IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Altres denominacions: 
Renoms col.lectius
Grup i/o comunitat: 
Ús generalitzat en la població ebrenca
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

A les Terres de l’Ebre, l’ús dels malnoms gentilicis està generalitzat encara avui, tot i que el seu ús no és, ni de bon tros, tan habitual com ho era antigament. De tal forma, sigui a través d’un sol mot o fent ús de locucions, rondalles o acudits —entre altres construccions—, s’identifiquen i es qualifiquen les relacions entre els municipis, especialment entre els que són confrontants o pròxims. Aquests vocables i expressions que es manifesten habitualment des d’una vessant burlesca, irònica i satírica verbalitzen els trets negatius, però també positius i descriptius, que caracteritzen un poble des de la perspectiva d’un altre o de la resta. 

Data identificació: 
dimecres, January 11, 2017
Codi: 
IPCITE30010

Localització:

Descripció de la localització: 

Les comarques de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el Montsià limiten amb altres zones de Catalunya, Aragó i el País Valencià, de tal forma que la proximitat i les relacions econòmiques, familiars, festives, laborals, musicals, socials, religioses, etc. que al llarg del temps s’hi han establert, es reflecteixen també en l’ús dels malnoms gentilicis en diversos temes i esquemes. 

Aquesta fitxa s’ha centrat a recollir algunes de les expressions, locucions, refranys, acudits, etc. que es diuen a les Terres de l’Ebre. Tanmateix, tenint en compte les zones annexes, s’exposen també alguns d’aquests exemples que permeten entendre millor els gentilicis del territori.

Datació:

Data de realització: 
dimecres, January 11, 2017
Periodicitat: 
Contínua

Descripció:

Descripció general: 

Tal com defineix el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, un malnom és “el nom que es posa a algú pres d’algun del seu defecte, vici”.

A les Terres de l’Ebre està generalitzada a les zones rurals —encara avui, com a forma bàsica d’identificació, sobretot en l’àmbit local— la utilització dels malnoms individuals i col·lectius (nom de casa). Tanmateix, també és present en tota la demarcació l’ús dels malnoms gentilicis amb què s’identifiquen i es qualifiquen les relacions de veïnatge entre pobles.

En termes generals, les atribucions es caracteritzen per la seva naturalesa burlesca i irònica i pel seu ús en diversos temes —parla, costums, mida de la població, etc.— i esquemes —acudits, cançons de burlesca, locucions, rondalles, etc. De tal forma que és habitual localitzar variacions i versions de les mateixes expressions a tot el territori.

En el llenguatge col·loquial estan normalitzats els renoms col·lectius referits a l’entorn geogràfic en què s’ubiquen els pobles. És el cas, per exemple, dels habitants d’Ulldecona, a qui s’anomena falduts o falducs, perquè s’ubiquen a la falda del Montsià; o als nadius de Santa Bàrbara, a qui s’identifica com a planers —terme emprat, però, a quasi tots els pobles de la comarca del Montsià—, pel territori ras on es troben. Tanmateix, en aquest darrer cas, més que un renom és un gentilici. Això comporta que els habitants de Santa Bàrbara tinguin un segon sobrenom, en aquest cas un malnom: llanuts. Aquest mot, que respon a la idea de ser molt pretensiós, cregut i presumit —tot en ells és llana o tenen molta llana al clatell— també s’utilitza per designar els gandesans en boca dels habitants del Pinell de Brai.

Seguint amb el context geogràfic, es localitzen a la demarcació cançons —generalment jotes— i corrandes explicatives. N’és un exemple la corranda de Corbera d’Ebre i Gandesa:

Corbera la foradada,

Gandesa la flor del món,

les costes de la Fontcalda

per a mi ben planes són.

El sobrenom de la Foradada correspon a la imatge que exhibia la població abans de la Guerra Civil Espanyola. Aleshores, Corbera d’Ebre sobresortia per la gran quantitat de finestres, balcons i portes. Aquesta particularitat exposava la imatge d’un poble ple de forats, característica de la qual li prové el renom.

Pel que fa a Gandesa, es refereix a les costes que s’han de resseguir per arribar al santuari de la Fontcalda.

Com es pot comprovar, habitualment els renoms col·lectius es reprodueixen en masculí plural com: tabolls (Batea), cullerots (la Pobla de Massaluca) o congos (la Cava), entre d’altres. Als primers se’ls diu així com a sinònim de ser curts de seny, amb motiu de la història que descriu com penjaren un ruc al campanar de l’església parroquial de la població perquè mengés una herba crescuda, i l’animal acabà ofegat. Es tracta de la mateixa història que s’explica en referència als de Mas de Barberans, tradicionalment catalogats també per la veu popular com a poc intel·ligents. Dels poblets se’n desconeix la justificació del perquè se’ls anomena capgrossos (larva de la granota, cullerot); i dels caveros perquè els tortosins deien quan baixaven a la Cava —antiga partida tortosina del delta de l’Ebre que, juntament amb la partida de Jesús i Maria, es va constituir el 1977 en el municipi independent de Deltebre—, que semblava el Congo. I és que congos i coreanos eren dos gentilicis usats al territori derivats del Congo i Corea com a sinònims d’indrets de gent pobra, que vivia en pèssimes condicions, és a dir, deixada de la mà de Déu. Coreans eren els habitants de les cases aïllades situades a l’antiga carretera de València, des del pont del Mil·lenari i zona propera a la raval de Cristo (al terme de Roquetes) fins a Padesa, empresa avícola. Els tortosins deien que anar a la Cava era com anar al Congo, a l’Àfrica, perquè no hi havia un urbanisme clar i les seves condicions de vida en barraques eren molt precàries.

Tanmateix, també s’utilitzen expressions en femení com A Alcanar, la fava clara (segons la filòloga Àngela Buj, l’expressió fava clara s’empra per designar que n’hi ha poc; de fet, és una metàfora utilitzada per ressaltar que els canareus són més insignificants i els ulldeconencs més importants perquè en tenen més abundància, favuts); o A Caseres, la guineu (se’n desconeix l’origen). O se’ls anomena igualment a través d’una perífrasi, com així succeeix amb la gent de Prat de Comte, los de la faroleta, que els identifiquen així els de Bot amb motiu de les curses del cresol, en què els homes i dones corren amb la llum d’oli encesa penjada de la bragueta; o los de la boquera, nom amb què es coneix la població de Camarles. També s’utilitzen cançons populars per als renoms col·lectius com:

A Ulldecona són favuts,

a la Galera, xerraires,

Santa Bàrbara, llanuts,

i a Masdenverge, rampaires.

[Dit per la gent del Mas de Barberans. Favuts correspon a que realitzen moltes faves i molt bones; i rampaires és una partida de terra en la comarca de Tortosa.]

No en tots els casos els malnoms gentilicis són d’origen extern (exògens), és a dir, els utilitza una comunitat (un poble o diversos) vers un altre, sinó que també són d’origen intern (endògens), és a dir, s’acaben emprant per designar-se a si mateixos, com és el cas de Santa Bàrbara. Sigui un cas o un altre, a la demarcació es pot escoltar fardatxos, com així els anomenen també els de Gandesa i Pinell de Brai; catxaps als de Vilalba dels Arcs, com així els designen els de Batea, Bot i Corbera d’Ebre; o orugues als de la Cava, com els coneixen els de Sant Jaume; per anomenar-ne uns quants de similars. I és que cadascuna d’aquestes denominacions té en comú la comparació o identificació amb un animal i l’explicació d’una història que ridiculitza el caràcter i tarannà del poble. Així, en el cas de Corbera d’Ebre s’explica que la població desmuntà el campanar de l’església (segurament la tradició es refereix a l’església parroquial de Sant Pere del poble vell de Corbera d’Ebre) per enxampar un fardatxo —nom que s’empra en molts pobles de la Ribera d’Ebre per designar llangardaix— que s’enfilava torre amunt. Dels vilalbins —catxap designa un conill jove— es narra que anant en processó pel romiatge de l’ermita de Santa Magdalena de Berrús, el mossèn, que s’acompanyava de dos escolanets, un dels quals carregava una creu de dos metres d’alçada, en veure sortir un catxap al mig del camí, li digué al xic: “Fum-li cop de creu”. I als de la Cava se’ls diu orugues perquè arrosseguen i s’enduen tot allò que troben, segons la veu popular.

D’altra banda, hi ha expressions que estan vinculades amb els noms dels pobles que, tot i no ser gentilicis, tracten sobre el caràcter dels pobles o bé en defineixen la gent. Entre les més referenciades, sembles del Mas (Mas de Barberans), com a sinònima de la poca intel·ligència del poble susdit; o l’expressió ubicada a la Terra Alta, sembla que vinguis de la Fatarella, que designa el límit de la llunyania.

Paral·lelament, entre les manifestacions que es troben, destaquen els rodolins i les locucions que parodien els atributs o característiques dels habitants, o en fan burla, com: A Paüls, primer obrin la boca que els ulls, en referència a la fama de golafres que tenen els paülsencs. O els rodolins oposats: 

Versió A

La gent de Paüls són canalla

que tenen sant Roc lligat per la cama.

Versió B

Els de Prat de Comte tots són uns bacons

que tenen sant Roc lligat pels ronyons.

[Segons Albert Aragonès, ronyons seria un eufemisme de collons].

En aquest cas, un rodolí i l’altre fan referència a la rivalitat existent entre els dos pobles, Paüls i Prat de Comte, arran de la imatge del patró comú, sant Roc. Segons s’explica, els habitants d’ambdós municipis sol·licitaren a un escultor la imatge del sant. L’escultor, que havia de fer-les igual, acabà per fer més bonica la de Paüls. Els pratdecomtins, molestos per la situació, decidiren que anirien a robar l’escultura a la nit, i els paülsencs, segons la veu popular, es lligaren la imatge a una cama a fi d’evitar-ho. Els de Paüls neguen els fets i expliquen en contrapartida la seva versió (B).

També hi ha l’expresssió Gent de Xerta, alerta!, perquè es considerava que no eren de fiar. Joan Amades explica al Refranyer que es contava popularment que en una reunió on hi havia un gran nombre de xertolins, s’apagà sobtadament el llum i tots en feren de les seves. En tornar a casa, ningú no portava la seva bossa de diners perquè cadascú havia robat la del veí.

En aquest apartat, sobresurten també les paròdies que fan referència al parlar, un dels primers motius de burla entre els pobles. Es troben rondalles, locucions i acudits com els següents: 

A Tortosa diuen "guai";

al Perelló: “a fe de Déu!”;

a la Ribera fan: “Pus!”,

i a Tivissa: “Mano meu!”

I presenta també la versió:

A Tortosa diuen “guai”;

al Perelló “fe de Deú”;

a la Ribera “barraca”,

i a la Cava “mano meu”.

[S’entén per Ribera el delta de l’Ebre.]

O també expressions com: 

Els del Mas del “peraque”.

Ressalta l’escriptura i la pronúncia (tònica a la a). O acudits com el que explica l’arribada de la llum a Alcanar per boca dels ulldeconencs:

Quan van posar la llum, dien que havien posat la “corrença”. 

En aquesta secció, però, és la Cava la població que més s’esmenta amb expressions com ara: De la Cava i “au”; A la Cava, “mano meu”; o A la Cava, “aita mana” i acudits com: “És veritat que a la Cava parleu com los gossos? Au, au, au”, estès per tot el Montsià i el Baix Ebre. Tanmateix, en la majoria dels casos, l’origen de la mofa vers els caveros prové dels habitants de Sant Jaume d’Enveja, amb qui tenen una rivalitat sana. Com exposa Carme Lleixà, “és freqüent a Sant Jaume atribuir als «caveros» tots els acudits que continguen un tòpic”.

D’altra banda, destaquen també les expressions escatològiques, vulgars, despectives i amb mots pejoratius, que no tenen altra finalitat que la de fer rimar els mots i provocar la burla: 

Los d’Horta la tenen torta (dit a Bot).

Los de Bot pixen al pot (dit a Horta).

A la Galera pixen per la gatera (dit a Amposta, Santa Bàrbara, Sant Jaume i Mas de Barberans).

Les tortosines són llargues i primes,

baixes i gordes i pareixen “toxines” (dit a Amposta).

En aquesta línia, la rivalitat i proximitat entre pobles i ciutats genera mateixos rodolins, diferenciats tan sols per l’intercanvi del nom del municipi. En són exemple: 

Ampostí, lladre fi; Tortosí, lladre fi; 

Ampostina, puta fina; Tortosina, puta fina; Xertolina, puta fina.

Tanmateix, es constata que aquestes expressions s’estenen més enllà de la comarca o comarques limítrofes, i es reprodueixen en altres contrades. Així ho recull Aragonès, que recull les mateixes locucions exemplificades a Alacant, Cervera o Mallorca, per esmentar algunes poblacions.

Paral·lelament, també es troben els refranys que parlen dels costums i oficis. En alguns casos amb clara al·lusió a voler desprestigiar un municipi en comparació amb la resta; en d’altres a descriure la seva producció principal:

A Vinebre fan canyissos

i a la Torre fan sabó;

a Garcia fan cabestres

per tots els burros d’Ascó.

 

A Tortosa en fan un port,

a Móra en fan un canal

i a Garcia en fan un pont

que no l’acabaran mai.

No obstant això, també es troben refranys melioratius, és a dir, que exposen les virtuts i qualitats dels pobles que s’exemplifiquen. Per proximitat i relacions, se’n poden trobar referenciats al Baix Aragó, entre altres espais:

Per a figueres, Maella.

Per a rovellons, el Port.

I per a xiques boniques,

les de Prat de Comte i Bot.

 

Pa cireres, a la Pobla;

lo bon vi a Gandesa està:

pa pastissets a la Sénia,

i pa llagostins, Alcanar.

D’altra banda, també destaquen els acudits que exageren les activitats del poble. Entre els més coneguts, aquell que s’inicia amb la frase Quan els americans van arribar a la lluna —que dóna peu als ulldeconencs a riure’s dels canareus—, ja hi havia canareus fent planters (el municipi destaca per un gran nombre de vivers); o als xertolins fer burla dels benifalletencs —los de Benifallet ja hi feien cabassos—, o a tota la comarca del Montsià, esmentar: ja hi havia caveros collint canyes, entre d’altres. Però també se’n troben d’àmbit general. Acudits que es riuen de qualsevol aspecte, que emfatitzen en to de burla, del qual presumeixen els afectats: 

Els de Tortosa volien ser diferents i ho van anar a dir a sant Pere, perquè ho comentés amb Déu. Sant Pere va dir a Déu:

—Els podríem fer sense cap.

Déu li va dir que no podia ser, que faria massa feo.

—Ja ho sé. Els farem amb cap, però no els posarem res dins.

Als de l’EMD de Jesús, antiga partida tortosina, els tortosins els diuen els set cervells perquè tenien fama de ser molt poc llestos, però se les donaven de saberuts. Hi ha una antiga expressió que diu: Jesusencs, set cervells: sis d’aigualits i un de podrit.

Un altre motiu de mofa són les expressions que parlen de la mida de la població. En alguns casos, els municipis més grans fan ús dels més petits per a les comparacions. Així s’exposa amb Ulldecona quan diuen: Hi ha més gent que a Freginals. Tanmateix, també s’escolta a la Terra Alta i al Baix Ebre Hi ha més gent que a Caseres o Hi ha més gent que al Perelló (locució registrada també a Sant Jaume), en el mateix sentit: per expressar que hi ha poques persones. Paral·lelament, també es constata un bon nombre de cançons ridiculitzadores en referència als pobles de Godall, Galera i Mas de Barberans, cap superior als 800 habitants. Circula al Montsià la següent dita amb diverses versions, que fa èmfasi també en el castellà malparlat, com així recull Carme Lleixà (es manté la versió escrita): 

Mira si he voltado mundo

que he estado en tres capitales:

en Godall i la Galera

i el Mas de los Barberanes.

En aquest exemple següent, incorpora també Freginals, població que no supera els 400 habitants i modifica el nom de Mas de Barberans:

Mira si he recorrido tierras y mares

que he estado en los Freginales,

a Godall i a la Galera

y al Mas de los Barberanes.

A l’últim, també es detalla algun rodolí vinculat amb un fet real que trastocà la vida del poble. És el cas de Masdenverge i el globus que hi va caure, el 20 d’octubre de 1882, un fet que ha donat lloc que als masdenvergencs se’ls anomeni amb el gentilici de los del globo. A Santa Bàrbara es recull el rodolí següent: 

 A Masdenverge va caure un globo

i va arreplegar-lo lo fill del Pono.

La mateixa història també es reprodueix a Sant Jaume, on es canvia el nom de Pono pel de Tobo, així com s’amplifica la història a Mas de Barberans, per fer-la més risible, com argumenta Carme Lleixà: 

A Masdenverge va caure un globo

i va arreplagar-lo lo fill del Pono,

i una xiqueta que escoquerava

va tindre un susto que es desmaiava.

[Escoquerar: recollir figues madures del terra]

Història i transformacions de l'element: 

Els estudis sobre geografia folklòrica i les recerques específiques localitzades a les Terres de l’Ebre en mans d’autors com Lleixà, Aragonès o Navarro, recollits en la secció de recursos d’aquesta fitxa, són les poques fonts de consulta que es troben sobre aquest tema al territori. En termes generals, aquestes obres se circumscriuen al moment actual que foren escrits, i fan èmfasi en els malnoms que aleshores s’utilitzaven.

Tal com exposa el filòleg, especialitzat en el tortosí, Albert Aragonès, és difícil determinar quin és l’origen dels gentilicis. La raó d’aquesta sentència l’argumenta exposant que poden remetre’s al mateix temps que el nom de les poblacions o territoris, i que, d’altra part, poden haver canviat amb el pas del temps. Tanmateix, l’autor considera que els malnoms actuals són bastant més recents. Sigui com sigui, la primera mostra que es documenta correspon al segle XIV, exactament a una cançó atribuïda al rei Pere III en què els tortosins s’anomenen trinxagats (o trincagats) i als ampostins se’ls tracta de llépols

És a partir, però, del segle XIX quan comencen a trobar-se més referències. Aleshores, diversos historiadors locals com Bayerri feien constar els malnoms amb els quals anomenaven tortosins i ampostins: mataflares per als de Baix Ebre, i cucatos per als Montsià, ambdós desapareguts en ús actualment. Paral·lelament, es constatava que les situacions paradoxals, com l’aparició del globus de Masdenverge (1822), donaven peu a la creació de noves locucions i refranys, i les consegüents versions. 

De principis del segle XX són diverses les obres escrites que recullen els renoms que aleshores s’utilitzaven dins els mateixos municipis per diferenciar-se uns i altres segons el partit polític i la classe social. És el cas, per exemple, de Paüls amb sequillos o abadejos, terme que s’aplicava a la classe rica i de dretes, i a la classe pobra i d’esquerres, respectivament; o els sapos i els coreanos, malnoms amb què s’anomenaven a Tivenys els partidaris de dretes i esquerres, si bé actualment es desconeix el perquè d’aquests dos termes. A Camarles, cap al 1990, van sorgir dels mateixos veïns dos gentilicis col·lectius que es van usar al Baix Ebre i Montsià: anomenaven tobots als partidaris del consistori del moment i maumaus als seus oponents, en referència als Mau-Mau, la guerrilla keniana que va lluitar contra l’ocupació britànica entre els anys 1950, arran d’un article aparegut a La Vanguardia que en feia referència. És evident, doncs, que els moviments polítics facilitaven la creació de malnoms. Però també és veritat que les rivalitats constants entre pobles o els fets històrics rellevants eren també motiu d’inspiració. En Joan Amades ja recollia el 1935 a la seva obra Geografia popular els malnoms de canalles per als de Paüls, en referència a la rivalitat amb els de Prat per Sant Roc, o d’embusteros per als de Xerta, en boca dels de Tivenys, entre d’altres. Anys després se’n seguien originant de nous incentivats per motius diversos com la segregació de Deltebre, que originà els malnoms baldoneros i muscleros —partidaris uns, detractors els altres— basant-se en l’àpat que duien a terme en les festes de la separació —baldanada uns, musclada els altres.

Avui en dia, alguns dels renoms recollits per Navarro, Aragonès o Lleixà, obres datades a finals del segle XX, no s’empren en l’ús col·loquial. La raó d’aquesta situació cal cercar-la en dos factors: d’una banda, perquè el parlant actual desconeix el malnom (locució, rondalla, acudit, etc.); de l’altra, perquè no sap com utilitzar-lo, ja que n’ignora el significat o origen. Aquesta circumstància evidencia, doncs, que l’etimologia popular i les vinculacions i històries d’alguns mots es perden amb el pas del temps. Tanmateix, aquesta situació exposa l’evidència que la cultura és canviant i que, com a tal, la desaparició de vells renoms i expressions, porta a la creació de nous malnoms i locucions.

Precisions ús i funció: 
L’ús dels malnoms gentilicis s’empra en l’ús col·loquial com a burla, principalment. De forma que no s’utilitzen aquests mots o expressions sense aquesta finalitat.

Salvaguarda:

Transmissió: 
Els malnoms gentilicis s’han anat transmetent de generació en generació. Tanmateix, es constata que algunes expressions han anat desapareixent de l’ús col·loquial per desconeixement del significat i perquè els temes d’identitat entre veïns es tracten avui en dia d’una altra d’altra manera. No obstant això, pel seu caràcter burlesc, es mantenen les locucions més comprensibles, així com se’n versionen o se’n construeixen de noves fàcilment intel·ligibles. Expressions com “els ampostins són caveros amb sabates”, recollida entre la població jove de la Terra Alta, Baix Ebre i Montsià, o la pregunta i resposta “Què trobes si rasques un ampostí? —Un cavero!” que venia a expressar que per als tortosins la vida quotidiana, els costums i el cultiu de l’arròs feia que els veïns de les dos poblacions no es veiessin allunyats, es comprenen ràpidament per l’associació humorística que el pensament col·lectiu ebrenc vincula amb els habitants de la Cava i Amposta.
Viabilitat/riscos: 
Una llengua està viva quan els parlants incorporen nous mots i expressions en detriment d’altres. Actualment es constata que la funció identificadora i burlesca del malnom gentilici es continua mantenint, si bé en menor quantitat de vocables i locucions. Tanmateix, el fet que alguns renoms i expressions hagin caigut en desús, ha comportat la desaparició de tot el significat que aquestes paraules abasten. Això vol dir que amb aquesta pèrdua lèxica s’esvaeix també una part de la identitat d’un poble o col·lectiu amb el qual la resta els identifica, sigui pejorativament o meliorativament.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
Entre les mesures de salvaguarda que s’han pres es troben els diversos treballs i inventaris recollits per autors ebrencs al voltant d’aquesta temàtica, referits en l’apartat recursos d’aquesta fitxa.

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 11/01/2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dc., 11/01/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Queralt, M.Carme
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Contràriament al que es podria pensar, l’ús dels malnoms gentilicis és una manera, no només d’identificar i qualificar les relacions de veïnatge, sinó també de promoure la relació i convivència entre els pobles. Perquè més enllà de la burla i la ironia amb què es diuen, són una mostra de socialització que es desenvolupa i es traça a través d’un llenguatge enginyós i creatiu, en continu procés de transformació i creació.