IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Grup i/o comunitat: 
Veïns, familiars i amics, participants en el guarniment de carrers, catifes i carrosses; així com voluntaris de programes de l’administració local.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 
Les Quinquennals d’Alcanar, Ulldecona i Sant Carles de la Ràpita; les festes majors d’Amposta, Caseres, els Muntells, Gandesa, Móra la Nova i Sant Jaume d’Enveja; el Corpus del Perelló o la festivitat de la Mare de Déu de Pallerols a la Sénia són tan sols algunes de les celebracions a les Terres de l’Ebre en què l’artesania de la festa s’elabora per mitjà de l’organització veïnal, seguidament de les relacions de parentiu. En aquestes poblacions s’ha realitzat el treball de camp, les que es detallen en la següent fitxa i en el mapa que l’acompanya. Tanmateix, altres municipis com l’Ametlla de Mar, l’EMD de Jesús, Flix, Mas de Barberans, Roquetes, Tortosa o Vinebre, per esmentar-ne alguns, també en formen part. El compromís actiu en l’àmbit públic i el sentiment de pertinença identitari són els dos fonaments i pilars de la participació. Del deure i l’obligació individual de comportar-se i actuar com a bon ciutadà, es crea amb el treball grupal un sentiment d’identitat col·lectiva i cultural comuna. D’aquesta manera, participar en l’elaboració de les catifes de Corpus i de la Mare de Déu de Pallerols (el Perelló i la Sénia, Sant Carles de la Ràpita, EMD Jesús, Flix, l’Ametlla de Mar); les carrosses per a la romeria de la Mare de Déu del Remei (Alcanar) o per a la Festa Major de Gandesa i el Cosso Iris de Roquetes, Mas de Barberans i Tortosa; els adorns dels carrers per a la festa major i les Quinquennals (Amposta, Caseres, els Muntells, Móra la Nova, Sant Jaume d’Enveja, Vinebre, entre d’altres; i Alcanar, Sant Carles de la Ràpita i Ulldecona), legitima la pertinença a la comunitat, independentment de l’origen de la persona.
Codi: 
IPCITE70004

Localització:

Descripció de la localització: 

Els carrers que s’engalanen per a la festa major a les poblacions d’Amposta, Caseres, els Muntells, Móra la Nova i Sant Jaume d’Enveja poden variar. Tanmateix, hi ha vies que sempre participen en l’acte festiu —sigui des dels seus orígens, sigui des que s’ha recuperat la celebració fa escassos anys— i que es troben situades al nucli històric o al centre urbà. És el cas, per exemple, del carrer Fortuny d’Amposta, del carrer de Bot a Caseres; dels respectius carrers majors de Sant Jaume d’Enveja i els Muntells, o el carrer del Prim de Móra la Nova.

A les Quinquennals de Sant Carles de la Ràpita només es guarneixen les vies per on passa la processó, que canvia de recorregut cada cinc anys. No obstant això, pot ser que se’n repeteixi alguna, com és el carrer de Sant Francesc. Així també pels llocs on transcorre el seguici religiós de la processó de Corpus, s’emplacen les catifes del Perelló i les de la Mare de Déu de Pallerols de la Sénia. En aquest cas, però, sempre és el mateix trajecte. Al Perelló per la plaça de l’Església, el carrer Major, el carrer de Santa Magdalena, el carrer Perillós, el carrer del Doctor Torrademé, el carrer de Gayarre, el carrer de Lluís Companys i el carrer Francesc Macià; i a la Sénia, per la plaça de l’Església, el carrer Major, lo Portalet, el carrer de Jaume I, el carrer de la Verge de Pallerols, el carrer de Saragossa, la plaça de Catalunya, el carrer del Parc, la plaça de Sant Josep, el carrer de Pelai, el carrer de Sant Miquel i el carrer de Sant Joan.

Respecte a Gandesa, les carrosses circulen per les vies de la població, normalment cèntriques, per les quals poden passar aquests vehicles.

D’altra banda, a les Quinquennals d’Ulldecona i Alcanar, la marededéu desfila per tot els carrers del poble, en nou dies. De tal forma, tots col·laboren en l’ornamentació. 

Georeferenciació: 

Datació:

Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
Les catifes del Perelló no s’elaboren per dijous de Corpus, sinó per al diumenge següent. Tal com estableix el calendari litúrgic, la data és variable, i poden ser al maig o al juny. La Festa Major de Móra la Nova té lloc a finals de juliol i principis d’agost. En aquest darrer mes també es celebren les festes d’Amposta, Caseres, els Muntells i Sant Jaume d’Enveja. Les carrosses de Gandesa, acte inclòs en la festa major, es duen a terme al setembre. I el tercer diumenge d’aquest mes s’elaboren les catifes a la Sénia, en honor a la Mare de Déu de Pallerols. Les Quinquennals de Sant Carles de la Ràpita es festegen al mes d’agost els anys acabats en 6 i 1. En canvi, les d’Ulldecona i Alcanar se celebren al setembre i octubre respectivament, els anys conclosos en 4 i 9.

Descripció:

Descripció general: 

Les Quinquennals d’Alcanar, Ulldecona i Sant Carles de la Ràpita; les festes majors d’Amposta, Caseres, els Muntells, Gandesa, Móra la Nova i Sant Jaume d’Enveja; el Corpus del Perelló o la celebració de la Mare de Déu de Pallerols a la Sénia són manifestacions populars o religioses en què la participació ciutadana es manifesta, s’estructura i s’organitza per elaborar l’artesania de la festa.

Sigui per tradició popular, sigui perquè s’impulsen des de l’Ajuntament processos d’organització comunitària i participació ciutadana, les festes aconsegueixen temporalment unir un conjunt dispers de veïns, amics i familiars. Sense el marc d’una entitat formalitzada, col·laboren i treballen per tirar endavant una festa d’interès públic en què elaboren, organitzen i financen segons els seus interessos, gustos i recursos el tram de carrer, la catifa o la carrossa que els pertoqui o escullin.

Cada celebració està subjecta a unes condicions temporals, artístiques i temàtiques que supediten l’organització i les tasques que s’han de dur a terme. Paral·lelament, cada col·lectiu de treball està constret al nombre d’integrants, a les seves actituds i aptituds i als recursos temporals i econòmics. Per aquesta raó, malgrat que hi poden haver premisses diferenciades en cadascuna de les festes i grups organitzatius, hi ha dinàmiques, característiques i particularitats comunes.

La participació dels veïns en l’espai públic és un element central de governança democràtica. Partint d’aquesta premissa, alguns ajuntaments en valoren l’aportació cultural en les festes i l’impulsen construint instruments i canals que n’afavoreixin la implicació o hi contribueixen amb ajudes econòmiques i logístiques. Destaca el cas de l’Ajuntament d’Amposta, que amb la regidoria de Participació Ciutadana recupera des del 2015 l’acte d’engalanar els carrers incentivant la població a col·laborar-hi per mitjà de diverses xarxes. En primer lloc, des del projecte Voluntaris en Acció, en què ciutadans no organitzats participen en l’elaboració i adornament dels guarniments del carrer Fortuny. En aquest cas, és el mateix consistori qui compra el material, organitza el temps i cedeix un espai per treballar. La gestió interna de les distribucions laborals la fan els mateixos participants.

En segon lloc, hi ha les associacions i entitats diverses —residències d’avis, centres d’educació especial, etc.— que s’autoorganitzen i elaboren una quantitat determinada de paraments que donen per ornamentar el mateix carrer.

I, a l’últim, hi ha les diverses agrupacions de veïns que participen en el concurs de guarniments que organitza l’Ajuntament. Aleshores, és cada grup de treball qui compra el material i es coordina en la distribució de tasques i la gestió del temps i recursos a fi de decorar el seu carrer o tram de carrer. En aquest cas, el consistori els atorga una ajuda econòmica que serveix per sufragar part de les despeses. Només en cas de ser guardonats pel jurat, se’ls concedeix també una placa acreditativa.

Habitualment, però, els ajuntaments no gestionen grups participatius. De la mateixa manera, tampoc tots col·laboren econòmicament o logísticament. Les formacions es veuen sempre en la necessitat de recollir i disposar d’un fons econòmic que els permeti poder comprar el material necessari, ja sigui perquè no disposen de cap ajuda o perquè reben els diners, un cop finalitzada la celebració. En aquests casos, la quantitat del consistori no cobreix tampoc totes les despeses. Tanmateix, hi ha poblacions que poden rebre altres ajudes econòmiques, si hi ha concurs amb remuneració. És el cas de les carrosses de Gandesa, en què s’atorga una suma econòmica de diners als veïns i, a més a més, hi ha l’opció de poder guanyar premis en metàl·lic pel sol fet de participar.

Però, entre els modes de col·laborar, hi ha casos en què l’Ajuntament no s’implica explícitament amb diners, sinó amb material. És el cas del Perelló, on el consistori compra part de la matèria primera que s’ha d’utilitzar en les catifes, prèvia reunió amb un o dos representants del grup de treball. A la trobada, els participants sol·liciten les quantitats de cascarilla o cascareta d’arròs, pedra i sal que necessiten. Després de ser adquirides i tenyides per la brigada de neteja, les distribueixen el dia abans de la celebració. Paral·lelament, el mateix dia del Corpus les autoritats municipals gestionen el tancament i l’obertura de carrers per poder treballar i es fan càrrec de la neteja final. I per acabar, durant el matí de celebració, els membres polítics del consistori reparteixen un esmorzar gratuït als participants, que consisteix en un entrepà i una beguda. 

D’altra banda, també hi ha altres casos en què es premia el fet de participar, com ara en el guarniment de carrers de Caseres, on l’Ajuntament atorga a totes les vies un pernil. El cuixot, com l’anomenen, se’l mengen els veïns en un sopar a l’aire lliure que organitzen el dia de la festa major que ells escullen. Paren una gran taula al carrer i, en companyia d’amics i familiars, aporten cadires, menjar i begudes. L’àpat té lloc en un ambient distès i festiu, i tothom menja i tasta el pernil d’obsequi, que prèviament s’han repartit.

Finalment, hi ha poblacions on el consistori intervé tan sols logísticament. Facilita el fet de poder treballar al carrer, cedeix algun material que puguin necessitar els veïns (per exemple: una escala), tanca i obra les vies durant l’acte festiu i netegen o no l’espai, un cop finalitzada la celebració.

En els diversos casos exposats, els ajuntaments no sempre han mantingut la mateixa postura. En algunes ocasions s’han produït canvis, com optar voluntàriament per la no intervenció per motius econòmics o emparar-se en el fet que les dotacions econòmiques o els concursos enfronten els veïns, opinió darrera no compartida pels participants. Sigui per aquesta raó, sigui per d’altres, alguns grups participatius denuncien una manca de reconeixement de les autoritats polítiques a la tasca cultural que duen a terme.

Les estructures dels grups participatius són el resultat de la interacció entre els múltiples actors que hi participen. No es pot parlar d’un organigrama complex, però es poden delimitar grups diversos segons gènere, edat i aptituds.

En aquest ordre, en la majoria dels casos destaca que la funció organitzativa recau en les dones. Acostumen a ser un grup reduït, les encarregades de mantenir i continuar l’elaboració dels guarniments del ritual festiu. I és general també el fet que un gran nombre de les participants són majors de cinquanta anys i mestresses de casa. Quan la celebració té un llarg recorregut temporal d’anys —per exemple: les Quinquennals d’Alcanar i Ulldecona— o s’estan recuperant —les Quinquennals de Sant Carles de la Ràpita—, són elles les encarregades de preservar la memòria i donar-la a conèixer amb la salvaguarda de materials realitzats anys enrere, sobretot de la conservació d’antigues fotografies. Imatges que són la història de la seva biografia: la memòria festiva de la seva família, amics i veïns. Però també són les responsables de transmetre els coneixements acumulats a les noves incorporacions, persones majoritàriament joves del mateix àmbit familiar: néts/nétes, nores, etc. Són habilitats, formes de treballar el material, però així mateix, maneres d’organitzar-se i socialitzar-se en grup adquirides amb el pas del temps. Al capdavall, es tracta de traspassar aquests sabers i tenir així un relleu generacional que pugui salvaguardar la seva tasca. No obstant això, la feina no és fàcil, ja que la col·laboració juvenil és puntual, fet que les obliga a continuar mantenint la seva acció contínua.

En una societat marcada per la segregació de professions, en què l’àmbit domèstic i l’economia de la cura encara va a càrrec de les dones principalment, la raó que elles siguin les encarregades de l’organització pot deure’s, segons expliquen elles mateixes, a la responsabilitat tradicional d’ampliació territorial: de la casa al carrer. Un espai a l’aire lliure que guarda semblances amb la llar i on totes les dones, siguin grans o joves, comparteixen competències incrementades i compartides amb altres veïnes; senyores que tenen al seu càrrec gent gran (pares i mares) i nens petits (fills i néts), els principals protagonistes de col·laborar en l’acte festiu. Per això, és inusual trobar grups liderats per homes. Els pocs casos observats es deuen a diversos factors. En primer lloc, a l’interès personal, la devoció popular i també religiosa, a mantenir la tradició festiva. És el cas, per exemple, de les catifes de Pallerols a la Sénia o les Quinquennals. En segon lloc, a la celebració d’un acte festiu de caire lúdic i que no requereix forçosament un gran treball, si no s’autoexigeix. En són una mostra les carrosses de Gandesa, que destaquen pel caràcter festiu i humorístic. I en tercer lloc, a la implantació d’actes o la recuperació de celebracions fa escassos anys, actes que per als participants deuen tenir un interès més enllà del fet organitzatiu i festiu. És el cas dels guarniments dels carrers d’Amposta, on els informants destaquen la importància de recobrar aquesta tradició en clau econòmica i turística. Tanmateix, que els homes no liderin grups de treball en la majoria dels casos no vol dir que no en formin part. D’una manera menys permanent, també hi col·laboren.

En cap moment s’estableix en el grup un líder. No obstant això, sempre hi ha una persona que destaca per l’empenta i l’ímpetu. Acostuma a coincidir també que és una dona hàbil en les arts manuals. Entre les seves actituds i aptituds, ella s’acaba convertint en la capatassa que gestiona l’equip de treball, sense haver-ho sol·licitat. És el mateix grup qui l’emplaça en aquesta situació. Tanmateix, a vegades, el conjunt acaba delegant-li totes les decisions i esdevé, a poc a poc, un grup dependent que té dificultats per sobreviure sense aquesta persona. Així, de tant en tant la sobrecarreguen de treball. Ella potser ho accepta i ho vol de bon grat; però en altres ocasions, el duu a terme per obligació moral i compromís festiu.

S’observa també en altres situacions que la capdavantera només és una guia i no pas una dirigent. Ella pot tenir més pes perquè està més involucrada, perquè és més activa, però cadascú dels integrants sap perfectament com organitzar-se i la seva implicació no depèn de la seva participació.

Sigui en un cas o en un altre, la persona que el grup acaba col·locant al capdavant del treball destaca per la seva capacitat d’influència i lideratge sobre el conjunt dels participants. La seva tasca principal no és, doncs, imposar decisions, sinó mediar i generar consens. I les seves funcions són crear un ambient de treball en què flueixi l’intercanvi i la cooperació, en què es prengui consciència dels beneficis de treballar en grup i en què s’ofereixin estímuls i al·licients anímics i socials perquè la gent s’hi impliqui.

Els guarniments coincideixen que cada cinc anys —si es parla de les Quinquennals— s’acostuma a repetir la mateixa responsable de grup i participants. Són dones grans que participen en la celebració des que eren nenes: és a dir, en alguns casos hi participen des de fa més de cinquanta anys. D’altra banda, es podria pensar que sempre són els mateixos actors els qui col·laboren en el guarniment de carrers a les festes majors any rere any, i que tots ells pertanyen al territori, ja sigui perquè hi han nascut o hi resideixen. Però, tanmateix, aquest darrer punt no és ben bé així, ja que aquests factors no són determinants per poder col·laborar i ser considerat membre d’un grup de treball.

L’activitat acostuma a ser oberta a tothom. Ni tan sols les delimitacions d’adornar un carrer impedeixen que puguin participar-hi altres persones, malgrat que no hi visquin. Així, actualment, és habitual veure veïns que procedeixen d’altres pobles, ciutats o països que hi col·laboren regularment; nadius residents que hi participen o que ho fan contínuament o discontínuament; o naturals del municipi residents en altres poblacions que s’hi desplacen en dies festius o caps de setmana per ajudar. La raó d’aquesta diversitat i acceptació es deu al fet que el sentiment de pertinença al col·lectiu no radica en el naixement o la residència de la persona, sinó en la vinculació entre la participació i la identificació cultural.

No està determinat temporalment quan comencen a organitzar-se els grups. Tanmateix, de l’experiència d’altres anys, tothom és coneixedor del volum aproximat de treball que cal realitzar, i partint d’aquesta premissa, sap quan ha de començar a establir converses.

Les Quinquennals d’Alcanar i Ulldecona són les celebracions que requereixen més preparació i treball; acostuma a ser un any abans. No obstant això, hi ha casos en què alguns caps de grup o participants recullen material temps abans, perquè tenen ja una idea al cap.

En el cas de les catifes de Corpus i Pallerols no es necessita tant de temps. I habitualment és un parell o tres de mesos abans quan els veïns comencen a conversar.

A partir de trobades casuals, trucades de telèfon i converses informals decideixen reunir-se per primer cop. Hi ha grups que se citen al carrer, que es troben a casa o a un local d’algun dels participants o fins i tot en algun bar. En aquesta primera reunió es fa una pluja d’idees. Qui més qui menys acostuma a portar un propòsit, un pensament al cap per treballar. Amb el diàleg democràtic acaben decidint quin tema elaboraran i amb quin material ho faran.

Tanmateix, no tots els grups decideixen amb tanta facilitat. A vegades s’originen friccions entre els participants. Aquests casos són més habituals quan el conjunt és més heterogeni i presenta diferents col·lectius d’edat.

A fi de distendre la càrrega d’haver de pensar sempre en una idea i no haver d’entrar en confrontació, hi ha formacions que recorren a una persona aliena perquè decideixi quin tema s’ha de treballar i com fer-ho. Es tracta d’algú, expert en la matèria, que exerceix en el món de l’arquitectura efímera, l’ornamentació floral o el treball de manualitats. En la majoria dels casos, aconsella i orienta el grup de manera desinteressada. Però, en d’altres ocasions, s’estableix una relació professional en què s’assessora artísticament a canvi d’una retribució econòmica directa o indirecta. D’aquesta manera, hi ha qui rep una remuneració pels seus serveis de consultoria; o hi ha qui no cobra aquesta prestació, però se’l retribueix comprant-li el material necessari per als adornaments (el professional disposa d’un negoci o exerceix d’intermediari). També succeeix que en alguns casos se’l contracta perquè intervingui en el procés productiu, i aleshores es professionalitza l’elaboració de l’artesania de la festa.

Un cop s’ha establert el tema que s’ha de treballar, es debat com s’ha de dur a terme. En aquest punt, cal determinar: quin pressupost es necessita, on s’ha de treballar, quan i a quines hores i quanta gent són.

Respecte al pressupost, és molt variable. A excepció de les carrosses de Gandesa, construcció restringida a un grup concret de treball, els adorns de festa major, les Quinquennals i les catifes es duen a terme en un carrer o tram de carrer on resideixen persones que per motius diversos potser no volen col·laborar en les feines d’elaboració. Malgrat tot, el fet que l’acte tingui lloc a la seva via condiciona que se’ls demani una participació econòmica. Tanmateix, delimitar la quantitat de diners és complicat quan es desconeix la situació econòmica dels veïns. Per aquesta raó, molts grups de treball fan un ús considerable de material reciclat, de tal forma que tan sols cal demanar un petit import. Normalment s’estableix una quota comuna a tots els veïns. Així i tot, si algú té dificultats econòmiques per abonar la quantitat, s’intenta fer una despesa inferior a fi que no es percebi la manca de diners; o de manera voluntària, algú n’incrementa l’aportació. No obstant això, si la part susdita declina la participació, o es fan els ulls grossos o no se li col·loquen adorns a casa seva; sempre que no es tracti d’una catifa, que s’acostuma a col·locar.

D’altra banda, hi ha formacions que han establert diferents trams econòmics, segons els metres quadrats de l’edifici on resideix cadascú. Se sobreentén que, com més amplada, més adorns corresponen; i, per tant, s’han de dipositar més diners.

Els intervals econòmics entre les diverses festes poden ser molt amplis. Tanmateix, en les celebracions amb més renom, anys de tradició i popularitat, com és el cas de les Quinquennals d’Alcanar i Ulldecona, és on hi ha més despesa per càpita. Malgrat que també puguin utilitzar material reciclat, sigui per un compromís festiu, religiós i social més gran; sigui perquè són dues celebracions turísticament importants per ambdós municipis. De manera implícita, el grau d’autoexigència dels participants és molt elevat i això es percep en la despesa econòmica que tenen, més gran que la resta.

L’espai on s’acostuma a treballar és un local propietat d’algun dels veïns o d’un familiar seu. Sol ser un lloc ampli, ja que han de poder emplaçar-hi una o més taules i cadires. Però també cal que sigui espaiós per guardar-hi el material i els guarniments que es fan. En alguns casos, com en les carrosses de Gandesa, s’adorna un remolc i, per tant, cal sol·licitar a algun veí o amic pagès que el cedeixi. Com que es tracta d’una estructura tan gran, també cal treballar a resguard, a fi de protegir-la de les inclemències del temps.

No obstant això, a vegades no es disposa d’un espai considerable i les veïnes es veuen en l’obligació d’ocupar un menjador o un garatge, si són un grup reduït; o de col·locar-se en un tram del carrer si són una colla més nombrosa. És aleshores quan cadascuna d’elles pren la seva pròpia cadira i posen en comú una taula. Com que no tenen un lloc per guardar el material, cadascuna se n’ha de fer càrrec d’una part. Tanmateix, sempre hi ha algun veí o veïna que disposa d’un garatge o una habitació en desús per encabir-hi els adorns.

Acostumen a treballar a la tarda, vespre o nit. A l’estiu, quan tenen lloc o es preparen la majoria de les festes, les condicions climatològiques determinen les hores. Com més calor, es comença més tard. Però també les obligacions familiars i laborals subordinen l’horari. Així, és molt habitual treballar un cop s’ha sopat o quan l’àpat ja s’ha deixat preparat per a la família. Pel que respecta al dia de la celebració, en dependrà l’hora d’inici de l’acte. En el cas de les catifes de Corpus al Perelló o les de Pallerols a la Sénia, per exemple, ornaments que requereixen molt temps de treball, cal començar ben d’hora al matí —entre les sis i les vuit— a fi de tenir-les enllestides al migdia, abans de dinar.

El tipus d’ornamentació —senzill o complex— i la quantitat condicionen el nombre d’hores que cal treballar. A la festa major el tipus de guarniment que cal elaborar va en funció del temps que es disposa per treballar. No obstant això, també hi ha grups que inverteixen l’equació. És a dir, prioritzen el tipus d’ornament que s’ha de fabricar i la quantitat, sense tenir molt present les jornades que hi cal dedicar. Així, doncs, el primer cas acostuma a fer guarniments fàcils de construir o fins i tot en reutilitza d’altres, d’anys anteriors.

Habitualment en l’elaboració dels adorns de carrer —catifes o guarniments de festa major—, l’interval de temps que es necessita pot anar des d’un mes i mig abans fins a una setmana, treballant els dies laborables dues o tres d’hores. En les Quinquennals d’Alcanar i Ulldecona, acostumen a trobar-se un parell de cops o tres dies per setmana des d’un any abans. No es pot incloure Sant Carles de la Ràpita en aquest mateix marc temporal productiu, per les dues diferències significatives que presenta amb Alcanar i Ulldecona: la festivitat s’ha recuperat des de l’any 1991, ha estat interrompuda durant 25 anys; i no s’engalanen tots els carrers, sinó tan sols els carrers per on passa la processó, que varia cada quinquenni. Per tant, aquestes premisses condicionen que no hi hagi una tradició tan aferrada d’elaborar lustre rere lustre els adorns, i que es puguin construir amb tan sols unes quantes setmanes o un mes i mig.

D’altra banda, la desfilada de carrosses de Gandesa és una mena de carnaval improvisat en què es disfressen els remolcs i els participants. És una activitat festiva i humorística, en què l’objectiu és divertir-se. Segons aquest propòsit, cada grup de treball vesteix el remolc amb més o menys implicació. Així, es poden trobar les que necessiten aproximadament un mes i mig per elaborar-se per la quantitat de materials que empren o la dificultat per realitzar-les; d’altres s’escenifiquen en una setmana o en un parell de tardes. En el primer cas, però, no acostumen a treballar cada dia, sinó un parell o tres de vegades a la setmana. Només, les darreres jornades, quan es percep que no es pot finalitzar la tasca, s’acostuma a incrementar les hores i els dies de feina, com succeeix en tots els casos anteriorment exposats. Per concloure, generalment la carrossa de les pubilles i la dels xiquets petits, construïdes pels progenitors, principalment, són les carrosses en què es percep que hi ha més esforç i són més lluïdes.

Sigui una situació o una altra, cal tenir present que no només hi ha una feina col·lectiva, sinó també un esforç individual que es du a terme fora de l’acció grupal. Així succeeix, per exemple, en el cas de Móra la Nova, Sant Carles de la Ràpita i Caseres, entre d’altres, on alguns veïns expliquen que dediquen hores pròpies a tallar material, pintar… No obstant això, els participants argumenten que prefereixen treballar en grup. La raó es deu als escenaris de socialització i a l’aprenentatge col·lectiu que es creen. El carrer o el local esdevé un punt de trobada i conversa, així com un espai laboral productiu. En l’elaboració dels adorns, els protagonistes interactuen, actualitzen les relacions socials i comparteixen les experiències de la vida quotidiana a tall d’entreteniment i necessitat. Per tant, no és d’estranyar que ocasionalment algú porti o prepari un cóc, una llimonada… O que facin un sopar al carrer, en plena festa. Menjar i beure conjuntament es converteix en un fet social dinàmic que consolida encara més els nexes afectius que tenen.

A més hores conjuntes de treball, més vinculació entre els diversos actors. I aquesta relació així es copsa el dia de celebració. Contràriament a les jornades de producció, quan es pengen els adorns o s’elaboren les catifes, hi ha un nombre de col·laboradors més gran a l’habitual. Corresponen a amics, familiars o veïns que no han treballat en la rutina diària. Això s’evidencia en el fet que no tenen relació amb tots els membres del grup de treball habitual, tan sols amb els seus nexes de contacte (amics, familiars o veïns propers), els quals els indiquen el que han de fer.

El nombre de participants en el grup de treball és variable. Si es tracta d’engalanar un carrer, la xifra està subjecta a la quantitat de persones que viuen en aquesta via i als qui vulguin participar. Generalment, el col·lectiu entre divuit i quaranta anys, siguin homes o dones, és el menys habitual, tant en la rutina diària com en el dia de la celebració. Tanmateix, si tenen família, és el contrari. Avis, pares i fills treballen conjuntament en la festa, reforçant i fomentant el sentiment identitari i les relacions interfamiliars.

L’organització de la producció varia segons els grups. En alguns casos, tots els participants treballen en tot el procés o cadena productiva, que, depenent del guarniment, pot ser més o menys complexa. En d’altres, es distribueixen unes o altres tasques, en funció de les aptituds dels participants. Determinar què ha de fer cadascun pot ser una decisió que prengui la cap del grup, que coneix les destreses i habilitats dels participants; o pot ser una decisió presa de manera voluntària per la persona col·laboradora.

Tanmateix, sense estar estipulat, es percep en alguns grups una divisió de gènere del treball. Així, és predominant els casos en què les tasques manuals que requereixen el detall i la precisió de treballar amb petits elements, recauen en les dones; i l’ús d’eines de bricolatge o construcció, la càrrega de material pesant i el penjament d’adorns, recauen en els homes. No obstant això, cal remarcar que no es pot generalitzar aquest argument per dues raons: en primer lloc, perquè la presència de dones és majoritària, constant i permanent, i davant la irregularitat participativa dels homes —en termes generals—, qualsevol tasca és assumida per elles. En segon lloc, perquè el volum d’adorns que s’han de crear necessita la màxima participació. L’esforç productiu més gran recau en l’elaboració manual i, per tant, siguin homes o dones, petits o grans, són tots benvinguts.

Història i transformacions de l'element: 

L’origen dels guarniments es remunta a l’època romana. Als mesos d’abril i maig, tenien lloc diverses festes dedicades a la primavera i als difunts que celebraven la regeneració de la naturalesa i la vida. Amb l’arribada del cristianisme, s’heretà la tradició, emprant les flors i els vegetals per honrar la Verge o el patró en els actes religiosos. 

Des dels seus inicis, les catifes s’han elaborat amb pètals de flors, flors senceres diverses i herba. Posteriorment, però, s’ha optat per experimentar amb nous materials i s’han introduït: serradura, marro de cafè… Amb el pas del temps i condicionades també per la durabilitat dels materials naturals, s’han incorporat el paper i el plàstic, entre d’altres. Arran d’aquests nous recursos, es va començar a experimentar amb noves tècniques; i paral·lelament, es van inserir també nous motius lligats a la religiositat o als temes locals i d’actualitat. Generalitats que no han impedit que cada municipi disposi de les seves pròpies particularitats. En el cas del Perelló, on les catifes s’inicien el 1987, el material habitual és la cascarilla o cascareta d’arròs, la pedreta i la sal tintats, seguidament d’alguns adorns de flors seques i vegetals. I en el cas de les catifes en honor a la Mare de Déu de Pallerols a la Sénia, originàries dels anys quaranta, són el caragolillo i la serritja tenyida —cal tenir present que la Sénia és una població on hi ha un nombre considerable de fàbriques pertanyents a la indústria del moble, malgrat que la crisi ha fet tancar-ne moltes— i en menys mesura les fulles d’heures emmarcades per floreres. En ambdues celebracions, els símbols identitaris del municipi —l’escut, els colors de la bandera…­— o les figures geomètriques són temes recurrents actualment. Hi ha, però, qui gosa introduir també imatges de caire més infantil a fi d’acontentar i apropar els nens, per exemple els dibuixos animats de televisió. 

Però el pas del temps també ha afectat la participació en ambdós casos. La col·laboració ciutadana s’ha ampliat més enllà dels carrers per on passa la processó. Així, actualment qualsevol persona del poble, visqui on visqui, pot participar en l’acte.

Els adorns dels carrers de les Quinquennals i de les festes majors també beuen de la mateixa tradició, quan segles enrere es feien i s’emplaçaven garlandes de flors i vegetals al llarg de les vies. I de la mateixa manera també han experimentat una evolució, sobretot en les celebracions que tenen anys de tradició, com és el cas de les Quinquennals d’Ulldecona i Alcanar.

Durant la Guerra Civil Espanyola les respectives verges, la Mare de Déu de la Pietat (Ulldecona) i la Mare de Déu del Remei (Alcanar), foren cremades. Acabada la confrontació, se’n crearen de noves i es reberen amb solemnitat als pobles, a l’octubre i al setembre de 1939, respectivament. Aleshores, el pare Rvd. Federic Domingo, que oficiava a les dues poblacions, proposà que cada cinc anys se celebressin unes festes de caire extraordinari en honor a la Verge: les Quinquennals. Des d’aleshores, lustre rere lustre, s’han anat succeint. I així com ha anat passant el temps, ambdues celebracions han anat variant el treball d’ornamentació, introduint nous materials i desplegant elaboracions de gran riquesa artística. Així, antigament era habitual l’ús de la matissa, les branques de baladre, xiprer, fulla d’hedra, fulles de margalló i palmeres, entre d’altres. Posteriorment es passà a utilitzar paper de crestó, cel·lofana, teles metàl·liques i alguns materials de plàstic. Actualment es fa ús de material de tota mena (reciclat, vegetal, comprat…) amb totes les varietats i tipus que presenta.

Sigui per compromís, per exigència o pel desig d’oferir una bona ofrena a la Verge —catifa, guarniment de carrer o altar—, l’elaboració dels adorns ha transcendit en alguns casos l’àmbit amateur al professional, del no retributiu a l’econòmic. D’una banda, s’han succeït situacions en què veïns, a títol individual, remuneren econòmicament la realització dels adorns si no poden col·laborar en la confecció. És a dir, paguen a algú perquè els faci. En altres casos, establint la comunitat veïnal relacions professionals amb experts en la matèria. 

Les Quinquennals de Sant Carles de la Ràpita comparteixen una història pareguda i un origen temporal amb Alcanar i Ulldecona. Tanmateix, l’evolució ha estat diferent. La nova Mare de Déu de la Ràpita va aparèixer al poble l’any 1941. Mossèn Ramon, originari de Morella, fou l’artífex de la recuperació i l’impulsor de les primeres Quinquennals el 1946. Posteriorment, se seguiren fent en dues etapes diferenciades. La primera, del 1951 al 1966, en què es passejava la imatge per tots els carrers del poble al mes d’octubre per no coincidir amb la sega de l’arròs. Seguidament, però, arribarien uns anys d’aturada. Se’n desconeixen les causes, però les Quinquennals es deixaren de celebrar. No va ser fins al 1991, quan el rector de la parròquia, Mn. Josep Francesc Sales, en col·laboració amb els feligresos decidí organitzar la celebració del cinquantè aniversari del retorn de la Verge. Es creà una comissió organitzadora que treballà per recuperar la tradició i l’adaptà a les noves circumstàncies del municipi actual, turístic i consegüentment farcit de cotxes. D’aquesta manera, es decidí que la processó no circularia per tots els carrers i tindria lloc conjuntament amb les festes populars del barri amb motiu de la festivitat de la Mare de Déu de la Ràpita i les jornades culturals, que aleshores s’organitzaven. Cinc anys després, l’any 1996, del 31 d’agost al 8 de setembre, es reprengué la tradició de les Quinquennals i s’engalanaren els carrers per on havia de passar la processó, un recorregut variable però cada lustre. Sigui, doncs, per l’aturada temporal i el fet que l’itinerari variï cada quinquenni, comporta que sigui més difícil mantenir la tradició generacional de participar en l’elaboració dels adorns.

La festa major també ha patit aturades i represes dels guarniments. Destaca, tanmateix, el cas de Gandesa, on les carrosses es fan des de fa cinquanta anys amb una participació actual destacable de públic infantil, presència inferior en èpoques anteriors; i el de Caseres i Móra la Nova, amb vint anys de tradició, aproximadament. En els tres casos, els ornaments s’han adaptat als temps actuals, incorporant nous materials i tècniques. Paral·lelament, així també ho han fet els municipis que han recuperat o reincorporat els guarniments en els darrers anys com Amposta, Sant Jaume d’Enveja o els Muntells.

Processos i preparatius: 

Com hem argumentat prèviament, cada celebració està subjecta a unes condicions temporals, artístiques i temàtiques que supediten l’organització i les tasques que s’han de dur a terme. Tanmateix, no es pot parlar de processos i preparatius, perquè aquests conceptes, en si mateixos, ja formen part del mateix procés d’estructura i coordinació que hem descrit.

Dedicació: 
Els adorns de carrers, l’elaboració de les catifes o el guarniment de les carrosses es realitzen amb motiu d’un acte festiu (festa major) o una celebració religiosa. En el cas del Perelló es preparen per al Corpus (el següent diumenge, entre maig i juny, segons el calendari litúrgic); i respecte a la Sénia, per a la festa de la Mare de Déu de Pallerols, patrona de la població (el tercer diumenge de setembre). En un cas i altre, els veïns decoren els carrers per on ha de passar el seguici religiós de la processó. Les Quinquennals, com indica la paraula, es fan cada cinc anys. Pel que fa a Ulldecona i Alcanar, es festegen els anys acabats en 4 i 9, en honor a la Mare de Déu de la Pietat i la Mare de Déu del Remei, respectivament. I és que en ambdós casos, fou l’any 1939 quan les imatges, cremades durant la Guerra Civil, es construïren de nou i foren rebudes amb solemnitat als respectius pobles. No succeeix igual amb Sant Carles de la Ràpita, que les celebra els anys conclosos en 6 i 1. La raó es deu al fet que fou el 1941 quan la nova imatge aparegué al municipi. Les celebracions tenen lloc a finals d’estiu i principis de tardor (agost, Sant Carles de la Ràpita; Ulldecona, setembre; Alcanar, octubre). Per acabar, els adorns de carrer de les poblacions d’ Amposta, Caseres, EMD Muntells, Gandesa, Móra la Nova i Sant Jaume d’Enveja s’elaboren amb motiu de la seva festa major.
Ofici/Coneixements tècnics: 
L’elaboració dels guarniments de festa major i Quinquennals no està subjecta a cap tècnica determinada. Cada grup de treball aplica diferents recursos i coneixements que abasten des de tècniques plàstiques com dibuixar, retallar, modelar, etc.; tècniques amb paper com l’arrissat, l’enrotllament, l’enganxada, etc.; tècniques pictòriques com el degoteig, l’estampació, el tenyit…, o tècniques de costura com embastar, sobrefilar… D’altra banda, les catifes de Corpus o els Pallerols són produccions en què cal seguir uns passos determinats abans de traslladar-les a terra. En primer lloc, cal fer-ne el disseny. Posteriorment, cal reproduir-lo a la plantilla. A continuació, cal tallar-lo o serrar-lo. I, finalment, cal tintar la matèria primera; un procés químic en què cal conèixer les quantitats que cal barrejar de tint, aigua i material.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Totes les celebracions, en major o menor mesura, per fer els guarniments requereixen:

  • Material de papereria: bolígrafs, cartolines, cel·lofana, cel·lo, clips, estris de dibuix, gomes, grapadores, guix, llapis, paper blanc, de colors, artesans…; retoladors, tisores, xinxetes…
  • Material reciclat: ampolles de plàstic i vidre, bosses, brics, caixes de cartró, llaunes, rotllos de paper, taps de suro, teixits…
  • Material de manualitats: agulles de cosir, ceres, cinta adhesiva, cola, cordill, dacs, didal, feltre, fil, fil de silicona, filferros d’alumini, fixadors, escuma, gomets, pintura de dits, pasta blanca, pasta de paper, pintura plàstica, acrílica, per a roba…; pinzells, purpurina, ràfia sintètica, silicona, vernís…
  • Material i eines de bricolatge: cargols, claus, enformadors, fustes, martells, serra de calar, tacs, tenalles, trepant…

Uns o altres elements i utensilis són utilitzats per elaborar els adorns de festa major, Quinquennals i carrosses. Però, d’altra banda, també se’n necessiten d’específics segons la celebració.

En el cas de les catifes, calen cintes mètriques, tiralínies o flexòmetres per mesurar el terra; plantilles —on s’ha elaborat prèviament el disseny de les catifes—; i tota la matèria primera que cal utilitzar: pel que fa al Perelló, cascarilla o cascareta d’arròs, sal i pedretes tintades; així com hortalisses, flors i fulles seques. Pel que fa a la Sénia, caragolillo i serritja tenyits i fulles d’heura emmarcades per floreres. També calen tints, formigoneres per tenyir, poals d’emmagatzematge i sulfatadores per polvoritzar amb aigua la catifa.

Per la seva part, les carrosses de Gandesa necessiten un tractor amb remolc, ja que és aquesta darrera infraestructura la que s’adorna.

I a l’últim, també calen taules per elaborar els altars a les catifes de Corpus, Pallerols i a les Quinquennals.

Participants/Executants: 

En l’elaboració dels ornaments per als carrers per a la festa major o les Quinquennals hi participen els veïns, principalment, dones. Posteriorment, però, el dia que cal penjar-los, és habitual que hi col·laborin familiars, en primer lloc, i amics, a continuació. De la mateixa manera succeeix amb les catifes. En aquest cas, però, la celebració reuneix un nombre molt elevat de nens que gaudeix fent-les.

D’altra banda, les carrosses de Gandesa i del Cosso Iris de Roquetes s’organitzen amb colles d’amics, de joves… però també de pares, progenitors que les construeixen per als seus fills petits, que comparteixen escola. A l’últim, també hi ha les carrosses de les pubilles del present any i l’anterior, dutes a terme també pels seus pares amb la seva col·laboració.

Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 

Salvaguarda:

Transmissió: 
L’elaboració d’un adorn es basa a conèixer els passos que cal seguir per realitzar-lo. La destresa i l’habilitat de cada persona són condicionants que alleugereixen l’aprenentatge o embelleixen el producte. Tanmateix, amb més o menys dificultats tothom pot crear-los, si coneix la cadena d’elaboració; o si ho fa basant-se en la prova-error. No obstant això, el fet que hi hagi elements que es repeteixin celebració rere celebració, implica que es transmetin generacionalment. És el cas de la creació de flors o del tint de les catifes, per exemple. En el segon cas, que requereix coneixements més tècnics i específics —cal saber quin tipus de tint s’ha d’utilitzar; les quantitats que s’han barrejar… —, els sabers es perden en el grup si no hi ha una continuïtat en la preparació de l’acte festiu. Per això és tan important el rol que tenen les dones en els processos de transmissió de coneixements. La seva continuïtat garanteix el manteniment i salvaguarda de l’activitat, ja que elles en són les garants. Així ho exposava una informant de Sant Carles de la Ràpita, que narrava que la seva comunitat veïnal no havia tintat les catifes perquè desconeixia com s’havia de fer. Feia uns cinquanta anys que la processó no passava pel seu carrer i des d’aleshores no havien col·laborat en cap acte festiu que requerís aquest coneixement. En canvi, no succeïa el mateix amb l’elaboració de les flors. Qui més qui menys sabia fer-ne una. Es tracta d’un element senzill que es repeteix habitualment i que algunes dones grans recordaven haver fet. La dificultat radicava a innovar, introduint nous materials de treball. L’escuma (goma eva), per exemple, que s’utilitza per modelar, era desconeguda per la gran majoria de dones grans. Tanmateix, les més joves sabien com emprar-la i foren elles les que varen transmetre a les més grans com treballar-la. La celebració està vinculada amb l’elaboració dels adorns, però, no obstant això, no hi està supeditada. Hi ha festes majors en què no s’adornen els carrers o processons que no llueixen guarniments, malgrat que antigament així ho hagin fet. A títol d’exemple, aquest 2016 el vent va impedir que les catifes de Pallerols a la Sénia es fessin en tots els carrers involucrats; tanmateix, la processó es va dur a terme igual. El mateix mossèn del poble argumentava que l’elaboració de les catifes es duia a terme amb motiu de la festivitat religiosa; i no pas al revés. És a dir, no poder fer les catifes no era motiu per suspendre la celebració. Tanmateix, per a la gran majoria dels vilatans, la raó de la festa està en l’elaboració de les alfombres. I fou aquesta la raó per la qual alguns veïns, malgrat les condicions climatològiques els eren desfavorables, van decidir igualment fer-les. Per ells, mantenir la costum i tradició popular, així com contribuir a transmetre valors culturals i socials és la finalitat principal de la jornada. Segons aquesta argumentació, per les persones participants en l’elaboració dels guarniments, la celebració sí que està vinculada amb l’artesania de la festa. Així exposen que si es manté el costum de realitzar els actes, no creuen que l’ornamentació pugui desaparèixer. I des del seu parer, no hi ha cap motiu perquè any rere any o quinquenni rere quinquenni no es dugui a terme la festa.
Viabilitat/Riscos: 
Per a les persones que participen en l’artesania de la festa, hi ha una vinculació estreta i directa entre la producció d’ornaments i la celebració que té lloc. Com ja hem exposat anteriorment, la desvinculació afectiva (cada cop més pronunciada) dels participants en les festivitats de caire devocional, entre l’acte religiós oficial —la processó, per exemple— i el costum i la tradició popular —els ornaments— no afecta el desenvolupament i la viabilitat del treball conjunt en els guarniments de la festa. No obstant això, consideren que hi ha d’altres situacions en què sí que perilla el treball d’adorns. Així, si l’ornamentació no té un pes rellevant per al conjunt de la població i en si de la festivitat; si són sempre les mateixes persones les encarregades de realitzar-los (argumenten que es cansen de ser sempre elles); si no hi ha una tradició temporal arrelada; o si no hi ha un reconeixement explícit de les institucions municipals i la major part dels veïns, és possible que el guarniment pugui desaparèixer. Així s’evidencia en alguns municipis de la Ribera d’Ebre, on any rere any, la participació ciutadana intervé menys en l’elaboració dels adorns per a la festa major, i arriba a ser cada cop més residual en algunes poblacions.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
El grup de treball exposa que si es manté el costum de conservar les celebracions, no creu que l’ornamentació pugui desaparèixer. Al seu parer, no hi ha cap motiu perquè any rere any o quinquenni rere quinquenni no es dugui a terme la festa.
Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial (altres): 
Altres
Altres mesures de salvaguarda / promoció / difusió [text lliure]: 
A fi de promoure el coneixement de la festa i el treball artístic dels veïns a les Quinquennals, és habitual que es publiquin obres de caire fotogràfic des de l’àmbit privat.

Recursos associats:

Imatge/PDF: 
  • Els Muntells. Festes Majors. Elaboració dels adorns de carrer
    Els Muntells. Festes Majors. Elaboració dels adorns de carrer
  • Els Muntells. Festes Majors. Elaboració dels adorns de carrer (1)
    Els Muntells. Festes Majors. Elaboració dels adorns de carrer (1)
  • Sant Carles de la Ràpita. Quinquennals. Engalanar carrers. Darrers retocs
    Sant Carles de la Ràpita. Quinquennals. Engalanar carrers. Darrers retocs
  • Sant Carles de la Ràpita. Quinquennals. Engalanar carrers. Tipologies diverses de materials
    Sant Carles de la Ràpita. Quinquennals. Engalanar carrers. Tipologies diverses de materials
  • Sant Carles de la Ràpita. Quinquennals. Engalanar carrers (1)
    Sant Carles de la Ràpita. Quinquennals. Engalanar carrers (1)
  • Amposta. Engalanar carrers. Participació ciutadana. Ajuntament
    Amposta. Engalanar carrers. Participació ciutadana. Ajuntament
  • Amposta. Engalanar carrers. La Lira Ampostina, 100 anys
    Amposta. Engalanar carrers. La Lira Ampostina, 100 anys
  • Amposta. Engalanar carrers. Muntatge
    Amposta. Engalanar carrers. Muntatge
  • La Sénia. Catifes. Processó Mare de Déu de Pallerols. Elaborant plantilla
    La Sénia. Catifes. Processó Mare de Déu de Pallerols. Elaborant plantilla
  • La Sénia. Catifes. Processó Mare de Déu de Pallerols. Esmorzant
    La Sénia. Catifes. Processó Mare de Déu de Pallerols. Esmorzant
  • La Sénia. Catifes. Processó Mare De Déu de Pallerols. Elaborant les catifes (1)
    La Sénia. Catifes. Processó Mare De Déu de Pallerols. Elaborant les catifes (1)
  • Gandesa. Festes Majors. Elaboració de les carrosses
    Gandesa. Festes Majors. Elaboració de les carrosses
  • Gandesa. Festes Majors. Passejada de Carrosses
    Gandesa. Festes Majors. Passejada de Carrosses
  • Móra la Nova. Engalanar carrers
    Móra la Nova. Engalanar carrers
  • Caseres. Festes Majors. Engalanar carrers. Lo cuixot, premi col.lectiu
    Caseres. Festes Majors. Engalanar carrers. Lo cuixot, premi col.lectiu
  • Caseres. Festes Majors. Engalanar carrers. Sopar
    Caseres. Festes Majors. Engalanar carrers. Sopar
  • Alcanar. Quinquennals. Josep Vicent Sancho, artesà. Elaborant una flor (1)
    Alcanar. Quinquennals. Josep Vicent Sancho, artesà. Elaborant una flor (1)
  • Ulldecona. Quinquennals. Engalanar carrers. Flors amb mitja
    Ulldecona. Quinquennals. Engalanar carrers. Flors amb mitja
  • El Perelló. Corpus. Catifes. Plantilla
    El Perelló. Corpus. Catifes. Plantilla
  • El Perelló. Corpus. Catifes. Treball intergeneracional
    El Perelló. Corpus. Catifes. Treball intergeneracional
  • Sant Jaume d'Enveja. Engalanar carrers
    Sant Jaume d'Enveja. Engalanar carrers

Informació técnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dl., 22/08/2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dl., 22/08/2016
Validador/a: 
Queralt, M.Carme
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
El treball de camp s’ha realitzat en les poblacions d’Amposta, Alcanar, Caseres, Gandesa, Móra la Nova, el Perelló, EMD els Muntells, Sant Carles de la Ràpita, Sant Jaume d’Enveja, la Sénia i Ulldecona. Els veïns i veïnes, altres participants actius, i en algunes poblacions també l’Administració local, n’han estat els informants.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Així com les tasques dutes a terme en l’àmbit domèstic, els guarniments de carrers estan poc valorats pel conjunt de la societat. L’amateurisme i el voluntariat que comporta aquesta feina no demanen que sigui reconeguda monetàriament, sinó socialment; tanmateix, ni tot l’àmbit veïnal, ni la suma de totes les institucions polítiques (a excepció d’alguns casos), les considera amb la vàlua que tenen. En un moment que cada cop més la professionalització es va obrint pas en l’artesania de la festa, però sobretot en un context social en què es fa difícil compaginar la vida laboral i familiar amb l’elaboració dels adorns, la manca de reconeixements, siguin institucionals o simbòlicament econòmics, poden ser clau per a la supervivència en alguns municipis d’aquest treball tradicional, ornamental i col·laboratiu, perquè pot fer caure els protagonistes en el desànim, fet que pot repercutir negativament en la festa.