Tradició oral, particularitats lingüístiques i formes de comunicació

(cerca en tots els camps)

Refranys, frases fetes, adagis i expressions del cicle de la natura a la serra de Tivissa

En l’entorn paisatgístic i agrícola del terme municipal de Tivissa es documenta l’ús d’un vocabulari de noms populars i expressions lingüístiques, vinculat als fenòmens atmosfèrics i meteorològics. Utilitzats generació rere generació per adaptar-se a l’espai físic del territori, recullen l’observació i l’experiència adquirida amb el pas del temps. Una saviesa popular transmesa oralment que no està exempta de la inevitable pèrdua i evolució que comporta el patrimoni lingüístic. 

La llegenda del senyor del castell de Móra d’Ebre

Els castells a la Ribera de l’Ebre, molts abandonats durant anys, són avui construccions que continuen dretes dalt d’un turó omnipresents al territori. Aquesta omnipresència paisatgística i la relació que la comunitat manté a la memòria col·lectiva és el punt de partida de narracions i llegendes relacionades amb aquestes construccions i el seu entorn. A partir d’un aspecte o fet verídic es construeix una narració que accentua un tret característic del castell, dels seus habitants o la relació de la comunitat amb el castell, al qual sovint es dóna un caràcter fantàstic i irreal. 

A Móra d’Ebre, al punt més alt de la ciutat, continua dreta part de l’estructura d’un castell d’origen islàmic que estigué en mans de la baronia d’Entença (1174-1837), que s’emparenta amb diverses famílies nobles, l’última la casa de Medinaceli, fins a l’abolició dels senyorius l’any 1837. Destruït posteriorment per les guerres carlines del segle XIX i la Guerra Civil espanyola del 1936, el que queda és el referent de dues llegendes.

Les dues llegendes estan relacionades amb els habitants del castell. Una dama viuda, del temps de les guerres de la conquesta cristiana, que s’enamora del rei de la Suda tortosina, fet que acabarà portant a la mort de tots dos. I l’altra fa referència al senyor que habitava el castell i la seva maldat. De tan dolent que era es va acabar convertit en home llop quan va morir i va continuar fent malifetes entre els habitants de Móra a les nits.

Les dues, tot i que ja han estat recollides amb anterioritat per Joan Amades, han estat recopilades i recuperades de nou principalment per l’acció de revistes locals (Des del Castell, 1994) i de l’institut Julio Antonio mitjançant la recerca promoguda des de l’aula. Això ha permès que els més menuts tornin a escoltar aquestes llegendes relacionades amb les runes del castell de Móra i puguin continuar transmetent-se. 

Localització: Móra d'Ebre

Les expressions populars ebrenques

Més enllà de refranys, dites, rondalles i joc de paraules propis de l’oralitat de la llengua, del territori ebrenc i lligats a la transmissió oral, trobem un seguit d’expressions populars pròpies, no per això sempre exclusives, que sovint inclouen termes només usats pels parlants de la variant dialectal del tortosí.

Expressions de transmissió oral que són les que sovint permeten reafirmar, pel contingut i per com s’expressen, la identitat de la comunitat construïda a partir de l’ús oral i escrit de la variant geogràfica del català.

Xeic!, matí de manyana, au pos!… són algunes de les expressions que continuen utilitzant-se i sent un referent lingüístic que determina pertinença en tant que s’entenen o no aquestes expressions populars.

Localització:

El bestiari festiu

A les Terres de l’Ebre el bestiari festiu, com a conjunt de figures que representen animals reals o fantàstics i que són exhibides en les festes locals en el marc de processons, cercaviles, balls, ha estat present històricament i té el màxim representant en el seguici festiu de la ciutat de Tortosa. Aquests primers referents relacionats amb la presència de bestiari a les Terres de l’Ebre estan lligats a la celebració de la festa del Corpus Crist a Tortosa.

Hauran de passar molts anys perquè a les Terres de l’Ebre el bestiari festiu i en concret el bestiari festiu de foc s’estengui pel territori ebrenc. Fou a partir de la dècada dels vuitanta quan apareix un nombrós grup de bèsties de foc relacionades amb la celebració del correfoc. Un nou model de representació deslligada del Corpus en què els dracs i altres variants del bestiari més fantàstic agafen cos, sempre acompanyats del foc i dels diables.

Actualment el bestiari de la ciutat de Tortosa és l'únic al qual se li pot atribuir un significat relacionat amb la tradició lligada a la celebració del Corpus i de caràcter històric, l’Àliga, el Bou i  la Cucafera. Paral·lelament es reafirma amb molta més presència al territori un bestiari festiu, majoritàriament de foc, relacionat amb les festes de foc, lligat a colles de diables i a l’activitat del correfoc, que sorgeix a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX i es consolida  a principis del segle XXI.

Històricament, a part del seguici festiu del segle XIV del Corpus a Tortosa, el primer en sorgir com a exemple d’aquesta nova tradició lligada al bestiari festiu és el Fardatxo de Rasquera. Amb ell el 1982 s’inicia la tradició de bestiari lligada a nous contextos i noves narratives construïdes a partir de la relació amb elements natural imaginaris, gentilicis, malnoms de la comunitat o noves tradicions culturals.

Els contes populars al Montsià

El conte popular és una eina de transmissió cultural i educativa de la societat amb els valors ètics i morals que porta implícits. Transmesa oralment de generació en generació, la rondalla recull la cultura popular (mitologia…) i desenvolupa a través d’uns personatges i les seves accions, els costums i les tradicions de la comunitat que representa.

En una societat en què antigament l’educació formal no arribava a tota la població, l’educació informal tenia en el conte tradicional una eina d’aprenentatge i de denúncia social. Des del Delta fins als Ports, a la comarca del Montsià es versionaren rondalles segons el context temporal i social de l’època i se’n crearen de noves, incentivades per la imaginació popular i els fets que se succeïen.

Actualment, el conte popular continua vigent en l’àmbit familiar i educatiu (formal i informal), si bé dirigides principalment a un públic infantil. Tanmateix són les rondalles estandarditzades arreu del país les que generalment es relaten. A causa també de la forta presència del conte literari i a la influència dels mitjans audiovisuals com a propulsors d’una cultura de masses, la transmissió dels contes populars montsianencs està en recés, avui en dia.

Localització: Montsià

Pàgines