IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Nom propi de l'element: 
Les festes amb bous
Prova de vaques. Les festes amb bous 15
Altres denominacions: 
Los bous
Fer bous
Anar als bous
Correbous
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Una part de la població de les Terres de l'Ebre, principalment veïns i veïnes de les comarques del Montsià, Baix Ebre i Terra Alta, i també de les comarques confrontants, especialment de les del nord del País Valencià.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Les festes amb bous són un tipus de celebració de tradició a les Terres de l’Ebre, documentada des de fa segles. Actualment, se celebren majoritàriament en el context de festes majors, festes de les ermites o fires a vint-i-sis punts del territori, entre els quals trobem poblacions, entitats municipals descentralitzades (EMD) i nuclis de població.

A més de les nits de ball, per als aficionats a la festa, els bous formen el corpus festiu de les diverses poblacions on se celebren i representen l’eix principal al voltant del qual s’articula el conjunt de la festa.

Los bous, tal com s’anomena popularment la festa, transcorren a les places i als carrers. Les places són normalment construïdes pels mateixos veïns i veïnes, els quals s’organitzen per colles, grups de veïnat, familiars i amics, amb l’objectiu de preparar la seva carreta, cadafal, remolcs o taulats que configuren l’estructura de la plaça, tot generant espais que representen una forma de socialització mitjançant el retrobament d’amics i familiars i la gastronomia festiva del territori. Les places de bous són espais on persones de diverses generacions comparteixen massivament el moment festiu. Totes les modalitats de bous que es desenvolupen en places i carrers transcorren sense mort de l’animal.

Des de l’any 2010, la celebració de festes amb bous a Catalunya està regulada per la Llei 34/2010, d’1 d’octubre, que va derogar la Resolució de 12 de maig de 1989 sobre espectacles i festes tradicionals amb bous, correbous. Posteriorment, el Decret 156/2013 les reglamenta com a espectacles públics, per tal de garantir els drets, els interessos i la seguretat de les persones i la protecció dels mateixos animals.

Actualment i, sobretot des dels anys noranta del segle XX, existeix a Catalunya un debat, tant tècnic com popular, sobre la moralitat de les festes amb bous, que ha implicat la seva contínua adaptació als temps, tant des del punt de vista legislatiu com social i identitari.

Data identificació: 
dj., 06/08/2015 to dg., 16/08/2015
Codi: 
IPCITE20015

Localització:

Descripció de la localització: 

Les festes amb bous s’han celebrat tradicionalment a totes les Terres de l’Ebre, però actualment se concentren a les comarques del Baix Ebre i el Montsià i en algunes poblacions de la Terra Alta. Les poblacions on se celebren actualment els bous són totes les de la comarca del Montsià, excepte Freginals; totes les poblacions del Baix Ebre exceptuant Tortosa, el Perelló i l’Ametlla de Mar; i a la Terra Alta, la població d’Horta de Sant Joan. En totes aquestes poblacions, per a molts veïns i veïnes, les festes majors no es comprenen sense els bous.

Quan el carrer és l’escenari principal de la festa amb bous, la infraestructura utilitzada es limita al tancament de les boques dels carrers corresponents per establir el recorregut, amb taulons i posts. També s’habilita un espai com a corral de toros (toril).

Si es tracta de bous a la plaça, l’emplaçament és un espai ampli, un terreny que cada any és destinat a construir i desmuntar la plaça de bous i que pot estar situat, tant en llocs integrats dins de l’espai principal de la festa com als extrems de la població. La ubicació de les places pot anar variant al llarg dels anys. A les poblacions de costa trobem la singularitat de la modalitat de bous a la mar, a les poblacions de l’Ampolla i les Cases d’Alcanar, amb places construïdes als ports i platges, que fins fa pocs anys estaven obertes al mar.

Les places tradicionals són construccions efímeres de fusta que es munten per a la festa i es desmunten un cop acabada. Poden ser circulars o quadrades, però, més recentment, també podem trobar-les com a construccions mòbils metàl·liques que els ajuntaments lloguen temporalment. Al perímetre de les places tradicionals de fusta, els mateixos grups d’espectadors hi instal·len els carros, les carretes i els cadafals. Els corrals de toros són construïts, normalment, per l’ajuntament i, de vegades, són construccions fixes fetes d’obra. A l’interior de la plaça es construeixen els taulats, unes plataformes elevades també per a espectadors i participants. A més dels taulats, s’hi instal·len un seguit d’obstacles de fusta o metàl·lics i diversos accessoris com cordes, rampes d’arena, pujadors, piràmides, etc., que funcionen com a proves a partir de les quals els toreros poden estimular els animals. Tots aquests espais diferenciats, des dels carros, carretes i cadafals del perímetre fins als diversos accessoris formen el conjunt de la plaça.

Durant la resta de l’any, en el temps que no són festes, els bous i les vaques pasturen per bona part de dos dels ecosistemes més importants de les Terres de l’Ebre, els Ports i el delta de l’Ebre, on contribueixen amb la seva pastura al manteniment del sotabosc net i, com els altres tipus de ramats, també fan la funció de contribuir a la prevenció dels incendis.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
divendres, March 25, 2016 to divendres, November 11, 2016
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
El calendari de bous a les Terres de l’Ebre està delimitat. Comença amb la celebració de les Festes Majors de Sant Marc al Mas de Barberans, al voltant del dia 25 de maig, i s’acaba amb les festes de Sant Martí de Xerta, al voltant de l’11 de novembre. A l’estiu és quan se’n celebren en més poblacions. En el context de festes majors, no se celebren bous en el dia del patró o la patrona.

Descripció:

Descripció general: 

Les activitats amb bous són un dels elements festius centrals de les festes populars a les Terres de l’Ebre que prové de la tradició medieval. La paraula bou en aquestes terres sempre fa referència a bous braus i vaquetes, a la raça del bou de lídia ibèric, l’única varietat bovina que encara manté moltes característiques de l’antic bou salvatge europeu.

La celebració dels bous, tal com s’anomena popularment, no és única d’aquest territori, sinó que han estat tradició molt estesa al País Valencià i l’Aragó, així com arreu de Catalunya, amb els correbous d’Olot, Vidreres, Cardona o Badalona, entre altres. Les festes amb bous també són populars en altres indrets del món com la festa de Jallikatu, on els joves han d’intentar pujar al llom del bou i mantenir-se. Al sud de França també han estat tradicionals les festes amb bous. A l’àrea gascona del sud-oest francès s’organitzen una mena de correbous en què hi ha el costum de saltar les vaques a peus junts, i a la zona de la Camarga, els toreros han de treure un rosetó que la vaca porta entre les banyes. A la població de Ceret, la banda de música interpreta l’himne dels segadors en començar els correbous, com una reivindicació de la catalanitat lligada a la tradició taurina. Altres països com Mèxic, l’Argentina, Colòmbia o Perú, entre altres, van heretar la tradició taurina de l’època colonial espanyola a partir del segle XVI.

La celebració de festes amb bous a Catalunya està regulada actualment per la Llei 34/2010, d’1 d’octubre, llei que va derogar la Resolució de 12 de maig de 1989 sobre espectacles i festes tradicionals amb bous, correbous. Aquesta llei els dóna la consideració de «festes tradicionals» i estableix quins són els municipis que poden celebrar-ne, que són tots aquells que han acreditat que tradicionalment s’hi han celebrat festes amb bous, i en quines dates s’han celebrat. Posteriorment, el Decret 156/2013 les reglamenta com a espectacles públics, per tal de garantir els drets, els interessos i la seguretat dels participants i dels espectadors, i la protecció dels animals.

Anteriorment, el 2004, per tal de vetllar pel bon desenvolupament de les festes de bous i d’aconseguir que el balanç de cada temporada de bous fos positiu, la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre va consensuar un document amb els alcaldes de les Terres de l’Ebre, les penyes taurines i les entitats protectores dels animals: el manual de bones practiques dels espectacles amb bous a les Terres de l’Ebre.

Les Terres de l’Ebre són, actualment, el territori de Catalunya on hi ha major concentració de municipis amb tradició de festes amb bous, on s’anomenen los bous, o simplement, bous, i que se celebren principalment durant les festes majors, les festes d’ermites o les fires. Les festes majors d’aquestes poblacions no s’entenen sense la presència d’aquest element festiu i els bous representen un dels actes centrals de les festes. A les Terres de l’Ebre fan bous i anem als bous, tal com es coneix popularment, i entre la gent de les comarques del Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta, una part de la població comparteix de manera força generalitzada el sentiment que «sense bous no hi ha festes».

Aquest sentiment dels aficionats, els plantejaments oposats d’altres veïns o veïnes del territori i dels qui defensen posicions animalistes, dins i fora de les Terres de l’Ebre, la legislació sobre la festa vigent a Catalunya, fan que les festes amb bous presenten aspectes conflictius que han generat polèmiques entorn de diverses qüestions com la catalanitat o no de la festa o la moralitat i el tracte amb els animals que s’han fet mediàtiques en els darrers anys i que, en molts casos, condicionen el desenvolupament normal de la festa.

Tot i que actualment el tracte amb els animals és molt més respectuós que fa anys i els mateixos aficionats condemnen les actituds malicioses cap a l’animal, les associacions proteccionistes critiquen la festa i sol·liciten la seva abolició. Malgrat tot, les penyes i els aficionats han fet molts esforços, des dels anys noranta del segle XX, per millorar el tracte que reben els animals i adaptar-se a la normativa, mitjançant exposicions i xerrades divulgatives per pretendre millorar l’actitud dels aficionats envers dels animals. Actualment, les actituds poc respectuoses amb l’animal són del tot condemnades pels mateixos aficionats.

Pel que fa a l’espai principal on es desenvolupa la festa és a les places de bous i als carrers. Les places poden estan situades generalment en espais oberts com algun solar municipal que es destina cada any a la instal·lació de la plaça i, en molts casos, properes al recinte de festes i on se celebren els actes principals. Les places poden ser construccions metàl·liques portàtils que els ajuntaments lloguen, o bé poden ser construïdes de fusta pels mateixos participants a la festa. Només en el cas de Masdenverge hi ha una plaça construïda d’obra, a la quals s’afegeixen carretes i cadafals al voltant per ubicar-hi el públic. Les carretes, carros, remolcs, cadafals i la resta de materials, en moltes poblacions, són propietat dels aficionats i, en molts casos, són les mateixes carretes o remolcs que s’utilitzen per fer les feines agrícoles i ramaderes i els mateixos elements per a les feines del sector de la construcció dels propis habitants de la població.

En el cas de les construccions de fusta, normalment, la preparació de la festa comença unes setmanes abans de l’inici de les festes, amb la inscripció dels carros i taulats. Amb el nom de carros es coneix popularment el conjunt d’elements i estructures que formen el voltant de la plaça per albergar els espectadors i que poden ser, carros, carretes, caixes de camió o tractor i cadafals. El primer que es construeix és l’estructura interior de la plaça, amb els taulats. En el cas de les poblacions on l’adjudicació dels llocs es realitza per sorteig, normalment en divendres es realitza el sorteig i, l’endemà, la construcció de les fileres de carros des de l’interior cap a l’exterior, segons les dimensions de la futura plaça. Per a l’adjudicació de les places, es fa una divisió orientativa de l’espai per parcel·les, segons el nombre d’inscripcions prèvies i, a l’atzar, es va adjudicant cada espai a un element; ara bé, sempre tenint en compte que cadascuna de les fileres correspon a una tipologia de carro, segons les dimensions.

La construcció de la plaça comença amb un esmorzar. Els membres de les famílies o colles es reuneixen amb tot el material necessari per construir la plaça i després d’esmorzar fan totes les feines per finalitzar el mateix dia o l’endemà. Tot i que la plaça és una construcció efímera, en moltes poblacions el toril o corral per tancar els bous és construït d’obra. Per a la resta, es comença construint la primera fila de carros, els usuaris dels quals també es responsabilitzen de la protecció de l’espai de joc amb taulons travessers per tal d’evitar que l’animal s’escapi i per facilitar que els toreros s’hi puguin enfilar fàcilment. Seguidament es construeix la segona fila, la tercera i, finalment, la fila dels cadafals (també anomenats carafals). Cada carro, carreta i cadafal construeix també els accessos mitjançant escales de fusta, que poden ser compartides amb les carretes o carros veïns, i també tendals, per protegir els ocupants del sol de les tardes d’estiu. Quan s’acaben les festes, les colles i famílies s’encarreguen cadascuna de desmuntar el seu espai corresponent. Els ajuntaments, per al seva banda, construeixen un espai obert als espectadors que no tinguin carro i en el qual també s’hi situa les xarangues, unes formacions instrumentals de pocs membres, normalment sorgides o integrades per músics membres de les bandes de música locals i que són habituals en l’acompanyament musical de diversos actes de les festes al llarg de tot el territori. Per anunciar la sortida del bou o la vaca, la banda interpreta un toc concret i, mentre dura l’espectacle va interpretant diverses cançons del repertori festiu. En altres poblacions, la carreta de l’ajuntament solament té capacitat per albergar les pubilles, autoritats i xaranga, i els espectadors que no són convidats a cap carreta han de col·locar-se darrere els burladors o han de demanar permís per ocupar alguna plaça lliure. Quan s’acaben les festes, les colles i famílies s’encarreguen cadascuna de desmuntar el seu espai corresponent.

De totes les places del territori, la més gran és la d’Amposta, que un cop construïda té una capacitat aproximada de 7.000 persones i un total de 172 carros de primera fila i 116 de segona i tercera. Cadascun dels carros i taulats formen els espais que acullen la major part dels participants i s’organitzen amb taules, cadires, coixins, bancs, etc., com una mena de menjadors elevats. Com a la resta de les places del territori, durant les tardes de bous o bé a la nit en la modalitat de bou embolat, la gent s’organitza a cuinar i preparar a casa seva el menjar i la beguda per a tota la colla o família, que transporten fins al carro amb neveres portàtils i cistelles. A les cases, habitualment, es cuinen plats que formen part de la gastronomia tradicional com els musclos al vapor, els caragols en salsa, l’estofat de bou, l’anguila en suc, l’abadejo amb ceba i tomata o el pernil amb pa amb tomata i tot tipus d’entrepans.

Com que la major part de les festes de bous es duu a terme durant l’estiu, també s’acostuma a preparar escalivada o samfaina amb pebrots i albergínia i s’enceten melons i síndries, moltes vegades cultivat al mateix hort familiar. Actualment, però, també es preparen plats més moderns com la pasta. També és costum a la plaça de fer menjades col·lectives de la cuina tradicional com ara musclades, bou estofat, rostides de baldanes o sardines, o paelles, com el tradicional concurs de paelles que es fa cada any a les festes majors de la Mare de Déu de l’Assumpció de l’Aldea.

Pel que fa al bou estofat, una menja basada en una recepta a partir de carn magra de bou estofada amb patata, podem relacionar la tradició amb el costum que tenien molts pobles de matar un bou durant les festes majors i fer una menjada popular. Cal tenir en compte que, antigament, el consum de carn de vedella o de bou era molt escàs en les zones rurals i l’oportunitat de consumir-ne durant les festes suposava un acte de celebració. En algunes poblacions com Masdenverge era pagat pels veïns i les veïnes que feien una aportació en el recapte dels organitzadors, cadascú el que volgués aportar. En altres poblacions com Alfara de Carles, fins fa pocs anys mataven l’animal i el preparaven de manera comunitària entre veïns i veïnes.    

Entre les diverses modalitats principals de bous que es desenvolupen actualment, hi ha els bous al carrer, els bous a la plaça i els bous a la mar, segons l’emplaçament. Els bous al carrer consisteixen a establir un recorregut per diversos carrers del nucli urbà de la població, tancant les boques dels carrers amb pals, taulons de fusta, reixes metàl·liques, instal·lant-hi alguna gàbia des d’on els espectadors poden veure el bou o la vaca circulant pel carrer, i protegint algunes portes i aparadors amb telescopis. També el carrer és l’escenari del bou capllaçat, una modalitat que s’explica posteriorment. Els bous a la mar se celebren tradicionalment tant en platja com en port i s’hi instal·len places que poden ser portàtils o construïdes per a l’ocasió. A les Terres de l’Ebre, aquesta modalitat se celebra a les poblacions de l’Ampolla i les Cases d’Alcanar. Actualment els recintes de les dues poblacions estan tancats i no permeten l’accés de l’animal al mar. Els bous a la plaça és la forma més estesa de celebrar la festa i es caracteritza per la construcció de la plaça, la instal·lació dels carros i l’activitat comunitària dels participants. Als bous a la plaça es duen a terme diverses modalitats del joc festiu com el bou embolat, els bous i vaquetes i el bou o vaca cerril. Les places s’equipen amb un seguit d’instal·lacions de fusta com piràmides, obstacles, taules, etc., que permeten al participants que toregen o treballen l’animal estimular-lo, fer-lo pujar escales, fer-lo saltar, etc.

El bou embolat és una modalitat de la qual no se’n coneix l’origen, tot i que hi ha qui el relaciona amb la utilització de torxes a les banyes dels bous en les Guerres Púniques, al segle III abans de Crist. Es desenvolupa en els tres espais principals, el carrer, la plaça i la platja o port, i consisteix a posar, a les banyes de l’animal, uns accessoris metàl·lics que tenen una bola de quitrà a cada extrem i a les quals es cala foc. L’animal ha de tenir un mínim de 4 anys d’edat. Aquesta modalitat es desenvolupa durant la nit. Quan el bou entra a l’espai de festa en un caixó, ja té el capllaç de les banyes preparat amb una corda. Els emboladors, un grup de persones especialitzades en la tècnica d’embolar, organitzen la sortida del bou. Primer de tot, fan passar la corda per un forat d’un pal clavat al terra del recinte o del banc d’embolador. Entre molts homes i alguna dona, estiren i tiben la corda per limitar al màxim el moviment de l’animal a la seva sortida del caixó i conduir-lo fins al pal. Un cop situat el cap de l’animal tan prop del pal com es pugui, es lliga i es fixa la corda per immobilitzar-lo i col·locar-li els accessoris a les banyes que porten les boles inflamables. Un cop enceses les boles de foc, queden dos emboladors, un que sosté la cua del bou i l’altre que talla la corda per alliberar l’animal del lligam. El moment de l’encesa del foc i l’alliberament de l’animal constitueixen els moments de més expectació de la festa i normalment es donen amb les llums apagades. A partir d’aquí, l’animal va per la plaça o pel carrer durant un màxim de vint minuts durant els quals es duen a terme els jocs habituals d’estímul i retallada de l’animal. Un cop acabat el foc, o bé passats els vint minuts reglamentaris, es tanca el bou al corral i, abans de ser retornat a la ramaderia, se li treuen els accessoris de les banyes. El bou embolat, a diferència del capllaçat, sol portar un collar de petites esquelles, de manera que els que el toregen o el miren el puguin escoltar en la foscor i preparar-se, sobretot en la modalitat de bou embolat pels carrers i carrerons de les poblacions. El públic veu el bou embolat des de balcons i terrats i el toreja des del mateix carrer. Els llocs per escapar-se de l’animal són els burladors que tanquen els carrers, gàbies habilitades i, en els pobles més petits, els rebedors de mateixes cases dels veïns i veïnes.

El bou capllaçat és la modalitat documentada des de més antic i consisteix a portar l’animal lligat per la part inferior de les banyes amb una corda, anomenada capllaç, i portar-lo pels carrers de la població. Primerament, el ramader o algun membre de la penya taurina corresponent fan el capllaç, al qual es lligarà la corda d’uns 25 a 30 metres, aproximadament per la part meitat de la corda, per tal que es pugui portar el bou per davant i per darrere. En algunes poblacions, tradicionalment, la festa comença el dia abans, quan part dels veïns i veïnes es traslladen a la ramaderia escollida a buscar el bou, ja sigui a la falda del Port als termes d’Alfara de Carles, als Reguers o al barranc de Lloret, ja sigui a les pastures del delta de l’Ebre. És costum fer un dinar de germanor i retornar al poble a la tarda formant una rua de cotxes encapçalats pel camió que porta el bou. La celebració del bou capllaçat, en aquest cas, és l’endemà, a primera hora del matí, tot i que aquest costum, però, és cada cop menys practicat. El camió amb l’animal capllaçat se situa en un carrer o espai de la població on s’inicia el recorregut i es treuen del camió les dues meitats de la corda. Tots els participants que porten la corda l’agafen i es preparen per a la sortida del bou, de manera que marquen la direcció i el sentit que prendrà l’animal. La sortida del bou s’acostuma a assenyalar amb la tirada d’un coet amb la intenció d’avisar i posar en alerta per la presència de l’animal a la població. Quan s’obren les portes del camió i surt el bou, els portadors de la corda estiren i tiben per separar-se de l’animal de forma segura i conduir el bou en la direcció establerta. La resta de participants corren davant o darrere del bou per tot el recorregut, que no pot sobrepassar els vint minuts reglamentaris de durada. El bou capllaçat, com els altres bous que es fan a les festes, el paga l’ajuntament, però hi ha alguna població, com és el cas de Masdenverge, que, tradicionalment i fins avui, el paguen els vilatans. Els socis de la penya taurina van per les cases unes setmana abans i les famílies que així ho volen paguen la quota fixada. Com més cases hi participen, més gran és el bou capllaçat aquell any. En aquest municipi, el bou capllaçat es du a terme a primera hora del matí, per evitar que l’animal, que sol ser de grans dimensions, passi calor. Tot i així, era costum remullar els participants acalorats amb aigua des dels balcons de les cases, molt sovint a petició dels qui corrien. Aquest costum ha desaparegut en alguns pobles i s’ha mantingut o recuperat en altres. A Masdenverge, un cop tancat de nou l’animal al corral o al camió, els participants marxen a esmorzar, tradicionalment, el plat d’anguiles en suc. L’àpat se celebra per colles en magatzems i casetes particulars i també l’ofereixen els bars i restaurants. A l’esmorzar s’hi afegeix molta més gent de la que ha participat en el bou i els vilatans aprofiten per convidar amics d’altres poblacions.

La vaca o bou cerril és un animal que mai ha estat torejat. Com que els bous i les vaques són animals que aprenen amb els estímuls que se’ls proporciona, el toreig d’animals acostumats a les places i al contacte amb els toreros fa més difícil el seu retall, perquè amb l’aprenentatge poden avançar-se a la reacció humana i donen més joc. Els bous i vaques cerrils, en ser la primera vegada que són torejats no són tan capaços de comprendre la reacció humana i són més fàcilment retallables perquè acostumen a quedar-se més quiets davant l’estímul.

Durant els actes que es desenvolupen a les places, carrers i ports o platges destaquen també els concursos de retalladors i d’emboladors, i els encierros o entrada dels animals. La modalitat del retall és la modalitat de les festes de bous més recentment incorporada a les Terres de l’Ebre, però que compta amb algunes penyes pròpies. Als concursos de retalladors hi assisteixen participants de totes les Terres de l’Ebre i també del nord del País Valencià, on hi ha una gran afició, sobretot pel retall de vaquetes amb anelles, que consisteix a posar anelles a les banyes de l’animal en el moment de retallar-lo. El concurs d’emboladors d’Amposta és un dels més importants entre l’afició taurina de bona part del territori i hi participen equips de diverses poblacions, tant de les Terres de l’Ebre com d’altres territoris (Saragossa, València o Madrid, per exemple). Tot i que la major part dels equips són masculins, també existeix algun equip femení d’emboladores.

Pel que fa als encierros, aquesta darrera activitat consisteix a fer entrar el ramat des d’un punt de la població fins a la plaça de bous i ve de tradició molt antiga. Abans de la introducció del camió per al transport dels ramats, els pastors portaven les raberes de bous i vaques des del lloc habitual de pastura fins a les diverses poblacions en festes a peu. El moment de l’entrada dels animals a la població era molt esperat i generava gran expectació. A la tarda, en finalitzar els bous, la rabera feia la sortida de la població i se’n tornava al lloc de pastura. En poblacions de tradició ramadera com Alfara de Carles, situada al massís dels Ports, l’entrada dels bous és un dels moments més esperats de les festes majors i congrega gent de totes les edats. Se celebra els matins dels dies de bous al voltant de la una del migdia. Algunes persones d’edat molt avançada senten una gran emoció per aquest acte i ho expressen, fins i tot amb alguna llàgrima, fruit de l’emoció de recordar la tradició ramadera de la població i el contacte diari que moltes famílies tenien amb els animals, amb els quals fins i tot hi dormien. Antigament, els animals pasturaven en rabera per la zona del Toscà, tot evitant les àrees cultivades i guiades pels pastors i per les vaques més velles, les quals coneixien els camins.

Actualment, i amb el canvi al transport en camió, els animals no aprenen a comportar-se com a ramat i no poden pasturar-se fàcilment, ja que desconeixen pràcticament els camins de muntanya i lligallos que es recorrien antigament en rabera. Aquesta ha de ser guiada sempre pels mansos i, als pastors, cada vegada els és més difícil portar els animals braus per la muntanya, perquè es dispersen fàcilment i pugen a gran velocitat. Per als encierros, encierres o entrada dels bous, les vaques i bous surten del camió molt ràpidament i recorren a una gran velocitat els carrers de l’itinerari fins a arribar a la plaça, precedits i seguits per corredors i corredores. En arribar a la plaça, es proven tres vaquetes de les que actuen, posteriorment, a la tarda.

De les ramaderies de bous braus que hi ha a Catalunya, actualment totes es troben a les Terres de l’Ebre i en són 8, algunes de les quals amb una tradició ramadera centenària. Com, per exemple, la ramaderia Germans Príncep del Lligallo de Camarles; a Alfara de Carles hi ha les ramaderies de Rogelio, Mur i Eliseo, i antigament hi havia la de Godoy, una ramaderia de més de 200 anys d’antiguitat que a la segona meitat del segle XX va ser comprada per Margalef, popularment conegut per Soneca, d’Amposta; la de Pedro Fumadó Xarnego, també una ramaderia centenària que ja coexistia amb la de Godoy, a la qual compraven animals i els portaven cap a les pastures del delta de l’Ebre.

 A la dècada dels anys 1990, els ramaders van fundar l’Associació de Vaquibraus de les Terres de l’Ebre, que juntament amb l’Associació per a la Defensa de la Tradició i Cultura dels bous a les Terres de l’Ebre, han encapçalat la lluita per la defensa i la continuïtat d’aquesta activitat festiva al territori, tot organitzant jornades anuals i marxes en defensa de les festes amb bous, entre altres activitats.

En totes les modalitats de bous i seguint les pautes establertes per la legislació, l’animal té un màxim de temps d’actuació, tot i que si s’observa un cansament excessiu de l’animal, es redueix. Els controls veterinaris també formen part de la rutina de la rabera i, en els moments de festa, es controlen els indicadors de salut de cadascun dels animals que sortirà, tant abans de sortir com un cop tornats a la ramaderia. 

Història i transformacions de l'element: 

No es coneix exactament l’origen del joc festiu dels bous a les Terres de l’Ebre, però existeixen documents que demostren que al territori té una tradició molt antiga, amb uns quants segles d’antiguitat i que es donava també en altres indrets de Catalunya. Tot i que alguns investigadors defensen el seu origen mediterrani en les civilitzacions grega i egípcia, no hi ha indicis clars que relacionin la veneració d’aquest animal amb les festes medievals que hi ha documentades.

A les Terres de l’Ebre, les festes amb bous han estat tradicionals i presents a les quatre comarques del territori, tot i que actualment, a la comarca de la Ribera d’Ebre, són pràcticament inexistents. De la vila d’Ulldecona es coneix un document que parla de la celebració i on hi trobem un corre de toros com un dels actes dins de les festes en honor a la Mare de Déu de la Pietat de l’any 1664. Aquest document es troba actualment a l’Arxiu Històric del municipi. També en diversos programes de festes de finals del segle XIX d’Amposta o Sant Carles de la Ràpita, els bous ja apareixen com un dels actes principals de la festa. En un butlletí de l’Orfeó de Tortosa de l’any 1908 se cita un document del Llibre de Claveries, el llibre on s’assentaven els comptes del que equivaldria a l’actual Ajuntament de Tortosa, en què es descriuen les celebracions amb tres dies de bous al carrer acompanyats de moltes altres activitats festives, amb motiu de la visita a la ciutat del rei Felip II l’any 1585.

Des de finals del segle XIX, són múltiples les publicacions de diversos mitjans locals i comarcals que descriuen la programació festiva amb bous en diverses localitats. Se’n conserven bona part a l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre. De finals del segle XIX i principis del segle XX es conserven també un seguit de fotografies on apareixen els bous a la plaça, els bous al carrer i el bou capllaçat.

Antigament els bous i les competicions els actes principals de totes les celebracions festives del cicle anual a bona part de les poblacions de les Terres de l’Ebre.

Els espais tradicionals on es desenvolupa el joc festiu dels bous han variat poc fins avui dia. Si bé actualment hi ha tota mena d’estructures on se situen els espectadors, com carretes i cadafals, antigament les places es formaven amb els carros. Aquests es disposaven un al costat de l’altre i els llocs s’adjudicaven per subhasta. Actualment aquest sistema ha canviat i les adjudicacions de cada parcel·la van per sorteig.

Al llarg del temps i amb l’adaptació de la festa a les diverses normatives i als canvis de mentalitat, algunes de les modalitats cada cop es practiquen menys, com les vaquetes carameleres, confiteres o vedells. Aquesta modalitat consisteix a treure vaquetes o bous joves, amb poca envergadura del banyam, que circula per la plaça per tal que els xiquets i joves puguin iniciar-se en el toreig. Mentre està la vaqueta, una persona adulta reparteix i tira caramels i els més menuts van a buscar-los, tot sorprenent-los l’arribada de l’animal de tant en tant. Per les limitacions del marc legal, aquesta modalitat s’ha anat deixant de practicar.

D’altra banda, algunes de les vaques de les ramaderies més antigues han deixat una empremta en la memòria oral per al seva bravura i perillositat i que eren famoses en diverses places del territori com la vaca Hortolana, dels anys vint del segle XX, o la Camarera, dels anys cinquanta, totes dues de la ramaderia del Xarnego, fundada l’any 1891 i que encara funciona avui dia. Davant d’una situació de la vida amb perill o molts problemes, encara es pot sentir dir en alguns pobles l’expressió «val més que t’agafe la Camarera», entre la gent més gran.

La modalitat de bous a la mar és potser la que més variació ha sofert. Tradicionalment, la plaça es conformava en dues parts, una part a terra i l’altra era l’espai aquàtic delimitat per algunes barques i bots dels pescadors locals. El bou o la vaca, perseguint els toreros podia llançar-se o caure a l’aigua en qualsevol moment i, aquest fet, despertava un gran entusiasme entre els aficionats. De la població de l’Ampolla existeixen documents de finals del segle XIX que mostren la celebració de bous, tot i que a la mar van començar a celebrar-se amb posterioritat. Aquesta modalitat continua donant-se a les poblacions de l’Ampolla i les Cases d’Alcanar, tot i que, actualment, la normativa obliga a tancar el recinte evitant que l’animal accedeixi l’aigua.

A les Terres de l’Ebre, des de sempre, s’han torejat els animals amb tota la seva defensa, és a dir, amb les banyes al descobert i sense emboladures o artefactes que cobreixin la punta de la banya per evitar la cornada. És per això que, en diverses ocasions, algunes persones també hi han perdut la vida. D’altra banda, la demostració de valentia masculina que en determinats moments de la història ha estat un factor clau de les societats mediterrànies, va deixant de ser necessària i, avui dia, cada vegada són menys nombroses les persones que toregen a les places del territori. Pel que fa a la modalitat del bou capllaçat, per exemple, la força física i agilitat que caracteritzava els homes adolescents i joves fins la darreria del segle XX com a conseqüència de la duresa del treball al camp, ha deixat de ser una característica corporal general. Antigament, a algunes poblacions del delta de l’Ebre, el bou capllaçat era conduït per homes que podien ser camàlics, un ofici relacionat amb el conreu de l’arròs que avui dia està desaparegut. Avui dia, la manca de força física dels participants dificulta en algunes ocasions el control del bou i posa de manifest un grau més d’inseguretat durant l’esdeveniment i una dificultat en l’adaptació d’aquest tipus de joc a la realitat actual.

La realitat actual dels bous gira entorn d’un seguit de canvis socials i culturals que fan plantejar a certs col·lectius el perquè de la festa i la seva raó de ser. Aquest debat cal dir que no és un fet nou i, en diversos moments de la història, les festes amb bous han estat aconsellades i prohibides de manera alternada i per diversos motius. Al segle XVI, les autoritats civils i eclesiàstiques prohibien diverses vegades les activitats d’assistència massiva com els bous i el teatre perquè representaven espais de reunió massiva que podien suposar un perill per al control de l’ordre social establert.

Avui dia, per als aficionats, la celebració representa un mode d’entendre la festa i un canal per manifestar la cultura i la identitat d’un territori amb una tradició centenària que ha generat oficis, sabers i costums de molts altres àmbits de la cultura. Malgrat tot, la realitat actual dels bous gira entorn d’un seguit de canvis socials i culturals que fan plantejar a certs col·lectius el perquè de la festa i la seva raó de ser.

Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Taulons, telescopis, tatxes, filferro, cargols, martells, foradadores, alicates, carros, carretes, remolcs de camió o tractor, cordes, tendals.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
Els principals agents organitzadors de les festes són, normalment, els ajuntaments, que fan tots els tràmits administratius per a l'autorització de la festa i assumeixen el seu cost total o gairebé la totalitat si hi ha alguna penya o veïns i veïnes que aporten algun bou o vaca a la festa. Aquests es doten d'una Comissió de Festes, encapçalada pel regidor corresponent i de les comissions de bous, que formen part de les comissions de fe festes i que estan destinades exclusivament a l'organització de les festes amb bous i al seu desenvolupament. Les comissions de bous són òrgans funcionals dels ajuntaments i treballen de manera conjunta amb les diverses penyes taurines, que són entitats jurídiques de ple dret i que participen de l'organització col·laborant amb les comissions de bous. Entre les diverses tasques de la comissió de bous hi ha la tria de les modalitats, l'organització dels actes i la programació, la tria de les ramaderies, la tria dels animals concrets de cada acte, la vetlla per la seguretat, la coordinació amb els agents implicats com els serveis sanitaris i veterinaris o la vetlla durant els espectacles taurins per evitar qualsevol tipus d'incidència. Actualment hi ha una trentena de comissions de bous i una vintena de penyes taurines repartides per les diverses poblacions. A més, hi ha 6 penyes d'emboladors, totes a la comarca del Montsià. Aquestes entitats estan federades en l'Agrupació de Comissions de Bous i Penyes Taurines de les Terres de l'Ebre. Tot i que varia segons la població, pel que fa a l'organització per construir la plaça, les colles poden ser de veïns, d'amics o de familiars. Cadascuna aporta un carro, carreta, remolc o cadafal i la resta de material, així com la construcció del taulats centrals de la plaça. El material constructiu és propietat comuna de la colla o bé d'algun membre de la colla que el cedeix cada any. Si s'ha de comprar material, es fa una recollida de diners entre els membres de cadascuna de les colles que es gestiona per a tot allò que sigui necessari. Les colles també gestionen les menjades que es fan al carro. Els grups d'aficionats s'organitzen sovint en penyes, que poden ser taurines o penyes de participació en el conjunt de al festa major. Normalment estan formades per gent jove, que vesteix samarretes i mocadors de diversos colors i amb eslògans propis que els identifiquen. D'altra banda, els ramaders també tenen un paper fonamental en el desenvolupament de les festes amb bous, amb la cria d'animals braus. De tota Catalunya, les Terres de l'Ebre és l'única zona on existeixen ramaderies de bous braus, que pasturen pel massís dels Ports i pel delta de l'Ebre, dos dels ecosistemes més importants del territori. La pastura dels animals per aquests dos espais naturals és fonamental per al manteniment del sotabosc i dels camins nets, ja que són animals desbrossadors.
Participants/Executants: 
Los bous són una de les celebracions més massives de les Terres de l'Ebre i un dels espais que representa una major presència de gent de totes les edats.

Salvaguarda:

Transmissió: 
La transmissió de la tradició de celebrar bous antigament i fins fa pocs anys es feia a partir de la participació dels més menuts en l'espai de la festa. La modalitat de les vaquetes carameleres o confiteres representaven el context en què els més menuts entraven per primera vegada en contacte amb el joc amb l'animal i a partir del qual podien iniciar-se com a toreros. La inexistència d'aquesta modalitat per les restriccions normatives actuals, ha generat noves formes de transmissió com les activitats taurines infantils que se celebren en moltes poblacions. Un exemple és el carretó, un artefacte amb rodes, amb un cap de bou de cartró i un manillar conduït per un adult que empaita els xiquets i les xiquetes per la plaça de bous o els carrers. Una variant és el carretó embolat, amb foc a les banyes.
Viabilitat / Riscos: 
Pel que fa a la popularitat de la festa, podem dir que pel fet de representar un dels espais d'assistència més massiva de la població i la implicació d'adolescents i joves no mostra risc aparent de desaparició. Els canvis més evidents que presenta la festa amb bous són les progressives restriccions normatives que es van aplicant a les diverses lleis i regulacions. D'altra banda, les dificultats que tenen els ramaders per donar rendiment al seu ofici poden representar també un risc per a la continuïtat de la festa.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
Les festes amb bous, per motius molt diversos (legals, identitaris, de pressió mediàtica, etc., presenten una singularitat única, de manera que és viscuda de forma molt diferent pels qui en són protagonistes i espectadors, i pels qui en són detractors. En certes ocasions, s'han generat situacions de malestar entre la comunitat causades per les diverses polèmiques entorn de la moralitat i l'ètica de la festa, la lluita identitària de la comunitat i la defensa de les tradicions. El fet que aquesta realitat hagi esdevingut molt mediàtica i que s'hagin ocasionat alguns episodis de violència entre els aficionats i els opositors, ha despertat susceptibilitats entre defensors i detractors de la festa. Actualment, la pressió mediàtica i l'augment de processos judicials als que es veuen involucrades tant persones individuals com ajuntaments genera un augment de les diferències pel que fa a la concepció de la festa i una divisió social entre els aficionats i partidaris de la seva continuïtat i els col·lectius animalistes.
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial (altres): 

Els anys vuitanta del segle XX representen, en el conjunt de Catalunya, una reviscolada de les tradicions i la cultura popular que es veu en reflectida en tots els seus elements, amb la recuperació i afirmació de molts aspectes de la cultura i en el desplegament per part de la nova administració de la Generalitat de normatives i legislació pròpies. L’aparició de la Llei 3/1988, de 4 de març, sobre la protecció dels animals i les posteriors Resolucions de 7 de juny del 1988 i 12 de maig de 1989, sobre espectacles i festes tradicionals amb bous (correbous), va suposar l’inici de la polèmica lligada a les festes amb bous, que mai abans havien estat regulades en temps contemporanis. A les Terres de l’Ebre, una part de la seva població va percebre aquesta regulació com un greuge al territori que no permetia a la festa créixer i estendre’s tal com ho havien fet altres manifestacions, com els Tres Tombs, on també s’utilitzen i exhibeixen animals.

El 2004, la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre va consensuar un document amb els alcaldes, les penyes taurines i les entitats protectores dels animals, el Manual de bones practiques dels espectacles amb bous a les Terres de l’Ebre, amb l’objectiu de facilitar el correcte desenvolupament dels bous, amb la descripció dels diferents processos administratius per demanar les autoritzacions, el detall de les condicions de seguretat, la descripció de les diferents modalitats de bous, les funcions dels organitzadors i les prohibicions que afecten la festa i les funcions dels veterinaris. Aquest manual no era d’obligat compliment, però va ser una aportació que es va tenir present en la redacció de la posterior llei del 2010.

La Llei 34/2010, de l’1 d’octubre, de regulació de les festes tradicionals amb bous emmarca les festes amb bous en el context legislatiu de la Llei de protecció dels animals i no fa cap referència a la festa amb bous com a patrimoni cultural o com a patrimoni etnològic, tot i que estableix un dels seus eixos principals en la tradició i en la protecció de la festa. Aquesta llei permet la celebració de les festes amb bous únicament en aquells «municipis amb tradició» i en les dates en què tradicionalment se celebren.

La normativa estableix l’autorització per a la celebració de la festa a cadascun dels ajuntaments, segons dos criteris bàsics, la seguretat i les mesures d’emergència de l’espai on se celebra i la «tradicionalitat» de la festa. Així, les festes de bous només poden autoritzar-se a aquells municipis que demostrin haver-la celebrat de manera tradicional i contínua i no es tracti d’una recuperació de la festa.

El 2010 es va iniciar un procés d’incoació per a la declaració de la festa com a element festiu patrimonial d’interès nacional.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial: 
Altres

Recursos associats:

  • Bous a la mar. Les festes amb bous 2
    Bous a la mar. Les festes amb bous 2
  • Bous a la mar. Les festes amb bous 4
    Bous a la mar. Les festes amb bous 4
  • Cadafals. Les festes amb bous 12
    Cadafals. Les festes amb bous 12
  • Plaça de bous. Les festes amb bous 11
    Plaça de bous. Les festes amb bous 11
  • Carros i carretes. Les festes amb bous 13
    Carros i carretes. Les festes amb bous 13
  • Entrada dels bous. Les festes amb bous 14
    Entrada dels bous. Les festes amb bous 14
  • Bou embolat. Les festes amb bous 1
    Bou embolat. Les festes amb bous 1
Vídeo (online): 

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 07/09/2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dt., 09/08/2016
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Els nostres informants de referència per a aquest registre han estat diverses comissions de bous i penyes taurines, que han participat activament en l’aportació d’informació de tot tipus.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Des de l'aprovació de la llei 3/1988, de 4 de març, sobre la protecció dels animals i les normatives posteriors sobre espectacles i festes tradicionals amb bous s'han anat generant debats al voltant de la catalanitat i de la moralitat i l'ètica de la festa que han anat adoptant caires diferents fins a l'actualitat. Avui dia, aquests debats formen part del dia a dia de les celebracions amb bous i, fins i tot de la vida personal de la gent, fins al punt que actualment es viuen moments de molta tensió entre els partidaris de les festes de bous i els seus contraris. Cal remarcar que, des del punt de vista periodístic, s'ha fet un gran ressò als mitjans locals i catalans del fenomen, però també a les xarxes socials, posant èmfasi en les festes amb bous, tot i que existeixen altres festes populars amb exhibició d'animals com els Tres Tombs, les corregudes tradicionals amb burros o esports com les curses de cavalls. Les restriccions que imposa la normativa de regulació de la festa i les polèmiques generades al voltant seu han generat, des de la segona meitat de la dècada dels anys 1980 i fins a l'actualitat, una mena de ressorgiment del sentiment identitari de la població aficionada al voltant de les festes de bous, però també de la població que no era tan aficionada. Aquest sentiment, alimentat per una situació legal de restriccions perquè contempla sobretot els aspectes de seguretat pública de la festa, la fa una tradició molt arrelada i viscuda com a pròpia, que situa les festes de bous com a eix articulador de la identitat del territori que, des del punt de vista dels partidaris de la continuïtat de la festa, es manifesta com a taurina sota el lema «Les Terres de l'Ebre són taurines». Les festes amb bous generen un senyal d'identitat i són valorades com un patrimoni cultural ancestral d'aquest territori i defensades amb un sentiment de pertinença molt arrelat. Durant les festes amb bous es posen de manifest un seguit d'aspectes culturals i tradicionals de les Terres de l'Ebre com la gastronomia, les formes d'organització veïnal, familiar i per colles que caracteritzen el conjunt de la festa, les formes de diversió col·lectiva i, en molts pobles, la històrica relació amb les ramaderies de bous i vaques braus i les formes de vida lligades a aquesta pràctica. Des del punt de vista de la relació que establim amb l'ús d'animals, les festes amb bous generen rebuig entre alguns col·lectius i professionals que denuncien la festa com un acte que va en contra del benestar animal, i el consideren un tipus de maltractament. La instrumentalització dels animals en general, ja sigui tradicionalment per a la nostra alimentació o la nostra diversió o, més recentment, per cobrir necessitats afectives i interessos estètics o que responen a diferents modes, és fruit d'una visió de tradició antropocèntrica de la nostra societat, en què l'existència dels animals basa la seva raó de ser en funció del servei a les persones. Els debats i les polèmiques que sorgeixen plantegen noves formes de comprendre la relació que, com a humans, establim amb els animals a tots els nivells, des de la cria en granges i la ramaderia per a l'obtenció de recursos alimentaris, per a l'obtenció de pells, l'estesa costum de tinença d'animals de companyia per suplir necessitats afectives o emocionals o bé per qüestions de moda, etc. D'altra banda, la qüestió de la identitat lligada a la tradició posa de manifest la dificultat de coexistència entre la tradició taurina de les Terres de l'Ebre i la idea d'una catalanitat desvinculada de qualsevol tipus de fenomen taurí, perquè aquest s'associa a una idea d'espanyolitat, tot i que ha Catalunya els bous han estat històricament una tradició popular estesa, que no té una relació directa amb l'anomenada «corrida de toros» amb mort de l'animal a la plaça, almenys en els darrers dos segles. En tot cas, la tradició taurina s'ha vist desprestigiada entre els cercles nacionalistes catalans, tot i que no sempre ha estat així, tot quedant avui com a excepció el cas concret de les Terres de l'Ebre, on nacionalisme català i afició als bous no són excloents una de l'altra. En tot cas, la qüestió identitària lligada a una manera de celebrar és a les Terres de l'Ebre un factor clau per a la defensa del territori que posa de manifest un històric intervencionisme en la gestió tant de la cultura com dels recursos naturals que, en molts casos, es percep com a exogen. La necessitat d'establir una unitat cultural territorial per defensar dels greuges al territori ha generat un ressorgiment del sentiment de pertinença basat en la defensa de la cultura entesa com a pròpia de les Terres de l'Ebre.