IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Nom propi de l'element: 
La llegenda de la Cucafera, de Tortosa
Altres denominacions: 
Llegenda de la Cucafera de la Confraria de Pescadors
Llegenda de Rubí i Rufolet
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
La Cucafera i les llegendes que l'acompanyen estan lligats a Tortosa i els nuclis propers com Bítem.
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

La Cucafera forma part del bestiari del seguici festiu que originàriament acompanyava la celebració del Corpus Christi de la ciutat de Tortosa i que, actualment, tot i els canvis, continua acompanyant-la. Actualment la Cucafera participa dels principals moments del cicle festiu de la ciutat com són les Festes en Honor a la Verge de la Cinta, des de 1862, les Festes del Renaixement o altres moments festius de la ciutat de Tortosa.

Lligada a la celebració del Corpus Christi, com a mínim des del segle XVI, té dues llegendes associades. Una fa referència al seu origen lligat a la Confraria de Pescadors de Tortosa de Sant Pere, que la presenta com un animal mitològic (tortuga marina) que apareix al Fangar i és atrapada pels pescadors. La segona llegenda parla també d'un animal mitològic, però en aquest cas, que viu a una cova situada prop de Bítem, on hi té una princesa segrestada. Les dues llegendes alimenten la imatge d'un animal ferotge que ha estat dominat i controlat i que ara surt en processó per la ciutat.

La seva presència històrica en la celebració i en els moments festius de la ciutat, la reproducció de la llegenda i la relació que aquesta defineix amb el públic infantil de la ciutat ha permès que, tot i ser un element cada cop més estàtic dins del seguici, continuï sent un dels referents identitaris de la ciutat de Tortosa i del seu seguici festiu. 

Data identificació: 
diumenge, September 6, 2015
Codi: 
IPCITE 3 0001

Localització:

Localització: 
Descripció de la localització: 

La Cucafera, bestiari, gegants i nanos es guarden a la Casa dels Gegants des de 2010. La Casa dels Gegants és l'Antiga Llotja, que des de 1932, està ubicada al Parc Teodor Gonzàlez. L'edifici que serveix de seu a la Casa dels Gegants és de propietat municipal. El recorregut del seguici depèn de la celebració, veure el recorregut de les festes de la Cinta i del Corpus.

Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
dimecres, September 9, 2015
dilluns, June 1, 2015
Periodicitat: 
Anual
Descripció de la data de realització / periodicitat: 
La Cucafera està lligada a dues celebracions; la del Corpus Christi (originalment) i la de les Festes de la Cinta (des de 1862). Per tant, anualment surt com a mínim dos cops en seguici. Existeixen altres moments rellevants de la ciutat en els quals, si l'Ajuntament ho decideix, pot sortir. Un dels quals és a la Festa del Renaixement.

Descripció:

Descripció general: 

La Cucafera és un del elements principals del seguici festiu de la ciutat de Tortosa. La Cucafera ha construït la seva imatge simbòlica i omnipresent, dins del marc festiu de la ciutat, a partir de dues llegendes que de forma paral·lela han arribat fins als nostres dies. Ambdues expliquen com arriba la Cucafera a la ciutat i acaba formant part del seguici festiu. Tot i això, tant per l'origen com pels diversos referents que estructuren cadascuna de les llegendes, ens mostren dues cucaferes ben diferents. 

La primera llegenda relaciona la Cucafera amb la Confraria de Pescadors, que és la que històricament la treia en processó. Se la definia com un animal mitològic proper a una tortuga que va ser caçat després de quedar encallat al Fangar. Els pescadors la duen a Tortosa per ser exhibida i dominada però mor. Per recordar la gesta se'n fa una reproducció perquè surti amb la Confraria de Pescadors de Sant Pere a la celebració del Corpus. La llegenda recollida es la següent:

«Diuen les antigues llegendes, tan antigues com el riu, que els braus mariners del gremi de Sant Telmo van capturar al Fangar una Cucafera viva.

En aquesta gesta hi participaven dos xabecs i tres galesses que esperaven que fes vent per remuntar el riu fins el Grao.

S’intentà primer, amb arpons, però la closca era tan dura que no se n’hi clavava cap i van decidir capturar-la amb llaços.

La cacera pesquera es realitzà al riu i se la perseguí amb barques de rems fins que amb els llaços la van dominar i cansar.

En acabat, la galessa «la linda tortosina» la pujà a remolc fins a Tortosa on tothom quedà sobtat d’aquell estrany animal.

Els braus mariners se n’ocuparen uns quants mesos perquè la volien ensinistrar i tornar-la mansa com un gosset; el pobre animal no s’adapta a la avida entre reixes i morí, a poc a poc, enyorat de la seva Alphac natal.

Els qui la van agafar, per perpetuitzar la seva gesta i recordar la Cucafera, van fer construir a un mestre de Titets una còpia de l’original Cucafera amb ferro i fusta, tot dotant-la de moviments i resorts.

Es diu que les cucaferes naixen dels ous que les femelles ponen entre el fang del pantà, on el sol els escalfa fins que comencen a sortir dels ous; molts d’aquestos desapareixien enfonsant-se en la arena i és per això que han estat molt poques cucaferes que sobreviuen d’una gran posta d’ous.

La cucafera fou un animal amfibi paregut a una gran tortuga.

Conten alguns pescadors de la Confraria de Sant Pere, que s’alimenta d’esturions i peixos grossos; i que fuig de l’home, però que quan aquest l’ataca es defensa posant en moviment a  gran velocitat, al seua closca empaitant als seus enemics quan es mou per terra , i per l’aigua, va a gran velocitat cap a l’atacant i a cops l’enfonsa.»

A partir d'aquesta llegenda hi ha textos com el del ciutadà tortosí Francesc Vicent Garcia i Torres (1582–1623), conegut per la seva obra literària i per ser el Rector de Vallfogona, que descriuen la participació de la Cucafera a la celebració del Corpus i el seu comportament ferotge i lúdic que espanta la gent. El text és el següent:

«A la Cucafera de Tortosa pròpia de la confraria dels pescadors d'aquella ciutat, que fent-se la processó del Corpus Christi, desconcertà amb una morrada sis flautes d'un organet portàtil

Per cert, madó Cucafera,
que haveu fet un bell jornal,
cartes ne podeu escriure
a vostre parent lo drac.
En l'orga, ah descarada!,
en un instrument sagrat,
amb eixa villana boca
haveu fet un munt de mal!
No us arrendo la ganància,
que si ho entén lo déu Pa,
inventor de regalies,
en coca us convertirà.
Digau-me si pretenguéreu
los estornuts variar,
disparant cada vegada,
coets i piules d'estany?
I si fonc abillament,
que us donava lo prenyat!
amb tot que sia quesvulla,
mes vos podeu disculpar.
Diuen de certa prenyada,
que mirant-se un provincial,
un mos desitjà donar-li
en lo bescoll atestat.
Digueren-lo-hi al bon pare,
i ell mogut de caritat,
subjecta lo coll humil
a la boca de coral.
Desig fonc extraordinari;
però en fi desig de carn,
que lo de mordrer les flautes
fonc un desig enflautat.
Però encara en hora bona,
ja fos això tot lo dany;
mes lo escàndol que causàreu
com lo podreu remediar?
Donà lo bou gran mugit,
l'àguila s'esparverà,
los cavallets se empinaren,
glaçaren-se los gegants.
Mes no ha faltat qui us excusa,
responent per vostra part,
que als diables pretenguéreu
amb la música espantar.
Que us obligà l'estretura,
puix no us trobàreu amb mans
a suplir la falta d'elles
amb los morros i queixals.
Que sis flautes arrancàreu,
perquè per aquells forats
a les altres donàs vida
la respiració del nas.
I que en lo punt que advertíreu
la gran ruïna i fracàs,
vos esgarrifàreu tota
de la cua fins al cap.
I de pur regirament,
lo ventre de bocaram
aborta els cucaferons
com uns minyons de quinze anys,
Ni foren paraules soles
les d'aquest bon advocat,
puix que vostra desmesura
s'és oferit a pagar.
A les ares d'est Mecenes
és raó que oferiau
la nata del que us envia
en ses entranyes lo mar.
La carnosa palomida,
lo moll lletós i suau,
i la premsada palaia
amb lo congre tornejat.
La remadora llagosta
i lo briareo cranc,
amb la sípia tintorera
i lo sorell argentat.
La pigotosa morena,
lo pagell sobredorat,
amb lo llagostí de nàcar,
la mollera de cristall.
Des de la més fresca llissa
al llop més sec i salat,
deveu al gran simulacre
d'aquest patró consagrar.
Procurau en esmenar-vos
fent d'aquesta hora en avant,
de Cucafera de bé:
i nostre Senyor vos guard.»

La llegenda i el text de V. Garcia ens parlen de l'animal mitològic a la vegada que ens contextualitzen i narren la seva relació amb el cicle festiu de la ciutat. Una bèstia que comença acompanyant la Confraria durant la celebració del Corpus i que a partir de 1862, com ens mostra Joan Moreira, forma part també del seguici de la celebració de les festes de la Cinta. 

En el moment que comença a sortir amb el seguici per les festes de la Cinta és perquè la Cucafera ja no forma part de la Confraria de Pescadors i n’és propietària, segons els informants, la Reial Arxiconfraria de la Cinta. En algun moment en el transcurs dels darrers 150 anys passarà a mans de l'Ajuntament de la ciutat. 

L'altra llegenda que acompanya la Cucafera i que ha pres força a partir de l’any cinquanta del segle XX és la llegenda de Rubí i Rufolet. Aquesta llegenda va ser publicada al programa de festes de 1957 per Joan Subirats.  

«Una vegada era un rei…  Així comencen les històries i narracions que fan la delícia del menuts, i… moltes vegades, també dels grans, però la nostra, mig verídica mig fictícia, no comença així, la nostra és una de les tantes belles llegendes de la nostra terra, que s’ha anat transmetent de pares a fills, dins del sí de la mateixa família, i que va ésser contada per un follet o nanet a un dels avant-passats d’eixa família, i comença així:

Fa molts anys, molts, que un bon dia es va presentar ací a Tortosa un jove molt lluït, ben plantat, d’una talla fora de la corrent de tant alt que era. Vestia una vesta brodada d’or i un preciós manto d’arminyo, com a signe de la seua dignitat, i cenyia una llarga espasa que només ell podia sospesar, guanyadora en mil combats. De nom li dien Rufolet i venia d’un país molt lluny en busca d’una gentil princesa que un bruixot, en les seues males arts, havia encantat. Va presentar-se a les autoritats, ensenyant-los documents que l’acreditaven com a persona digna de tota confiança i mereixedora de tot lo respecte, demanant tot seguit los detalls que precisava per a sortir endavant de la seua dura i costosa empresa. Entre ell i un dels consellers de la Ciutat van tindre el següent diàleg: —I no porteu cap patge ni criat que us acompanye? —Oh, no!! —va respondre Rufolet—, no és possible; penseu que el meu país és molt lluny i pel camí s’haurien mort de cansament. —I qui us ha encaminat ací a Tortosa? —insistí el Conseller—. Com heu sapigut que és ací on està Rubí? —Molt senzill —respon lo gegant—; lo bruixot que va encantar a la princesa, va dir-li al rei, son pare de Rubí: “No patiu per vostra filla; tardareu molts anys a tornar-la a veure, com a càstig per les coses mal fetes i sofriments que doneu als vostres vassalls, però vindrà un dia que el jove més lluït i més valent dels vostres súbdits trobarà el camí i sabrà desencantar-la.” —Però això no és prou, degué donar-vos més detalls. —I està clar que sí, sant cristià; mos va donar els millors detalls, la millor manera de trobar-la. —Què us va dir, pos? —Pos va dir que el jove que la salvaria només hauria d’anar acaminant sempre cap a sol ponent, i quan arribaria a un punt on hi trobaria un riu capdalós i d’aigües clares, vora d’una ciutat voltada de muralles i en set portals, que els seus habitants eren valents i esforçats, que les seues dones eren les més boniques del món, que les seues hortes donaven els fruits més delicats, que de la seua garriga sortia el millor oli, que la seua temperatura tot l’any era dolça i agradable, que la ciutat tota era l’enveja i admiració dels traginants, en fi, que quan trobés una ciutat d’eixes condicions, que allí propet estaria Rubí. Ademés, i com a detall més significatiu, mos va dir que eixa ciutat era dipositària del més preuat tresor que la Verge Maria ha dixat al món, lo Cíngol Sagrat que, teixit per les seues pròpies mans, cenyia el seu cos. Per tant, podeu comprendre que no hi ha al món cap ciutat que es pugue comparar a Tortosa, i és per això que tinc la seguretat de trobar ací a Rubí. —Trobo que us va donar bé els detalls —va dir el Conseller—, pos en bona refé que la nostra és l’ única ciutat que té eixes condicions. —Ho veieu vos mateix com no hi havia pèrdua? Com havia de trobar forçosament lo camí? Ara només me falta saber el camí a seguir hasta la cova on està Rubí. —És prou facilet —li va explicar el Conseller—. Sortireu pel Portal de Remolins i agafeu lo camí entre Llevant i Tramuntana; quan haureu caminat mitja llegua trobareu un riuet que travessareu fàcilment; més avant ne trobareu un altre de més ample, que no dubto trobareu lo modo de passar; allavons estareu justet a mitan camí; ja no faltarà més que una llegua, i sempre en la mateixa direcció arribareu a la bassa de Xaco, i d’allí a la cova només hi ha unes dos-centes passes.

Rufolet se va despedir del Conseller agraint-li la informació facilitada, i com se li havia fet molt tard, va decidir esperar a l’endemà per a emprendre la tarea. A l’endemà, quan apuntava el dia, va sortir de Tortosa, passant pel Portal de Remolins, marxant cap a la Costa del Célio. Xino-xano, va passar per les voltetes d’en Cenat, va atravessar el riu de les monges aigua a trinxa; Costereta Blanca, obrint-se pas en la seua espasa allà on la malesa i el bosc eren més cerrats. A poc a poc s’anava atansant al lloc on tenia la seguretat de trobar a Rubí, la gentil princeseta de trenes rosses. Torna a trobar un riu, lo del Torrent, a on va haver-hi de tombar un pi, fent un pont, a causa de la molta aigua que hi baixava; va pujar dalt la lloma, arribant al povet d’en Serrano, i… era ja migdia quan va arribar a un indret racerós i adequat per a reposar un moment. Encara no feia cinc minuts que reposava, i ja s’havia mig endormiscat, quan va sentir uns crits: —SOCORRO!!! AUXILI!!! Mig engorronit encara, esparpillant-se els ulls, s’aixeca, i atra vegada sent los crits: —AUXILI!!! SOCORRO!!! I Rufolet, en quatre passes de les seues, llargues com corresponia a la seua alçada de gegant, va arribar a la Bassa de Xaco, on hi havia un follet que s’estava ofegant, degut a la seua imprudència, ja que havia volgut beure aigua sense tenir en compte que la bassa era massa fonda per a n’ell. Rufolet arriba i, sense perdre un moment, entra dins la bassa, aigua mitan cama, agafant al pobre follet i traent-lo fora de l’aigua. —Gràcies, noble Senyor —va dir el follet tan aviat com va poguer parlar—; sense la vostra ajuda, jo, Xaco, lo follet més vell de tota la colla, hauria perterit ofegat. —Res, home, res, no té cap importància —respon Rufolet—. Vós també ho hauríeu fet per mi. —No us càpigue cap dubte —va dir el follet mig entufat—, pos encara que sóc més petit que Vós, tinc més poder. Vós teniu més força, més presència, però no teniu lo poder que tenim los follets. —Bueno, home, bueno no cal enfadar-mos per això; jo estic content d’haver-vos pogut fer eixe petit servei. —Molt bé, i jo us estic molt agraït, i per a demostrar-ho me poso a les vostres ordres, junt en tots los follets d’eixa serra, per a ajudar-vos en la empresa que us ha portat ací. —Moltes gràcies per la vostra ajuda —va dir el gegant, rient—, però dubto que poguesseu, pos tinc un enemic molt poderós per a combatre. —No teniu perquè riure, sant varó, i no desprecieu la nostra ajuda; aneu al vostre camí i penseu que estem al vostre costat; si us trobeu apurats, només cal que peguésseu un crit de Xaco…!! I de seguideta acudirem. I així ho van fer; Rufolet va seguir muntanya amunt, en busca de la cova on suposava que trobaria a Rubí; quan arribà dalt al Pla de la Mola, allí assentadeta, a la sombra d’un pi molt gros, va veure a Rubí, la bella princesa d’ulls blaus com lo cel i trenes rosses com l’or. Va quedar-se embabocat, no gosava dir res, quan al seu costat va sentir: —Ggnnyyooff…!! Ggnnyyooff…!! Tot espantat, se gira Rufolet; es veu una bestiota estranya que li sortia foc pels ulls i bromera per la boca, d’aspecte esgarrifós; pega mitja volta i apreta a córrer muntanya avall en busca dels follets, cridant com un desesperat: —XACO…!!! XACO…!!! I darrere una mata de coscolls, van sortir els set follets, mig esparverats, pos aquella bestiola els tenia a tots atemoritzats. —Xaco, ajudeu-me, per favor…!!! Jo no em podia pensar mai que fos tan esgarrifosa eixa bestiola…!! —I què us pensàveu…!!! —va contestar Xaco, rient—. Cap follet enganya mai; quan vos he oferit la nostra ajuda, ho he fet sabent que Vós sol no podríeu fer res contra la CUCAFERA, que eixe és lo nom que natros donem a n’eixa bestiola tan estranya; heu d’utilitzar més manya que no pas força, i natros, los follets, tenim lo secret per a dominar-la, i si no, pregunteu-ho a Pepo, Guarí, Canasta; Xanca, Moixina i Xut, que eixos són los noms dels sis companys meus. Abans de la vinguda de la Cucafera, erem los amos de la serra, de la muntanya, de la cova i de la bassa. Natros dedicats a les arts de treballar l’or, l’argent i el ferro, com fan tots los follets del món, fent tota classe d’aïnes i ferramentes de treball per a la pagesia, natros vivíem feliços i contents, quan un mal dia mos se va presentar la Cucafera, que a mossos i esgarraps mos va treure de la nostra cova… Pocs dies després vam veure que també hi havia una noia jove, sempre trista i plorosa. Menos mal que Xut, tenint-ne de les seues, la sabia distreure i fer riure. A Xanca, un dia li va contar la seua història, que Vós ja sabeu; a Moixina, li va demanar que li portés floretes; a Canasta, que li digués lo nom dels moixonets en lo nostre parlar tortosí; a Guarí, li va explicar lo secret per a dominar a la Cucafera, i a Pepo li va demanar, tota plorosa, que fes tot lo que pogués per a treure-la de les urpes de la bestiola, però natros, encara que tenim moltes manyes i arts, no tenim la força ni l’alçaria que és necessària per a tal menester. —Bueno —va interrompre Rufolet—, explique-m’ho, que ja em bull la sang. —No correu tant —va dir Xaco—; primer que res, Guarí us explicarà el secret. —Vinga pos, lo secret que ja tinc ganes de xafar-li el cap. —A poc a poc —va dir Guarí, posant-se en la conversa—, que no se li pot xafar el cap, pos lo té tant dur, que no hi ha cap espasa que el pugue foradar. —Bueno, pos què s’ha de fer? —va dir Rufolet, impacientant-se. n Escolteu-me en atenció —va dir Guarí, en to reposat—. Primer que res heu de saber que la Cucafera és inofensiva; lo seu aspecte repugnat fa creure a tothom que és una fera maligna, que tot s’ho minja. Ara bé, si voleu que es torne com un corderet, no teniu més que agafar l’espasa tallant-li les orelles i la coa. Si conseguiu això, ja estarà tot, la podreu dominar com un gosset. —Moltes gràcies —va dir Rufolet; és prou facilet. —Però a la vostra espasa —va dir Canasta, posant la cullerada— li hem de treure més fil, pos la Cucafera té la conna molt dura; doneu-mos-la, que en Xut i jo li donarem lo temple precís. —Teniu, i feu-ho aviat que tinc ganes de tornar a veure a Rubí. —Mireu —va interrompre Xaco—, en tot això ja se’n va el sol a la posta, i no sirà possible emprendre la lluita hasta demà. Si voleu sopar, aneu allà baix a la caseta, on hi trobareu lloc per a dormir, llenya, pa i formatge, i un collitor ple de cireres, nesprons i albercocs; que us face tot bon profit, i demà sirà un altre dia. —Moixina i jo —va dir Pepo— volem vindre a fer-os companyia, si no us sap greu. I així ho van fer, anant-se’n a dormir tots tres. A punta de dia, ja estaven Xut i Canasta a la porta de la caseta; entre els dos portaven l’espasa de Rufolet, lluenta com un sol i un tall capaç de partir en dos un floc de cotó que caigués pel seu propi pes. —Bon dia —va dir Xut a l’arribar—; vinga matiners, que ja és hora!! —Més matiners heu sigut vatros —va respondre Rufolet—; vaig de seguida. —Ja heu donat temple i tret fil a l’espasa? —va dir Pepo. —Veigues, si no —contesta Xut, una mica picat—; tu sempre has de fer el dotor. —Lo dotor ets tu, que sempre vols ser més que els altres —respongué Pepo, picant-se les crestes. —Bueno —va dir Rufolet, en to conciliatori—, no s’hi val a discutir; que s’acabe la festa en pau, que avui se necessiten totes les forces. I donant per acabada aquella petita discussió, Rufolet se va cenyir l’espasa, i xino-xano se’n va anar cap a la bassa de Xaco, on estaven també Guarí i Xanca, per a rebre les darreres advertències per a batre a la Cucafera. Tots los follets li donaven explicacions i avisos; tots li desitjaven molta sort. I… quan lo sol ja tocava a la punta més alta de Caro, tot decidit se’n va anar Rufolet cap a la cova de Rubí Lo combat va ésser curt, pos Rufolet ja se sabia tan bé la lliçó, que al primer cop d’espasa, zis-zas, li talla l’orella esquerra; al segon, zis-zas, li talla l’altra orella, i tot seguit li encerta un bon cop, tallant-li la coa. Com per art d’encantament, la terrible Cucafera se va quedar mansa i quieta, se li va acabar la veu i la ferocitat; poc a poc se va atansar a Rufolet, i en la llengua li llepava els peus, com a signe d’acatament. —Gràcies a Déu, ja sóc lliure —va dir Rubí, tota remolosa de l’emoció tan gran que la dominava—. Vós, Rufolet, heu tingut la valentia de dominar a la bestiola, i ara ja podem tornar al nostre país, i allí siré la vostra obeient esposa. —Sí, Rubí —respongué Rufolet—, gràcies a Déu, tornarem al nostre país i allí viurem feliços, jo seré lo més humil dels vostres servidors, però hem d’endur-mos a la Cucafera, per a que el rei, vostre pare, la tingue al jardí reial, com a record de tan terrible epopeia. —I natros, que? —va dir, posant-se entre mig, Xaco, lo més vell dels follets—. Natros també volem vindre a conèixer aquells terrenos i passar una temporada entre vatros. —Molt ben pensat —va dir Rubí, assentint—; mon pare estarà molt satisfet de conèixer als meus amiguets, pos sense vatros, no sé que hauria sigut de mi; veniu, veniu en natros. —Però només uns dies, eh? —va dir Xaco, tot satisfet i somrient, de veure que la seua proposta havia tingut acceptació—, que natros hem de tornar a treballar ací, a la nostra cova, que d’ara en avant en direm de Rubí. —I així ho van fer tot seguit. Van emprendre el camí cap a Tortosa, entre els crits d’alegria dels follets, que anaven botant i ballant davant de la Cucafera, i les rialles de Rubí i Rufolet, que en les mans agafades i mirant-se, anaven baixant poc a poc cap al poble. Quan van arribar per les voltetes d’en Cenat van trobar als gaiteros que al veure aquella reuca de gent mig s’havien apartat del camí. Al preguntar qui eren i d’on venien, Xaco, lo més vell i el més docte dels follets, li va explicar tot lo que havia passat i allavons va preguntar ell: —I vatros, on aneu? —Avui es la festa de Corpus —va contestar el gaitero—, i tots los anys anem davant la processó per a acompanyar al Santíssim. Enguany mos s’ha fet una mica tard i tenim pressa; per lo tant, perdoneu si apretem lo pas i no venim en la vostra companyia. —Això si que no…!! —va dir tot airat Xaco— los tortosins estaran molt contents de saber que hem agafat a la Cucafera, i aniria molt rebé que entressem al poble al so de la gaita. —Bueno, com vatros vulguesseu —va dir el gaitero—, però si les autoritats mos malden per fer tard, sí que us agraï rem que traguesseu cara vatros i mos defenseu. —D’això no us cal patir —va dir Rufolet, intervenint en la conversa—; jo en respong de que no us passarà res. —Pos així, rai. Vinga, noi, engega…!!! I al so de la dolçaina i del tabal, ballant sempre entre peus los follets, somrient Rubí Rufolet, va arribar la comitiva al Portal de Remolins, on la guàrdia va obrir de seguida el portal, rendint los honors deguts al gran Rufolet i a la princesa. Però, vet aquí, que quan van arribar davant la Seu, se van trobar que el carrer estava ple de gent esperant lo pas de la processó de Corpus, que estava justet a punt de sortir. No van tindre més remei que passar pel mig, al precís moment que sortia la processó; los gaiteros se van col.locar al seu puesto; i sense saber com ni perquè, la Cucafera, Rubí, Rufolet i els follets, entre mig, se van trobar davant la processó. I des d’aquell dia ençà, les autoritats tortosines van decidir que tots los anys anessen davant obrint pas, la Cucafera, Rubí, Rufolet i els set follets. Que avui no són de carn i óssos, perquè se’n van anar tots al país de Rubí i encara no han tornat.

La llegenda de Rubí és la que actualment té més difusió. Aquesta llegenda uneix i dóna sentit a l'actual composició del seguici festiu, gegants, nans i cucafera, i actualitza i promou la identificació de la Cucafera amb la ciutat de Tortosa.

Història i transformacions de l'element: 

L'origen de la Cucafera i de les llegendes que l'acompanyen no pot determinar-se de forma exacta. El fet que la Cucafera estigui lligada a la celebració del Corpus i a les representacions que acompanyen la celebració ens permet pensar que la documentació i la investigació històrica podem donar-nos amb el temps l’exactitud que ara no tenim. Tot i això, pels referents actuals i constatats, es pot afirmar que a finals del segle XVI la Cucafera participa de la festa del Corpus tal com mostra el text de Vicent Garcia (Rector de Vallfogona). 

En el mateix text menciona la relació de la Cucafera amb la Confraria de Pescadors de Sant Pere. En aquest sentit la llegenda originària és la de l'animal mitològic que ve de la mar i s'encalla al Fangar. El fet que la llegenda contextualitzi la narració amb elements històrics com la confraria fa evident aquest fet. Justament són les transformacions en el desenvolupament de la celebració les que afavoreixen l'aparició d'una nova llegenda. 

La Cucafera segons informants orals queda abandonada i és recuperada per a la celebració de les festes en honor a la Verge de Cinta per la mateixa Confraria de la Verge. Segons els informants, és al 1862 quan torna a sortir la Cucafera al seguici festiu. Autors com Moreira sembla que en aquell moment atribueixin la propietat de la Cucafera a la Confraria de la Verge de la Cinta. Tot i això aquesta propietat  canvia en favor de l'Ajuntament de Tortosa, que n'és responsable actualment.

A part del canvi de propietat, s’identifica que en els moments de participació de la Cucafera al cicle festiu de la ciutat, pels referents que menciona el tex de V. Garcia, era més ferotge en els seus orígens i actualment ha perdut part important de la seva capacitat espantadissa. Petards, focs, estirar el coll, fer repicar la boca amb el reconegut i l’espantadís «clac-clac-clac» han desaparegut progressivament de la representació de la Cucafera, com si seguint la llegenda s'hagués aconseguit dominar-la. 

Aquest canvi és contrari al que ha succeït amb altres elements del bestiari que tradicionalment formaven part de la celebració del Corpus. En aquests casos s’ha dinamitzat i accentuat la seva part ferotge en el cas dels diables i altres bèsties de foc. Per tant, la Cucafera es converteix en un element espantadís d'un seguici festiu més lúdic i d'acompanyament que espanta la població infantil però que guanya rellevància més pel que representa com a identitari per a la ciutat que per la definició del joc i la representació.

Aquesta conversió va en paral·lel a la difusió de la llegenda de Rubí i Rufolet. Rubí i Rufolet són els dos noms dels gegants que al 1957, a partir d’imatges dels gegants que hi havia abans de la Guerra Civil espanyola, es recuperen pel seguici festiu de la ciutat. Aquest mateix any apareix publicada al programa de festes la llegenda de Rubí i Rufolet, que sense ser nova, serveix per actualitzar el seguici i així relacionar entre si tots els personatges del seguici festiu de la ciutat, nans, gegants i Cucafera.

Des de llavors, la Cucafera no ha deixat de sortir alimentant la llegenda de Rubí i Rufolet. Tanmateix, els canvis lligats a la Cucafera han esdevingut dins el context de la representació i del paper que juga dins del Seguici (els petards, espantar amb el cap o la boca, la interacció amb els participants) i no en la construcció i alimentació de la llegenda. Ben al contrari la tradició oral, la llegenda, que li dóna sentit s’ha consolidat. Els diversos elements surten portats per la colla de geganters de la ciutat de forma voluntària, fet que ha canviat, ja que anteriorment les persones que portaven el seguici cobraven. És el 1995 que, amb l’aparició de la colla gegantera, canvia la dinàmica i el seguici recau en mans dels diversos agents socials sempre tutelats per l’Ajuntament.

Dedicació: 
La Cucafera no està relacionada directament amb una imatge religiosa, tot i que sorgeix del context del ritual cerimoniós. En tot cas forma part de la cerimònia de celebració i exaltació del Corpus Christi. La Cucafera forma part del bestiari i en els seu orígens es relaciona amb els diables i el foc com podem veure al text de Vicent Garcia: «Digau-me si pretenguéreu los estornuts variar, disparant cada vegada, coets i piules d'estany? […] Mes no ha faltat qui us excusa, responent per vostra part, que als diables pretenguéreu amb la música espantar.» Aquestes referències relacionen la Cucafera amb la part de la representació del mal i del grotesc.
Eines, infraestructures i objectes emprats i/o accessoris: 
Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
En un inici estava relacionada amb la Confraria de Pescadors de Sant Pere. Les confraries són un model d'organització social que en els seus orígens agrupa persones d'un mateix ofici (seria per tant similar a la funció del gremi) i els relaciona amb una advocació concreta, habitualment la considerada que exerceix la funció de patró. El model de confraria laboral i religiosa actualment, exceptuant el model de confraria dins de l'àmbit dels treball de la mar, ha deixat de complir la funció laboral i es concentra en la funció religiosa. Durant uns quants anys del segle XIX, va formar part de la Reial Confraria de la Cinta que fou la responsable de mantenir-la dins del context festiu Actualment la Cucafera, bestiari, gegants i nanos són propietat de l'Ajuntament, però és la Colla de geganters de Tortosa la responsable de la conservació i de la tutela durant les cercaviles.
Formes de sociabilitat col·lectiva i d’organització social relacionades: 
Participants/Executants: 
Membres de les colles de gegants i responsables de treure el Bestiari Festiu de la ciutat.
Ús i funció: 
Precisions ús i funció: 
Actualment ha desaparegut la funció narrativa que relacionava els diversos elements del bestiari amb una representació o entremès. El seguici amb la Cucafera com a element representatiu té una funció lúdica dirigida al públic infantil. En un segon terme s'ha potenciat el valor identitari i diferenciador de la Cucafera. Tot i que la Cucafera és un element del bestiari català comú cada cucafera té una identitat, tant per la forma, la imatge i/o llegenda associada. En aquest cas la Cucafera de Tortosa compleix, més que qualsevol altre element del bestiari, la funció d’identificació per a la comunitat.
Patrimoni relacionat (patrimoni natural / béns mobles / béns immobles / béns immaterials associats): 
Patrimoni relacionat: 

L'estructura de la Cucafera és un bé moble. L'any 2015 s'ha presentat l'esquelet d'una antiga cucafera (segle XIX) que estava guardat a un magatzem de l'Ajuntament.

Salvaguarda:

Transmissió: 
Tot i que hi ha una transmissió oral intergeneracional, l'existència de documentació escrita és un element clau de reforç en aquesta transmissió. No és exclusivament la via oral intergeneracional la que assegura la seva transmissió sinó la difusió i elaboració de materials de caràcter lúdic i educatiu que faciliten el procés de transmissió de la llegenda. En aquest cas la llegenda amb què més es treballa és la de Rubí i Rufolet.
Viabilitat/riscos: 
El recolzament de l'Ajuntament, la participació del cicle festiu de la ciutat i el caràcter identitari del seguici festiu de Tortosa que ha pres la Cucafera ens permet afirmar que té la viabilitat assegurada com a element present dins del seguici. Els riscos vénen definits pels canvis i pel que representa per a la ciutat. En aquest sentit, el fet que sigui cada cop més estàtica l'acció de la Cucafera, pot ser un risc en la creació o reproducció d'aquest lligam entre la població i la bèstia.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
La comunitat reconeix la Cucafera com un element particular de la ciutat i de les seves festes. A la vegada exalten un tipus de relació entre la por i el joc, que és la que es defineix quan s'és infant. L'element espantadís i lúdic queda, per tant, en la memòria col•lectiva de la comunitat.
Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat: 
Existeix una intensa activitat al voltant de la figura de la Cucafera. Materials didàctics, reproducció en diferents formes de la Cucafera tant per jugar o com a objecte de venta al visitant de la ciutat, identificació de la cova on estava Rubí... En aquest sentit, la Cucafera s'ha assentat com un element d’identificació de Tortosa tant des de la comunitat com des de l'àmbit institucional en què s'ha fomentat.

Recursos associats:

  • Avui la Cucafera s'estira amb una corda
    La Cucafera filla obre el pas a la Cucafera
  • Surten de la Casa dels Gegants on avui es guarda tota la Cort i Bestiari
    Sortida del Parc Teodor Gonzàlez del Seguici direcció l'ajuntament
  • Pubilles, cort, cucafera i bestiari direcció a la Catedral
  • A la plaça d'Espanya s'espera a les autoritats per anar junts fins la Catedral
    Jocs sobre la Cucafera
  • La Cort espera fora duran la celebració de l'acte religiós en honor a la verge
    El gegant i l'Ebre
  • La Cort i la Cucafera espera fora duran la celebració de l'acte religiós en honor a la verge
    Espera i jocs amb la Cucafera
  • Buscant el mecanisme de la Cucafera
  • Jocs amb la Cucafera
  • Mossega, la Cucafera?
  • Mossega, la Cucafera?
  • Mossega, la Cucafera?
  • De nou a plaça d'Espanya, les últimes fotos i jocs
  • Esquelet de la Cucafera

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dg., 06/09/2015
Actualitzacions de la fitxa: 
dl., 23/11/2015
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
La Colla Gegantera de Tortosa, informants locals representants d'entitats locals (Real Arxiconfraria de Nostra Senyora de la Cinta i Ajuntament de Tortosa) i altres informants locals a títol individual.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
La Cucafera actualment és un element del context festiu que, tot i mantenir-se dins del context originari (Corpus), està deslligat de part la simbòlica originaria assumint principalment una vessant lúdica. El fet que es difongui molt més la llegenda de Rubí que la narració que la lliga amb la Confraria de Pescadors accentua la relació amb el públic infantil i part de la seva descontextualització. La gran diferència entre les dues llegendes és que així com una, la de la seva cacera pels pescadors tortosins, contextualitza i evoca un relació amb el riu, la mar, un ofici, un marc geogràfic (el Fangar)i parla d'un animal de veritat (una gran tortuga marina,) la llegenda de Rubí sorgeix per lligar els gegants tradicionals amb la Cucafera i té una estructura similar a la de la Llegenda de Sant Jordi i el Drac. En aquest cas s'ubica a una cova local situada a Bítem (Tortosa). La quasi tortuga gegant que és l'animal ferotge, que en el cas de la llegenda dels pescadors no l’aconsegueixen domesticar i acaba morint, pot ser interpretada com una al•legoria de la figura del pescador, que no pot restar a terra domesticat. Tot i que "els braus mariners" aconsegueixen dominar l'animal no sobreviu domesticat. A la llegenda també s'expliquen els animals i se’n fa una descripció en què s’explica també que llavors poblen el riu i el delta. Cal afegir que la mort de la Cucafera en la llegenda dels pescadors en algun cas també s'explica pel resultat de les ferides rebudes durant la seva caça. El pes, pel contingut explícit de la narració, de la llegenda lligada als pescadors ens permet comprendre el context socioeconòmic en el qual es desenvolupa. Per tant, compleix part de les seves funcions narratives d'explicar i ordenar la comunitat i la seva relació amb el paisatge. En el cas de la llegenda de Rubí, està dirigida a una població infantil i s'alimenta d'un model existent i relativament descontextualitzat. Inclou referents geogràfics de camí a Bítem com la Basa del Xaco i una descripció de Tortosa i el seu context proper: "Pos va dir que el jove que la salvaria només hauria d’anar acaminant sempre cap a sol ponent, i quan arribaria a un punt on hi trobaria un riu capdalós i d’aigües clares, vora d’una ciutat voltada de muralles i en set portals, que els seus habitants eren valents i esforçats, que les seues dones eren les més boniques del món, que les seues hortes donaven els fruits més delicats, que de la seua garriga sortia el millor oli, que la seua temperatura tot l’any era dolça i agradable, que la ciutat tota era l’enveja i admiració dels traginants, en fi, que quan trobés una ciutat d’eixes condicions, que allí propet estaria Rubí". Una descripció de la ciutat que exalta les virtuts equiparant-la a lloc fantàstic. Amb productes i dones “les més boniques”. Es posen en valor aspectes comuns de les narratives entre princeses i prínceps que, tot i fer referència a un paisatge productiu relacionat amb la Plana, no explica ni contextualitza per comprendre la totalitat en què es desenvolupa la llegenda. Aquesta llegenda s’encadena amb la celebració del Corpus i amb el control de l'animal per part del príncep durant el seguici festiu. El control de la bèstia, tal com s’explica, és contrari a l'altra proposta on la Cucafera mor. En aquest cas la Cucafera viu mansa i sota control després de tallar-li la cua. Una interpretació simbòlica que permet intuir el valor que expressa de control i domini per part de l’esser humà sobre l'animal i la naturalesa. En el cas de la llegenda dels pescadors succeeix al contrari: quan s’intenta dominar a la Cucafera aquesta mort. Un fet comú en les dues llegendes és la justificació que la Cucafera és una reconstrucció de cartró i fusta en un cas perquè ha mort i en l'altre perquè els protagonistes han tornat amb la Cucafera al seu país.