IDENTIFICACIÓ / LOCALITZACIÓ / DATACIÓ / DESCRIPCIÓ / SALVAGUARDA / RECURSOS ASSOCIATS / INFORMACIÓ TÈCNICA / INTERPRETACIÓ

Identificació:

Imatge de presentació: 
Nom propi de l'element: 
Les marfantes
Tipus d'element: 
Grup i/o comunitat: 
Habitants de les comarques del Baix Ebre i el Montsià
Idioma d'expressió / Variant dialectal: 
Breu descripció: 

Les marfantes són actualment personatges imaginaris, una mena de fantasmes que fan temor als xiquets i les xiquetes, però en un determinat moment de la història van existir. Eren persones que, en nits de caràcter ordinari, ocultaven la seva identitat i es desplaçaven durant la nit, per transgredir alguna norma, tot desviant l'atenció dels transeünts o dels veïns d'una determinada població mitjançant l'ensurt i la temor. L'origen d'aquest terme explica el significat que ens ha arribat als nostres dies i l'ús que fem actualment de la paraula marfanta

Data identificació: 
dilluns, July 4, 2016
Codi: 
IPCITE30005

Localització:

Localització: 
Georeferenciació: 

Datació:

Data de realització: 
dilluns, July 11, 2016
Periodicitat: 
Contínua

Descripció:

Descripció general: 

A les comarques del Baix Ebre i el Montsià es coneix molt bé la paraula marfanta, tot i que avui dia no tothom sap ben bé per a què s'utilitza. Marfanta és un terme que designa una mena de fantasma o ésser fantàstic, que fa temor als xiquets i les xiquetes, sota l'amenaça de «Vindran les marfantes!» o «Vindrà la marfanta!». Actualment, però, aquesta accepció està en desús i ja no es verbalitza com a amenaça als xiquets i les xiquetes, tot i que encara es coneix. Juntament amb les marfantes, l'home del sac i els sigineros formaven part del conjunt d'éssers de l'imaginari popular que feien temor als xiquets i les xiquetes.

Tanmateix, actualment s'utilitza, sovint, amb connotacions burlesques, per referir-se a una persona amb aspecte físic exagerat. Anar amb robes de talles més grans que la corresponent, tenir un aspecte estrambòtic o vestir de manera exagerada o amb un ús excessiu de complements pot ser motiu de comentaris del tipus «Sembles una marfanta!».

En alguns casos, fins i tot aquest significat de la paraula s'ha perdut i les persones més joves no hi identifiquen cap significat. Coneixen la paraula i saben que és singular del territori però en desconeixen el significat i l'origen.

Val la pena remarcar que al Diccionari de llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), marfanta significa prostituta, però a les Terres de l'Ebre mai s'utilitza aquesta accepció.

En canvi, el terme significa «fantasma» al Vocabulari català de Tortosa, text escrit pel cronista i intel·lectual tortosí Francesc Mestre i Noé, el 1916, fruit de la seva col·laboració amb Mn. Alcover. El terme en l'accepció d'ésser imaginari es troba al Diccionari català-valencià-balear de Mn. Alcover i Francesc de B. Moll, que defineix marfanta així:

MARFANTA f. 
|| 1. Fantasma; individu que es presenta desfressat, de nit, per fer por (Tortosa); cast. fantasma. 
|| 2. Dona dolenta, poc honesta (Tortosa). S'arrossega un verm badoc, fill de marfanta, Espriu Esther 17. 
Etim.: de marfana encreuat amb farfanta (Coromines, BDC, XXIV, 26).

Segons el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, el mot marfanta resulta de creuar marfana amb farfanta. Marfana significa dona ximple i prové de l’àrab már’ahána, dona bordellera, origen etimològic a partir del qual s'estableix el del Diccionari de la llengua catalana. Farfanta es refereix a una acció pròpia de farfants i també prové de l’àrab farhan, que significa alegre, festiu.

Aquesta definició s'ajusta al que coneixem per marfanta a les Terres de l'Ebre, tot i que en alguns llocs com Alcanar i el Pinell de Brai s'ha recollit marfanta com a dona gandula.

Si bé actualment les marfantes ja no existeixen i són personatges nocturns imaginaris, en el seu origen, eren reals i formaven part de la vida quotidiana de les persones, tot apareixent-se de diverses maneres.

Per una banda, d'abans de la Guerra Civil espanyola es coneix que les marfantes eren persones que es disfressaven per cometre algun acte en el qual es transgredia alguna norma, sobretot moral. Aquestes persones es desplaçaven durant la nit envoltades i ben tapades amb una flassada per ocultar la seva identitat. Alguns informants diuen que era una flassada fosca per garantir l'ocultació i altres versions asseguren que es tractava d'una flassada blanca per fer-se més visibles i fer temor. A l'interior de la flassada hi podien portar accessoris que alteressin el seu aspecte físic com, per exemple, utilitzar una forca per aparentar ser de més alçada. Dels anys quaranta del segle XX, també s'ha recollit que es vestien amb impermeables, unes peces de roba amb caputxa que anaven untades d'un oli especial.

Els motius per vestir-se així podien ser diversos, però principalment tenien a veure amb relacions amoroses prohibides, mal vistes o poc acceptades. Anar a festejar amb alguna noia o noi de la població veïna, o bé tenir alguna relació fora del matrimoni, amb l'objectiu d'obtenir un contacte físic en l'anonimat, que era malt vist socialment. També podia ser per cometre algun robatori, fer contraban o, simplement, per divertir-se fent temor a la gent. O bé, la marfanta podia ser la persona que, tapada amb la flassada, vigilava amb complicitat i encobria l'acte delictiu o l'afer amorós, espantant i desviant a qualsevol persona que pogués apropar-se al lloc on es desenvolupava l'acció.

Com que als pobles menuts les notícies s'escampaven fàcilment, l'endemà d'una nit on s'havien donat aquests fets, els veïns i les veïnes ho comentaven amb expressions del tipus «Anit se van vore marfantes!», «Anit van vindre les marfantes!» o «Anit hi havien marfantes!». I, automàticament, els rogles de veïns i veïnes intentaven esbrinar quin podia haver estat el motiu o de quina casa podia ser la xica o el xic.

De la memòria oral se'n recullen testimonis que narren fets ocorreguts a principis del segle XX sobre afers amorosos com, per exemple,

[…] jo he sentit dir que la tia Roda entrava vestida de marfanta aquí a casa del moliner [...] i ell li deixava la porta del pati oberta. Lo moliner li deixava expressament la porta oberta, perquè li deien que vivia malament amb la dona. Perquè se rumorejava que lo moliner tenia relacions amb la tia Roda i ella volia saber si era veritat que es discutien.

I altres dels anys trenta del segle XX,

[…] dien que es vestia de marfanta [...], que anava per aquí detràs [...] que hi havia una masadeta [...]. I dien, aquí de nit surt una marfanta!, i dien que era la Garzón, que es veu que anava a vore a un o altre, [...] que ja va tindre un fill de soltera [...]. Es veu que tenia lios amb altres.

O actes d'extorsió com els que es recullen a Santa Bàrbara de finals dels anys cinquanta del segle XX, així,

A Don Paco, lo metge, li sortia la marfanta a la finca [...] amb intenció de diners. A este li feien donar diners. 

(Tots tres, fets recollits pel Centre d'Estudis Planers.)

D'altra banda, durant el període de la postguerra, la flassada per ocultar-se s'utilitzava, sobretot, amb altres finalitats. Per tractar-se d'un període de moltes dificultats per a la subsistència, l'estraperlo es va convertir en una activitat habitual i necessària. Per amagar els productes i ocultar l'activitat, les persones també es proveïen d'una flassada i anaven de nit per amagar-se millor. Les marfantes, llavors, eren els estraperlistes.

Algunes anècdotes relacionades amb marfantes expliquen,

Mon iaio anava per la carretera de nit, quan tornava cap a casa de l'arrossar, i se'n va trobar una, plantada al mig del camí. Però ell era molt atrevit i se'n va anar de cara a ella i la va sacsejar ben sacsejada. Resulta que era una veïna del poble…

Aquí es feia molt de contraban, de tabac, sacarina, que anava a set pessetes cada caixeta així [d'uns 2 x 2 cm de grandària] rellotges, de tot… per la platja,  pels desaigües… les marfantes es posaven per este camí i ells [els contrabandistes] passaven per l'altre.

Aquests fets se situen als anys trenta i principis dels anys quaranta del segle XX, al delta de l'Ebre, una zona amb característiques que facilitaven l'activitat contrabandista, per tenir molts quilòmetres de platja i canals i desaigües per on les barques menudes de rem podien transportar les mercaderies. A la postguerra i als inicis de la intervenció i requisició dels productes com l'arròs, els pagesos amagaven l'arròs a les platges i des d'allà el carregaven a les barques que, posteriorment, el distribuïen.

Els membres adults de la comunitat sabien perfectament de què es tractava quan es parlava de marfantes, però a ningú li agradava trobar-se'n una a la nit. Per als més menuts s'emprava un altre significat, el d'éssers fantàstics que vindrien en el cas de mal comportament per emportar-se els xiquets i les xiquetes o per atemorir-los. Aquest és el sentit que ha perdurat en la memòria oral fins als nostres dies.

A mesura que les normes morals es van anar flexibilitzant i a mesura que l'estraperlo va deixar de ser necessari, cada cop hi havia menys marfantes de nit, fins que van desaparèixer. Tot i això, durant les dècades de 1960 i 1970, el terme marfantes es continuava utilitzant per atemorir els xiquets i les xiquetes, pràctica que va deixar d'utilitzar-se a partir dels anys vuitanta del segle XX.

Avui dia, les persones de més edat coneixen el sentit originari de les marfantes com a persones que s'ocultaven i feien temor amb motiu d'afers amorosos, robatoris o estraperlo, mentre que entre les generacions intermèdies s'ha perdut el coneixement dels motius. Aquestes tenen una idea de les marfantes com a quelcom que fa temor, potser a causa del fet que formaven part del seu imaginari negatiu durant la infància i en l'adultesa no han conegut l'existència real de les marfantes. Les generacions més joves coneixen l'existència del terme marfanta i són conscients de la seva singularitat, però desconeixen pràcticament el seu significat actual i, encara més, l'origen de les marfantes. En alguns casos l'utilitzen en alguna cançó o per posar nom a una colla, per exemple.

Tema: 
Ésser fantàstic
Formes d'organització social/Organitzacions formals o informals: 
L'estraperlo, en l'últim període de la guerra i durant la postguerra, era el sistema organitzatiu pel qual moltes famílies s'abastien de productes intervinguts per l'Estat, que en molts casos eren de primera necessitat i que posaven en evidència un sistema de racionament desigual. Pel que fa a les Terres de l'Ebre, l'arròs i l'oli eren es convertien en productes del negoci il·legal i les marfantes es movien pels pobles d'arreu del territori. Cal remarcar també la importància que va prendre aquesta pràctica entre les Terres de l'Ebre i la ciutat de Barcelona, que, tot aprofitant la línia ferroviària Barcelona-València-Andalusia, desplaçava persones amb productes ocults. Des de Barcelona venien a buscar oli i arròs i, alhora, des de les Terres de l'Ebre, anaven a vendre'l a Barcelona. Els i les estraperlistes, ideaven tota mena d'amagatalls com la confecció de dobles folres a les maletes i a la roba, dipòsits adaptats a les cistelles de vímet o fins i tot jupetins metàl·lics per transportar-hi oli, que amagaven sota el vestit.
Participants/Executants: 
Les marfantes podien ser homes i dones adults de totes les edats. Quan es tractava d'un afer de faldilles, normalment eren els homes els que es desplaçaven a les poblacions veïnes i els amants es trobaven en algun lloc secret, apartat del nucli urbà, però les dones també es disfressaven per desplaçar-se al lloc de trobada. En el cas de les marfantes com a encarregades de desviar l'atenció dels possibles transeünts, desconeixem si percebien algun tipus de compensació econòmica o, simplement actuaven de manera amistosa o per tornar algun favor.

Salvaguarda:

Transmissió: 
El terme marfanta s'ha transmès de generació en generació fins els nostres dies sense variar el seu significat. Actualment, a la major part dels pobles de les comarques del Baix Ebre i el Montsià el coneixen i també en alguns pobles de la Terra Alta, encara que, sovint, no es coneix el seu significat actual ni l'origen d'aquest. El sentit que ens ha arribat fins avui és el de persona o ésser que fa temor o una mena de fantasma. Així, la paraula marfanta es va seguir utilitzant als anys seixanta i setanta del segle XX per atemorir els xiquets i les xiquetes. Però cap a la dècada del 1980 va anar perdent força el mètode instructiu mitjançant la temor i, a poc a poc, la paraula marfanta va anar desapareixent de la vida quotidiana i de l'imaginari dels xiquets i les xiquetes. Actualment les generacions més joves gairebé no coneixen el significat d'ésser que fa temor, tot i que sí que coneixen l'existència del terme com un terme que forma part de les particularitats lingüístiques del territori. El coneixement del significat originari és general entre les persones d'edat més avançada, que recorden els motius pels quals existien les marfantes i, en alguns casos, es dóna també entre persones de les generacions intermèdies. Aquestes però, posen l'èmfasi del significat en els atributs terrorífics de les marfantes.
Viabilitat/riscos: 
Tot i que el coneixement del terme marfanta és generalitzat a les comarques del Baix Ebre i el Montsià i el seu ús és encara estès, el coneixement dels motius de l'existència de marfantes és cada vegada menys conegut entre les generacions més joves.
Valoració de l'individu / grup / comunitat: 
A la població de Santa Bàrbara i en el marc de les Jornades Culturals de l'any 2012, el Centre d'Estudis Planers va organitzar un itinerari dramatitzat sobre la «Crònica negra de Santa Bàrbara», per l'antic camí del cementiri. El 2012 es va realitzar una recerca informal de memòria oral a la població amb l'objectiu de recollir vivències i fets relacionats amb diversos temes com la colonització de la plana del Montsià, les guerres, el bandolerisme, o la crònica negra de la població, en la qual hi trobem les marfantes. Aquest material va servir per un guió teatral per a la representació en la qual apareixia una escena sobre les marfantes i el 2014 van tornar a aparèixer, sense diàleg. Aquestes representacions de tipus costumista, actualment sota el títol «Viatge al passat planer», s'han seguit fent des de llavors, en el marc de les festes de Sant Gregori, al voltant del 9 de maig. Pel que fa al mot, algunes associacions l'han adoptat com a nom propi com per exemple, l'associació de joves La Marfanta de Deltebre o l'associació Les Marfantes d'Amposta, així com per donar nom a un mitjà de comunicació digital. En altres ocasions trobem el terme marfanta o referències a les marfantes, de manera metafòrica, en articles de crítica a alguna amenaça al territori.

Informació tècnica:

Investigadors: 
Data de realització: 
dl., 11/07/2016
Actualitzacions de la fitxa: 
dl., 01/08/2016
Projecte/Recerca: 
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l'Ebre
Validador/a: 
Espuny, Elena
Folch Monclús, Rafel
Queralt, M.Carme
Òrgan Assessor Científic (OAC)
Participació del grup o comunitat en l'aportació de dades: 
El Centre d'Estudis Planers ha participat i proporcionat material i informants de manera activa.
Redactor/a de la fitxa: 

Interpretació:

Precisions a la significació simbòlica / socioeconòmica: 
Avui dia no resulta estrany trobar gent a altes hores de la nit o de la matinada per carrers de pobles o ciutats, però antigament, aquest fet despertava sospites, sobretot en poblacions menudes, ja que a les ciutats no es feia tan estrany. La nit, reservada al descans i al silenci, podia ser alterada per fenòmens poc habituals o que transgredissin mínimament el funcionament normal i la tranquil·litat de la vida dels veïns i les veïnes. A les zones rurals, els sorolls o presències nocturnes eren, l'endemà, objecte de tertúlia, comentaris i especulacions de tot tipus entre els veïns i les veïnes. Parlar de les marfantes de nit, manifestava alhora una certa complicitat amb el fenomen, ja que els qui no sabien què era una marfanta, no comprenien el contingut de les converses. Els xiquets i les xiquetes eren els qui consideraven les marfantes com a éssers fantasmals que s'apareixien de nit per atemorir-los o emportar-se'ls a llocs infernals. La temor s'utilitzava com a instrument amb l'objectiu d'aconseguir la seva obediència i bon comportament. A banda d'això, parlar en clau o utilitzant llenguatges que emmascaren el missatge manifesta el coneixement compartit que una comunitat té sobre un significat concret. Les expressions del tipus «s'han vist marfantes» o «han sortit les marfantes» ocultava l'acte que s'havia comès, despertava la curiositat i incitava a escodrinyar, tot repassant la vida de les famílies, per descobrir la identitat de les marfantes i la veritat dels fets que havien comès. Les conseqüències legals o morals a les quals s'exposaven les accions de transgressió eren prou greus en la societat d'aquells temps i els rumors no s'escampaven més enllà de la comunitat. Les persones que volien transgredir una norma garantien la seva seguretat o el manteniment de la seva bona reputació mitjançant l'ocultació de la identitat.