IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Altres denominacions: 
Cançons de bressol; Cançons per a xiquets
Grup i/o comunitat: 
Famílies, relacions entre infants i educació formal i informal
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Les cançons tradicionals infantils i de bressol es caracteritzen per ser composicions transmeses oralment de generació en generació. Es tracta de peces, variacions en música i lletra que s’interpreten d’una manera o altra segons població, època i intèrpret. D’aquesta manera, succeeix que a les Terres de l’Ebre s’identifiquen com a pròpies composicions reproduïdes també en altres indrets del territori català. La raó d’aquesta acceptació és l’adaptació al subdialecte tortosí i, en alguns casos, a les particularitats musicals i a les referències de lletra, vinculades amb el territori. Malgrat tot, també s’interpreten composicions considerades autòctones. Aquestes cançons de bres i infantils s’han anat transmetren al llarg dels anys.

Data identificació: 
dimecres, January 11, 2017
Codi: 
IPCITE50007

Localització:

Datació:

Data de realització: 
dimecres, January 11, 2017
Periodicitat: 
Contínua

Descripció:

Descripció general: 

Les cançons tradicionals infantils i de bressol es caracteritzen per ser composicions transmeses oralment de generació en generació. Són obres sense autoria, característica que afavoreix les variacions en la música i la lletra segons població, època i intèrpret.

Component fonamental de la cultura popular, s’emprenen segons la seva funció i ocasió. Les cançons de bres —terme amb què s’anomenen al territori— són peces per tranquil·litzar l’infant i fer-lo dormir. Es tracta de crear un vincle entre el nen i la persona que canta (habitualment, la mare o l’àvia), una comunió afectiva que combina l’amor i la tendresa amb la protecció i la seguretat. N’és un exemple, la interpretació que realitza una veïna de la Palma d’Ebre d’una cançó de bressol que li sentia cantar a la seva mare (escoltar àudio: cançó de bressol). En canvi, les composicions infantils són més diverses, ja que abracen des de moixaines, jocs de dits, jocs de falda —aquestes peces serveixin perquè els progenitors i els fills comparteixin les primeres manifestacions lúdiques— fins a jocs de desplaçament, jocs dansats, cançons eliminatòries prèvies al joc, jocs de picar de mans, etc. que atenen a les qualitats físiques i coordinatives, d’habilitat, divertiment… que es juguen en companyia d’amics o familiars.

La varietat de tipologies i composicions actuals que es canten a les Terres de l’Ebre es reprodueixen en l’àmbit familiar i educatiu. En menor mesura, o variant part del repertori, les famílies continuen cantant als seus infants les peces més tradicionals al territori; tanmateix, és principalment l’entorn educatiu —escola, activitats extraescolars— el que s’encarrega de transmetre el llegat historicocultural que comporta la cançó tradicional infantil catalana, és a dir, les composicions estàndards. D’aquesta manera, uns currículums educatius semblants a tot el país han acabat per homogeneïtzar el cançoner, fins i tot en l’espai públic, malgrat el seu ús és cada cop més minoritari. Així, peces com El gegant del pi o nadales com El desembre congelat són partitures amb les quals tots els nens catalans s’identifiquen. Això ha estat possible en part gràcies al fet que s’hagin adaptat aquestes i altres cançons a la variant dialectal corresponent de cada zona. En el cas que ens ateny, al nord-occidental, exactament al subdialecte tortosí (Lo gegant del pi; Lo desembre congelat):

Lo gegant del pi ara balla, ara balla.

Lo gegant del pi ara balla pel camí.

Lo gegant de la ciutat ara balla, ara balla.

Lo gegant de la ciutat ara balla pel terrat.

 

Lo desembre congelat confús se retira,

abril de flors coronat tot lo món admira;

quan en un jardí d’amor naix una divina flor,

d’una ro-ro-ro, d’una sa-sa-sa,

d’una ro-, d’una -sa, d’una rosa bella,

fecunda i poncella.

Amb alegria i amor celebrem lo dia

que és nat lo diví Senyor en una establia.

Si no tenim més tresor, oferim-li el nostre cor,

tota la la la, tota fi-fi-fi-, tota la, tota fi-,

tota la finesa de nostra fermesa.

Però també que s’hagin adaptat a les particularitats musicals del territori. No es té constància que actualment encara es reprodueixi aquesta versió, però anys enrere la peça Son, soneta vine aquí, es cantava a ritme de jota del país:

Son, soneta vine aquí,

a la vora del coixí.

Si la soneta venia,

la xica s’adormiria [també es diu: no sé lo que passaria].

Tanmateix, avui en dia s’interpreta una variant amb el títol Vine, son soneta, que es canta com una peça de bres, acompanyada d’una melodia dolça, amb ritmes pausats i moviments llargs:

Vine son, soneta,

vine sense temor.

Al bres està la xiqueta,

dorm sense temor.

En la mateixa línia d’adaptar les partitures, es troba la popular nadala La Mare de Déu, que consta d’una versió reconvertida en peça de bressol. La lletra inicia amb uns versos referits a la Mare de Déu de la Fontcalda, patrona de Gandesa i Prat de Comte:

La Mare de Déu la de la Fontcalda

tenia un ruquet per anar a buscar aigua.

El ruc no era seu,

que era de son pare,

que el van dar de dot

a la seva mare.

La Mare de Déu vindrà,

portarà moltes cosetes,

a la butxaca torrons i

a la falda avellanetes.

Que siguin bons minyons

i s’acabin les soperes,

els hi omplirà

a curull butxacons i butxaquetes.

Que siguin mals minyons

i no vulguin fer nonetes,

per aquells no deixarà res més

que les clafolletes.

La vessant religiosa en les cançons de bres i infantils és habitual. Les lletres referides als sants i a la Mare de Déu precisen l’advocació mariana per emprar i protegir els nens. Tanmateix, mentre les peces infantils es caracteritzen pel condicionant cultural i sociològic que presenten —cal recordar que la seva finalitat és la d’iniciar als xiquets en els valors, les relacions i la vida dels adults—, les composicions de bres es distingeixen per estimular els lligams afectius a través d’una melodia i lletra que ajuda a calmar i dormir el nadó per mitjà d’un ritual. Com entendre aleshores el perquè del component religiós en les partitures de bressol, s’exemplifica a través de la següent cançó recollida en l’estudi Cançons de tradició oral de la Terra Alta:

La Mare de Déu,

la de la Salut,

tenia un manto

de seda i vellut.

La Mare de Déu vindrà

i li contarà cosetes,

la Mare de Déu vindrà

i li farà nonetes.

I en la reflexió que en realitza l’autora del document:

[…] les cançons de bressol presenten en definitiva clars vestigis de ritualisme ancestral. És precisament en aquest sentit de crida de l’ancestralitat que cal entendre les contínues invocacions als sants, els àngels i la Mare de Déu d’aquests tipus de cançons. […] En efecte, sent els nadons dèbils i indefensos, la precisió de l’advocació mariana i la referència al mantell amb les connotacions d’empara i protecció que porta aparellades tenen a veure més amb l’àmbit de la superstició i les creences màgiques que no pas amb el de la pura religiositat o l’estricta espiritualitat.

Monlleó, M. (2010):  Cançons de tradició oral de la Terra Alta

En la mateixa línia, en Joan Amades recull en l’obra Costumari català (volum IV, estiu), la cançó que les noies d’alguns pobles de la Ribera d’Ebre, Tortosa, Aldover, Xerta i Tivenys cantaven a la lluna. Citada com a padrina, atorgaven al satèl·lit una maternitat que pot deure’s, segons exposa l’autor, «a la idea d’una ascendència maternal selenita derivada de cultes arcaics».

La llaneta n’és padrina,

em fa un cos i camisa,

me la talla i me la cus,

per lo dia de Jesús.

L’homogeneïtzació del cançoner tradicional ha comportat que actualment siguin poques les cançons que s’interpreten i s’identifiquen només amb el territori ebrenc, independentment que siguin o no autòctones. Les peces que es documenten des de principis del segle XX es classifiquen com a populars perquè eren conegudes i reproduïdes per la quitxalla d’aleshores, així com se les cataloga també de tradicionals pel concepte d’antiguitat que presenten. No obstant això, pel fet que les cançons tradicionals són composicions transmeses oralment generació rere generació no es pot determinar quin és el seu origen, malgrat el territori les identifiqui com a pròpies. Tres peces representatives són les cançons de moixaines, jocs de falda i dit: Relet, reletSerra merra i Digodin digodan. Ambdues darreres presenten diverses versions a les Terres de l’Ebre.

Relet, relet  

Relet, relet,

para un dineret.

Amb el dit, es fan petits cercles suaument sobre la palma del nen i en acabar es pica la mà plana sobre la seva, oberta amb les mans.

Serra, merra s’interpreta mentre es prenen les mans de l’infant i, assegut a la falda, se’l balanceja endavant i enrere.

Versió A

Serra, merra,

una olla de terra;

serrín, serran,

que per la serra van;

serrin, serrador,

la carn del tallador.

Versió B

Serra, merra,

una olla de terra,

de que sí, de que no,

de Vicent del guitarró.

Serra, merra,

olleta de terra;

serra, serró,

olleta de terró.

La composició Digoding, digodang s’interpreta assegut l’adult i el xiquet davant per davant. El petit posa el cap a la falda del gran, mentre aquest li dóna copets a l’esquena tot cantant la partitura. Finalitzada, continua amb una gesticulació on amb les mans, l’adult dibuixa un dels tres elements (teuladeta: dits junts i rectes; punxonet: índex d’una mà al palmell de l’altra; estisoretes: es fan moure l’índex i el del mig, com si fossin tisores; sedasset: es fa un cercle amb el polze i l’índex).

Digoding, digodang,

la maceta pega el banc,

ni colzet, ni punyet;

teuladeta, ull de bou,

punxonet, estirosetes,

sedasset; què és?

Si el nen l’encerta, es repeteix el joc. Si no ho endevina, se li canta:

Si […] haguesses dit,

d’estes penes hauries eixit.

La versió coneguda amb el nom de Digo, digo, dan presenta variacions en la lletra. Exactament diu així:

Digo, digo, dan,

la maceta peque al pany,

punt de “punyet”,

estisoreta o ganivet,

ullet de bou o teuladeta.

Què és?

Si teuladeta hagueres dit,

d’estes penes te n’hagueres eixit.

Per altra banda, els nens continuen utilitzant les cançons eliminatives per triar o eliminar un company en un joc. Decidir qui forma part d’un equip o qui para té en les peces Un potet d’arròs, zip zup, pito, pito colorito o en la casa de Pinocho, entre d’altres, una de les fórmules per decidir-ho:

Un potet d’arròs,

tris, tros,

maçana podrida, entrada i sortida.

Surtes i pagues!

Zip, zup,

merda en suc!

Pito pito, colorito.

Donde vas tú, tan bonito?

A la era, verdadera.

Pim pom, fuera!

En la casa de Pinocho,

todos cuentan hasta ocho.

Pin uno, pin dos, pin tres,

pin cuatro, pin cinco, pin seis,

pin siete, pin ocho.

En la mateixa línia lúdica, hi ha els jocs que es canten al pati i, en menys mesura, al carrer que s’acompanyen també de cançons. N’és exemple saltar a corda:

Olla barrejada,

qui no entra paga,

olla barrejada,

qui no surt, botifarra.

[qui no surt, ha perdut]

Per  concloure, cal tenir present les cançons populars actuals, entenent el terme com a peces modernes, conegudes i amb autor. El rol que desenvolupen la televisió, la ràdio, el cinema i internet és determinant. Així, avui en dia, es poden trobar capçaleres musicals de diverses sèries de dibuixos animats que s’han transmès de pares a fills a causa que s’han reposat diverses vegades; bandes sonores de pel·lícules infantils; o cançons creades en programes de televisió dirigits per als més petits.

Història i transformacions de l'element: 

Fins a principis del segle XX, l’analfabetisme era majoritari en la població catalana. Per aleshores inicià al país el moviment català de l’Escola Nova, una proposta al servei del noucentisme. Diversos grups i sectors de la societat com el regionalisme conservador i l’obrerisme, impulsaren l’educació democràtica —o escola lliure, com també se l’anomena—, que potenciava, entre altres factors, el valor educatiu intrínsec del joc. Llavors, es va propiciar el desenvolupament de les obres adreçades al públic infantil i juvenil —literatura, música…—, entre les quals, les de la compositora i pedagoga Narcisa Freixas (1859–1926) —el Llibre de les nines, les Cançons d’infants—, o les de l’artista polifacètic Apel·les Mestres —Cançons festives per als infants (1930) i Noves cançons d’infants (1935), entre altres.

Durant el període de la Mancomunitat de Catalunya (1914–1923), l’escola rural es va veure afavorida pel procés renovador de l’escola pública. Amb la segona república, la política educativa es va convertir en un eix prioritari. La construcció de noves escoles i l’impuls de l’educació va aconseguir disminuir l’analfabetisme. Això va repercutir en la transmissió de les cançons infantils, per aleshores circumscrites principalment a l’àmbit familiar (inclòs el laboral) i religiós (actes litúrgics i celebracions). L’escola esdevenia així un nou canal i, consegüentment, un nou espai de difusió.  

De principis del segle XX, daten les cançons de bressol que recollí Joan Moreira en l’obra Del folklore tortosí. Referida a la Mare de Déu, s’hi troba per exemple la peça següent:

La Mare de Déu vindrà,

portarà moltes cosetes:

a la butxaqueta nous,

a la falda avellanetes.

Non, non, noneta,

la Mare de Déu,

non, non, non, noneta.

Una veïna de la Palma d’Ebre ens la interpreta variant la lletra (escoltar àudio):

Non,

la nena (o el nen) fa nonetes,

a la butxaqueta torrons

i a la faldeta avellanetes.

L’arribada de la dictadura franquista i l’educació nacional catòlica afavorí l’expansió de cançons que es cantaven a tot el territori espanyol, peces populars que s’acabaren adaptant segons intèrpret i zona. N’és un exemple, la composició d’aprenentatge de l’abecedari, recollida també entre les veïnes de la mateixa població. Segons exposen les informants, foren les monges, les que les ensenyaren aquesta cançó. Així la recorden (escoltar àudio): 

A, a, a, mi gatita mala está.

A, a, a, mi gatita mala está.

No sé si se curará,

no sé si morirá;

a, a, a, mi gatita mala está.

 

E, e, e, a mí me gusta el café .

E, e, e, a mí me gusta el café.

No sé si lo tomaré,

no sé si lo dejaré;

e, e, e, a mí me gusta el café.

 

I, i, i, en un libro yo leí.

I, i, i, en un libro yo leí.

Una cosa muy bonita,

que enseguida la aprendí;

i, i, i, en un libro yo leí.

 

O, o, o, un vestido tengo yo.

O, o, o, un vestido tengo yo.

Mi mamá me lo compró,

mi hermana me lo cosió;

o, o, o, un vestido tengo yo.

 

U, u, u, a mí no me miras tú.

U, u, u, a mí no me miras tú.

A mí sí me mirará,

una niña del Perú;

u, u, u, a mí no me miras tú.

 

B, a, ba,

b, e, be,

b, i, ba, be, bi,

b, o, ba, be bi, bo,

b, u, ba, be, bi, bo, bu,

ba, be, bi, bo, bu,

ba, be, bi, bo, bu

Les mateixes cantaires també rememoren de l’època, la cançó de Sant Jaume Patró d’Espanya; tanmateix es constata que l’interpreten en diferents versions melòdiques segons la cantant (escoltar àudio):

Sant Jaume Patró d’Espanya

feu aclarar tot lo món.

Que tinc la bugada estesa

i la pasta bona al forn.

Los bouets a la llaurada,

los canterets a la font

i la canalleta a casa,

que ploren que tenen son.

Es recullen en diverses publicacions ebrenques, les peces que es cantaven des de la postguerra i durant tota la dictadura franquista. Llibres com Emborrapà! Jocs de carrers jugats a Amposta d’Antoni Costes descriu els jocs tradicionals i populars, així com les cançons que les acompanyaven. Entre les peces es troba Tita pon un coco, que es cantava a l’hora de dinar quan un xiquet no volia menjar, segons descriu l’autor. Tanmateix, es constata que aquest joc de dits que es podia cantar en qualsevol moment:

Tita pon un coco,

tita pon un ou,

a la nena X [el nom del xiquet/a]

la mama li cou.

La interpretació s’acompanyava d’uns copets que la mare o la iaia donava amb el dit índex al palmell de la mà del nen/a. També es podia agafar el dit del petit i colpejar-li l’altra mà. Finalitzada la cançó, la mare li deia «Aamm, a la boqueta», moment que s’aprofitava per introduir-li la cullera al xiquet i fer-lo menjar. Hi ha una altra versió que quan acaba la mare li posa la mà del nen damunt de la seva pròpia boca.

De la mateixa època deriven les cançons ballades en rotllana o d’altra manera com La xata merenguera, La cantinerita, etc. o les interpretades, com El sillón de la reina, etc. que es conserven en la memòria dels grans, però no es canten per part dels més joves.

Una altra obra destacada és el recull de cançons que realitzà l’escola Mestre Marcel·lí Domingo de Roquetes l’any 2002, Les cançons dels nostres avis. El professor de música del centre, Josep-Ignasi Medina, dugué a terme un projecte amb els seus alumnes. El treball consistia que els escolars enregistrarien les cançons que cantaven els seus iaios i el mestre les escoltaria i transcriuria en partitura musical i lletra. Entre les peces que recuperaren es troben cançons de bressol. La següent —es desconeix si té títol— presenta la mateixa partitura musical però amb dues lletres diferents: una per a nen, l’altra per a nena. Diu així:

X [nom del nen] és molt guapet,

és el més guapet del món,

i quan será més “granet”

anirà a buscar pa al forn.

X [nom de la nena] és molt guapeta,

si la mires a les fosques,

sembla una “maçaneta”,

tota cagada de mosques.

També es troben cançons d’aprenenatge com Un dia vaig anar al mas:

Un dia vaig anar al mas,

al mas a passejar,

cigarros no en tenia,

los mistos vaig emprar.

Dos cigarros tinc,

dos i tres fan cinc,

cinc i cinc fan deu

i deu fan vint.

Entre les peces, destaca trobar la cançó de La lluneta fadrina, que Joan Amades recollí en l’obra Costumari català (volum IV, estiu) argumentada en la descripció d’aquesta fitxa. Com es pot comprovar, en aquest cas es tracta d’una versió diferent (escoltar àudio): 

La lluneta més fadrina,

me fa un cos i una camisa,

me la talla i me la cus

per al dia de Jesús.

Tots els peixets de la mar

vindran a ballar aquí;

però el més “xocotet”,

que serà el més garboset,

l’agarren de la cueta,

el porten a Tortoseta,

de Tortoseta al mercat.

Sap! Gat!

Amb l’arribada de la democràcia, el català es recuperà en l’àmbit educatiu, tot potenciant el coneixement del cançoner tradicional. Avui en dia es constata que els xiquets ebrencs coneixen perfectament les cançons infantils representatives de Catalunya com Plou i fa sol, Fum, fum, fum, La lluna, la pruna… Iniciatives com la del Departament d’Ensenyament, que publicà l’any 2003 l’obra Cantem i contem. Cançons i contes per a les nostres escoles, que recull cançons i contes infantils adaptats al català occidental, han facilitat el sentiment de pertinença. Tanmateix, també s’evidencia que en l’àmbit educatiu actual, el cançoner tradicional ebrenc —entenent com a tals partitures representatives del territori en lletra o melodia— no està representat, més enllà de l’interès propi que pugui tenir un mestre d’escola en donar-lo a conèixer. La dificultat rau, però, a saber identificar quines peces poden considerar-se com a tals, tenint en compte que en la majoria dels casos són variants i versions de composicions interpretades arreu del país.

Classificació: 
Modalitat / Sistema d'execució: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Les cançons infantils i de bres no requereixen suport instrumental per ser cantades. Tanmateix, si s’interpreten en l’aula, sigui en un centre d’educació primària, sigui en una escola de música, poden ser acompanyades per aquells instruments que el professor consideri oportuns. 

Formes organització social/Organitzacions formals o informals: 
L'aprenentatge musical es desenvolupa en l'àmbit domèstic, el formal (llars d'infants i escoles) i l'informal. En el darrer cas, es troben les escoles de música municipal i privades, algunes de les quals pertanyen a les societats musicals, entitats fortament arrelades al territori. També els espais d’acollida dels nens fora de l’escola, com esplais, centres oberts, casals de vacances, centres excursionistes, entre altres.
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 

Salvaguarda:

Transmissió: 
Actualment, les cançons infantils es transmeten principalment en l’àmbit educatiu formal i no formal (escoles de música). Tanmateix, els mitjans de comunicació també ajuden a difondre noves i antigues cançons populars en programes infantils. Respecte a l’àmbit domèstic, es segueixen escoltant les cançons de bressol i les de moixaines i jocs de falda a través de les mares, si bé destaca la major participació activa dels pares, els quals actualment han assumit o comparteixen en major grau les tasques d’atenció i cura als infants; i la dels avis, que donen a conèixer als seus néts les cançons apreses per ells de petits, en major o menor intensitat, segons el temps que passen amb ells.
Viabilitat/riscos: 
Les cançons infantils han perdut terreny en els espais de joc i s’han circumscrit, majoritàriament, a l’àmbit pròpiament musical. Avui en dia, és menys habitual escoltar cantar un xiquet, mentre juga. En canvi, sigui en una aula, un acte lúdic o un concert, es pot sentir un nen interpretant aquest tipus de peces musicals. Tanmateix, seran composicions que pertanyen al cançoner tradicional català, adaptades al dialecte tortosí, i no pas partitures identificades o reconegudes com a tal pròpies del territori, amb la dificultat que això implica d’establir. Respecte a les cançons de bres és l’edat dels cuidadors, el que determina les peces emprades, havent-hi diferències entre els més joves —les mares i pares—; i els més grans —les àvies i els avis.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
Actualment, són poques les cançons que es podrien determinar tan sols com ebrenques. Tanmateix, s’han realitzat diverses iniciatives per recuperar les peces que originàries o no, eren identificades o reconegudes com a tals al territori. És el cas de l’escola Mestre Marcel·lí Domingo de Roquetes, que recollí a través d’un treball a l’aula les composicions cantades pels avis dels xiquets del centre, quan eren nens. La iniciativa, conduïda pel mestre Josep-Ignasi Medina amb suport de la mestra Marisa Valls, es publicà sota el títol: «Les cançons dels avis», l’any 2002. A la secció recursos associats àudio es poden escoltar algunes d'aquestes peces com «La lluneta fadrina», «La caseta» i «Cançó de les caramelles». Per altra banda, també han sortit a la llum obres que recullen els jocs populars per als xiquets i les cançons infantils i de bres que els acompanyen.

Recursos associats:

  • Coral escolar Novella Harmonia. Escola Mestre Marcel.lí Domingo de Roquetes
    Coral escolar Novella Harmonia. Escola Mestre Marcel.lí Domingo de Roquetes
  • Coral escolar Novella Harmonia. Escola Mestre Marcel.lí Domingo de Roquetes (1)
    Coral escolar Novella Harmonia. Escola Mestre Marcel.lí Domingo de Roquetes (1)
  •  Coral escola Novella Harmonia. Escola Mestre Marcel.lí Domingo de Roquetes. Figura del director
    Coral escola Novella Harmonia. Escola Mestre Marcel.lí Domingo de Roquetes. Figura del director
  • Coral escolar Novella Harmonia. Escola Mestre Marcel.lí Domingo de Roquetes (2)
    Coral escolar Novella Harmonia. Escola Mestre Marcel.lí Domingo de Roquetes (2)
  • Cançó popular catalana. La caseta.
    Cançó popular catalana. La caseta.
  • Cançó de les caramelles
    Cançó de les caramelles
  • Cançó popular del Baix Ebre. La lluneta fadrina
    Cançó popular del Baix Ebre. La lluneta fadrina

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 11/01/2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dc., 11/01/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
La fitxa ha estat possible gràcies a la col·laboració dels mestres Josep-Ignasi Medina i Marisa Valls, docents de l'escola Mestre Marcel·lí Domingo de Roquetes. En col·laboració amb el centre, s'han enregistrat les peces interpretades pels xiquets i les fotografies que consten al document, incloses les partitures musicals. Paral·lelament, s'ha comptat amb la participació activa d'un col·lectiu de dones de la Palma d'Ebre, les quals han donat a conèixer i han interpretat les cançons que cantaven quan eren xiquetes; i s'han entrevistat a diverses mares i àvies repartides pel territori.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
El concepte tradicional és en si mateix imprecís i canviant i així es constata en l'àmbit musical. Determinar quines cançons de bressol i infantils són pròpiament del territori, quan la majoria de les composicions s'han anat transformant a les particularitats lingüístiques i musicals de la zona, és molt difícil. Tanmateix, la situació actual no qüestiona l'origen de les composicions, sinó la pèrdua del seu ús. En una societat on l'infant cada cop més s'allunya de l'espai públic i es constreny a l'àmbit individual i domèstic, el joc de carrer i les composicions que l'acompanyen van perdent escenaris. D’aquesta manera, malgrat que la música infantil continua adquirint-se, el seu aprenentatge es circumscriu a l'educació formal i informal.