IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Nom propi de l'element: 
Els Goigs cantats
Variants terminològiques: 
Goigos
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Els goigs són interpretats per la comunitat que participa en la festivitat religiosa. En alguns casos com a coral o orfeó i altres sense cap organització determinada.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Els goigs cantats són oracions de caire popular cantades i creades amb l’objectiu de lloar una imatge religiosa. S’estructuren en heptasíl·labs i estrofes de sis versos i es consideren composicions poètiques populars que tenen com a objectiu l’exaltació de la vida o dels fets concrets de la imatge religiosa, sigui una mare de Déu, santes o sants. El contingut d’aquestes estrofes, i pel caràcter popular que si li atribueix, habitualment posa en valor els fets de la vida de la imatge religiosa i en alguns casos la relació de la imatge amb la comunitat o població que li canta i la lloa.

A les Terres de l’Ebre, en relació amb les ermites i els patrons de les poblacions, el cant dels goigs continua present principalment en les litúrgies religioses que tenen lloc en el context d’una festa major o d’una romeria. Alguns dels casos recollits són a la Ribera d’Ebre: Flix a la Verge del Remei, Ascó a sant Antoni, Garcia a sant Antoni i santa Magdalena, o Riba-roja a santa Madrona. A la Terra Alta, sant Blai a la Fatarella i a Bot, santa Magdalena al Pinell de Brai, la Mare de Déu de la Fontcalda, sant Antoni i santa Magdalena a la romeria de Berrús a la Pobla de Massaluca, i a Vilalba també a santa Magdalena i sant Antoni a la romeria de Berrús. Al Montsià trobem goigs dedicats la Mare de Déu de la Pietat a Ulldecona, del Remei a Alcanar, i a sant Jaume a Sant Jaume d’Enveja. Finalment, a la comarca del Baix Ebre es canten goigs a la Mare de Déu de Dalt de Benifallet, a sant Joan a l’Ampolla o a la Mare de Déu de la Cinta a Tortosa. 

Data identificació: 
divendres, January 15, 2016
Codi: 
IPCITE50011

Localització:

Descripció de la localització: 

Els espais d’interpretació dels goigs es relacionen amb la celebració litúrgica. Això implica que habitualment es canten els goigs a l’espai on hi ha l’escultura que representa la imatge religiosa, on es defineix la relació amb la devoció o on hi ha l’espai de culte dedicat a la imatge religiosa.

Per tant, bona part dels espais on es canten els goigs són santuaris o ermites vinculades a la imatge que es lloa. És el cas de la romeria a l’ermita de Berrús o l’ermita de la Mare de Déu de la Fontcalda a Gandesa, també a l’ermita de la Mare de Déu del Remei a Flix i l’ermita de Garcia, on hi ha la imatge de santa Maria Magdalena. Altres exemples de romeries, en aquest cas al Montsià, són a Ulldecona amb la Mare de Déu de Pallerols o al santuari en honor a la Mare de Déu del Remei a Alcanar. L’espai d’interpretació és habitualment dins de la mateixa ermita. Al Baix Ebre, per la rellevància territorial, cal esmentar els goigs que es canten a l’ermita de Mig Camí a la Mare de Déu de la Providència i els goigs a la Mare de Déu del Coll d’Alba a la seva ermita.

També es canten goigs a l’església on es venera la imatge, i habitualment les poblacions que mantenen els goigs cantats tenen una relació de patronatge amb la imatge lloada. 

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
divendres, January 15, 2016
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
El cant dels goigs habitualment es relaciona amb la celebració d’una cerimònia dedicada a la imatge religiosa que es lloa. Aquesta celebració pot coincidir amb el santoral o amb altres celebracions definides pel calendari litúrgic. En aquest cas és comú que en les poblacions on encara es canten goigs dedicats al patró, ho facin el dia de la celebració de la missa major en el context de la festa major, com és el cas de Sant Antoni a Ascó, Sant Joan a l’Ampolla, Sant Blai a la Fatarella o Sant Jaume a Sant Jaume d’Enveja. Un altre cas en què es canten els goigs és en el context de la celebració de la romeria a l’ermita o santuari consagrat a la imatge lloada. Això vol dir que el dia que es canta és el dia de la celebració de la romeria, que no ha de coincidir necessàriament amb el dia definit pel santoral. En aquest sentit trobem les romeries d’Alcanar, Ulldecona, la Sénia, Garcia, Flix, el Pinell de Brai o la romeria a Berrús i la Fontcalda. En totes el cant dels goigs forma part de la celebració i, per tant, dependrà del dia que se celebri la romeria a cada lloc. L’element comú entre tots és que es canten en el context de la celebració i, per tant, això succeeix habitualment un cop l’any.

Descripció:

Descripció general: 

Els goigs, cants populars de caràcter religiós, actualment continuen sent un referent de la devoció local i de la religiositat no institucionalitzada identificada habitualment amb la creença popular. Creats, heretats, els més antics són anònims i els més recents, amb autor conegut. Són cantats per una comunitat o poble per lloar una mare de Déu, santa o sant i exaltar-ne les bondats, fets de la vida de la imatge i sovint també la relació que uneix la comunitat amb la imatge lloada.

És la continuïtat del cant junt amb altres demostracions de religiositat popular, com poden ser els exvots, l’evidència que la devoció relacionada amb sants o mares de Déu continua reproduint-se tot i que transformada. Els goigs són, per a la comunitat, en el sentit religiós, la pervivència de la transmissió d’una narrativa que explica les bondats, els miracles i els fets de l’advocació a la qual s’adscriu. Una narrativa popular amb melodia que, cada cop que s’interpreta, reafirma la relació de protecció i aixopluc que estableix la comunitat amb la imatge lloada. A la vegada, per les característiques que diferencien els goigs de cada comunitat, també és un element de construcció de singularitat i identitat. Aquesta relació entre imatge i comunitat expressada mitjançant la interpretació dels goigs, actualment es fa més evident en tant que habitualment es canta, i gairebé de manera exclusiva, en el context festiu a l’ofici religiós o missa major, sovint l’únic dia que s’omple el recinte religiós.

La relació dels goigs amb el patró o la imatge religiosa relacionada amb un indret concret apreciat per la població (on hi ha una ermita o santuari) és també un fet diferenciador per a la comunitat. Es consolida així aquesta funció de reafirmar la relació entre l’element sagrat i la comunitat amb les particularitats que diferencien aquestes relacions sovint sostingudes en la llegenda o mite. Per tant, els goigs són, en el grau que la comunitat els interpreta, un transmissor d’oralitat, de comunitat, i enforteix valors que, en tant que es continuen cantant, es volen transmetre a la comunitat.

Els goigs, sense menystenir el valor simbòlic i religiós, permeten incidir en els aspectes que els defineixen tant com a text amb contingut i significat com a context de la pràctica. És a dir, per la seva anàlisi completa s’ha de tenir en compte tant el contingut del cant com els aspectes que el determinen i que el converteixen en un referent de la religiositat popular del territori: el context d’execució, la comunitat que l’interpreta i el goig com a bé moble. Com a bé moble ens referim a la morfologia del suport amb què s’escriuen i com s’escriuen. Tots són aspectes que en faciliten la transmissió i permeten la continuïtat de la pràctica.

A les Terres de l’Ebre en el context actual s’han identificat els següents goigs (vegeu quadre), que es continuen cantant, amb diferent rellevància per a la comunitat en cada espai. El principal criteri per incloure’ls en aquest registre és la continuïtat de la pràctica en un marc públic i comunitari. La majoria de goigs recollits s’interpreten en el context de l’ofici religiós. És a dir, al final de la missa major oficiada en honor de la imatge lloada, el dia de les festes patronals o en un romiatge. En el cas dels romiatges, a part del cant a la missa, hi ha excepcions, com la de l’ermita de Berrús, on es canten els goigs en arribar de la processó (o camí) a dins de l’edifici. També veiem com en algunes de les romeries observades, en concret la del Pinell de Brai a Maria Magdalena, i a Vilalba dels Arcs en tornar de Berrús, els goigs es canten en arribar de nou al poble dins de l’església. En la major part dels casos, com al Pinell de Brai, Garcia, Alcanar o Flix hi ha un grup que és qui interpreta els goigs, i la resta de participants a la missa acompanyen o intenten acompanyar, principalment ho fan en la primera i segona estrofa i la tornada, que es la que es repeteix al final de totes els estrofes. Hi ha també casos com el que hem vist a l’Ampolla al cant dels goigs de sant Joan o a Ascó amb el cant dels goigs de sant Antoni, on qui canta és un grup, la coral o orfeó que interpreta els goigs. Ells sols canten els goigs mentre els assistents escolten. En alguns llocs com Alcanar, els assistents aprofiten per fer un petó a la imatge venerada. Actualment i de manera generalitzada en la majoria de casos observats en aquests espais de culte religiós, es transmeten i s’interpreten els goigs.

La població que manté els goigs, més enllà del públic general, són els grups de cantants com cors parroquials, corals, orfeó, o altres col·lectius que no són homogenis. En aquest cas, dependrà del tipus de col·lectiu. Si és un orfeó o cor parroquial no tenen res a veure i, així com el cor parroquial està configurat per un grup de dones i menys homes propers a l’església, l’orfeó té unes característiques més heterogonies, igual com passa amb el repertori. En aquest sentit, la configuració d’aquest grups no condiciona la interpretació dels goigs tot i que sí que és determinant la seva presència per transmetre’ls en molts casos.

Pel que fa a la transmissió i interpretació, tradicionalment, per facilitar-les entre la població en general a part dels grups de cantants habitualment, es reparteix o es ven un full amb els goigs escrits. Hi ha casos, com pot ser el del santuari de la Fontcalda a Gandesa, en què hi ha constància que existien taules de fusta amb els goigs gravats. No obstant això, molts eren fulls d’impremta que actualment s’han substituït per la fotocòpia de la impressió original. Hi ha casos com el dels goigs a sant Roc al Perelló en què encara podem observar com en la fotocòpia que avui es distribueix s’especifica en referència a l’original (no a la fotocòpia): “Edició patrocinada per la família Brull-Olivé”, persones devotes que finançaven l’edició dels goigs per ajudar a difondre’n la devoció.

Un dels aspectes més rellevants i identitaris dels goigs com a mode d’expressió popular és que tots tenen un esquema comú d’edició i que en els exemples que hem observat i recollit a les Terres de l’Ebre també es reprodueix. Són suports rectangulars de 25 x 35 cm. Per exemple, els goigs del Pinell de Brai en l’original de l’edició de 1988 elaborada a Mallorca amb paper. Actualment el més comú és que les organitzacions relacionades amb la devoció, confraria, junta parroquial, els editin per vendre’ls i fer diners per mantenir la imatge o l’edifici. No obstant això, també és habitual trobar dins del recinte on es cantaran fotocòpies d’alguna edició anterior, fotocòpies habitualment en blanc i negre i de 20 x 30 cm. 

En la composició de l’edició gràfica dels goigs, a part del suport físic, hi ha un format comú. Una part superior amb un dibuix que representa la imatge que es lloa i a cada costat de la imatge, dos elements amb motius florals, com ara el dibuix de dos gerros amb flors. Damunt de la imatge dibuixada s’escriu el nom amb lletres més grans i treballades. Aquesta presentació també segueix unes pautes determinades.

D’acord amb els casos observats, hem trobat dues maneres de presentar els goigs: “Goigs en lloança/llaor/alabança de” o “Goigs de” i a continuació, el nom. Un tret comú en tots és que s’especifica el lloc on es venera la imatge amb la fórmula Que és venerat o venerada en lo terme.

A la part central de la composició gràfica hi ha el text que està distribuït en dos o tres columnes. A la part esquerra superior, just després del dibuix, hi ha l’inici dels goigs amb l’estrofa inicial de quatre versos, que es considera la introducció (i també tornada). A continuació, amb un espai o sagnat amb la frase inicial, es diferencien les diferents estrofes i s’acaba de nou amb la tornada. Just després dels goigs, s’escriu en llatí o català el preguem o oremus, que és l’oració que es prega en acabar de cantar els goigs. Finalment, tot i que només ho hem registrat en un cas, però no era inusual, la partitura amb la melodia transcrita per poder cantar els goigs. L’última línia escrita del full, a sota de tot, en els casos observats s’especifica l’origen de l’edició, l’autoria del dibuix, del text i de la melodia o si és anònim, o, per exemple, com s’especifica als goigs de Nostra Senyora del Remei de Flix: “el text d’aquests goigs és còpia fidel d’un original antic”.

L’últim element que defineix l’aspecte morfològic dels goigs és el marc de caràcter floral o sanefa que envolta tot el contingut descrit. Una vegada més, aquest element el trobem en alguns dels exemplars recollits tot i ser fotocòpia en blanc i negre. El fet que siguin en blanc i negre no ens permet detectar l’ús del color en l’elaboració dels elements decoratius del goig, detall que observem en el cas dels goigs de Santa Maria Magdalena del Pinell de Brai, l’original dels quals té la sanefa de color verd que es diferencia del negre del text interior.

El següent punt de descripció dels goigs és l’aspecte textual tant de la mètrica com del contingut que expressa. Per fer-ho més entenedor, hem elaborat el quadre següent en què s’especifiquen les característiques mètriques identificades dels goigs recollits que encara s’interpreten.

En el camp “Rima” es destaca la rima dels versos de sis estrofes perquè la tornada de quatre versos en tots els casos té una rima consonant a b a b, excepte els goigs de la Fontcalda i de l’Aldea, que són a b b a. Cal especificar que les estrofes són de sis versos més dos que es repeteixen, que són els dos últims de la tornada. Aquest fet es coneix com a retronxa, que és l’enllaç entre les estrofes d’una mateixa composició que en remarca la unitat. Es basa en la repetició, a la fi de l’estrofa, d’algun element i pot ser d’un o més versos del refrany (retronxa de vers); d’un mot que rima al refrany (retronxa d’identitat de rima); o d’una o més rimes del refrany (retronxa de rima).

Per això descrivim la rima amb “+”, que diferencia la rima que té la retronxa respecte de l’estrofa.

Nom dels goigs (segons font)

Població 

Llengua

Nombre d’estrofes ( 6 versos) més tornada ( 4 versos)

Rima (minúscula perquè són versos menors)

 

Origen/autor

 

Goigs de la Mare de Déu de l’Aldea

L’Aldea

Català

9 estrofes i una tornada

Estrofa 4 versos: abba

ababbc+dc

 

Mossèn T. Bellpuig (lletra) 1949 (any edició)

 

Gojos a la Verge del Remei

Alcanar

Català

5 estrofes més

2 tornades iguals

ababcd+ed

 

 

Goigs en lloança de la Mare de Déu Candelera

Ametlla de Mar

Català

8 estrofes més 2 tornades amb 3 versos finals igual. (La tornada té 5 versos)

ababcd+ccd

Mn. Joan Roig i Montserrat (text) / Mn. Josep Gil Ribas  (melodia) 2012

 

Goigs en lloança de sant Antoni, Abat

Ascó

Català

9 estrofes de sis versos i en aquest cas la tornada canvia els dos primers versos.

ababcd+ed

Mn. Joan Roig i Montserrat (lletra) / Mons. Valentí Miserachs i Grau (melodia) 2014

 

Goigs de Sant Joan

L’Ampolla

 Català

5 estrofes

més

2 tornades iguals

ababcd+ed

Josep M. Gamundi (lletra) / Eloi Mestre (música) 1956

 

Gozos a la Santísima Virgen «Mare de Déu de Dalt»

Benifallet

Castellà

8 estrofes

més

2 tornades iguals

abbacd+ed

 

 

Goiosos a Santa Magdalena

Berrús

Català

10 estrofes i 2 tornades que canvien  els dos primers versos.

abbaac+dc i també ababbc+dc

 

 

Goiosos a Sant Pau

Berrús

Català

9 estrofes i 2  tornades que canvia els dos primers versos.

ababcd+ed

 

 

Gozos a Sant Antonio Abad

Berrús / Garcia / la Pobla de Massaluca

Castellà

7 estrofes

més

2 tornades iguals

ababcd+ed

 

 

Gozos a Nuestra Señora del Coll del Alba

Ermita Coll de l’Alba (Tortosa)

Castellà

11 estrofes més 2 tornades diferents

abbacd+cd

 

 

Goigs a llaor de la Mare de Déu de Misericòrdia

La Fatarella

Català

8 estrofes més 2 tornades iguals

abbacd+cd

Escudé, Rafael (leltra) / Riba, Lluís (música)

 

Goigs de Sant Blai

La Fatarella

Català

10 estrofes més 1 tornada inici

abbaac+dc

 

 

Gozos en Alabanza de Nuestra Señora del Remedio

Flix

Castellà

8 estrofes més

2 tornades iguals

abbacd+ed

 

 

Goigs en Alabansa de Nostra senyora del Remey

Flix

Català

7 estrofes més

2 tornades iguals

ababbc+dc i en algunes estrofes abcbde+fe

 

 

Goigs de Nostra Senyora de la Fontcalda

Gandesa

Català

7 estrofes més

2 tornades iguals només el dos versos finals

La tornada és: abba L’estrofa de sis

abbacd+dc

Text clàssic revisat per Dr. J.B. Manyà. Música popular recollida pel prof. M. Martínez

 

Goigs de Santa Maria  Magdalena

Garcia

Català

 7 estrofes i 2 tornades iguals en els dos versos finals

 

Diferents rimes:

ababac+dc

ababbc+dc

abbaac+dc

 

 

 

Goigs a llaor del Gloriós Sant Roc

El Perelló

 Català

8 estrofes

2 tornades iguals en els dos versos finals

ababcd+cd

Text antic revisat i adaptat per R. Vives i Sabaté 1977

 

Goigs de Santa Maria Magdalena

El Pinell de Brai

Castellà

7 estrofes  més 2 tornades  iguals

abbaac+dc

 

 

 

Goigs en  honor de La Mare de Déu de Pallerols

La Sénia

Català

7 estrofes i dos tornades

abbacd+cd

Melodia popular transcrita J. Amela 1958

 

Gozos de Nuestra Señora de Pallerols

La Sénia

Castellà

8 estrofes

Varia:

abbccd+ed a dos estrofes

abbacd+ed a dos estrofas

abbccd+ed i

abbaaca+ed tres estrofes

 

 

Goigs de Mare de Déu de la Cinta

Tortosa

Català

10 estrofes més 2 tornades que repeteixen dos últims versos

ababcd+cd

Mossèn T. Bellpuig (lletra) / Mossèn V. Ripollès (música) 1932

 

Els goigs són composicions poètiques amb una estructura que, tot i les variants que evidencia el llistat elaborat, tenen un esquema comú: dues estrofes de quatre versos i un cos que varia entre cinc i vuit estrofes de sis versos, més els dos repetits al final de cada estrofa (6+2). Aquests dos, o la retronxa, són els dos finals de la primera estrofa a tornada. Hi ha casos en què la tornada d’inici i final és igual, i altres en què dels quatre versos canvien també els dos primers. Com a tret característic dels goigs escrits en català, els versos són heptasil·làbics i els goigs escrits en castellà són habitualment octosil·làbics. Dels vint goigs recollits, en trobem quinze en català i sis en castellà.

El nombre d’estrofes que formen els goigs no és fix. En el cas dels goigs recollits en trobem de nou, deu i onze, i en tots els casos l’estructura és la mateixa: la primera i última estrofa són la mateixa estrofa de quatre versos i la resta, siguin de sis, set o nou estrofes, són de sis més dos versos repetits a totes les estrofes. La rima de les estrofes de quatre versos és rima consonant a b a b, i les estrofes de sis versos més els dos repetits, tot i no tenir una estructura fixa, sí que segueixen certs patrons. Tot i possibles variants, en la majora de casos observats, com els goigs a sant Jaume, a sant Blai, algunes estrofes dels goigs de Nostra Senyora de Pallerols o els goigs de santa Magdalena del Pinell de Brai, la rima és a b b a a c + d c. I són d c els dos versos que es repeteixen de l’estrofa (la retronxa):

Les virtuts que s’observaren - a

En vostra primera edat - b

Amb just aplauso al Bisbat - b

De Sebaste us enlairaren - a

I en lloc eminent brillaren - a

Amb més formós resplendor - c

(retronxa) Sigueu, Sant Blai, advocat - d

A qui us reclami de cor – c

         Goigs de Sant Blai de la Fatarella

També seguint aquesta estructura de rima trobem el model a b b a c d + c d, és a dir, que el cinquè o sisè vers tenen rima alterna amb la retronxa.

Aquesta rima en uns casos varia i en altres el cinquè vers té rima lliure a b b a c d + e d. Un altre esquema comú observat amb les variants és a b a b c d + e d

Tot el que vos demaneu – a

al verb fill de l’Etern pare – b

molt fàcilment ho alcanseu – a

per vostra gràcia de Mare – b

 i en aqueix immens poder – c

sempre tots hem confiat – d

(retronxa) sempre vós busca remei – e

nostre poble d’Alcanar – d

          Goigs a la Verge del Remei d’Alcanar

Un altre dels aspectes que s’han de tenir en compte és la llengua utilitzada per escriure els goigs. En aquest sentit, el fet que els goigs siguin reflex d’una oració d’exaltació que fa el poble i, per tant, el fet que en molts casos abans de ser escrits han estat cantats, ens permet veure certes dinàmiques. Els goigs que s’identifiquen de finals del segle XIX i principis del XX o que es redacten a partir de finals del segle XX, són els que estan escrits en català, com els de sant Blai a la Fatarella, la Cinta a Tortosa, sant Roc al Perelló, la Fontcalda, sant Antoni a Ascó o la Candelera a l’Ametlla de Mar.

Després, en nombre inferior, hi ha sis goigs en castellà, entre els quals tots els dedicats a sant Antoni, menys els d’Ascó, els de la Mare de Déu de Dalt, la Pietat a Ulldecona o la Mare de Déu del Coll d’Alba.

En aquest sentit, com s’observa al recull de goigs elaborat a la Biblioteca Digital del Centre de Lectura de Reus, de goigs, com podem veure en el cas de la Mare de Déu de la Cinta o de l’ermita de Mig Camí també a Tortosa, segons el temps i el moment històric s’han creat més goigs i tant en català com en castellà. Per tant, per poder afirmar per què es canten uns o altres s’hauria de tenir en compte més elements que l’origen temporal dels goigs en concret.

Finalment, respecte del contingut dels goigs que hem registrat aquí, el seu caràcter religiós i popular queda evident en el contingut de les lletres. L’exaltació d’una part de la vida i fets, miracles o etapes de la vida del sant o de la Verge, s’intercala en la majoria de casos amb l’exaltació de la relació de la comunitat, el poble, amb la imatge lloada. En aquest sentit, alguns goigs estesos pel territori es repeteixen. Aquest és el cas dels goigs de sant Antoni, que es canten igual a la Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs i Garcia, i són goigs amb poca referència a la població i exclusivament a la vida del sant. Un altre exemple també són els de Maria Magdalena. En aquest cas, tot i ser en llengua diferent, també es repeteix el contingut i fa poca referència a la relació amb la comunitat.

En altres casos com el de sant Joan a l’Ampolla, la Mare de Déu de la Cinta o el de Nostra Senyora de Pallerols, el contingut dels goigs posa l’accent en la relació entre el poble o la comunitat i la imatge. En el cas de Pallerols i la Cinta, el fet que siguin devocions lligades per l’origen a la població facilita la construcció d’aquest narrativa.

Finalment hi ha el model que en contingut reprodueix, en part, l’esquema narratiu dels originals goigs o que es coneixen com els més antics goigs identificats a Catalunya: els del Llibre Vermell de Montserrat. El que fan és narrar els set goigs de la mare de Déu. Són els goigs en alabança de Nostra Senyora del Remei de Flix. En aquest cas el model que reprodueix s’entén que és tradicional. Són els goigs que es dirigeixen a la mare de Déu i que descriuen els set moments de goig que, segons la religió catòlica, va viure la mare de Déu. Un exemple n’és el següent:

Lo primer gois de alegría

vingut del real concell,

es com diu la Ave María

lo anchangel Sant Gabriel:

humilment Reina del cel

molt serventa sou de Deu

(retorncha) Siau la nostra advocada

del Remey Mare de Deu

   Goigs en alabansa de Ntra. sra. del remey (transcrit literalment del text)

En aquest cas hem trobat que al mateix poble, també dedicats a la Verge del Remei però escrits en castellà, hi ha uns altres goigs el contingut dels quals és totalment diferent i posen en valor la relació de la imatge de la Mare de Déu del Remei amb la població de Flix i també amb l’espai on va ser trobada. La primera de les estrofes diu:

En esta cueva y capilla

la devoción os labró

y por patrona os tomó

de Flix esta ilustre Villa.

Eternos bienes procura

vuestra gracia y vuestro anhelo

(retronxa) Sed nuestro amparo y consuelo

del remedio Virgen pura.

      Gozos en Alabanza de Nuestra Señora del Remedio de Flix

Aquests són alguns dels goigs identificats i que es continuen cantant a les Terres de l’Ebre. No obstant això, hi ha documentació escrita que ens permet reconèixer més goigs al territori, com els dedicats a la Mare de Déu de Mig Camí a Tortosa o a altres imatges del territori. També hi ha casos com els identificats però no registrats, com els Goigs de sant Salvador d’Orta o els registrats per Joan Moreira el 1934.

Història i transformacions de l'element: 

Els goigs, en l’àmbit català, com a model de pregària religiosa cantada estructurada en estrofes de vuit versos heptasíl·labs amb una quarteta a l’inici i un altre al final, segons documentació de caràcter històric, es documenten per primer cop al territori de parla catalana al segle XIII. Com podem veure al document “Els goigs a través de recursos electrònics”:

(...) en el capítol dedicat a “El cançoner”, Martí de Riquer (1964, v. 3, p. 539) diu que “des dels darrers anys del segle XIII o primers del XIV existeixen poesies en llaors de la Mare de Déu escrites en l’estrofisme del goig, avui tan popular, estrofisme que correspon al de la dansa de la poesia provençal”.

Vela, Nora (2009). “Els goigs a través de recursos electrònics”. BiD: Textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 23 (desembre). [Consulta: 8-2-2017].

Aquesta informació ens situa temporalment però no hi ha una data concreta. Per situar-nos a una data hem d’anar a la Crònica de Ramon Muntaner, al segle XIV. Amadeu Pons al text “Quin goig de... goigs!”  ens diu el següent:

La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se’n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats en el manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de la fi del segle XIV). Els gremis i les confraries —especialment la del Roser— popularitzen els goigs dels seus patrons respectius.

Pons, Amadeu (2005). “Quin goig de… goigs!”. BiD: textos universitaris de biblioteconomia i documentació, núm. 14 (juny). [Consulta: 8-02-2017].

Aquest document ens permet situar el model en el temps i esmenta la dècada dels anys vint del segle XIV com a referència de pràctica d’un cant que després quedarà registrat i formarà part del Llibre Vermell de Montserrat. Document, el Llibre Vermell, que recull els primers goigs escrits. Són “Los set gotxs” i estan datats al 1399.

Respecte del contingut dels goigs, Joan Amades en la seva obra Els goigs: imatgeria popular catalana concreta el marc temporal i especifica la temàtica del text:

És de creure que la forma més encertadament popular d’honrar la Mare de Déu fou el cant dels set goigs, segons una lletreta en vulgar, costum que ens dóna l’origen dels goigs.”

Amades, Joan; Colomines, Josep. Els goigs: imatgeria popular catalana. Barcelona: Orbis, 1946-1948, vol. 1 pàg. 6.

Uns goigs que en un principi es dediquen a la mare de Déu i que a poc a poc s’amplien i es dirigeixen a altres imatges religioses. 

Pel que fa als goigs a les Terres de l’Ebre, un dels casos identificats en què es conserva el text són els Goigs de alabanza al beato Salvador d’Orta, que són del 1625. Aquest referent temporal al territori no vol dir que sigui el primer, sinó que actualment tenim constància de la seva existència. 

Quant a la història dels goigs respecte de les Terres de l’Ebre, no existeix documentació en concret que ens permeti fer un recorregut des de llavors fins avui. Sí que han aparegut goigs que han estat recollits per col·leccionistes i ajuden a contextualitzar la importància dels goigs com a forma d’expressió religiosa popular, però no transmeten més informació.

Entre els reculls que hi ha, els que ha fet Joan Moreira a principis del segle XX i que han estat publicats de nou per Albert Aragonés i Joan Vidal en l’obra Quan lo pare no té pa. Recull de cançons i tocades populars de la ciutat de Tortosa. En aquesta obra s’identifiquen els goigs de les Ànimes, del Sant Nom de Jesús, sant Mauro i sant Francisco de Paula i a la Mare de Déu de la Cinta. Tots cantats a Tortosa i recollits el 1934, però que, per tant, eren anteriors i algun ja havia estat recollit prèviament.

També cal esmentar, per la feina de recull i com a fons documental amb un important nombre de goigs cantats que veneren imatges del territori ebrenc, la col·lecció i el recull realitzats per Jordi Morant i Clonxet durant el segle XX, i que actualment es poden consultar digitalitzats a la Biblioteca Digital del Centre de Lectura de Reus.

Finalment també cal dir que la identificació de goigs de creació recent com els de l’Ametlla de Mar o Ascó, compostos ambdós pel mateix mossèn Joan Roig, ens permet detectar com, tot i que en alguns pobles els goigs estan a punt de desaparèixer per la falta de pràctica, en altres, com que no en tenen o no els agraden, en creen de nous.

En el sentit interpretatiu i de contingut, com que es tracta d’un element recuperat recentment i recollit d’un llibre, les transformacions són mínimes i si es fan és en la interpretació. Un exemple és el cas de l’Orfeó d’Ascó, que no executa el goig complet sinó que canta la part referent o més explícita a la celebració i devoció del sant a Ascó. 

Tema/Tipus de repertori: 
Dedicació: 
La dedicació dels goigs esta relacionada amb cada població. Habitualment són els patrons del poble o les mares de Déu trobades o venerades en algun indret natural com ermita o santuari.
Classificació: 
Modalitat / Sistema d'execució: 
Formes organització social/Organitzacions formals o informals: 
Els goigs per si mateixos no tenen relació amb un model d’organització. Tot i això, per a la seva pervivència i interpretació en alguns casos són principalment corals, cors parroquial o un orfeó els responsables de cantar-los. En altres és la mateixa població que participa en l’ofici religiós la que l’interpreta seguint un grup o al mateix mossèn.
Participants/Executants: 
Els participants de l’ofici religiós són els executants principals. A la vegada hi ha grups o persones que són els que recorden o dirigeixen el cant de la comunitat, són el mossèn o els grups de cants com les corals o cors parroquials.
Ús i funció/Context d'utilització: 
Precisions ús i funció: 
Els goigs són textos cantats escrits tant per lloar, agrair com per demanar. En aquest cas, és una pregària de lloança però també de reafirmació comunitària expressada mitjançant el patró. També com a funció la transmissió d’una devoció i relació de la comunitat amb una imatge sagrada i de reafirmació de la mateixa comunitat. La comunitat, amb altres elements, el cant dels goigs, reafirma la relació de lloança i protecció que espera de la imatge venerada però a la vegada també lloa la pervivència d’aquesta unitat com a poble que té el mateix referent.

Salvaguarda:

Transmissió: 
El model de transmissió ha estat l’escrit per interpretar. L’edició dels goigs escrits es recolza, per transmetre’ls, en els grups corals que canten els goigs durant l’ofici religiós. El cas de l’edició dels goigs té com a principal objectiu la transmissió. No obstant això, la falta de melodia o el fet que no s’interpretin en dificulta la transmissió.
Viabilitat/riscos: 
El fet que s’escriguin en facilita la pervivència, que no la interpretació. La presència de grups que canten cada any els goigs a la missa en honor a la imatge lloada, n’afavoreix la interpretació i transmissió a la comunitat i, per tant, la viabilitat. El risc està que depengui d’un grup concret i no se n’ampliï l’aprenentatge als participants de la litúrgia. També l’estreta relació amb l’aspecte religiós de la celebració pot ser un risc per la gradual poca participació en aquests actes. En general, el fet que, com s’ha comentat, molts d’aquests goigs expressen en el contingut part de les particularitats que relacionen la imatge o patró amb la comunitat, pot fer que acabi sent una eina de canalització d’aquesta identitat comunitària i deslligar-se de la relació gairebé exclusiva que manté actualment amb l’ofici religiós. No obstant això, aquest paper actualment el compleixen en una part important els himnes, com podem veure en el cas de la Cinta a Tortosa, en què, tot i que té goigs més antics i amb aquest valor identitari, s’ha potenciat, possiblement per l’aspecte melòdic, la interpretació de l’himne. Un altre element que activa més la vessant de salvaguarda que no d’interpretació comunitària és l’acció col·leccionista amb llarga tradició al territori de parla catalana.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
Per la comunitat participant, els goigs són un element d’identitat i de devoció. Per tant, es valoren en positiu en el sentit que s’han de conservar i no perdre’s. Però, és un sentiment reduït a la comunitat que participa en l’acte religiós.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
L’existència de reculls, col·leccions i l’edició cada any, en alguns casos, per vendre en benefici de la parròquia és una mesura de salvaguarda. Que grups com un orfeó o una coral els cantin i els enregistrin també són mesures que pren la comunitat per no perdre’n la interpretació.
Altres mesures de protecció/Promoció/Difusió: 
Biblioteca Digital del Centre de Lectura de Reus

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dt., 23/02/2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dv., 10/02/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Folch Monclús, Rafel
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
El recull dels Goigs cantats al territori s'ha realitzat mitjançant la participació per part de tot l'Equip d'antropòlegs de lIPCITE. Molts dels goigs (el full) ha sigut regalat per la comunitat organitzadora de la celebració religiosa.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Els goigs tenen una funció simbòlica i social de caràcter devocional en el sentit que representen i són un reflex de la relació que la comunitat estableix amb l’element sagrat, tant en el sentit de gratitud com d’aixopluc o de protecció. A la vegada també permeten mantenir la interpretació d’uns o altres goigs, fer evident i posar en valor part de la identitat en tant que fa referència a la relació o llegenda que relaciona l’element sagrat i la comunitat. Finalment, pel que fa a la comunitat, el cant comunitari, la interpretació i l’oració en comú és per si sola, independentment de la imatge lloada, un estat i acte de reafirmació comunitària. Representa la reafirmació dels lligams i la presentació d’igualtat i eliminació de les diferències per sobre de tot. No obstant això, en aquest cas els goigs són, avui en referència a la festa major, els himnes i altres moments de catarsi col·lectiva són en general de poc pes.