IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Nom propi de l'element: 
Els tocs de campana, de la Fatarella, Horta de Sant Joan i Paüls, i els tocs de sirena, d’Amposta i Deltebre
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Actualment són pocs els campaners que queden en actiu; en aquest cas, són homes d'edat avançada.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

El toc de campanes és un dels referents sonors i comunicatius clau de les comunitats. Durant anys i en alguns indrets encara avui el toc de campanes ha definit el temps i el ritme de la comunitat a la vegada que ha servit per comunicar els fets o esdeveniments que anaven succeint.

Més enllà de ser referent horari comunicava naixaments i morts, arribades, o alertava la comunitat i avisava el sometent o l’existència d’un foc. Era i és un sistema de comunicació que cada comunitat coneixia i que aprenia dins del mateix context de reproducció. Actualment a les Terres de l’Ebre hem identificat tres campaners que encara toquen a missa, festa o difunt.

Dins del marc dels referents acústics al delta de l’Ebre i en concret a Deltebre i Amposta, al referent horari de les campanes des del segle XX i fins avui dia i s’hi va sumar el toc de sirena  de la Càmera Arrosera d’Amposta, la més antiga del Delta, creada el 1927, i posteriorment el d’altres cooperatives arrosseres, com és el cas de Deltebre. La sirena marcava les entrades i sortides dels treballadors i, tot i que actualment els horaris canvien, la sirena manté el toc i l’horari i aconsegueix ocupar l’espai sonor en quatre moments puntuals, a la vegada que continua definint el ritme no només dels treballadors de la Càmera, sinó de bona part de la comunitat, en dues poblacions on el cultiu i l’explotació de l’arrossar continuen sent primordials per a bona part dels veïns.

 

Data identificació: 
dimecres, August 10, 2016
dissabte, August 13, 2016
divendres, August 14, 2015
dijous, August 11, 2016
Codi: 
IPCITE30007

Localització:

Descripció de la localització: 

L'espai de localització, tot i georefernciar-se el bé immoble on s'ubica l'emissor, hauria de fer referència a l'abast del so i a la població o comunitat que el rep i en compren el significat. En aquest cas, l'espai del delta de l'Ebre per les dues sirenes i els municipis d'Horta de Sant Joan, la Fatarella i Paüls com a referents comunitaris.  

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
dijous, August 25, 2016
Periodicitat: 
Contínua
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
El toc de la sirena a Amposta i Deltebre té la seqüència següent: Deltebre: 8:45 h - avís / 9 h - toc / 13 h - toc / 14:45 h - avís / 15 h - toc / 19 h. Amposta: 9 h / 13 h / 15 h / 19 h. El cas dels diferents tocs de campana registrats dependrà del significat de cada toc.

Descripció:

Descripció general: 

El toc de campana és un mitja d'expressió i de comunicació que en diferent grau i manera es manté a bona part de les poblacions de les Terres de l'Ebre. Tant en la seva manera més simplificada, com a referent horari de funcionament elèctric, o per fer-ne una ventada a l’any, com en altres casos, com els aquí documentats, més complexos perquè són referent horari però també continuen comunicant els moments rellevants de la comunitat de manera manual; en general, a les poblacions de les Terres de l’Ebre els campanars continuen tenint un paper rellevant.

El toc de campanes ha definit durant segles la vida comunitària i ha sigut el principal sistema de comunicació d'aquells fets que influïen en la vida de la comunitat. Defuncions, celebracions, arribades, tocs d'atenció o d'avís de foc, tots diferenciats entre ells i dins de cada tipus de toc també diferenciats remarcant els aspectes o les variables que la comunitat entenia que s'havien d'evidenciar. El cas del toc de difunts es diferenciava si era dona, home o nounat —també, en aquest sentit, podria assenyalar-ne l’estatus social o barri del poble on vivia—; en altres casos, com el toc de celebracions, també es diferencia segons el tipus de celebració. Celebracions festives, de missa ordinària, missa major, d'una romeria. En el cas dels toc d’avís de foc, tot i que aquí no s’han observat, podria arribar a diferenciar-se si el foc era dins de la comunitat i a quin barri o fora i la zona concreta. Tocs que es diferencien entre pobles i, per tant, es converteixen en un sistema de comunicació propi de la comunitat i en referents de pertinença i singularitat comunitària —el fet de conèixer i comprendre un o altre toc.  

Un toc de campana es configura a partir de diversos tipus o maneres de percudir a la campana i de si aquesta està en moviment o rígida. Entre els models de toc que s'utilitzen actualment i que permeten construir el significat existeixen el volteig, el bandeig, el repic i el toc. El volteig implica que la campana fa la volta sobre si mateixa de manera continuada. El sistema de volteig manual observat implica que el campaner o campaners amb la mà empenyen la campana fins que la fan voltar sobre el seu propi eix de manera continuada. El bandeig, fer anar les campanes cap aquí i cap allà sense fer-les voltar, les campanes es mouen sense control empeses amb les mans. El repic és un toc que en ser executat , perquè tingui un bon so, les campanes han d'estar rígides i lligades amb algun mecanisme (cadena o corda) per impedir que es moguin. La tècnica del repic és de les més apreciades perquè és on el campaner mostra més el seu saber fer. El repic implica que amb cada mà s'agafa cada una de les cordes o sistemes que permetin moure el batall. Depenent del ritme o la cadència que tingui definida el repic el campaner mou les mans de manera mes o menys frenètica i intercalant el so de les diverses campanes; és habitualment un toc que relativament va ràpid i més o menys rítmic, també depenent del significat. El repic implica, per tant, no només un coneixement del sistema de comunicació sinó la virtut de reproduir el toc de manera rítmica donant l'accent i el ritme que té definit. Finalment hi ha el toc del batall, aquest implica que amb la corda o cadena lligada al batall es fa percudir el batall cap a un dels laterals de la campana, la campana també està rígida. És un sol cop i el batall queda quiet o subjectat pel campaner deixant vibrar el tot de la campana. Aquest és el tipus de toc que s'utilitza per marcar les hores o els diversos tocs abans mencionats. El repic seria un seguit de toc de batall.

Un altre element rellevant en el toc i la construcció del significat, a part de la tècnica o tipus de toc que s'executa, són les campanes amb les que es fa un o altre toc. Tot i que en els tocs dalt d'un campanar incideixen diversos elements, habitualment cada campana té una tonalitat definida. Sovint s'acaba diferenciant per la petita o la gran tot i que aquesta tonalitat ve definida per aspectes com el gruix, el material o el diàmetre. El més habitual és que exceptuant el volteig o bandeig d'una sola campana, tant en el repic com els diferents tocs s'utilitzen dues o tres campanes amb les quals es transmeten sons diferents. Un exemple pot ser un toc de difunts en què s'utilitza una campana més petita i més aguda i una amb un to més greu per fer el toc i al final del toc s'acaba tocant una tercera campana amb un to diferent, que és el senyal d’avís de missa o inici de l'ofici religiós. 

Un altre element que tot i no incidir directament en el so és rellevant perquè defineix la disposició de les campanes és l'espai on aquestes s'ubiquen. Actualment hem pogut identificar que la majoria de campanes són ubicades en campanars de torre, exceptuant casos com dos dels aquí documentats (Horta de Sant Joan i Paüls) —que estan en espadanya. Aquesta disposició també determina la possibilitat de tocar-se a prop o amb un mecanisme de cordes des de dins del recinte de l'església. La disposició fa que s'executin més fàcilment uns tocs que altres. Des d'una espadanya és més complexa fer voltar les campanes directament amb la mà i s'ha de tenir un mecanisme de cordes que ho permeti fer; pel contrari, el campanar, habitualment amb quatre finestres i una campana per finestra, permet que el campaner tinguin un contacte més directe amb la campana i amb el toc que realitza.

El cas dels campaners, les persones que actualment continuen mantenint el toc són principalment persones majors (els dos entrevistats són respectivament de 1936 i del 1941). Persones que han recuperat posteriorment aquesta posició que durant anys van deixar i que van aprendre sent xiquets i participant de la vida de l'església com a escolanets o ajudants del mossèn del poble. És una feina que assumeixen de manera voluntària i a la vegada són persones relativament properes a l'Església o a la persona del mossèn, però sense per això formar part de la comunitat eclesiàstica. El cas del campaner d'Horta de Sant Joan sí que també assumeix un paper més col·laboratiu amb l'ordre i preparació dels actes religiosos. En aquest cas va aprendre els tocs quan era infant fent d'escolanet i ho va deixar fins que es va jubilar al 1999. La figura del campaner és un dels elements també clau per tal com han de ser persones que viuen al poble i que coneixen el que hi succeeix. 

Tot plegat, els diversos elements que incideixen en el toc són els que construeixen i són utilitzats per transmetre una informació. Actualment el principal contingut o informació que continua comunicant-se de manera manual són les defuncions i les seves misses (enterrament) respectives —diferenciant entre home i dona exclusivament (s’ha perdut el fet de diferenciar si era infant i la localització del veí)—, la missa major o de diumenge, el senyal d'inici de festes majors i també el de celebracions festives com les romeries. Excepcionalment i dependrà del campaner i les circumstàncies, també en algun cas encara es comunica o s'anuncia l'arribada d'una autoritat o d'una persona rellevant per a la comunitat. Dels campaners entrevistats i documentats, dos, el de la Fatarella i Horta de Sant Joan, són els que continuen fent els tocs de manualment. En el cas de Paüls el toc que es continua fent de manera manual és només el repic de festa, i en altres campanars identificats com el Pinell de Brai no hi ha campaner, sinó que la ventada del dia del romiatge la fa la mateixa gent del poble. Aquest és el tipus de contingut que actualment continua comunicant-se de manera manual, paral·lelament la majoria de campanars continuen marcant el ritme horari de manera electrònica amb un batall que s'activa amb un mecanisme electrònic.

Els tocs o senyals horaris són informació que durant molt de temps, en origen marcat per les hores d'oració, definien i estructuraven el dia de la comunitat. En aquest cas, ens trobem que a Amposta i Deltebre el so de la sirena de la Càmera arrossera assumeix i substitueix a partir del segle XX aquesta funció i es converteix en referent horari i estructurador de part del ritme quotidià d'aquestes dues poblacions. En aquest cas el ritme queda definit per l'horari d'entrada i sortida dels treballadors de la Càmera arrossera; per tant, se substitueix el referent religiós relacionat a l'hora de l’oració pel referent productiu relacionat amb els horaris laborals. És un so que pot encara avui sentir-se per part del terme municipal d’Amposta (si el vent ho afavoreix) i que no només marcava els horaris dels treballadors de la Càmera sinó dels pagesos i jornalers que estant al camp sabien quina hora era i quan havien de parar a dinar o recollir. Actualment el so de la sirena continua reproduint-se com a l'inici, tot i que els horaris dels treballadors són diversos i no sempre coincideixen amb el toc de sirena. S'ha convertit més en un referent horari de la comunitat que quan escolta la sirena s'ubica temporalment, especialment seguit pels veïns pel que fa a l’horari del dinar, que es considerava, i encara avui entre la gent de més edat, un punt central del dia. Compleix, per tant, com a referent i organitzador de la vida comunitària i estructura la quotidianitat de part de la comunitat. 

Cal fer èmfasi en el paper de la Càmera arrossera i la seva funció més enllà del fet sonor. Com entitat la Càmera Arrossera del Montsià està formada per la unió de la Càmera Arrossera de Sant Jaume d'Enveja amb la Càmera Arrossera d'Amposta. Aquesta última és una cooperativa creada l'any 1927 de la unió de 362 agricultors amb l'objectiu de vendre l'arròs que produïen.

Un altre cas observat de toc manual que queda a part de les característiques plantejades fins ara és el toc de les campanes de les ermites on se celebren romeries. Casos com el de l'ermita de Santa Magdalena de Berrús, l'ermita de la Verge del Remei a Flix, l'ermita de Santa Magdalena a Garcia o l'ermita de Santa Madrona a Riba-roja, tenen campanes que els participants de les romeries durant tot el dia i de manera no organitzada tocaran.

La de l'ermita de Sant Francisco a la Fatarella durant anys va ser la part superior d'una bomba que va caure durant la Guerra Civil espanyola. En general els tocs a les campanes de les ermites durant el dia de la romeria es mantenen però no existeix una manera o tècnica concreta, són un repic de campana que expressa l'estat de festa col·lectiu durant el dia de la romeria i que toquen més els adolescents i menuts de la comunitat que el fa gràcia fer repicar la campana.

Per tant, el contingut dels toc de campana que es mantenen en actiu per pobles són els que hi ha a continuació.

Horta de Sant Joan: campaner Domingo Andrés (1936). Toc de missa de diumenge o missa major. Senyal amb la petita que es toca 5 cops i després d'avisar es toca amb les dues a la vegada. En acabar s'assenyala l'1, 2 o 3 per a l'inici de la missa. El toc de missa ordinària és els 5 primers tocs d'avís amb la petita i després es continua de manera més ràpida només tocant la petita. Toc de difunts, s'inicia marcant si és dona o home amb les dues campanes a la vegada —dos toc a la vegada defineix dona i tres tocs a la vegada home—; una vegada marcat inicia el toc de difunts, dos amb la petita i un amb la grossa de manera pausada. Això ho repeteix durant prop de dos minuts, quan acaba torna a repetir els dos o tres tocs per assenyalar de nou si és home o dona. Si és per anunciar la missa de difunts llavors es fa el senyal (1, 2, o 3 tocs amb la campana grossa); si anuncia la mort de la persona no es fa cap senyal. El campaner recorda que antigament es diferenciava si era un nounat però no en recorda el toc. També quan feia d’escolanet recorda que es feia el toc d’Alçadeu. El moment de combregar o alçar el calç l’escolanet tocava la campana des de l’altar i el que era a les campanes feia un toc de campana. També recorda que per a la celebració de moments religiosos com el Naixement de Jesús i la Resurrecció es feia el toc de Missa Major per sense fer l’avís d’inici de missa.  

Paüls: repic de campanes el 14 i 15 d'agost per anunciar les festes. El toquen els mateixos campaners cada any (3), que es van tornant per reproduir el mateix repic. Són dues campanes posteriors a la Guerra Civil.

La Fatarella: campaner Celestino Gironès (1940). Toc de Missa Major, primer toc d'avís que es fa un amb una campana i dos amb l'altra, ho repeteix i llavors repica de manera més continuada i més frenètica. El tercer toc abans de la missa ha de ser just abans de que comenci la missa.

Repic de celebració, bateigs, casaments, arribada d'una autoritat. Es faria primer el toc d'avís i a continuació s’inicia el repic. El repic utilitza les dues mateixes campanes que el toc de missa major però marca un ritme i li dóna una musicalitat diferent parant i fent un ritme diferent durant el mateix repic. 

Toc d'enterrament, dos tocs amb una i un amb l'altra de manera pausada; quan s'acaba s'assenyala si és home o dona —si és una dona tres tocs i home dos tocs, seguit i al final es fa el senyal de 1, 2 o 3 si és el primer senyals d'avís el segon o tercer, que vol dir que comença l'ofici. 

Toc de Sant Francisco és el toc de celebració de la romeria; es repica la campana a l'inici de la sortida de la població cap a l'ermita fins que deixen de veure als qui es dirigeixen a l'ermita, dura prop d'una hora. A la tornada al vespre, quan es veu els primers arribant pel camí s'inicia el toc, es fan tres tocs separats entre si fins que arriba a l'ermita de Sant Pau i llavors quan la processó va des de l'ermita de Sant Pau fins que arriba a l'església no es deixa de tocar. És un repic amb les dues a la vegada i alternant-ne les campanes entre si.

Toc de resurrecció, missa de Gloria; es ventegen les campanes i també per la festa major. Totes a la vegada. 

El Pinell de Brai: es voltegen les campanes durant el dia, anunci de la celebració de la romeria a l'ermita de Santa Magdalena.

Història i transformacions de l'element: 

No hi ha informació escrita respecte a l'origen dels tocs de campana a les Terres de l'Ebre, si exceptuem potser les campanes de la catedral de Tortosa. Els referents històrics són definits per la datació de les campanes. De les registrades i a les que aquí hem pogut accedir a documentar són les del Pinell de Brai les més antigues (1796 i 1886). Alguna, com una de les petites campanes del segon pis de l'espadanya de l'església d'Horta de Sant Joan, tot i que no es pot concretar, s'afirma que podria ser anterior. La presència de les campanes lligades a l'Església i que s'utilitzava tant per als actes religiosos com per als de caràcter civil, com pot ser avisar de foc o sometent, està lligat a l'arribada dels ordes i altres organitzacions cristianes durant el temps de la conquesta al segle XII, de la mà de Ramon Berenguer III. L'expansió i ocupació de territoris fins llavors musulmans fa aparèixer i fa canviar minarets per campanars i implanta i defineix un paisatge sonor que és omnipresent fins gairebé avui dia. No s'ha pogut definir durant el marc del treball de camp l'origen dels diversos tocs registrats ni el perquè de les diferències entre ells. Tot i això és comuna l'existència d'aquestes diferències entre els tocs, aquestes evidències les trobem al llarg dels Països Catalans, com podem veure en el Decret 111/2013 del 2 d'agost de la Generalitat Valenciana on es declara Bé d’Interès Cultural Immaterial els Tocs manuals de campana de l'església parroquial de l'Assumpció de Nstra. Sra.  d'Albaida en el campanar de la Vila de Castelló de la Plana, en la santa església catedral basílica de Santa Maria de l'Assumpció de Segorbe i en la santa església catedral basílica metropolitana de Santa Maria de València. 

En aquest cas, el Decret referenciat també ens permet sostenir la idea que és amb l'arribada dels cristians que les campanes i els diversos tocs s’instal·len com a part del paisatge sonor i amb la finalitat expressa de modificar els referents sonors existents. El decret narra que el mateix rei Jaume I portava xicotetes campanes en el seu equipatge i el poeta Ibn-al-Abbar ja escriu, als pocs anys de la incorporació del Regne de València a la cultura cristiana europea, que “el soroll de les campanes ha substituït la veu que cridava a l’oració”.

En el cas de le Terres de l'Ebre, tot i acceptar aquesta llarga trajectòria històrica, han desaparegut bona part dels tocs i també part de les campanes originàries. L'estat actual en comarques com la Terra Alta és que la majoria de campanes són posteriors a la Guerra Civil. Una vegada més la Guerra Civil espanyola defineix un abans i un després, ja que va ser llavors que es van fondre bona part de les campanes per utilitzar-les com a armament, tal com podem veure a la datació de les campanes a l'article citat d'Eugeni València i Jaume Escudé "Campanes i tocs propis a les esglésies parroquials de la Terra Alta", la majoria posteriors.

Per això, junt amb la reposició de les campanes durant la segona meitat del segle XX, algunes com les d'Horta de Sant Joan molt recentment, el 2015, els principals processos que cal destacar respecte a les transformacions en el toc de campanes venen definits per la progressiva desaparició de la figura del campaner i dels tocs. Aquest fet ha vingut recolzat per la instal·lació de mecanismes elèctrics que facilitaven el toc. El problema afegit és que només s’ha procurat que reprodueixin el toc de les hores i de missa però els altres no. Aquest canvi s'ha reforçat amb la implantació de nous sistemes de comunicació i l'extensió del rellotge entre la població, que fan que tan les noticies o avisos a la comunitat com el senyal horari ja no sigui necessari l'ús del campanar.

Com passa amb la sirena d'Amposta i Deltebre les campanes segueixen tocant perquè formen part de la memòria col·lectiva i d'aquest paisatge sonor, però la principal transformació es troba en el fet que no tenen la funció que tenien anteriorment.

El cas dels tocs de campana tipus ventada o volteig de festa hi ha una certa recuperació però principalment perquè la tècnica no és tan precisa com la que demana un bon repic de campanes. La part positiva és que existeix un reconeixement a la identitat comunitària del toc que fa que es resisteixi a desaparèixer. L'exemple més recent és el cas de Xerta, en què s'ha fet un referèndum per saber si es volia recuperar el toc horari perquè un petit establiment hoteler local, de renom internacional, havia fet retirar els tocs com a petició per no molestar als seus clients. La comunitat mitjançant el referèndum ha decidit recuperar el toc horari, amb quarts i tot, tota la nit. 

Dedicació: 
Les campanes tenen habitualment noms dels patrons dels poble. Tot i això també pot ser que es dediquin a persones concretes que han col·laborat en la compra de la campana amb diners o altres mèrits. En el cas de les campanes observades, els noms fan referència a les imatges religioses que la comunitat té com a referents.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 

Els elements de caràcter moble i immoble relacionats amb el toc de campana són el campanar o espadanya, que és l'espai on s'ubiquen les campanes, i les campanes. En aquest registre especificarem les campanes i el campanar que s'han documentat, és a dir, les d'Horta de Sant Joan, la Fatarella, Paüls i el Pinell de Brai. La resta de campanes i campanars queden referenciats en el recurs bibliogràfic: Campanes i tocs propis a les esglésies parroquials de la Terra Alta d'Eugeni València i Jaume Escudé i també pel que fa a campanars parroquials al treball realitzat per Delfí Dalmau i Argemir "El patrimoni arquitectònic català. Campanars parroquials de torre de Catalunya".

Horta de Sant Joan. Espadanya amb 6 finestres, tres, dues i una (de baix a dalt). Les tres finestres de baix tenen dues campanes posteriors a la Guerra Civil; són del 1941, amb les inscripcions "Horta a su iglesia Maria de los Angeles. Año 1941. Fundición de campanas roses Hnos. Silla Valencia" i l'escut d'espanya del règim franquista. La del mig pesa 700 kg i la del lateral 600 kg. A la part superior a la finestra esquerra mirant des de la plaça hi ha una campana menor que no es recorda el nom i no està operativa però és l'única que queda d'abans de la Guerra Civil. El 2015 es posen les tres campanes noves que faltaven, una a l'esquerra de baix i una de dalt i la de la dreta dels segon pis.

Les campanes tenen un mecanisme de cordes que baixen fins a l'interior de l'església, des d'on es toquen sense sortir al teulat de l'església al peu de l'espadanya. 

A la coberta entre la teulada i el sostre de l'església es manté el mecanisme de l'antic rellotge de l’església. 

La Fatarella té un campanar que s'hi accedeix des d'un lateral de l'església. Hi ha quatre campanes, dues de després de la Guerra Civil; el 1979 la Misericòrdia sense inscripcions i l'Àgueda de 1963 amb la inscripció: "Laudeatur Jesus Christus, año 1963. Fatarella agradecidacanta la misericordia del señor. Fundición Salvador Monclus. Amb una imatge de Crist al centre. Dues són noves, la Sant Francisco, Núria i Montserrat del 2012-2013 (comprovar).

Tenen referenciada també una campana que es va utilitzar a l'ermita de Sant Francisco i després es va dur al campanar, que era feta amb la punta d'una bomba que va caure durant la Guerra Civil a la Fatarella. Actualment no està en ús, tot i que es guarda a dalt del campanar. El campanar manté el rellotge del segle XIX en funcionament. El mecanisme de les hores és automàtic i amb un botó es pot accionar la campana des de l'altar. 

A Paüls és una espadanya amb dues campanes de després de la Guerra Civil amb un mecanisme automàtic per marcar les hores que es desactiva quan els repica per festes. 

Respecte a les sirenes d'Amposta i Deltebre són un mecanisme automàtic. Antigament hi havia un botó que es premia a les hores concertades. Actualment està programat.  

 

Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
En l'àmbit del toc de campanes les persones que actualment mantenen el toc manual són homes d'edat avançada, més de seixanta anys (1936 i 1941); per tant, jubilades i que de manera voluntària assumeixen la responsabilitat de tocar la campana. Estan en relació amb el mossèn del poble que en el cas que sigui necessari els avisa, principalment si és un toc de mort. En el cas de la Fatarella estan organitzats sota l'associació de Campaners de la Fatarella.
Participants/Executants: 
En el cas de les ventades o volteig de campanes amb motiu festiu com pot ser el cas del Pinell de Brai o a la Fatarella és principalment la població jove la que participa d'aquest toc. La resta de tocs és el campaner que els interpreta; els casos observats són homes grans.
Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 
Respecte al toc de les campanes a les poblacions on s'ha documentat manté la seva funció comunicativa, sobretot el toc de difunts. El cas del toc de difunts continua sent una manera eficient de comunicar a la població la mort d'un veí. El toc festiu i repic com a Paüls, la Fatarella o el Pinell de Brai són referents d'inici del temps de festa. Això vol dir que tot i que els actes festius són cada cop més dispersos en el temps; el repic de campanes continua sent el senyal de l'inici oficial de les festes o la celebració. Per tant, d'alguna manera mantenen, on encara sonen, el valor comunicatiu i també organitzatiu del temps. El cas de les sirenes d'Amposta i Deltebre, tot i que la funció original que era definir l'horari d'entrada i sortida dels treballadors, ha quedat en un segon pla perquè ja els horaris són continuats i, per tant, no tothom es regeix pels horaris de la sirena; ha pres un valor fora de la pròpia comunitat de treballadors. Tot i que actualment la gent té rellotge i facilitat per conèixer el temps continua definint el ritme diari de la població, que la té com a referent. És, per tant, actualment, un so innecessari per a la comunitat d'origen (la treballadora) però que serveix de referent temporal per a la resta de la comunitat tant per ordenar-se el dia com iniciar i acabar activitats; la sirena és un referent sonor. També assumeix una funció identitària que s'evidencia en el fet que el so de la sirena de la Càmera Arrossera dóna el tret de sortida de la Festa del Mercat a la plaça, una festa de reconstrucció històrica que retorna anualment Amposta a l’any 1908, quan la població va ser reconeguda amb el títol de ciutat.

Salvaguarda:

Transmissió: 
Els actuals campaners han aprés l'ofici sent menuts quan participaven a l'església com a escolanets. Tot i això actualment, exceptuant el toc de ventar o bandeig de les campanes en el context festiu (el Pinell de Brai en el context de les festes majors), no existeix una transmissió dels tocs en general. Hi ha un registre documentat però no una transmissió de la pràctica. En el cas concret de la Fatarella els fills dels antics campaners han aprés el toc però són els campaners de major edat, excepte el bandeig de festes, els que fan els tocs en general. A la Fatarella s'ha creat una associació que té com a funció la salvaguarda i el recull del diferents tocs de campana.
Viabilitat/riscos: 
Es manté per la presència de persones que de manera voluntària continuen fent el toc però el fet que els dos en actiu tinguin mes de 75 anys el 2016 i sigui un acte de caràcter voluntari a la vegada que no hi ha una transmissió a les noves generacions no planteja una viabilitat clara i sí un risc evident de pèrdua. Exceptuant el cas de la Fatarella on s'ha creat una associació que està aprenent i registrant els tocs que actualment encara es reprodueixen.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
Es valora en positiu, per part dels campaners, perquè se li dóna un valor comunitari i diferenciador; no obstant això, no veuen que hi hagi cap interès per continuar-ho una vegada ells no hi siguin, també comprenen que hi ha informació, com el cas dels focs que és més ràpid el model actual de comunicació i per tant lògic que no s'utilitzin les campanes.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
El toc de campanes com s'ha pogut observar en el cas mencionat de Xerta (on s'ha recuperat el toc horari a la nit), el cas del Pinell de Brai amb la rellevància que ha pres la ventada del romiatge o el cas de la Fatarella on el 2016 han recuperat el bandeig de les campanes per anunciar la festa major ens evidencien un procés de recuperació progressiu d'aquells elements que d'alguna manera es consideren propis i singulars de la comunitat. No obstant tot i que pugui tenir aquesta interpretació no hi ha una recuperació ni una salvaguarda dels diferents tocs completa. El procés de salvaguarda es dirigeix aquells tocs que tenen una característica més lúdica i espectacular i de fàcil execució (no per això menys perillós), el volteig i el bandeix. Aquest tocs poden ser considerats els més simples d’execució perquè no tenen associat la necessitat de conèixer les variants dels tipus de tocs i dels sons de les diferents campanes que són el que comunica un o altre missatge. En aquesta recuperació s’afavoreix no el valor a un sistema de comunicació complet i complex sinó aquells aspectes més vistosos, un fet comú en part de els dinàmiques de recuperació d’elements de caràcter patrimonial. A la vegada i contradictòriament s'han invertit diners en recuperar campanes però no en fer viable o dinamitzar la transmissió del coneixement dels tocs.
Protecció jurídico-administrativa/Reconeixement patrimonial (altres): 

Mitjançant el Decret 94/2010, de 20 de juliol, de desplegament de la Llei 16/2009, de 22 de juliol, dels centres de culte, que en el punt 6 de l’article 17, de condicions de protecció acústica, diu que “Queden excloses de les condicions de protecció acústica les campanes ubicades en els centres de culte, atesos els usos que els han estat atribuïts tradicionalment” es defineix un reglament que prioritza l'ús i la tradició per sobre de la contaminació acústica. Es pretén així protegir els tocs, sempre que hi hagi voluntat per part de la població de mantenir-los. 

Recursos associats:

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dj., 25/08/2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dj., 25/08/2016
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
S'ha entrevistat els campaners Domingo Andrés d'Horta de Sant Joan, Celestino Gironès de la Fatarella i a Paüls el campaner Lo Vinya (malnom). Als altres espais referenciats s'ha parlat amb els participants de manera generalitzada en no existir la figura del campaner.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
De manera generalitzada minva la significació relacionada com a sistema de comunicació que implicava per una part control, organització i definició d'un orare social; el toc horari, de difunts i les diferencies associades ho evidencien però també perd aquells que eren de comunicació i de caràcter civil estrictament com el que tenia en comunicar els esdeveniments o fets de caire civil i inesperats com el foc, la generala o l'arribada d'un personatge en favor d'un toc més lúdic i espectacular com els casos del Pinell de Brai. Això no impedeix dir que als dos pobles on s'ha registrat els diferents tocs identificats aquest significat, el comunicatiu, hagi desaparegut, en cap cas. Justament el fet d'haver d'enregistrar el so ha precisat d'una comunicació a l'alcalde o d'haver d'anar el dia corresponent, el cas de la missa major, a enregistrar un toc de difunt. Això vol dir que en aquests casos encara són uns referents i si es fa un toc de difunt en aquests pobles i no es comunica que és una prova molts veïns pensaran que ha mort un veí. Per tant, en un cas més atractiu i espectacular com el que manté el més estricte sentit trobem diferents dinàmiques de recuperació i posada en valor d’un element que en general desperta interès a la comunitat i que d’alguna manera també s’entén com a propi i diferenciador però com a referent d’un patrimoni sonor. En aquest cas podem afirmar que la revaloració d'elements com el paisatge sonor i els elements de la identitat sonora s'amplien més enllà dels àmbits acadèmics i la mateixa comunitat reconeix i identifica per després exigir i mantenir, els elements, que poden ser molestos per a una població forastera són referents sonors de la comunitat i són inalterables. Una mostra clara serien les sirenes de les càmeres arrosseres al delta de l'Ebre o el toc nocturn de les hores i els quarts a Xerta recuperats.