IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Descripció:

Descripció general: 

Al delta de l’Ebre hi ha construït un entramat de canals, séquies, regadores i xarxa de desguàs que permet que terres ermes siguin cultivables i, per tant, productives. Aquestes infraestructures fan que l’aigua arribi del riu fins a qualsevol finca per lluny que es trobi del riu. Com s’organitza aquest repartiment i l’entitat que ho fa possible és un sistema organitzatiu clau per al desenvolupament socioeconòmic del delta. Un sistema organitzatiu definit per la mateixa comunitat, en què els mateixos propietaris i pagesos —depenent del nombre de jornals, que els dóna més vot o menys— prenen decisions en la gestió i el manteniment d’unes infraestructures construïdes al llarg dels darreres 150 anys.

Aquest sistema de control i distribució d’aigües s’organitza a les Terres de l’Ebre a partir de dues grans comunitats. La Comunitat de Regants de la Dreta i la Comunitat de Regants de l’Esquerra / Sindicat Agrícola de l’Ebre. Aquestes dues comunitats són responsables del reg que sorgeix a partir de cada un dels principals canals existents, el canal de la Dreta i el canal de l’Esquerra.

El funcionament d’aquestes dues comunitats generals de regants té una estructura comuna. En primer nivell de funcionament hi ha una Junta General, que representa tots els membres de la Comunitat i és òrgan sobirà. En aquest cas, la principal diferència entre la comunitat de l’Esquerra i de la Dreta és qui participa de l’assembla de la Junta General. A la Comunitat de Regants de l’Esquerra la Junta General està constituïda, en assemblea, per tots els membres de la Comunitat. En el cas de la Comunitat de Regants de la Dreta la Junta General està constituïda pels representants dels usuaris a través de les comunitats o zones. Per tant, per part de cada Comunitat o zona que configura la Comunitat General de Regants de la Dreta —en són deu—, existeix la mateixa estructura amb una Junta General en què sí que estan representats de manera individual tots els membres de cada Comunitat o zona i on s’elegeixen els representants que participen de la Junta General de la Comunitat General de Regants de la Dreta.

En els dos casos és la Junta General la que elegeix la Junta de Govern, que és responsable del compliment de les Ordenances i Reglaments i de l’execució dels acords propis i dels adoptats per la Junta General i el Jurat de Regs; està constituïda per sis vocals titulars, que, en el dia de la seva constitució, elegeixen entre ells els càrrecs de president, un vicepresident o tres en el cas de al Comunitat General de Regants de la Dreta, secretari, tresorer i president del Jurat de Regs, i per tres vocals suplents. Finalment, l’últim element d’aquesta estructura i elegit per la Junta de Govern és el Jurat de Reg. És l’òrgan comunitari a qui correspon fer conèixer les qüestions de fet que se suscitin entre els partícips de la Comunitat sobre l’aprofitament de l’aigua, examinar les denúncies per infracció de les Ordenances i celebrar els corresponents judicis, tot imposant als infractors les sancions pertinents.

Aquesta estructura organitzativa és la responsable de la gestió i el manteniment dels dos canals construïts que van des de l’assut de Xerta, avançant en paral·lel al riu Ebre, un pel marge esquerre i l’altre pel marge dret. El referent respecte a l’esquerra i la dreta es defineix mirant la desembocadura del riu, de manera que el canal que passa per Amposta és el de la dreta i el que transcorre, la seva totalitat del recorregut, per la comarca del Baix Ebre és el de l’esquerra. Els dos canals neixen a l’assut de Xerta, on reben tota l’aigua que, al pas per les diverses zones camí a la mar, van distribuint per la resta de canals secundaris, canalets, séquies, regadores i ramals. Comportes, sifons, boqueres són cada una de les infraestructures que s’han de controlar per anar dirigint l’aigua per un o altre canal. Per tant, l’existència d’una infraestructura principal dóna pas a un entramat secundari. En el cas del canal de la Dreta les diverses zones que s’alimenten de l’aigua del canal estan organitzades de manera interna mitjançant comunitats de regants o sindicats de reg. Cada una és responsable de les infraestructures i de la gestió de l’aigua que, segons el cabal estipulat per jornal de reg, se li distribueix. Aquestes zones, constituïdes legalment amb unes Ordenances i Reglament intern són deu i, tal com s’ha mencionat, són les que integren la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta: Comunitat de Regants de Xerta, Zona d’Aldover, Comunitat de Regants de Roquetes, Zona Delta, Zona Prats, Zona Sant Carles de la Ràpita, Zona Vilalfranco del Delta (actual Poblenou del Delta), Comunitat de Sant Jaume d’Enveja, Zona Illa de Riu i Zona Illa de Buda.

El cas del Canal de Regants de l’Esquerra funciona diferent i és una sola entitat que agrupa tots els regants des de l’origen del canal, a Tivenys, fins a la desembocadura o final del canal. La principal diferència entre les dues comunitats està definida per una organització, a la zona del canal de la dreta, més jerarquitzada, que delega el funcionament, mitjançant representants a la Junta General de la Comunitat General de Regants de la Dreta, de l’organització supracomunal. No obstant això, a la vegada manté a escala local un funcionament i una distribució de l’aigua més proper en dependre d’una estructura organitzativa local. És dins de l’àmbit local una gestió més propera i controlada directament pels propietaris de cada zona. Contràriament a la zona de l’Esquerra, no existeix aquesta jerarquització territorial i organitzativa, de manera que és una sola entitat representativa i que gestiona tots els nivells de control i distribució de l’aigua. Tot i això, en el cas del canal de l’Esquerra, sí que existeixi una diferenciació definida per les infraestructures de distribució de l’aigua i que acaba definint fases de distribució com el de la solta d’aigües. El canal de l’Esquerra en arribar al delta de l’Ebre es divideix en la Séquia 1 (passa per Deltebre) i la Séquia 2 (de l’Aldea es dirigeix cap a l’Ampolla); i, per tant, tot i no tenir una gestió jurídicament diferenciada com trobem a la zona de la dreta, sí que determina interessos diferents.

Actualment, les comunitats de regants han adaptat els seus reglaments a les variants legislatives, de manera que la darrera Llei d’Aigües és una llei modificada el 2001; exactament, la llei del Real Decreto Legislativo 1/2001, de 20 de julio, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley de Aguas. Aquesta modificació ha portat paral·lelament modificacions o adaptacions de les Ordenances i Reglaments. En aquest sentit la Comunitat de Regants de l’Esquerra i el Síndic Agrícola de l’Ebre aprova al 30 de maig de 2009 amb juntes generals extraordinàries les actuals ordenances i reglaments i la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta actualitza les seves respectives el 20 de març de 2015. Aquesta adaptació legislativa no implica una modificació d’objectius.

Ambdues comunitats tenen com a objectiu i funció la gestió de l’aigua i distribució, junt amb l’adequació als reglaments i ordenances propis (que s’han anat posant al dia en aquest darrer segle i mig) per evitar litigis, el manteniment de les infraestructures de reg i desguàs que en són necessàries, les estacions de bombeig, etc., tot el que és necessari per fer viable l’ús i aprofitament de l’aigua del riu Ebre. Són organitzacions que evidencien la necessitat de regular, a la vegada que facilitar, la complexitat de la gestió i aprofitament de l’aigua, i ho mostren com l’objectiu clau de l’entitat. Tot i que els orígens, sorgeixen amb funcions dispars en el cas del Canal de la Dreta la seva intencionalitat inicial era la navegabilitat, al primer quart del segle XX, i era i tenia com a funció clau l’ús de l’aigua per al cultiu, amb l’excepció de l’aigua que es rep el consorci d’aigües de Tarragona, que és d’ús dispar.

Aquesta funció queda evidenciada en les Ordenances i Reglaments: «Essent el principal objecte de la constitució de la Comunitat aconseguir el millor aprofitament i distribució de les aigües de la concessió» (Article 5. Ordenances i Reglaments. Comunitat General de Regants del canal de la Dreta de l’Ebre). I a la Comunitat de Regants de l’Esquerra també assenyala la importància d’evitar els conflictes entre els mateixos veïns o buscar eines per solucionar-ho com s’especifica: «[…] que el principal objectiu de la Comunitat és evitar les qüestions i litigis entre els diversos usuaris de l’aigua que utilitza, tots els partícips se someten voluntàriament a allò preceptuat en aquestes Ordenances.» (Article 9. Fur o jurisdicció. Ordenances i Reglaments de la Comunitat de Regants / Sindicat Agrícola de l’Ebre, p. 12)

En aquest sentit són els objectius els que han definit l’actual model organitzatiu i executiu. Són entitats amb un model organitzatiu de base associativa i comunal que conforma una estructura de govern assembleari però a la vegada representatiu i lligat a la propietat o ús d’aigua. La capacitat de decisió i representació està lligada als jornals de reg que té cada propietari o zona (en el cas de la Dreta). El cas del canal de la Dreta estipula, en el seu reglament, la representació de cada comunitat o zona dins de la Junta General de la Comunitat General. El nombre de vocals de representació està subjecte al consum proporcional d’aigua. Amb aquesta distribució de poder i representativitat la zona Delta té 10 vocals dels 46 totals de la Junta General davant dels 2 o 3 de Xerta, Aldover o Illa de Buda. En aquest sentit a part dels representants a l’assemblea general també els vots tenen en compte els jornals de superfície. Aquest combinació entre ús d’aigua i jornals en propietat és el que defineix l’actual model i distribució del vot en l’assemblea. El resultat és que la Zona Delta té 47 vots dels 129 totals de la Junta General davant d’altres zones com Sant Carles de la Ràpita amb 7 o 1 de Xerta, igual que Aldover. Són les zones de Sant Jaume o Illa Riu les que més s’apropen en valor de vots a la Zona Delta, amb 20 i 18 respectivament. El pes de les zones del delta en la pressa de decisions i el funcionament de la comunitat, definit segons jornals de cultiu, incideix per tant en el funcionament no només del cultiu sinó del mateix ecosistema i de les relacions que s’estableixen amb les zones de pesca com les Basses de l’Encanyissada i la Tancada que sense formar part directa de la Comunitat depenen de les aigües que la comunitat gestiona.

Aquest sistema de votació per jornals, però sense la jerarquització representativa de les zones que trobem a la Dreta es reprodueix a la comunitat de l’Esquerra. En aquest cas s’estipula segons l’ús o cabal d’aigua que el membre té dret que es defineix segons la mesura del jornal, i hi ha una superfície mínima que dóna dret a vot l’equivalent a 1,19 jornals. Qui supera els 100 jornals no té més de 19 vots però obté un vot més per 25 l/s o fracció d’aigua que té dret.

Aquest funcionament des de 1987 compta amb una nova variant que en el cas del canal de la Dreta no s’evidencia a les Ordenances i sí en les del canal de l’Esquerra. Forma part de la Comunitat de Regants el Consorci Concessionari d’Aigües al Camp de Tarragona, actualment Consorci d’Aigües de Tarragona, i disposa d’un vot, l’equivalent a l’ús d’un litre per segon o a tenir 1,19 jornals. És l’excepció dins d’unes comunitats que sorgeixen amb l’objectiu de distribuir l’aigua entre els regants del Baix Ebre i Montsià, amb una importància especial i concretament del delta de l’Ebre i que actualment serveixen com a canal de transmissió per fer arribar l’aigua més enllà dels mateixos regants de la zona. El fet que aquest consorci, tot i el poc pes en vots, contribueixi en una part molt important del pressupost és un element viscut com a positiu per les mateixes comunitats, que els permet en part un òptim manteniment de les infraestructures per a un millor aprofitament de l’aigua amb un cost menor per a cada membre de la comunitat.

De manera paral·lela existeix un òrgan de funcionament, el Jurat de Reg, que tenen un valor comunitari més enllà de la gestió de l’entitat que es responsabilitza de lidiar en els conflictes o possibles faltes dels membres de la comunitat. El Jurat de Reg és l’òrgan que intervé en les qüestions que fan referència exclusiva a l’ús de l’aigua i altres aspectes relacionats amb l’ús de les infraestructures. Té una funció executiva al ser responsable d’imposar i fixar les correccions i respectives indemnitzacions. El valor d’aquesta entitat es fomenta en el reconeixement del seu valor equànime i objectiu d’aquí que a les diverses regulacions observades es determinin un seguit de circumstàncies que obligarien el membre del Jurat de Reg a abstenir-se d’intervenir en un procediment corresponent en el cas que:

a. Tingui interès personal en l’assumpte o un altre semblant.

b. Parentiu de consanguinitat dintre del quart grau o d’afinitat dintre del segon, amb qualsevol de les persones interessades en el procediment.

c. Amistat intima o enemistat manifesta amb alguna de les persones implicades.

h. Haver intervingut com a perit o com a testimoni en el procediment que es tracti.

e. Tenir relació laboral o contractual de qualsevol altra classe amb alguna de les persones interessades en l’assumpte (Ordenances i Reglament del Canal de Regants de la Dreta)

Aquests condicionants en posar-se per escrit evidencien la necessitat de salvaguardar la presa de decisions equànimes per persones que coneixen les problemàtiques de l’ús i aprofitament de l’aigua i no en fas un ús partidista. Un reconeixement comunitari que és reafirmat amb la impossibilitat explicita a que, dins de l’organització, no hi hagi cap òrgan amb capacitat de qüestionar o aquí apel·lar la decisió presa pel Jurat de Reg. En aquest cas sí que pot ser qüestionat a instàncies jurídiques superiors externes a la Comunitat de Regants, al contrari que passa amb altres models organitzatius similars com és el cas del Tribunal de les Aigües de València. El Tribunal de les Aigües de València és considerat l’últim òrgan amb capacitat de decisió. La diferència del Jurat de Reg amb el Tribunal de les Aigües de València és que per llei no hi ha cap organisme judicial on poder alçar la queixa o disconformitat amb la decisió presa pels membres del Tribunal. En el cas del Jurat de Reg, que aquí exposem, tot i que no hi ha cap altre òrgan dins de la Comunitat de Regants que pugui revocar la decisió, si el denunciant o denunciat ho trobés necessari per disconformitat amb el dictamen, podria alçar la queixa en l’àmbit administratiu. En aquest sentit portar una decisió presa pel Jurat de Reg a instàncies externes podria comportar l’estigmatització, o rebuig per part de la comunitat. Per tant, tot i no estar reconegut com el Tribunal de les Aigües de València, legislativament parlant, sí que la pressió comunitària li atorga aquest Jurat de Reg un reconeixement i per tant poder, que fa que qui hi recorri o sigui interpel·lat per aquest organisme no intercedeixi davant d’altres instàncies.

Tot aquest sistema organitzatiu s’ha consolidat amb els anys i augmentat gràcies a l’ampliació del territori que rega. Aquesta ampliació del territori cultivable està relacionada amb l’ocupació i transformació per l’aprofitament en terres d’arrossar dels aiguamolls i salobrars originals fet durant el segle XIX i la segona meitat del segle XX . El cas més recent d’aquesta transformació i ocupació és l’actual EMD Poblenou del Delta, en el seu origen Villafranco del Delta i els seus terrenys. En aquest cas vas ser una colonització agrícola i un nucli de població programada i promoguda per l’Instituto Nacional de Colonización dependent del Ministerio de Agricultura franquista, inaugurada el 1957, pertany al terme municipal d’Amposta.

L’origen dels actuals models organitzatius, que no l’origen de la construcció del canal, que a la dreta va ser amb una funció de navegabilitat, fou l’organització per l’aprofitament de l’aigua entre els propietaris o futurs propietaris de terres. La comunitat de pagesos i altres propietaris, que arrendaven la finca però no la treballen, s’uneixen per gestionar la distribució i a la vegada col·laborar en el cost del manteniment de les infraestructures necessàries per a la distribució de les aigües. Aquest és el punt de partida del model organitzatiu que defineix que tots els membres de la comunitat paguen com a membres i segons la quantitat de jornal que tenen i, per tant, l’aigua que utilitzen. Aquest fet porta implícit que els membre de la comunitat des d’un inici han dut a terme una inversió en la construcció i manteniment de les infraestructures que fan accessible l’aigua. És aquest fet el que justifica les condicions que regeixen l’ingrés de nous membres tant si és per traspàs de propietat o perquè aportin noves terres per regar a la Comunitat. En el cas d’una nova incorporació de jornals el procés d’entrada a la comunitat es regeix per una sol·licitud que implica l’acord de la comunitat i satisfer el cost proporcional, des de la creació de la comunitat fins al moment que vol entrar un nou propietari, sense ometre la discussió respecte a la capacitat o possibilitat d’oferir aigua a un nou jornal amb el cabal definit segons cada comunitat. Això en el cas de la comunitat de l’Esquerra especifica que és en concepte de «les despeses efectuades per la comunitat en obres i serveis, incrementades per cada any o fracció transcorreguts des de la data de constitució de la comunitat fins a l’any d’ingrés efectiu»; en el cas del canal de la Dreta és més precís però implica el mateix: «L’interessat es donarà d’alta en la comunitat, previ pagament de la quota d’ingrés que, des del 1968 […] és l’acumulada i l’equivalent a proporció per superfície regable pagada per la resta de comuners des de l’any 1968 fins ara.» Per tant, en ambdós casos el nou membre haurà de costejar la inversió realitzada per la comunitat per tal que a la finca de la seva propietat hi arribi aigua. Són models de funcionament comú, qualsevol persona que vulgui regar amb l’aigua distribuïda per qualsevol dels dos canals prèviament ha de pagar el cost. En aquest sentit cal remarcar que les circumstàncies de la zona del delta, exclusivament en referència a les terres incultes i ermes del delta, fan que sigui gairebé impossible el cultiu de terres si no és amb les aigües del riu distribuïdes mitjançant el sistema de reg.

Aquest model de control i gestió d’un bé públic, com és l’aigua del riu Ebre, si tenim en compte els darrers 150 anys, ha passat per diverses institucions: l’Estat la va donar en concessió a la Real Compañía de Navegación del Ebro, després en incloure l’ús de reg a la Real Compañía de Navegación y Riegos del Ebro i 99 anys després a l’actual Confederación Hidrogràfica del Ebro, que determina els cabals que gestionen cada una de les comunitats de regants. És la Real Compañía la que crea l’estructura de reg i qui estableix el personal necessari per repartir l’aigua de reg en els diversos nivells laborals i netejar i mantenir les infraestructures institucions les que al llarg del temps defineixen l’aparició d’un seguit de funcions relacionades amb el canal. Responsables, a la vegada que vigilants, d’un bé clau per a la productivitat de la zona, es crea una extensa plantilla que va del capatàs, passant pel guarda, encluser, zeladors, regador, dallers i peons, que són personal pagat per les comunitats de regants per assegurar la distribució i el manteniment de les infraestructures. Aquestes funcions han desaparegut en algun cas, com la de guarda, i altres han estat substituïdes, com el cas dels dallers pels barquers. En general, el volum de treballadors s’ha reduït dràsticament a causa de l’aparició de nova maquinària i tècniques de control i neteja. Amb tot, l’aparició de maquinària no ha canviat una estructura que depèn de la mà i ull humà per a la distribució de l’aigua. L’existència de bombes, encluses mecàniques, excavadores no han substituït encara un seguit de funcions molt concretes i determinants, com la d’obrir la boquera o repartir el cabal d’aigua equànimement entre finques.

Dins de l’estructura de la Comunitat General de Regants el funcionament s’ha mecanitzat i es regula d’acord amb l’aigua rebuda i el cabal del riu. En aquest sentit és model de gestió externa a la mateixa comunitat i dependent de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. És quan l’aigua arriba a les diverses zones que, partint d’un quadre de relacions que defineix la quantitat estipulada d’aigua per jornal de terra, intervé la mà del zelador i el regador; avui les dues úniques persones que continuen intervenint de manera manual en el repartiment d’aigua.

El cas de la distribució de l’aigua ve determinat per un seguit d’aspectes que incideixen i determinen l’arribada o l’aprofitament de l’aigua. Aspectes que fan que tot i existir una regulació que determina el funcionament i distribució, recaigui en el zeladors i regadors la decissió final d’obrir més o menys i de distribuir l’aigua d’una o altra manera. Aquesta feina actualment l’assumeix el zelador i una quadrilla on hi ha regadors, barquers i palistes.

Com podem veure a les Ordenances i Reglament de la Zona Prats, «Les feines pròpies de camp de la Zona, directament relacionades amb la distribució de l’aigua, així com les de vigilància de les obres i de policia en general, s’encomanaran a un […] zelador o Sequier Major, el qual serà assistit per personal a les seves ordres (palistes, barquers, regadors, dalleros, etc.)». Aquesta funció, la de policia, evidencia la necessitat de salvaguardar les infraestructures i el bon funcionament de la distribució. Són justament aquestes característiques de control i bona distribució les que demanen, que tant zelador com regador, siguin persones amb un tarannà conciliador per gestionar aquesta distribució clau per a la productivitat del delta; el caràcter i, sens dubte, el coneixement de totes i cada una de les característiques de les finques que s’han de regar. Això vol dir aspectes com la inclinació, si és prop del canal de desguàs, les possibles filtracions naturals, el tipus de terra, si està més alta o més baixa i, ja després o paral·lelament, les característiques de qui la treballa. Si el pagès procura mantenir-la en bon estat, si protegeix o repara els possibles forats fets per cranc o caragols, si treballa la terra, totes i cada una d’aquestes característiques fan que davant les necessitats d’aigua, més enllà de la que defineix la normativa, un regador i el zelador decideixin si li permeten disposar de més aigua, a canvi de restar aigua al veí del ramal. Aquestes situacions també varien depenent de l’època de l’any i llavors les necessitats d’un o altre permeten que el regador obri més o menys una boquera o la tanqui igual que el zelador pot decidir que un ramal o altre rebin més aigua.

A la vegada existeixen altres accions relacionades no només amb el repartiment d’aigua, sinó amb un bon manteniment de les infraestructures tant per facilitar l’arribada d’aigua com per facilitar-ne la sortida i, per tant, evitar inundacions del camp o embossos. La neteja de la xarxa de desguàs és responsabilitat dels barquers; aquests substitueixen avui les persones que fins principis dels vuitanta del segle XX anaven amb la dalla netejant els marges del canal de distribució i de desguàs. També els palistes, avui amb una màquina amb pala mecànica que facilita no haver de retirar els sediments a pic de pala sinó des de la grua. Funcions que cada dia s’activen a diversos nivells depenent de l’època de l’any.

L’inici de les diverses fases de treball relacionades amb el repartiment d’aigua, fases de treball que tenen un caràcter cíclic, es consideren amb la solta d’aigües. Al mes de març per acord entre tots els membres de la Comunitat  en assemblea general es decideix quan s’inicia la solta d’aigües. És entre el mes d’abril o finals de març i es tenen en compte les condicions meteorològiques, del mateix terreny, l’estat  o moment dels camps per part del pagès. Llavors, a partir d’aquest mes i de forma progressiva, primer les que són més allunyades de la desembocadura i les darreres les més properes a la desembocadura, s’obren totes les encluses dels canals secundaris que porten l’aigua fins a les regadores.

Respecte a la xarxa de canals, canals secundaris, regadores i les respectives divisions dependrà de la zona. Hi ha finques que s’alimenten directament d’un canal secundari i altres que per distància respecte al canal principal han de recorre un entramat més llarg de séquies, canals, regadora, regadora secundària i fins a regadora terciària.

Oberts els canals, és durant aquesta primera fase que s’omplen els camps d’aigua. El regador deixa que totes les boqueres puguin ser obertes tant com el pagès necessiti. Això vol dir que no hi ha un cadenat que limita l’obertura de la boquera. Actualment existeix un sistema que permet que el propietari pugui, dins d’un marge que defineix el regador, accedir a més o menys aigua, antigament el cadenat era fix i o la boquera estava tancada o oberta al punt que s’havia definit pel regador. La qüestió és que en aquesta primera fase d’omplir els camps no tothom ho fa al mateix moment i el regador el que procura és que els que ho fan abans ho facin ràpidament; per això obre tota la boquera, perquè quan els veïns de les finques adjacents vulguin inundar el seu camp, els que ja ho estan, es puguin tancar o disminuir l’entrada d’aigua per afavorir el qui vol omplir llavors. Aquest tipus de decisions són que les defineixen aquesta primera fase de treball.

A finals de maig principi de juny els camps estan plens i comencen a sembrar-se d’arròs. El sembrat de llavors fa que canvien les necessitats que té el pagès d’aigua. Així com durant la primera fase de solta d’aigües és progressiu, en aquest moment la major part de pagesos necessiten aigua a la vegada. És el temps de sembra, el regador i zelador s’encaren al moment on més conflictes sorgeixen, fruit de la necessitat i de la importància de la fase de cultiu. Durant aquesta fase, que dura fins al mes de juliol, la planta necessita força aigua perquè és quan ha d’arrelar i també es fan els tractaments. Això implica que s’ha de trobar l’equilibri perquè tothom tingui l’aigua quan la necessiti. Durant aquests mesos el zelador, tant per telèfon com al matí, a la caseta on es reuneixen abans de començar la jornada, escolta les demandes dels pagesos que exposen les necessitats d’aigua. Llavors zelador i regador comproven les circumstàncies de cada petició, en el cas que sigui una petició que superi la quota establerta per jornal d’aigua o si la demanda sorgeix per part del pagès perquè entén que rep menys aigua de la que li toca. Zelador i regadors comproven llavors les circumstàncies particulars de la finca, si és un camp prop d’un desguàs i l’aigua es filtra més fàcilment o si la inclinació o el nivell impedeix que li arribi tota l’aigua, com a motius naturals, altres motius són per motius causats pel mateix pagès i és llavors quan hi ha més problemes. Això passa si el pagès no té el camp treballat i cuidat o té pèrdues d’aigua provocades perquè no tapa els forats dels marges o fins hi tot falta d’aigua perquè solta pel desguàs massa aigua. Aquestes variables són les que zelador i regador tenen en compte en prendre la decisió d’obrir més o menys una boquera.

El regador durant la seva jornada de treball, una vegada s’han solucionat les qüestions puntuals, va amb el vehicle pels camins i controlant l’estat dels camps. Això implica que pot pujar o baixar una rosca de la boquera si veu que més amunt o avall de la regadora o ramal necessiten més pressió per regar un camp. A partir del coneixement de cada finca i de les circumstàncies i variables mencionades va repartint l’aigua. El sistema de repartiment i control és per rosques. Les rosques són les voltes del caragol que obre i tanca la boquera; cada rosca equival a una quantitat d’aigua. El model de control implica que el regador posa un cadenat fins a un número determinat de rosques o girs del caragol. En el cas hipotètic que deu fos el màxim obert, es decideix que pot estar obert fins a la cinquena rosca. El regador posa en cadenat a la cinquena rosca però això no impedeix que el propietari o el mateix regador pugui baixar perquè entri menys aigua, el que no podrà és fer que entri més aigua, només disminuir el cabal d’entrada.

També la presència del cadenat és una mesura per evitar el conflicte. Hi ha casos que un ramal el comparteixen cinc o sis finques diferents i com els propietaris es reparteixen l’ús d’aigua sense tenir conflicte entre ells no és necessari posar el cadenat; paral·lelament hi ha altres casos que essent dos veïns no es posen d’acord i es fa necessari el cadenat. Tot i que actualment els conflictes són relativament menors, en part per la quantitat d’aigua que arriba, en part gràcies a la millora de les infraestructures que es van cobrir a la dècada dels vuitanta del segle XX, el regador per evitar i facilitar la feina posa en la majoria de boqueres el cadenat. El fet que la majoria de propietaris de la zona deleguen en el zelador i regador les necessitats d’aigua, i és el regador qui segons les necessitats que el pagès li comunica els obre o tanca la boquera, implica que la responsabilitat recau sobre el regador, i per això aquest s’assegura amb el cadenat els cabals per evitar que ningú pugui passar i modificar les rosques i per tant el cabal.

Una vegada aquesta fase s’acaba, sense minvar la importància de l’aigua als camps, és quan el gra ha de fer-se gran, la conflictivitat disminueix, i llavors la funció és de manteniment d’un nivell constant d’aigua. En aquest sentit la neteja («llimpia») i manteniment dels canals és clau i és una feina en paral·lel a la distribució. Evitar que les algues que poden sortir amb la calor obstrueixin el repartiment d’aigua i altres productes que poden baixar de més amunt. És la funció del palista o persona que va amb la grua amb la pala mecànica. Es mou per zones i la seva responsabilitat és procurar que l’aigua flueixi neta i no pugui quedar obstruïda entre les diverses encluses i boqueres. També a la vegada per la xarxa de desguàs els barquers són els responsables del manteniment d’una xarxa que precisa unes condicions òptimes però en aquest cas per poder expulsar l’aigua sense problemes. En aquest cas junt amb la funció d’evitar que quan s’iniciï la solta i el buidatge dels camps l’aigua flueixi i no es quedi embossada. És ja a l’agost amb la barca que porta incorporada una desbrossadora mecànica que talla i neteja els laterals del canal de desguàs, on creixen canyes i altres herbes, que els barquers preparen el canal de desguàs perquè a finals d’agost i durant el setembre la quantitat d’aigua necessària és menor i per tant es canalitza més cap al desguàs.

És en aquesta última fase del conreu de l’arròs, la collita, que entra en joc de forma més rellevant el sistema de buidatge. Al setembre l’arròs està preparat per a la collita i, tot i que hi ha pagesos que ho fan en sec, la majoria continuen fent la collita amb el camp inundat. El perill en aquest cas és de caràcter meteorològic, les pluges poden malmetre la collita si puja prou el nivell de l’aigua del camp negat perquè el gra, que amb el pes comença a inclinar-se, toca l’aigua. És per això que el zelador activa i organitza el manteniment de la xarxa de desguàs a la vegada que activa les estacions de bombeig que han d’ajudar a expulsar l’aigua cap a la mar. Aquest procés una vegada més dependrà de les circumstàncies i variables. El buidatge del canal de desguàs també ha de mantenir-se a un nivell correcte per evitar que l’aigua salada pugi més amunt del que és degut. Per tant, tot i l’existència de les estacions de bombeig que el que fan és accelerar el buidatge en moments de necessitat urgent (fortes pluges), s’ha de mantenir un equilibri a la xarxa i tots els diversos punts de desguàs per evitar la salinització del terreny més amunt del previst. El zelador és el responsable d’anar a controlar els nivells de sortida on hi ha la comporta que funciona per desnivell entre l’aigua dolça que surt i la salada que entra.

Una vegada s’ha fet la collita encara es mantindrà l’aigua fluint pels canals i inundant els camps fins com a mínim desembre. Les circumstàncies actuals venen definides per una necessitat externa al conreu de l’arròs, es tracta de mantenir el delta amb aigua per afavorir la presència d’aus migratòries durant més temps, tot mantenint així un ecosistema favorable a la fauna. En aquest sentit la inundació dels camps dependrà d’una subvenció que rep el pagès per tal de tenir el camp inundat. Unes altres variables a tenir en compte són les plagues o presència de plagues invasores, com el cas del caragol poma (Pomacea maculata). Algunes de les tècniques plantejades per lluitar contra aquesta plaga és la salinització dels canals. Això ha portat que actualment el zelador en aquesta fase permeti l’entrada d’aigua salada més amunt del previst i per això també es tanquen els canals abans.

Una vegada tancats els canals el zelador organitza el procés de neteja i manteniment de les infraestructures. En casos concrets es contractarà personal extern però s’allunya de l’antic sistema en què dalleros i desbrossadors eren contractats per temporades per fer les neteges. Zeladors amb plantilles de cent persones distribuïdes per tot l’entramat de reg i desguàs.

El repartiment de l’aigua tal com avui funciona és el resultat de les necessitats que s’han sorgit amb els anys. Tot i que avui és difícil trobar algú que expliqui casos presents de conflictes greus; aquests han existit i són l’origen de la necessitat d’agrupar-se i organitzar-se, per al bon i equànime ús de l’aigua. La trencada de cadenats, l’ús de mànegues, fer forats als marges són algunes de les tècniques que els propietaris han utilitzat al llarg dels anys per tenir l’aigua que necessiten o quan la necessiten. Actes que s’han repetit, tot i que aquests són denunciats davant del Jurat de Reg, que després d’escoltar les motivacions o conseqüències aplica una pena o altre. Conflictes entre veïns que es tancaven les boqueres o es feien forats al marge divisori per treure l’aigua al veí, conflictes al cap i a la fi per aconseguir que terres ermes i gairebé incultes, fins fa poc més de 150 anys, fossin productives. La comunitat interessada s’organitza per gestionar aquell bé que considera propi, definint la seva pròpia estructura de funcionament i reglament. Aquest funcionament s’ha anat regulant i reglant fins a l’actual moment. Les circumstàncies òptimes del sistema de reg i desaigüe facilita que tots els propietaris tinguin accés a l’aigua; amb tot, continua essent necessària l’existència d’aquesta entitat que regula ordena i manté la infraestructura que permet el reg.

Aquest sistema organitzatiu, sense obviar que depèn d’estructures superiors i supracomunals que defineixen o delimiten la quantitat d’aigua que arriba a cada zona, continua sent un clar exemple de com la comunitat és clau per a la transformació i l’adaptació de zones ermes i incultes per a l’ús i benefici de la pròpia comunitat. Prima per sobre de les diverses estructures el manteniment d’una comunitat local que amb la seva acció organitzada a la vegada que canalitzadora de conflictes, permet l’explotació d’un territori, el delta, que per si sol no permetria l’actual ús i aprofitament per al bé de l’espècie humana.

Història i transformacions de l'element: 

La història de l’actual model organitzatiu de distribució de l’aigua de l’Ebre mitjançant el canal de la Dreta i el de l’Esquerra ha estat redactada en dues obres commemoratives dels 150 anys (al canal de la Dreta ) i 100 anys (el canal de l’Esquerra) de construcció dels canals. Les obres Cent anys del canal de l’Esquerra de l’Ebre, escrit per Salvador-J. Rovira i Joan-Hilari Muñoz, i 150 anys del canal de la Dreta de l’Ebre. El canal que porta la vida, editat el 2010 per la Comunitat General de Regants del canal de la Dreta de l’Ebre, són el nostre referent respecte a la informació de caràcter històric aquí mencionada.

Des d’un punt de vista històric cal posar l’accent en el fet constitutiu de les entitats que actualment són el referent del model organitzatiu de distribució de l’aigua, les comunitats de regants. Organitzacions creades per la gestió per l’ús privat d’un bé públic. Els referents en el cas de l’hemidelta dret són les Juntes d’Acotament i els Sindicats que sorgeixen a la zona d’Amposta per regular l’ús de l’aigua l’any 1861 i per evitar-ne el mal ús com podem veure a les actes del 19 de maig de 1861 per cercar solucions: «en vista de els abusos cometidos en la toma de agua sin regla ninguna» (150 anys del canal de la Dreta de l’Ebre, p. 228).

Per part de l’hemidelta esquerra, l’actual comunitat té el seu origen l’any 1844, però en una societat que pretenia el contrari al reg, és a dir, assecar les zones humides per fer-les cultivables: «Se constituira un fondo del tanto por jornal […]. El indicado fondo se destinara a la paertura< de las acequias madree hijuelas necesarias, construcción de carreteras y caminos de travesía de los puentes que faciliten la división de los terrenos sbdividido y además obras hasta conseguir en toda su extensión el desagüe, era la Sociedad de desagüe de los Prados de la Aldea.» (Cent anys regant, 2010: 98)

Aquests dos referents ens permeten comprendre que tot i les diverses circumstàncies, l’explotació del delta ha sigut encarada almenys els darrers 150 anys sempre des d’una visió comunitària, principalment per dos motius, que continuen sent els que justificant l’existència de les comunitats actuals, la necessitat de fer i mantenir grans infraestructures que facin productiva la terra del delta i el posterior control i regulació de l’ús de l’aigua.

Fruit de la construcció del canal de la Dreta a partir de l’any 1851, sorgeixen al llarg de la segona meitat del segle XIX el que han de ser la llavor de l’actual estructura de la Comunitat de Regants de la Dreta: Sindicat de Regs d’Amposta (1862), Sindicats de Regs d’Enveja (1873), el sindicat de Reg de Delta Dret (1866) o el sindicat de Regs dels Prats d’Amposta (1877). Aquests sindicats sorgeixen a partir de la construcció del canal que és en mans de la Real Compañia de Canalización del Ebro, que l’any 1871 passarà a dir-se Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro. S’inclou la funció de reg al nom que acabarà sent la seva principal funció. Aquesta companyia creada per tal de construir el canal és l’entitat que durant 99 anys mantindrà i tindrà els drets d’explotació del canal. Una entitat de capital divers que inverteix diners en la construcció d’un canal que en un inici havia de ser per navegable i acaba sent d’ús estrictament de reg.

Per tant, ja des d’un inici, fruit de la construcció del canal, sorgeixen al delta de l’Ebre diverses comunitats de regants que avui continuen organitzant-ne el reg. En el cas de l’hemidelta dret aquestes comunitats o síndics durant els primers anys del segle XX tant s’uneixen com se separen, busquen poder defensar posicions davant la RCCRE; això serà així fins a la guerra civil. Un cop acabada la guerra civil espanyola, ja a l’any 1942 per obligació governamental s’eliminen els sindicats de la dreta i es fusionen en la Comunitat de Regants del Delta Dret; en aquest cas s’inclou els antics sindicats de reg d’Enveja, Prats, Amposta i més endavant Sant Carles de la Ràpita, illa del Riu. És l’avantsala de l’actual model. Es divideixen en zones (les actuals) i a mesura que s’apropa el 1966, quan s’acaba la concessió a la Real Compañia de Canalización i Riego de l’Ebro (RCCRER) s’afegiran les comunitats i sindicats sorgides entre Xerta i Amposta (Xerta, Aldover i Roquetes).

A l’hemidelta esquerre, el procés és diferent i és la Sociedad de Desagüe de los Prados de la Aldea la que fa una convocatòria dels regants de l’esquerra per crear el Sindicat Agrícola de l’Ebre, que a la vegada va ser comunitat de regants (Rovira-Muñoz, 2013: 58). Això passa el 1907 inaugurat el tram que la RCCRE havia construït a l’esquerra. En aquest cas, la Sociedad de Desagüe s’havia constituït amb un objectiu i acord previ amb el govern municipal. Les terres pantanoses que aconseguissin fer cultes, mitjançant el desguàs, si eren cultivades amb continuïtat quedarien en propietat. És per tant aquesta circumstància la que lliga una entitat amb l’altra i que a la vegada ens permet observar com a poc a poc el delta mitjançant la construcció i intervenció organitzada va fer cultes unes terres fins llavors eren usades principalment per pastureig, salines i recol·lecció de plantes com la boga o la sosa.

Fins el final de la concessió a la RCCRE les relacions entre les diverses comunitats de regants i la Companyia, que era la que gestionava el canal principal i a qui se li pagava per l’ús de l’aigua, segons podem llegir a les obres referenciades, no eren fluides. Per això quan l’any 1966 s’acaba la concessió per l’explotació del canal (dreta i esquerra) es promou des de les dues comunitats assumir el control de cada un dels canals. Dividint entre dreta i esquerra el que anteriorment formava part de la mateixa companyia. Des de llavors com entitat organitzativa les modificacions han estat definides principalment per les diferents lleis d’aigües, l’última el 2001 i una modificació l’any 2005. Amb tota la capacitat distributiva i la implicació i influència de la comunitat de regants en la població i en els regants ha canviat des de la dècada dels setanta-vuitanta del segle XX fins ara.

De la mà dels canvis organitzatius estructurals hi ha altres canvis rellevants que vénen definits per la implicació o relació laboral que s’estableix entre els habitants del delta i la comunitat de regants. Les comunitats de regants, principalment en el que fa referència al manteniment i vigilància de la infraestructura, donava feina continua i/o temporal o una quantitat important de veïns. Carme Queralt en el capítol «El control, la vigilància i la distribució de l’aigua de reg. El personal del canal» a l’obra abans mencionada de commemoració 150 anys del canal de la Dreta de l’Ebre. El canal que porta la vida, menciona que centenars de famílies han viscut de manera directa, temporal o continuada, dels treballs que la Comunitat oferia. Capatàs, guardacanals i vigilants eren funcions organitzatives i en el cas del guarda també de vigilància i control. Això implicava que els guardes tinguessin cases que la mateixa Comunitat o la RCCRE cedia perquè hi visquessin. Al llarg dels més de 150 anys d’existència dels canals s’ha anat simplificant, principalment, pel que fa a personal. El principal motiu són les millores tècniques que han fet que feines que havien de fer-se de forma manual, la pujada i baixada de comportes i encluses (d’aquí la funció d’encruseros i comporteros) o les llimpies (d’aquí la funció de dalleros i brosseros o paleros «puntapalas») han o desaparegut com el cas dels primers o transformat com el cas de les neteges, que continuen realitzant-les persones però ajudats amb maquinària que facilita o fa menys feixuc l’ofici. És el cas dels dalleros o brosseros, actualment són els barquers que compleixen la feina de mantenir net el canal o també el maquinista que va amb la grua amb la pala mecànica per netejar. Abans de l’arribada de la maquinaria a la dècada els setanta del segle XX, cada guarda o zelador configurava una quadrilla per fer les neteges amb la dalla i a puntades de pala. Feines algunes de les que es feien des de dins l’aigua i altres des de la vorera però que eren les més feixugues de totes les que estaven associades al manteniment dels canals. Una dalla que servia per retirar llapó, algues o segar les vores o amb la pala retirant el fang que s’havia acumulat al fons. Feines que en general eren per temporada i que la gent del delta compatibilitzava amb el treball al camp. Encara actualment algun dels actuals zeladors i regadors recorden quan van començar i compatibilitzaven els estudis amb el fet de fer les neteges, fent de dalleros netejant séquies des de dins.

Són justament els càrrecs de zelador i regador els que s’han mantingut havent patit menys canvis. La funció i la forma de dur-ho a terme continuen avui depenent de l’acció manual. El cabal que passa per la boquera continua essent fruit de les variables que el camp demana, sense que això sigui contrari al cabal establert per llei, els temps, les fases del cultiu, les característiques del camp vist pel regador i el zelador incideixen en la producció del delta. És per això i pel coneixement dels camins, dels diversos ramals i regadores i els seus noms, que el càrrec de zelador i regador era de les feines que si no era per un motiu evident podia en algun cas passar de pares a fills.

En general les principals transformacions sofertes dins del model organitzatiu per la distribució d’aigua de reg i manteniment de la infraestructura està relacionats per una part en els canvis dins de l’estructura de funcionament, que ha canviat lligada a les millores tècniques, i per altra part el model de reg s’ha optimitzat amb una millora d’infraestructures que implica que l’aigua sigui de major accés i controlable i per tant impliquen principi menys conflictes per l’ús d’aigua.

També cal evidenciar dos nivells d’ús i distribució de l’aigua que sent depenent en principi es gestionen diferent. Un casen l’àmbit local i com l’aigua de les zones es treballa i distribueix entre els regants. En aquest cas continua sent important l’acció humana i és on encara un gir de rosca més o menys pot implicar un conflicte. No obstant això, per altra part, hi ha el nivell supracomunal que representen la Comunitat General de Regants de la Dreta (en aquest cas) i que la gestió s’allunya més del pagès local. La diferència és que, els últims cinquanta anys, el pagès pot mitjançant l’assembla i delegació de càrrecs influenciar en les decisions supracomunals de gestió del canal principal, fet que durant els primers cent anys no va poder fer i que en part el tenia depenent d’una entitat la RCCRE que procurava el seu benefici per sobre del benefici dels regants. Això l’ha permès en principi l’eliminació d’un conflicte entre la Comunitat i les comunitats de cada zona afavorint a la vegada l’aprofitament de béns comuns com l’aigua per al benefici de la mateixa comunitat de regants.

Processos i preparatius: 

Dins del funcionament del model organitzatiu els processos estan regits per les assemblees i juntes generals, junta de govern i pel Jurat de Reg.

Les assemblees generals o junta general s’organitzen per zona o comunitat de regants. Habitualment se’n convoquen dos a l’any. Una al mes de març, abans de la solta d’aigües, i l’altre al mes d’octubre, per organitzar el moment de la tancada de comportes. En aquestes juntes hi poden participar tots els propietaris de cada zona o comunitat. A les juntes generals també decideixen el representant de la zona o comunitat per la junta general de la Comunitat de Regants del canal de la Dreta.

En aquestes juntes es gestionen els temes d’àmbit local, tant en millores d’infraestructures com possibles conflictes intercomunitaris. Un dels punts comuns que es tracten a les diferents juntes de les zones a l’octubre és decidir respecte al tancament del canal principal i les accions que acompanyen tal fet. 

Les decisions preses a la Junta General de cada comunitat es porten a la Junta General de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta, que és on es comparteixen i acaba prenent-se la decisió en comú. Aquest procés de pressa de decisions organitza i gestiona el funcionament tant en l’àmbit organitzatiu com de funcionament quotidià.

Elegit per la Junta General, hi ha la Junta de govern que és la que executa i es responsable de les tasques de govern i gestió de la comunitat. Són els responsables, president, vicepresident, tresorer, vocals, secretari del funcionament diari de l’entitat en la seva vessant gestora i administrativa.

L’altre vessant, pel que fa als processos de funcionament de l’organització, és el Jurat de Reg i té un funcionament puntual, depenent de l’existència o no d’un conflicte en l’ús o repartiment de l’aigua que no ha pogut ser solucionat entre les parts implicades. El model de funcionament implica la reunió en espai públic on les parts implicades que exposen el seu problema o punt de vista. Habitualment el Jurat de Reg i les parts implicades van fins a la finca o l’espai del conflicte per comprovar a la vegada que veure el context i poder prendre la decisió.

Finalment, en el procés de repartiment de l’aigua dependrà del model productiu de l’arròs. Les diverses fases de repartiment són tres principalment: obertura de comportes i solta d’aigües a finals de març i principis d’abril. A partir d’aquí hi ha un període de màxim cabal que va fins a finals de setembre. Els mesos d’octubre i fins al tancament de la comporta entre desembre i gener hi ha un cabal mínim que manté enfangat el terreny, per a qui així ho vulgui. El manteniment i la neteja dels canals són processos continuats i es fan durant to l’any incidint en un o altre aspecte segons la situació del canal, buit o amb aigua.

Ofici/Coneixements tècnics: 
El repartiment d'aigües té associat, tant en la seva organització com en el seu desenvolupament, diversos oficis i coneixements, tant els que es desenvolupen al camp com els que es desenvolupen en despatxos. Aquests s'evidencien en les persones que compleixen funcions dins de sistema organitzatiu, principalment zeladors, regadors i responsables de les neteges de forma quotidiana o al despatx en l’administració i gestió de la Comunitat de Regants. El primer dels coneixements clau, i que habitualment es transmet des de la mateixa pràctica o treball al delta, és conèixer l'entramat de canals, séquies, regadores i sistema de desguassos. Noms que fan referència no només a una situació jeràrquica respecte a l'entramat (canal principal i canal secundari) de canals, sinó que són reflex de les propietats i de les persones que han habitat i fet productiu el delta. Malnoms com el Ramal de Xala, de la Persianera, canalet de la Fuguerola, de la Paridora. Noms que descriuen el territori a partir de les persones que l'habiten. Un altre element clau, relacionat amb l'ofici de pagès, són els aspectes climatològics. El repartiment d'aigua pot variar depenent de les condicions climàtiques, el zelador i el seu equip han de conèixer el que les circumstàncies per complementar o actuar en conseqüència. El cas més evident és al setembre, les pluges poden fer malbé una collita si s'inunda el camp, per això el zelador ha de tenir el desguàs en condicions de poder acceptar aigua. Això pot solucionar-se activant la bomba o obrint la comporta però són accions que s'han de preveure tenint en compte les condicions climàtiques. Els vents o condicions que humitegen el terreny faran més necessària l'aigua a una zona o altra. En aquest sentit el coneixement està lligat en conèixer el producte que s'està treballant, l'arròs. Aquest coneixement, que complementa les accions, també ho relaciona amb el fet que tradicionalment les persones que tenien o treballaven amb funcions dins de la comunitat de regants també eren pagesos, fet que permet comprendre les necessitats del cultiu i el terreny. Coneixements específics, relacionats al repartiment i manteniment, ens trobem el relacionat amb les neteges, tot i que avui ja no es fan en dalla, ni en pala, el fet d'anar per dins de l'aigua obligava a tenir un control i certa experiència per evitar accidents. Les dalles que eren de metro i mig de llarg avui han sigut substituïdes per les barques amb un mecanisme que va desbrossant els marges però que obliga a comprendre que i com pot ser tallat per què els marges es mantinguin. Paral·lelament encara es retiren les algues i altres elements amb pales (mecàniques). EL zelador fa el manteniment de les bombes de desaigües i és el responsable de veure que les diferents comportes internes de la zona estan en optimes condicions. El manteniment de les infraestructures per tant obliga a tenir un coneixement mínim de maquinària i estructures. Un altre aspecte de certa rellevància són els coneixements relacionats amb l’àmbit agrícola, el fet que molts dels treballadors temporals o continus de la Comunitat siguin paral·lelament pagesos també ha afavorit els coneixement de les diferents tasques tant de manteniment i neteja com de repartiment d’aigües.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

La infraestructura principal és la xarxa de canals de reg i desguàs. Aquesta xarxa s'acompanya de les comportes, la xarxa de canals i sifons, boquers comportes, estació de bombeig.

Noms i característiques de les séquies principals del canal de la Dreta segons informació extreta del mateix web de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta (visita 29 de setembre 2016: http://www.comunitatregants.org/pagina.asp?id=251&i=ca )

1. Canal Navegació 9,8 km, cabal de concessió 3,2 m3/s 7.930,61 RECTANGULAR

2. Figuerola 3,5 km, cabal de concessió 0,36 m3/s 892,19 TRAPEZOÏDAL

3. Canal de l'Anglès 6,7 km, cabal de concessió 0,88 m3/s 183,82 SEMICIRCULAR

4. Final marítim - Séquia mar 6 1,km. cabal de concessió 14 m3/s 2.814,50 RECTANGULAR-OVOIDE

5. Séquia Esquerra 9,5 km. cabal de concessió 0,76 m3/s 1.883,52 TRAPEZOÏDAL

6. Séquia del Nº1 4,9 km. cabal de concessió 0,98 m3/s 2.428,75 TRAPEZOÏDAL

7. Séquia Rampaire 4,5 km. cabal de concessió 0,9 m3/s 2.230,48 TRAPEZOÏDAL

8. Séquia Agulla 9 km. cabal de concessió 2,31 m3/s 5.724,91 RECTANGULAR

9. Séquia Balada 4,6 km. cabal de concessió 1,7 m3/s 4.213,14 TRAPEZOÏDAL

10. Séquia Calent 8,9 km. cabal de concessió 3,9 m3/s 9.665,43 RECTANGULAR

11. Salines 6,5 km. cabal de concessió 1,1 m3/s 2.726,15 RECTANGULAR

12. Canal Eucaliptus 5,9 km. cabal de concessió 1,6 m3/s 3.965,30 TRAPEZOÏDAL

13. Séquia Romero 4,3 km. cabal de concessió 0,56 m3/s 1.387,86 RECTANGULAR 

La Comunitat de Regants de l'Esquerra especifica entre les seves infraestructures (informació extreta del mateix web, visita 29 de setembre 2016: http://www.regantsesquerra.cat/?page_id=134):

Canal de Conducció. Rep aquest nom perquè condueix l’aigua des de l’assut fins a l’entrada del delta (partidor de l’Aldea). 27,141 km. Disposa d’una concessió de 19 m3/s a l’assut i de 6 m3/s a la Pedrera.

Séquia número 1. 20,922 km. Té el seu origen al partidor de l’Aldea i és la continuació del canal de conducció en direcció a Deltebre. Consta de tancaments, descàrregues, estacions de bombament (Capítol, Barques, Penal i Pons de Rei), rampes d’accés i una casella (Mas d’Avall).

Séquia número 2. 11,780 km. Té el seu origen al partidor de l’Aldea en direcció a l’Ampolla. Consta de tancaments, descàrregues, sifons i tres caselles (Partidor, l’Aldea i Camarles).

Séquia número 3. 6,665 km. Té el seu origen a la casella de Mas d’Avall i finalitza a la zona d’Illa de Mar. Consta de rampes d’accés, però no té cap comporta de tancament o regulació en el seu tram.

Entre el material que s'utilitza en el manteniment d'aquestes infraestructures hi ha:

Excavadores amb pala. S'utilitzen per la neteja del canal i retirar els sediments i altres possibles elements que es van assentant al fons del canal durant l'any. També permet fer manteniment i retirar algues.

Barca amb tisores i dalla. S'utilitza pel manteniment del sistema de desguàs. Són dues persones que van a la barca. La funció és retirar tant algues com tallar i mantenir els marges nets. Actualment també fan control de les plagues, postes de caragols poma. 

Els regadors porten els cadenats i també pales, forques i capaç. Són eines que utilitzaran per al manteniment quotidià dels ramals i les regadores. No és la seva funció principal però faciliten el pas d'aigua i evita conflictes per petits embossaments als ramals o les boqueres. 

Participants/Executants: 

Les persones que configuren actualment el model organitzatiu de repartiment d'aigua i manteniment d'infraestructures al camp són: els zeladors amb la funció de distribuir però també de vigilància d'infraestructures i bon funcionament del sistema; regadors, responsable dels ramals i d'obrir i tancar les boqueres que permeten l'entrada d'aigua; els barquers i palistes responsables de la neteja. El barquer es responsabilitza de la neteja del sistema de desguàs i els palistes de la zona principalment dels canals de reg.

Dins del sistema organitzatiu els participants són propietaris de finques de cada zona. Tots els propietaris participen de les juntes generals i tots poden, si compleixen les condicions de la Comunitat, formar part de qualsevol de les estructures organitzatives, junta general, junta de govern o junta de reg.

Precisions ús i funció: 
El model organitzatiu aquí descrit té com a funció la gestió i distribució de l'aigua que des del riu Ebre es concedeix a les diverses comunitats de regants pel reg de les terres cultes. La necessitat d'unes infraestructures per tal distribució converteix a la Comunitat de Regants també en vigilant i responsable del manteniment de les infraestructures que fan possible la distribució.
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats):