IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Nom propi de l'element: 
Les orquestres de ball
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Les orquestres de ball es contracten per la seva versatilitat interpretativa per intervenir en diversos moments davant de públic variat. El moment del dia i el context defineixen el grup receptor.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

A les Terres de l’Ebre una de les figures clau en el context festiu i musical des de principis del segle XX i fins avui és el que actualment coneixem com a orquestra de ball.

Fins al segle XX les orquestres de ball, la major part, estaven formades per músics provinents de la banda de música municipal. Avui continuen presents en la memòria col·lectiva i en algun cas, encara, pels escenaris de les festes majors del territori. Algunes sorgeixen a partir de la segona meitat del segle XX, en les dècades dels setanta i vuitanta.

Junior’s, Los del Ebro (avui Tangara), la Cimarrón, Orquestra Europa, La Pensilvania i Atalaia són algunes de les que, tot i els canvis de músics i adaptacions, es troben en actiu i representen un model musical que, tot i que avui està més generalitzat i homogeneïtzat, continuen tenint referents propis com és el cas de la cançó “La perla preciosa”, que es manté, en la versió de pasdoble feta pels Junior’s, com a referent identitari per a zones concretes, com ara les comarques del Montsià i Baix Ebre.

Data identificació: 
dimecres, May 10, 2017
Codi: 
IPCITE50012

Localització:

Descripció de la localització: 

A les quatre comarques trobem orquestres de ball, i el seu camp d’actuació, tot i ser en gran part les Terres de l’Ebre, no es limita al territori ebrenc. Tant les zones properes d’Aragó, Navarra i la Rioja com tot el territori català han estat l’àmbit generalitzat d’actuació.

Datació:

Data de realització: 
dimecres, May 10, 2017
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
La periodicitat de l’activitat de les orquestres la defineix la demanda de contractació. El fet que l’àmbit d’actuació estigui en el context de les festes majors fa que bona part del marc temporal d’actuació sigui a partir de maig i fins a l’octubre, i el gruix de les actuacions es concentra entre juliol i agost. Després, hi ha dates concretes com Cap d’Any o les festes majors d’hivern en què també hi són presents. Aquesta periodicitat es fa evident en el preu de la contractació, que és més alt a l’estiu (dels 4.000 euros als 6.000 euros per concert, per exemple) i a l’hivern, quan hi ha menys actuacions, minva. Paral·lelament a les actuacions, hi ha l’assaig i està lligat al temps d’actuació. Per tant, i depenent del grup i de si hi ha noves incorporacions, és a partir de l’abril quan s’intensifiquen els assaigs per preparar la temporada d’estiu. En aquest cas, durant l’hivern, en la majoria de casos s’assaja un cop al mes i s’intensifica amb les actuacions.

Descripció:

Descripció general: 

Les orquestres de ball són agrupacions musicals formades, com a mínim, d’una guitarra elèctrica, baix elèctric, bateria, teclats, una veu cantant i tres o quatre instruments de vent de metall, saxo (alt, baix, soprano o tenor —sovint un mateix músic toca diverses variants de saxòfon—), trompeta o trombó de vares i flauta travessa, acompanyats d’un equip de tècnics (de so, llums, audiovisual i muntadors dels equips de llum, so i visual) que actuen en escenaris, a l’aire lliure o en un recinte tancat, en el context d’una celebració, majoritàriament de festa major, amb l’objectiu de fer ballar als assistents a l’acte i tocant música en directe. Aquest és l’actual model d’orquestres de ball que es reprodueix avui a les Terres de l’Ebre.

Són agrupacions que mantenen al territori ebrenc la seu legal, l'origen i, habitualment, algun dels membres fundadors (en actiu o com a gestor). No obstant però, exceptuant-ne alguns casos, la resta de músics són professionals que cobren per actuació i que no tenen una relació determinada amb el territori ebrenc o l'origen local de l’orquestra. Es pot parlar d’orquestres del territori perquè van ser fundades al territori i, originàriament, la major part dels membres eren locals (d’un poble o municipi concret). Avui, tot i que les orquestres continuen tenint musics del territori entre els membres, i sense menystenir l’origen local d'aquestes orquestres, és la presència contínua de l’orquestra de ball a les diverses festes majors i actes festius del territori com un element indispensable, el que permet afirmar que existeix una relació de reconeixement col·lectiu entre la població, que identifica aquestes agrupacions com a pròpies i com un element identificatiu de la festa, tot i que, tant per repertori com per membres, actualment no tenen aquest lligam territorial.

Les orquestres de ball han estat, i en part ho continuen sent, la representació de l’aspecte festiu de la música de banda. Com succeeix amb la figura de la xaranga, que actua al carrer i té un caràcter festiu però no una funció clara de fer ballar i sí de crear un context festiu i d’oci, l’orquestra de ball és avui un dels elements presents a la festa i es converteix en el referent musical de la festa major. El repertori, des de una perspectiva diacrònica, té la funció de ser el fil conductor d’un tipus de música que s’ha mantingut en la memòria col·lectiva del mode de fer festa i ballar. El pasdoble, clau en la zona del Montsià i Baix Ebre, els boleros o valsets com altres temes de rock i pop afegits al repertori durant les últimes dècades, continuen reproduint-se i construeixen una memòria sonora col·lectiva. Aquest model de formació i repertori comparteix espai amb noves agrupacions, bandes, orquestres o grups locals, i, com passa amb les orquestres de ball a la dècada dels seixanta i setanta, la majoria de membres són d’origen ebrenc i sovint del mateix poble o zona. En part, són ara aquestes noves agrupacions musicals les que construeixen la relació de territori, com va succeir amb les orquestres de ball, però avui es caracteritzen perquè interpreten temes de creació pròpia i amb ritmes més pròxims a l’ska, rumba, cúmbia o rock. Alguns exemples de grups actuals són Xeic (Rasquera), Pepet i Marieta (zona del riu Sénia), Lo Gitano Blanc (Móra d’Ebre). Tot i això, aquestes noves formacions, en molts casos amb una significativa presència d’instruments de vent de metall, evidencien que les bases musicals, per moltes, continuen sent les tradicionals bandes de música municipal, com succeeix en l’origen de les orquestres de ball.

Per tant, l’actual model d’orquestra de ball a les Terres de l’Ebre es defineix per diversos aspectes que van de la formació i l’origen dels músics al tipus de repertori i tipus i esquema d’actuació. Aquests elements ens permeten comprendre el paper de les orquestres però també ens fan evidents els canvis que ens han portat fins a l’actual model musical i de formació.

Actualment les orquestres tendeixen a ser formacions en què la majoria de membres són músics professionals. Hem passat del grup d’amics de l’orquestra, que progressivament es professionalitzaven, la majoria del mateix poble o voltants, a la contractació de músics segons les necessitats i procedents de diversos llocs del territori ebrenc o català. Això també incideix en el model de preparació i assaig. Es passa de quedar sovint el grup d’amics per assajar cada dia a organitzar avui un assaig al mes en què els músics arriben amb els temes preparats i el que es fa és posar-los en comú. Són agrupacions, les que hem observat, amb tres cantants com a mínim, amb el nombre d’instrumentistes mencionats, cosa que implica una agrupació de deu o dotze persones a l’escenari. Cal esmentar que pel que fa a les orquestres entrevistades, tot i que la veu o cantant hi és present des d’un principi, no és fins a la dècada dels noranta del segle XX quan és una dona. Al començament, en tots els grups entrevistats, els cantants eren homes, i la dona cantant, no instrumentista, no s’introdueix fins més endavant. Actualment és comú veure dues dones cantant i un home. La presència de la dona s’ha generalitzat com a cantant però no tant com instrumentista; només una orquestra té dones instrumentistes tocant la trompeta, però el seu rol també és de cantar i ballar. 

Els principals tipus d’orquestra que s’han format i que han evolucionat durant els últims anys al territori ebrenc estan determinats pel repertori i pels espais on intervenen. Això fa que ens trobem amb orquestres de ball —les que sorgeixen als anys setanta i que després es mantenen en actiu fins ara— originàriament amb uns referents més propers a la música moderna i agrupacions de rock i, paral·lelament, altres grups o orquestres de ball que, des dels inicis, estan més lligats al tipus d’interpretació local del territori, és a dir, s'organitzen ja des del principi amb la idea de ser orquestra de ball, com és el cas de l’Orquestra Atalaia.

Avui entre les orquestres hi ha certa uniformitat de temes i estils musicals, per tant en part la diferència està determinada per la qualitat dels músics. No obstant això, sí que trobem en el tipus d’espectacle que fa cad orquestra diferències (també cada cop més subtils): principalment són el posicionament i la indumentària dels músics. Identifiquem dues línies d’actuació principals, una de més sòbria, que no implica menys acció festiva però hi minva importància la figura del músic en l’espectacle, davant d’una agrupació amb indumentàries més cridaneres i en què el músic manté un paper més actiu (a part de la música) tant en moviments com interacció dins del grup. Aquesta subtil diferència queda en segon pla davant dels actuals models d’infraestructures que necessita una orquestra de ball.

És un dels aspectes que també caracteritzen actualment les orquestres de ball. La representació s’acompanya d’una infraestructura que s’allunya de les necessitats de les primeres orquestres, que tot i portar els amplificadors i algun micròfon, necessitaven menys estructura. Actualment, pel que fa a les orquestres de ball entrevistades, la mitjana de watts de so utilitzats per concert és entre 15.000 i 20.000, distribuïts en altaveus al voltant de tot l’escenari, que junt amb els 50.000 watts de llum repartits en pantalles de leds de fons a l’escenari i focus mòbils (tot col·locat entre les quatre torres i la U —la U és una estructura de tubs en forma de U que es col·loca a la part superior de l’escenari per sostenir els llums, altaveus i altres elements—), i estructures metàl·liques que sostenen l’equip. Junt amb aquestes infraestructures, prop de trenta micròfons, plataformes per distribuir els músics per diversos espais i alçades de l’escenari, taula de so, taula de llums, ordinador per als audiovisuals que es mostren a la pantalla de leds o en algun cas mitjançant el projector sobre la tela blanca de fons. Tot plegat comporta una infraestructura que fa de l’actuació quelcom més que una actuació musical; com hem sentit dir als membres entrevistats de les diverses orquestres, “el públic escolta pels ulls”. L’adquisició d’aquest materials en alguns casos ha estat progressiva, perquè com a orquestra de ball ha crescut a partir d’adaptar-se als nous contextos i necessitats, evolució que s’evidencia en el repertori, en el nombre de membres de l’orquestra, en la introducció de la dona i en la compra de noves tecnologies que s’anaven estenent pel territori i que una o altra orquestra portava i ja el contractant ho demanava. Aquest procés també acaba diferenciant entre les orquestres de ball i els grups o quartets que, amb un bon teclat i unes bases enregistrades i alguns instruments en directe, abarateixen el cost de l’actuació i la fan més accessible a entitats o municipis amb un pressupost inferior per la celebració. 

Perquè això pugui ser així, també hem de tenir en compte l’existència de noves eines i tècniques com el suport, estàndard de comunicació MIDI (musical instrument digital interface ‘interfície digital d’instruments musicals’). Aquesta eina, que arriba a finals del segle XX, facilita l’enregistrament de bases, amb els arranjaments necessaris i altres simuladors musicals que faciliten la interpretació de temes amb menys músics en directe. Aquest procés facilita també l’homogeneïtzació d’estils i variants que podia introduir cada orquestra de ball. Habitualment a l’orquestra hi ha la figura o presència del qui unifica i fa els arranjaments d’un tema segons les necessitats i condicions musicals del grup. Aquesta acció és el que a la vegada feia i continua fent que cada orquestra de ball tingui el seu so particular; per tant, una identitat que era el que feia que fos contractada o no. Certament, aquestes característiques es mantenen en les orquestres amb membres que tenen un nucli fort de molts anys, com pot passar amb la Cimarron o l’orquestra Europa.

Amb aquest punt de partida de les actuals característiques de les orquestres de ball del territori, un dels elements que també s’ha d’observar és la part principal, l’actuació. En aquest sentit, al territori ens trobem diversos tipus d’actuacions en què l’orquestra de ball pot intervenir. Alguns són herència o recuperació d’algun model tradicional de ball de societat i ball de festa major. Però en general la funció de l’orquestra de ball ha quedat definida i emmarcada a l’escenari i perd així la possibilitat, com succeeix fins gairebé en la dècada dels vuitanta del segle XX, que una orquestra pugui ser contractada i tingui la funció d’acompanyar musicalment tots els actes durant tota la festa. (Els grups que ho expliquen ho relacionen amb les gires al nord de la península Ibérica, no amb la zona del territori ebrenc.) Això podia voler dir amenitzar tant la cercavila o Diana florejada, la processó, com fer el concert de la tarda i el de la nit, o acompanyar les varietats o altres artistes que anaven sense músics. L’orquestra es quedava a dormir a la casa o allotjament cedit i participava així de la festa. No obstant això, ens ho expliquen alguns dels grups que avui estan en actiu però ja fa anys que ho van deixar de fer i que part d’aquest model de contractació estava lligat a sortir del territori, principalment cap al nord de la península Ibèrica, Navarra, País Basc i la Rioja. Aquest model de contractació, d’una orquestra de ball per a tota la festa, també s’aplicava al territori ebrenc però fa més anys i les orquestres de ball actuals no recorden haver-ho fet.

D’aquest model de contractació i actuació, que justament podien fer les orquestres de ball ebrenques perquè la majoria dels músics havien format part o formaven part d’una banda de música i, per tant, coneixien els temes que s’interpretaven en una processó o cercavila, actualment se’n mantenen el ball de vermut, el ball de tarda, el ball de nit, els concerts i, en casos molt concrets i en el ball de nit, el cap de dansa com a part del ball. La principal diferència entre aquests balls és l’hora de l’actuació, part del repertori i també la disposició del públic. El ball de vermut, encara molt present a la zona de la Terra Alta i de la Ribera d’Ebre, té la particularitat que comença a la una del migdia quan, en molts casos, després de la missa el dia del patró es fa l’aperitiu, habitualment un vermut acompanyat d’algun producte salat com a aperitiu. Aquesta actuació no busca tant que el públic balli com acompanyar un context en què la gent conversa. Són moments en què s’interpreten boleros, pasdobles, txa-txa-txas, el que són balls de saló, també estàndards de jazz coneguts i algun tema de música lleugera. 

Aquesta mena d’actuacions poden coincidir amb els concerts, actuacions de tarda en els quals la gent està asseguda i no pretenen que acabi ballant, sinó que són per escoltar. Són actes poc habituals per a les orquestres de ball. Les actuacions més comunes i que omplen bona part de la contractació actual de les orquestres de ball són els balls de tarda o de nit. Les diferències, en principi, són mínimes, ja que l’objectiu de l’actuació és fer ballar. Un ball que s’estructura segons el públic i la manera com avança la disposició. Casos concrets en què hi ha un ball d’inici per a les pubilles o reina de les festes, com veiem a Tortosa i altres municipis del territori ebrenc, l’orquestra de ball ha de tocar aquella peça determinada, sovint un vals; no obstant això, hi ha, en general, un esquema d’actuació que sembla comú al territori. Durant la primera part del concert s’interpreten principalment temes de ball de l’estil pasdoble, bolero, valsets, cúmbies o ranxeres, estils de música que en principi són més acceptats per una franja d’edat més gran i que afavoreix que la pista de ball s’ompli. Segons els mateixos informants de les orquestres, a la zona del Montsià i Baix Ebre és gairebé segur que si es vol fer que el públic balli s'interpreti un pasdoble. Així com, respecte dels altres estils, no existeixen peces concretes, sinó que s’emmarquen dins d’un o altre, en el cas del pasdoble, sobretot a la zona del Montsià, n’hi ha un de referència, tot i que originàriament era un bolero. És la cançó “La perla preciosa”:

Te llaman perla preciosa, los hombres cuando te ven

y yo te llamo la reina, la reina de mi querer.

 

¿Te acuerdas la noche aquella en que tus ojos miré?

Te vi tan linda y bonita que jamás te olvidaré.

 

Tu lindo pelo, tu linda boca, tus lindos ojos recordaré

porque te llevo dentro del alma desde la noche en que te miré.

 

Los claveles y las rosas se tendran que marchitar

cuando pasas tan preciosa con tu ramita de azahar.

Te querré toda la vida, no te quisiera perder.

Tu eres la flor perfumada que yo siempre guardaré.

 

¿Te acuerdas la noche aquella, en que tus ojos miré?

Te vi tan linda y bonita

que jamás te olvidaré.

 

Con clavel en el pelo y tu mantilla chulona,

es mi cante para ti ¡Ole mujer española!

(Lletra i música de Jesús Garcia)

Aquest tema avui reconegut i amb un fort caràcter identitari, sobretot a la zona del Montsià i en especial a Amposta, va ser cantat i arranjat com a pasdoble per primer cop per l’orquestra Junior’s. Segons expliquen els mateixos músics, va ser ja en el primer concert, el 1958, quan ja havien acabat el repertori, quan es va proposar interpretar una peça que el membre Rogelio Valmaña cantava al servei militar coneguda com “Tu lindo pelo”. Es canta canviant el temps de bolero a pasdoble i Joan Vidal, Juanin, va ser qui en va fer els arranjaments definitius que la van deixar tal com s’ha fet coneguda i popular fins avui. 

No obstant això —excepte aquest tema, que no és una composició sinó una adaptació—, els grups que sorgeixen, en alguns casos, componen cançons com és la cançó de l’orquestra ampostina dels anys setanta Els Sherpas “Vino, guitarra y una canción”. Però aquesta o altres cançons no acaben de convertir-se en referents comunitaris, tot i l’alt nombre de conjunts que després es converteixen en orquestres de ball. No existeix una creació de temes de caràcter local que assumeixen el valor identitari que té “La perla preciosa”. Més endavant, músics com Juanito Aragonés a la segona meitat del segle XX i, posteriorment ja al segle XXI, gràcies a l’acció de grups locals com Quico, el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, s’han recuperat i popularitzat temes com el compost per Josep Bo “El carrilet de la Cava” fins al punt de fer-lo popular i comú entre les orquestres de ball, com expliquen els músics de l’Orquestra Atalaia i Cimarron.

En aquesta primera part de pasdobles, boleros, cúmbies, corridos i valsets és quan, en algun cas, s’organitzen balls determinats amb un estructura de joc com el ball de fanalet (ballar amb un fanalet a la mà i els llums apagats, i guanya l’última parella a la qual se li crema o se li apaga el fanalet) o ball de rams, que es fan a ritme de vals i són l’herència de jocs que s’organitzaven al voltant del moment del ball, com el ball de granera o ball robat (hi havia una granera entre els balladors i quan algú volia ballar amb un dels membres d’una parella el que feia era donar-li la granera a l’altre membre de la parella, que es quedava sense ballar). Temes que es generalitzen i que tenen la finalitat de provocar el ball. Entre els diversos balls no podem deixar de mencionar la jota com a ball local tradicionalment per ballar. En aquest cas depèn de cada orquestra i de la població. Un cas evident d’aquest fet és Benifallet. En aquest cas, a causa de l’arrelament de la jota entre la població, és comú que l’orquestra de ball al final o durant algun moment del ball toqui la jota de Benifallet per facilitar la participació de tota la comunitat. En aquest cas, prèviament, el grup ha de conèixer la particularitat del tema i això és poc comú en les orquestres de ball. Són, per tant, temes que coincideixen en aquesta primera part de l’actuació de caràcter més local en el sentit que s’adapten a les característiques del públic local i estan fets per ballar agafats entre la parella. També sempre depèn de la dinàmica del públic i com respon, ja que és aquesta resposta la que fa que l’orquestra incideixi i pugui caracteritzar el tipus de públic.

A la segona part de l’actuació, les diverses orquestres coincideixen que és quan es fan les versions de grups més actuals i temes d’estils de rock o pop. Aquesta segona part també està dirigida a un públic que també balla però parteix d’altres ritmes. Cada any les orquestres de ball introdueixen temes que els circuits musicals pagats per la indústria musical llancen al mercat i en fan versions. En aquest sentit, també s’alimenten dels grups que tenen una resposta més positiva per part del públic i fan versions tant de grups principalment angloamericans, espanyols i llatinoamericans però tots tenen un mateix estil musical. En aquest sentit, pel que fa a models musicals, és la vessant més homogeneïtzada i globalitzada de l’orquestra, que amb mínimes variacions pot interpretar a un lloc o altre. Segueixen, en part del seu repertori, les dinàmiques que defineix la indústria musical en tant que determina estils i grups. Existeix una homogeneïtzació d’estils determinats per a la indústria musical que les orquestres, com que volen fer ballar, assumeixen. També es componen popurris d’un autor, grup o estil. Rumba, rock, heavy-metal…, arranjats pels mateixos músics de l’orquestra de ball o en alguns casos preparats. 

En general ens trobem un grup de músics que són contractats amb l’objectiu de fer ballar i que, per tant, han d’adaptar-se a les condicions de cada espai però on s’identifiquen tendències per zones en interpretar uns o altres temes de manera més habitual o efectiva, en el sentit d’aconseguir que la gent balli. A la vegada també incideix en la relació de les orquestres de ball amb la festa major, fet que afavoreix aquest element identitari, ja que és un model de música estès i acceptat en el context del ball de la festa major. Possiblement, durant el programa de festes, i depenent del pressupost de l’Ajuntament, hi ha grups d’altres estils de música dirigits a un públic concret, jove, infantil o adult, però és en el context de l’orquestra de ball quan interactua la població al complet, és el moment per a tots, tot i que hi ha franges d’edat diverses i un esquema d’actuació que diferencia el repertori segons el públic; és, en general, un espai de trobada de la comunitat.

L’actual situació de les orquestres de ball, tot i el valor i reconeixement col·lectiu, depèn d’un marc d’actuació molt concret, que és la contractació en la seva major part per a ball de festa major i altres festivitats similars. Contractacions que avui en dia depenen de la figura del representant, un agent independent que té relació directa amb els ajuntaments i que actualment és queda un 15% de la contractació, segons expliquen els informants i que manté certa relació d’exclusivitat, ja que són pocs els grups que els ajuntaments contracten directament, principalment els que fa més anys. També l’augment d’infraestructures i membres ho fan més atractiu però n’incrementa el cost i això ha influenciat en detriment de la seva presència, per l’aparició de formacions que utilitzen mitjans electrònics per enregistrar pistes base que fan que, tot i ser menys músics, puguin tocar els mateixos temes que fins a cert punt substitueix la situació, davant la falta de pressupost per part de l’Administració local. També l’aparició de les discomòbils (tot i que la música que s’ofereix és diferent) i el seu cost inferior han fet disminuir la contractació d’orquestres de ball. En general, orquestres que fa vint anys o trenta actuaven cent dies l’any, actualment ho fan la meitat de dies.

Història i transformacions de l'element: 

L’origen de les orquestres a les Terres de l’Ebre té una estreta relació amb l’existència i presència de les bandes de música al territori. Una relació que en part explica l’origen, la tradició i el caràcter identitari d’orquestres de ball al territori. Un dels aspectes que s’han pogut observar i que és clau per entendre aquesta relació és el fet que una part de les orquestres del territori sorgeixen amb l’objectiu d’ajudar a finançar les bandes de música. Com ens mostren tant Joan Vidal en un estudi no publicat sobre les orquestres de ball a Amposta com Isabel Asensi en la seva tesi doctoral, “Les bandes de música a Sant Carles de la Ràpita a partir de mitjans del segle XIX”, les orquestres de ball, en un inici amb el nom d’orquestrines, sorgeixen amb una intenció econòmica lligada a la banda de música:

Així la funció inicial d’aquestes orquestres era col·laborar al manteniment de l’entitat, tot i que l’orquestra Siboney després es va independitzar de l’Agrupació Musical Rapitenca. El ball es solia fer els diumenges i dies de festa a la tarda tot i que hi va haver èpoques que es va arribar a fer ball al migdia —ball de vermut— i ball de nit. […] L’Orquestra Alfaques va ser el primer, a part de la banda, grup musical format dintre l’AMR […]. La primera referència que es té del grup és al llibre de caixa de l’AMR, en què l’abril de 1948 hi ha una despesa per pagar l’orquestra. (Asensi, I; 2015: 389)

Aquesta afirmació també es fa evident en la història dels orígens dels Junior’s, que sorgeixen com a grup que se separa de la banda de música respectiva. En aquest cas, eren els aprenents Educandos (d’aquí, el nom original de l’orquestra Junior’s, que era el que estava escrit al faristol de fusta que utilitzaven) de l’orquestra Biosca, que havia sorgit de la de la Banda de Música de la Societat Musical la Unió Filharmònica d’Amposta (La Fila). Part d’aquest grup de joves, en deslligar-se de la Fila i ajuntar-se amb més músics, agafen el nom que estava escrit al faristol amb el qual tocaven i que era el de Junior’s. Després, segons els temps i el context, es faran dir Los Junior’s i quan toquen pel territori estatal Junior’s d’Amposta.

Tot i aquestes anècdotes relacionades amb orquestres i els seus orígens, aquest model no es pot afirmar de manera taxativa per a totes les agrupacions i menys per a les que apareixeran durant l’últim quart del segle XX. És a dir, tot i que la majoria de les formacions es creen amb membres del territori que tenen un passat comú en els bandes de música del seu municipi, no vol dir que totes les orquestres que sorgeixen principalment als anys setanta i sobretot als vuitanta tinguin com a funció el sosteniment econòmic de la banda de música. Tot i això, sí que en alguns casos és justament la motivació de tocar però també poder-s’hi dedicar professionalment el que afavoreix la creació d’aquestes orquestres de ball i a la vegada l’especialització en els estudis musicals per part dels mateixos músics. 

De manera generalitzada, aquestes agrupacions originàriament es configuren a partir d’un grup de gent de la mateixa població o de poblacions properes. Joves que també reben influències musicals externes i les pròpies locals i opten per crear formacions que tenen objectius diversos, tant el benefici econòmic com tocar un tipus de música diferent i amb una disposició diferent per fer ballar. En aquest sentit, ja a principis del segle XX, el 1905 exactament, Joan Moreira, en un article al diari publicat a La Veu de la Comarca, 128 (26-8-1905), amb el títol “¿Un músic, què és?”, dedicat al violinista de l’orquestra Santa Cecília de Tortosa, ja descriu en una poesia els diversos contextos en què actuarà el músic recordant la versatilitat de les orquestres de ball:

Una festa al carrê,

toquen una serenata,

ja em toca uns numerets

al so de la gent que balla.

Te veuen les sacristanes

i et pregunten: ¿què va ara?

Toquen un de ben bonic

[…] ¿un xotis, una mazurca,

una polca, un rigodon,

lo kake-valk, la tarana,

[…] vas de jota en los pagesos:

a vore, bufe fort ara,

que anem a cantâ a la nòvia…

J. Moreira. “Què és un músic”, a La Veu de la Comarca, 128 (26-8-1905)

Joan Moreira ens mostra aquí la versatilitat d’uns músics d’orquestra que, com diu més endavant, fan ballar i xalar. Aquest fragment ens serveix per transmetre la versatilitat dels grups que sorgiran durant el segle XX al territori, molts dels quals, arran de la presència de la banda de música local. Des de les primeres identificades als anys vint, l’Orquestina Ulldecona (activa fins al 1937) i als anys trenta del segle XX com l’Orquestra Batavia Jazz a Tortosa (que durarà del 1931 al 1962) i les que llavors sorgeixen a partir de la segona meitat del segle XX com l’Orquestra Virginia (Tortosa), Junior’s (1958, Amposta) l’Orquestra Montecarlo a Ulldecona o per la zona de la Ribera d’Ebre com a Flix als cinquanta i seixanta amb més d’una orquestra, Orquestra Begés, Alabart, Orquestra Pensilvania, entre d’altres, o a Ginestar la Gines —club de jazz—, la major part, sobretot les més recents, lluny de tancar-se en un estil, acaben adaptant-se a la demanda del públic local. També canviarà la capacitat d’influència i acció, que en principi és d’abast local i territorial. A partir de l’últim quart del segle XX canvien de dinàmica, i les que apareixen posteriorment als anys setanta —Cimarron (Tortosa), Orquestra Europa (Ulldecona - la Sénia), Los del Ebro (Ascó)—, alguns dels referents d’orquestres presents a la memòria col·lectiva, actuaran per tot el territori ibèric, principalment al nord. Agrupacions que anaven a l’estiu i estaven durant la temporada de festes majors de ruta, fins a 180 concerts l’any, fet que implica que gairebé estaven tot l’estiu actuant. Són aquestes orquestres, junt amb altres grups desapareguts i de la zona d’Amposta sobretot, com els Pirimbodas, Sherpas (orquestra de ball), Telstar, Kents o Thesis d’Ulldecona, les que, d’alguna manera, seran els continus referents, tant de seguiment com de trencament, per les orquestres següents que apareixeran al territori a partir dels vuitanta, com és el cas de l’Orquestra Atalaia de Paüls. 

Cal diferenciar els que apareixeran a partir dels anys setanta i que es consideren conjunts o grups de música i que tocaven musica rock i els segueixen models menys ballables. En aquest sentit, agrupacions com la Cimarron, en un inici, pel tipus de música i influències, es consideren més conjunt amb models musicals externs. El mateix Toni Espinós, un dels fundadors de la Cimarron i actual membre i gestor, ens parla de grups de referència com el nord-americà Chicago.

Durant tot el segle XX, els principals canvis es donen, per una part, pel canvi de repertori de les agrupacions i adaptacions a models musicals més globals i amb menys referències locals i, per l’altra, per la introducció progressiva de diversos elements tecnològics. Podríem identificar tres moments de canvi en les orquestres o agrupacions musicals per ballar. Una primera fase lligada a les bandes de música i el seu paper festiu que es complementa amb l’aparició o arribada dels models d’orquestres amb repertoris importats d’altres tradicions musicals, com succeeix amb el jazz. Aquestes agrupacions, fins a mitjan segle XX i a partir de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta amb l’arribada dels instruments elèctrics, promouen la formació de noves agrupacions amb nous instruments (el cas de la guitarra elèctrica i el baix) que s’afegeixen als existents vents metàl·lics i bateria o jazzband, com es coneixia la bateria a la zona del Montsià (Iriarte i Vericat, F. “Bojos pel ball. Els balls d'orquestra a la Ulldecona del segle XX. Rev. Raïls núm. 14, tardor 1999). Finalment, els canvis musicals segueixen l’arribada de música externa, que continua sent interpretada amb els temes de caràcter local, com el cas de la “La perla preciosa” i els Junior’s, però amb una identitat sonora diferenciada fruit dels diversos arranjaments que feia cada orquestra segons el músic que hi havia i dels instruments i mitjans tècnics. L’arribada de les bases enregistrades mitjançant la tecnologia del MIDI i dels orgues de la marca Roland (voltant del segle XIX-XX) amb gravacions instrumentals, permeten tenir els arranjaments iguals per tothom i, per tant, s’unifiquen grups i estètiques sonores. Aquest fet influeix relativament menys en els grups de músics professionals (cada cop més), que poden continuar tocant i elaborant els arranjaments propis.

Finalment, un fet que incideix de manera exagerada tant en el cost i en el manteniment de les orquestres com en el model d’actuació és l’augment progressiu de l’ús de tecnologies i infraestructures per fer l’espectacle més vistós i cridaner. Més enllà de l’orquestra que interpreta temes musicals amb l’objectiu de fer ballar, s’inicia una fase en què les orquestres fan un espectacle xou, amb més cantants i coreografies ballades complementades amb watts de so important i els altaveus respectius, i igualment amb watts de llum, els focus respectius (avui leds) i les pantalles per anar mostrant imatges mentre es canta. És una forma d’incidir no tant en el fet musical, que també es clau, però sí en l’orquestra com a espectacle visual. Aquet fet que és fruit del mimetisme tant entre les mateixes orquestres (una s’inicia i les altres ho introdueixen) com per la influència de models d’espectacles artístics exògens, provinents del mercat i de la indústria de l’espectacle musical. 

Un dels canvis que també ha influït és el model de contractació. Antigament el representant ajudava l’orquestra a trobar actuacions i era una relació recíproca en què els músics cobraven i després donaven la part corresponent al representant. Actualment és el representant qui cobra l’actuació a la vegada que té i cerca l’exclusivitat. Es reparteixen zones d’influència i, per tocar a aquella zona, s’ha de fer per mitjà del representant, que és qui estableix l’acord amb l’Ajuntament i desprès dóna la part que toca a l’orquestra.

Un dels principals canvis és la professionalització de les orquestres i la pèrdua relativa de la referència territorial ebrenca, tot i que es manté com a referent característic d’un tipus de festa.

Tema/Tipus de repertori: 
Íncipit literari: 
Te llaman Perla Preciosa...
Modalitat / Sistema d'execució: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

El sistema tècnic que aporta watts de so, watts de llum, pantalles, leds, torres per sostenir estructura i altaveus, camió de transport, instruments, micròfons, taula de so i llums (avui digital), són elements que no poden generalitzar-se perquè cada orquestra té uns o altres objectes però que formen part de l’estructura de muntatge per a espectacles musicals o d’altres característiques. 

Els instruments tenen un esquema comú: guitarra elèctrica, bateria, baix elèctric, piano o teclat (amb possibilitat d’introduir sons mitjançant MIDI), saxofon, trompeta, clarinet, flauta travessa, trombó de vares i veu. 

Formes organització social/Organitzacions formals o informals: 
Les orquestres són formacions que oscil·len entre els set i catorze membres a l’escenari (equip de muntatge i tècnics de so i llum a part). Entre les diverses funcions que es distribueixen, junt amb la interpretació de cada instrument i veu i cors d’acompanyament, també ens podem trobar que alguns membres fan coreografies a l’escenari. A la vegada hi ha una figura responsable de la gestió i contractacions o relacions amb institucions o organitzacions com pot ser el representant, que, tot i cobrar, no es considera del grup. En alguns casos existeix la figura de l’apoderat. La figura de l’apoderat ve a ser una persona que registra el nom d’una orquestra i la configura o la crea segons el que creu convenient (demanda o diversitat del tipus d’actuacions). Un exemple d’un fet així és l’orquestra Junior’s, actualment activa perquè hi ha un apoderat que en manté el nom i continua oferint-lo com a grup. No obstant això, pel que fa als Junior’s fundadors, quan el 2012 fan concerts benèfics després de retrobar-se, hi ha un conflicte d’interessos entre l’actual grup, l’apoderat i els fundadors que el reprenen. La figura de l’apoderat no està generalitzada i encara hi ha orquestres en què un mateix membre, músic, es responsabilitza de la gestió. Sovint és el que fa més anys que hi és o n’és membre fundador. La resta de membres sovint assumeixen la funció per la qual se’ls paga sense incidir en l’organització. A l’hora de configurar una orquestra o d’agafar nous membres, és la professionalitat musical (o del tècnic) el que ho determina.
Ús i funció/Context d'utilització: 
Precisions ús i funció: 
La principal funció d’una orquestra de ball, com diu el seu nom, és fer ballar el públic assistent a l’actuació. Aquesta funció és el que dóna el caràcter identitari a aquestes formacions i que fa a la vegada que siguin versàtils i s’adaptin al públic o context, sense perdre, per això, part del seu repertori habitual.

Salvaguarda:

Transmissió: 
Respecte del repertori com a element que forma part de la memòria col·lectiva de la comunitat, mitjançant la participació de la festa s’aconsegueix transmetre aquest repertori, algun d’origen local i altres d’origen divers, però que s’incorpora a la tradició musical i de ball del territori. Respecte a la formació de l’orquestra, no existeix un sistema establert. Els músics professionals ho són per estudi reglat.
Viabilitat/riscos: 
El fet que hagi disminuït de manera dràstica el nombre d’actuacions durant els últims anys, la dependència i relació gairebé exclusiva amb el context festiu, delimita i és un risc perquè els ajuntaments són inestables econòmicament. En aquest sentit, es confirma l’afirmació d’una de les persones entrevistades que expressa que en el moment que alguns ajuntaments fan concerts gratuïts durant les festes, limiten el valor de l’orquestra a la vegada que en limiten el camp d’actuació perquè depèn d’un pressupost sovint escàs. També l’actual model de contractació, que, lligat a les orquestres i, en bona part, a la figura del representant, que és qui determina condicions i contractes i, segons els mateixos músics, és un risc. No obstant això, existeix una viabilitat que determinada per l’ús i la funció festives que té l’orquestra de ball i que a la majoria de llocs és una peça indispensable del fet festiu. És viable pel pes simbòlic que té l’orquestra de ball per a la comunitat.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
S’aprecia la figura de les orquestres de ball com a element festiu considerat propi, per la relació que tenen amb el mateix territori els músics i amb les bandes de música i, després, en casos concrets, per la identificació amb alguns dels temes que interpreten les orquestres de ball.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
Actualment no existeixen mesures concretes per salvaguardar aquests elements.

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 10/05/2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dc., 10/05/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Les orquestres esmentades Cimarron, Tangara, Atalaia i Europa hi han participat cedint el temps per ser entrevistades. També ha estat clau la figura de Joan Vidal, músic investigador i fill d’un dels membres fundadors dels Junior’s, Juanin (Joan Vidal).
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Com s'ha expressat en al camp descripció , les orquestres de ball tenen actualment una significació simbòlica relacionada amb l'arrelament musical del territori. Formacions que representen durant anys al territori i permeten posar en valor un dels trets característics del territori ebrenc, la seva vinculació amb la musica evidenciada entre altres per la presència de les Bandes de Música, algunes centenàries. Per una part aquestes orquestres de ball mantenen aquest lligam amb aquest tret que al territori es considera diferenciador. També per entendre el pes simbòlic cal contextualitzar social i musicalment la formació d'algunes d'aquestes orquestres en el context dels any setanta dels segle XX i com la població trobar els nous referents musicals festius sense haver de cercar en grups de fora del territori. Això fa que es defineixi un lligam per una part de la població que és el que també ajuda a, encara avui, es reconeguin uns grups o altres. Són per tant, també avui, orquestres que es consideren representants d'un tret propi ebrenc i que any rera any participen de les festes dels diferents pobles del territori portant el repertori de sempre i el que les noves modes ofereixen.