IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Descripció:

Descripció general: 

L’organització de la pesca a les basses, nom amb què es coneixen popularment les llacunes, al delta de l’Ebre és de caràcter tradicional i amb un funcionament assentat sobre unes bases centenàries. Avui dia, la pesca a les basses està gestionada per l’antic Gremi de Pescadors de Sant Pere, d’arrels medievals. Després de la Guerra Civil espanyola del 1936 el gremi va tenir continuïtat com a Confraria de Pescadors de Sant Pere de Tortosa i Sant Carles de la Ràpita, tal com la nova organització franquista va dissenyar, i va canviar la seva seu de Tortosa a Sant Carles de la Ràpita. El Gremi de Sant Pere tenia dret de pesca al riu, a les basses del Delta i a la Mediterrània, amb concessió exclusiva de pesca a les basses actuals des d’almenys l’any 1874. Els seus estatuts són de l’any 1828 i s’apliquen pràcticament de manera invariable actualment, tot exceptuant els aspectes que s’han anat adaptant als diversos marcs legals de cada època, com per exemple, l’edat mínima de participació, les quanties de les penalitzacions i quotes, l’admissió de les dones com a sòcies, entre altres.

Tal com explica Joan Moreira a la seva obra de 1934, Del folklore tortosí. Costums, ballets, pregàries, parèmies, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa, les basses més importants que gestionava la confraria per aquell temps eren les següents:

«L’Encanyiçada» i «La Tancada», situades entre Sant Jaume i Sant Carlos de la Ràpita, frente a les salines del Gallo; «La Goleta», prop de l’Ampolla, frente al Roqué, i’l «Canal Vell», entre la Cava i’l Faro del Fangà.

Les pesqueres que la confraria gestiona actualment són quatre amb gestió exclusiva i se situen a les diverses basses de la Goleta, l’Encanyissada, la Tancada i el Canal Vell, i compartida amb l’Associació de Pescadors Professionals d’Angula de Sant Jaume d’Enveja gestiona també la pesca a la Platjola. La resta de basses del delta de l’Ebre, com l’Aufacada i les llacunes de Buda, no tenen activitat pesquera avui dia, tot i que no sempre ha estat així.

El dret a pescar és dels pescadors agremiats, és a dir, de tots els socis de la confraria. Entre tots es fa un sorteig cada any per designar els pescadors que aniran a pescar-hi durant la temporada. Cada bassa té un nombre màxim de pescadors assignats i els pescadors jubilats fins a 70 anys, edat que estableix la confraria com a jubilació, també poden gaudir del dret, tot i que es regula el nombre de persones jubilades i persones actives de cada bassa i, amb més èmfasi, a les basses on es pesca exclusivament l’angula, on tots els pescadors han de ser actius.

La temporada del 2016-2017, d’octubre a febrer, té la distribució següent: 6 pescadors a la Platjola per a la pesca de l’angula (dels quals 3 pertanyen a la Confraria de Sant Pere i 3, a l’Associació de Pescadors Professionals d’Angula de Sant Jaume d’Enveja), i en la qual l’únic tipus de pesca que es practica és la de l’angula; 4 pescadors a la Goleta, també per a la pesca d’angula; 12 pescadors a l’Encanyissada; 8 a la Tancada; i 10 al Canal Vell; amb els guardes corresponents de cada bassa. En total, dels aproximadament 1.000 socis de la confraria, hi participen 37 persones (a més dels 3 membres de l’Associació de Pescadors de Sant Jaume d’Enveja). La xifra de pescadors de les basses ha anat disminuint amb els anys per causa del decreixement progressiu de la quantitat de captures obtingudes degut a factors com la contaminació de les aigües i al fet que la seva economia familiar no depèn com antigament del que es guanya a la pesquera.

El sorteig de les pesqueres se celebra el mateix dia de Sant Pere, 29 de juny, a la seu de la confraria, a Sant Carles de la Ràpita, i s’adjudiquen les places per a la temporada que comença l’any següent. La segona volta del sorteig, per suplir les vacants i renúncies per a la temporada del mateix any, se celebra, en aquest mateix emplaçament, el dia de la Mare de Déu de la Cinta, patrona de Tortosa.

El dret de pesca que adquireix cada pescador és exclusiu de la pesquera que li correspon, i una mateixa persona no pot pertànyer a diferents pesqueres en una mateixa temporada. Aquesta particularitat es manifesta també en el dret a repetir la mateixa pesquera en diferents temporades i s’estipula així: fins que no hagin gaudit d’una determinada pesquera tots els pescadors associats, una mateixa persona no pot repetir aquella pesquera, però sí que pot repetir el dret de pesca en una altra pesquera. El mateix passa amb els socis de nova incorporació. Aquests no poden participar del sorteig, «no tenen sort», fins que no han pescat tots els socis que els precedeixen. Pel que fa a la pesca de l’angula, el funcionament és diferent i qualsevol soci, independentment del moment en què s’hagi inscrit, entra al sorteig del bombo directament.

El desenvolupament del sorteig es fa de manera tradicional, amb una mesa presidencial, el bombo i la caixa de les boles com a elements principals. La mesa està formada pels president i vicepresident de la confraria, els guardes de les basses, membres de la junta i la persona encarregada de la gestió administrativa de l’entitat. La Confraria de Sant Pere s’organitza amb una Junta de govern i els socis, que tenen vot intransferible així com també és intransferible la sort de pesca a les basses.

Pel que fa l’organització i la gestió dels membres de la Confraria existeixen uns llibres de registre determinats i específics per a cada pesquera. Així, hi ha el Llibre de l’Encanyissada, el Llibre de la Tancada, el Llibre de la Goleta i el Llibre del Canal Vell. En aquests llibres, en el sorteig de les places, s’anoten els noms de cadascun dels pescadors que cada any participen a cadascuna de les pesqueres, quedant un registre anual dels membres de les pesqueres de cada bassa. A banda d’aquests quatre llibres, hi ha el Llibre Gros, on cada pescador té un full amb el seu número de registre a la confraria i el seu historial.

El sorteig es fa en quatre fases, tantes com pesqueres i segueix el mateix sistema de funcionament des del segle XVIII. Se sortegen els pescadors i només aquells que «tenen sort» pesquen aquella temporada, tot excloent bona part dels pescadors inscrits.  

El procediment utilitzat per al sorteig és rudimentari i des de ben antic es disposa mitjançant un bombo manual. Al bombo, una mena de cilindre amb un compartiment diferent per a cada pesquera hi ha les boles dels socis, numerades. Cadascun dels números correspon a una entrada de registre del Llibre gros. L’urna es fa girar amb una manilla i una persona treu una bola. Normalment, per triar la bola es busca algun xiquet o jove de la sala, algun fill de pescador que està present.

El número que surt es diu en veu alta i, a la mesa, es busca la correspondència al Llibre Gros. El nom del pescador i número s’anoten en el llibre corresponent a la pesquera per a la qual se sorteja en aquell moment. La bola, un cop fet el procediment, es diposita a la caixa, al compartiment corresponent de la pesquera.

Els números extrets no participen mai més del sorteig d’aquella determinada pesquera fins que tots els inscrits hagin tingut l’oportunitat de pescar-hi. Però sí que poden participar, en anys consecutius, en altres pesqueres. Per exemple, si el pescador amb número de registre 63 s’ha assignat a la Tancada, no podrà pescar de nou en aquesta bassa fins que «s’acaba el bombo», fins que tots els altres hagin sortit sortejats, «no tindrà sort per a la Tancada», però sí que pot participar l’any següent en el sorteig del Canal Vell, la Goleta o l’Encanyissada. Això fa que puguin passar molts anys perquè es doni el cas que un pescador pesca de nou en una bassa on havia pescat en alguna altra ocasió.

En acabar el sorteig, els pescadors de cada bassa es reuneixen amb el guarda corresponent per parlar i acordar el funcionament dels preparatius i per comprar i armar els materials. Cada pescador aportarà dos peces de sàrsia. En acabar aquestes reunions, que es duen a terme a la mateixa sala del sorteig o al carrer, és costum molt antiga que encara es manté d’anar a fer el vermut a compte del munt, és a dir, a compte dels primers diners que s’ingressaran de la pesca col·lectiva. 

Durant el mes de setembre, es desenvolupen activitats de preparació com tancar la bassa, és a dir, limitar els accessos aquàtics per tal que el peix que ha entrat durant l’any, permaneixi a l’interior. També s’ha d’armar i disposar tots els ormeigs per poder començar la pesca i netejar les sàrsies d’herbes i brossa i vigilar que no hi hagi forats. Aquestes tasques es duen a terme els dissabtes i els pescadors es convoquen a la pesquera, esmorzen junts i després es posen a treballar. Durant aquestes jornades de preparació, el grup va discutint i acordant com organitzar la pesca per tal que sigui el més rentable possible i valoren aspectes com per exemple, que una pesca abundant durant la tardor no genera molts beneficis, mentre que si esperen una mica al voltant de Nadal, treuen més rendiment econòmic de la venda. A més, van coneixent-se, aspecte molt important per iniciar una convivència de gairebé cinc mesos.

Al voltant de la Mare de Déu del Pilar, normalment el següent dilluns, comença l’activitat de la pesquera i finalitza el 28 de febrer. Tots els pescadors abandonen el seu lloc habitual de residència i es traslladen a les cases comunals, anomenades tradicionalment barraques, que hi ha a la vora de cada llacuna, on habiten durant aquest temps, treballen i conviuen.

En primer lloc, s’escullen els patrons, un càrrec que ve dels antics caps de camarada. El terme camarada és una paraula antiga, pròpia de la demarcació marítima de Tortosa, on significa colla de pescadors d’una mateixa barca. Tradicionalment, es trien els patrons segons criteris de coneixements, lideratge i experiència que els pescadors valoren i destaquen entre algun dels membres, tot i que cada vegada hi té més pes el criteri del guarda. Els patrons s’encarreguen de garantir la convivència del grup sobre la base del respecte i poden penalitzar amb l’expulsió si una persona perd el respecte a algú altre. També es trien els llisteros, una denominació que ve de llista, encarregats de registrar i controlar despeses i ingressos provinents de la venda del peix. A l’habitació on dormen, els llisteros custodien, la caixa forta, que guarda els diners provinents de l’activitat de la pesquera.

Els guardes guarden i vetllen per la institució, s’encarreguen del manteniment de la casa i de la bassa durant tot l’any, es responsabilitzen de totes les reparacions necessàries, tant de les barraques com de les pantenes i, s’encarreguen de tancar els canals provideros. Fins i tot poden habitar amb la seva família a la casa dels pescadors mentre no hi ha activitat pesquera.

La resta de la cama, nom amb què es designa actualment el grup, són els pescadors. Si bé tradicionalment els pescadors que formaven part de la confraria eren pescadors d’ofici, actualment, no tots ho són. Aquest fenomen obeeix a dos motius, el primer, a la tradició que tenien els fills dels pescadors d’heretar el dret dels pares com a membres de la confraria quan aquests deixaven l’activitat. Fins mitjans del segle XX, en l’àmbit social, la condició «de pare pescador, fill pescador» es complia a bastament. A partir de la segona meitat del segle XX, però, molts dels fills dels pescadors ja es dedicaven a altres oficis, però en molts casos, mantenien l’activitat de la pesquera si els tocava la sort.

Actualment, a més de la diversitat d’activitats professionals que tenen les persones amb tradició familiar pesquera, qualsevol persona interessada pot fer-se sòcia de la Confraria de Sant Pere i tenir sort en les pesqueres, sempre que habiti entre el coll de Balaguer i el riu de la Sénia, tal com s’ha establert recentment, ja que antigament es necessitava tenir la cartilla de la Marina o ser fill de pescador. És també per aquest motiu que la manca d’experiència de part dels participants ha anat generant una tendència a l’augment del paper del guarda com a referent en la presa de decisions al voltant de l’activitat pesquera diària, fins i tot, assessorant els patrons, que eren antigament les autoritats superiors. Amb tot, veiem que el tipus de lideratge que s’exerceix a les pesqueres ha canviat de funció però, com marca la tradició, continua basant-se en criteris d’expertesa que, avui dia, recauen sobre els guardes.

Pel que fa a l’organització de la vida i treball diari, normalment, els membres de la cama s’aixequen a les 6 hores del matí, fan el cafè, miren el temps i s’organitza qui va a cada lloc i estableixen més o menys la quantitat de peix que volen agafar. Es distribueixen en diverses barcades i entren a l’interior de la bassa a perxa i a rem. A cada puntona, unes embarcacions de fons pla i amb la proa i la popa de punta, van tres pescadors que seran els mateixos durant tota la pesquera, dos voguen i un va servant des de la popa amb la barra. A la bassa, xorren les sàrsies de tresmall i gànguils que estan calats des de la tarda anterior, mentre altres treballen a la pantena. A les basses de pesca d’angula s’utilitzen els bussons, un ormeig en forma d’embut que atrapa les angules en la seva remuntada d’aigües. Moltes de les arts de pesca utilitzades avui dia apareixen ja descrites en els Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig. Mentrestant, els llisteros preparen els mostradors per a vendre i les comandes i els ranxeros organitzen les menjades.

Els divendres es fa el recompte dels ingressos de tota la setmana, sempre amb la presència imprescindible del guarda, i es paguen les despeses. Se separa també una part de 20 euros per a cada membre en concepte de pa i vi, per a despeses personals i amb el que queda es parteix. Partir consisteix a fer les parts corresponents dels guanys. Seguint el model organitzatiu de la pesquera de l’Encanyissada podem il·lustrar el repartiment del munt. Actualment, en aquesta bassa es fan 17 parts iguals, de les quals: 3 parts corresponen a la Confraria de Sant Pere; una part és la part capital, una mena de fons de reserva que va acumulant-se durant tota l’activitat de la pesquera i quan s’acaba, al febrer, es reparteix en 3 parts per a Sant Pere i una part per a cada membre de la pesquera; 12 parts corresponen a cada membre de la pesquera (independentment de la funció que hi desenvolupi); i 1 part correspon al guarda. A la resta de basses es parteix segons el mateix funcionament, però cadascuna fent les parts corresponents en funció del seu nombre de participants.

A banda del recompte, es preparen unes bosses amb peix per als de l’enviada, aquells membres que marxen a passar el cap de setmana a casa seva, amb la condició que si se’ls truca perquè hi ha feina, han de tornar, sigui l’hora que sigui. Aquest sistema de permisos es distribueix setmanalment amb la meitat dels pescadors, alternant-se i lliurant cadascú cada dues setmanes. Les famílies dels pescadors també poden fer visites de cap de setmana a la pesquera i poden ocupar els llits buits de la cama que ha marxat. El diumenge abans que es pongui el sol, com és tradició, han d’haver marxat tots els visitants i no es permet la seva presència des de la posta de sol fins la sortida. L’enviada, antigament, eren les persones que en muletes transportaven el peix des de les basses als ports per vendre’l i tornava amb queviures que compraven o que les famílies enviaven.

Les característiques de les aigües de les basses, en equilibri entre aigua dolça i aigua salada, donen com a resultat la coexistència d’espècies de diversos tipus d’aigües. Així, a les pesqueres es capturen peixos d’aigua dolça com tenques (Cyprinus carpio); anguiles (Anguilla anguilla) i angules (cria de l’anguila), que comparteixen els dos medis; i espècies d’aigua salada com muixarres (Sparus aurata), llobarros o llops (Dicentrarchus labrax), patoies (Sprattus sprattus), llisses (Chelon labrosus), llissals o cabeçuts (Mugil cephalus), crancs d’arena i, darrerament, crancs blaus, una espècie al·lòctona que s’ha introduït recentment a la gastronomia local, però que causa molts danys a les sàrsies. La pesca de la pantena és de tipus selectiu ja que les captures estan vives i els pescadors les classifiquen segons espècie i mida. Aquells peixos que no fan la mida (o altres com la tenca, que és una espècie protegida i n’és prohibida la pesca) es tornen al mar obeint a una concepció de «deixar peix per a l’any que ve» que encara es manté com un principi fonamental en el context de la pesca a les basses.

El peix és considerat de molta qualitat per les característiques nutritives de l’hàbitat de les llacunes, fet que fa que compradors de tot el territori es desplacin fins les basses per comprar-lo directament. La venda del peix està orientada tant al comerciant a l’engròs com al comprador particular.  El tipus de pesca que es realitza és de tipus col·lectiu, és a dir, els pescadors d’una mateixa pesquera formen una única unitat de producció.

A banda de fenòmens com la salinitat de les aigües i el tipus de fons de les basses, en la pesca a les llacunes hi intervenen fenòmens climatològics, el més important dels quals és el vent. Com que són aigües de poca profunditat, els dies que fa vent de dalt (mestral), un vent del nord-oest que bufa amb ratxes de molta força i intensitat al delta de l’Ebre, les aigües es mouen i el peix tendeix a fugir de la bassa per refugiar-se en les aigües més profundes i calmades de la mar. En aquest viatge de la bassa al canal providero, la captura mitjançant pantenes és fonamental i una de les oportunitats millors per «agarrar molt de peix i de tota classe», tal com expressen els pescadors. La pantena és una de les arts de pesca que s’utilitza a les pesqueres, però no és l’única. Aquest tipus d’art és una estructura fixa que aprofita el pas del peix de la bassa cap a mar obert per capturar-lo en un entramat de xarxes subjectes a una estructura en forma d’embut. Al llarg del segle XX s’han utilitzat i encara continuen utilitzant-se bona part dels ormeigs tradicionals que es descrivien en l’obra de Despuig, però actualment només s’utilitza el bussó a les pesqueres d’angula de la Platjola i la Goleta, el tresmall, el gànguil i el palangre, com a ormeigs no fixos, a banda de la pantena mencionada anteriorment. Tal com tal com se cita a La pesca a Catalunya el 1722 segons un manuscrit de Joan Salvador i Riera,

«a l’obra de Despuig (segle XVI) es llegeix que per la zona de la desembocadura de l’Ebre l’activitat pesquera era molt important i s’esmenten per a la pesca en el riu, els estanys i la mar, fins a vint-i-sis arts i ormeigs: “broxina, bolichs, cintes, tirones, rebordes, soltes, carasons, tirs sabogals pera l’estanys, tirs sabogals par l’riu, tonaires, palangres pera reig, palangres pera anguiles, boleches, arsinals, ralls, reixagues, pontenes, bertols, anguileres, nanses, camallocs, morbells, cepieres, ventoles, zalabres i manegues estorionals”.»

Com a curiositat podem destacar la diversitat i gran quantitat de malnoms que ha generat l’ofici de la pesca, alguns dels quals de finals del segle XIX i que encara trobem avui dia. Se n’han realitzat diversos reculls i estudis, un dels més curiosos el trobem a l’obra de Joan Moreira Del folklore tortosí, en forma de llista de malnoms disposats en vers. Aquests versos, amb un centenar de malnoms de pescadors i mariners del districte marítim de Tortosa, són obra de Vicent Escardó, un home coneixedor del món mariner de la zona i col·laborador habitual dels diaris tortosins de finals del segle XIX. 

Història i transformacions de l'element: 

La primera referència històrica que coneixem sobre l’organització de la pesca a les basses és de l'any 1149. A la Carta de Població de Tortosa, Ramon Berenguer IV feia donació de la pesca a les basses i de l’explotació de les salines als habitants de Tortosa,

«ltem más os doy todas las aguas dulces y mar para que podais pescar libremente y navegar, con la sola excepción de los estanques y salinas, en las cuales me retengo la novena parte. (E. Bayerri, 1957: 40-41)» [Fragment citat a Andreu: 1987]

El codi jurídic de les Costums de Tortosa (1272-1279), en el Llibre IX, Rúbrica XVIII, Costum I, establia les bases de regulació de la pesca i el comerç del peix del delta de l’Ebre i les seves basses. Aquesta regulació adjudicava el dret de pesca dels ciutadans de Tortosa, tot i que estava regulat per les diverses institucions de l'època i no se cita específicament el Gremi de Sant Pere. És probable que des dels seus orígens, la institució ja participés de l’organització de la pesca a les basses, però hem d’esperar fins a documents posteriors per tenir-ne constància documental.

L’origen d'aquesta institució està documentat des de la baixa edat mitjana i, del segle XIV, en trobem diversos documents a l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre, que parlen de l’activitat del Gremi de Sant Pere; com, per exemple, es descriu que és aquest gremi qui estableix on poden aixecar els pescadors les seves barraques per pescar. El document més antic que es coneix sobre l'existència del Gremi de Sant Pere data de l’any 1383. En aquest document es contrauen els primers Establecimientos hechos sobre las pesqueras de los estanques o lagos de Tortosa; i, posteriorment, tenim constància de molts altres documents on apareix la confraria o gremi de pescadors de Sant Pere i la seva implicació en l’organització de la pesca a les basses al llarg de la història, tot i que no sempre n’ha tingut la titularitat exclusiva.

El canvi de la titularitat del dret de pesca a les basses a favor del Gremi de Pescadors de Sant Pere data de l’any 1817. Les formes d’adquirir el dret de pesca han anat variant al llarg de la història. Si bé el 1368 s’adquiria presentant-se a les llacunes amb estris per a la neteja i obertura dels canals, tenim constància que el 1557 el dret va passar a obtenir-se per sorteig (Andreu, 2013). Al segle XVI se sortejaven les pesqueres i es distribuïen els pescadors segons la que els havia tocat a sort. A partir del segle XVIII el tipus de sorteig va canviar i se sortejaven els pescadors, és a dir, hi havia una part dels pescadors que no tenien dret a pescar aquell any. Aquest canvi podia obeir a un augment de la població de pescadors i el seu equilibri en funció dels recursos que es podien obtenir. Actualment, el sorteig encara es du a terme segons aquest sistema.

Als anys 30 del segle XX, el sorteig se celebrava dos dies després de Sant Pere, el primer de juliol, a l’església de Sant Pere de la ciutat de Tortosa, la seu de l’antic Gremi. La mesa principal estava formada pel president i el vicepresident, els majordoms de l’Ampolla i Sant Carles de la Ràpita, el comptador i el gerent. 

Per als casos de renúncia, tal com es fa avui dia, es realitzava un segon sorteig el dia de la Mare de Déu de la Cinta, però a la seu gremial de Tortosa i, fins aquell mateix dia, els pescadors podien comunicar la seva renúncia. Si es renunciava al dret passat el dia del sorteig, el pescador havia de pagar 300 pessetes d’aquella època. Actualment, la penalització és de 60 euros.

El sorteig es realitzava amb els bombos, un dels quals encara s’utilitza actualment i té 5 compartiments cadascun dels quals correspon a una de les basses que es gestionen actualment, l’Encanyissada, la Tancada, la Goleta, la Platjola i el Canal Vell. L’altre bombo, amb compartiments de les antigues basses de la Llanada, Hospital i la Platjola, forma part del fons del Museu de les Terres de l’Ebre. Antigament, però, al delta de l’Ebre moltes altres basses tenien activitat pesquera, tot i que no eren gestionades per la Confraria de Sant Pere, com per exemple, la pesquera de Buda o la bassa de Llópia, coneguda actualment com l’Aufacada, entre altres, on també s’hi caçava i els pastors abeuraven els ramats que pasturaven pel delta. Bona part de les múltiples basses van anar desapareixent per convertir-les en camps de conreu d’arròs al llarg del segle XX. Es coneix que antigament, el gremi de Sant Pere tenia el dret d’explotació de la caça, la pesca i la bova a les basses.

En el sorteig, s’utilitzava un bombo, les boles i una pissarra. Les boles del bombo estaven foradades del mig i numerades per ser guardades en una urna de filferro amb compartiments per a cada pesquera. A mesura que s’anaven traient, s’anaven introduint als quadros, uns compartiments de fusta amb unes varetes de ferro on s’introduïen les boles. Aquestes varetes, una vegada contenien totes les boles es fixaven i tancaven amb un cadenat per tal que no es poguessin baratar ni sostraure les boles.

Pel que fa a les temporades de pesca, el mode d’explotació ha variat molt al llarg del temps. Cap als anys trenta del segle passat, el funcionament de les pesqueres començava el dia 1 de març al Canal Vell i la Goleta i al mes de juliol a l’Encanyissada i la Tancada, pel dia de Sant Jaume. Totes les pesqueres finalitzaven la seva activitat l’últim dia del mes de febrer. En aquella època, descrita per Moreira, s’assignaven 24 pescadors a l’Encanyissada, i 16 pescadors a cadascuna de les altres pesqueres.

El grup amb què es designava cada pesquera era la camarada. La cama era el grup que marxava de permís a visitar la família. Amb el temps, es va assimilar la cama a tot el grup, tal com es confon actualment.

Les camarades de cada pesquera elegien lliurement entre els pescadors i tots els càrrecs de la pesquera, com,

– el Cap de Camarada o Patró de Pesquera, com avui dia, assumia el màxim comandament i les seves ordres eren acatades per tota la resta. Desobeir una ordre del cap de camarada podia representar l’expulsió del gremi. Actualment, hi pot haver un o dos patrons, un per a l’activitat diürna i, l’altre, amb funcions des que es pon fins que surt el sol.

– el Patró de Saltades, s’encarregava de les arts de pesca, del seu manteniment i de la posada a punt. Aquesta figura actualment ja no s’utilitza.

– el Ranxero, era responsable de l’alimentació del grup i cuinava totes les menjades de la camarada. Els plats habituals eren amb el peix com a ingredient principal, suquets de peix o arrossejats. Avui dia, els ranxeros desenvolupen la mateixa funció tot i que les dietes poden ser més variades.

– el Pesador, s’encarrega, amb unes balances, de pesar el peix que anava entrant i anotar les diferents pesades a una llibreta. A dia d’avui, s’assignen dos llisteros, que s’encarreguen de llistar totes les vendes i controlar la recaptació diàriament.

La gestió de l’economia en el si de la convivència i el treball, com avui dia, funcionava de manera comunitària per a les despeses generals de materials i eines per treballar. Es comprava de manera comuna i al finalitzar l’activitat de la pesquera se subhastava entre tots els participants. Els objectes d’ús particular se’ls portava cadascú (abrigalls, cullera, objectes d’higiene personal), així com el pa, cafè, tabac, xocolata o rom. Era costum baratar allò que els excedia per coses que els feien falta. Tal com relatava Joan Moreira a la seva obra Del folklore tortosí,

«Excepte les lliteres a on dormen, que són també del Grèmit, lo demés, tot lo de ús general, gerres, tines, olles, paelles, llumeners, poals, arts de pescar, teles metàl·liques, baliques, muletes i pontons, cada camarada, al començar la campanya, ho compra en comú i al desarmar ho subasten. En comú comprén lo recapte, oli i combustibles. Les coses de ús particular, abrigalls, barjola, faca, cullera, catximba i trastes d’afaitar, se ho porta cada u, i és lo que constituïx lo que ells ne diuen pellet. Igualment, lo pa, vi, i llepolies, café, xocolate, canya, tabaco i rom, etc., cadascú se ho compra per si. És molt freqüent vore com entre ells baraten lo que els sobra per lo que els falta.»

Actualment, aquest funcionament es manté gairebé invariable però s’observen alguns canvis. Antigament, la dieta dels pescadors es basava principalment en el peix, mentre que avui dia, tot i que la major part de l’alimentació consisteix amb el peix que pesquen ells mateixos, també introdueixen altres aliments que compren amb diners del munt, és a dir col·lectius. El costum de baratar ha anat perdent la seva raó de ser perquè la nostra societat té més a l’abast una varietat més àmplia de productes per cobrir les necessitats més immediates i productes com la xocolata, els destil·lats o el tabac són productes assequibles per tothom.

Pel que fa al desenvolupament de les tasques i feines que acompanyaven l’activitat pesquera, com la venda de les captures, no només implicava els pescadors, sinó que bona part de la família hi participava. Antigament, les dones tenien un paper rellevant en el funcionament i participaven de diverses tasques en el que s’anomenava l’enviada. L’enviada, a diferència del que representa avui dia, era el procés pel qual els pescadors enviaven el peix als diferents ports per comercialitzar-lo. Elles també abandonaven la residència habitual i es desplaçaven a Sant Carles de la Ràpita o a l’Ampolla, en funció de si els seus marits estaven a les pesqueres de la Tancada i l’Encanyissada o bé a la Goleta i Canal Vell, respectivament. Els pescadors feien les enviades del peix mitjançant una muleta i elles el rebien, el traïen en paneres, el pesaven, l’encaixaven amb gel, negociaven amb els arrieros la seva venda, prenien nota de tot i el cobraven. A més també s’encarregaven de comprar tot allò que es necessitava a la pesquera i ho enviaven amb les mateixes barques de les enviades.

El control de les vendes es feia de manera rutinària cada quinze dies. Es comptava tot el que s’havia recaptat i es partia. Partir consistia a separar el que s’havia gastat en recapte, oli i combustible i, després, fer diverses parts de la resta, una part igual per a cada pescador més dos més per al pòsit, és a dir, una per a la muleta i una per a la sàrsia (xarxa).

Pel que fa al nombre de pescadors assignat a cada pesquera, es coneix que en el sorteig de l’any 1735 hi havia 88 pescadors.

Cal destacar la disminució que ha sofert a la darreria del segle XX i començaments del XXI, ajustant-se a un nombre de captures cada cop menor. Així, de la dècada dels anys quaranta fins els anys setanta del segle passat, podien pescar 82 pescadors en el total de les llacunes. A partir dels anys vuitanta, aquest nombre es va anar reduint progressivament arribant a 42 pescadors la temporada de 2016-2017.

Dedicació: 
L'origen dels gremis és de tradició centenària i van tenir un pes molt important en l'organització dels oficis en les èpoques medieval i moderna, convertint-se en institucions fonamentals de l'organització social d'aquell temps. Tenien una funció social de socors, gestió de la salut i la mort dels seus membres i, en alguns casos, també de la seva educació i formació. Els gremis es posaven sota patrocini d'algun sant, invocant la protecció de l'ofici i dels membres i famílies del gremi. En el cas de la ciutat de Tortosa, les confraries religioses han tingut històricament un caràcter gremial, lligades alhora per l'ofici i la beneficència o caritat cristiana, que celebraven les seves juntes i funcions religioses a la capella en honor al seu sant. Quan els gremis van desaparèixer, van sortir les confraries. Coneixem que durant el segle XIX, la confraria de Sant Pere participava dels passos devocionals de la tradicional processó del Diumenge de Rams de Tortosa, perquè tenia la seva seu en aquesta ciutat, al carrer dels Pescadors. Després de la guerra civil espanyola de l'any 1936, les juntes de la Confraria de Pescadors de Tortosa i la Ràpita van passar a realitzar-se a la nova ubicació de la seu, a Sant Carles de la Ràpita.
Ofici/Coneixements tècnics: 
L'organització de la pesca a les basses del delta de l'Ebre va lligada als coneixements propis de l'ofici de pescador, tot i que el context de la bassa en varia l'enfocament actual. Si bé els pescadors de mar oberta dels ports del delta de l'Ebre utilitzen mètodes de pesca actius com l'arrossegament, amb embarcacions grans i amb equips tecnològics avançats, la pesca a les basses té característiques diferents. Els pescadors experimentats de les basses manifesten que en aquest cas, el pescador no és qui busca el peix, l'ormeig és passiu, les aigües són de poca profunditat i és el peix qui amb el seu moviment acaba atrapat. Per aquest motiu, el comportament de les aigües lacustres en funció de la meteorologia és un factor clau. La poca profunditat i l'acció del vent fa moure i enterbolir les aigües, així com refredar-se molt més ràpidament. Pel que fa a les tècniques de pesca i als ormeigs, no són complexos i s'utilitzen de forma passiva, sense suposar molta dificultat.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Pantena. És una art de pesca fixa que consisteix a la instal·lació d'una estructura que ocupa tota la secció del canal providero. Té la forma d'una Y o d'embut i, depenent de l'antiguitat, s'ha construït amb diferents materials. Antigament les posts, eren de fusta però actualment s'han anat substituint per materials més resistents com el formigó a mesura que s'han anat deteriorant els anteriors. La pantena és actualment utilitzada a les basses de l'Encanyissada, el Canal Vell i la Tancada. L'estratègia de pesca, a diferència d'altres arts, no depèn directament de l'habilitat del pescador en el maneig de l'ormeig sinó en els coneixements sobre el clima, el vent i el comportament del peix. És una estructura que consta de diverses parts com les ales, la boca i el viver, que formen l'estructura externa. En iniciar la temporada de pesca, aquesta estructura s'abilla amb la sàrsia per evitar la sortida del peix de la bassa cap a la mar.

Vivers. Són petites instal·lacions fetes amb posts de fusta on s'emmagatzemen anguiles vives, destinades a la comercialització.

Tresmall. Ormeig passiu consistent en una xarxa de tres malles de mides diferents.

Gànguil. Ormeig passiu consistent en una nansa allargada feta de sàrsia en forma de bossa cònica, amb una altra de més petita al seu interior per les quals va entrant el peix i no sap sortir, quedant així atrapat. La forma de la bossa exterior es manté gràcies a uns cercles de fusta (antigament) o metall, de nombre depenent de les seves dimensions, cosits al seu interior. 

Bussó. Art de pesca utilitzada exclusivament per a la pesca d'angules. Consisteix en una mena de caixa de tela en forma d'embut que aprofita la remuntada de corrent de l'angula.

Barra o perxa. S'utilitza per servar la puntona.

Puntona. Embarcació tradicional pròpia del delta de l'Ebre, de base plana, sense quilla i amb la proa i la popa acabades en punta, sense motor, que s'utilitza per navegar per les basses i llocs de poca profunditat a rem o, simplement, a perxa. Té una aparença negra, a causa de la brea que la impregna.

Caixes. Antigament eren de fusta però en l'actualitat són de plàstic. Es guarda i classifica el peix.

Paneres. Eren fetes de vímet i servien per transportar el peix des de diversos llocs de la bassa fins la casa. Actualment són de plàstic, però tenen el mateix ús.

Bombo. Urna que guarda les boles amb els diferents números de cadascun dels pescadors per poder realitzar el sorteig de les pesqueres. Es fa girar manualment amb una maneta.

Caixa de les basses. Caixa de fusta amb cinc compartiments destinats a guardar les boles del sorteig de les pesqueres.

Llibres. Són els diversos registres en els quals s'anoten manualment els resultats del sorteig any per any així com l'historial de cadascun dels pescadors. 

Participants/Executants: 

Els participants de l'organització de la pesca a les basses són majoritàriament homes d'edats entre al voltant dels 20 i fins els 70 anys. La presència de les dones va introduir-se recentment en el reglament de l'entitat i, avui dia, hi ha alguna dona sòcies de la confraria, tot i que representen un percentatge pràcticament imperceptible.

Els pescadors de les basses poden ser tant pescadors d'ofici com persones d'altres branques professionals, però han de ser socis de la Confraria de Sant Pere per poder accedir al dret de pesca a les basses.

Ús i funció: 
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats):