix, la desaparició de massa arbrada durant el segle XX ha condicionat que, actualment, les poques empreses que en construeixen de noves hagin de comprar la fusta. 

Georeferenciació: 
Datació: 
Data de realització: 
dimecres, June 15, 2016
Descripció: 
Descripció general: 

Les barraques del delta de l’Ebre són una construcció popular i tradicional d’estructura senzilla i funcional. Antigament utilitzada per col·lectius diversos, principalment, pescadors, pagesos, jornalers i caçadors, es destinaven a usos diferents com habitatges, corrals, magatzems, tavernes… Avui en dia són segones residències, restaurants, centres d’informació i interpretació, cases de turisme rural, magatzems agrícoles, museus i sales d’exposició. Malgrat la variabilitat de serveis i usuaris ans i ara, l’estructura no presenta diferències importants segons la seva utilitat. Tanmateix, les actuals estan adaptades a les necessitats presents (aigua corrent, electricitat…); però, en termes generals, es tracta d’un habitatge de planta rectangular amb parets emblanquinades, petites finestres i teulada de coberta vegetal feta a partir de la superposició de filades de brossa, sostinguda per puntals amb els caps forcats. 

En equilibri amb l’entorn paisatgístic del Delta, les barraques estan elaborades amb els materials naturals que ofereix la zona: la canya, el fang i la brossa. Antigament també s’utilitzava la fusta, però durant el segle XX va desaparèixer la massa d’arbrat que hi havia a la zona arran de l’ús intensiu i la tala. Aleshores, la fisonomia del Delta canvià i consegüentment la recuperació de la construcció de barraques comportà la importació d’un bé, temps enrere present.

Actualment, la seva construcció recau en unes poques empreses, d’Amposta i Deltebre, que disposen d'un barraquer que es pot considerar professional i els seus treballadors (en termes generals, el nombre adequat són unes 3-4 persones). No obstant això, antigament, les barraques dels pescadors, que eren de caire temporal, eren elaborades per ells mateixos. No succeïa exactament el mateix amb les barraques dels pagesos, ja fossin aquestes mixtes/temporeres o permanents. Aixecades pels grans propietaris o per les mateixes famílies, les barraques estacionals necessitaven el barraquer i el seu ajudant per embrossar-les. La funcionalitat i resistència d’una barraca es devia a la seva impermeabilitat i assegurar-se que es feia correctament requeria contractar un bon professional. Per altra part, les barraques permanents requerien un barraquer i el seu ajudant. Les necessitats i els recursos econòmics del sol·licitant en condicionaven les seves dimensions i característiques.

Fos anys enrere o avui en dia, el mètode de construcció d’una barraca és simple. El primer pas és disposar d’un terreny per edificar-la.

Antigament, els segles XIX i XX la major part de les famílies pageses que aixecaven barraques ho feien dins les grans propietats o bé en terres que elles mateixes desermaven i que, tot seguint el dret consuetudinari, passaven a ser seves. Posteriorment, però, quan es recuperà la construcció d’aquest habitatge als anys 1990, la terra era sempre propietat dels futurs propietaris de la barraca. En un cas o l’altre, el següent pas a realitzar pel barraquer i el seu ajudant consisteix a anivellar i endurir el sòl.

Abans era habitual que les eres estiguessin al mateix nivell dels arrossars. Tanmateix, es comprovà que era un problema. Quan s’inundaven d’aigua, la barraca s’enaiguava. No succeïa així amb les barraques dels pescadors, els quals l’emplaçaven en una tora —elevació— per evitar l’onatge. A fi d’evadir aquests danys, els mestres barraquers actuals han optat per elevar el terreny. Hi ha dues opcions: portar terra de lluny amb camions, col·locar-la i aixecar el sòl on anirà la barraca; o fer una bassa i aprofitar la terra extreta per amuntonar-la i construir a sobre l’habitatge.

Paralel·lament, cal disposar dels materials naturals següents: la fusta, la canya, la brossa i el fang. Antigament, s’empraven les matèries que proporcionava l’ecosistema del Delta. La fusta utilitzada era majoritàriament xop, si bé solia utilitzar-se també desmai, plataner, eucaliptus i salze, així com podia usar-se olivera pels puntals, la matèria més duradora però també la més cara perquè s’havia de portar de fora el Delta, quan no es tenia terra a la zona de garriga. Malauradament, el xop es podria i s’havia de canviar. D’ençà que es varen recuperar les barraques, els barraquers han optat per emprar pi de Sòria. En primer lloc, en David Monllau, a qui es va encarregar la construcció de la barraca que va representar el seu restabliment, va reutilitzar puntualment els antics pals de les línies de telèfon, tot extraient la molsa que s’havia acumulat a la fusta, polint-los i, finalment, envernissant-los. Actualment, però, els professionals compren la fusta tractada i després enquitranen o pinturen amb pintura bituminosa la part que roman sota terra a fi d’evitar que es podreixi. 

Respecte a la brossa, més comuna antigament: el borró i la canya, antigament se segaven per tot el delta de l’Ebre, quan encara no era una part Parc Natural. Avui en dia, la majoria dels barraquers els compren, si bé algun disposa de plantació de borró fora del Delta. Els tallen a l’advent de Nadal o a la lluna vella de gener. Per aleshores s’evita que apareguin queres, corc… Posteriorment, emmagatzemen el material fins a l’hora de començar a obrar.

Per últim, el fang també es recollia en el Delta. Actualment, s’extreu de les mateixes extensions que disposen els barraquers, els quals han recollit la terra dels vorals del riu —soldó— i l’han emmagatzemat en dipòsits fins a ser utilitzada en la construcció.

El següent pas consisteix a marcar les mides de la barraca i preparar els puntals de fusta. Com s’ha argumentat prèviament, avui en dia es col·loca a la part soterrada quitrà o pintura bituminosa.  

A continuació, es comprova la direcció del vent a fi d’evitar que el llevant, el garbí, la tramuntana i el vent de dalt no colpegin a la façana, sinó a la part posterior, tot mantenint-se el frontal a recer. Per fer-ho, antigament era habitual prendre un grapat de pols, tirar-lo enlaire i veure cap a on el dirigia el vent. Hi havia qui també ho feia amb un cigar, tot mirant cap a on es dirigia el fum. Avui en dia, el més habitual és emprar brúixoles, si bé hi ha barraquers que opten per continuar llençant la pols a l’aire.

Posteriorment, es col·loquen els puntals (també anomenats istantirons) generalment a una alçada d'1 m i 80 cm, tot clavant-los a 1 m de profunditat i a 1 m i 30 cm de separació entre un i altre. Tanmateix, d’ençà que es recuperaren les barraques, les proporcions han variat. Per consegüent, a major amplària cal col·locar els puntals a major alçària. Malgrat s’han arribat a construir fins a 12 metres, la legislació actual regula que al delta de l’Ebre no poden superar els 6 metres.

De la mateixa manera, el nombre de puntals també és divers. Se n’empren dos, de puntals de cap forcat, un a cada extrem, anomenats pendelocs o pendalocs; i un tercer, denominat el carener, al centre. Si bé el nombre de pilars (puntals) varia, tot mantenint, però, sempre una proporció equilibrada per sostenir la barraca, actualment hi ha barraquers que prefereixen col·locar-ne’n de més, a fi d’assegurar que l’estructura se sostingui sense cap tipus de problema.

De manera manual anteriorment i emprant actualment un tractor amb barrina, es realitzen els forats on s’emplacen els puntals del perímetre, l’eix central i els dels tancaments interiors amb l'ajuda d'una grua o manipulador giratori. Tanmateix, abans es cobrien amb terra, i amb la resta que quedava, s’utilitzava per folrar la planta de la barraca. Així, el sòl de l’habitatge era de terra aspriva, dura i sense mescla. Per contra, avui en dia s’omplen els forats amb formigó, material que s’utilitza per fer una solera amb acabat de pedra impermeabilitzant. Prèviament, però, s’hauran col·locat les canonades dels desguassos.

Posteriorment, s’instal·la la unió entre aquest conjunt de puntals (l’estacada) mitjançant una esquadria de fusta anomenada anguilera o anguileta i carena, que es clava amb claus de ferro. Situada a la part més alta de la barraca, aquesta estructura horitzontal sosté al damunt de cadascun dels puntals l’estructura inclinada —les bigues de fusta d’esquadria clavades— que formen les costelles de la barraca. A vegades, però, cal travar (lèxic d’arquitectura tècnica, sinònim d’unir) les costelles i els puntals centrals, tot relligant-les amb un travesser anomenat creveta.

Col·locada tota l’estructura, el següent pas és recobrir amb canyís les parets i la coberta. L’entramat es realitza per mitjà de sobreposar canyes horitzontalment cosides entre elles amb l’agulla canyissera i cordill d’espart, o sintètic darrerament, i assegurades als diversos puntals i a les canyes verticals, que reforcen el vestiment. En altres paraules, es folra l’estructura de canyís utilitzant els feixos de canyes lligats amb cordill i enclavats a les llates de fusta, actualment claus especials per a fusta, amb tatxes de dotze centímetres.

A continuació, i tal com s’ha fet amb les parets de la barraca, s’empra el mateix mètode per col·locar l’entramat de canya sobre les costelles de la coberta, si bé es cusen les canyes de dos en dos paralel·lament, tot deixant uns centímetres d’espai entremig. Des de l’interior de la barraca es veurà com pengen els nusos del cordill d’espart o sintètic que lliguen per dins els feixos a les costelles i canyes.

Tot aquest procés des de la instal·lació de l’estructura horitzontal, s’ha mantingut intacte al llarg dels anys, tan sols s’hi ha afegit la instal·lació elèctrica abans d'arrebossar les parets. Un electricista marca el recorregut dels conductors i el mateix barraquer i treballadors col·loquen tot l’entramat (tubs, cables, caixes de connexió, preses de corrent, receptors, mecanismes, quadre elèctric…).

Anys enrere, era poc habitual deixar algun forat als laterals per emplaçar-hi una finestra. Això no obstant, no succeeix el mateix  amb les barraques construïdes a partir dels anys 1990, en què es col·loca entre puntal i puntal el marc de la finestra —realitzat per un fuster—, i posteriorment s’acobla amb l’entramat de canyís.

Tot seguit es realitza la formació de la coberta. Antigament es podien utilitzar diversos materials que garantien la impermeabilitat. Tanmateix, la durabilitat depenia de l’element natural i la quantitat que s’emprava; la bona disposició de la coberta vegetal i l’emblanquinat de les parets. Segons el mestre artesà de barraques David Monllau, en termes generals l’empall —la palla d’arròs— resistia tres anys; el senill, quatre anys; el junc fi, vuit; la bova, dotze; i el borró, vint-i-cinc. Fos un o altre, abans i avui la coberta vegetal a manolls es cus a les canyes i les costelles fent cadorsades (llenguatge barraquer, sinònim de línia o passada  de borró) de baix a dalt amb l’agulla barraquera, una eina de ferro d’entre vuitanta centímetres i metre de llargària.  Tanmateix per utilitzar-la  són necessàries dues persones: una que cus, habitualment el mestre barraquer a la part exterior de la barraca; i l’altre, a l’interior, que indica i agafa l’agulla que punxa el barraquer, un ajudant. S’indicava tradicionalment amb un vocabulari propi dels barraquers: més al cel; més a la terra o més enterramés a la mar i més al riu, entre altres (aquests dos darrers termes, depenent d’on estigui ubicada la barraca).

Es realitzen les passades necessàries fins a donar el gruix necessari, tot prevenint sempre que la canya i el cordell estiguin ben tapats a fi que l’aigua i humitat no els toqui. A la part inferior, la coberta vegetal sobresurt de les parets per evitar que la pluja mulli la pintura plàstica siliconada que les emblanquina, antigament calç. D’aquesta forma es vol evitar que el material es desfaci i per consegüent, el fang mesclat amb palla de les parets no es malmeti. Per últim, s’aferma la coberta amb una capa gruixuda de fang emblanquinat que segella el punt on es troben les dues darreres cadorsades, una a cada vessant.

Per assegurar la impermeabilitat i la durabilitat s’utilitza avui en dia com a únic material el borró, però per allargar-ne la seva vida se’n col·loca més quantitat. Si antigament s’usava de mitjana 20 centímetres, tot fent-ne ús de 30-35 cm actualment, s’aconsegueix que l’aixopluc duri indefinidament, ja que només es podreix la part superior (5-10 cm). De la mateixa manera, anys enrere es lligava amb canya els cantons de la culastra (part posterior de la barraca), però constantment es doblegava i es trencava obligant a fer contínues reparacions. A fi d’evitar aquest problema, actualment s’utilitzen feixos de bordissos d’olivera, un material fort, fàcil de doblegar  i que no es podreix.

El següent pas és arrebossar les parets interiors i exteriors amb fang barrejat amb palla. Antigament, es pastava amb els peus la terra, l’aigua i el pallús (palla de blat) i, posteriorment, s’utilitzaven les mans per esbandir la massa. Actualment, la mescla és amb aigua, terra, palla d’arròs o empalls i no es realitza de manera manual. Es fa ús de porgadors i, cada cop més, pastadores com els que s’usen en la construcció. Ben allisat i sec, només resta emblanquinar les parets amb pintura plàstica siliconada. Antigament, s’utilitzava calç amerada i blavet, però amb la recuperació de la construcció de les barraques, es va rebutjar la calç perquè embrutava i no impermeabilitzava el fang, produint-se despreniments, si plovia i es mullava la paret. El blavet, que s’afegia a la calç per donar més lluminositat, consegüentment també va deixar d’emprar-se.Tradicionalment es creia que la calç amb blavet desinfectava, cosa important en una zona on el paludisme era endèmic; la lluminositat de la barraca quan li donava el sol a les parets emblanquinades es creia que espantava els insectes.

Per últim, es recobreix la coberta amb palla de xarxa o malla a fi que els animals no puguin refugiar-se o prendre el borró per fer nius.

Història i transformacions de l'element: 

Les barraques del delta de l’Ebre estan documentades des de l’edat mitjana. Aquesta arquitectura d’elaboració senzilla realitzada amb elements naturals no es limita, però, només al territori ebrenc, sinó que s’estén arreu del món i se’n té registre des de l’època neolítica; els puntals forcats fan que sigui una arquitectura única.

Tanmateix, si bé es testimonia l’aparició de les barraques al delta de l’Ebre durant l’època medieval, no es pot precisar a quina època concreta es remunten. 

Les barraques eren emprades per diversos col·lectius. Per una banda, trobem les barraques dels pescadors.

L’activitat de la pesca professional al delta de l’Ebre estava regulada al voltant de la Confraria de Pescadors de Sant Pere. Documentada des del segle XII, en un inici, els seus agremiats podien pescar en qualsevol llacuna del delta. Però a partir del segle XVI es determinà sortejar-ho entre els pescadors, i, al segle XVIII es fixà un nombre concret de pescadors per llacuna. Per tant, era el sistema de rifa el que estipulava on es podia pescar i quins pescadors hi participaven. Aquells que no sortien agraciats al sorteig, malgrat no poder pescar a les basses del delta, podien fer la pesquera a la mar.

De tal manera, hi havia dos emplaçaments diferents: les barraques emplaçades a les llacunes del Delta, a prop dels punts de pesca, com: l’Encanyissada, la Tancada, el Canal Vell i les Olles; i les situades a l’enclavament marítim i fluvial del Poblat de les Barraques de la Gola, situat al marge esquerre del riu. Unes i altres eren molt semblants, però presentaven algunes diferències.

Les barraques emprades pels pescadors a les basses del Delta estaven orientades de cara a mar i popa a mestral.

Es tractaven de construccions resistents. De forma rectangular, mesuraven cinc o sis metres de llargària per tres o quatre metres d’amplària. La seva arquitectura presentava la particularitat que la coberta, realitzada per junc marí o borró, començava des del terra. L’esquelet de fusta es construïa amb material reutilitzat i reaprofitat d’antigues embarcacions en desús o desballestades, restes de fusta arribada a la costa o comprada als mestres d’aixa, en aquest cas de pi i olivera. S’accedia a l’interior de la barraca a través d’una porta. Composta d’un sol espai, a dins dormien els pescadors en lliteres, guardaven els materials de pesca i les pertinences personals, cuinaven, menjaven —en cas que fes bon temps, podien dinar fora—  i hi passaven el dia.

Com tan sols s’empraven durant el temps que durava la pesquera, la seva durabilitat era molt curta i la seva construcció no requeria d’un barraquer professional. Eren els mateixos pescadors els qui s’ocupaven de la seva edificació.  

A les barraques dels pescadors no hi vivien dones. Elles tan sols hi apareixien quan calia prendre el peix que el venien a través de la venda ambulant, habitualment.

Les barraques del Poblat de la Gola eren un espai que inicià sent d’activitat pesquera i comerç marítim i fluvial, però posteriorment també s’habilità com a estació de salvament de nàufrags. La seva multifuncionalitat i durada va condicionar l’estructura de la barraca, tot diferenciant-la de la dels pescadors. Així, per una banda, constava de parets arrebossades; i, per altra part, no era una construcció temporal, sinó permanent. Això comportava que requerís reparacions quan es produïen danys.

Es té constància que a les Goles de l’Ebre s’havia projectat la construcció de barraques per a la defensa militar del Port dels Alfacs. Carles III havia projectat protegir l’espai de corsaris i intrusos. El seu objectiu consistia a establir una base de soldats feta de grans barraques,  seguint el mateix mètode tradicional d’arquitectura i reaprofitament natural.

Per altra banda, al mateix espai s’ha documentat també l’existència de barraques aïllades vinculades amb la navegació de cabotatge i amb l’edificació i funcionament del far de Buda.

Altrament, hi havia les barraques dels pagesos.

Fins a l’arribada del cultiu de l’arròs, el delta de l’Ebre era una zona plena d’aiguamolls. La salubritat de l’espai i els terrenys fangosos dificultaven el conreu. La caça, la pesca, l’extracció de sal, soses i regalèssia; la recol·lecció de marisc i sangoneres; i l’intens pasturatge eren les bases econòmiques fins aleshores.

Malgrat s’havia conreat blat i ordi durant el segle XVII, no fou fins a la construcció dels canals de regadiu de la dreta (1860) i l’esquerra (1912) quan es produí una introducció extensiva, en aquest cas del conreu de l’arròs, que comportà, paral·lelament, un increment demogràfic. La transformació dels aiguamolls per cultivar l’arròs necessitava famílies senceres que desermessin canyars, senillars i salobrars. I aquest augment poblacional de nadiu i forans a la zona, conduí a l’expansió de les barraques, que s’adequaren com a habitatge al Delta.  

Ja fossin aixecades per grans propietaris, per pagesos tots sols o amb ajuda de barraquers professionals, s’instal·laren en nuclis poblacionals com la parròquia de Sant Jaume o aïllades en finques, en un entorn d'autosuficiència. A grans trets, es podien classificar en dos tipus:

1) Les mixtes o temporeres. Habitualment habitades per famílies que romanien estacionalment durant la plantada, la birba o la sega d’arròs. Mancades de recursos econòmics, les més pobres disposaven d’un sol habitatge, petit i simple, que  allotjava persones i animals. En una cambra hi havia el bestiar i els nois; en l’altra, la resta: la cuina, el menjador, i el dormitori dels pares i les noies.

També podia succeir que l’estable estigués a l’espai de l’entresolat. Situat entre el terra i la coberta per uns travessers de fusta i canyís, la barraca disposava de dos nivells: en el superior hi dormia la família; en el de sota, els animals.

A causa de la seva senzillesa, aquestes barraques solien ser construïdes pels mateixos propietaris ajudats per altres pagesos. Tanmateix, la funcionalitat i resistència d’una barraca es devia a la seva impermeabilitat. I això condicionava que molt pagesos optessin per encarregar a un barraquer l’acció d’embrossar-la.

2) Les permanents, on s’hi residia durant tot l’any. Malgrat hi havia qui es construïa dos, tres i fins i tot quatre barraques adaptades a les necessitats familiars (barraca cebera, corral…) sempre que les condicions econòmiques ho permetessin, era habitual trobar barraques d’un sol habitatge amb diversos espais funcionals. La família, que subsistia de l’agricultura, la cria d’alguns animals domèstics, la caça, la pesca i la recol·lecció, construïa pròpiament o amb ajuda d’un barraquer i el seu ajudant, un espai adaptat a les seves possibilitats econòmiques i les seves necessitats. Un habitatge humil i senzill, de planta rectangular amb mesura de vuit metres de llargària per tres o quatre d’amplària, habitualment.

L’interior de la barraca, de sòl de terra aspriva, dura i sense mescla, estava constituït per diverses estances separades per uns envans que no sobrepassaven l’alçària de les obertures que feien de porta. Habitualment romanien obertes; tanmateix, també es podien tancar amb  una mena de cortina feta amb sacs de junc o espart.

L’estança de la cuina-menjador era l’espai més gran i polivalent, on la família cuinava, rentava i menjava. Els mobles i eines que s’hi trobaven era la cuina, el foc a terra, la campana de la llar i els utensilis per cuinar; així com la taula, les cadires —en alguns casos s’emprava sacs per seure—, la pastera per elaborar i desar pa (es coïa a fora de la barraca en un forn circular), el safareig i els estris de neteja de la llar i manteniment de la barraca. Els habitatges menys pobres podien disposar d’un petit fumeral fet amb un poal o un bidó reutilitzats; tanmateix, el més habitual era que el fum sortís directament des de la brossa.  

Tot seguit, hi havia el dormitori, que podia trobar-se en la mateixa dependència o estar separat per una cortina. Habitualment, era una cambra compartida per tots els membres de la família, si bé hi havia barraques que disposaven de més d’una habitació per dormir. Tanmateix, la necessitat conduïa a compartir-lo, tot diferenciant-se per sexes en edats adultes. Així, es feien compartiments dividits per cortines on s’emplaçaven els homes per un costat, pare i fill; i les dones per un altre, mare i filles. 

Posteriorment hi havia el rebost, quan no hi havia entresolat a la barraca. En aquesta estança s’emmagatzemaven els productes naturals i elaborats, així com el material de pesca. S’elaboraven conserves, escabetxos de carn i peix, així com mostillo i codonyat que es guardaven en safates. Es disposava també de cebes, patates, xapadillos de peix… oli, mel i carn en gerres, i sacs i farina en sacs. En menys mesura, hi havia qui tenia embotits i pernils; eren només aquells que tenien un porc i s’havien pogut permetre criar-lo i matar-lo.

Per altra part, hi havia el solibert, un cobertís que perllonga la façana i la coberta en un costat de la barraca. Sense ser un espai del tot tancat, el seu interior resguardava la porta d’entrada i servia per emplaçar una petita taula, cadires i un safareig. Quan feia bon temps, la família hi menjava, cosia o rentava. També l’utilitzava per guardar alguns materials o eines.  

Per últim, a l’entorn de la barraca hi havia el forn on es coïa el pa, el rameret (un foguerill d’obra o de ferro), el safareig i el rafal. Segons les possibilitats econòmiques, hi havia qui disposava d’altres barraques de petita mesura, que s’utilitzaven segons necessitats (com a cebera, quadra…).

Amb el pas dels anys, les barraques es varen abandonar a causa de les millores socioeconòmiques i la immigració als pobles i ciutats. Associades a èpoques de dificultat i misèria, les famílies que romangueren a la zona del Delta optaren per construir-se cases o desplaçar-se als municipis propers, per viure en habitatges amb millors condicions de confort, higiene i benestar. Als anys 1970 la barraca quedà a l’oblit i no seria fins quasi vint anys després que se’n recuperà la seva construcció. Actualment, però de barraques autèntiques quasi no en queden.

De la mateixa manera que antigament la feina del barraquer i el seu ajudant consistia a adaptar les dimensions i les característiques de l’habitatge al nombre de persones que hi vivien, les seves necessitats i les possibilitats econòmiques que disposaven; avui en dia, l’ofici de barraquer respon a la mateixa premissa. Tanmateix, d’ençà que es varen recuperar aquestes construccions a partir dels anys 1990, es van adequar a l’època actual. D'aquesta manera, les noves barraques s’han millorat i adaptat a les necessitats actuals. En primer lloc, perquè malgrat es manté utilitzar com a material de construcció recursos naturals, es fa ús d’una fusta de major resistència. Per altra part, perquè s’han afegit petites modificacions tècniques que asseguren una major durabilitat de l’habitatge, com enquitranar o pintar amb pintura bituminosa els puntals, utilitzar feixos d’olivera per a la culastre, bescanviar les tatxes per claus especials per a fusta, reforçar la coberta amb major borró, emblanquinar amb pintura plàstica siliconada. I, per últim, perquè disposen de condicions, equiparables a les de qualsevol altre tipus d’habitatge actual: aigua corrent, electricitat… Així doncs, avui en dia es poden construir barraques amb totes les comoditats que el client vulgui i pugui permetre’s.

Si bé des de finals del segle XX s’han construït més d’una seixantena de barraques, la legislació actual no permet construir-les com a habitatges familiars lligats a explotacions agrícoles en sòl no urbanitzable. El text refós de la llei d’urbanisme (consolidat amb les modificacions introduïdes per la Llei 3/2012, del 22 de febrer, de modificació del text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, del 3 d‘agost, i per la Llei 7/2011, del 27 de juliol, de mesures fiscals i financeres), estableix que només es poden edificar com a magatzems agrícoles. 

Processos i preparatius: 

Si bé es pot edificar una barraca en qualsevol època de l’any, la humitat condiciona la velocitat a la qual s’eixuga l’arrebossat i l’emblanquinat. Com més sec és el temps, més ràpid s’enllesteix.

Per  iniciar l’obra cal disposar de les primeres matèries. La quantitat de material necessari variarà en funció de les mesures de la barraca:

  • Borró i canya. Si es disposa de producció pròpia, es talla i es recull a l’advent de Nadal o a la lluna vella de gener. Es realitzen els faixos i es guarden fins a l’inici de l’obra. Si no es té plantació, es compra.
  • Espart. Es compra. Tanmateix, cada cop més es va substituint per l’ús de cordills sintètics.
  • Fusta. Avui en dia s’utilitza la tipologia pi de sòria. Es compra.
  • Fang. Els barraquers es basteixen de la terra. Acostumen a utilitzar soldó, que està situat als vorals del riu. La recullen amb una retro i la guarden en un dipòsit fins que l’emprin a l’obra.

Edificació de la barraca. Passos a seguir:

  • Anivellar el terreny i endurir el sòl. Dos mètodes: dur terra amb camions, i col·locar-la; o fer una bassa i aprofitar la terra extreta per amuntonar-la.
  • Marcar mides i emplaçament de la barraca. Establir les mesures de la barraca sobre el terreny i el seu emplaçament, tenint en compte els factors meteorològics.
  • Preparar els puntals i clavar-los a un metre de profunditat i a un metre 30 cm entre un espai i un altre. Enquitranar la part que romandrà sota terra o pintar-la amb pintura bituminosa. Fer els forats i fixar els puntals del perímetre, l’eix central i els dels tancaments interiors, manualment (antigament) o mecànicament (tractor amb barrina i grua o manipulador giratori, actualment).
  • Folrar la planta de la barraca amb formigó i muntar els desaigües. Antigament s’utilitzava terra aspriva, dura i sense mescla.
  • Instal·lar i clavar l’estructura horitzontal. Col·locar l’esquadria de fusta, l’anguilera o anguileta i carena.
  • Posar i clavar l’estructura inclinada, les costelles de la barraca.
  • Travar (unir) les costelles i els puntals.
  • Recobrir amb canyís les parets i la coberta. Es cusen les canyes amb l’agulla canyissera i el cordill d’espart o sintètic i s’enclaven amb cargols especials per a fusta, antigament llates. En el cas de la coberta, se separen les canyes de manera paral·lela, tot deixant espais entremig.
  • Formar la coberta. Cosir els manolls de borró a les canyes i les costelles fent cadorsades (línies o passades de borró) amb l’agulla barraquera. A continuació, afermar la coberta amb una capa gruixuda de fang emblanquinat que segella el punt on es troben les dues darreres cadorsades, una a cada vessant. Per als cantons de la culastra s’utilitzen feixos de bordissos d’olivera.
  • Col·locar la instal·lació elèctrica amb ajuda d’un electricista, que determina on s’ha d’emplaçar el recorregut dels conductors i supervisa el muntatge.
  • Pastar amb un porgador o pastadora l’aigua, la terra, la palla d’arròs o els empalls.
  • Arrebossar les parets interiors i exteriors amb la mescla.
  • Emblanquinar les parets amb pintura plàstica siliconada. Antigament, calç i blavet.
  • Recobrir la coberta amb palla de xarxa o malla.

 

Objectiu de l'activitat/procés/tècnica: 
Distribució/consum: 
Avui en dia, es construeix una o cap barraca a l’any. La legislació actual no permet construir barraques d’habitatge, que tenen una major demanda social, sinó de magatzem agrícola, poc sol.licitades. Davant aquesta situació, l’ofici de barraquer no és econòmicament sostenible. Tanmateix, la construcció prèvia de barraques de segona residència, centres d’interpretació i informació, turisme rural, cases de pagès, museus i restaurants condiciona la necessitat d’un manteniment continu d’aquest tipus de construcció. Això comporta que se sol·liciti la intervenció del barraquer i els seus treballadors en ocasions puntuals.
Oficis/Coneixements tècnics: 
Quan les barraques s’estenien per tot el Delta, eren els pagesos i barraquers els qui s’encarregaven de construir-les. Amb la recuperació d’aquesta construcció als anys 1990, els únics supervivents que recordaven com s’edificaven, eren pagesos, homes i dones que havien crescut i hi havien col·laborat en l’edificació de les barraques familiars. De tal manera, malgrat no eren estrictament professionals, en coneixien les tècniques. Tanmateix, les barraques del segle XX necessitaven adaptar-se als nous temps i, per tant, requerien nous coneixements. En alguns casos, tan sols fou necessari modificar alguna primera matèria, tot mantenint la mateixa tècnica de construcció. Però en altres, fou necessari recórrer a experts (fusters, electricistes) o a formar-se en aquests coneixements. Sobre com s’ha transmès aquests vells i nous procediments, ha estat a través de la cadena formativa de mestre-aprenent. No obstant això, avui en dia no és necessari disposar de tots els sabers. Conèixer el cicle vegetatiu del borró i la canya ja no cal, atès que aquests materials es compren, majoritàriament. Tanmateix, pot haver-hi algun barraquer que tingui plantació de borró, en zones fora del Delta. En termes generals, el barraquer ha de tenir coneixements de construcció i disseny (anivellar i endurir el sòl, arrebossar, emblanquinar…) per exercir l’ofici. Conceptes actuals de meteorologia (la direcció del vent) o d’arquitectura bioclimàtica, com actualment se’ls anomena, formen part dels coneixements d’ofici dels barraquers. Tanmateix, en la recuperació s’ha perdut la transmissió de sabers en el si familiar. Això és degut, per una banda, perquè l’interessat a adquirir una barraca i el mestre barraquer tenen una relació contractual i remunerada; i, per tant, no hi col·labora ni ell, ni els seus familiars en l’edificació de la construcció. Per altra part, perquè l’entorn familiar del mestre barraquer participa escassament o puntualment en l’aixecament de la barraca. Antigament, les dones i els fills petits podien contribuir en feines com l’elaboració del cordill de l’espart o el recobriment i emblanquinament de les parets… tasques que no comportaven un gran esforç físic, a diferència de la col.locació dels puntals que anava a càrrec dels homes i els fills grans, per exemple. Avui en dia, però, només es produeix la seva intervenció en el cas que hi hagi un interès concret en continuar la tradició familiar o de manera puntual.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Eines tradicionals: agulla barraquera, agulla canyissera, aixolet o aixa, cordell d'espart, feixos de borró, canyes,  llates de fusta, pinzell d'emblanquinar, poal de zenc, tatxes o claus i porgadora.

Actualment, s’han incorporat eines i maquinària que faciliten la construcció. Per una banda, a l’hora de foradar i emplaçar els puntals s’empra un tractor amb barrina i un manipulador giratori o una grua, prèviament s’ha adequat la fusta. Per a aquesta tasca, s’empren diferents tipus d’eines com llimes, raspes o serres mecàniques. També s’utilitza pintura bituminosa, d’alta resistència a la humitat. Per altra part, també s’han substituït materials, les tatxes han deixat lloc als cargols aptes per a fusta; i, progressivament, la porgadora dóna pas a la pastadora, i el cordill d’espart als cordills sintètics. 

Formes organització social / Organitzacions formals o informals: 
Durant els anys 1990 la construcció de les barraques es desenvolupà activament. Per aleshores, era habitual l’ajuda i col·laboració entre els pocs barraquers existents. D'aquesta manera, es compraven material o s’intercanviaven coneixements; així com ensenyaven el seu ofici als aprenents. Tanmateix, malgrat s’establí una relació de confraternitat personal i laboral entre ells, no estaven constituïts en cap tipus d’associació, corporació o entitat. Avui en dia, es manté aquesta situació. No obstant això es veu agreujada per la manca de barraquers actius. Actualment, tan sols un parell d’empreses sostenen el manteniment d’aquest tipus d’edificació.
Patrimoni relacionat: 

Es detallen a continuació les barraques incloses en l'inventari del patrimoni arquitectònic. Tanmateix, cal destacar que actualment alguns dels espais ja no existeixen. 

Barraca. Sant Jaume d'Enveja - Partida de Senmenat

Barraca. Amposta, l'Eucaliptus

Barraca. Conxita del Delta. Els Muntells

Barraca d'en Clavero

Barraca de Pescador. Platja del Trabucador. Alauet-Alfacs. Desapareguda.

Barraca del Tio Blanco (enderrocat). Els Muntells. Desapareguda. 

Barraca Magatzem. Amposta. Desapareguda. 

Barraca-Habitatge. Barraques rehabilitades. 

La barraca del Museu del Montsià (Amposta). Desapareguda. 

L’antiga barraca del Camp d’Aprenentatge de l’Ebre (Sant Carles de la Ràpita). Desapareguda. 

La barraca del Centre d'Interpretació de les barraques del Delta de l’Ebre (Sant Jaume d’Enveja).

Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Salvaguarda: 
Transmissió: 
La iniciativa de restaurar, protegir i conservar les barraques del delta de l’Ebre sorgí als anys 1980. Aleshores, institucions com el Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre (Sant Carles de la Ràpita), el Museu Comarcal del Montsià (Amposta) —avui Museu de les Terres de l’Ebre—, l’Ecomuseu del Parc Natural del Delta de l’Ebre (Deltebre), així com el Moviment de Mestres de les Terres de l’Ebre per a la renovació pedagògica impulsaren la seva recuperació. Fou a partir dels anys 1990, que se’n recuperà la seva construcció, posteriorment al procés de recerca dut a terme pel Museu del Montsià. Aleshores, l’ofici de barraquer es reprengué i començaren a construir-se’n barraques amb finalitats turístiques —per exemple: el restaurant l’Estany a la partida de l’Encanyissada a Amposta—, educatives, patrimonials i residencials. Paral·lelament, entre les diverses iniciatives per conservar les tècniques i coneixements entorn de l’ofici, l’Ajuntament d’Amposta impulsà una escola taller per assegurar la continuïtat de les barraques amb la formació de nous professionals. Tanmateix, malgrat s’ensenyà a quinze persones, posteriorment no exercitaren l’ofici. Ha estat a través dels primers barraquers que reviscolaren el treball que, des de llavors i fins avui en dia, s’han transmès els coneixements de patró (o mestre) a aprenents que actualment en construeixen.
Viabilitat / Riscos: 
A fi que les barraques aixecades a finals del segle XX i principis del XXI amb finalitats educatives, patrimonials, turístiques, de lleure o museístiques es conservin, són necessàries ocasionalment tasques de manteniment dutes per barraquers professionals. Tanmateix, és una feina puntual que juntament amb l’escassa edificació de barraques avui en dia —una o cap a l’any— no permet sobreviure econòmicament d’aquesta professió. La raó d’aquesta manca de construcció es deu a la legislació actual —el text refós de la llei d’urbanisme (consolidat amb les modificacions introduïdes per la Llei 3/2012, del 22 de febrer, de modificació del text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, del 3 d‘agost, i per la Llei 7/2011, del 27 de juliol, de mesures fiscals i financeres)—, que no permet construir-les com a hàbitats familiars lligats a explotacions agrícoles en sòl no urbanitzable. Sent aquesta condició, la petició més sol.licitada pels interessats. Per altra part, els diversos processos d’actuació sobre el territori afecten doblement la construcció de les barraques. Per una banda, la declaració de Parc Natural del Delta de l’Ebre impossibilita la recollida de material natural en zona protegida; per l'altra, la mateixa declaració, així com la designació de les Terres de l’Ebre com a Reserva de la Biosfera i l’acreditació de l’espai amb la Carta Europea de Turisme Sostenible afavoreixen la conservació d’aquest bé patrimonial i el seu ús com a espai turístic i sostenible. Tanmateix, això no comporta l’aturada del procés de degradació d’aquelles barraques no protegides (edificacions privades) que no estan sotmeses a aquests criteris turístics i econòmics.
Valoració de l’individu / grup / comunitat: 
Malgrat la restauració, protecció i conservació de les barraques fou un procés que s’impulsà principalment des de les institucions, els barraquers actuals denuncien una manca de reconeixement a la seva feina per part de l’administració pública. Des del seu parer, l’aplicació del text refós de la Llei d’Urbanisme contradiu les bones intencions que es tingueren anys enrere. Expressen que dificultar la construcció de noves barraques no s’ajusta amb voler mantenir i recuperar aquest bé patrimonial.
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 
Els darrers vint anys del segle XX i la primera dècada del segle XXI es van aixecar barraques amb finalitat educatives i patrimonials com la barraca del Museu del Montsià (Amposta, 1984), l’antiga barraca del Camp d’Aprenentatge de l’Ebre (Sant Carles de la Ràpita, 1986-2002), la barraca observatori de l’Ecomuseu del Parc Natural del Delta de l’Ebre (Deltebre, 1988) o el Centre d’Interpretació de les barraques del Delta de l’Ebre (Sant Jaume d’Enveja, 2005). Aquest equip patrimonial, impulsat per aleshores per l’Ajuntament de Sant Jaume d’Enveja en col·laboració amb el Museu Comarcal del Montsià —actualment Museu de les Terres de l'Ebre— i el Parc Natural del Delta de l’Ebre difon des d’una vessant històrica, cultural i etnològica la història de les barraques al Delta. Una visita que permet conèixer la sala d’exposicions del museu on hi consten plafons informatius amb fotografies antigues i actuals, extrets d’històries de vida, utensilis, maquetes de barraques i un vídeo que detalla el pas de construcció d’aquest tipus d’habitatge; així com permet descobrir i recórrer una barraca adjacent museïtzada. Des de la seva inauguració, el centre ha esdevingut un espai referent de dinamització de cultura popular i tradicional que atrau turistes, escolars i públic interessat a conèixer tot el que comporta una barraca i el seu entorn i medi social, cultural i natural.
Recursos associats: 
  • Ofici de barraquer. Mestre artesà, David Monllau. Agulla barraquera
    Ofici de barraquer. Mestre artesà, David Monllau. Agulla barraquera
  • Ofici de barraquer. Mestre artesà, David monllau. Cordell d'espart
    Ofici de barraquer. Mestre artesà, David monllau. Cordell d'espart
  • Ofici de barraquer. Barraques, interior, espais
    Ofici de barraquer. Barraques, interior, espais
  • Ofici de barraquer. Barraques. Rebost
    Ofici de barraquer. Barraques. Rebost
  • Ofici de barraquer. Barraques. Solibert
    Ofici de barraquer. Barraques. Solibert
  • Ofici de barraquer. Barraques. Solibert, interior
    Ofici de barraquer. Barraques. Solibert, interior
  • Ofici de barraquer. Barraques. Fases de construcció
    Ofici de barraquer. Barraques. Fases de construcció
  • Ofici de barraquer. Barraques. Coberta vegetal
    Ofici de barraquer. Barraques. Coberta vegetal
  • Ofici de barraquer. Barraques. Nomenclatura de les parts de la barraca
    Ofici de barraquer. Barraques. Nomenclatura de les parts de la barraca
  • Ofici de barraquer. Acabant la coberta
    Ofici de barraquer. Acabant la coberta
Fitxer d'àudio relacionat: 
Informació tècnica: 
Data realització : 
dimecres, June 15, 2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dimecres, June 15, 2016
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Redactor/a de la fitxa: 
Interpretació [ètic]: 
Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Les barraques com a element d’arquitectura tradicional són un tret identitari, un símbol del delta de l’Ebre que cohesiona el territori i n’afavoreix la seva patrimonialització des de la perspectiva de la revaloració social, cultural, paisatgística i econòmica. Amb la recuperació i readaptació de les barraques als nous temps, els barraquers van recobrar un element cultural tradicional, tot reinterpretant-lo i reelaborant-lo per a nous usos socials amb finalitats de creació d’identitat i comercialització. Això va comportar que des de la comunitat local es realitzés un exercici d’autoinstrospecció, coneixement i reflexió de la pròpia història que conduí a la conversió dels aspectes culturals com a béns i elements de consum (per exemple: els modes de vida tradicionals, l’elaboració de productes locals o la gastronomia). No obstant això, els usos turístics associats a la barraca han projectat una idealització del món rural en què es destaca l’autenticitat i l’especificitat d’una forma de vida que contràriament, també s’ha transformat i readaptat als nous temps, com així ho demostren les construccions actuals de les mateixes barraques i el propi ofici de barraquer.
·: