IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Altres denominacions: 
Bandos
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Agutzils i personal administratiu
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Fins als anys 70 del segle XX, els pregons es promulgaven a viva veu pels carrers de la majoria de municipis de les Terres de l’Ebre. La figura del pregoner, exercida per l’agutzil, llegia el bando després del toc de trompeta o corneta. Amb l’arribada de la megafonia, però, el so de l’instrument de vent es substituí per la música d’una composició. Avui en dia, aquest sistema de comunicació al ciutadà es manté i es complementa amb l’ús de l’aplicació tecnològica eBando, internet (xarxes social i portal web del consistori) i ràdio local, si en disposen.

Data identificació: 
dimecres, January 11, 2017
Codi: 
IPCITE30009

Localització:

Descripció de la localització: 

El sistema de comunicació per megafonia o eBando s’estén pràcticament a tot el territori ebrenc.

Bona part de la Ribera d’Ebre i una petita part de la Terra Alta és àrea d’influència de la central nuclear d’Ascó a les Terres de l’Ebre i, per tant, la mateixa població on s’ubica, Flix, Móra la Nova, Móra d’Ebre, Garcia, Vinebre, la Fatarella, Corbera d’Ebre, la Palma d’Ebre, la Torre de l’Espanyol i Riba-roja d’Ebre tenen l’obligació de disposar d’un sistema d’avís de megafonia fixa (altaveus) i mòbil (vehicles), que utilitzen per als bandos habituals, per si es produís qualsevol emergència. En el seu cas, és protecció civil qui s’encarrega de la instal·lació (renovació dels aparells) i el manteniment.

A la resta de la demarcació acostumen a ser els pobles petits els qui en tenen. És el cas, per exemple, d’Aldover, Benifallet, Bot, Caseres, Mas de Barberans, Masdenverge, Miravet, el Pinell de Brai o Santa Bàrbara, entre altres. En la majoria dels casos, el combinen amb l’aplicació de mòbil eBando.

A les ciutats com Tortosa o Amposta, els ajuntaments no utilitzen aquest mitjà de comunicació. D’aquesta manera, si en algun moment cal emetre alguna informació als veïns, s’empren altres canals com la ràdio local o internet.

En altres situacions, és tan sols una partida del municipi qui en disposa. És el cas del Raval de Crist de Roquetes, per exemple.

Per altra part, també hi ha viles que estan equipades amb el sistema de megafonia fix per tota la població però l’utilitzen com a fil musical (Sant Carles de la Ràpita o Gandesa, per exemple). D’aquesta manera, comuniquen els pregons per eBando i emprant la ràdio local i el portal web i xarxes socials del consistori. 

Per últim, hi ha situacions com la de Deltebre, en què s’emeten els bans per megafonia mòbil. És a dir, utilitzant el cotxe.

Datació:

Data de realització: 
dimecres, January 11, 2017
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
Els pregons es comuniquen durant tot l’any. Tanmateix, es prioritza realitzar-los de dilluns a divendres en horari de matí o migdia.

Descripció:

Descripció general: 

Un pregó és un acte de promulgació en veu alta d’un tema d’interès destinat a un públic determinat. En aquest cas, als habitants d’un poble o ciutat de les Terres de l’Ebre.

Fins a finals de la dècada de 1970, al territori era habitual escoltar el pregoner fer les crides pels carrers del municipi. Precedit d’un toc de corneta o trompeta, s’aturava en diversos punts del poble per anunciar les noves. Tanmateix, a la darreria d’aquesta dècada i principis dels anys 1980, tot va canviar. Per aleshores, la megafonia s’estengué. 

En un i altre temps, s’han comunicat diversos tipus de bandos. Per un costat, hi ha els vinculats amb l’ajuntament i entitats. Es tracten d’anuncis en què s’informa sobre les actuacions de la brigada municipal, les celebracions d’alguna associació o les notificacions administratives del consistori, entre altres. Per altra part, hi ha els pregons comercials i particulars. En la primera situació es publiciten productes inhabituals o discontinus al poble: els articles d’una parada del mercat setmanal o d’una peixateria oberta tan sols tres cops a la setmana en són exemple. En segon lloc, hi ha aquelles crides en què se sol·licita l’ajuda dels oients o s’informa d’un decés. Pel que fa a les peticions d’assistència: objectes perduts o animals domèstics desapareguts són els fets freqüents. Respecte a les defuncions, es constaten dues realitats: per una banda, hi ha municipis en què cada cop són menys usuals per qüestions de privacitat i estil (els parents prefereixen comunicar-ho personalment i no pas a través del pregó); en altres se succeeix la situació contrària, els afectats volen difondre la mort per ban. En aquests casos, habitualment és la funerària l’encarregada de comunicar-ho al consistori, amb l’autorització prèvia de la família. El problema sorgeix quan el difunt traspassa en cap de setmana, quan les oficines de l’ajuntament estan tancades i ningú pot emetre el ban. Per resoldre aquest problema, que genera cert malestar en els afins, en alguns pobles s’ha establert posar una persona de guàrdia a qui se li pugui comunicar l’enunciat, per tal que ell mateix o posant-se en contacte amb l’administratiu publiqui el comunicat per eBando. 

Per altra banda, els pregons de defuncions presenten una altra problemàtica. L’ús o desús dels renoms o malnoms familiars. Havia ocorregut en algunes circumstàncies que hi havia famílies que s’havien molestat quan s’anunciava el mort amb el renom familiar, de caràcter ofensiu o de mal gust (per exemple: el Matagallines o de cal Burro); però, tanmateix, també succeïa que si es comunicava el difunt amb el seu nom oficial poques persones l’identificaven. Per tal de solucionar aquest problema, actualment s’acostuma a comunicar emprant el nom oficial i el renom. Tanmateix, són els familiars els qui acaben decidint si fer-ho així o no. 

Les dues categories de bans es distingeixen també per correspondre a anuncis públics o privats. Així doncs, per a la publicitat d’empreses o crides de ciutadans, els interessats han d’abonar una tarifa determinada, variable segons l’ajuntament. El preu estipulat només dóna lloc a una comunicació. En cas que es vulgui repetir, cal pagar cada vegada. Tanmateix, no totes les peticions són acceptades. Malgrat no hi ha una reglamentació específica, en termes generals es deneguen totes aquelles que puguin generar qualsevol controvèrsia o malestar.

La classificació de dues tipologies de bans no es reprodueix, però, en totes les poblacions. Per una banda, perquè consistoris com el de les Cases d’Alcanar realitza tan sols pregons d’interès general i per ordre d’alcaldia. I, per l’altra, perquè ajuntaments com el de Deltebre han cedit en concessió aquest servei a dues empreses que operen en megafonia mòbil (cotxes), tot limitant els seus pregons a les afectacions d’àmbit general. Consegüentment, aquells negocis que es vulguin publicitar han de contractar directament el servei a una empresa o l’altra.

Succeeix també que en algunes poblacions s’ha abandonat l’ús de la megafonia. Així, malgrat disposar de tot el sistema d’altaveus, aquests només s’utilitzen com a fil musical en moments determinats de l’any com festes majors o Nadal. La comunicació amb el ciutadà es realitza aleshores a través de la ràdio local o per internet (xarxes socials o portal del consistori). És el cas, per exemple, de Sant Carles de la Ràpita o Gandesa. Tanmateix, és l’aplicació eBando la darrera novetat. El programa que permet rebre la comunicació al mòbil ha estat gratament acceptat per la població jove i adulta; però no pels més grans, que prefereixen mantenir la megafonia. D’aquesta manera, ocorre que en alguns municipis conviuen actualment quatre canals de comunicació: la megafonia, l’eBando, la ràdio local i el portal d’internet de l’Ajuntament (inclòs xarxes socials).

Els bans sonen al matí o migdia en horari d’oficina del consistori, espai on s’ubica la megafonia.

La persona encarregada d’emetre’l és l’agutzil o un administratiu. Aquest últim, també és el responsable de comunicar el pregó per aplicació mòbil, si en disposa el poble, així com al portal web de l’Ajuntament i xarxes socials.

La megafonia es compon d’un sistema de CD o llapis de memòria que permet emprar música. És la manera d’iniciar els pregons: fent sonar una cançó. Cada municipi estableix la que considera més adient. Així, Aldover comença amb el Bon dia d’Els Pets i Corbera d’Ebre amb la sardana La santa espina del mestre Enric Morera, per exemple. Tanmateix, és usual, però, que cada poble disposi de més d’una peça musical, variable segons dates assenyalades (nadales, els Segadors l’11 de setembre…). No obstant això, fora d’aquests dies, és la partitura habitual la que s’emet i la que tots els veïns associen amb l’inici del pregó.

Començada la peça, es fa durar uns quants segons i, tot seguit, engega el discurs. No està establerta cap estructura narrativa, però és freqüent començar amb la salutació del bon dia i a continuació les expressions: l’ajuntament o l’empresa X “informa” o “comunica”. Segons es desprèn del treball de camp, la frase “se fa saber”, antigament molt emprada, és cada cop menys utilitzada. Per altra part, també hi ha municipis que anteposen frases d’advertència. És el cas de Masdenverge, que enceta amb l’“atenció, per favor”.

El missatge es repeteix dues vegades. En alguns casos, interpel·lant un tros de la peça musical entre un cop i l’altre; en altres, advertint tot dient “repetició”. Un cop reiterat, finalitza el ban.

Tots els pregons es llegeixen en català. Quan el pregó correspon a una comunicació de l’ajuntament, habitualment es notifica per escrit a l’agutzil tal com es verbalitzarà. No succeeix així amb la resta de peticions. La majoria de vegades, el pregoner o l’administratiu rep una informació de caire general per escrit o la recull ell mateix, segons la petició dels interessats. En molts casos els anunciadors li fan arribar la informació bàsica i és el nunci qui, posteriorment, ha de redactar el missatge. Succeeix que habitualment, en el cas dels comerços, es publiciten assíduament. Consegüentment, ell ja té registrades en una llibreta les dades d’aquesta botiga o parada. És una informació bàsica que l’ajuda a reomplir el missatge que ha d’exposar. Així, amb la llibreta a la mà, llegeix davant el micròfon la nova.

Història i transformacions de l'element: 

L’origen dels pregons es perd en el temps a les Terres de l’Ebre. Tanmateix, es pot certificar que des del moment en què hi havia una estructura administrativa calia comunicar als ciutadans les noves. Aquesta conclusió porta a assegurar que des de l’època clàssica ja es devien emetre.

Per altra part, en altres èpoques devia ser habitual la convivència del català i el castellà en la comunicació dels pregons. N’és un exemple durant la vigència dels decrets de Nova Planta. Per aleshores, els bans s’escrivien i es comunicaven en castellà. Tanmateix, en una societat analfabeta com era aleshores, no devia ser fàcil comprendre el llenguatge administratiu. Això fa suposar que el pregoner devia fer aclariments en català a fi que tothom pogués entendre el missatge.

Dels darrers dos segles es troben diverses referències dels bans al territori, com, per exemple, la constitució de l’Ajuntament provisional de Santa Bàrbara per acord de la Diputació de Catalunya l’any 1822.
A continuació, s’exposa la diligència de la publicació del pregó, en la transcripció literal:

En la Casa Plana propia de Agustín Martí, sita en la Partida de las Planas de Santa Bárbara, en el día nueve del mes de Marzo del año mil ochocientos veinte y dos; Doy Fe Yo el infro. Escribano, que por Joaquín Torres, Pregonero del Lugar de la Galera, se ha procedido á presencia mía, á la publicación del Pregón mandado en el Auto que precede, haciendo saber á todos los vecinos comprendidos dentro del termino ó Circulo de la Parroquia ó Vicaría de Santa Bárbara, y que estén en el ejercicio de los derechos de Ciudadano, que para el día de mañana diez de los corrientes, á las diez horas de ella, se reúnan en la Casa del Ciudadano Josef Agustín Cid Beltri, entendida del Alto y de Mariagna, á efecto de proceder al nombramiento de nueve Electores, para la posterior Elección de Concejales, á saber, de un alcalde, dos Regidores y un Procurador Síndico, que deberán formar el Ayuntamiento Constitucional del Pueblo de las Planas de Santa Bárbara; cuyo pregón se ha hecho y publicado por el citado Joaquín Torres en el punto de la Plazuela de la Iglesia de Santa Bárbara, en el del Mesón llamado de los Frayles, en el de la Heredad de Plana de Antonio Arasa, en el de la de Josef Ferrer, alias Carrové, en el de la de Domingo Foguet, en el de la Viuda de Agustín Queralt; y en el de la del presente punto de Agustín Martí. Y para que conste lo noto por diligencia, la que no firmó dicho Pregonero Joaquín Torres, por no saber según dijo, de su facultad lo ejecutó Josef Arévalo, Escribiente vecino de la ciudad de Tortosa = Ante mi Francisco Queralt y Rubio, Escribano.

Els testimonis vius que recorden els pregons de principis del segle XX, exposen que l’agutzil s’acompanyava d’una corneta o trompeta —segons es desprèn del treball de camp, en algunes poblacions utilitzen aquest darrer terme com a sinònim del primer— per anunciar el ban. El nunci se situava a l’encreuament de carrers —els quatre cantons— i tot seguit emetia els tocs que anunciaven el tipus de text a comunicar, variable segons població. Així, n’hi havia que amb un s’anunciava un ban privat i amb dos, un de consistorial; en canvi, en altres, aquest ordre no es complia i se’n tocaven tres quan eren per ordre de l’alcalde. A continuació, els veïns sortien de casa per escoltar el missatge. Hi havia pregoners que s’acompanyaven d’un text, d’altres, el recitaven de memòria. En aquest darrer cas, es comprenien aquells nuncis que tenien dificultats per llegir i s’aprenien els texts de memòria. Finalitzat el ban, el pregoner es desplaçava a un altre punt de la població. A diferència del que succeeix avui en dia, per aleshores els bans es comunicaven a l’hora que convenia.

Del que s’exposa, el fill de Santa Bàrbara, en Joan Pont Bel (n. 1914, practicant d’ofici), ho recollí en les seves notes personals. Literalment, diu així: 

El pregoner era l’agutzil. Les despeses que els particulars pagaven per fer el pregó eren increment en el sou que tenia de l’Ajuntament.

Quan feia un pregó, tota la gent dels contorns on es feia, sortien a la porta de casa per poder-lo oir millor. Generalment els feia al mig de quatre cantons, en diferents indrets del poble.

Per anunciar el pregó tocava una trompeta de vent.

Si els pregons eren per ordre del Batlle, feia tres tocs de trompeta. Després traient-se la gorra del cap començava el pregó amb la fórmula,

  • Per ordre del sr. Alcalde es fa saber…

Si era un pregó particular tocava senzillament un toc de trompeta, anunciant després el motiu del pregó. Els més ordinaris eren,

  • Qui vulgui comprar peix que vagi a la peixateria.
  • Qui hagi perdut una clau, donant les entresenyes i pagant les dispeses del pregó se li tornarà.

El requisit de pagar les despeses del pregó era indispensable si volies recobrar la peça perduda.

(Informació cedida per en Màrius Pont Fandos)

Segons exposa la informant Pepita Fandos de 90 anys, a la primera meitat del segle XX, l’agutzil no feia bans sobre defuncions. Per aleshores, existia a Santa Bàrbara la figura de la “vestidora”, la dona que vestia els morts. Ella era la pregonera que anunciava en una primera vegada qui havia traspassat, i, posteriorment, quan tenia lloc el funeral. Així, a la població del Montsià es convivia amb dos tipus de pregoners, segons recorda la Sra. Fandos.

Posteriorment, anys després a la finalització de la Guerra Civil espanyola, la comunicació dels bans s’alleugerí. La causa: l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport. Moure’s entre un espai i un altre es realitzava, doncs, més ràpidament.

A mitjans dels anys 1970 arribà la innovació tecnològica als pobles ebrencs. La megafonia s’instal·là a la façana del consistori o l’església, espais focals del municipi. Tanmateix, malgrat s’intentava dirigir els altaveus als diversos punts cardinals perquè el pregó pogués escoltar-se a tot arreu, succeïa a vegades que el so no arribava a tothom. Aquesta situació portà a la majoria dels pobles a instal·lar un sistema d’altaveus repartits per la població, que es manté actualment. La millora, però, ha tingut també la seva contrapartida: la magnificació de l’error quan es produeix. Així, si antigament el pregoner s’equivocava llegint en una de les parades que realitzava, l’errada no transcendia més enllà d’aquell espai on s’havia produït. Però amb l’aparició de la tecnologia, l’equivocació s’extrapola a causa que tothom se n’assabenta al moment. Entre moltes de les anècdotes que s’expliquen, la memòria col·lectiva dels veïns de Santa Bàrbara recorda amb humor el dia en què el pregoner anuncià: “Qui s’haigue trobat un gos amb colló verd que faci el favor de manifestar-lo.” De les converses i bromes que se’n derivaren entre els vilatans pel lapsus linguae (collar) de l’agutzil, encara els veïns adults se’n recorden.

Amb l’arribada de la tecnologia apareguen també les peces musicals, primer en format tocadiscos, a continuació en casset, posteriorment en CD i, actualment, mantenint aquest darrer o utilitzant ja el llapis de memòria. En el darrer cas, són aquells municipis localitzats en l’àrea d’influència de la nuclear d’Ascó a les Terres de l’Ebre (la mateixa població, Flix, Móra la Nova, Móra d’Ebre, Garcia, Vinebre, la Fatarella, Corbera d’Ebre, la Palma d’Ebre, la Torre de l’Espanyol i Riba-roja d’Ebre) les que tenen les instal·lacions més modernes. La possibilitat que pugui succeir qualsevol emergència obliga aquestes viles a disposar d’un sistema d’avís de megafonia fixa (altaveus) i mòbil (vehicles) actualitzats. En aquest cas, però, és protecció civil qui s’encarrega de la seva instal·lació (renovació dels aparells) i el manteniment.

La penúltima actualització del servei de pregons va ser l’enviament de missatges SMS als mòbils dels veïns en alguns pobles com Ascó; i la darrera, l’aplicació eBando, que permet estar informat del que succeeix al municipi, malgrat no s’hi estigui present. En paral·lel, actualment es complementa el ventall de canals d’informació amb els ciutadans, amb la ràdio local i internet. És aquest darrer sistema en combinació amb l’eBando el que ha evidenciat també una diferència destacable en la publicació dels pregons: la major qualitat i quantitat. Malgrat no està estipulat, els bandos per megafonia mòbil es troben circumscrits a una durada, uns minuts escassos. Aquesta premissa condiciona prioritzar la simplicitat i la concreció. Amb el text escrit, també s’anteposa un llenguatge directe i planer, però no hi ha una restricció temporal tan precisa. D’aquesta manera, es pot oferir més informació. En el cas de la ràdio local, en ser un canal de comunicació que tracta diversos temes i on també es controla el minutatge, dependrà de la importància que tingui la notícia en qüestió per comentar-la més o menys.

Minutatge: 
La durada d’un pregó dependrà de la quantitat d’informació que s’hagi d’exposar. Tanmateix, en termes generals, acostumen a ser d’un parell de minuts.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Si antigament per anunciar un pregó es necessitava una corneta o trompeta, actualment s’ha substituït l’objecte de crida per un aparell de megafonia i un ordinador per on es comuniquen els bans per eBando. En aquest darrer cas, això requereix que el receptor disposi d’un telèfon intel·ligent per poder rebre’ls.

Per altra part, temps enrere s’anava uniformat o es portava una gorra, així com es desplaçaven en bicicleta, anys després de finalitzar la guerra. Actualment, llegint-se el pregó en un espai tancat no és necessari ni es requereix emprar cap vestimenta concreta; respecte al vehicle, és el cotxe el que pren el relleu de les dues rodes, i es mou per tot el municipi.

Per últim, com antigament els pregoners tenen un escrit com a suport —també hi havia qui se’ls aprenia de memòria perquè no sabia llegir—; actualment, s’acompanyen amb una llibreta o un full.

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
Organització municipal.
Participants/Executants: 
Els responsables de comunicar el pregó són personal de la plantilla municipal. Tanmateix, si el servei està en concessió, són treballadors de l’empresa contractada.
Ús i funció: 

Salvaguarda:

Transmissió: 
Segons exposen els informants d’edat avançada, l’ofici de pregoner, o en termes general d’agutzil, no es transmetia de pares a fills. Tanmateix, succeïa en diverses ocasions que si el nunci estava malalt, un fill o filla el podia substituir puntualment. Actualment, sigui ell o un administratiu de l’Ajuntament és un treballador que pertany a la plantilla municipal.
Viabilitat/riscos: 
La situació actual a les Terres de l’Ebre exemplifica diverses maneres dels ajuntaments per comunicar-se amb el ciutadà. Es justifica en els pobles petits que la megafonia és necessària a causa del fet que les persones d’edat avançada no estan familiaritzades amb l’ús de la telefonia mòbil o no escolten sovint la ràdio; en canvi, sí que estan habituades a fer atenció als bandos. No obstant això, es constata que no ofereixen la mateixa informació, la qual és més abundant en les aplicacions tecnològiques (el mateix eBando o internet). Es pot deduir, doncs, que així com s’ha realitzat en alguns municipis, a poc a poc s’anirà eliminant la megafonia a mesura que minvi la població envellida actual o es consideri ja poc factible.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
L’aplicació gratuïta eBando és un sistema complementari de comunicació dels pregons. Tanmateix, no tots els ajuntaments l’utilitzen a causa que és un servei de pagament per als consistoris. Amb el seu ús s’ha aconseguit fer arribar la informació a tots aquells interessats, resideixen o no dins del municipi. Així succeeix també amb la difusió per xarxes socials o portal web del consistori. Però no obstant això, si amb el pas del temps s’acabés eliminant la informació per megafonia en una societat on s’evidencia una fractura digital entre la població jove i envellida, els més grans no tindrien accés a una informació d’utilitat pública. Malgrat es pugui mantenir la ràdio, és més fàcil i accessible escoltar el bando per megafonia. Paradoxalment, el sistema de salvaguarda que suposa l’aplicació tecnològica i la comunicació per internet, aïlla a una part de la població si s’elimina el pregó per megafonia.

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dc., 11/01/2017
Actualitzacions de la fitxa: 
dc., 11/01/2017
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Folch Monclús, Rafel
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
El treball de camp s’ha realitzat a les poblacions d’Aldover i Corbera d’Ebre. Per altra part, s’han entrevistat veïns de Miravet i Santa Bàrbara. Per últim, s’han identificat els diversos mitjans de comunicació emprats pels ajuntaments a través del contacte directe amb els consistoris.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
De com es transforma la comunicació i les relacions socials n’és un exemple l’evolució tecnològica dels pregons. Si antigament la crida de veu acostava els veïns a escoltar el missatge comentant a l’instant entre ells l’afectació que podria tenir, amb l’arribada de la megafonia es difon més ràpidament l’anunci, però s’alenteix el contacte entre els vilatans. La ràdio local i la publicació digital a través d’eBando ha potenciat encara més la relació privada entre l’individu i la informació, tot deixant en segon lloc les relacions interpersonals.