IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Nom propi de l'element: 
Els jocs de cartes de la botifarra i el guinyot
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Habitants de les Terres de l'Ebre
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Els jocs de naips o cartes tenen una llarga tradició a les Terres de l’Ebre. El guinyot i la botifarra són dos dels jocs més arrelats i es juguen amb les cartes de la baralla espanyola, que fora de Catalunya també es coneix com naips catalans. Es juga amb 40 cartes, perquè s’eliminen els vuits i els nous. La tradició de la botifarra ve de la Catalunya nord i es va anar estenent fins a la zona més meridional. El guinyot, en canvi, és de tradició valenciana i aragonesa. El fet que a les Terres de l’Ebre s’hagi jugat tradicionalment als dos jocs manifesta que aquest territori ha estat històricament una terra de cruïlla de cultures. Actualment el guinyot és el joc més practicat i la botifarra, en canvi, s’ha anat perdent i avui dia és generalment desconeguda. Només en algun lloc concret en mantenen viva la tradició. 

Data identificació: 
dissabte, July 30, 2016
dijous, August 18, 2016
Codi: 
IPCITE40011

Localització:

Descripció de la localització / espai: 

El guinyot és un joc de naips molt estès a les comarques de Castelló, les Terres de l’Ebre i l’Aragó, on és considerat joc nacional. La botifarra es juga a tot Catalunya, i les Terres de l’Ebre és el lloc més meridional on en trobem tradició. La situació geogràfica de les Terres de l’Ebre fan d’aquest territori una àrea de confluència cultural entre fronteres. Actualment els jocs de cartes es practiquen habitualment en els bars a l’hora del cafè, és a dir, després de dinar. A les llars de jubilats del territori també hi ha una gran afició i en molts casos s’hi organitzen campionats durant les festes majors dels municipis al llarg de tot el territori. El guinyot està molt estès i es distribueix per tot el Montsià, la Terra Alta, la zona deltaica del Baix Ebre i la major part de les poblacions del Baix Ebre i el marge dret de la Ribera d’Ebre. El joc de la botifarra, en canvi, està molt poc estès i sabem que es juga en alguns pobles de la Ribera d’Ebre com Riba-roja d’Ebre i Móra d’Ebre, que n’organitzen campionats durant les seves respectives festes majors. També sabem que a la població de Benifallet, des de fa pocs anys, s’organitza un campionat de botifarra durant la celebració de Firebre i a Caseres se’n organitza un torneig  durant les festes majors de Sant Gil i Sant Roc.   

Georeferenciació: 

Datació:

Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
El guinyot, la botifarra i altres jocs de cartes es practiquen durant tot l'any, però cal destacar els campionats que s'organitzen durant les festes majors de la major part de les poblacions de les Terres de l'Ebre.

Descripció:

Descripció general: 

Les cartes de jugar han estat tradicionalment un element a partir del qual s’ha estructurat l’entreteniment de la gent i un dels jocs més estesos al llarg de tot el territori català, que ha donat un seguit de costums i creences, que en alguns casos, arrosseguen una càrrega moral important que se li donava antigament. Un d’aquests costums era el fet que les cartes velles de la baralla que es deixaven d’usar a les tavernes i cafès eren utilitzades pels xiquets ebrencs per elaborar joguets com els patacons, pataconots a la Sénia, els trens, els cascos de romà per jugar a Setmana Santa a Flix, entre altres, joguets que ans eren molt populars.

A les Terres de l’Ebre, però, pràcticament no hi ha estudis sobre els jocs de cartes.

El guinyot i la botifarra són dos jocs d’estratègia i cada vegada que es llença una carta s’ha de pensar bé quina es tria, així com tenir en compte i memoritzar bé quines cartes van sortint al llarg de la partida. No obstant això, el guinyot és considerat joc menut i existeix la dita:

«El guinyot és de poc joc.»

Actualment, a les Terres de l’Ebre es juga molt al guinyot i molt poc a la botifarra. A Móra d’Ebre, però, hi juguen cada tarda a la llar de jubilats i també organitzen campionats durant les festes majors, de guinyot, botifarra, dòmino, billar i escacs. La botifarra és, però, un dels jocs de cartes més estesos a Catalunya i és considerat joc nacional (Ripoll, Lavega, 2005: 297).

Altres jocs tradicionals són el cinquet o siset, el trenta-u o el set i mig. Antigament es deia que eren «jocs de dones i xiquets», perquè eren practicats per les dones i els xiquets en els moments de temps lliure, reunides als rogles a la fresca. Aquests jocs no requereixen una estratègia molt elaborada per poder-hi jugar i tenen unes normes de funcionament senzilles on la sort depèn en gran mesura de les cartes que es tenen i no tant de com es juguen.

Els rogles a la fresca han estat tradicionalment els espais on veïns i veïnes podien reunir-se. Actualment, aquest costum s’ha perdut i només en algun poble menut encara s’observen persones assegudes al carrer amb les cadires de casa a les hores baixes de l’estiu. Avui dia, tant les dones com els homes juguen a tots els jocs indistintament.

El truc és un altre dels jocs tradicionals de les Terres de l’Ebre. Es considera d’origen islàmic i es juga majoritàriament a les zones de València i Alacant. Oriol Ripoll i Pere Lavega donen com a demarcació d’aquest joc Catalunya meridional i el País Valencià. Actualment es juga a Sant Jaume d’Enveja, probablement per la influència de la població valenciana que es va desplaçar a les poblacions del delta de l’Ebre amb l’inici del conreu de l’arròs a finals del segle XIX. En aquesta població en fan campionats durant les festes majors, però també s’hi juga habitualment als bars i cafès. Es juga amb quatre persones, normalment dues parelles i una baralla de 22 cartes. La partida consta de l’envit i el truc i es caracteritza per donar un cop a la taula quan es deixa la carta. Joan Amades, en la seva obra Naips o cartes de jugar,  recull que d’aquest gest ve el nom del joc. És un joc que es presta molt a la trampa i d’aquí que la trampa del joc va prendre el qualificatiu de truc, terme que segons el folklorista va sortir del lèxic del jugadors i va prendre cos en el llenguatge corrent amb el sentit d’engany.

La baralla de naips tradicional està formada per 44 cartes numerades de l’1 al 12, entre les quals són l’1, el 12, el 10 i l’11 les figures anomenades as, rei, cavall i sota, respectivament. La baralla està dividida en 4 pals corresponents a les copes, els oros, els bastos i les espases. Pel que fa a la interpretació de les cartes i dels seus pals, existeixen diverses possibles explicacions com la representació dels estaments socials medievals. Als nobles corresponien les espases; als pagesos, els bastos; els oros, als mercaders i les copes al clergat.

En la tradició oral també hi ha un rastre de refranys relacionats amb els naips i els jocs que ens indica la llarga tradició i els costums del joc i bona part dels quals estan recollits en la monografia de Joan Amades, Naips o cartes de jugar. Alguns parlen de les normes i del funcionament estratègic del joc com:

«De manilla no sortiràs, si no tens el rei o l’as.» Quan es juga a la botifarra o a la manilla.

«Abans de jugar l’as, mira bé el que fas.»

Altres màximes parlen de l’atzar, com les que hem recollit a partir del treball de camp:

«Les cartes, com les dones, van a qui volen.»

«Al bon jugador, les cartes li juguen soles.»

«Les bones cartes van als tontos.»

Aquesta darrera es diu quan un jugador és nou i guanya la partida, amb l’objectiu de mantenir el prestigi dels bons jugadors i dels qui han dedicat molt de temps al joc de cartes.

Hi ha refranys que fan referència al caràcter del jugador, a qui tradicionalment s’ha atribuït la seva relació amb la el context de la taverna, la beguda i la facilitat de baralla.

«El bon jugador, fumador i bevedor.»

«El bon jugador coneix les cartes per l’olor.»

Segons la tradició, un jugador a cartes va ser sant Antoni Abat, que va guanyar la partida contra el dimoni, també fent al·lusió a les reiterades vegades que el dimoni va temptar el sant al desert. L’imaginari popular també ha comptat tradicionalment amb l’atribució al dimoni de prendre mà en l’atzar de les cartes.

«Sant Antoni i el dimoni

jugaven al trenta-u;

el dimoni en feia trenta,

sant Antoni trenta-u.»

Pel que fa a les normes i el funcionament del joc, el guinyot es pot jugar en grups de 2 o en grups de 4 persones. És a dir, si es juga individualment, s’enfronten dues persones i, si es juga per parelles, s’enfronten quatre persones, de dues en dues. Es juga amb les cartes de la baralla, tot separant-ne els vuits i els nous. És a dir, 10 cartes de cada pal, numerades de l’u al 12, exceptuant-ne el 8 i el 9.

El valor de les cartes és el següent, en ordre d’importància:

- L’as, l’u, 11 tantos o punts.

- El tres, 10 tantos.

- El rei, el dotze, 4 tantos.

- La sota, el deu, 3 tantos.

- El cavall, que representa l’onze, 2 tantos.

- Es canten 20 tantos si es té a la mà la sota i el rei del mateix pal. I es canten 40 tantos quan la sota i el rei del mateix pal són triumfos. El triumfo és el pal de la carta que es descobreix al finalitzar el repartiment i que es col·loca baix de tot de la resta que queden per robar durant el joc. Per cantar és necessari haver obtingut l’última basa i no haver plegat o robat carta encara. La basa és el conjunt de cartes guanyades en cada jugada. Les 20 s’han d’anunciar i ensenyar sempre, excepte si es canten en el moment del joc on es juga a l’arrastre, és a dir, en el moment que ja no queden cartes per robar i es juga amb l’última mà. En canvi, si són les 40 no s’han d’ensenyar mai.

- Se sumen 10 tantos de basa, si es fa la radera o última basa del joc.

- Les cartes del dos, quatre, cinc, sis i set no tenen valor a l’hora de comptar, però tenen molt de valor si són triumfos perquè permeten guanyar les bases quan tota la resta no són triumfos o són triumfos més baixos.

- Si es té el 7 del triumfo, aquest es pot canviar per la carta que hi ha baix de tot del munt, si és una carta amb més valor. Aquest canvi només es pot fer quan la basa és del jugador i abans d’haver robat.

Per iniciar el joc se situen els participants a la taula, una parella enfront de l’altra, si hi juguen quatre. En el cas del joc individual, cada parella disposa d’una taula. Un participant refà, o barreja, i el seu contigu de l’esquerra talla, sempre amb un únic tall. El que ha refet també reparteix, començant per la seva dreta i en sentit antihorari. Pel que fa al mode de barrejar, tallar i repartir les cartes, hi ha algunes variacions i no sempre és en aquest ordre i criteri, però sí que és comuna la manera de repartir començant pel jugador de la dreta.

Per decidir quin jugador reparteix les cartes a la primera partida, un dels jugadors assigna un pal a cadascun dels jugadors, tot incloent-se ell mateix, oros, copes, espases o bastos. Es destapa una carta de la baralla situada al centre de la carta i es veu el pal. La persona a qui corresponia aquest pal serà qui comença a repartir. En les partides següents, reparteix el jugador següent de la dreta de la parella que hagi guanyat l’última basa de la partida.

Les cartes es reparteixen de 3 en 3 o d’1 en 1 fins a arribar a 6 cartes per a cada jugador. La carta següent a l’última carta repartida es destapa i es col·loca descoberta damunt la taula amb la resta de cartes tapades damunt. Aquesta carta és el triumfo durant la partida, és a dir, indica el pal que té un valor predominant sobre els altres. Aquestes cartes es van robant durant la partida. Mentre queden cartes a la taula es va jugant la carta que es desitja, però quan ja no queden cartes es juga a l’arrastre i les normes canvien, obligant els jugadors a tirar cartes del mateix pal o a fallar amb un triumfo.

Per començar a jugar, el primer jugador, situat a la dreta del que ha repartit, tria una carta de la seva mà i la posa destapada damunt la taula. La resta de jugadors juguen en funció d’aquesta carta i en sentit contrari a les agulles del rellotge. El jugador que ha tirat la carta guanyadora recull les 4 cartes i les situa davant seu tapades. Aquest jugador és el que recollirà totes les bases que guanyin ell i la seva parella. Acte seguit, cadascun dels jugadors roba una carta del munt, començant pel guanyador i seguint en el mateix ordre per continuar jugant amb 6 cartes a la mà.

Aquest sistema és el que se segueix també al joc de la botifarra amb algunes diferències. A la botifarra, en l’àmbit informal, el jugador que refà també talla i el que reparteix és el contigu a la seva dreta. En els campionats, però, un jugador refà, el seu company de parella situat davant talla i, el de la seva dreta reparteix. L’acció de robar les cartes no existeix a la botifarra, ja que a la botifarra es reparteixen totes des d’un principi. Exclusiu del guinyot és, però, el fet de deixar una carta (que no sigui triumfo i que sigui una carta falla, sense punts) del munt de les bases recollides destapada per indicar que s’han cantat 20. Quan es canten les 40, no s’assenyala.

En el joc del guinyot, comptar els triumfos de la partida a mesura que es va jugant és fonamental i permet guanyar moltes partides i, sobretot, fer moltes vegades les 10 de la darrera. Si un jugador sap que ja no queda cap triumfo, la seva carta és ama, o mana, de qualsevol pal, és a dir, segur que serà basa per a ell, per exemple. Així, al guinyot és importantíssim comptar i tenir al cap els triumfos, totes les brisques —brisca vol dir els asos i els tresos— que s’han jugat i les figures. Els jugadors experts arriben a l’arrastre sabent quines cartes són ames.

En acabar el joc, es fa el recompte dels tantos que sumen les cartes recollides en les diverses bases. Es compta fins a 50 i, a partir d’aquí, es comença a contar des d’1 anomenant-ho bo. Per exemple, si una parella ha fet 70 tantos en total, significa que en té 20 de bons. La puntuació total de les dues parelles ha de sumar 30 tantos de bo, amb els 10 tantos de l’última basa inclosos. Així comptant només els tantos d’una parella se sap la puntuació de l’altra. Així, la puntuació del total de les cartes suma 120 tantos, que més 10 de l’última basa fan 130 tantos, és a dir, 30 tantos de bo entre les dues parelles. La partida es considera guanyada quan se sobrepassen els 50 tantos de bo. Si al primer joc no s’hi ha arribat, s’ha de jugar un altre joc per completar la partida i aquesta altra partida es diu retorn. Aquest càlcul es compleix sense tenir en compte les 20 i les 40, és a dir, sense cantar res. Quan es canta, s’ha de tenir en compte que aquest càlcul varia.

En el retorn, els tantos es van comptant a mesura que es van recollint les bases i la primera parella que arriba a 51 tantos de bo, guanya la partida. Normalment, en els campionats festius es fan partides a coto 3, coto 4, coto 5… és a dir, la primera parella que guanya 3, 4, 5 partides o les que es determinin, guanya la ronda. Tradicionalment, però, es parla de cotos a 6 o bé cotos a 4. El coto és el límit de partides que ha de guanyar un jugador o equip per considerar-se guanyadors de la partida.

Pel que fa a la botifarra, normalment, es juga per parelles, tot formant un total de 4 jugadors. Durant la partida, igual que al guinyot, no es pot parlar ni fer senyals i tota la sort es diposita sobre la taula. D’aquí la dita,

«La botifarra la van inventar quatre muts.»

La disposició dels jugadors i el repartiment de les cartes es fa de la mateixa manera que al guinyot. Es juga amb totes les cartes de la baralla, 48 cartes amb les puntuacions següents:

- La manilla, representa el nou, 5 tantos. Aquesta és la carta més important del joc.

- L’as, 4 tantos

- El rei, 3 tantos

- El cavall, 2 tantos

- La sota, 1 tanto

- L’última basa, 10 tantos

Es reparteixen 12 cartes a cada jugador de la baralla, repartides de 4 en 4 i es pot jugar amb algunes variacions.

- Manilla. Es juga amb triumfo, i aquest és la carta que queda baix del primer munt quan es tallen. Segons Joan Amades, l’origen del nom de la manilla estaria als presidis, que van batejar el joc amb el nom de Manilla fent al·lusió a les manilles que portaven als canells mentre hi jugaven.

- Contro i recontro. Quan un jugador té molt bona mà i creu que pot guanyar la partida, pot anunciar contro i el recompte final dels tantos se li multiplica per 2. Els jugadors oposats poden anunciar recontro si consideren que la partida la guanyaran ells i recompte se’ls multiplica per 4. En cas de perdre la partida, el recompte es divideix per 2 en cas de contro i, per 4, en cas de recontro.

- Botifarra. Quan es reparteixen totes les cartes, el jugador que li toca començar tria el triumfo, dient en veu alta un dels quatre pals, oros, bastos, copes o espases. Si aquest jugador prefereix no determinar el triumfo, li pot passar la potestat al seu company de joc. Normalment, el triumfo que es tria correspon amb el pal que es té majoritàriament a la mà, amb almenys 5 cartes del mateix pal. Els jugadors contraris han d’acceptar el pal amb un cop amb la mà damunt la taula. El triumfo és vigent durant tota la partida. Quan el jugador es veu obligat a tirar un triumfo perquè no té cap altra carta més, o bé perquè vol guanyar la basa, es diu que falla. Quan es fa botifarra el funcionament del joc varia perquè no es determina un triumfo i es juga a l’arrastre o arrast. La primera carta que surt mana i, els altres jugadors han de tirar una carta del mateix pal, sense necessitat de superar l’anterior i obligatòriament. El que reparteix fa la botifarra anunciant-ho en veu alta i doblarà la puntuació final, en cas que guanyi. En cas de perdre, es dividirà la puntuació per dos. Si algun dels contrincants fa contro, aquest multiplicarà per 4 la seva puntuació.

- Sant Vicenç. Quan es juga a botifarra, sense triumfo, el recontro multiplica per 8. En aquest cas, el recontro s’anuncia dient «Sant Vicenç».

- Barrotada o guixa. Juguen 4 jugadors però de manera individual.

El recompte de les puntuacions es fa de manera similar al guinyot, amb tantos de bo. Una de les parelles compta els tantos acumulats amb les cartes, afegint un tanto per cada basa guanyada, fins a 36 i els que sobrepassen aquesta xifra són els tantos bons. A diferència del guinyot, en la botifarra l’última basa no suma puntuació. La suma total dels tantos de les dues parelles fa un total de… A cada partida s’anoten els punts de les dues parelles en un full i guanya la parella que arriba abans a 101 punts de bo.

Història i transformacions de l'element: 

No es coneix exactament l’origen dels jocs de naips i es creu que són una tradició d’origen medieval, ja que no s’han trobat referències més antigues.

Segons Joan Coromines, l’origen etimològic del mot no deixa clar si són una invenció oriental o europea. A Catalunya, els naips es troben documentats al segle XIV i la referència més antiga que es coneix està en un inventari de l’any 1380 on hi figura un «ludus de naips qui sunt 44 pecie».

En el Tirant lo blanc, la novel·la cavalleresca obra de Joanot Martorell i un dels títols principals de la literatura en català, es diu que Carmesina «la princesa estava jugant ab la viuda a nayps». Coromines també indica que en diversos documents històrics es pot assegurar l’existència dels naips a Catalunya i de la presència del tarot al segle XIV, inicialment un joc de 22 cartes amb il·lustracions, que més endavant va ser combinat amb un altre de 56 cartes i basat en l’atzar. (Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, vol. III: Els jocs i els esports tradicionals).

Joan Amades, en la seva obra Naips o cartes de jugar, situa també l’origen dels naips en diversos documents en què el joc ha estat prohibit durant el segle XIV i cita alguns estudis d’altres investigadors que han dedicat la seva obra als naips. Pel que fa a l’imaginari popular sobre l’origen dels naips, Amades indica que a Espanya hi ha la creença que van ser inventats per «un tal Joan Vilhan, Vilan o Vila, fill de Madrid, que va disbauxar tot el seu patrimoni en el joc i que va haver de lliurar-se a feines bastardes», que va anar canviant de ciutat fins a establir-se a Sevilla, on feia d’espaser, a més de fabricar moneda falsa i per això el van penjar.  

Segons Amades en diversos estudis es parla de documentació de principis del segle XIV a Catalunya on apareix el joc de resca o graesca, que en un document de 1425 apareix en una prohibició així, «que algun no gos jugar a mesallola ni a gresescha de naips…» Felip II, a les Constitucions de Catalunya de 1585, prohibeix els jocs de daus i els jocs de naips de «cartlla, gresca, dobladilla i quarantí». 

Al llarg de la història, els jocs de cartes o naips han estat utilitzats amb diverses finalitats com la de reunió, aposta i disbauxa o la d’endevinació i predicció del futur. L’Església, les monarquies i els governs municipals els ha prohibit i condemnat en diverses ocasions promovent la visió negativa dels trucs i l’endevinació com quelcom provinent del dimoni i que s’escapava del control i l’ordre social. Així, en la memòria oral s’ha anat transmetent la màxima «quan el dimoni vol fer mal, juga a cartes».

De l’imaginari popular català, Amades descriu la llegenda recollida sobre l’origen dels naips, que haurien estat inventats per un hostaler de Barcelona, el qual ensenyava a jugar al seu hostal i ell mateix feia de banquer per enriquir-se. No satisfet amb això, va armar una fàbrica de moneda falsa al celler de l’hostal. Per estafa i per moneder, les autoritats el van penjar. Ripoll i Lavega descriuen que també de la tradició recollida per Joan Amades s'atribueix a Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut com Rector de Vallfogona, la utilització de les cartes com a mètode catequístic, que utilitzava la baralla per ensenyar doctrina a les tavernes.

«El rei de copes era Jesús amb el calze; el de bastos, Herodes; el d'espases Pilat i, el d'oros, Anàs amb els trenta diners amb què va pagar Judes el traïdor. Els quatre cavalls eren els evangelistes, la sota d'espases, sant Pere amb el coltell; la d'oros, Judes, etc. L'as de copes, el calze; el d'oros, l'hòstia. El tres d'oros la Santíssima Trinitat; el tres d'espases, els tres claus; el set d'espases, els set dolors de la Mare de Déu, etc.» (Ripoll i Lavega, 2005: 295).

A la Ribera d’Ebre i, més recentment, Artur Bladé i Desumvila descrivia el vici amb què es jugava, a mitjans del segle XX, al joc del monte, un joc practicat als cafès, normalment en una sala reservada, anomenada la sala del crim.

«en tant que joc d’atzar i de mala reputació, el monte era prohibit per la llei; però els cafeters, malgrat la responsabilitat que contreien, s’arriscaven, enllepolits pels guanys, ja que, per regla general, tenien participació a banques, o sia amb els talladors les quals, a la llarga, guanyaven necessàriament gràcies a l’emporta, mena d’import del vint-i-cinc per cent que el banquer-pagador deduïa de l’import de les juguesques quan els apostadors (dits també punts) encertaven, d’antuvi, la bona carta. Durant les festes majors, en tots els pobles de la Ribera d’Ebre, a llur ton, es feien partides formidables, amb banques de 200 duros, per començar. Foren molts els qui van arribar a viure el joc, és a dir, a viure costelles dels punts obsessionats. La taula del monte devia tenir un encís i un atractiu malèfics. Val a dir que era excepcional tant per la grandària com per la forma (el·líptica) i sobretot, pel cobretaula de llana verda i de bona qualitat [...]

Per jugar al monte, tots els cafès tenien sala reservada, anomenada la sala del crim, la qual comptava dues portes per raons plausibles. A fi d’evitar sorpreses amb la guàrdia civil els talladors tenien un servei d’espionatge amb totes les de la llei, que muntava la guàrdia en llocs estratègics i donava l’alerta en el moment de veure els tricornis [...]»

[Fragments extrets de Tradicionari. Enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya, vol. III: Els jocs i els esports tradicionals]

A les Terres de l’Ebre, no només es jugava a jocs de cartes en el context del cafè, sinó que els naips també formaven part de l’entreteniment que es donava als rogles a la fresca. Aquests espais eren les parts exteriors de les cases, on veïns i, sobretot, veïnes es reunien per descansar i passar l’estona jugant a les cartes. Altres contextos en què es jugava era en el treball del camp. Quan s’arribava al camp de tarongers, per exemple, si era molt prompte i encara estaven les taronges humides per la viscor de la matinada, dones i homes feien temps jugant a les cartes mentre s’eixugaven els tarongers amb l’escalfor del primer sol.

Altres espais on es jugava fins fa pocs anys als naips podien ser els llocs habituals de reunió dels amics, els locals de gent jove o els diversos espais d’entreteniment com la platja, la muntanya, etc., i era costum portar una baralla sempre damunt quan s’anava d’excursió o fins i tot als instituts d’educació secundària i les universitats, on era habitual fins als inicis dels anys dos mil observar molts grups jugant a cartes. Actualment, és molt menys habitual i l’augment de l’ús de la tecnologia ha fet disminuir notablement l’ús de les cartes, que van en detriment de l’ús d’aparells electrònics. Les formes d’entreteniment, sobretot entre els més joves ha variat i s’ha orientat a l’entreteniment individual amb els telèfons intel·ligents, que han substituït els instruments anteriors d’entreteniment com per exemple els jocs de cartes. 

Dedicació: 
Els jocs de cartes no tenen advocació però tradicionalment, els jugadors s'han encomanat a la Mare de Déu o a algun sant per tal que els proporcionés la bona sort en el joc. D'altra banda, la creença que la mà del dimoni diposita la seva influència en el joc ha estat molt estesa en determinats períodes de la història. En el cas de l'endevinació i la predicció del futur, tradicionalment s'ha invocat els esperits per tal de facilitar l'endevinació a la tiradora.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Formes organització social/Organitzacions formals o informals: 
En els campionats de festes majors s'organitzen els espais de joc i també l'ordre dels jugadors. Abans de començar, els jugadors en parella s'inscriuen durant un període de temps que pot ser unes hores abans de començar i, passat aquell període, ningú més pot apuntar-s'hi. Els organitzadors són, normalment, membres de l'associació organitzadora corresponent com les associacions, clubs i llars de jubilats i pensionistes, responsables del negoci o treballadors del cafè o bar on s'organitza, o bé membres de les comissions de festes, en molt menor mesura. Per organitzar les parelles posarem l'exemple del treball de camp que es va fer a Sant Josep de la Muntanya, un barri de Tortosa que des de fa una trentena d'anys organitza les seves pròpies festes majors mitjançant l'associació de veïns i el finançament propi. Les festes són la darrera setmana de juliol i és característic el campionat de guinyot, en el qual hi participa gent jove i adulta de totes les edats. Els participants s'inscriuen una estona abans de començar i es posen tots els noms en una llista individualment i en paperets en un saquet. Abans de fer el sorteig de jugadors cal comptar el nombre de parelles que hi haurà i com organitzar les fases del campionat. Per tal que es desenvolupin les fases amb el total de les parelles jugant, el nombre ideal de parelles és una xifra potència de 2, és a dir, 4, 8, 16, 32 parelles, i així successivament. En aquests casos, totes les parelles jugarien des de la primera fase del campionat. En el cas de Sant Josep de la Muntanya van sortir 26 parelles, entre totes les persones inscrites. En la primera ronda del campionat en van jugar 20 i van descansar 6 parelles. A la segona ronda, van jugar les 10 parelles guanyadores més les 6 que esperaven, és a dir 8 parelles contra 8. Quan s'han fet els càlculs pertinents i se sap quantes parelles han de jugar a la primera ronda, es passa al sorteig de les parelles. En un saquet i ha tots els noms dels participants que es van traient i aparellant amb els seus contrincants i situant per les diferents taules que hi ha preparades. Totes les rondes es juguen a coto 4, és a dir, la parella que guanya 4 partides, passa a la següent ronda. Després de cada ronda, se sortegen els nous equips, però les parelles són sempre les assignades al primer sorteig. Els premis a les parelles guanyadores es reparteixen a la mitja part del ball de la nit.
Participants/Executants: 
Depenent de cada joc de cartes, les característiques dels participants varien. Tradicionalment, hi ha hagut jocs d'homes i jocs de dones, diferenciats sobretot pel grau de dificultat i estratègia, essent els jocs de dones els més fàcils de jugar. A mesura que es va anar perdent el treball al camp i el costum dels rogles a la fresca, les dones també van anar perdent espais on practicaven el joc. Tot i que actualment tant homes com dones juguen indistintament a qualsevol joc de cartes, en els bars i cafès continua sent majoritària la presència dels homes, sobretot en les zones rurals.
Ús i funció: 
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 

Salvaguarda:

Transmissió: 
Els jocs de naips s'aprenen jugant i els jugadors aprenen i dominen les normes dels jocs a mesura que van jugant. Normalment, quan un jugador és nou, es fan unes quantes partides parlades i explicades. El procediment consisteix a, primerament, l'explicació de les normes de funcionament, el valor de les cartes i l'objectiu de la partida. Acte seguit es fan unes quantes partides que no puntuen perquè el jugador nou aprengui bé el funcionament, de vegades a cartes destapades. És habitual també, si s'està en un lloc amb més participants, avisar alguna persona que ja sàpiga jugar per tal que ajudi i assessori la persona nova. Els grups d'amics, les colles de treballadors i treballadores del camp o el veïnat han estat tradicionalment els contextos en els quals s'han anat transmetent els coneixements relacionats amb el joc.
Viabilitat/riscos: 
El fet que la gent jove hagi substituït en bona mesura els jocs de taula i altres jocs per modes d'entreteniment lligats a la tecnologia i a l'ús d'aparells electrònics i xarxes socials pot ser un risc per a la salvaguarda dels jocs de naips, molts dels quals es practiquen molt poc avui dia. Tot i que encara hi ha molts llocs on diàriament es practiquen els jocs de cartes, l'afluència de gent jove és poc habitual i es limita als campionats de festes majors. Pel que fa al joc de la botifarra, cada cop es practica menys i els jugadors són gent gran, fet que suposa un risc per a la seva perdurabilitat.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
Tot i que s'han generat mesures de salvaguarda de diversos tipus de jocs, a les Terres de l'Ebre no es coneixen mesures concretes per als jocs de cartes. Les associacions, clubs i llars de jubilats i pensionistes i els cafès que organitzen campionats a les festes majors contribueixen al manteniment de la tradició dels naips, sobretot del jocs del guinyot i la botifarra. En algunes poblacions com Xerta i l'Aldea s'organitzen també campionats de guinyot en les modalitats jove i infantil durant les seves festes majors.

Recursos associats:

Informació tècnica:

Data de realització: 
dl., 22/08/2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dl., 30/01/2017
Investigadors: 
Validador: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
Els nostres llocs de referència per al treball de camp han estat la Comissió de festes de Sant Josep de la Muntanya, el bar Podium de l'Aldea i la Llar de Jubilats de Móra d'Ebre. Tots han participat activament en l'aportació d'informació per a aquest registre.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació [ètic]:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Més enllà de l'entreteniment, la tradició dels jocs de cartes té un component ètic que ens ha deixat un seguit de refranys i sabers que ens evoquen diverses característiques i virtuts dels jugadors, dels naips i del context en què es jugava. La distribució del joc d'homes als bars i cafès i dels jocs de dones als rogles a la fresca manifesta la divisió dels espais entre homes i dones i la diferenciació dels jocs que s'ha donat al llarg de la història i que en molts casos continua als nostres dies. Si bé el cafè era lloc d'homes, on es jugava a jocs d'homes, la casa era l'espai destinat a les dones. Els xiquets i xiquetes jugaven amb les dones, que els ensenyaven els mateixos jocs als quals jugaven elles. D'aquí la creença que jocs com el cinquet o el set i mig eren jocs de dones i xiquets. Actualment, on es veu més afluència de dones i gent de totes les edats és als campionats que s'organitzen en el context de festes majors. Els jocs de cartes han representat un espai d'entreteniment i, en molts casos, també d'aposta i addicció. D'altra banda, el funcionament dels jocs de cartes posa a tots els jugadors al mateix nivell jeràrquic i no pot manar un més que un altre, sent tots els jugadors iguals. Aquest és un aspecte integrador del joc que també es manifesta en altres tipus de jocs de taula, que depenen de l'atzar. A banda de jocs d'atzar, les cartes també s'han utilitzat amb finalitats d'exhibició de prestidigitació per produir efectes d'aparença màgica o meravellosa. En el cas de l'endevinació i la predicció, la gent ha acudit tradicionalment a les tiradores de cartes buscant respostes a problemàtiques o orientació.